DEMAGÒGIA AMB ELS IMPOSTOS

Durant les campanyes electorals, la majoria de partits anuncien rebaixes d’impostos als seus programes electorals. En el cas de les municipals l’IBI urbà què és el més important i, per tant, el que més ingressos aporta a les arques municipals.

N’hi ha d’altres com el de vehicles de tracció mecànica, l’IAE, l’ICO (sobre noves construccions), etc. I també taxes i preus públics.

Per tant, en definitiva, els impostos són per als ajuntaments una font important de finançament.

La resta del finançament municipal se deu a les transferències corrents i subvencions, ja siguin de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya o d’altres ens públics dependents o vinculats.

Els ajuntaments han d’elaborar els pressupostos i aquests han d’estar equilibrats: es a dir, els ingressos i les despeses pràcticament han de coincidir. L’Estat, seguit les directius de la UE, només permet un percentatge de dèficit molt ínfim.

Així, per un costat tenim els ingressos (bàsicament impostos municipals transferències corrents i subvencions) i per l’altre tot el capítol de despeses. La partida més gran de despesa sé l’emporta el personal (salaris i seguretat social) i amb l’altra s’intenta donar resposta a totes les necessitats i mancances que té el municipi (i que no són poques...)

Quan escolto els debats només sento als membres de l’oposició queixar-se perquè no s’ha invertit prou en serveis socials, en habitatge públic, en rehabilitar el casc antic, en cultura, etc. Algú s’ha parat a pensar que a menys recaptació menys despesa. Es a dir, si se recapta menys no podran cobrir-se totes les necessitats de les que tan se queixen els grups de l’oposició. Al menys de que hi hagi una administració eficient dels recursos que se gestionen. Però aquest estalvi (com el del enllumenat públic) no sempre és suficient.

Potser recordareu que els fallits Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019 incloïen més despesa de la que la UE considerava prudent, però com va dir el Govern de Sánchez hi havia un fórmula per a poder recaptar més sense apujar els impostos: incidir allà on hi ha més frau fiscal. Es a dir, una administració pública molt més eficient amb els controls. Aquesta mesura fa molts anys que la demanen els sindicats de treballadors, però mai se’ls hi ha fet cas i sempre s’han buscat fórmules per a tenir ingressos extres molt més fàcils (sancions).

No us heu de deixar enganyar pels cants de sirena... Normalment qui diu que abaixarà els impostos els acaba apujant. Rajoy va arribar a la Moncloa anunciant que abaixaria els impostos, però l’any 2017 els havia apuntat tots. Fins i tot ne va crear de nous.

No fa gaires dies, un socialista tortosí, a propòsit de les propostes de la campanya electoral de les municipals i concretament sobre els impostos, me va ensenyar una estadística. Sabeu a Tortosa quina és la preocupació sobre els impostos municipals: 0,0. En canvi, amb aproximadament un 23%, al ciutadà li preocupa tenir una ciutat endreçada.    

Traieu-ne les vostres pròpies conseqüències...

PER A SABER ÉS:

https://www.noticiasdenavarra.com/2017/01/08/politica/estado/rajoy-ha-subido-todos-los-impuestos-desde-que-llego-a-la-moncloa-hace-cinco-anos

https://www.libremercado.com/2017-04-05/el-gobierno-del-pp-vuelve-a-subir-los-impuestos-a-los-autonomos-entre-100-y-300-euros-mas-al-ano-1276596366/

https://www.20minutos.es/noticia/1858268/0/subidas-

impuestos/gobierno/mariano-rajoy/

https://www.elmundo.es/economia/2013/11/24/5291150e0ab7405f068b4578.html

https://www.elplural.com/politica/espana/el-pp-ha-creado-10-nuevos-impuestos-desde-que-gobierna-y-ha-subido-todos-los-demas_60810102

EN CLAU TORTOSINA

He de dir que quan me vaig assabentar de que Xavier / Javier Faura seria el cap de llista a les properes eleccions municipals a Tortosa per a ERC me va sorprendre.

Amb els antecedents que tenia Xavier Faura no el veia com a cap de llista per la formació republicana. La sensació que tenia d’ell és que tenia un tarannà conservador i que pertanyia a una de les famílies més influents de Tortosa a les darreres dècades. Amb un germà (Antonio) diputat al Congrés per la UCD i un altre germà (Valentín) ocupant càrrecs com els de President de la Càmera de Comerç de Tortosa i el Consorci d’Aigües de Tarragona de la ma de CiU.     

Xavier Faura no és un desconegut. Des de fa anys era un assidu a les tertúlies de Radio Ebre Cadena SER. Debatia, entre d’altres,  amb Wifredo Miró i, me sembla recordar que també amb Sisco Lahosa. També sortia als debats de Canal 21 Ebre amb el propi Wifredo, Cristina Bel, Manel Masià, etc. Només calia escoltar-lo (abans de la reconversió) per a saber de quin peu calçava...

Per a preparar l’assalt a la candidatura d’ERC va formar la plataforma Tortosa Sí, juntament amb altres persones com per exemple Pilar Caballé. Algunes d’aquestes persones també van a la llista ocupant llocs de sortida.

Els cert és que no ho tenia massa difícil. Històricament els líders d’ERC de Tortosa no han estat mai a l’alçada que la capital del Baix Ebre requeria. I vull remarcar el mai! D’aquí que fer un Mas no li va haver de ser massa difícil... I tot a punt per a ser acollit al si d’ERC. Encara no me’n surto...

No fa massa dies, un amic tortosí de la corda indepe me va di que votaria Junts per Tortosa. Primer me va descol·locar, ja que per la seva militància sindical el considerava més d’esquerres i per tant el veia votant ERC. Però es clar, si un ho analitza bé, potser si que només li quedava aquesta alternativa...

A Tortosa s’hi presenten 4 candidatures indepes: Junts per Tortosa (l’antiga Convergència i també els que van renegar d’Unió), ERC-Tortosa SÍ, Tortosa per la República i la CUP. Posant-me a la pell del meu amic me sembla que també ho tindria prou difícil. A Convergència, com deia aquells: ni harto de vino... A ERC: Apaga y vámonos... A Tortosa per la República, després d’escoltar a la seva cap de llista vaig pensar: Hiperventilada, no... El següent! Per tant, si fos de Tortosa i estigués a la pell del meu amic, segurament acabaria votant la CUP, sense massa convenciment, tot hi ha que dir-ho.  

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

CiudadaNOs a Amposta

Caps de llista municipals 2015: Martínez, Ciscar, Ferré, Tomás i Miró (Foto:
el Punt Avui.

Mentre estàvem dinant a la Tancada, Jordi, que amb la seva parella s’ha seia a la taula del costat, se va girar cap a nosaltres i ens va dir:

-Una pregunta...

Com sabeu jo treballava a l’Agència Tributària i la meva dona encara hi treballa i com és temporada de Renda, ens pensàvem que la pregunta seria sobre algun tema relacionat.

-Diuen que s’està preparant una candidatura de Ciudadanos a Amposta? –Va continuar Jordi-.

Llavors entre la meva dona i jo li vam explicar el poc que sabíem...

Dissabte, tots aquells que vau anar al mercat d’Amposta, segurament veiéreu una carpa de Ciudadanos. No obstant, sembla que no hi havia ningú d’Amposta.

Tot i que és cert que fa 3 anys, per a les darreres municipals, van estar a punt de formalitzar una candidatura.

Bé, tan com a punt, no ho sé... Però a la foto de candidats on sortien Manel Ferré, Adam Tomás, German Ciscar i Francesc Miró (que van ser els caps de llista que finalment sé van presentar), també hi sortia Guillermo Martínez que, anteriorment s’havia presentat amb el PP.

Com que desconec les circumstàncies que van portar que Ciudadanos finalment no presentés llista, millor no fer especulacions, tot i que jo tinc la meva teoria.

El cert és que un partit que a les darreres eleccions al Parlament sé va enfilar fins la primera posició en vots i diputats, seria molt estrany que, al menys, no intentés formar llista a les principals poblacions catalanes, sobre tot aquelles que puguin tenir un simbolisme especial, com per exemple les capitals de comarca o poblacions superiors a 10.000 habitants.

A les Terres de l’Ebre no ho tindran fàcil. Darrerament l’hegemonia d’ERC sembla ser inqüestionable i no oblidem que som de les comarques que més parlem el català i Ciudadanos no és precisament un partit que se caracteritzi per la defensa de la nostra llengua.

Potser no se’n recorda quasi ningú, però durant algunes legislatures, a les nostres terres CiU treia molts pocs vots. La formació (de dos partits, recordem-ho) encara no s’havia implantat al nostre territori i amb prou feines presentaven llista. Per a fer-ho van haver de fitxar diferents alcaldes (ara mateix me venen al cap Josep Gil a Amposta, Aureli Villalbí a Godall, Josep Tomàs a la Galera, Josep Bertomeu a Santa Bàrbara, Primitivo Forastero a Camarles...) El resultat ja els sabeu: solia ser la força hegemònica sobre tot quan se tractava d’unes eleccions autonòmiques i fins i tot a les municipals, copant les alcaldies de la majoria dels pobles més menuts.

Mai he votat CiU (ni me va passar mai pel cap!) i mai votaré Ciudadanos. Per a mi CiU representava a la dreta catalanista i Ciudadanos  representa els enemics de Catalunya per molt que ells diguin que representen una part dels catalans. Caldria veure que pensen i com actuen els seus votants. Coneixeu la dita, no?: Digue’m amb qui vas i té diré que seràs.  

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT A CATALUNYA (PER A MAL)

De Faro a Diari de Tarragona. 

De vegades després de llegir el diari (en paper o a través d’algun dispositiu –jo sóc dels primers-) hauríem de meditar sobre algunes de les notícies que hem llegit i segurament ens en adonaríem cap on anem.

Fixeu-vos en aquest titular del Periódico d’ahir dilluns: Ciutadans esllança rere les alcaldies del PSC, que encaixa tranquil el desafiament.

Com podeu veure el titular té dues parts separades per una coma: Ciutadans es llança rere les alcaldies del PSC (primera part) i que encaixa tranquil el desafiament (segona part)

La primera part del titular m’entristeix i me dóna ràbia a la vegada. Des de les primeres eleccions municipals de 1979 els partits representatius de la dreta espanyolista (ja se digués AP o PP –tots dos són fills del mateix pare-) mai podria haver somiat aconseguir la alcaldia d’una gran ciutat i molt menys de l’anomenat cinturà roig de Barcelona (el Prat de Llobregat, Hospitalet, Cornellà, Badalona...) I si, com en el cas de Badalona, Xavier Garcia Albiol ho va aconseguir l’any 2011 va ser perquè la resta de partits no van saber posar-se d’acord.

Però el 21-D ha encoratjat Ciutadans fins creure’s que poden conquerir aquells ajuntaments governats pel PSC o el que és el mateix, per una força espanyolista, antisocial i de dretes. Mai els no nacionalistes haurien arribat tan lluny! De fet, ni per aproximació... A les municipals de 1979 Tortosa va ser la ciutat més gran de Catalunya amb un alcalde que no era ni socialista ni comunista, fruit d’un pacte que arraconava a la UCD i a AP: Vicent Veguer.  

Ara anem per la segona part: que encaixa tranquil el desafiament (el PSC) Si jo fos un alcalde socialista, la veritat és que no hi estria tant. Potser és veritat que tenen al capdavant alcaldes carismàtics. I també és veritat que les eleccions municipals solen ser una altra història, sobre tot als pobles menuts on ja sigui pel carisma de l’alcalde ja sigui pel seu tarannà caciquil (que també!) els resultats poden diferir molt als de les altres eleccions.

Però si C’s guanya a algunes de les ciutats que encara queden en mans del PSC, només voldrà dir una cosa: la pèrdua de valors per part dels socialistes. Els socialistes ja no representarien a aquella classe obrera, normalment vinguda d’altres regions espanyoles que van acabar instal·lant-se a Catalunya allà per les dècades dels anys 50, 60 i 70 per a treballar, sobre tot a la indústria metal·lúrgica.

Amb el procés, la política catalana ha fet un canvi radical: ha fulminat l’esquerra tradicional (tot i que en gran part ha estat per culpa seva) i ha fet créixer tan l’independentisme per un costat i la dreta no catalanista per l’altre. I aquest segon cas és el canvi per a mal que dóna títol al comentari d’avui.

Tabàrnia ara per ara és una mena de broma (només cal veure que un còmic com Boadella se’n ha proclamat president), però potser dintre de poc deixarà de ser-ho per a convertir-se en una preocupació.   

M’ACUSEN DE ESPECULAR I FER DEMAGÒGIA

Quan vaig obrir la Via Augusta (finals de juliol de 2007) em vaig proposar escriure cada dia un comentari, normalment de temàtica política, però sense descartar altres temes com actualitat, esportius, vivències personals, etc. Al cap de pocs mesos (setembre) em va fitxar Emili Fonollosa que em va donar una columna quinzenal a Vinaròs News.

La veritat és que no resulta fàcil escriure cada dia sobre alguna cosa, però al final t’hi acabes acostumant i fins i tot hi ha dies que et sobren temes. Explicar sobre fets que t’han passat és relativament fàcil, però no per això deixa de ser interessant, ja que refresques la memòria dels de la teva generació, però també, i més important, deixes plasmat com es vivia diverses dècades enrere.

El què és més complicat és opinar sobre fets que creus que s’acabaran produint o mirar d’esbrinar el perquè han passat. L’opinió no és una ciència exacta i sovint et pots equivocar en els teus prediccions. M’ha passat més d’una vegada. Recordo per exemple quan vaig vaticinar que Ciutadans només duraria una legislatura al Parlament de Catalunya o quan qualificava de president interí a Ferran Bel en l’època en que va ser president del Consell Comarcal, abans de ser elegit alcalde de Tortosa, ja que no el veia fent carrera política... Com veieu no me’n avergonyeixo de reconèixer els meus errors. A més, reivindico el meu dret a equivocar-me... I per molts d’anys!

Després d’aquest preàmbul us passo a explicar de que va el tema. Els que em segui segurament vareu llegir la setmana passada un post que vaig titular Desbandada general referint-me a la renúncia de Manel Ferré i altres regidors de CiU. Sembla ser que a un d’aquests regidors que va renunciar, no li va agradar i em va enviar un privat on em deia que especulava molt i que si volia m’explicaria la seva versió, al·ludint a la nostra amistat. Jo diria més bé coneguts i prou, ja que recordi mai hem compartit taula ni tan sols barra de bar, si bé és cert que ens saludàvem (per la meva part ho continuaré fent) i havíem parlat alguna vegada.

Com que no li vaig mostrar interès per saber la seva versió, em va tornar a enviar un privat on em deia precisament això, que veia que no m’interessava. Vaig continuar sense respondre. Però ell hi va insistir i a part de desitjar-me bon estiu, em va acusar d’especular i fer demagògia.  També em va dir que ja l’havia etiquetat. Anem a pams...

Especular? Sí, evidentment que sí. Un té el dret de fer la seva pròpia pel·lícula encara que no sigui el protagonista. Què el guió pot estar equivocat? Per suposat, però és tal i com es veuen els fets des de fora.

Què faig demagògia? M’hauria de posar exemples. Potser alguna vegada n’he fet, no ho recordo, però normalment pretenc ser objectiu, això si, sempre des del meu punt de vista que no és precisament neutral.

Què l’he etiquetat? Naturalment. Potser ell dirà que tot i que ha anat a una llista de CiU, no és convergent (torno a estar especulant) Llavors que és? El primer acte polític al que vaig assistir va ser un dinar a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona l’any 1980, en portes de els eleccions autonòmiques amb la presència de Josep Subirats i Pep Jai. Des de llavors les he vist de tots colors i m’han explicat mil històries. Algunes d’elles certes, però d’altres han estat versions totalment partidistes dels fets. Normalment em deixo guiar per la meva intuïció.  

Si algú va en una llista és que alguna cosa en comú hi tindrà, dic jo. L’any 1995 em vaig presentar en una llista d’ICV i ni mai me’n he penedit ni m’he excusat per haver-ho fet. No m’he considerat mai comunista (em vaig afiliar al PSC l’any 1983), però estic més prop dels comunistes que elssocialdemòcrates. Tampoc ningú em pot acusar de fer-ho per interessos personals i/o econòmics, ja que el pes polític que han tingut a Amposta i fins i tot a Catalunya (tret de l’etapa 2003-2010), ha estat més aviat insignificant, a diferència d’altres formacions que han remenat sempre les cireres, fins i tot estant a l’oposició del govern de la Generalitat.      

Durant 28 anys a Amposta CiU ha estat com un gran arbre que ha donat ombra a tots aquells que sé li han apropat. Alguns van començar molt joves i hi ha anat escalant posicions. D’altres ho han fet de molt més grans, després de que els hi passés com a Sant Pau, que va caure del cavall, va veure Déu i es va convertir.

Alguns d’aquests conversos, fa uns anys, van ser cridats per altres formacions polítiques d’Amposta i es van excusar. Tampoc els hi demano cap explicació. A la vida cadascú ha de ser responsable dels seus propis actes i pels mateixos podrem ser jutjats pels altres.

Un darrer advertiment. Quan s’entra en política es fan molts d’amics, però també enemics i un no sempre és conscient d’aquest fet.

Per cert, ja tinc un altre dia cobert.

LA MALA EDUCACIÓ

Les darreres eleccions municipals del 24 de maig han posat de manifest la mala educació que tenen alguns polítics quan van resultar perdedors.

Segurament els dos exemples més clars les personifiquen Esperanza Aguirre per una part i Rita Barberá per l’altra.

Esperanza Aguirre va estar durant tota al campanya fustigant Manuela Carmena, la candidata deAhora Madrid, llista vinculada a Podemos. Però quan l’evidència es fa realitat, s’haurien de guardar els formes i l’Espe no ho va fer.

Durant la campanya era evident que la llista de Manuela Carmena trauria un grans resultats, però potser ningú esperava que tan bons, fins el punt de quedar-se a només un regidor del PP. A partir d’aquí, l’Espe, va començar a moure els seus tentacles, esperant que algú s’hi deixés enredar. Però ningú va caure al seu parany que no era un altre que, primer, ser l’alcaldessa electa de Madrid i, segon, en el cas de no poder-ho ser, si, al menys, formar part de l’equip de govern.

Durant el ple d’investidura és habitual que puguin intervenir els portaveus de la resta de partits que, en el seu discurs, solen traçar les línies mestres de com es pensa actuar durant els 4 anys de legislatura. Solen ser discursos políticament correctes, carregats de bones intencions i, sovint de ma estesa cap a l’alcalde i del seu equip. El de l’Espe, no. Esperanza Aguirre va aprofitar el seu torn para tornar a carregar contra Manuela Carmena. Deplorable.

Però com amb això no en tenia prou, sembla que els becaris de l’Aguirre van remenar per les xarxes socials esperant algun drap brut en el passat dels candidats de Ahora Madrid. I els van trobar. Van haver de retrocedir 4 anys fins el 2011, per a trobar uns tuïts comprometedors en el compte del Regidor de Cultura Guillermo Zapata i fins i tot el de Participació Ciutadana i Transparència Pablo Soto. La pregunta és: No ho podrien haver dit abans? Segurament ho van fer en el moment que més mal podia causar.

A Rita Barberá també sé la coneixia el suficient com per a que no ens estranyéssim massa de la seva actitud. Només cal recordar les Falles d’aquest anys quan va fer befes als familiars de les víctimes del Metro de València. Falta d’elegància, però sobre tot una falta d’educació monumental. Però tal vegada no era el que semblava, coneixen com es coneixia per tota València la seva addicció per la ginebra, igual aquell dia anava una mica més carregada del que hi solia anar normalment.

Rita, a diferència de l’Espe, ja ni es va presentar a la presa de possessió del nou alcalde de Compromís Joan Ribó. Va renunciar a l’acta per a no haver de veure com sé li entregava la vara d’alcalde.

Hi ha qui diu que la vara d’alcalde l’entrega el sortint. No té perquè. També la pot lliurar el president de la mesa d’edat i que és el més gran d’edat entre tots els regidors electes.

Així va passar a Amposta. Mentre José Tomás Reverté va ser el president de la mesa, Miquel Subirats com a regidor més jove, va exercir de vocal. Va ser el primer qui va fer entrega de la vara al nou alcalde Adam Tomàs.

Mentre, a primera fila, els dos anteriors alcaldes Joan Maria Roig i Manel Joaquim Ferré, acompanyats de els seves respectives esposes i Josep Gil, que va ser el primer alcalde democràtic després de la dictadura de Franco.

Potser el protocol de l’Ajuntament així ho tenia previst, però no veig el motiu del perquè les esposes dels exalcaldes havien de tenir un lloc de més privilegi que altres exregidors relegats a les fileres posteriors.

No obstant, la polèmica de la jornada va tenir com a protagonistes a Manel Ferré i la seva esposa que se’ls va poder veure riure de forma molt distesa.

Aquesta actitud contrasta i molt amb la que va protagonitzar el mateix Ferré hores abans de l’acte durant la recepció d’un grup d’empresaris xinesos a la seu del Consell Comarcal on va mostrar un semblant trist i abatut.

De que reien? No sé si ho sabre mai del segur, però és un comportament lleig que també demostra la seva mala educació.  

UNA NOVA SITUACIÓ

Les passades eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig, han donat la volta (quasi com si es tractés d’un mitjó) al mapa polític espanyol.

El PP ha passat de gestionar el poder més gran que mai ningú l’havia tingut fins aquell moment (any 2011) a mantenir-lo només als feus que li són més fidels.  

Moltes comunitats autònomes com Extremadura, Castella la Manxa Aragó o València i ajuntaments com Madrid, València, Sevilla o Saragossa han passat a mans de coalicions d’esquerres on sempre està present el PSOE.

El cert és que l’any 2011 el PP ho tenia molt fàcil, degut, sobre tot al desgast i la impopularitat del PSOE. Zapatero va haver d’avançar mig any les eleccions ja que la situació econòmica i política era insostenible. Cal recordar que abans de dimitir, va apujar els tipus de L’IVA i l’IRPF, eleva l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, va retallar el sou dels empleats públics, va treure prestacions que el seu govern havia creat (com per exemple per naixement de fills), etc.

Amb aquest panorama, per a governar Espanya, al PP no li calia ni programa. Simplement prometre quatre obvietats, van guanyar les eleccions sense baixar de l’autobús (com hauria dit Helenio Herrera): crear ocupació, millorar l’economia, abaixar els tipus d’IVA i IRPF...

Però a la pràctica el PP no va fer res de tot allò que havia dit quan estava a l’oposició i durant la campanya electoral. A part d’això li van esclatar als nassos un bon grapat de cassos de corrupció (com el Gürtel)

I com que no tenen res on agafar-se, després de mirar-se la lletra petita dels seus balanços, se’n van adonar que l’únic indicador positiu era el de l’economia. Efectivament, tot indica que la macroeconomia (les xifres de l’Estat) ha millorat respecte a la que es van trobar el 2011. Però si els indicadors macroeconòmics són positius, no es pot dir el mateix quan es parla de microecomonia (economia domèstica) Aquí els índex demostren que Espanya ha crescut considerablement en nombre de pobres, tenint un dels percentatges més elevats de la UE. Si la xifra d’aturats s’ha reduït ha estat gràcies a que una bona part dels llocs de treball creats són de baixa qualitat (precaris) Cada dia escoltes testimonis de gent que diu que li han ofert treball per dies i fins i tot per hores. En alguns d’aquests casos, treballar no els està a compte, ja que cobren menys que els la prestació que cobren de l’INEM i a sobre, han de pagar les despeses de transport.

Resumir en una sola frase el govern del PP durant aquests quasi 4 anys és molt fàcil: Han governat pensant molt en els mercats i molt poc amb els ciutadans, sobre tot, en aquells més vulnerables.

A tota aquesta situació sé li ha de sumar les deficients polítiques socials, educatives, culturals, relacions amb els CC.AA. que no els hi eren afins, etc. Algunes d’elles per motius econòmics, però d’altres com l’educativa pel simple fet de voler convertir el pensament plural de les diferents zones d’Espanya amb el pensament únic al que aspira qualsevol partit representant de la dreta.

Però ni les campanyes propagandístiques que ha impulsat el PP a traves d’una majoria de mitjans de comunicació afins li ha servit per aguantar el cop.

Tret de Ciutadans/Ciudadanos pràcticament cap altre partit ha volgut pactar amb els populars per a mantenir les comunitats i els ajuntaments on han estat governant durant els darrers 4 anys. Aquest fet és molt significatiu.

I a la tardor generals. S’hauria de produir un canvi molt gran de tendència per a que el PP puguin mantenir el govern de l’Estat. De moment el temps sembla jugar a favor de les esquerres, ja que res indica que el desgovern de Rajoy sigui capaç de donar un cop d’efecte prou significatiu per a millorar les tendències actuals.

Si d’aquí a la tardor, els governs de les comunitats i els ajuntaments demostren que una altra manera de governar és possible, el PP donarà per acabat el cicle més curt des del restabliment de la democràcia a Espanya.          

JO TAMBÉ HAURIA PACTAT

Diumenge, el Diari de Tarragona, portava la relació dels nous alcaldes sorgits de les eleccions del passat 24 de maig. Però més que els alcaldes el que em va interessar de tota aquella extensa informació, va ser la política de pactes, alguns d’ells lògic, d’altres no tant i, fins i tot, m’atreviria a dir, que algun d’inversemblant.

El que no em sembla massa correcte és que hi hagi partits que miren més els seus propis interessos que els del poble a qui representen. Segur que abans de els eleccions, si s’hagués preguntat als candidats quins eren els motius pels quals es presentaven, una gran majoria hauria respost: per a treballar pel poble.

Si bé és veritat que igual es pot treballar pel poble des del govern que des de l’oposició, el cert és que des del govern sempre es pot fer molta més feina.

Sabeu quin va ser el meu bagatge durant els 8 anys que vaig ser regidor d’Amposta? Es pot resumir en cos xicotetes (con diuen els valencians) coses: complementar la retolació a la carretera de Tortosa a Ulldecona, a la cruïlla dels Freginals i el jardinet de la plaça de la Pau, allà on està la font i els gronxadors.

Quan es va fer la nova carretera entre Amposta i Freginals, resulta que a la creïlla dels Freginals no posava cat indicació d’Amposta. Per tant, el més normal, és que els viatger que venint del Sud volien anar cap Amposta, haguessin d’arribar fins a Santa Bàrbara.

En quan a la plaça de la Pau, resulta ser que l’espai del que us parlava abans, estava com equipaments, tot i que la zona verda es va fer molts anys abans. Quan s’havia de construir l’arxiu comarcal, aquella parcel·la es va desestimar per petita i aquest fet va ser el que em va posar en alerta. El meu grup municipal va presentar una moció que es va estimar i es va canviar l’ús passant, definitivament, a zona verda.

En canvi, els que estan al govern, veuen com es realitzen els seus projectes i fins i tot se’ls senten com a propis, sobre tot si s’acaba posant la corresponent placa d’inauguració.

Tornant al tema que ens ocupa, que són els pactes, està clar que, quan s’assoleixen, solen ser garantia d’estabilitat. Penseu que la majoria de projectes que passen pel ple, se solen aprovar amb el vot unànime dels regidors de tots els grups. I és que si alguna cosa es bona per al poble o la ciutat, és normal que tothom hi estigui a favor. Normalment, només aquells punts més polítics, són els que comporten més debat i sovint el vot contrari o l’abstenció dels grups de l’oposició.

Quan un determinat grup treu majoria absoluta, és difícil que s’obri a pactes amb els altres grups, tot i la siguin ideològicament semblants. En canvi, quan no s’ha obtingut majoria absoluta i, davant de que els altres partits puguin acabar entenent-se i assolint l’alcaldia, el més lògic és que mirin de pactar, primer amb aquells amb qui són ideològicament més semblants, però també es poden donar pactes contranatura.

Pactes d’aquest tipus es van donar a Horta de Sant Joan durant la passada legislatura o a la Galera ja fa unes quantes.

Un pacte d’aquests característiques s’ha donat a Godall on el PSC tindrà l’alcaldia 3 anys i l’últim serà per a l’amic Paco Aguiar (PP)

A Paco fa molts anys que el conec i us ben asseguro que si m’hagués trobat en la mateixa situació, també hauria pactat.          

A L'EBRE, NO LI HEM FET CAS A MAS

Ja s’han constituït els nous ajuntaments sorgits de les eleccions del 24 de maig. Com bé sabeu, els fets més destacables han estat l’ascens d’ERC, sobre tot a Amposta i la Ràpita, la petita davallada de CiU (remarcable els 4 regidors perduts a Tortosa) i la caiguda (no sé si lliure) del PSC, sobre tot als municipis de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Tot i això hi ha hagut alcaldes que van superar la prova amb bona nota i han mantingut, fins i tot augmentant regidors, les seves majories absolutes, com per exemple Alfons Montserrat a Alcanar o Dani Andreu a l’Aldea. Però en la majoria dels casos, els governs han estat fruit de pactes.

Tot i que Mas va demanar (quasi que exigir) que es conformessin ajuntaments que donessin suport al full de ruta independentista per aplanar el camí cap a Ítaca. Però ves per on, a l’Ebre no sé li ha fet tot el cas que es podria esperar. Segurament perquè a l’Ebre hem patit més que ningú les arbitrarietats de la formació abans nacionalista i ara independentista per obra i gràcia de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que va convertir a Mas en el primer independentista del Principat.

A principis d’aquest segle, a la gent de l’Ebre ens va tocar viure un dels episodis més greus que mai han afectat el territori: l’amenaça del transvasament del riu. Aquest fet va provocar la unió de la majoria de la gent del territori sota el paraigua de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) Mentre tot això passava, a la majoria de càrrecs de CiU els va interessar més estar bé amb la cúpula del partit de Barcelona que no fer costat a la gent del territori. Aquesta traïció, que va costar a CiU una gran davallada a partir de les eleccions municipals de 2003, en la majoria d’àmbits, encara continua ben present. Segurament, la majoria de pactes per a configurar els ajuntaments actuals s’han de llegir des d’aquest punt de vista.

Josep Caparrós (ERC), guanyador a la Ràpita però sense majoria absoluta va voler configurar un govern d’unitat entre totes les forces que van treure representació. En aquest cas ni CiU, ni Més Ràpita (abans PP) van voler-hi formar part.

En canvi a d’altres ajuntaments com l’Ametlla de Mar, el pacte entre republicans i PSC, ha donat l’alcaldia a Jordi Gaseni (ERC) També són significatius els acords entre totes dues formacions per a governar als consells comarcals del Montsià i el Baix Ebre en detriment de CiU que ho venia fent en les darreres legislatures. De fet, al Consell Comarcal del Baix Ebre comptaven amb el suport d’ERC. També a Móra la Nova (durant molts d'anys feu de Sabanza) han pactat republicans i socialistes i serà alcalde el republicà Francesc Moliné.  

El republicà Adam Tomàs, amb la seva majoria absoluta a la butxaca, no tenia cap tipus de problema per a ser investit alcalde d’Amposta després de 28 anys de governs de CiU. A Adam no li feia falta el suport de CiU, ni de cap altra formació, però d’haver-ho necessitat, durant la campanya i molt abans, estava molt clar que mai hauria pactat amb la formació de Manel Ferré, l’anterior alcalde. En canvi, el PSC (que no entrarà al govern), hi votarà a favor, en un gest de complicitat que no van tenir mai amb els dos anteriors alcaldes de CiU.  

Tortosa ha estat de els poques excepcions (sinó l’única) on CiU i ERC han signat un acord que permetrà a Ferran Bel seguir sent l’alcalde de la capital del Baix Ebre durant 4 anys més. D’un possible acord entre Avancem (amalgama de formacions polítiques i independents), ERC i el PSC es va passar a la situació actual després que ERC fes un pas enrere sense saber exactament els motius que ho van provocar. Potser han estat els únics polítics del territori que han fet cas a Mas (o a Junqueras) 

A Roquetes també s'ha renovat l'antic pacte de govern entre ERC (llista més votada) i CiU, però només després de que ERC perdés la majoria absoluta que va tenir en un primer moment i que la Junta Electoral de zona li va treure al donar per vàlids dos vots a PxC. 

Haurien pactat igualment? Això no ho sabrem mai.   

DESBANDADA GENERAL…

Per motius personals i familiars… Això és el que va al·legar Manel Ferré per abandonar la primera línia política...

Però bé, qui s’ho creu? Hauria fet el mateix si hagués pogut seguir al front de l’alcaldia d’Amposta? Segur que no; llavors no haurien hagut ni motius personals ni familiars que valguessin, llavors només hauria comptat el seu ego.

Jo entenc que ha de ser molt dur perdre com va perdre CiU a Amposta la nit del 24 de maig... Però que es produís la desbandada general que s’està produint és un fet insòlit.

Recordeu que sempre us parlo de la coherència que han de tenir els polítics? El grup municipal de CiU a Amposta ha estat víctima de els seves pròpies paraules, tal i com publicava l’altre dia el diari digital Aguatia.cat. Resulta ser a l’espai que els reservava la Revista Amposta, van criticar la renuncia com a regidor de Jesús Auré que ho va fer per motius laborals, ja que havia de marxar a treballar a l’estranger.

En canvi ara, no és que marxi el cap de files de CiU, sinó que a més ho fan al menys 3 integrants més de la seva llista (Pau Cecilia, Júlia Calvet i Josep Roda), tots tres candidats novells.

Aquest fet crida enormement l’atenció. Sé pressuposa que quan entres a formar part d’una llista ho fas amb més il·lusió que mai i més si saps que tens moltes probabilitats de sortir regidor. Però si el fet de no sortir es converteix en el detonant per plegar veles, malament anem.

Com a regidor que vaig ser durant 8 anys, no m’entra al cap. Vaig formar part de la candidatura del PSC perquè, primer, sentia els colors i segon, m’agradava la política. La prova és que pràcticament tots els dies faig algun comentari. Sinó m’agradés, segurament ja faria 4 anys que no en parlaria.  

De totes formes s’especula que igual les renuncies (tret de la de Ferré) no han estat voluntàries, sinó que s’haurien forçat des del si del partit per a que altres integrants de la candidatura tinguessin un modus vivendi.  

Només fer públiques les candidatures que concorrerien a les eleccions del passat 24 de maig, vaig comentar alguns aspectes que observava de la candidatura de CiU d’Amposta. A l’amic Antoni Espanya (com jo, un altre animal polític), li va semblar un anàlisi molt encertat. Però em va dir una cosa: “És una candidatura per estar a l’oposició”. Efectivament es tractava d’una candidatura d’un perfil molt baix, sobre tot si la comparem amb la d’EA-AM.

La derrota electoral de CiU evidenciava la renuncia de Ferré. Érem molts els que ho havíem pronosticat. De no ser alcalde, Ferré no suportaria estar a l’oposició. I així ha estat.

De totes formes, tothom veia a Manolita Cid com a portaveu del grup municipal i ferma candidata a substituir a Ferré per a dintre de 4 anys. Però la renuncia (forçada o voluntària) de la resta de candidats, va propiciar l’entrada de Isabel Ferré, relegada incomprensiblement al lloc número 9 i també de Marimar Panisello (10) Aquesta situació ha portat implícit el fet de que, finalment, serà Isabel Ferré qui farà de portaveu del grup, un fet que, sense cap mena de dubte no haurà agradat gens a la Directora dels Serveis Territorials de Benestar i Família.

Davant d’això, tampoc ens hauríem d’estranyar tant si s’acabessin confirmant noves renuncies, com per exemple la que anava de número 2.

I ja per acabar un darrer anàlisi. Convergència va buscar renovar la seva imatge amb l’entrada de sàvia nova ocupant llocs destacats. Gent que fins ara sembla que no estaven vinculats políticament a cap partit i que fins i tot, va causar sorpresa a persones molt properes (tal i com em van manifestar en un dels casos) En quina situació ha quedat aquesta gent? Tornaran a formar part de la llista dintre de 4 anys? Jo estic al seu lloc i, a part de sortir criticant el que m’hauria semblat una manca total de consideració, segurament no els votaria mai més.

Però CiU, tots ho sabem, és com una gran família a l’entorn d’un líder. Aquest líder, encara que a l’ombra, ara mateix es deu de sentir més important que mai. Mentre ell estigui, segur que seguiràaportant gent de la seva confiança per a continuar conservant el seu pes específic dintre del partit.

Per cert, des del meu punt de vista, el que ha fet CiU a Amposta és un frau als seus electors, més si cal que als propis integrants de la candidatura.

POCA AUTOCRÍTICA

Acudit del Ferreres publicat aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

L’alcalde en funcions d’Amposta, Manel Ferré, en una entrevista a la ràdio, va culpar de la derrota patida per CiU després de 28 anys de majories, a, per una part, el registre de la Guardia Civil a les seus de l’Hospital Comarcal i de l’Ajuntament i per l’altra a l’aglutinament de partits que es van presentar sota la denominació d’Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.

Segons Ferré, la candidatura d’EA-AM estava integrada per ERC, ICV-EUA, les CUP i fins i tot Podem... La veritat, no sé que hauran pensat els integrants d’aquestes dues formacions després d’escoltar les declaracions de l’exalcalde.

L’assemblea local de les CUP va declarar mesos enrere que, a part de no presentar-se a les eleccions, no donaria suport a cap altra candidatura. Tampoc Podem va recolzar explícitament ningú. De totes formes, això no treu que a títol totalment individual, algun del membres d’aquests partits poguessin recolzar la candidatura d’Adam Tomàs, com per exemple Oriol Fuster, ex membre de les CUP d’Amposta.

He notat molt poca autocrítica per part de Manel Ferré i els seus. De fet, sembla ser que no són responsables de tots els fracassos que hi ha hagut a Amposta durant els seus mandats: la zona lúdica de Tosses, el centre comercial Futuro Ciudad Amposta, l’aparcament soterrat del mercat, el projecte d’Amposta Ciutat Digital i l’escorxador nou serien els més remarcables.

Però a part d’aquests estrepitosos fracassos hi ha hagut altres actuacions urbanístiques que han deixat molt que desitjar: la plaça del Mercat en el seu conjunt, el carrer del Grau, laterals de l’avinguda de Santa Bàrbara, senyalització vertical, etc. En totes aquestes actuacions, bàsicament, no es va tenir en compte l’opinió dels partits de l’oposició. En alguns casos, com la plaça del mercat o l’ascensor de l’edifici de l’ajuntament van tranquil·litzar als regidors de l’oposició dient que quedaria molt bé. L’ascensor havia de ser panoràmic, es a dir, amb els laterals de vidre (actualment el custodien Isabel i Fernando per a dissimular el nyap) i sobre la plaça del mercat es va demanar que la majoria dels seus elements fossin retràctils, es a dir, que es poguessin retirar en cas necessari.

Vull dir amb això, que durant molt de temps, els de CiU s’han cregut amos i senyors d’Amposta i per tant, els que ells fan ho fan bé i no accepten ni consells ni crítiques a la seva gestió. Això és el mateix que dir que s’ha actuat en prepotència i, sovint, amb desconsideració cap a la resta dels regidors, sobre tot per part de Manel Ferré que era qui tenia la veu cantant durant els plens.  

Aquestes actituds no passaven desapercebudes pels pocs assistents que solien acudir als plens (entre els pocs que hi anaven, el president de la Federació d’Associació de Veïns d’Amposta i president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora), que després s’encarregaven de divulgar-ho a través de les xarxes socials. Potser per això, els dos exalcaldes de CiU sempre es van negar a que els plens fossin retransmesos per Amposta Ràdio. Per això van posar mil i una excusa, com per exemple que una de les aranyes del saló de plens dificultaven la gravació. Quan s’estava portant a terme el projecte d’Amposta Ciutat Digital, recordo que el regidor de Noves Tecnologies, Sisco Fosch va dir que havia trobat una solució a les dificultats tècniques que impedien la retransmissió radiofònica dels plens... D’això ha fa aproximadament 10 anys. Per cert, també es va demanar que si no podia ser en directe que s’enregistrés i que es passés posteriorment i tampoc.  

Es vulgui o no, aquests comportament no passen desapercebuts a una part dels ciutadans. Es clar que sempre hi haurà que els hi donarà suport incondicionalment com per exemple una família que, segons el meu pare, treballen per a l’ajuntament el matrimoni i els seus dos fills. Però per la resta, es vulgui o no, s’estaven cansant de tanta prepotència i manipulació (com a la Revista Amposta) i, fruit d’aquesta frustració acumulada al llarg dels anys (gota a gota es fa forat) i, sí, també perquè per primera vegada semblava que hi havia una candidatura alternativa que podia aspirar a governar Amposta, una part important de l’electorat va decidir concentrar el vot en EA-AM.

Fa uns dies em comentava un veí que si una part dels tradicionals votats de CiU s’havien abstingut i l’increment del vot d’EA-AM havia estat gràcies als habituals abstencionistes. Ell es mostrava escèptic i jo tampoc hi estic d’acord.

Tot i que la participació es va incrementar en uns pocs punts percentuals, l’increment de vots, de per si, hagués estat insuficient per a fer guanyar a la llista d’EA-AM. Per tant s’havien de donar més factors i un d’ells, sense dubte, va ser el traspàs de vots de CiU a EA-AM.

És més fàcil que es donés aquesta situació que no que una gran part dels abstencionistes decidissin fer una excepció i anar a votar. Normalment, qui s’absté ho fa sempre.      

A L’OPOSICIÓ? NO GRÀCIES

Si més no, crida l’atenció per insòlit. Mai a Amposta s’havia donat un fet així. L’any 2003 va renunciar el cap de llista del PSC Josep Maria Simó... Però ell i ningú més i gràcies a aquest fet, vaig entrar de regidor.  

Però renunciar 4 de la llista de CiU quan tres d’ells es presentaven per primera vegada, la veritat, no sé com interpretar-ho. I no ho sé perquè des del meu punt de vista hi poden haver, al menys 2 motius.

Què Manolito se’n vagi, fins i tot ho trobo lògic. Després de 28 anys al govern, haver de passar a l’oposició deu de ser molt dur. Passar de tenir la darrera paraula que, tant si tens raó com si no, sempre sembla que el que diguis és la veritat i res més que la veritat a haver de empassar-sealguna paraula (o més d’una), per a una persona que ha estat prepotent en grau superlatiu, s’acabaria fent molt pesat.

De totes formes, sembla ser que la renúncia de Manolito va arribar després de dies de negociació per mirar de col·locar-lo com a president del Consell Comarcal del Montsià. El negociador de CiU va intentar fins darrera hora arribar a un acord amb ERC per entrar al govern de Consell, però com ja sabeu, els republicans van preferir el PSC.

La decisió dels altres 4 (o 5, ja que sembla que durant les darreres hores hi ha hagut una nova renúncia, encara per confirmar) ja és molt més qüestionable i més si parlem de membres de la llista que havien estat elegits per primera vegada. Però pel que sembla, tot i la voluntat manifesta de treballar per Amposta, sembla que només es pot treballar des del govern, sobre tot perquè si governes en tens més ganes. En aquest cas, les ganes serien directament proporcionals a la remuneració que es percep; i si te donen una dedicació exclusiva, no vegis les ganes que t’entren!

De moment, les desercions al si de CiU són les següents: Manel Ferré, Pau Cecilia, Júlia Calvet i Josep Roda.

L’altre motiu que contemplo és que els hagin fet dimitir per a donar entrada a les velles glòriesd’aquests darrers anys, com són Isabel Ferré i Marimar Panisello. Us imagineu el daltabaix? De sobte dues persones de la total confiança de l’anterior alcalde (què bé que sona) se’n anaven cap a les llistes de l’atur... Si de l’atur, perquè com des de fa uns anys els regidors que tenien dedicació exclusiva (els sistema de dedicacions parcials que feia servir l’ajuntament era una trampa legal  per a que a part de regidor poguessin portar a terme altres tasques remunerades fora de l’ajuntament) cotitzaven a la Seguretat Social com a treballadors per compte aliè i, per tant, amb dret d’atur. Però a l’acabar què? Isabel s’ha criat a l’ajuntament (sembla ser qui encara la recorda corrent pels passadissos de la casa consistorial quan encara portava bolquers –faig broma-) i Marimar, al poc d’entrar de regidora es va traspassar el bar del mercat, l’únic sostén que tenia.  

Però com deia més amunt, en els darreres hores ha corregut el rumor de que també qui anava de número dos Manolita Cid, hauria mostrat la voluntat de dimitir. Segons els mateixos rumors, els barons municipals de CiU veurien amb bons ulls de que Isabel Ferré fos la portaveu del grup municipal i, per tant, cap de l’oposició (que també implica l’status de dedicació exclusiva) Aquest fet relegaria a l’actual directora dels Serveis Territorials de Benestar i família a un segon pla...

I ja sabeu, quan hi ha dos pollastres al mateix galliner (en aquest cas pollastres femenins), sempre acaben per barallar-se...

Ens esperen 4 anys plens de sorpreses i, intueixo, de moments agradables.  

IMPREVISIBLE SITUACIÓ

Quan ja fa quinze dies de les eleccions municipals i autonòmiques (parcials), tal com dirien els castellans, todavía queda mucha tela por cortar. Es a dir, tret d’allà on hi hagi majoria absoluta o bé un clar guanyador, alguns governs són encara imprevisibles i tot dependrà dels acords que fins i tot poden tancar-se a corre-cuita i a darrera hora.  

Us posaré un exemple de l’any 2003. A la Galera CiU va guanyar les eleccions amb 3 regidors, seguit pel PP amb 2, PSC amb 1 i ERC també amb 1. Com que ningú va voler pactar amb CiU, per a que pogués obtenir l’alcaldia, necessitava que les altres formacions fossin incapaces d’entendre’s. I tot semblava que així seria, ja que el PP i ERC, a priori, políticament, una i l’altra estan a les antípodes. Populars i socialistes van preguntar a la candidata d’ERC per qui votaria i va dir que per ella mateixa. Llavors, les altres dues formacions van decidir votar a ella també i, per tant, va treure 4 vots i va assolir l’alcaldia.

Vull dir amb això que es poden donar resultats totalment imprevisibles i inversemblants, però no per això menys legítims.

L’altre dia llegia al Periódico una entrevista a Albano Dante Fachín que no té res a veure ni amb cap cantant ni amb cap escriptor italians. Fachín, juntament amb Marta Sibina Camps, van ser el fundadors i editors fins fa poc de la revista Cafè amb llet, flagell dels responsables i exresponsables de la Salut catalana. Durant un qüestionari ràpid, sé li preguntava que tries entre el PP i CiU i la seva resposta va ser: Per a triar entre els uns i els altres, haurien de ser diferents. Totalment d’acord.

Sempre he pensat que entre el PP i CiU (o potser més concretament CDC), hi ha molt poca diferència ja que totes dues formacions representen a la dreta més pura i dura. Segurament, l’única diferència visible és que mentre el PP és n partit nacionalista espanyol, els de CiU són nacionalistes catalans i, darrerament esdevinguts independentistes per interès personal d’algun dels seus dirigents.

Quan en altres circumstàncies podrien pactar republicans, socialistes i eco-socialistes, així com altres formacions d’esquerres presentades amb altres sigles, allà on hagin tret representació, a hores d’ara, tot sembla que ERC seguirà majoritàriament els mandats de Barcelona i facilitarà governs de CiU allà on estiguin en disposició de fer-ho.

Un clar exemple és el de Tortosa. Quan tot semblava que es podia conformar un govern entre ERC, MT i PSC i deixar a CiU (la força més votada) a l’oposició, Monclús, el cap de llista dels republicans, ja ha anunciat que no pactarà amb ningú i, per tant, facilitarà la investidura de Ferran Bel.

Quan un polític (qualsevol) es presenta a unes eleccions té com aspiració aconseguir el màxim i, en el cas d’unes municipals, el màxim és ser alcalde. Si Monclús renuncia a ser-ho he de pensar que no és per voluntat pròpia, sinó que ha hagut de rebre ordres del seu partit des de Barcelona.

Un fet semblant passa a Ulldecona. A la població del Montsià, Núria Ventura, al front de Socialistes d’Ulldecona, ha tornat a guanyar, tal i com ja va passar fa 4 anys, però aquest cop ha tret un regidor més (5) Malgrat tot ha quedat lluny de la majoria absoluta que sé situa en 7 regidors. La segona força és CiU amb 4 regidors, seguida del PP amb 2. Aquí, ERC es presentava amb la denominació de + Ulldecona i va obtenir un regidor. Finalment la CUP (que també ha anunciat que no pactarà amb ningú), també va assolir representació amb 1 regidor.

Amb la renuncia de + Ulldecona a donar suport a ningú, ara està per veure si tornaran a pactar CiU i el PP. Si ho fan, quedarà en evidència el que molts tenim clar: que només busquen el propi interès més enllà de les ideologies.

Si finalment es posen d’acord, el resultat que es podria donar el proper dia 13 bé podria ser el següent: Núria Balagué de CiU 6 vots (els 4 de la seva formació i els dos del PP) per 5 de Núria Ventura (els de SU) Les altres formacions o bé votaran en blanc o a ells mateixos.

Fa 4 anys l’alcaldessa va ser Núria Balagué que també va comptar el suport de Celestino Hervás, un camaleònic polític que era regidor des de les primeres municipals l’any 1979. Hervás va passar per la UCD, el CDS i altres formacions independents, sempre com a cap de llista.