L’ESTAT TRINXAT

El PP s’ha passat els quasi quatre anys del que va de legislatura culpant l’anterior govern de Zapatero d’haver deixat Espanya pràcticament en bancarrota. En el futur, la ciutadania, recordarà el govern de Rajoy com aquell que va deixar trinxat l’Estat espanyol.

Mentre les xifres macroeconòmiques (oficials) estan parlant de recuperació econòmica, el cert és que aquesta recuperació no arriba a la microeconomia, a l’economia domèstica d’una bona part de les famílies: els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada més pobre. Aquesta és l’única i veritable realitat del país.

Ara que s’apropen les eleccions, el govern del PP ha aprovat que se’n retorni una part de la paga extraordinària que se’ns va treure l’any 2012 i s’està estudiant la possibilitat de recuperar alguns dels moscosos, canosos i dies de vacances que també van suprimir... Però ningú parla de recuperar la baixada de sou que es va produir durant els darrers mesos del govern Zapatero ni de la recuperació del poder adquisitiu perdut.

I aquesta situació que hem patit els treballadors públics es pot extrapolar perfectament a tota la resta de treballadors, aturats, pensionistes i jubilats que també han patit les conseqüències d’aquesta estafa monumental que va provocar el capitalisme.

Aquest matí, a la SER parlaven d’una carta que ha adreçat la comunitat científica espanyola a Rajoy. La carta està signada per prestigiosos investigadors de tots els camps de la ciència. Es queixa aquest col·lectiu de la manca d’inversió que ha patit el sector i, per tant, de la manca de mitjans que tenen a la seva disposició per a poder seguir investigant en projectes que en el futur poden, per exemple, curar les malalties que, a dia d’avui tenen una difícil curació.  

El govern del PP ha destinat mils de milions d’euros a rescatar la banca espanyola, culpable en bona part de la situació posterior. S’han tapa tots els forats que hi van haver, sense que, tal com va dir el govern, s’hagi recuperat, ni de lluny, la inversió feta.

En canvi es va retallar dels pilars de l’estat del benestar: sanitat, ensenyament, serveis socials, cultura, inversió pública, sous i prestacions públiques... I si han faltat diners per a quadrar els pressupostos, cap problema: els agafem de la guardiola de les pensions.

Per tant, en un futur no molt llunyà, degut a l’actual conjuntura laboral (baixa ocupació para mantenir el col·lectiu de jubilats) farà que sigui necessari la creació d’algun impost per a poder mantenir l’actual sistema de pensions... O això o abaixar-les considerablement creant més desigualtats socials.

Ahir vaig escoltar una altra dada preocupant. A partir de 2/4 de 8, a la SER, s’hi va ver un debat des de la seu de Càritas de Barcelona amb la intervenció d’un representant d’aquesta ONG, un de la Creu Roja i un tercer de la mesa del Tercer Sector (serveis socials) que van debatre, evidentment, la pobresa que pateix una part important de les famílies. I ara dono la dada: el 80% dels iaios ajuden als seus fills o nets. O sigui, que una bona part d’aquesta pobresa està amortida precisament per la gent més gran, la gent que després d’anys de treball els hi ha arribat la merescuda jubilació.

Van recordar l’anunci en que un xiquet li preguntava a sa mare que hi havia per sopar i sa mare li responia que un entrepà màgic i que ell s’havia d’imaginar el contingut entre les dues meitats del llonguet.

Però es que encara en passen un altre que també ens hauria de fer despertar la sensibilitat: el del xiquet que li pregunta a sa iaia perquè no s’assenta a taula a sopar i sa iaia, visiblement afectada li respon què no té gana...  

Quants anys tardarem en recuperar tot el que el PP ens ha robat? Quants anys tardaran els futurs governs en recuperar l’Espanya trinxada per Rajoy i els seus? Per cert, entre el seus no us oblideu de Mas.  

LA DIGNITAT DELS GRECS ÉS LA DIGNITAT DELS CIUTADANS D’EUROPA

De Ferreres, al Periódico. 

Els resultats del referèndum que va tenir lloc a Grècia el passat diumenge s’ha d’entendre des de la perspectiva de la dignitat del poble.

El resultat (61-38 aproximadament), lluny del que s’esperava i anunciaven les enquestes, va significar un gran recolzament a Tsipras, el cap de govern que va arribar de la ma de Syriza (una coalició de partits) només fa uns mesos.

Des d’un punt de vista humà, el que s’estava fent al poble grec per part dels dirigents de la UE, no té nom. L’actual situació grega necessita solucions urgents per a que una part molt important de la seva població pugui menjar, no xantatges al seu govern.

Les negociacions entre la UE i Grècia van ser com una partida d’escacs on cada part buscava la millor estratègia que el fes sortir victoriós davant els seus. El que passa és que era una partida desigual (recordem que Grècia només aporta el 2% al PIB europeu) Durant les darreres setmanes, a cada moviment dels grecs, la UE els responia en un escac a l’economia. Quan finalment els hel·lens es van veure acorralats, van fer l’única jugada que els hi quedava i que les podia donar una mica d’aire: es van enrocar y van convocar un referèndum que va fer trontollar la partida. Segurament no acabarà amb la victòria grega, ni tan sols en taules, però el grecs, al menys han guanyat dignitat i respecte. Els governants europeus són conscients que si, finalment Gràcia aconsegueix allargar el joc uns moviments més, psicològicament hauran guanyat i, per tant, en certa manera, es veuran humiliats pel més feble.  

I d’un joc de taula a un altre. Una Grècia fora de l’Euro hauria pogut causar un efecte dominó en països com Espanya que, encara que la distància sigui enorme, també hem patit els efectes de l’austeritat imposada per la Troika. L’economia espanyola, juntament amb la italiana, la portuguesa i l’irlandesa són les que més han patit els efectes de la crisi econòmica que ha arruïnat a una part important de les classes mitjanes, les que tradicionalment han estat les que han estirat del carro. Sortadament, la recuperació econòmica actual no passa per la recuperació econòmica de les classes populars, sinó per l’explotació dels empresaris als seus treballadors, sobre tot als més necessitats, el que més problemes econòmics estan passant. Evidentment no parlo de tots els empresaris, però si d’una gran majoria sense cap mena d’escrúpol que explotant els treballadors aconsegueixen incrementar notablement les seves fortunes personals i, en alguns casos, escalar llocs a la llista Forbes dels mes rics del món. 

De Ferreres, al Periódico.

Majoritàriament, els nostres polítics han fet més costat que mai a la UE davant el tema grec. Han volgut comparar la Grècia de Syriza amb l’Espanya de Podemos. Temen que si a partir de finals de la tardor, Podemos aconsegueix guanyar les eleccions generals i governa, pot plantejar un revisió dels acords econòmics que avui en dia manté Espanya amb la UE. I Espanya, afortunadament no es Grècia, tal i com ens ho va recordar Rajoy fa uns mesos.

Vull incidir en la falsa concepció d’Europa que tenim. Europa queda lluny de les expectatives que es van quedar anys enrere. Avui en dia només és la unió d’interessos econòmics dels països membres i dels governs de torn.

Mentre aquests interessos econòmics estiguen per sobre dels socials que representen els seus ciutadans, Europa no serà res més que un projecte inacabat sense cap més futur que la dependència de economies molt més poderoses com la nord-americana i la xinesa.              

GRÈCIA, EL FRACÀS D’EUROPA

Grècia està passant per una situació per la que mai hauria d’haver passat i tan culpables són alguns dels seus anteriors dirigents com els organismes de la Unió Europea implicat. I en són molts.

Europa hauria d’admetre el seu fracàs, no només en les polítiques econòmiques que ha impulsat i el no haver pogut arribar un acord amb l’actual govern de Tsiparas, sinó també per haver fallat els mecanismes de control que fa anys haurien d’haver detectat la precària situació, molt abans d’haver arribat a aquesta fallida tècnica que està patint ara el país.

Un exemple del que estic dient el tenim per exemple, en la prova que va passar la banca espanyola abans de que es detectés de que una gran part de les caixes d’estalvis estaven en bancarrota. Si els organismes de control de la UE van fallar estrepitosament quan van avaluar la banca (recordeu que Zapatero va arribar a afirmar que teníem el millor sistema financer del món), cal pensar en el poc rigorosos que havien de ser els seus exàmens, la qual cosa em fa pensar que els seus responsables estan allí esperant que arribi final de mes per a cobrar les seves elevades nòmines i poca cosa més.  

El primer gran error de la UE sobre Grècia va ser no saber veure l’any 2008 amb govern conservador de Kostas Karamanlís. I si ho van veure i ho van tolerar, estaríem en una situació molt pitjor i sense justificació possible.

Al finalitzar aquest període conservador, va accedir al poder l’enèsim membre de la família Papandreu (socialdemòcrata) que la pròpia dreta es va encarregar de fer fora, segurament perquè no volien que es descobrissin tot els que havien estat amagant sota les catifes de les seus governatives.

L’actual govern de Syparas és fruit del descontentament del poble grec amb els controladors de la Unió Europea, sobre tot amb Alemanya i les seves polítiques d’austeritat.  

La situació més immediata és imprevisible. De moment, el govern ha convocat un referèndum per al proper diumenge para que el poble grec decideixi sobre el seu futur. No es descarta però, una nova represa de negociacions, encara que el Banc Central Europeu i les autoritats econòmiques i monetàries hagin retirat les darreres propostes després del trencament. Però també pot passar que Gràcia abandoni la zona Euro i que, per tant, torni al dracma, la seva tradicional moneda abans d’adoptar, com la majoria dels països de la UE l’euro.  

Darrerament, Tsiparas s’ha deixat veure (i estimar) amb el president rus Vladimir Putin en una mena d’avís cap a la Merkel, Hollanda, Rajoy i companyia: si me’n vaig d’Europa, hi haurà qui m’aculli amb els braços oberts. Però tal i com està actualment l’economia russa (els turistes a la Costa Daurada s’han reduït en un 70% en els dos darrers anys), tampoc crec que sigui la millor solució.

Si Grècia acaba abandonant l’euro, el que, a la pràctica podria considerar-se com la porta de sortida de la UE, seria, sense cap mena de dubte el gran fracàs d’Europa i la seva política econòmica. A partir d’aquí, ho hi ha un replantejament general o, segurament, Gràcia no serà l’últim país en abandonar el projecte.

I dic projecte perquè Europa mai ha passat d’aquí. Els interessos dels estat membres han estat molt més forts que la voluntat de reconvertir l’actual puzle en una confederació de països amb uns únics govern i parlament centrals.  

Fa anys que descarto taxativament l’Europa que somiem els europeistes convençuts: una Europa forta on tot els països remin en la mateixa direcció i no com passa ara que la direcció la marca el govern alemany i la resta de governs nacionals la segueixin més o menys (més aviat sempre més)depenent del tipus (dreta o esquerra) que hi hagi en cada moment en un determinat país.     

I L’HOME TRANQUIL VA PERDRE ELS PAPERS…

Espanya segons Rajoy. 

Ahir, quan vaig arribar a casa, només pensava en penjar al meu blog la denúncia que s’havia presentat contra l’alcalde d’Amposta. Vaig seure a dinar i vaig engegar la tele. Estava intervenint Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE. Ni me’n recordava que s’estava fent el debat de la nació (espanyola) Sánchez estava usant un to agressiu i directe amb Rajoy. Em va sobtar. Durant els darrers debats Alfredo Pérez Rubalcaba havia usat un to molt més suau, segurament per por de que les seves paraules sé li giressin en contra seva. El passat no el pots esborrar amb una gona ni amb una mica de típex...

A la contrarèplica, Rajoy va voler ser igual de contundent usant la vella política del ventilador o deltu més... Però sembla ser (evidentment no vaig veure tot el debat) que Sánchez no es va immutar. Simplement li va recordar a Rajoy que per molts de casos que li retragués de la corrupció socialista, ell estava net de corrupció, en referència a que Rajoy, evidentment no pot dir el mateix.

Al darrer torn de rèplica, Rajoy li va dir a Sánchez que havia estat patètic, que no tenia categoria per a ser president del govern espanyol i que no pugés més a la tribuna d’oradors per a dir el que havia dit. Rajoy estava visiblement molest i va creuar una línia roja que en política mai s’hauria passar.

Un president de govern ha de saber encaixar les crítiques de l’oposició i més quan són justificades. La gestió del PP d’aquest 3 anys i pico, ha estat nefasta. Han governat més per als seus votants que no per a la resta de ciutadans del país. Per tant, és del tot lògic que des dels partits de l’oposició se’l critiqui obertament i, fins i tot que se’l titlli de mentider quan ho ha estat sovint. I si considera que les crítiques no són certes o són infundades, un president del govern ho ha de rebatre amb documents i arguments i menysprear un rival polític no és precisament un argument, és un recurs, precisament, d’aquell que no disposa d’arguments perquè, al fons, sap que el que li diuen és veritat.

No va voler acceptar que Espanya fos rescatada (Sánchez li va mostrar la portada d’un diari anglès que així ho deia), per molt que des d’Europa arribés una milionada per a sanejar el sector bancari.

Abans de la intervenció de Sánchez, en el seu discurs, Rajoy va dibuixar una Espanya bucòlica, campiona d’Europa de les estadístiques econòmiques positives: creixement econòmic, creació d’ocupació, prima de risc, etc. Poc importa que sigui un dels països on hagi crescut més la pobresa en els darrers anys, al balanç de Rajoy, aquesta data no té cabuda.

El discurs de Rajoy (que aquest matí Pepa Bueno a la SER la qualificat més com el primer discurs electoralista que no com un discurs de valoració sobre la situació real) va tenir una durada d’una hora i mitja aproximadament. De tot aquest temps, Rajoy només va emprar un parell de minuts a parlar de la corrupció, tot i que des del seu partit es va promoure una llei per evitar que tornin a passar casos com els que hem vist en els darrers anys.

Si fa o no fa el mateix temps va ser el que Rajoy va estar parlant de la situació de Catalunya. Com sempre ha fet va anteposar la Constitució i les lleis per a defensar la unitat d’Espanya. Durant la rèplica a Duran Lleida va dir que estava disposat a parlar dels 23 punts que Mas li va presentar, però que hi havia molt poc marge de negociació. Tot i que Duran li va suplicar (així ho van dir diversos mitjans de comunicació) que fes algun gest cap a Catalunya, Rajoy va fer cas omís.

He llegit a determinada premsa que Sánchez no va presentar cap mesura concreta, i jo pregunto, era ahir quan tocava fer-ho? No oblidéssim que estem en un any electoral i que les mesures concretes sortiran dintre de pocs mesos ens els respectius programes electorals dels partits. En canvi Rajoy va anunciar mesures que ja havia proposat al menys en 7 vegades interiors, però que, fins ara, no s’han posat en pràctica.

Acabaré amb una frase de Rosa Díaz que, com sabeu no és sant de la meva devoció:

-No sé si se’n ha adonat, Sr. Rajoy, que en cap moment li he dit president. Quan un ‘primer ministre’ menteix en seu parlamentaria, no el puc considerar el ‘meu’ president. Crec que pot resumir perfectament l’opinió de la majoria dels grups de l’oposició. 

  

Per cert, sembla ser que el perdre els papers va ser literal. Tan nerviós el va posar Pedro Sánchez a Mariano Rajoy que va perdre un dels papers on tenia dades apuntades per a replicar-li al secretari general socialista.            

JA TRIGAVEN. LES EMPRESES PIRAMIDALS

L’altre dia em vaig assabentar per casualitat de l’existència de la marca Xango que està creant empreses arreu del país i que ven sucs de mangostan, la que diuen que és la reina de les fruites.

Si busques referències per Internet igual et pots trobar amb opinions favorables i que diuen queXango és una bona oportunitat de negoci com contràries. Molt possiblement n’hi ha més de les primeres que de les segones. No obstant, tampoc hem de creure’ns tot allò que llegim, ja que les marques sé els saben totes i bé poden adulterar la xarxa amb una campanya destinada a salvaguardar la seva imatge (m’ha quedat bé o no?)

Jo no dic ni deixo de dir. No sé si Xango és una típica empresa piramidal o multinivell, tal com apareix en alguns llocs.

Aquests tipus d’empreses (com Amway fa uns anys) solen aprofitar-se de la gent que no té feina i als qui fan creure que són una excel·lent oportunitat de negoci. Ja he dit abans que ni dic, ni deixo de dir res de Xango, però el temps, com sempre posarà les coses al seu lloc i, segurament, acabarà fent ensorrar l’entramat igual com va fet abans amb d’altres empreses.

Mireu, durant la meva vida he tingut diverses experiències amb empreses d’aquests tipus. Fins i tot amb una hi vaig tenir una esporàdica relació. Es deia New Products i tenia una línia de productes infantils anomenada Happy Baby (bolquers, xumets, ninotets de goma, etc.) Per a poder treballar-hi, t’havies de fer soci i aportar una quantitat de diners. No recordo ara quan, igual eren 100.000 pessetes. Jo no disposava ni de lluny d’aquesta quantitat, no obstant, igual em van fer arribar un lot de productes. Suposadament, podia aplicar un marge comercial d’un 60%, es a dir, vendre’ls un 60% més cars del que a mi em constaven.

Era la primera vegada que em posava a vendre i, tot i això, em vaig armar de valor i vaig voler començar per una de els zones més comercials de la província: el centre de Reus. A les dues o tres primeres botigues que vaig oferir els productes, no em van deixar ni parlar, simplement em van dir: no ens interessa. Al final, un dels botiguers em va ensenyar un ninotet com els que jo portava, però d’una marca diferent i em va dir que ell els venia, pràcticament, al preu que jo li volia vendre a ell. Sabeu quin marge comercial tenia? Un 10%, res del 60 que m’havien dit. Amb els nous preus vaig poder vendre alguna cosa a Tortosa i Peníscola, però aviat me’n vaig adonar de que no tenia futur.

Anys més tard va aparèixer l’Amway. Les primeres notícies les vaig tenir a finals de la dècada dels anys 80 o principis del 90 (no ho recorda amb exactitud) Un dia, un veí de la Galera em va dir: Tu que ets un xicot intel·ligent... Ràpidament vaig pensar: O m’has fotut o em vols fotre...  

A Santa Bàrbara hi va haver molta gent que van formar part d’aquella organització. Un d’ells un mestre que anys abans m’havia volgut vendre una llista que circulava i on poc a poc anaves pujant posicions. També era de tipus piramidal: havies de comprar una llista que et costava 5.000 pessetes i n’havies de vendre dues on afegies el teu nom a baix de tot. En teoria hi guanyaves 5.000 pessetes si és que aconseguies vendre-les. Algun company de treball ja feia números per a canviar-se el cotxe.

Com us explicava, aquell mestre em va dir: Això sí que és seriós. He de reconèixer que allò de les llistes no ho era, però això sí. No va aconseguir convèncer-me.

Un policia local de Tortosa em va explicar que l’Amway va estar a punt d’acabar amb el seu matrimoni. La seva dona només vivia per aquella organització. Un dia la va acompanyar a una espècie de convenció que es va fer a València. Només entrar a la sala d’actes on es feia l’acte, un que estava a la porta, el va abraçar i li va dir: Ets el millor!  Imagineu-vos que va pensar...

És la forma d’actuar d’aquest tipus d’empreses. Afalaguen els seus col·laboradors per tal de que sé sentin importants i s’acabin dedicant en cos i ànima a la venda dels seus productes.

Per cert, Xango ven 4 botelles de suc de mangostan a un preu aproximat d’uns 100€. Després aquestes botelles s’han de tornar a vendre a un consumidor final.

Si esteu interessats en comprar suc de la reina de les fruites, així com altres productes, també ho podeu fer per Internet.  

MAI PLOU A GUST DE TOTHOM

I ara que començaven a estar tan contents...

Ha costat, però finalment el preu dels carburants ha baixat. A les benzineres ja es comença a notar. Ja era hora!    

Ho dic, perquè segons alguns economistes com per exemple Santiago Niño Becerra, no és bo per a l’economia que els carburants baixen tant i tan ràpid com ho estan fent.

Si fos un economista dels considerats neoliberals, pensaria que ens vol ensarronar, però no és el cas, ja que sempre s’ha mostrat en contra de les polítiques econòmiques oficials dels nostres governs.  

Segons Santiago Niño la caiguda del preu del carburant indica un alentiment de l’economia per a dintre de dos o tres mesos, la qual cosa produirà que les economies més afeblides (com l’espanyola) pateixin nous acomiadaments.

Una de els frases que es va dir durant el programa de Carles Francino a la SER (més bé es va recordar) va ser la de que un pessimista és un optimista ben informat.

Tan a mi com als meus companys que, com jo, han d’agafar el cotxe per a desplaçar-se des del poble on resideixen fins el lloc de treball, el preu dels carburants incideix i molt sobre la nostra economia domèstica. No és el mateix pagar el gasoil a 1,40 que a un euro, tal com ara ja està costant a alguna benzinera. L’equivalent en pessetes dels 40 cèntims d’euro és més de 60. Recordo que quan s’anunciava que la gasolina havia de pujar 5 pessetes, els cotxes feien cua a les benzineres ja no per omplir fins a dalt els seus dipòsits, sinó totes aquelles eines que tenien a ma per tal de tenir reserves per a una bona temporada.

Des de que es va alliberar el sector, les apujades de preus han estat prou constants i d’un dia per l’altre, sense previ avís. Qui ho controlava deia que s’apujaven de cara el cap de setmana i dilluns tornaven a baixar. Així s’agafava a tots aquells que sortien de cap de setmana i havien d’omplir els dipòsits.

No sé si els vaticinis de Santiago Niño són correctes o no. Ja sabeu que teories econòmiques n’hi ha tantes com economistes i, des de la crisi, qualsevol ciutadà és un economista en potència, però pel que a mi respecta, la reducció dels preus dels carburants m’anirà molt bé. 

Que duri.          

UN GLOBUS SONDA DE NOM DE ‘MENTIDA’

La passada setmana el president del Govern d’Espanya D. Mariano Rajoy Brey, va anunciar a Mèxic en el decurs de la cimera Iberoamericana de mandataris que Espanya ja ha deixat enrere la crisi. Al·leluia!!  

Segurament, si feu una mica de memòria, aquells que porteu més temps seguint-me, recordareu que vaig predir que la crisi acabaria quan algú digués que ja havia acabat. Sembla ser que ja ha arribat el moment. Serà per què l’any que ve és any electoral? No sigueu malpensats, per això no serà... Serà, per què com totes les coses, sempre hi ha un principi i un final... Serà o no serà...

Evidentment es tracta d’una mentida més de Rajoy i el seu govern. Heu vist el vídeo on dos joves (presumptament de Madrid) enumeren les 15 mentides del PP? Bé, per aquells que encara no l’heu vist, l’annexo. És molt entenedor i segur que més d’un el compartirà si és que encara no ho ha fet.

Bé, suposant que el PP hagi mentit en 15 temes importants, d’aquells que tenen abast estatal, l’anunci de la sortida de la crisi seria la setzena mentida. Què ens faria pensar el contrari?

Evidentment es tracta d’un globus sonda llançat interessadament pel PP davant l’any electoral que ens espera. Segur, segur, tenim eleccions municipals al maig i generals, previsiblement a la tardor. A sobre, ja sabeu, amb les municipals coincideixen diverses  autonòmiques, com les del País Valencià. Els globus sonda tenen una finalitat: de tant i tant repetir-se, la gent s’ho acaba creient.  

Mireu, de macroeconomia no n’entenc. Els diferents indicadors, qualificacions, índex, etc. que s’elaboren o atorguen els organismes supranacionals, són sovint interessats i es mouen més per interessos econòmics que no per una altra cosa.

En canvi de microeconomia n’entenc una mica, si més no de la meva particular. Però no cal ser un linx per adonar-se’n de que la situació al carrer ha canviat molt poc respecte a l’any 2011 quan segons el PP es va estar a punt d’acabar el món.

Semblava que ells ho havien d’arreglar tot, però la majoria de les mesures que van activar d’ençà que van arribar al govern, avui, pràcticament segueixen intactes, tret de la reducció dels tipus d’IRPF per a l’any 2015. Però no us feu il·lusions, ja que si tu ets un espanyolet mitjà, l’estalvi a l’hora de fer la renda serà insignificant. A veure què us penseu!

Mentre la xifra d’aturats continuï als nivells actuals, mentre els joves i els científics hagin d’emigrar per a buscar-se la vida, mentre les urgències sanitàries continuïn despatxant als pacients amb la mateixa alegria que ho han estat fent els darrers anys, mentre no tornen a incloure els medicaments que van ser retirats de la protecció sanitària, mentre no es retorni als jubilats el mètode anterior per a calcular l’increment de la pensió, mentre als funcionaris no se’ls tregui delcongelador, mentre l’ocupació que es creï no deixi de ser temporal i precària per a passar a ser de qualitat i indefinida, etc., etc. no es podrà afirmar que hem deixat enrere la crisi.

És una vergonya i un insult a la intel·ligència dels ciutadans afirmar el que va dir Rajoy a Mèxic i que ara, com a cotorres, repetiran tota al resta de membres del govern i els dirigents del PP.

RAJOY DIMISSIÓ!!!    

EL PORTAL DE LA TRANSPARÈNCIA I EL GRAN DESCOBRIMENT

Sembla que els del PP amb una ma ens ensenyen el menjar i amb l’altra ens foten garrotada.

Metre un dia aproven la llei de la transparència, l’altre la llei mordassa. I així anem...

Una de les fites més destacades de la llei de transparència és el Portal de la Transparencia del Gobierno de España on es reflecteixen els sous que cobren des del president i els ministres del govern, fins als alts càrrecs de l’administració.

Quina novetat!! I a sobre és tema de conversa i surt als diaris com si fos el gran descobriment!

Però si tot això era públic i notori. Només cal que tots els anys es miri la Llei de Pressupostos de l’Estat i la Llei d’acompanyament (que van de la ma) cap els darrers dies de l’any i allí va tot això i més. No sé el motiu pel qual ara tan de rebombori per una cosa que ja sé sabia o al menys sabíem aquells que treballem a l’administració o que estan posats en lleis. Però, repeteixo, és públic i es pot consultar a qualsevol hemeroteca que contingui els BOE.

Una de les qüestions més debatudes és el sou del president i dels ministres respecte als alts càrrecs de l’Administració: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc. Efectivament la diferència de remuneracions és gran, però d’aquí a que calgui pujar els sous als polítics hi ha un abisme.

No, no estic a favor ni molt menys que s’apugin els sous els governants d’aquest país. Hi ha molts de motius per a no fer-ho. Mireu:

-Primerament serveix de tap. Si ara ja hi ha presidents de comunitats autònomes i fins i tot alcaldes que cobren més que Rajoy i companyia, si s’apugessin els sous seria com obrir la veda i la majoria de politiquets del tres al quatre estarien temptats en apujar-se’l.

-Els membres del govern tenen unes prebendes que no tenen els alts càrrecs: despeses de representació força més elevades, residència oficial amb totes les despeses pagades i una jubilació daurada encara que no estiguis molts anys ocupant el càrrec.  

-Els polítics estan en política unes vegades per que volen, perquè és vocacional i d’altres perquè tal vegada no saben fer una altra cosa. Per tant, i com deia la vicepresidenta, estan ben pagats. En canvi quan s’arriba a ocupar un alt càrrec de l’administració, has de tenir uns mèrits reconeguts, encara que la darrera paraula la tingui el partit del govern. Després, si no se’ls hi pagués bé, una bona part marxarien cap a algunes empreses privades que pagarien sous desorbitats (de fet els paguen) per a tenir a la seva plantilla persones de renom.

El que s’hauria de fer és apujar els salari mínim interprofesional (SMI), la merda (perdoneu) de prestació que tenen els aturats de llarga durada que són sobre els 425 euros al mes durant 6 mesos, no abusar dels contractes temporals, sobre tot als joves que són el futur del país i que necessiten una estabilitat econòmica per poder afrontar el futur (i valgui la redundància) amb més optimisme. En definitiva crear ocupació estable i de qualitat.

La resta del debat són romanços que s’allunyen del que hauria de ser el debat real d’aquest país.

A veure si ens ho anem ficant al cap... 

LA FOTO DEL DIA 31-10-2014

El que veieu a la foto són les meves sabates sota la taula de treball. 
La rebaixa del sou de Zapatero i les congelades successives de Rajoy m'han portat a aquesta situació: no poder comprar-me sabates noves! 

Es tracta d'una petita broma. Realment eren unes sabates que feia temps que no portava i que avui m'havia posat sense adonar-me que tenien la goma molt gastada.
Però alguna cosa hi ha de cert. Amb la pèrdua de poder adquisitiu que patim els funcionaris no podem renovar el nostre vestuari al ritme d'almenys un cop per temporada com fèiem abans de la crisi i això que ara ens estem d'altres coses. per exemple jo ja fa tres anys que pràcticament no jugo a la rifa de Nadal i tampoc a la grossa de Cap d'any. I el passat abril vaig deixar de jugar a l'ONCE que era l'únic joc al que jugava des de feia una pila d'anys.
Això també va en detriment de la nostra economia. Sabeu quan diuen allò de millorar el consum intern?
Sense comprar. no es millora. 

LA NOVA MACROECONOMIA

Tants anys buscant solucions per a l’economia espanyola i resulta que les teníem davant nostre: al carrer, als parcs, a les carreteres...

No se’ls hi acut res més als nostres economistes oficials, el que treballen per a l’Estat Espanyol que comptabilitzar per al PIB (ja sabeu, el Producte Interior Brut) les ingressos per prostitució i venda de drogues.

Més enllà de la sorpresa que això em produeix, també trobo sorprenen com es poden quantificar aquests ingressos si provenen d’activitats il·legals no emparades per cap sector econòmic. En tot cas es podria fer una estimació atenent a no sé quins estudis de no sé quina agència... Però sempre seria això, una estimació.

I qui em diu a mi que aquests estudis que no tindrien cap tipus de fonament legal hagin estat manipulats a conveniència de qui els ha encarregat, es a dir, el propi Estat Espanyol.

Per tant, resulta ser que seria una bona manera de fer créixer l’economia espanyola tant com hagin volgut i una bona manera de fer quadrar els números per a no quedar-nos al vagó de cola de l’economia europea.

Però dit això, possiblement ens hem trobat, sense voler, amb la gallina dels ous d’or. Si la nostra industria no funciona perquè no es destinen prou diners per al desenvolupament i la investigació, si la nostres mineria, agricultura, ramaderia i pesca no funcionen perquè no són competitives si les comparem a les d’altres països més endarrerits econòmicament parlant i, com sembla ser, sols funciona el sector turisme que és el motor del sector serveis, ara tenim tot un filó per explotar: la prostitució i la droga. Per tant, que hem de fer, fomentar-ho?

Per a poder-ho fer només hi ha dues solucions. La més senzilla, legalitzar-les amb tota el que això suposa: donar-les d’alta d’activitat econòmica, alta dels treballadors a la Seguretat Social, pagar els impostors corresponents. Però molt em temo que legalitzar-les aniria en contra dels objectius econòmics del nostre govern, ja que, com tos sabeu, quan alguna cosa es legalitza, automàticament baixa el seu consum.

Per tant, només ens queda una solució: la tolerància. Per això cal que la policia deixi de perseguir-les. A partir d’ara, si els Mossos troben a una prostituta a la carretera fent negoci amb un futur client, que facin ulls grossos i que no els multin. Que la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els nostres companys de Vigilància Duanera deixin de decomissar vaixells, camions i d’altres vehicles carregats de haixix de Marroc, cocaïna de Colòmbia o heroïna d’Afganistan.

I a sobre tenim un gran avantatge: aquestes dues activitats es fan tots els dies de l’any i a totes hores. No coneixen ni festius ni vacances, tret del descans que, com a persones, puguin tenir al llarg de la jornada. És fantàstic! Segurament, sinó ho és, ràpidament passarien a ser els dos sectors més productius del país.

Mireu, recordo que fa uns anys van descobrir que Itàlia maquillava els seus resultats macroeconòmics per a seguir estant al G-8, què és on es remenen les cireres a nivell mundial. Altres països com Grècia, també els van maquillar per fer veure que complien amb el dèficit fiscal que se’ls imposava des d’Europa. Però em sembla que Espanya, si finalment aplica la mesura, anirà més enllà i podria crear un precedent que, de seguir-lo la resta dels països, podria tornar a deixar Espanya al mateix lloc (si fa o no fa) en que es troba ara.

Per cert. He escoltat molt poques crítiques par part dels economistes de capçalera de les diferents cadenes de ràdio i televisió. És que no tenen res que dir? 

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.    

LA FREDOR DE LES XIFRES

Què representa 100? 4.000 és més petit o més gran 5.000? Ens conformaríem amb 10.000?

Us he volgut posar uns exemples de que les xifres, per si soles, no expressen res. 100 pot ser un número de referència, un índex: per exemple 100%. 4.000 és més petit que 5.000 si compares totes dues xifres: tinc 4.000 euros i tu en tens 5.000 o jo dec 5.000 euros i tu només 4.000. Però en números relatius, una persona que deu 4.000 euros pot estar en un situació molt més precària que aquell que en deu 5.000. 10.000 euros és una quantitat important, però 10.000 cèntims és mol inferior, cent vegades inferior. Tot depèn de la unitat en que està expressada la xifra. Hi esteu d’acord?

I per què dic això? Perquè, com sabeu, l’Estat va fer públiques les balances fiscals realitzades per Ángel de la Fuente, segons sembla un prestigiós economista independent. Aquí ens trobem amb una greu contradicció: mai ningú que cobra per fer una feina es pot qualificar d’independent. Normalment el resultat del treball sempre haurà de ser del grat de qui el paga.

Quan, segons l’estudi, el dèficit fiscal de Catalunya (diferència entre els diners que es recapten a Catalunya i s’envien a Madrid i els que retornen a Catalunya via inversions, subvencions, etc.) és de 8.455 milions d’euros, des del govern de la Generalitat es van afanyar a dir que és molt més. I és que, pel que sembla, hi ha diferents mètodes per a calcular-ho. Alguns d’ells (precisament el que ha seguit el professor de la Fuente –el mètode de càrrega benefici-), sembla ser que té en compte les inversions que s’han fet al territori català, però que no només afecta el nostre territori, com per exemple la construcció d’una línia d’AVE o la millora d’una carretera nacional. Ves per on, aquest és el sistema que més agrada al govern del PP.

Catalunya és, de llarg, la comunitat autònoma que més transferències ha rebut de l’Estat. Fins i tot té transferides competències en matèria d’ordre públic i seguretat (Mossos d’Esquadra) i trànsit (Servei Català de Trànsit amb un cos propi de Mossos d’Esquadra) Segons el diari l’Economista de 28 de maig de 2010, Catalunya era la comunitat autònoma amb més competències assumides (185), seguida de Galícia (154) i Andalusia (152) A la cua en nombre de competències assumides es situaven Navarra (69), la Rioja (75) i les ciutats autònomes de Ceuta (21) i Melilla (24)

Les transferències de competències han d’anar vinculades automàticament amb les corresponents transferències monetàries per a garantir la supervivència del servei traspassat.

Per tant, i com a conclusió, a més competències traspassades, més necessitat de rebre diners de l’Estat per part de la comunitat autònoma corresponent. Però si l’Estat no compleix els seus compromisos, inevitablement la portarà a l’ofec econòmic.

Comparar el dèficit fiscal de les diferents comunitats autònomes espanyoles, si l’estudi no porta incorporat les necessitats econòmiques de cada una d’elles, a mi em diu ben poca cosa, més enllà de xifres més o menys elevades o el debat polític que sorgeix quan passen aquesta mena de coses.       

REESTRUCTURAR CATALUNYA BANC

El BBVA, nou propietari de Catalunya Banc, ha anunciat que destinarà 450 milions d’euros a reestructurar el grup bancari que tot just acaba d’adquirir.  

La clau està en la paraula reestructurar. Què significa? Imagino que només escoltar-la els treballadors de Catalunya Banc es va posar a tremolar com si fossin a Sibèria a -40º. I no n’hi ha per menys.

La paraula reestructurar es podria canviar perfectament per optimitzar recursos, sona millor, però a la pràctica tindria idèntic resultat.

Cóm es reestructura? Molt fàcil: tancant oficines i acomiadant personal.

Es sindicats ja s’han afanyat a demanar a la direcció del BBVA que mantingui la plantilla de treballadors, però el gran capital no té cap mena de consideració ni li dóna pena ningú i, per tant, molt em temo que no escoltaran ningú i que faran el que creguin més convenient per l’entitat.

Recordo que a principi d’any Catalunya Banc va tancar diversos oficines de la demarcació de l’antiga xarxa de Caixa Tarragona, la més estesa pel nostre territori. Ara caldrà veure si se’n tanquen més. Hi ha pobles com Santa Bàrbara o Masdenverge que només en tenen una i, de tancar-se, tot el negoci se’n aniria cap a Caixabanc en el cas de Santa Bàrbara i Masdenverge, a la pràctica es quedaria sense cap servei bancari.

A Amposta és fàcil que només quedi l’oficina central, ja que la que hi ha a l’avinguda de la Ràpita està massa prop de la que ja té el BBVA.

En conclusió, tancaran les que no donin negoci i les que estiguen pròximes a les que ja té obertes, encara que en alguns casos, hi poden haver criteris d’espai o de situació.  

POTSER NO ANEM TAN BÉ…

S’ha elaborat un document per ampliar el copagament a la majoria dels servis que presta el sistema públic de salut: per no assistir a les cites programades, per acudir a urgències, per col·locar pròtesis, per ver avortaments (dintre del marc que establirà la llei Gallardón) etc.

Però l’estudi va molt més allà i contempla altres mesures com: la venda de determinats fàrmacs fora de les farmàcies, reducció del marge comercial, limitació dels productes farmacèutics amb finançament públic, i un llarg etcètera.  En total més de 200 mesures entre les que s’inclouen l’aplicació de diversos Reials Decrets ja aprovats.

Des del ministeri de Salut es van afanyar a dir que mentre l’Ana Pastor sigui la ministra, les mesures estudiades no entraran en vigor. Però ja sabem que ningú és etern i fins i tot els que semblen imprescindibles acaben per no ser-ho.

Què penseu davant de l’anunci que s’ha fet? Què no anem tan bé, oi?

Si l’economia espanyola fos molt més bollant, no faria falta aplicar cap mesura restrictiva.

Però el que passa és que mentre es rescaten bancs i després es malvenen. Recordo que quan es van rescatar es va dir que quan es vendrien es recuperarien els diners. De moment s’estan perdent més de 34.000 milions d’euros. Quina vergonya!  

Un govern mai serà un bon govern mentre deixi morir de gana al poble i, en canvi, destini mils de milions en sanejar uns bancs que han patit una mala gestió per part dels seus directius.

Qui són els responsables? Els banquers i el govern corresponsable.

Per tant, lluny de parlar d’un bon govern, s’ha de parlar d’un pèssim govern.

AUTÒNOMS I ASSALARIATS

(Llegit al Periódico) Els autònoms declaren la meitat d’ingressos que els assalariats. Quina novetat!  

Els qui treballem amb nòmina tenim els ingressos declarats. Com a molt, l’empresa deixarà de declarar retribucions com les hores extres i no perquè el treballador hi surti guanyant, sinó perquè, de fer-ho, les hauria de cotitzar a la Seguretat Social.

En canvi, els autònoms, sempre tenen la possibilitat de preguntar: això ho vols amb IVA o sense IVA? No carregar un 21% d’IVA sobre el cost del bé o del servei és un caramel massa llaminer per a que la resposta sigui positiva.  

Evidentment, tota transacció econòmica que no porti IVA, es converteix en una operació en negre, ja que la persona que cobra, no ho declara. I ja sé sap el que diu la dita: de mica en mica s’omple la pica...    

Sense anar més lluny, l’altre dia em deia un amic advocat: la cosa està molt malament; gràcies al que fem sense haver d’arribar al jutjat que no ho declarem... I així suma i segueix...

L’Agència Tributària té pocs mecanismes per a detectar els focus de diner negre. Per això s’haurien de destinar més recursos. Però no és fa. La majoria dels recursos que obté el fisc són gràcies als treballadors assalariats. En aquests casos, la pràctica totalitat dels ingressos de l’any anterior estan en poder d’hisenda. Per això es poden emetre un bon nombre d’esborranys.

En canvi, dels ingressos que obtenen els autònoms només es coneixen una petita part: en aquells casos que hi ha obligació d’aplicar una retenció a les factures.

Fa 28 anys que treballo a l’Agència Tributària i me’n adono que des d’aquella àpoca, les coses no han canviat gaire. Llavors la majoria d’autònoms declaraven entre molt poc o res. D’aquí a que sortissin els mòduls. V ser la forma de que paguessin una mica.

Quan algú pregunta quines són les activitats que van a mòduls, la resposta pot ser molt més senzilla del que sembla: les activitats més comunes. I quines són aquestes? De ben segur que al teu barri hi ha carnisseries, fruiteries, fleques, bars i, possiblement, algun taller mecànic. Si a totes aquestes activitats sé li suma el transport, els paletes que fan reformes, els pintors de brotxa grossa, els electricistes, fusters, etc. ja els tindrem a quasi tots... Són o no són les professions més comunes?

En aquell temps l’Agència Tributària (de nova creació) va advertir que a tots aquells que renunciessin al nou sistema se’ls hi faria inspecció. I ho van complir! Però alguns assessors, els que tenien menys escrúpols, els explicaven que tenien la possibilitat de constituir una societat limitada. Però no els explicaven que haurien de pagar-los a ells molt més del que s’estalviarien de pagar a hisenda. A part, amb la constitució de la societat, es lligaven indefinidament, ja que les obligacions que contreien eren més que les que té un simple autònom: llibres de comptabilitat oficial seguint el pla contable vigent, dipòsit de comptes anuals al Registre Mercantil, Imposts de Societats fins que la societat no es dissolgués, etc.  

A la pràctica seguien fent el mateix: treballar en negre. Us acabaré explicant una anècdota. Una vegada el comptable d’una empresa que es dedicava a la fusteria, cansat de posar-li existències fictícies per tal d’arreglar-li una mica els comptes (segur que els que teniu idea ce comptabilitat ja sabeu de que us estic parlant), li va dir això: Quan tens previst ampliar el magatzem?  

Davant de la cara d’incredulitat que va fer l’empresari , el comptable va remarcar: Si t’he de seguir posant existències, aviat no et cabran al magatzem.

EL BBVA ES QUEDA AMB CATALUNYA CAIXA (II PART)

Abans de les darreres fusions, Catalunya Caixa que, recordem-ho, va annexionar-se tota la xarxa d’oficines de Caixa Tarragona, la més gran de la província i que, pràcticament, tenia oficines a tots els pobles de la demarcació. Com segur que recordareu, a principis d’any es van tancar les oficines de les poblacions inferiors als 1.000 habitants (entre elles les de Godall i la Galera)

Es de suposar que quan els nous propietaris se’n facin càrrec, i si tenim en compte els precedents, encara se’n tancaran més.    

Ara mateix a Amposta hi ha dues oficines de Catalunya Banc: la que va ser la central de Caixa Tarragona, que dóna als carrers Alcalde Palau i Sant Josep i la que hi ha a l’avinguda de la Ràpita, quasi que en front de l’actual oficina del BBVA.

Fent números una mic ràpids, Amposta passarà de tenir més de 20 sucursals de diferents entitats obertes, a tenir-ne unes de 10, o sigui una reducció de més del 50%. L’únic banc que ha obert una nova oficina ha estat el Banc de Sabadell amb la de la plaça Berenguer IV. Però la realitat tampoc seria aquesta, ja que el Banc de Sabadell es va quedar amb Caixa Penedès i l’oficina d’Amposta es va tancar.

Evidentment això repercutirà negativament amb els clients, sobre tot la gent gran que no estan acostumats a operar per Internet ni tant sols utilitzar els caixers automàtics.

Em poso a la pell de mons pares. Cada vegada que ma mare vagi a treure diners, haurà de fer una cua immensa. Ja sé que, segurament aquell matí no tindrà més feina que fer, però estem parlant d’una dona de més de 80 anys que té molta menys capacitat de resistència que una persona jove i, per tant, pot acabar cansada.

Ma mare, con tu i com jo, ens podríem considerar accionistes d’aquestes entitats que van ser rescatades i sanejades amb diner públic i que ara s’han venut per un cost molt inferior al que valien. Però és evident que no ho som i, a sobre, molts de nosaltres hem estat estafats per les preferents (una pràctica molt generalitzada durant un bon grapat d’anys) o enganxats a una hipoteca que no podem pagar amb l’amenaça constant de desnonament.

Com vaig dir ahir, pel camí s’han perdut (només en aquest operació 11.600 milions d’euros) que han sortit de totes i cada una de les butxaques dels ciutadans i que, d’alguna manera ens han acabat perjudicant a tots. Si l’Estat destina mils de milions en rescatar la banca, és evident que ha de retallar d’altres partides, com per exemple la sanitat, l’educació, els serveis socials, etc.  

És intolerable que diners públics hagin acabat en mans d’entitats privades per acabar perjudicant els ciutadans.

Als banquers els hi demano una mica de benevolència, ja que una altra cosa no ens la donaran.

De l’Estat no n’espero res. Amb que no ens segueixin robant me’n donaria per satisfet.

I és que els pobres ens conformem amb ben poca cosa, mentre que el ric, amb molt, en tenen poc.