JOC DE CARTES

El televisiu cuiner de TV3 Marc Ribas és també el presentador del programa Joc de cartes... Però no ens hem de confondre, no es tracta de jugar al guinyot, a la brisca a la rumba o al cinquet... Se tracta de confrontar les cartes de 4 restaurants que, en principi, són competència.

Bé, suposo que això ja ho sabeu i fins i tot és possible que sigueu seguidors del programa. Si és així i a sobre sou del Delta, segurament veiéreu el programa de dijous passat on van competir quatre restaurants de la zona: Albert Guzmán de la Ràpita, l’Ida Can Machino dels Muntells, Mas Prades de Deltebre i la Subhasta de l’Ametlla de Mar. Entre tots havien de triar el millor restaurant d’arròs del Delta.  

Tot i que intento anar al llit abans de 2/4 de 12, dijous vaig seguir molt atentament el programa per tractar-se de 4 restaurants d’aquí. Abans no l’havia vist mai.

Però me va vindre al cap una pregunta: Com es van triar els 4 restaurants? Si ets del Delta segur que tindràs el mateix concepte que jo sobre la nostra gastronomia autòctona: Què seria un restaurant del Delta sense tenir a la carta unes bones especialitats d’arròs? Entre tots els productes autòctons que es poden oferir l’arròs és l’estrella indiscutible. Poques vegades he anat a menjar a un restaurant del Delta i no he menjat arròs... Poques...

Fixeu-vos la importància que té l’arròs a la cuina del Delta que Pepe, el propietari del Restaurant del Càmping la Tancada me va explicar un dia que va haver de posar un cartell on hi posa Arrosseria per mirar d’atraure clients que venen al delta precisament buscant aquest producte.

Evidentment no he estat a tots els restaurants del Delta (ja m’agradaria!), però puc parlar en propietat d’uns quants que, tot i que en algun cas puguin fer cuina d’autor, tenen a la carta un excel·lents plats d’arròs. A part del Restaurant del Càmping la Tancada que us he esmentat abans, he menjat arròs als següents: l’Estany, Delta Hotel, Tapa Santa, Ribera, Paquita, Faiges, Asmundo, Pati d’Agustí, Mas Prades, Racó del Riu i segurament algun altre que ara mateix no me ve al cap.  

Entre tots ells, el que més treballa l’arròs és el del Racó del Riu que té més de trenta especialitats a la carta. És fa difícil imaginar-ne tantes! No fa gaire me van dir que ja anaven per les 60, però no ho he pogut comprovar.

Tornant al programa televisiu, a part de la qualitat dels productes, també se tenien en compte d’altres aspectes: menjador, cuina, servei, resultat final del plat, relació qualitat preu... Per tant, no només es tractava de saber quin era el millor restaurant d’arròs, sinó que tot anava inclòs en un pac.

Segurament us en heu adonat que dels 4, de l’únic que puc opinar és del Mas de Prades que va ser el que finalment va resultar guanyador. Els espectadors que vàrem seguir el programa, tot i no poder fer-nos una idea dels sabors, olors, etc., dels comentaris i dels altres aspectes dels que si que podíem opinar, segurament una majoria també haurien donar com a guanyador entre els 4, el Mas Prades.

Hi vàrem estar fa una mica més d’un any i, el primer que ens va sorprendre va ser la distància que hi ha entre les taules. Hi ha restaurants on resulta molt difícil moure’t, ja que s’aprofita l’espai fins el darrer centímetre. Potser aquest és un dels aspectes que sé té en compte a l’hora de triar els que acabaran sortint al programa. Però estaria bé saber-ho.

Insisteixo, m’agradaria saber com s’han escollit aquests 4 i no d’altres que, segurament, també haurien pogut ser protagonistes.

A la Ràpita per exemple, diuen que Albert Guzmán va darrere d’una estrella Michelin, però pel que sembla Can Batiste no li va al darrere i, en canvi no va sortir.

No vull acabar sense felicitar al Mas Prades ja que trobo que, després del que es va veure, era qui més s’ho mereixia.        

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/joc-de-cartes/el-millor-restaurant-darros-del-delta-de-lebre/video/5667734/

FERRAN BEL: PRESSUPOSTOS ‘PÈSSIMS I DECEBEDORS’

Gonell, Montilla i Aspa el dia de la inauguració del Passador (Foto: meva)

Segons informa l’Aguaita, l’alcalde de Tortosa i diputat al Congrés Sr. Ferran Bel (Fem-ho bé –recordeu?-) ha qualificat de pèssims i decebedors els pressupostos generals de l’Estat per al 2017 respecte a les inversions previstes per al territori.

Quina novetat Sr. Bel!! Tot i que no he arribat a tenir càrrecs tan importants i alts com vostè, ni que sigui per edat, porto molts més anys en política i la lletra de la seva cançó ja fa anys que la vinc escoltant. De tant en tant canvia l’intèrpret, però la lletra i fins i tot la música, sempre és la mateixa.

Mireu, encara recordo quan el govern de l’Estat (i molt possiblement governaven els socialistes, no ho recordo), es posaven les medalles per la gran inversió que feien al nostre territori. Sabeu quina era la partida més gran que hi destinaven per aquell any? La construcció de la doble via fèrria. Dintre de la comarca del Montsià, una vegada inutilitzada l’estació de Freginals, només quedava la d’Ulldecona on la parada de trens era insignificant. A la comarca del Baix Ebre n’hi ha alguna més, però ja sabeu com han funcionat tradicionalment els trens que porten els ebrencs cap a Tarragona i Barcelona...

Lo Passador. 

Per molt que es queixi el Sr. Bel, el Govern de la Generalitat, format per membres del PDeCAT (el seu partit) i ERC, tampoc és que ens hagin tractat força millor als darrers pressupostos: 26,5 milions.  

I podríem donar les gràcies si s’acabés invertint tot el pressupost destinat Igual en un  cas com en l’altre), ja que l’experiència me diu també que una part important no s’acaba fent perquè les obres no s’acaben d’executar. Recordeu-vos per exemple els anys que van estar aturades les obres de l’autovia entre Tortosa i l’Aldea (de fet encara no està acabada) o les de la circumval·lació de l’Aldea.

Mal que els pugui pesar a alguns, els anys que més inversió es va fer a les Terres de l’Ebre va ser durant els governs dels presidents Maragall i Montilla. Així, de sobte, me venen al cap, la seu dels jutjats d’Amposta o el col·legi Consol Ferré, també d’Amposta, la millora de la carretera entre Tortosa i Ulldecona, però sobre tot, sobre tot, lo Passador, el pont que uneix les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.

Les Terres de l’Ebre som Reserva de la Biosfera, tenim dos parcs naturals, el dels Ports i el del Delta de l’Ebre, escriptors i artistes diversos, una gastronomia envejable que compta amb 3 restaurants amb una estrella Michelin, a part d’història, cultura i folklore propis... I podríem continuar. Però en contrapartida tenim una mancança enorme: la poca població pel territori que som.

A part d’això, tradicionalment, els nostres polítics no han anat mai de la ma. Normalment quan s’està a l’oposició es diu una cosa que s’oblida ràpidament quan s’arriba al govern. Amb l’agreujant de que els nostres representants dels partits que governen, tampoc exigeixen el que haurien d’exigir. Ha dimitit mai cap diputat per considerar escasses les inversions que s’hi fan al territori? Saben que si ho fan duraran com a molt el que duri la legislatura i, per tant, si volen conservar la cadira, millor estar callats.

Està bé sortir als mitjans reivindicant més inversions per al territori, però s’ha de ser igual de contundent als despatxos que és allà on més efectives són les reivindicacions.  

PARARÁ PAPA. PARARÁ PACHÍN

Euromed aturat a l'estació de l'Aldea el febrer passat. 

Des del passat dissabte 12 de novembre, l’Euromed s’atura a l’estació de l’Aldea.

Aquest mateix dia, la primera cosa que vaig llegir quan me vaig connectar a Internet va ser una entrada a una xarxa social de Dani Andreu, l’alcalde de l’Aldea i amic on compartia la il·lusió que li provocava el fet de veure aturar-se l’esmentat tren a l’estació del seu poble. Però com es diu vulgarment, no tot són flors i violes...  Mai tot són flors i violes...

Com enamorat i defensor del nostre territori, que més voldria jo que l’Euromed fos una eina útil per a desplaçar-nos d’quí cap allà i d’allà cap aquí, però me sembla (i no voldria ser pessimista)que la il·lusió del primer dia per les sabates noves, prompte desapareixerà...

El primer contratemps ja va arribar abans de la primera parada. Per Internet no podien comprar-se anticipadament els bitllets. El segon contratemps, tot i que segurament era conegut per molts, jo me’n vaig assabentar el mateix dissabte:  l’Euromed amb parada a l’Aldea només té porta a Barcelona. Ni a Tarragona, ni a Castelló ni a València...  Exclusivament a Barcelona!

I és que si un tren ha de ser ràpid, el que està clar és que no pot aturar-se a totes les estacions i abaixadors com ho fan la majoria de trens de rodalies. Sempre explico que l’any 1969 (ja ha plogut!) vaig anar amb mons pares a París. Havíem acabat la campanya de la verema a França i els patrons d’un poblet anomenat Rognes ens van portar fins l’estació de Marsella que es caracteritza per haver de pujar 100 escales. Aquell tren (que tenia tota l’aparença d’un Exprés d’aquí), només es va aturar a Avignon, Dijon, Lyon i, finalment, París) En poques hores vàrem creuar pràcticament França.

Des del territori sempre (i quan dic sempre parlo de molts d’anys, de dècades...) s’ha reclamat una cosa: més periodicitat de trens i poder arribar a Barcelona en menys de dues hores. Però els anys van passant (i les dècades...) i a Barcelona sé segueix arribant en 2 hores i mitja i a Tarragona en una mica més d’una hora... És de les poques coses que s’han mantingut sense alteracions durant dècades, tot i els avanços de tot tipus en altres camps. 

Estació de l'Aldea. 

Digueu-me malpensat, però trobo que això de l’Euromed és més una rentada de cara al territori (o potser hauria de dir als polítics del nostre territori?), ja que a la pràctica els problemes que té la línia R16, la línia de rodalies que va des de l’Estació de França de Barcelona fins Ulldecona, seguiran sent els mateixos, sobre tot retards endèmics que pateixen.

Un des problemes que s’hauria de solucionar, fins i tot abans de que parés l’Euromed a l’Aldea (fet que ja és impossible) seria acabar la doble via entre L’Hospitalet de l’Infant i Tarragona. Us sembla normal que mentre els governs espanyols impulsen l’alta velocitat al llarg i a l’ample de la pell de brau, en ple segle XXI encara hi hagi trams d’una sola línia? A mi me sembla un fet inversemblant i més propi de països desenvolupats que no del nostre.

Acabaré explicant el títol, ja que potser hi hagi algú que igual no l’ha comprés.

Hi ha un vell acudit, potser tan vell com jo, que diu que un pare (papa) va portar al seu fill (Pachín) a veure per primera vegada el tren. Van arribar a l’estació i al cap d’una estona veuen un tren que s’apropava i el xiquet li pregunta a son pare:

Estació de França (Barcelona) 

-Parará papa?

I el pare li va respondre:

-Parará Pachín...

I així repetint pararà papa, pararà Pachín diuen que es va inventar la música...

Més que inventar-se la música a mi me sembla una gran presa de pèl... 

TERRES DE L’EBRE: REALITAT O FICCIÓ

Part dels integrants del grup ebrenc Xeic! 

Quan escric, tot i que intento ser políticament correcte, no espero agrada a tothom. Alguns pensaran com jo i els agradarà el que dic, en canvi d’altres hi discreparan en tot o en part. Tot i semblar-nos, els ser humans som molt diferents, sobre tot en allò que respecta a les creences ideològiques i polítiques. Però el més important (i me dono per satisfet si ho aconsegueixo) és crear opinió. Per això fa 9 anys que miro d’escriure una entrada cada dia (quasi sempre política) Només demano respecte (el mateix que tinc jo cap els meus lectors) i si es possible que estiguin degudament identificats, ja que no sempre és així.

Amb l’escrit de vaig publicar dimarts (Admesos i exclosos (de la Diada)) ho vaig aconseguir, tal i com ho demostren els comentaris i el nombre de visites que vaig tenir (quasi 900), tot i que és impossible saber-ho amb certesa ja que hi ha lectors que entren per l’enllaç de la Via Augusta i no directament pel link que solc penjar per diversos comptes de Facebook (no, no tinc Twitter)  

Els comentaris van anar principalment sobre dos aspectes: sobre l’oportunitat de celebrar la Diada a Tarragona i la defensa del nostre territori, que jo considero que van estretament lligades.

Tot i no considerar-me independentista al 100% (a diferència de la majoria sóc molt pragmàtic), he de dir que vaig estar a la manifestació de Barcelona de l’any 2012 (la que va significar la transfiguració de Mas i posteriorment de la majoria dels seus) i a les de 2013 (Via Catalana),  2015 (Meridiana) i la de Tarragona d’aquest any. Dels últims 5 anys només m’he perdut la de 2014 per motius de salut. Però no han estat les úniques manifestacions a les que he assistit, ja que vaig ser present a les de 1978 i 1979, evidentment a Barcelona. Per tant no tinc cap mena de peresa de desplaçar-me a 200 Km per a manifestar-me pel que jo penso que he de reivindicar, però no tothom és igual. Fixeu-vos. Cada tarda sé talla l’N-340 i 6 dels 7 dies de la setmana sé fa al costat mateix d’Amposta. És per una bona causa, no me digueu què no... Per a demanar l’AP -7 gratuïta, ja que la nacional ha quedat obsoleta amb els pas dels anys. Veritat que hi hauria d’haver una gran afluència de gent? Tot i estar al costat mateix de casa normalment no passem de 50...  

Ara vaig a fer-vos una pregunta? Què us sentiu primer, catalans o espanyols? Tinc la completa seguretat que la gran majoria de vosaltres direu que catalans i fins i tot un gran percentatge d’aquest dirà que d’espanyols res de res.

Mireu per on, jo abans que català me sento ebrenc i com dic sovint, molt més proper a la gent de Vinaròs, Sant Mateu o Morella que no amb els del colla de Balaguer cap a munt. Per això defenso i defensaré el concepte de les Terres de l’Ebre abans que qualsevol altre. Perquè certament amic lector, avui en dia les Terres de l’Ebre no deixen de ser un concepte, una ficció. Si m’apureu molt una marca de l’IDECE. És veritat que sé sol denominar Terres de l’Ebre al conjunt de les 4 comarques situades més al Sud de Catalunya: Terra Alta, Ribera d’Ebre, Baix Ebre i Montsià. Però oficialment no estan reconegudes en lloc. Ho estaran el dia que es creï la vegueria (algun comentari també anava en aquest sentit)

Quan l’Ebre es va revoltar contra el PHN, el darrer govern de Pujol, un dels seus màxims avaladors (coneixeu la trobada a Tortosa de Pujol i Zaplana?) va crear les delegacions al territori en un intent de desviar l’atenció i posar comissaris polítics per a controlar més i millor el territori. Però a partir d’aquí només han hagut gestos que tenen més format de teatre que de realitat política. Com l’intent de convertir l’Estatut promogut pel President Maragall en l’Estatut de Miravet a semblança dels de Núria i Sau.

Però la realitat és molt diferent. Sabeu quina és? Que 16 dels 20 municipis més pobres de Catalunya sónde les Terres de l’Ebre. Voleu una altra dada? 

- Creix l'ocupació a l'Ebre per 9è trimestre consecutiu, però a un ritme més lent que a la resta del país (Aguaita 14-09-2016)

I sabeu el per què passa això? Perquè som pocs i a sobre malavinguts. Sinó exercim plenament d’ebrencs, sinó portem les nostres reivindicacions fins les darreres conseqüències, sinó remem tots junts, difícilment aconseguirem millores ostensibles per al nostre territori.

Ah! I no me val allò de primer la independència que després ja solucionarem tota la resta... Aquí tornaríem a entrar en un nou capítol de ficció.  

ERC: ARA ÉS L’HORA!

Obra de presa (robatori?) del CAT a Vinallop. 

Ara és l’hora de treballar pel territori i ERC té l’oportunitat de fer-ho i demostrar així  el que sempre han dit.

En política (ja sé sap), no és el mateix tenir responsabilitats de govern que no tenir-les. A l’oposició (tot i ser una situació força desagraïda), s’hi està molt còmode (amb el permís de l’alcalde de torn)

ERC, tot i haver estat durant uns anys al Govern de la Generalitat, sempre m’ha donat la sensació que s’han trobat molt més còmodes fet d’oposició que prenent decisions. Fins i tot durant aquella època on sovint semblava que eren l’oposició dintre del propi govern.

També, més d’una vegada, els he criticat per no donar l’estocada definitiva a Convergència quan, des del meu punt de vista, ho van tenir a les mans. Però en tot cas és la seva manera de fer política i ells sabran el perquè i el com prenen les seves pròpies decisions.  

He llegit a l’Aguaita que des del Govern (PDC, ERC i independents) es treballarà per a que el projecte de BCN World (rebatejat com Centre de Recreació Turística (CRT) Vila-seca i Salou) pugui beneficiar també les Terres de l’Ebre.

Mireu, a les Terres de l’Ebre tenim un problema (o dos o tres, o els que vulgueu...): tenim molt poca densitat demogràfica i això vol dir (ni més ni menys) que tenim molts pocs vots comparativament parlant a les grans àrees metropolitanes de Barcelona, Sabadell-Terrassa o Tarragona, per posar només un exemples. La força que va tenir Tortosa a principis del segle passat (era la tercera ciutat de Catalunya només pel darrere de Barcelona i Tarragona), fa anys que l’ha perdut. Un altre problema és que estem molt allunyats dels centres de poder on es couen les grans decisions. Tan, que sovint ningú se’n recorda de natros. Un altre problema són els polítics que ens representen ja que sovint es deuen més a la disciplina del propi partit al que pertanyen que no als ciutadans del territori que el han votat. Si un polític de un determinat partit no els hi és còmode a la direcció, el més segur és que no repeteixi a les properes eleccions. Un altre problema (encara que paregui inversemblant) és el nostre bé més preuat: l’aigua de l’Ebre. Si el nostre territori no tingués el riu, ni ens anomenaríem Terres de l’Ebre ni ens caldria viatjar cap aquí i cap allà per a defensar-lo, tan a ell com el delta i tot l’ecosistema (tot en un pac)

L’aigua del nostre riu és una mena d’obscur objecte de desig. Tant la volen cap al Nord com cap al Sud. L’amenaça és doble! Fa 30 anys ja es va fer el minitransvasament al Camp de Tarragona. De la concessió de 4 m3/segon (si no recordo malament), al principi només es disposava de la meitat aproximadament, però poc a poc la necessitar d’aigua s’ha anat incrementant. El nou projecte també demandarà aigua i, aquesta aigua, evidentment, haurà de sortir de l’Ebre (perdó dels canals de l’Ebre)

Un dels pous que hi ha entre Amposta i Tortosa. 

Per cert, no sé si teniu constància que a la riba dreta del riu, entre Vinallop i la Carrova, fa anys es van fer una sèrie de pous (5 al menys) Es va dir que l’aigua d’aquests pous només s’utilitzaria en cas d’emergència. Potser l’emergència està a punt d’arribar...

De totes maneres són molts els que sospiten que l’aigua que se’n va cap el Camp de Tarragona i més enllà no surt del riu, ni dels canals, sinó de l’aqüífer de la Galera, un dels més importants de Catalunya i que és el que hi ha baix del mateix riu.

A les Terres de l’Ebre no volem caritat. No vivim de la caritat! Les terres de l’Ebre volem que es creï riquesa per al nostre territori sense que ningú hagi de fer negoci amb l’aigua. Aquells que sempre han dit que defensen el riu i el territori hauran de demostrar que això és així.

Recordo que quan es volien emportar l’aigua cap al Llevant deien que ens donarien compensacions al territori... Ara me sona la mateixa música... Amb una altra lletra, però la mateixa.

Quan arribarà el dia que els polítics i les principals entitats socio-econòmiques del territori faran un front comú per a defensar ‘l’ídem’?

(Vull recordar que la defensa de l’Ebre no és l’únic front obert actualment ja que hi ha moviments que defensen la gratuïtat de l’AP-7 o que reclamen trens dignes o la campanya a favor de l’aportació de sediments al delta o els afectats pels terratrèmols del Castor)

Els ciutadans de les Terres de l’Ebre no volem més promeses, ni bones paraules... Volem fets i bons governs per evitar desaparèixer a la mateixa velocitat que el riu... Al menys que s’aturin els disbarats com el de BCN World o com es vulgui anomenar ara!   

Perdoneu, però algú ho havia de dir...  

ADIF INDIGNE

Vestíbul de l'estació de Sants de Barcelona. 

Quan un país té un problema (com per exemple Espanya amb la corrupció), el que no es pot fer mai és legalitzar-la. Seria una mesura fàcil, però no s’evitaria el problema.
El gestor d’infraestructures ferroviàries, ADIF, té un problema: els retards generalitzats dels seus trens. Un mal endèmic que es ve arrossegant des de la creació de la RENFE. Encara me’n recordo quan a alguns trens se’ls anomenava borregueros, entre d’altres coses pels retards constants que acumulaven.
Normalment, les jerarquies d’aquest país, quan tenen un greu problema, tendeixen a aplicar una gran solució. Això mateix és el que es vol fer amb els retards dels trens: legalitzar-los. Es a dir. Un exemple per a que m’entengueu:

Si un tren té la sortida de l’Aldea a les 8:00 i l’arribada a Barcelona a les 10:15, però sol arribar a les 10:40, es canvien els horaris i l’arribada a partir de quan es prengui la mesura (encara no està aprovat, però se’n està parlant), serà a les 10:40.

Segons ADIF es tracta d’informar a l’usuari per a que prengui consciència del temps real que trigarà en el desplaçament. Però molt em temo que les intencions són molt diferents.
El govern de la Generalitat (el mateix que sovint s’oblida de les Terres de l’Ebre) ja li ha dit a ADIF que nastis de plastis o sigui, que no. Què aquesta no és la solució. Què la solució passa per fer les obres necessàries per al bon funcionament de les línies fèrries.
Els retards (endèmics, ho torno a recalcar) es produeixen, normalment, degut als encreuaments dels combois. Això es produeix als trams de via única, com el que hi ha entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona.
Per algú que no sigui d’aquest país, suposo que li costaria entendre que mentre Espanya és capdavantera en trens d’alta velocitat, sovint deficitaris, encara hi hagi trams amb una sola via o estacions molt precàries. Una pregunta: Quan s’acabarà l’estació de Sants? Els accessos al vestíbul des de les andanes encara no està acabat tot i que les obres de l’AVE ja es van acabar fa anys.
Abans he dit que les intencions d’ADIF són molt diferents a les que ha anunciat. Per a tots aquells que no acostumen a viatjar en tren, els hi diré que quan un retard és superior als 16 minuts, el viatger té dret a que se’l compensi amb un altre bitllet per al mateix trajecte i la mateixa categoria de tren.
Em consta que els que viatgen més coneixen perfectament aquest dret i que gràcies a aquesta mesura viatja pràcticament de franc sempre. Per tant, són uns diners que deixa d’ingressar el gestor. Només que les arribades s’allarguin una mica (posem uns 15’), el bescanvi de bitllets passaria a ser un fet excepcional quan ara per ara és habitual.
Acabaré aquest escrit amb una reflexió. Amb el pas del temps i gràcies a la millora de les infraestructures i mitjans, les distàncies s’han reduït, es a dir, el temps que costa fer un trajecte des de un punt d’origen a una destinació, és inferior a la de fa uns anys; i com més anys endarrerim el temps, més ens en adonarem de la millora. En canvi, això no passa amb el temps que costa el trajecte des de les nostres comarques a Tarragona o Barcelona. Un temps que ha estat invariable tot i que van passant els anys.
El darrer viatge que vaig fer a Barcelona el vaig fer amb autobús. El temps real del viatge és si fa o no fa el mateix, però al menys no tens ensurts: surt puntual i arriba a la seva hora. Molts hem van dir que havia dir que havia pres una bona determinació. Jo també ho crec.

DE BOUS, ‘BOVEROS’, ANIMALISTES I ALTRES ESPÈCIES PROTEGIDES

L’incident del passat dissabte a Mas de Barberans potser ha estat el detonant, però en cap cas el podem considerar com un cas aïllat. Els tires i arronses entre boveros (apel•latiu carinyós cap als defensors de la festa i les tradicions) i animalistes (de signe contrari u oposat) ve de lluny i des de fa molts anys. Al menys des de que la gent va començar a tenir consciència de que els animals eren sers vius que patien amb dolor tal com patim els humans què, com ells, també som animals. Racionals? Bé hi ha de tot. Segur que hi ha animals que tenen més de racionals que algunes persones (i no ho dic per ningú en concret)
Després de l’incident del Mas de Barberans on una família de la Ràpita va agredir a dues defensores dels drets dels animals, moment que va ser enregistrat des de l’altre costat de la plaça de bous per companys d’aquestes, n’he sentit (o llegit de tots els colors) Fins i tot he pensat que estem jugant al joc dels disbarats i a veure qui la diu més grossa.
L’origen de la festa dels bous a les nostres terres (les Terres de l’Ebre, però sobre tot a les comarques del Montsià i Baix Ebre), ve de lluny, de moltes dècades enrere... Fins i tot centenàries (sembla ser que a Ulldecona hi ha constància d’actes taurins ja al segle XVII)
Però el gran impuls arriba a finals del segle XIX i, sobre tot, al segle XX on s’incorporen modalitats valencianes com el bou embolat que no era típic a les nostres comarques. Tot sigui dit que el bou embolat és la modalitat més cruel entre les que es celebren als nostres pobles.
Tan arrelada està aquesta festa que a localitats com Amposta, Deltebre, l’Ampolla, la Sénia o Ulldecona (per posar només uns exemples), no s’entendria la festa (o les festes), sense bous. Juntament amb el ball, els bous han estat, tradicionalment, els actes més característics de les festes majors.
Ara, les CUP de les Terres de l’Ebre han proposat treure els bous de la festa major... I on la posarien? Segons tinc entès, l’actual normativa no permet fer bous fora d’aquells dies on és tradicional fer-ne. Suposo que el propòsit de les CUP és restar públic a aquesta mena d’espectacles per a que poc a poc entren en decadència i s’acaben per suprimir-los.
En canvi, una de les detingudes pels incidents del Mas de Barberans, ha fet una proposta que a mi em sembla estrambòtica: separar les dues aficions: per un costat els boveros i per l’altra els animalistes.
La senyora en qüestió ha fet aquesta pensada per a justificar uns fets que són injustificables. Segons ella, l’actitud de les membres de AnimaNaturalis la van posar molt nerviosa i d’aquí que reaccionés de manera violenta.
El meu treball em permet relacionar-me amb molta gent i molt diversa. Entre els companys de treball tinc a l’alcalde de Mas de Barberans Josep Lleixà, però també rapitenques. Una d’aquestes rapitenques va comentar que l’actitud d’aquesta senyora no la va sorprendre, ja que té aquest tipus de prontos.
Particularment em sembla tan despropòsit treure els bous de la festa major, com separar els defensors dels animals de la resta del públic que acudeix als espectacles.
Tampoc trobo lògica la reacció de l’agrupació de penyes taurines que ha anunciat una batalla legal contra els ‘atacs indiscriminats a la festa’. Les batalles són episodis de les guerres i no crec que, en aquests moments siguin el més recomanable. Sempre s’ha dit que la violència crea més violència i si s’entra en aquesta espiral, en lloc de tranquil•litzar els ànims dels més exaltats, es crearà un clima de tensió que desembocarà, irremediablement, en més conflictes.
Quan hi ha confrontaments entre dues parts, l’una sempre fa responsable a l’altra i mai ningú vol assumir responsabilitats. Si la normativa sobre espectacles taurins es complís, qui tem què algú pugui estar enregistrant unes imatges? Per a tenir reaccions com les que s’han vist de Mas de Barberans, fan pensar que potser no tenen la consciència tranquil•la.
Per als boveros sembla que no hi ha vida més enllà dels bous, com si els bous fossin l’essència de l’espectacle. Hi ha associacions com la d’Ulldecona que es diu Amics dels Bous, un concepte que me costa entendre. Jo als amics els convido a esmorzar o quedem per a fer-la petar mentre ens prenem unes canyes... Deia un bovero que ningú com ells estima els bous i que fins i tot van a curar-los quan estan ferits... (sense comentaris)    
Tot i que de jove vaig participar en alguns actes taurins com el bou capllaçat, amb el pas dels anys cada vegada em consta més d’entendre on està la gràcia dels bous (en general) Si és pel típic esmorzar que es fa el dia del bou capllaçat a pobles com Amposta o el berenar dels qui van a la plaça, igual es podria fer buscant un altre tipus d’espectacle que no siguin els bous.

http://www.gencat.cat/culturcat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/indexf0f5.html?vg

LA CONNEXIÓ DE L’EBRE

Les Terres de l’Ebre som un territori insignificant si el comparem amb les grans concentracions de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Estens, això sí, però amb poca densitat d’habitants. Aquest fet provoca que es faci, per exemple, menys obra pública que a d’altres llocs i, per tant, que els casos de corrupció no siguin tan freqüents.
Tret d’aquells que han pogut afectar un municipi concret, la majoria són ramificacions de casos molt més abast com per exemple l’Innova, Teyco y el més recent Aquamed.
No m’estendré massa amb els dos primers perquè crec que són suficientment coneguts. El cas Innova neix a Reus amb el PSC al govern, però és Josep Prat, nascut a la Fatarella i que posteriorment va ser director de l’ICS, el cervell de l’entramat empresarials que anava des de la sanitat (la part més importants), fins empreses de serveis i activitats esportives.
A les Terres de l’Ebre teníem 3 hospitals (sempre de gestió privada) que estaven dintre d’Innova: el de Móra d’Ebre, el de Jesús (Tortosa) i el Comarcal d’Amposta. He dit teníem perquè fa dos o 3 anys que s’ha incorporat la Clínica Terres de l’Ebre, l’antiga Aliança de Tortosa, després de ser comprada per l’ajuntament de la capital del Baix Ebre.
Com sabeu, pocs dies abans de les eleccions municipals del passat 24 de maig, la Guàrdia Civil va escorcollar les dependències de l’hospital d’Amposta, així com també la seu de l’ajuntament.
He parlat alguna vegada de l’empresa Teyco, una de les principals donants als Pujol i també a Convergència, encara que de vegades ho fessin per mig d’alguna de les seves fundacions. A Amposta disposen de 2 solars i un edifici inacabat i segons denunciava l’altre dia Llorenç Navarro, sembla que no paguen l’IBI (impost sobre bens immobles), la qual cosa pot significar un tracte de favor de l’anterior ajuntament cap a aquesta empresa amiga.
L’única obra que sabia que havia fet Teyco al territori va ser el pitch & putt de l’Ampolla, municipi governat per CiU durant pràcticament totes les legislatures des de que es va segregar del Perelló.
Aquesta mateixa setmana informava el diari digital Aguaita.cat citant com a font el Diari de Tarragona que havien fet fins a 5 obres menors:  la remodelació de la direcció territorial de Salut a Tortosa (als baixos de l’edifici Orleans), la restauració de l’edifici on s’ubica el museu de la Mar a la Ràpita, el parc de Bombers d’Ulldecona, la reparació del parc de bombers d’Ascó i la construcció d’un pàrquing promogut per l’Incasòl a Móra d’Ebre. Totes aquestes obres estan sota sospita de finançament irregular.
Finalment, la darrera empresa en entrar a escena ha estat Aquamend. Tots aquells que us passegeu sovint pel Delta, estic segur que esteu farts de veure cartells anunciant la realització d’aquestes obres. Parlo de memòria i igual en cito alguna que no ha estat executada per l’empresa en qüestió: camí natural de la part esquerra de l’Ebre, via verda de la part dreta, arranjament i millora dels voltants de les llacunes de l’Encanyissada i de l’Illa de Mar, així com també la descontaminació del pantà de Flix.
Expliquen els diferents mitjans de comunicació que els màxims responsables d’aquesta empresa pública (Arcadio Mateo i María Gabriela Mañueco) estan estretament vinculats amb la vicepresidenta en funcions del govern espanyol Soraya Sáez de Santa Maria.
I és que no hi ha un pam de net...        

EL TERRITORI DAVANT LES ELECCIONS

L’exalcalde de Gandesa i ara candidat al senat per ERC Miquel Aubà va ser entrevistat al programa Primera Columna de Canal 21 i va demanar, entre d’altres coses, un pla de reindustrialització per a la Ribera d’Ebre. Jo li diria: amb l’església hem topat, amic Aubà!    

Evidentment estic d’acord que la Ribera d’Ebre necessita un pla urgent de reindustrialització però una bona part dels habitants de la zona pateixen des de fa anys la síndrome d’Estocolm. És a dir, són hostatges de la indústria tradicional que hi ha hagut a la zona, sovint perillosa i contaminant: Erkimia (abans Ercros i encara abans la Cros) a Flix, les nuclears (2) d’Ascó, les hidroelèctriques de Flix i Riba-roja d’Ebre... I Sabanza encara promovia una central de cicle combinat a Móra la Nova (ENRON) poc abans de que fes fallida als Estats Units.

Suposo que com a polític terraltí, comarca veïna de la Ribera d’Ebre, sap millor que jo que fins i tot es van formar unes plataforma que porten per nom Volem viure a Flix i Volem viure a Riba-roja que defensava la instal·lació a Ascó el Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears conegut amb les sigles MTC.

Aquesta postura xoca frontalment amb la visió que tenen d’altres pobles de la comarca com per exemple Miravet, Benissanet o Ginestar que viuen més de cara el camp produint fuita dolça de qualitat.

També demanava Aubà una millora general de les infraestructures del territori, com per exemple les variants de la N-420 que afectaria a la zona alta del territori, així com també l’A-7, l’AP-7 i l’N-340.  

És evident que qualsevol zona que vulgui prosperar ha de tenir unes infraestructures bàsiques adequades i suficients i les Terres de l’Ebre, en aquests moments, no poden presumir precisament d’això; han millorat molt respecte a les que teníem a finals del segle passat, però darrerament no ho han fet en res... Inclús abans de que comences la crisi.

El PSC per la seva part ha rescatat la vella idea de fer un port comercial a la Ràpita. Sense cap mena de dubte, aquesta infraestructura seria un importat dinamitzador de l’economia ebrenca, però ha d’anar lligat amb el que demana Aubà. El futur port dels Alfacs (si és que alguna vegada s’acaba fent), hauria de ser la sortida natural d’Aragó a la Mediterrània. Ara per ara, només amb el transit que generarien les Terres de l’Ebre no n’hi hauria suficient.

També proposen una estació de mercaderies (el PSC d’Amposta ho sol portar al seu programa de les municipals) que, necessàriament, hauria d’anar lligat al corredor ferroviari pendent de construir.

Per assolir tots aquests reptes és necessari un gran consens territorial i que els polítics que ens representen (tan a Madrid com a Barcelona) defensin el territori i no només de els agressions que patim sovint.

Si cada poble i cada partit polític fa la guerra pel seu compte el territori mai assolirà el nivell necessari de desenvolupament i haurem de seguir exportant la nostra millor ma d’obra.

És un autèntic despropòsit que cada municipi vulgui tenir un polígon industrial perquè, tal com s’ha pogut comprovar, la majoria tenen una baixa ocupació. La concentració de la indústria en polígons comarcals que puguin satisfer les necessitat dels pobles veïns hauria de ser l’element primordial per a garantir en el futur més immediat el progrés del territori.

Desenvolupament territorial? Evidentment que sí, però no a qualsevol preu!

LA GASTRONOMIA EBRENCA

Ternasco del restaurant lo Racó de Mas de Barberans. 

Ahir els restaurants Torreó de l’Indià de Xerta i les Moles d’Ulldecona van conservar l’estrella Michelin que se’ls hi va concedir fa 7 i 2 anys respectivament.

Potser hi ha gent que no donin importància a aquest detall, però per a mi significa un plus afegit de cara potenciar el turisme de les nostres comarques.

Sempre he dit que som uns afortunats a l’hora de comptar amb unes excel·lents matèries primes: oli, verdura, llegums, cereals (arròs), peix i marisc, carn... Ingredients bàsics i necessaris per a donar qualitat a qualsevol cuina.

Encara que la cuina tradicional ebrenca es base en aquells plats que s’han fet tota la vida, els joves cuiners, la fornada que ha passat per les escoles de cuina que hi ha per exemple a Cambrils i Benicarló, introdueixen nous ingredients i elabores noves receptes que, tot i conservar la tradició, li donen un toc de sofisticació i, per suposat, de creativitat.

La història de la humanitat està plena de pioners, d’aventurers que un dia van decidir fer allò que ningú havia fet abans. A les Terres de l’Ebre aquests aventurers han estat Fran López del Torreó de l’Indià i l’amic Jeroni Castell de les Moles.

Jeroni explica sovint que va entrar a la cuina per casualitat. De fet, jo encara el recordo fent pollastres a l’ast els estius a Peníscola. Finalment va decidir obrir un restaurant molt prop d’Ulldecona, el seu poble, al lloc que havia ocupat una antiga pedrera al costat de la carretera de la Sénia. Però un dia el cuiner es va fer malalt i va haver de ser ell qui va haver d’entrar a la cuina. O això o tancar mentre el cuiner es posava bo. No tenia més alternatives...

Tot el territori està ple de bons restaurants que, com he dit abans, solen elaborar productes tradicionals basats amb la cuina de mercat i de temporada. Però vull fer menció expressa a la cuina del Delta de l’Ebre.

Quan algun foraster em pregunta on pot anar a menjar al Delta, la veritat és que m’ho posen molt difícil. Evidentment no els he provat tots i, per tant, solc recomanar aquells on hi vaig de tant en tant o dels que n’he sentit a parlar bé.

El Poble Nou del Delta està ple (tot i el menut que és el poble) d’excel·lents restaurants: Can Faiges, Casa Paquita, l’Agadir, el Pati d’Agustí... Una mica més cap a Amposta, al costat de la llacuna de l’Encanyissada, troben el restaurant Casa de Fusta de l’amic Lluís Garcia, una de els persones que més coneixen el territori i la gastronomia autòctona. I entre el Poble Nou i la Punta de la Banya, molt prop de la llacuna de la Tancada, està el restaurant del càmping la Tancada que, com sempre dic, passa inadvertit per aquell visitant que no coneix la zona.

Des de la seva creació l’any 1993, el cuiner ha estat Pepe, el patriarca. Pepe ha aconseguit que els seus arrossos estiguin entre els millors del delta que pràcticament equival a dir que són dels millors de Catalunya. Però Pepe es fa gran i la seva il·lusió és que siguin els seus fills Josep i Xavi els que continuïn amb el projecte que va iniciar. De fet Xavi és un xef experiment que va treballar, entre d’altres llocs, 3 anys a un restaurant de París que tenia una estrella Michelin. És imminent que el restaurant del Càmping la Tancada canviï la carta introduint els nous plats que elaborarà Xavi, però conservant aquells que tenen més acceptació de l’antiga carta. També vol fer un menú exclusivament per a vegetarians. 

Parlant d’arrossos, el Racó del Riu de Sant Jaume d’Enveja té a la carta més de 30 especialitats que, segurament el converteixen en el que més oferta dóna d’aquest producte tradicional.

El canvi que es preveu a la Tancada ja fa anys que es va produir a Can Batiste de la Ràpita. Batiste, el pare, va passar el testimoni als fill que també han renovat la carta i s’han decantat més cap a la cuina d’autor. També a la Ràpita estan el Tapasanta, Can Mañá, la Ribera i un llarg etcètera.

I a l’altre costat de riu (no domino tant la zona), també té excel·lents restaurants sobre tot a l’Ampolla i Deltebre, com per exemple Casa Rius, Hotel Delta Park o Casa Nuri (tots tres a Deltebre)

EL PLAER DE MENJAR ARRÒS

Què al delta de l'Ebre és un dels llocs on es pot menjar el millor arròs, és de domini públic. El més difícil però és trobar aquells restaurants realment especialitzats en l'elaboració d'aquest producte, el més típic de la zona. 

L'altre dia m'ho preguntaven els amics de Tarragona: 

-Tu que ets de la zona, on és pot menjar un bon arròs? 

- A molts llocs: a la Casa de Fusta, al Racó del Riu (hi tenen més de 30 especialitats), al Pati d'Agustí, Can Faiges, Paquita, però un dels llocs més sorprenents és el restaurant del Càmping la Tancada. 

-La gent és reticent a menjar al restaurant d'un càmping per això he fet posar Arrosseira -em comentava ahir Pepe, el seu propietari- 

No és casualitat que al restaurant del càmping la Tancada facin un dels millors arrossos de les Terres de l'Ebre (potser el millor) tal com recull Surt de Casa. 

I sinó em creieu, només cal que us hi apropeu i li demaneu a Pepe que us faci uns dels seus arrossos, és igual qui, segur que us en anireu més que satisfets. 

Per cert, no deixes de provar els seus postres. Segur que també us sorprendran.     

ELS PARES DE LES TERRES DE L'EBRE

 L'Ebre i el Port. 

APROFITAMENT DE LA FUSTA DELS NOSTRES BOSCOS I INDUSTRIALITZACIÓ

Em van explicar una vegada que van aprofitar els pins del Port per a fusta i amb aquesta fusta es van construir els vaixells de la que s’anomenaria Armada Invencible. Per això, quan mires cap al Port des de les comarques del Montsià i Baix Ebre no s’hi veuen gaire bé arbres.

És una història que mai m’he acabat de creure, perquè els boscos, afortunadament es regeneren i al cap dels anys tornen a lluir amb el mateix esplendor que ho havien fet.

Ara, des del departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya volen que es tornin a reaprofitar els boscos per a produir fusta i activa així l’economia ebrenca.

Que voleu que us digui? Personalment em sembla un disbarat. Primer que res caldria veure si, efectivament hi ha mercat ja que, aquest cop, la fusta no serviria per a fer vaixells, ni tant sols embarcacions de pesca, ja que en el pas del temps, els materials per a construir objectes flotants, també han canviat i ara es fan de fibra de vidre i d’altres materials molt més resistents i duradors.

Per a què més pot servir la fusta de pi? Per a fer mobles. Encara que no tot els mobles es fan de pi massís, ni tant sols de contraxapat de pi. A més, a l’època que estem, el sector del moble és un dels que més està en crisi. Només cal mirar cap a la Sénia. Fins només fa uns anys, segons entraves a la Sénia per la seva entrada natural, es a dir, la carretera que ve de Santa Bàrbara, et torbaves amb una bulliciosa activitat de venda de mobles i altres complements per a la llar, però sobre tot mobles. Ara té l’aspecte d’una ciutat abandonada i només unes poquetes fàbriques i botigues han sobreviscut. Fins i tot la tota poderosa Antaix va haver de tancar portes quedant només unes instal·lacions buides i el cartell que evoca temps passats esplendorosos.

No sé en que es basen els experts del nostre govern per a suggerir una mesura com aquesta. De dir-ho seriosament, tindrien un estudi de viabilitat i, si el tenen, no l’han ensenyat o al menys els mitjans de comunicació del territori no n’han parlat. El que sí que parlen és de pla, encara que des de el meu punt de vista no és el mateix. Un pla és un projecte, una iniciativa que pot sortir bé o no.

El pla també està enfocat a prevenir incendis... Fa anys que també he escoltat que per a prevenir incendis cal mantenir els boscos el més nets possible i això passaria, a part de retirar tots els arbres morts (i per tant secs) i desbrossar el sòl i aquí hi podrien jugar un paper molt important els ramats d’ovelles que n’aprofitarien les pastures.

No dic que una part d’aquesta idea no sigui aprofitable, però la situació industrial de les Terres de l’Ebre canviaria ben poc, ja que la massa forestal només equival a una mínima porció de la que hi ha a Catalunya i no diguem si la comparem amb els grans boscos europeus o mundials.

Què les Terres de l’Ebre necessiten un pla urgent de reindustralització i dinamització econòmica? De ben segur, però un pla seriós que inclogui la instal·lació de noves indústries que mirin cap el futur i no cap el passat.  

Fins ara, l’Institut Català del Sòl només ha desenvolupat polígons industrials amb escassa presència d’indústries foranes.

Durant un temps sembla que els nostres polítics només tenien una idea fixa: impulsar nous polígons industrials, pensant que la instal·lació d’indústries vindria de forma automàtica.

Fins i tot durant el seu comiat, el president de l’EMD de Jesús Pere Panisello va dir que li va quedar per fer un petit polígon a tocar a l’Eix de l’Ebre...     

MÉS INFORMACIÓ: aguaita.cat    

TRANSPORT PÚBLIC I TRANSPORT PRIVAT

Històricament, el transport privat ha estat el burro dels cops que ha hagut de suportar tota mena d’impostos i taxes. Abans de que Espanya entrés al Mercat Comú (1986), alguns cotxes estaven gravats amb l’impost de luxe. Amb la implantació de l’IVA, els turismes van haver de suportar el tipus incrementat (un 33%) durant els primers anys. Finalment el tipus desaparegué, però l’alegria va durar poc, ja que es va crear l’Impost de Matriculació que encara està en vigor. Crec recordar que només Irlanda té un impost semblant al que s’aplica a Espanya entre els països que conformen la UE.

Per altra banda, també els ajuntaments es fiquen les botes amb l’imposta de circulació (també conegut com d’aparcament) I qui no se’n recorda del cèntim sanitari que van cobrar les autonomies i que a la pràctica eren més d’un i no sempre es dedicava a finançar el dèficit sanitari.  

Darrerament, el govern de la Generalitat s’està plantejant que els transport privat financi el públic. Sembla ser que encara s’està estudiant la fórmula de com fer-ho; però una vegada més, els diners necessaris sortiran de la butxaca dels propietaris de cotxes.

Personalment no és que la idea em sembli malament. Sempre defensaré el transport públic sobre el privat, però de vegades el transport privar es fa imprescindible i no té alternativa possible.

Com ja he dit, la idea encara està en una fase embrionària, però molt em temo que per a solucionar els problemes de les zones més desament poblades que, a la vegada, són on més volum de trànsit hi ha, a part de la contaminació que genera, l’acabarem pagant tots els conductors de Catalunya.

Aquestes coses sempre me les miro des del punt de vista d’un ciutadà de les Terres de l’Ebre que paga els seus impostos com un ciutadà de primera, però que rep contraprestacions com un de tercera.

Al nostre territori una empresa té al concessió de totes les línies privades de viatgers per carretera. És el que en termes econòmics es coneix com un monopoli. Per a que sigui rendible el negoci, cal gaudir de subvencions i, al mateix temps omplir els autocars i per això s’han de potenciar les línies més rendibles en detriment de la resta que queden desateses o, dit d’una altra manera, en poca freqüència de pas.

Jo mateix fa 29 anys que treballo a Tortosa. Tret d’un període molt puntual, sempre M’he desplaçat amb el meu cotxe i hauria de tenir molt bona combinació, per a decantar-me pel transport públic.

En canvi, si que uso el transport públic, en aquest cas el tren, per anar a Barcelona. Darrerament, per motius de salut hi he d’anar sovint, al menys 2 cops al mes de mitjana. Les comunicacions ferroviàries entre Barcelona i les Terres de l’Ebre és força deficient, amb freqüències de pas d’una hora i mitja aproximadament, quan entre Barcelona i Tarragona, les freqüències es redueixen a ½ hora. O sigui, mentre allí hi ha tres trens, aquí només en tenim un.

Si els problemes endèmics del nostre territori s’haguessin de solucionar amb al creació del nou impost, no hi posaria peques, però com que sóc un malpensat, estic convençut que no serà així. Molt em temo que una vegada més, els ciutadans de les Terres de l’Ebre haurem de contribuir per a que els de les àrees metropolitanes visquin una mica millor.    

ELS SILENCI DELS MITJANS

Quan aquest matí he arribat a l’oficina, una companya m’ha fet veure que calia donar la volta a la fulla del calendari. És 2 de febrer, dia de la Candelera, la festa major de l’Ametlla de Mar.

2 de febrer de 2015! Ja ha passat un mes –ha comentat la meva companya-

Certament. Com aquell que no vol ha passat un mes del nou any (què ja no ho és tant) Si remenem als nostres records, possiblement recordarem quan havíem d’entrar a l’any 2000 (què no de segle) i els més catastrofistes ens anunciaven que per culpa del món digital, hi podia haver un col·lapse sense precedents. Al final no va ser res de tot això i aquell 1 de gener de 2000 la vida va continuar sense res.

Però encara vull que seguiu fent un exercici més de memòria. Només els que tenen de 50 anys per amunt (com més amunt millor), ja que el van patir més. Durant el règim de Franco, no hi havia llibertat de premsa i, tot sovint, es censuraven les informacions o, directament ja no es publicaven quan podien comprometre al règim dictatorial que hi havia a Espanya.

Potser els més joves es preguntaran: Però de què ens està parlant aquest? Tot té sentit, ja ho veureu.

Mireu, darrerament han passat dos fes a les nostres terres. El darrer (cronològicament parlant), més expandit, ja que afectava a diversa gent de municipis de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. El primer, més concentrat, ja que només afecta a Amposta.

En el primer cas (per ordre d’exposició) es tractava d’una xarxa de compravenda de cotxes de luxe i que, suposadament, defraudava l’IVA a la hisenda francesa (allí és diu TVA)

Tot i que el jutge va decretar el secret de sumari, ràpidament es va saber qui eren els implicats del Camp de Tarragona, però no de les Terres de l’Ebre. Cap mitjà de comunicació del territori vaidentificar els detinguts.

Avui, 2 de febrer (recordeu), el jutge ja ha alçat el secret de sumari, però la premsa comarcal s’ha limitat a posar el nom i la inicial del primer cognom. A veure! A la gent (què som un xafarders de mena), els que ens interessa són els noms i cognoms, així com els màxims detalls possibles. Potser els propers dies...

El segon cas (seguint l’ordre d’exposició) es va destapar a Amposta fa exactament dues setmanes. Segons es comenta pel poble, la presidenta d’una associació local, hauria pegat ma a la caixa societària i s’hauria emportat una quantitat important d’euros: entre 50.000 i 55.000 segons les fonts. Altres fonts encara usen les pessetes i parlen de 10 milions... Sembla ser que aquest fet està del tot contrastat, encara que la presidenta busqui excuses per a minimitzar el fet.  

En canvi, cap mitjà informatiu ha dit ni piu sobre el tema. Curiós, no?

Sí, sí, estem a 2 de febrer de 2015, no de 1915 com algun extraterrestre podria arribar a pensar en vista dels fets...

Si hi ha censura, d’on procedeix? I, sinó la hi ha, per què tant de silenci?

I el dret a la informació?