Quan vaig obrir la Via Augusta (finals de juliol de 2007) em vaig proposar escriure cada dia un comentari, normalment de temàtica política, però sense descartar altres temes com actualitat, esportius, vivències personals, etc. Al cap de pocs mesos (setembre) em va fitxar Emili Fonollosa que em va donar una columna quinzenal a Vinaròs News.
La veritat és que no resulta fàcil escriure cada dia sobre alguna cosa, però al final t’hi acabes acostumant i fins i tot hi ha dies que et sobren temes. Explicar sobre fets que t’han passat és relativament fàcil, però no per això deixa de ser interessant, ja que refresques la memòria dels de la teva generació, però també, i més important, deixes plasmat com es vivia diverses dècades enrere.
El què és més complicat és opinar sobre fets que creus que s’acabaran produint o mirar d’esbrinar el perquè han passat. L’opinió no és una ciència exacta i sovint et pots equivocar en els teus prediccions. M’ha passat més d’una vegada. Recordo per exemple quan vaig vaticinar que Ciutadans només duraria una legislatura al Parlament de Catalunya o quan qualificava de president interí a Ferran Bel en l’època en que va ser president del Consell Comarcal, abans de ser elegit alcalde de Tortosa, ja que no el veia fent carrera política... Com veieu no me’n avergonyeixo de reconèixer els meus errors. A més, reivindico el meu dret a equivocar-me... I per molts d’anys!
Després d’aquest preàmbul us passo a explicar de que va el tema. Els que em segui segurament vareu llegir la setmana passada un post que vaig titular Desbandada general referint-me a la renúncia de Manel Ferré i altres regidors de CiU. Sembla ser que a un d’aquests regidors que va renunciar, no li va agradar i em va enviar un privat on em deia que especulava molt i que si volia m’explicaria la seva versió, al·ludint a la nostra amistat. Jo diria més bé coneguts i prou, ja que recordi mai hem compartit taula ni tan sols barra de bar, si bé és cert que ens saludàvem (per la meva part ho continuaré fent) i havíem parlat alguna vegada.
Com que no li vaig mostrar interès per saber la seva versió, em va tornar a enviar un privat on em deia precisament això, que veia que no m’interessava. Vaig continuar sense respondre. Però ell hi va insistir i a part de desitjar-me bon estiu, em va acusar d’especular i fer demagògia. També em va dir que ja l’havia etiquetat. Anem a pams...
Especular? Sí, evidentment que sí. Un té el dret de fer la seva pròpia pel·lícula encara que no sigui el protagonista. Què el guió pot estar equivocat? Per suposat, però és tal i com es veuen els fets des de fora.
Què faig demagògia? M’hauria de posar exemples. Potser alguna vegada n’he fet, no ho recordo, però normalment pretenc ser objectiu, això si, sempre des del meu punt de vista que no és precisament neutral.
Què l’he etiquetat? Naturalment. Potser ell dirà que tot i que ha anat a una llista de CiU, no és convergent (torno a estar especulant) Llavors que és? El primer acte polític al que vaig assistir va ser un dinar a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona l’any 1980, en portes de els eleccions autonòmiques amb la presència de Josep Subirats i Pep Jai. Des de llavors les he vist de tots colors i m’han explicat mil històries. Algunes d’elles certes, però d’altres han estat versions totalment partidistes dels fets. Normalment em deixo guiar per la meva intuïció.
Si algú va en una llista és que alguna cosa en comú hi tindrà, dic jo. L’any 1995 em vaig presentar en una llista d’ICV i ni mai me’n he penedit ni m’he excusat per haver-ho fet. No m’he considerat mai comunista (em vaig afiliar al PSC l’any 1983), però estic més prop dels comunistes que elssocialdemòcrates. Tampoc ningú em pot acusar de fer-ho per interessos personals i/o econòmics, ja que el pes polític que han tingut a Amposta i fins i tot a Catalunya (tret de l’etapa 2003-2010), ha estat més aviat insignificant, a diferència d’altres formacions que han remenat sempre les cireres, fins i tot estant a l’oposició del govern de la Generalitat.
Durant 28 anys a Amposta CiU ha estat com un gran arbre que ha donat ombra a tots aquells que sé li han apropat. Alguns van començar molt joves i hi ha anat escalant posicions. D’altres ho han fet de molt més grans, després de que els hi passés com a Sant Pau, que va caure del cavall, va veure Déu i es va convertir.
Alguns d’aquests conversos, fa uns anys, van ser cridats per altres formacions polítiques d’Amposta i es van excusar. Tampoc els hi demano cap explicació. A la vida cadascú ha de ser responsable dels seus propis actes i pels mateixos podrem ser jutjats pels altres.
Un darrer advertiment. Quan s’entra en política es fan molts d’amics, però també enemics i un no sempre és conscient d’aquest fet.
Per cert, ja tinc un altre dia cobert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada