NOVATADES

Fa uns dies em van explicar una novatada en primera persona, es a dir, m’ho va explicar la persona a qui li van fer i això l’honra, ja que molts no ho explicarien.

La persona en qüestió va ser contractada per a fer de pastora. Havia de fer-se càrrec d’un ramat de 500 ovelles. Total l’ajuda que tenia era un gaiato d’uns dos metres d’altura i un parell de gossos.

El propietari del ramat la va advertir:

-Si un dia hi ha turmenta, pensa que la llana de les ovelles i el teu gaiato atrauran els llamps i, per tant, caldrà que prenguis mesures: llença el gaiato i posat al terra de bocaterrosa amb els braços en creu i les cames obertes.  

I, efectivament, quan hi va haver la primera turmenta, es va desprendre del gaiato i es va tirar al terra seguint les instruccions que li havien donat. Així es va estar prop d’una hora.

El propietari del ramat, que havia anat a buscar-la, la va trobar allí al terra tota xopa.

-Què fas aquí?

-El que vostè em va dir que fes en cas de turmenta.

Es va posar a riure i la van enviar cap a casa a secar-se i canviar-se de roba.

Llavors jo li vaig explicar un altra.

Seria allà per l’any 1973, quan jo tenia uns 15 anys, anava amb una colla de la Galera amb ma mare i mes ties a collir bajoques prop de Jesús i Maria.

Allà, la típica novatada era manar els joves com jo a buscar el motllo de fer palleres.

Ma mare em va advertir de que, en el cas de que m’hi diguessin, no hi anés, però sembla ser que sempre hi havia algú que picava...  

(1714-2014) APROFITANT L’AVINENTESA…

A ningú sé li escapa que aquest any 2014 es commemora el tercer centenari de la caiguda de Barcelona en mans de l’exèrcit castellano-francès. A part dels actes oficials que es durant a terme en record d’aquella data, sempre hi ha qui en vol treure profit i, a tal efecte, aguditza la inventiva.

Imagino que sabeu que quan juga el Barça al Nou Camp i s’arriba al minut 17 amb 14 segons, l’estadi esclata amb un fort aplaudiment com a record i homenatge de la històrica data.

Però amb quantes coses més es pot fer coincidir alguna d’aquestes dates (1714 i 2014) Segur que amb moltes, només falta, com he dit abans, posar-hi imaginació.

Fixeu-vos sinó amb l’article que publica avui el Periódico escrit per Josep Maria Fonalleras i que es titula així: Menú de 20,14.

La idea ha estat dels propietaris del restaurant Mimolet de Girona. Però és que la cosa no acaba aquí. Amb idèntic preu es pot escollir entre tres menús: el Sí/Sí, el Sí/No i el No/No, en una mena de joc de la consulta del 9 de novembre.

El menú Sí/Sí és típicament català. Així t’ofereixen embotits del país amb pa amb tomàquet, rostit de conill i pollastre de Osor amb trinxat de la Cerdanya, crema catalana amb gelat de ratafia l’Olot, etc.

El Sí/No és mixt: assortit d’olives malaguenyes, barreja d’espinacs amb panses i pinyons, lluç a la donostiarra, torradetes de Santa Teresa amb gelat de Pedro Ximénez, etc.

I per acabar, el No/no, segur que ho heu endevinat, es composa de plats típics de fora de Catalunya: truita de patates, potaje receta de la abuela, xai a la castellana, tarta de Santiago i més.

Per tant, teniu per escollir i ningú es pot sentir discriminat.  

Bon profit. 

 

http://www.mimolet.net/

QUÈ VEIG QUAN MIRO UN ACUDIT

L’acudit que il·lustra aquest comentari és del mestre Ferreres i el va publicar divendres el Periódico de Catalunya. En veure’l m’ha fet pensar i recordar dues coses que us passo a explicar.

LA PRIMERA. Cal retrocedir a l’Espanya dels darrers anys del franquisme. Posem 1972. En aquell temps quan anaves a fer-te el passaport, hi posava la següent advertència: Válido para todo el mundo excepto Rusia y los países satélites. Quins eren els països satèl·lits? Evidentment tots els comunistes a l’òrbita de l’antiga URSS: Iugoslàvia, Bulgària, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, la Xina i un llarg etcètera.

Ara bé, que passava si tu volies viatjar a un d’aquest països amb un passaport espanyol? Per a entrar no tenies cap problema. El país d’origen et rebia encantat, ja que el turisme significa sempre divises. El problema el tenies quan tornaves a casa.

La persona que em va contar aquesta anècdota és de Godall i, en aquell moment els meus pares treballaven per a la seva família a una granja de pollastres que tenien a la Galera. Lluís, que aquest era el seu nom, de jove, viatjava molt. La seva família (pel que sembla) tenia alts i baixos, però quan estava a la zona alta podia finançar perfectament els viatges del seu fill. De tornada cap a casa després de visitar un d’aquests països satèl·lits i al passar per la frontera de la Jonquera, van ensopegar amb la policia de l’època. Evidentment se’n van adonar que portaven el visat d’un país de l’Est d’Europa i, això ja els convertia en subversius. Llavors el hi van escorcollar tot el cotxe fins que van trobar un exemplar d’una revista satírica que bé podria ser Hermano Lobo. A la contraportada de la mateixa hi havia un acudit de Forges. Imagineu-vos-el: Un gran cartell enganxat a una paret on es llegia: Por orden del señor alcalde se prohíbe fijar carteles. La guàrdia civil va veure en aquella revista una cosa així com un pamflet subversiu i, es clar, venint d’on venien, era normal que portessin propaganda en contra del règim. Fins que no els hi van fer veure que estava edita a Espanya, amb el corresponent (i obligatori) dipòsit legal, no els van deixar marxar. No em digueu que la anècdota no és bona!  

LA SEGONA: Va dirigida a tots aquells seguidors fidels de la Via Augusta. Quan fa que dic que la crisi s’acabaria quan algú digués que s’havia acabat? I quantes vegades? Bé, com sabeu, Rajoy ho va anunciar durant el passat Debat de la nació: La crisis ha terminado. El que passa és que el gran Ferreres ho ha volgut posar en boca d’un alcalde qualsevol d’un poblet anònim, però l’efecte és el mateix. 
Us he de confessar però que mai m'hagués pensat que qui anunciaria el final de la crisi fos Rajoy. Jo em pensava que ho faria algun premi Nobel en economia o un gran dirigent mundial al nivell de Obama o la Merkel, però Rajoy... No sé perquè però em sona a publicitat enganyosa. 

Apa, adéu-siau... I fins la propera.

MÉS ANÈCDOTES DE LA DIADA

DIR-SE ESPAÑOL A CATALUNYA

Normalment no hauria de passar res ja que, encara que sigui en casos comptats, hi ha toponímia que inclou aquest mot, com per exemple la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre o el barri Espanyol a Sant Carles de la Ràpita o el mateix club de futbol, el Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona.

Bé, dit això us explicaré una anècdota que m’han contat aquest matí. Poseu-vos en situació. Dia 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Les comarques del Baix Ebre i el Montsià reben un gran nombre de visitants atenent les demandes dels organitzadors de la Via Catalana. Alguns d’ells venen amb l’entrepà sota el braç o s’apunten a la paella que s’organitza a les Cases d’Alcanar, però un bon nombre reserven plaça als molts de restaurants que hi ha a la zona, majoritàriament a l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i la Ràpita.

Els amics d’un conegut meu (que és qui m’ha h explicat) decideixen reforçar els trams de la Ràpita, però es desperten tard i la tarda del dia 10 es posen a buscar restaurant. Davant la negativa que reben com a resposta de tots els restaurants als que van trucar per tenir-ho complet, van decidir sol·licitar l’ajuda del seu amic.

Aquest, que és una persona molt conegut i ben relacionat, truca a diversos restaurants obtenint la mateixa resposta: h tenim complert. Abans de donar-se per vençut, fa un darrer intent.

-Restaurant Español, diguem.

-Què tindria una taula per a 4 o 5 persones per a dinar demà?

-Sí, cap problema. A quina hora vindrien?  

Després d’això un no pot deixar de pensar que, tal vegada, un dia com aquest d’exaltació nacional pels quatre costats, portar el nom d’Español, d’entrada és un condicionant per a que te’l saltis quan estàs buscant restaurants a la Ràpita. O no? 

 

BOUS A LA VIA CATALANA? 

El que ara us vaig a explicar és un fet que no va arribar a passar, però que va estar al cap de la persona que m’ho va explicar.

Com acostumo a fer, no donaré noms, però si dic que es tracta d’un jove ramader de vacum ampostí, molts de vosaltres ja sabreu a qui m’estic referint.

Passada la festa de la Diada i després de veure (i gaudir) la portada de diari Ara del dia 12, la ressaca de la Via Catalana encara estava present en mi. Així, quan vaig anar al quiosc a buscar el Punt Avui que ens arriba gratuïtament a la colla castellera i, mentre parlava de la magnífica portada que l’Ara va publicar, va entrar aquest jove ramader i va ficar-se en la nostra conversa.

Dirigint-se a mi em va dir:

-Saps què volia fer jo per la Diada? Treure a la mansa i portar-la a la cadena per a reivindicar que els bous també formen part de la cultura catalana.

Els que esteu familiaritzat en els temes taurins, sabeu que tots els ramaders tenen bous mansos per a que els ajudin a dirigir els ramats. Aquests bous (castrats i per tant, han perdut la bravura) són els que en castellà s’anomenen cabestros (imagino que us sonarà si seguiu els encierros de San Fermín) Però el que és més estrany és que ho sigui una vaca.

Aquesta anècdota (que repeteixo, no es va produir) a un altre indret de Catalunya seria una raresa, però no a Amposta ni a bona part del delta on, la festa dels bous és un dels actes més tradicionals que es fan durant la festa major.

Segurament recordareu la controvèrsia que va crear el disseny d’unes camisetes que van fer membres de l’ANC de Deltebre on es combinava l’estelada amb el toro.

Però si, efectivament, els bous formen part de la cultura catalana, també la jota és una de els nostres tradicions més populars. Pregunteu-ho sinó a Ulldecona, Alcanar o a d’altres punts de les Terres de l’Ebre. Durant els actes de preparació de la Via, els rapitencs se’n van encarregar de reivindicar-la com a tal.

DIARI DE L’AGOST. DIA 27

Si ahir us vaig explicar en que va consistir el meu viatge per les terres del Comtat de Treviño i voltants, avui us explicaré 4 anècdotes, totes relacionades amb el viatge. 

 

COVARDIA? La primera de totes ens va passar mentre dinàvem al restaurant Venta de Armentia. Entre la resta de comensals hi havia una taula de 5 persones que varen coincidir amb nosaltres durant la visita a les coves de Santorkaria. Sembla ser que eren de Madrid. A la taula del costat i una mica més allunyats de la nostra hi havia una parella, suposadament bascos. En un moment del dinar, la meva dona em va fer veure que el basc havia plegat el diari Gara de tal manera que els mostrava la capçalera als madrilenys. Al cap d’un moment, suposadament ens el va mostrar a nosaltres, ja que el va canviar de lloc girant-lo una mica cap a la nostra direcció. Des de la seva situació era impossible saber d’on érem nosaltres, ja que no ens podien sentir parlar igual com nosaltres no els sentíem a ells. La meva dona, mig en broma,  em va suggerir que els convidés a participar a la Via Catalana de l’11 de setembre. Com van acabar de dinar primer, van haver de passar per davant de la nostra taula i, amb un gest, el vaig convidar a apropar-se. Al veure que no m’atenia, el vaig cridar: Oiga, oiga... Res, no em va fer el més mínim cas. Llavors varem comentar que tan valen com semblava i li va fer por parar-se a parlar amb nosaltres abans de saber que era el que li volíem dir. 

 

LA FONT. Durant la visita a Treviño (poble) varem veure una font a la part alta, ja a la sortida. A la pedra treballada s’hi veia la cara d’un senyor i uns quants naips (cartes) Com que dies abans a Vitòria varem veure el museu d’Heraclio Founier, varem pensar que, tal vegada havia nascut a Treviño i que es tractava d’un petit homenatge a un fill il·lustre. En aquell moment passaven unes dones que, a l’escoltar-nos, ens van preguntar sobre el nostre dubte. Ens van dir que Founier, res de res. Es tractava d’un home del poble a qui li agradava molt jugar al mus i que estava invocant a Sant Joan, l’ermita del qual també estava gravada sobre la pedra i situada una mica més amunt, en direcció de la mirada de l’escultura. 

 

EL BOTIGUER. Ja de tornada ens varem aturar a Haro (la Rioja) per fer-li una visita ràpida i dinar. Però en veure que hi havia botigues obertes que venien productes típics, sobre tot vi elaborat al poble, decidirem comprar unes quantes coses per a portar-les a la família. Entre tots els establiments, finalment ens decidirem per un que hi havia a tocar de l’ajuntament. El botiguer tenia una alarma d’aquelles que t’avisen si una persona entra o surt de l’establiment. En un moment determinat, quan ja anàvem a pagar, l’alarma no deixava de sonar, ja que hi havia un jove que parlant pel mòbil (què estrany, veritat?) no parava d’entrar i sortir del local. Després de criticar-ne els seu ús i dir-nos que la joventut per culpa d’aquests aparells es tronaven cada cop més tontos. Llavors el botiguer ens va sorprendre al preguntar-nos: Sabeu quina seria la primera mesura que prendria de ser president del govern? Semblava que la resposta seria eliminar els telèfons mòbils, però no. Llavors ens va sorprendre encara més: Crearia l’assignatura de sentit comú, fins i tot a la universitat i seria obligatòria tan per als fills com per al pares... I segur que fins i tot alguns professors la suspendrien... Raó no li faltava. 

 

LA BOTIGUERA. Ja prop de casa, decidirem parar-nos a descansar a Maella, un poblet per on hem passat sovint, però on no ens havíem parat mai. Com que el bar Lis està al costat de la botiga de la senyora Miguela, en veure els préssecs que venia, decidirem comprar-ne. La senyora Miguela és d’aquelles persones afables amb les qui fas amistat ràpidament. Més enllà dels préssecs i de preguntar-nos d’on érem, ens va anunciar que el dia 5 de setembre la volta sortirà de Maella.

-Ha degut de costat els seus diners... –li vaig dir-

-No, al contrari, no ha costat ni un euro... –em va respondre la Sra. Miguela- Sabeu com a anat? És que hi ha dos diputats del PP que són de la zona i han aconseguit que el dia abans arribi a Tarazona (de fet l’etapa té la sortida i l’arribada a aquesta localitat) i el dia 5 arribin en autobusos i surtin d’aquí. Jo d’aquestes coses no n’entenc, però diuen que és més important l’arribada que la sortida... Els de Caspe, que és una població més important, estan molt enrabiats...  Imagino que com qualsevol població veïna a qui li passés una cosa semblant.

L’ANÈCDOTA DEL CAP DE SETMANA

ELS ANTECEDENTS. Lo sinyó ancalde d’Amposta no va estar a l’acte inaugural de Firatots divendres dia 7. Segons em van dir va anar a acompanyar a l’Arturo que estava de visita per Gandesa. Però el cert és que no he pogut esbrinar la veracitat d’aquesta informació...

Posteriorment se’l va veure pel recinte firal diverses vegades, quasi sempre acompanyat per algun regidor. Al veure’l per primera vegada, vaig pensar que no trigaria a passar pel nostre estand, el de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. El vaig esperar durant una llarga estona, però no va passar. Sembla ser que va haver de marxar i va retornar poc després. Quan ell va entrar al recinte per segon cop jo estava amb l’informàtic per a concretar l’hora que es faria la presentació de la pàgina web de la colla (www.xiquelosixiquelesdeldelta.cat) En passar per davant del nostre estand, els que hi eren en aquell moment, el van aturar per a reclamar-li un local per als assajos. Quan vaig arribar la conversa ja anava i em vaig quedar en un segon terme, sense intervenir. El cert és que fa molt de temps que li vaig retirar la salutació (encara era regidor)i em costa molt tenir-hi alguna relació. Quan se’n anava es va adreçar a mi i em va dir. Saluda! I li vaig respondre amb un poc eloqüent: Hola!  

 

LA MADURACIÓ. En arribar a casa vaig parlar amb la meva dona del tema i li vaig reconèixer que havia de canviar d’actitud. Ell n’és el sinyó ancalde i jo el president d’una associació i estem condemnats a tenir que negociar. Arribar a acords concrets que puguin satisfer a les dues parts, possiblement serà més difícil. Per tant, vaig decidir (a contracor) que tornaria a saludar-lo.

 

EL DESENLLAÇ.  Diumenge pel de matí, abans d’anar a Firatots i mentre treia a passejar  a la meva gosseta, vaig aprofitar per anar a comprar el diari al meu quiosc habitual dels caps de setmana i festius. Molt prop d’allí, i tot just davant del controvertit Centre de rehabilitació, sobre l’aparcament reservat per a les ambulàncies, s’hi trobava un Range Rover de color roig. No va ser difícil d’endevinar que es tractava del sinyó ancalde. Encara que vaig pensar en treure el mòbil i fer-li una foto, vaig descartar-ho. Encara no havia arribat al quiosc, ell que hi sortia amb un diari sota el braç. Quan el vaig veure li vaig dir: Bon dia. Per cert, tens el cotxe aparcat a la zona exclusiva per ambulàncies. És un vehicle sanitari –em va respondre, en to irònic- Sí, però de sanitat privada –ja que, com sabeu, és el president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, la patronal de la sanitat privada catalana. Llavors em va dir: Li podries haver fet una foto –coneix a la perfecció que sovint faig fotos denúncia de moltes irregularitats que veig per la ciutat. Mira, ho he estat pensant... Si vols la faig –li vaig respondre- A partir d’aquell moment només vaig escoltar com remugava mentre s’allunyava... 

 

La nostra relació no es va reiniciar amb bon peu.  

ANÈCDOTES ELECTORALS

Diumenge pel matí vaig publicar les subvencions que cobrarien els partits polítics segons els diputats que traguessin les properes eleccions del 25-N. També per cada vot aconseguit si s’obté un escó, si s’aconsegueix fer grup parlamentari, etc.

A part d’aquestes subvencions, a les eleccions municipals es dóna una subvenció a l’ajuntament segons la participació. Al menys, abans era així. A partir d’aquesta introducció us explicaré dues anècdotes electorals. Cronològicament, de la primera en vaig ser testimoni directa i sobre la segona, m’ho van explicar, però en dono tota la credibilitat dels fets. Sense que serveixi de precedent, posarem, quan calgui, nom i cognom dels protagonistes.

La primera anècdota (la que vaig ser-ne testimoni) va passar a les eleccions municipals de l’any 2003 a Santa Bàrbara. Per aquella època jo vivia allí i era apoderat pel PSC. A l’hora del recompte de vots, el president d’una de les meses va extreure un sobre i, de sobte, a l’obrir-lo, hi van sortir 30 pessetes (una moneda de 5 duros i un duro) La papereta (que en aquest cas és el de menys, o no) era de CiU i portava diversos noms taxats, com per exemple el del seu cap de llista: Josep Bertomeu Canalda (Don Pepe o el farmacèutic, com preferiu)

Ningú va saber interpretar bé que significava allò (imagino no cal ni dir-ho, no ho he tornat a veure mai més) Algú va interpretar que representava les 30 monedes que li van pagar a Judes per trair a Crist, però en aquest cas hi haurien hagut 30 monedes no dues, ja fossin de 1 pesseta o d’un duro. Jo en vaig fer un altra interpretació.

Sempre ha estat costum de CiU, sobre tot als pobles més menuts, anar casa per casa a demanar el vot. Potser llavors per cada vot assolit li revertia a l’ajuntament 30 pessetes (aproximadament) i aquest era un dels arguments que fien servir quan es trobaven amb algun abstencionista: “Mira –li devien de dir- Si vas a votar, pel teu vot ens donaran 30 pessetes i com més subvenció aconseguim, més coses podrem fer per al poble...”. Aquell votat (que recordo, va votar nul), va haver de pensar: “Si és per 30 pessetes, cap problema, jo mateix els hi donaré...”.

L’altra devia de produir-se durant la campanya de les municipals de 1991. A la Galera optava a la reelecció Juan José Talarn (CiU) i té a ell com un dels protagonistes.

Cal situar l’escena a una casa del poble, concretament del carrer Major. L’alcalde i candidat de CiU estava demanant el vot amb tota mena d’explicacions. De sobte, l’altre interlocutor li va dir: “El meu vot té un preu”. Talarn va quedar una mica perplex (imagino que mai s’havia trobat en una situació així) Quan li va preguntar quin era el preu del vot, li va dir l’altre. “5.000 pessetes”. L’alcalde va posar-se la ma a la butxaca, va treure la cartera i del seu interior un bitllet de 5.000 pessetes. “5.000 pel meu vot i 5.000 pel de la meva dona”, va puntualitzar el ciutadà (sé qui era, però en aquest cas ometre el nom) I Talarn va extreure un altre bitllet de 5.000 i li va donar”.

El dia de les eleccions va presentar-se el matrimoni a votar (suposadament per a CiU), però mentre ell ho va poder fer sense cap problema, la seva dona no perquè no estava censada.

Segons em van explicar, la història acaba quan Talarn li va reclamar les 5.000 pessetes del vot frustrat. Tot és possible...   

ANÈCDOTES I ALTRES CURIOSITATS DE LA MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE DE 2012

SABÍEU QUÈ fins aquest any no es podien entrar estelades al Parlament?

El passat 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, com és tradicional, es va celebrar una jornada de portes obertes al Parlament i al Palau de la Generalitat.

Aquest any, per primer cop, s’han pogut entrar estelades (al menys al Parlament) Sembla ser que els nostres autoritats, des del primer moment, van posar tots els mitjans per a que la jornada fos rodona i hi haguessin els menys incidents possibles.

SABEU QUÈ li va dir el sergent responsable del destacament de Mossos d’Esquadra destinat al Parlament quan va donar les novetats al President Mas?

-A les seves ordres President. Sense novetat. Que tingui una bona Diada avui més que mai.

I Mas li respongué: M’agrada que pensi així.

QUÈ LI VAN CRIDAR a Pere Navarro quan fugia per davant del Parlament mentre la gent feia cua per entrar-hi?

-Navarro, a vore si t’espabilos...!! La meva dona em va dir: Segurament és algú de Paüls...

A LA PLANTA BAIXA del Parlament s’hi feia una exposició commemorant els 80 anys d’existència del Parlament de Catalunya. Començava pel antecedent que va significar el Consell de Cent,  allà pel segle XIV. Després hi sortien tots els presidents, fins i tot els qui ho van ser durant l’exili de després de la guerra Civil.

Simulant una ràdio (feta de cartró) s’hi podia escoltar la veu de Francesc Macià quan des del balcó de la Generalitat va proclamar l’Estat Català i també el discurs de presa de possessió del President Tarradellas. També s’hi podia veure una gran maqueta de tot el recinte.

DURANT LA VISITA al Parlament, una de les coses que em va cridar l’atenció, va ser un quadre d’Antoni Tàpies. Una empleada, a la pregunta de que si era original, ens va explicar molt amablement que el tenia l’autor al seu estudi i que, finalment, va accedir a donar-lo al Parlament quan sé li va donar la possibilitat d’escollir el lloc d’ubicació: la sala dels Passos Perduts, un lloc on hi ha de passar forçosament tots els parlamentaris.

QUE FEIA l’Alicia Sánchez-Camacho al Parlament sobre les 2 de la tarda, una vegada acabats els actes oficials de la Diada?

No ho sé, el que sí sé és que quan va sortir per la porta principal l’escridassada cap a la dirigent popular va ser gran. Li van dir de tot i li es van escolat molts de crits d’independència.

US HEU PREGUNTAT EL PERQUÈ no hi va haver cap incident durant la manifestació? Simplement pel que us deia abans: No interessava.

Hi ha qui opina que els incidents, d’alguna manera, estant induïts per algú (tampoc cal concretar)i que, al fons, serveixen per a desprestigiar les manifestacions i poder-les qualificar de violentes. La del dimarts havia de sortir bé. Curiosament, hi havia més gent que mai (el percentatge de que passi alguna cosa augmenta) i no hi va haver cap tipus d’acte violent. Davant de la delegació del govern central, altres vegades fortament custodiat, no hi havia ni uns sol policia, ni mosso ni nacional. 

Tampoc s’hi van veure gaires mossos durant el recorregut.

Els únics actes reprovables (segons com es miri) que han transcendit va ser la crema de 3 banderes al fossar de les Moreres: una d'europea, una de francesa i una d’europea.

EL FRACÀS ESCOLAR

Ahir, el Periódico de Catalunya, dintre de les pàgines de societat, portava un estudi sobre el fracàs escolar a Catalunya i a Espanya i el comparava amb el d’Europa.
Certament a Catalunya, el fracàs escolar està per sota de l’espanyol, però la distància és tan minsa que no val la pena tenir-la en compte. L’europeu està, malauradament, a molta distància, massa...
Només unes dades ràpides. En nivell 1 (comprensió lectora) el català es situa en un 13,5 %, mentre que l’espanyol està en un 19,6 % i l’europeu es situa en un 20 %.  És l’únic cas on els escolars europeus estan més endarrerits.
En quan a l’abandonament dels estudis (que per a mi és el que representa el veritable fracàs escolar), el català està en un 26 %, l’espanyol en un 26,5 i l’europeu en un 13,5!
Una dada més, el de la població entre els 15 i 24 amb estudis secundaris: Catalunya té un 62,7 i Espanya un 61,7, mentre que Europa està en un 79,5.
A primera hora del matí, havia escoltat per la ràdio que si només s’avaluessin les noies, el nivells educatius estarien a l’alçada dels de Noruega. No ho van dir, però m’imagino que hi tenen que veure diversos factors: el primer és que les noies maduren més aviat, la qual cosa les fa ser més responsables (sempre generalitzant) Un altre factor seria que als nois els hi és molt més fàcil trobar feina sense estudis universitaris: la majoria dels llocs de treball de fàbriques, tallers, construcció, etc. estan ocupats per homes.
Per molt que els responsables educatius (Wert i Rigau) diguin que les retallades que està patint l’ensenyament no afectaran el fracàs escolar i que, el que faran, serà millorar la qualitat de l’ensenyament, algú s’ho creu? La manca d’inversió en una àrea tan essencial del desenvolupament humà acabarà repercutint directament la formació dels nostres joves i els condicionarà molt el seu futur. Ara bé, si els nostres governants el que volen és tenir ma d’obra barata i sense qualificar que pugui competir amb la majoria d’immigrants que arriben bàsicament en pastera per l’estret de Gibraltar, evidentment, aconseguiran els seu propòsit.

L’altre dia m’explicaven que els professor fixes (els qui tenen les oposicions aprovades o els que formen part de les plantilles orgàniques dels col·legis), des del dia 3 de setembre estan preparant l’inici de curs. Però la Generalitat ha acordat que els interins, els que ocupin les places dels qui estan de baixa, cobraran per hores. Es a dir, hora treballada, hora cobrada. Per tant, s’incorporaran a partir del dia 12 que serà quan comenci el curs lectiu 2012-2013. Llavors, els altres professors, els fixes, hauran de fer un sobre esforç per a posar al dia i explicar-los el programa educatiu del centre. Algú els agrairà aquest sobre esforç.

Ara vull explicar-vos una anècdota estretament relacionada amb el fracàs escolar.
M’ho va explicar una dona de l’Ametlla de Mar i la protagonista de la historieta és sa neboda, avui mestra.
Quan aquesta noi va arribar a la universitat es va quedar tota estranyada: hi havia nois!!
Sembla ser que durant els dos anys de batxillerat, a la seva classe no hi havia cap noi, tot eren noies. Sense voler-ho, possiblement, al final, ni es devia d’estranyar. Els nois, m’imagino, uns devien d’anar a la mar, com havien fet abans els seus pares i els seus iaios i els altres havien abandonat els estudis per anar-se’n a treballar a la construcció que era l’activitat que més demanda tenia de llocs de treball i que pagava uns bons salaris.
Per acabar una darrera data de l’estudi: A Espanya, el 51,6 % dels joves entre els 16 i els 24 anys estan aturats. Mentre es retarda l’edat de jubilació als 67. Veure per acabar creient...  

UNA ANÈCDOTA SOBRE “ELS INICIS” DEL CATALÀ

Ahir vaig anar al meu poble i vaig aprofitar per fer unes fotos d’un lloc que em serviran per a il·lustrar un nou relat curt que publicaré el proper dia 30.

En passar per davant del camp de futbol, em vaig fixar en la inscripció: “Camp municipal d’esports” i me’n vaig recordar de que vaig ser testimoni de la primera vegada que es va retolar.

No sabria dir amb exactitud quin any era. Segurament, en la darrera etapa de la dictadura o els primers anys de la transició. Per aquell temps (encara que fos el 74 o 75) ja hi havia una certa tolerància (sempre i quan no et passessis de la ratlla) i s’oloraven aires de canvi. Aquella primera retolació ja es va fer en català.

No recordo qui era el pintor a qui sé li va encarregar, però si recordo que anava amb un amic. El pintor, textualment estava posant: “CAMP MUNICIPAL DE DEPORTS”.  Li varem dir que havia de posar: “CAMP MUNICIPAL D’ESPORTS”, la qual cosa (m’imagino que després de consultar-ho) va ser la que va acabar posant.

Recordo que passat uns dies vaig parlar amb Don Germán,  un mestre fill de la Galera però que treballava i vivia a Barcelona i li vaig explicar el que ens havia passat. Don Germán em va dir que totes dues formes eren correctes, però posar “d’esports” en lloc de “de deports” era més correcte.  

Quan ahir vaig passar per allí, després de quasi 40 anys, me’n vaig adonar que hi ha coses que no canvien amb el temps. El rètol no ha sofert variacions significatives.