JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ I LES SEVES PREDICCIONS

Intrèpid defensor de la llei i l’ordre del govern de Rajoy Jorge Fernández Díaz ha volgut emular al seu correligionari al govern José Manuel Garcia Margallo a l’hora de predir el futur d’una Catalunya independent.

He dit, emular? No, no les declaracions del Ministre de l’Interior superen amb escreix els vaticinis més catastrofistes del Ministre d’Afers Exteriors. Segons Fernández Díaz, si Catalunya es converteix en un estat independent, quedaria fora de tots els acords, convencions, convenis de col·laboració i qualsevol norma internacional que pugui haver-hi en temes de terrorisme i delinqüència.

Per tant (i sempre segons el Ministre Jorge Fernández Díaz) Catalunya es convertiria en un refugi de terroristes i grups mafiosos del crim organitzat d’arreu del món. Embolica que fa fort.

Es que ens volen tant i es preocupen tant per nosaltres, que jo no m’explico perquè hi ha un gran nombre de catalans que prefereix la secessió de Catalunya a continuar units a Espanya.

Algú m’ho pot explicar?  

LA XINA, UN PAÍS AGRAÏT AMB EL PP

L’any 2010 vaig escriure una entrada que vaig titular la Xina, ‘l’amic’ incòmode. Feia tot just dos anys que Pequín (Beijing) havia organitzat els Jocs Olímpics, però que, a la pràctica no van significar més llibertats per als ciutadans d’aquell país. De tant en tant me'n adono que encara hi ha internautes que el llegeixen.

El ferri control intern no permet que la Xina tingui el mateix nivell llibertats de les democràcies occidentals amb qui competeix econòmicament. Aquest fet fa que els seus productes siguin molt més competitius que la majoria dels que es fabriquen a Europa o Amèrica.

Però a l’entrada d’avui no vull parlar de temes econòmics, encara que, al final (i com passa quasi sempre) hi trobarem una relació. Parlaré de Justícia.  

Ja sabeu que el PP va abolir l’anomenada Justícia Universal que permetia jutjar a qualsevol persona fos quina fos la seva procedència i fos quin fos el seu delicte (encara que no s’hagués produït a l’Estat Espanyol), sempre que no estigués prescrit, evidentment.

Gràcies a aquesta modificació de la llei, alguns caps mafiosos de la droga van poder sortir lliures de les presons espanyoles. Que després tornin a reemprendre o no les seves activitats delictives, no deu de ser problema del govern espanyol ni del grup polític que li dóna suport.  

També gràcies a aquesta modificació de la llei, la Justícia espanyola no jutjarà un polític xinés acusat de ser el principal responsable d’una matança que hi va haver al Tibet, ja sabeu, una regió autònoma però que està sota l’administració xinesa.

El govern xinés ja ha agraït l’espanyol per la mesura i li ha recordat que això permetrà continuar les inversions xineses a Espanya. Veieu com al final ha sortit el tema econòmic!  

La Xina és un país massa poderós econòmicament parlant com per a que qualsevol d’altre que no estigui considerat com a gran potència, li vagi tocant el nas.

L’economia espanyola depèn molt de les inversions xineses, ja siguin directes (indústria, serveis, etc.) o indirectes, com per exemple la compra de Deute Públic emès pel Tresor Espanyol.

L’amistat amb la Xina resulta una amistat incòmoda, encara que segurament per a uns més que per als altres, per que mantenir bones relacions amb un país que no respecta els drets humans, deu de ser complicat. 

Però segur que tots coneixeu la dita: Poderoso caballero don dinero...

DESFULLANT LA MARGARIDA...

Diumenge va anunciar Mas que ERC podria entrar al govern de la Generalitat per a reforçar-lo.  

Quantes vegades s’ha anunciat una possible entrada d’ERC al govern de la Generalitat?

Però unes vegades per naps i les altres per cols, després de quasi dos anys des de les darreres eleccions al Parlament, ERC encara no ha donat el pas, si bé, quan ha estat necessari, ha donat suport als projectes de CiU des de fora. Em fa molta gràcia (ja ho he dit més d’una vegada) que Junqueras sigui el cap de l’oposició a la vegada que el màxim aliat del govern. Des del meu punt de vista, un contrasentit.

Quan els republicans entrin al govern, es vendrà com un moment d’emergència nacional. A ningú sé li escapa que la propera tardor serà calenta. De moment ni el govern de Catalunya ni el d’Espanya s’han mogut un mil·límetre de les seves posicions. I tot fa pensar que no s’hi mouran, al menys, de forma voluntària.  

Cap de les dues parts acceptarà una posició intermèdia, com seria per exemple el federalisme.

Rajoy, que no es cansa de repetir que estan oberts a un diàleg sense límits, sap perfectament que en cas d’haver-lo serà amb les seves condicions, és a dir, que abandonin la idea de voler segregar-se. Mentre, Mas & Junqueras, massa escaldats pel tracte rebut de Madrid, no consideren cap possibilitat més que no sigui un estat català desvinculat administrativament d’Espanya.

Es diu que l’abdicació de Joan Carles va estar causada (entre d’altres moltes coses) per la situació catalana. Hi ha qui pensa que el nou monarca Felip VI podria fer de mediador entre tots dos governs, com a cap de l’estat que és però, al meu parer, el paper del nou monarca serà intranscendent, perquè és impossible que pugui fer d’àrbitre en un tema tan controvertit com aquest. Com a molt, el nou Rei es podria comprometre a iniciar una ronda de consultes per mirar de reformar la Constitució per reconvertir l’actual estat de les autonomies en un estat federal, la qual cosa, però, tal com he dit i tal com sap tothom, no serà acceptada per l’entorn independentista (ERC, CiU, ANC, Òmnium, CUP, etc.)

Imagino que abans d’iniciar res, caldrà que passi l’estiu. Ara mateix els socialistes (PSOE i PSC)estan immersos en un període congressual de gran transcendència de cara el futur. Després vindran les vacances de ses senyories i, per tant, penso que serà ja el mes de setembre (i quan ja sé li vegin les orelles al llop) quan l’Estat engegarà tota la seva maquinària per a impedir, al preu que sigui, que es pugui celebrar el referèndum el 9-N.

Encara hi ha un altre aspecte a tenir en compte i que avala la meva tesi. Ja s’ha anunciat que Felip VI ha de viatjar properament a França i Marroc (no recordo si també a Portugal) com prova d’amistat i bon enteniment per a seguir mantenint les bones relacions de veïnatge.

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)  

L’ENDEMÀ DE QUE EL PP DEIXI EL GOVERN

La majoria de les enquestes que es fan de cara les Europees o les autonòmiques indiquen que el PP segueix tenint avantatge sobre el PSOE i la resta de partits. Lleuger avantatge si voler, però avantatge a la fi.

De fer-se ara les eleccions a algunes comunitats, és possible que les esquerres poguessin arrabassar el govern al PP, però sempre que hi hagués una entesa entre el PSOE, que normalment seria el segon partit en nombre de vots i una tercera força: Izquierda Unida a Andalusia i Madrid, per exemple, Compromís a València, etc.

També a les Espanyes segueix el PP liderant les enquestes. Igual dintre d’un any i mig perden la majoria absoluta però igual arriben a un acord amb UPyD que en segons quins àmbits demostra que esta tant a la dreta com els populars. Més, potser no, però tant, sí.

Els anys passaran i dintre de no sé quants (no sóc endeví i per tant no puc predir el futur) el PP deixarà el govern i una vegada més les esquerres, ja sigui amb el PSOE al cal davant o amb un altre partir, ves tu a saber, recuperaran el poder que va perdre Rubalcaba quan Zapatero va decidir deixar-ho.

I ara la gran pregunta: Cóm estarà el país per llavors? Difícil de vaticinar, però tot indica que estarà completament destrossat. Socialment com si hagués patit un gran terratrèmol, econòmicament, amb una gran distància entre els rics i els pobres, molta més de la que ara hi ha. Culturalment s’hauran retrocedit diverses dècades ja que les subvencions per al cinema, teatre o d’altres espectacles estarà sota mínims.

En sanitat, bona part dels hospitals deixaran de ser públics per a passar a ser privats i els ciutadans s’hauran de fer una assegurança mèdica com passa als Estats Units. En educació hauran imposat la seva doctrina i Franco tornarà a ser el gran alliberador que va aniquilar els perills que hi havia a Espanya als anys 30 i dels períodes de governs d’esquerres ni se’n parlarà, com si la dreta no hagués deixat mai el poder.

Segurament aquesta serà l’Espanya que tindrem dintre de poc. De fet ja quasi la tenim ara i segons s’aprecia, el PP no s’atura ni un segon amb el seu afany d’imposar la seva política en tots i cada un dels àmbits de la nostra societat. Però és l’Espanya que volen la majoria dels espanyols. Per tant, després que no es queixin. Prohibit queixar-se!

Evidentment quan un troba el país en una situació com la que he descrit amb anterioritat, fer-lo remuntar costa molt de temps, molt més que no ha costat en ser destruït.

Al final del govern de Zapatero Espanya tenia 5 milions d’aturats. La bombolla immobiliària havia esclatat als morros de tots sense que ningú se’n volgués adonar de la que ens venia a sobre. Al poc de l’arribada de Rajoy al govern es va passar dels 6 milions. I ara, després de l’última Enquesta de Població Activa (EPA), encara que ha baixar uns milers, segueix bon a prop dels rècords històrics i això que molts immigrants, la gran xacra d’aquest país segons els més xenòfobs, han decidir abandonar-lo i retornar als seus països d’origen. Si no fos així, molt possiblement la xifra d’atur estaria sobre el 6,5 milions.

Possiblement l’economia es recuperarà i els llocs de treball s’estabilitzaran. Però, i tota la resta? Quan es trigarà a retornar a la normalitat?

Mireu, sóc pessimista, però que molt pessimista, perquè cada dia me’n adono més de la manca de maduresa d’una bona part de la ciutadania d’aquest país. Mentre el futur govern d’Espanya intentarà tornar a una situació que mai s’hagués d’haver perdut, el PP tornarà a fer de mosca collonera i inflarà el seu discurs de missatges apocalíptics i dirà als espanyols que Aznar i Rajoy van ser els millors presidents. I davant de la lenta recuperació de les llibertats perdudes, el poble, ximple i analfabet (en l'actualitat, analfabet no és no saber de lletra, és no saber interpretar la realitat) tornarà a votar el PP.

Un cercle viciós on cada vegada es perdran més coses que mai més es tornaran a recuperar.        

SE’NS EN FOTEN A LA CARA!

Joan Aregio, director general del departament d’Empresa i Ocupació i, per tant, ma dreta de Felip Puig, fa anys que em cau malament. Des dels temps en que va ser president de la Diputació de Tarragona, on s’havia de promocionar per a ser alcalde de Tarragona en substitució de Joan Miquel Nadal. Amb la victòria de Mas l’any 2010, Aregio va ser director general de Transit tot i els seus escassos coneixements (i que consti que no ho dic jo, ho diu la Viquipèdia)

Aregio és el típic convergent a qui van engreixar per a que pogués fer carrera política, però sembla que degut a les seves limitacions l’han hagut de reciclar fent càrrecs menors.

Com sabeu, el passat 29 es va fer pública l’Enquesta de Població Activa, més coneguda per les seves sigles, l’EPA. Mentre els polítics de Madrid i Barcelona es mostraven satisfets (què dic satisfets, més que satisfets) pels resultats, el tècnics, els que de veritat n’entenen, els que s’han estudiat els resultats i no s’han limitat a destacar allò que els hi han dit els seus assessors, els que són imparcials, segueixen veient més ombres que llums.

El director general d’Empresa i ocupació va comparar l’estat de l’ocupació a Catalunya com un malalt que ja havia deixat la UCI i que l’havien posat a planta i que més tard ja l’havien donat l’alta i havia pogut marxar a casa... Això sí, encara no està per a poder córrer maratons... Només faltaria!  O ens prenen per babaus o, directament se’ns en foten a la cara!

I a què venia tota aquesta eufòria? Per què el nombre d’aturats a Catalunya havia baixat respecte a l’anterior EPA. Malgrat tot la xifra d’aturats encara és molt alta: del 23,8%.

La veritat és que per als que no som entesos en la matèria, interpretar els dades és una mica feixuc, però els comentaris que es poden llegir, ja sigui a les pàgines del diari o a Internet, expliquen clarament quina és la situació. Bàsicament, el nombre de desocupats baixen perquè hi ha una disminució de la població activa, es a dir, molts opten per marxar (ja siguin emigrants que van venir a Espanya durant els anys de la bombolla immobiliària, ja siguin d’aquí, sobre tot els joves, que opten per buscar feina a l’estranger)

Altres dades significatives és que encara es destrueix ocupació o que en 1 de cada 8 famílies, tots els seus membres estan a l’atur.

Una dada més encara que no formi part de l’EPA és que a les cues de Càritas ja hi ha més gent d’aquí que estrangers.

Sembla que tothom es conscient que la recuperació de llocs de treball encara trigarà anys i que mentre, els que es creen, són precaris i temporals. Sembla que allò d’una feina fixa ja ha passat a millor vida.

Una de les coses que vaig escolar a la SER mentre comentaven l’EPA va ser que ara hi ha  treballadors que acudeixen a la feina a la feina malalts o que pateixen accidents de treball i que, malgrat tot no agafen la baixa per por de perdre el seu lloc de treball.
Tal com comentàvem l’altre dia, ara, per part de les administracions, toca dir que l’economia es recupera. I més si tenim en compte que tenim unes eleccions al voltar el cantó. Tenen una importància relativa, però els partits que s’hi presenten, si no guanyar, al menys esperen treure un bons resultats.
Però la realitat, el dia a dia, tots ho sabem, és molt diferent.

NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)

Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.

Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  

Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.

L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.

Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.

Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)

Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.

Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.

Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)

Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.

Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.

Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   

I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!  

EL GOVERN DEL PP TORNA A DONAR UNA VOLTA DE ROSCA MÉS

 Amb nocturnitat i traïdoria, tal i com ens té acostumats, el PP vol fer cotitzar a la Seguretat Social els rendiments en espècie.

I ho va fer amb nocturnitat i traïdoria perquè va aprofitar les passades festes per a publicar-ho al Butlletí Oficial de l’Estat que són unes dates on quasi ningú se’l mira. Altres vegades ho a fet en dissabte...

Els rendiments en espècie són tots aquells que no es cobren en efectiu, es a dir, en diners contant i sonants, com per exemple la rova de treball, la manutenció o la cistella de Nadal (per aquells que encara tenen la sort de que els hi doni l’empresa)

Aquest fet és una arma de doble fil, encara que, trobo, afectarà més els treballadors que els empresaris.  

Fixeu-vos. Si fan cotitzar per aquest conceptes, les empreses hauran de pagar més a la Seguretat Social i, per tant, aquest més sé li haurà de sumar al cost global del producte i, per tant, l’encarirà. Llavors, les indústries (què són les que més me preocupen) perdran competitivitat davant els seus rivals de fora i això provocarà que no puguin vendre amb tanta facilitat els seus productes a l’estranger. Aquesta situació que pot provocar? Més eres, més atur... Qui acaba perdent? L’empresari, però, des del meu punt de vista, més encara el treballador.

Ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. L’empresa no vol pagar un import més elevat de quota empresarial. Què fa? Eliminar de la nòmina aquests, diguem, complements. Quan? A la signatura del nou conveni. Qui hi surt perden? Una vegada més el treballador.

Com veieu, a curt termini això pot representar una pèrdua més del drets dels treballadors, una cosa en que el govern del PP ja ens té acostumats. Massa acostumats diria jo.

MONTORO I ELS FANTASMES

Montoro, justifica les destitucions d’alts càrrecs de l’Agència Tributària dient que hi ha molts socialistes.  

Quan era menut, ma mare em va ensenyar que a la llengua sé li fa dir de tot. Per tant, si Montoro vol amagar la seva mala gestió i els seus problemes darrera d’una cortina de fum com és acusar de socialistes el càrrecs destituïts, ho pot fer lliurement, ara bé, seria de ximplets creure-s’ho. 
L'afirmació del ministre és un menyspreu al col·lectiu, sobre tot als qui no tenen res a veure amb la ideologia de Marx.

Mireu, els cos d’inspectors d’hisenda és un cos elitista, com el de registradors de la propietat, notaris o jutges. Evidentment hi pot haver de tot des de socialistes a conservadors, passant per altres ideologies. Ara bé, si hagués de fer una aposta sobre quin col·lectiu és el més nombrós, ho tindria clar: el conservador.

Per l’Administració de Tortosa on treballo, d’inspectors n’han passat molt pocs. Què jo recordi només n’hi ha hagut quatre i dos han estat els administradors. De subinspectors uns quants més, fins que, ja fa anys, la inspecció provincial es va centralitzar a Tarragona. Allí hi treballa la meva dona i cada dia es relaciona amb ells. La majoria són de fora de Catalunya i acaben marxant. De tant en tat, per la televisió o la premsa se’n assabenten que alguns dels que ha estat a Tarragona ha passat a ocupar un càrrec importat dintre de l’organigrama de l’Agència Tributària. Però de socialistes (o progressistes si voleu) n’hi ha pocs.

Fins i tot durant els períodes en que el PSOE ha governat, poso en dubte que els alts càrrecs de l’AEAT siguin afins a les seves idees. Primer que res, són professionals que saben fer la seva feina i els hi agrada fer sense interferències externes.

L’actual administrador de Tortosa, JavierDalmau, va ser cap de llista a les darreres municipals de Tortosa a Tortosa pel PP i n’és regidor. A la dècada dels 90 va passar un tècnic que va arribar a delegat de Castelló i ara és l’actual Conseller d’Hisenda de la Comunitat Valenciana, estic parlant de Carlos Moragues.

Durant el govern de Zapatero va ocupar el càrrec de director de l’Agència Tributària Luis Pedroche que té família a la Ràpita, però ja amb Aznar va ocupar càrrecs de responsabilitat dintre de la branca de Recaptació.   

Avui mateix he llegit al diari digital Público que Montoro, una vegada acabada la purga interna, garanteix la imparcialitat de l’ens autònom. Dubto molt que amb el PP al poder l’Agència Estatal d’Administració Tributària pugui ser independent.

Tal vegada o és el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial?

Quan un veu fantasmes a la casa pròpia malament. Potser el que hauria de fer Montoro és dimitir o posar-se en mas d’un especialista.  

UNA ACCIÓ DE GOVERN RESUMIDA EN 4 PUNTS

Sembla que Rajoy aconsegueix sempre el que sembra impossible. Potser hauria de figurar al llibre Guinness dels rècords, però negatius, ja que fins ara mai havia aconseguit tenir una població tan emprenyada (encara que ho demostrin poc), una taxa d’atur tan elevada, un creixement negatiu de l’economia espanyola durant tants trimestres seguits, etc.

Però encara n’hi un altre: resumir 2 anys del seu mandat en 4 punts. Així ho va fer el Periódico del passat diumenge quan es compleixen 2 anys des de que va accedir a la presidència del govern d'Espanya. A saber:

1. Pacte fiscal frustrat (20-09-2012) Espanya Vs Catalunya.
2. Duel intern (7-07-2013) Rajoy Vs Aznar.
3. Reunió incòmoda (4-02-2013) Rajoy Vs Merkel.
4. Darrere del plasma (2-02-2013)

 Com podeu veure no són cronològics; imagino que estan posats segons la importància que els hi dona el propi rotatiu.

El primer punt, el del frustrat pacte fiscal, sense cap mena de dubte té una importància molt ran per a Catalunya. Recordeu que CiU, al seu programa, portava el tema del pacte fiscal, similar al que tenen els bascos o els navarresos, però Rajoy li va donar una portada i va donar el tema per tancat. Llavors mas va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions i tot es va precipitar. Ara Catalunya ja no demana el pacte fiscal, ara demana poder decidir sobre el seu futur i, entre els qui ho demanen, una gran majoria estan obertament per la independència.

Està clar que Aznar s’ha convertit en la mosca collonera de Rajoy, fins el punt que ha deixat entreveure que es podria tornar a presentar com a cap de llista del PP, sempre pel bé d’Espanya. Evidentment la idea del bé d’Espanya és molt diferent a la que jo tinc. Si per mi fos, aquests personatges (Rajoy, Aznar i d’altres), a hores d’ara estarien molt lluny de la vida política de primera fila. Aznar a la FAES, però de botones i Rajoy a Santa Pola fent de registrador de la propietat que, pel que sembla, va ser la seva primera vocació.

La relació Rajoy Merkel sembla d’amor/odi, una mena de duet Pimpinela. En públic solen expressar-se el seu amor, però en privat s’odien a matar. Però aquell 4 de febrer és un dia clau per entendre la filosofia de Rajoy. És quan en donar-se a conèixer els papers de Barcenas va dir allò de: Tot és falç menys algunes coses que diuen els diaris... La frase és tan incongruent que penso que el dia que a classe van explicar el significat de tot, Rajoy o va fer campana o havia demanat permís per anar a l’excusat.

Finalment, la imatge que més vergonya li hauria de donar a Rajoy és donar una roda de premsa sortint en una pantalla de plasma. La imatge és tan inusual com rocambolesca i denota una covardia i una manca de lideratge del tot inusual per a un president d’un país de l’OCDE i que es considera líder d’un partit democràtic. D’aquesta manera, Rajoy, s’estalviava respondre les preguntes dels periodistes, per tant, en aquest cas, la democràcia és del tot fictícia.  

33 MIL MILIONS D'EUROS

Amb un govern de dretes, quan sents parlar de reformes, posa’t a tremolar. Per tant, si sents que s’està fent un estudi per a reformar les pensions, compra’t dues mantes i potser encara faràs curt…
Quan a un país on les pensions estan per sota del Salari Mínim Interprofessional que, a la vegada, és molt inferior a la mitjana europea, es volen trobar solucions per a sortir de la crisi (no s’afirma que ja ens en estem sortint, per tant, per a que cal prendre mesures noves?) i això passa per estalviar 33.000 milions d’euros al sistema públic de pensions, vol dir que a partir de l’entrada en vigor de la llei, als jubilats i pensionistes no se’ls incrementarà la prestació tal com se’ls està fent fins ara, es a dir, per a les pensions més baixes es tenia en compte l’IPC i, per consegüent, perdran poder adquisitiu. Per tant, un govern de dretes fent valer la majoria absoluta que sé li va atorgar a les urnes, portarà als jubilats i pensionistes d’aquest país a vorejar el llindar de la pobresa i farà valer aquella màxima que diu: els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.
El 7 milions d’aturats és una rèmora que impedeix que el país pugui créixer i generar riquesa amb normalitat. L’atur és el primer obstacle que s’hauria de salvar. Diuen els experts que molts dels que cobren el subsidi d’atur, estan treballant a l’economia submergida. De no ser així, la situació econòmica general del país seria insostenible. Aquest frau es quantifica en un 20% del Producte Interior Brut (PIB)
Des del govern central, s’haurien d’habilitar els mecanismes necessaris per tal d’aplicar les mesures correctores precises enfocades a lluitar contra el frau, sense oblidar la creació d’ocupació; segurament que unes mesures anirien estretament lligades amb les altres. Però posar en marxa aquest sistema, sense cap mena de dubte és excessivament complex i davant d’una situació difícil, cal mirar de buscar alternatives molt més fàcils i, a curt termini, més viables.
No em direu que no és més fàcil retallar el sou als funcionaris públics i les pensions al jubilats que fomentar un r+d+i que permeti crear treball estable i de qualitat per a una majoria dels aturats d’aquest país?
Després de tot aquest panorama, presumeixo que fer de ministre o fins i tot de president del govern d’Espanya no deu de ser tan complicat. Només cal ser ambigu i gaudir del suficient suport econòmic per a portar a terme una campanya electoral digna. El com s’ha obtingut el finançament, a la vista dels resultats obtinguts pel PP en els darrers comicis, no té la més mínima importància per a una bona part de l’electorat.
I així ens va…

PALS A LES RODES A LA INDEPENDÈNCIA

Segons l’opinió del govern català, els moviments que està fent els darrers dies els central, voldria dir que tenen coll avall que la consulta s’acabarà fent.  

No és el cas de Rajoy que, com sempre, no diu res, però d’altres ministres, com el d’Exteriors Garcia Margallo si que estarien usant tota la influència de la que són capaços per a torpedinar qualsevol gest que pugui recolzar la posició catalana.

Recordeu per exemple que la setmana passada, els governs de Letònia i Lituània (dues de les repúbliques secessionistes de l’antiga Unió Soviètica) es van mostrar favorables a que Catalunya pogués assolir l’status de país independent. Per aquest motiu es va cridar a consultes els seus ambaixadors a Espanya i, després de llegir-los la cartilla, van rectificar. Bé van dir allò de: s’han interpretat malament les nostres paraules...

Però no només han estat persones vinculades al PP les que miren d’entorpir el procés sobiranista.  El comissari europeu Joaquín Almunia també va declarar després dels actes de la diada que si Catalunya sortís d’Espanya, automàticament també ho faria de la Unió Europea.

Des del món empresarial, com ara els promotors de Barcelona Word (el macrocomplex de casinos i hotels que s’ha de construir a tocar de Vila-seca i Salou, també han volgut dir la seva. Les seves declaracions van en la línia de les d’Almunia i, també situen Catalunya fora de la Comunitat Econòmica Europea... Comorrrrr? La Comunitat Econòmica Europea???  Quants anys fa que no existeix la CEE? Sinó recordo malament, des del tractat de Maastricht, no? I d’això ja fa una dècada llarga...

No cal ser un expert en dret internacional per a poder arribar a la conclusió de que si Catalunya s’independitza d’Espanya, automàticament quedaria fora de la UE (no hi ha cap conveni d’adhesió firmat entre la UE i Catalunya) i s’hauria d’iniciar un procés per a la incorporació com estat membre de ple dret.

Vull suposar que, arribat a aquest punt, Espanya deixaria de posar pals a les rodes al procés i no impediria negociar amb la UE. Intueixo que el procés seria ràpid i que en un tres i no res, Catalunya esdevindria un nou estat membre. Pocs països del que actualment constitueixen la UE, tenen una vocació europea tan clara com Catalunya.

Però que passaria durant el període de temps entre la proclamació d’independència i la incorporació a la UE? Es quedaria Catalunya fora de l’Euro (que pel que sembla és la gran inquietud dels inversors)?

Evidentment, no. Qui diu això, només ho fa amb la intenció de mirar de desmoralitzar els qui defensen la independència. Però hi ha suficients exemples de països que sense ser membres de la UE, estan dintre de la unió monetària, com per exemple: Andorra, Malta, el Vaticà, etc. I també casos a l’inrevés, com la Gran Bretanya que forma part de la UE, però en canvi conserven la pròpia moneda, la Lliura Esterlina.    

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS

ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.

CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.

Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  

Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.

Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.

De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?

RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.

El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.

EL MOVIMENT 15-M: ORIGEN I CONSEQÜÈNCIES

El 15 de maig de 2010, milers d’indignats van prendre (en el sentit literal de la paraula) la Puerta del Sol de Madrid i hi van estar-hi diversos dies fins que van ser desallotjats per la policia. Ràpidament, aquell tipus de protesta va ser imitada per altres grups d’indignats, la majoria joves i estudiants que, a la vegada, van ocupar les principals places de els seves ciutats: a Barcelona la plaça de Catalunya, a Amposta la plaça d’Espanya...

Després de la bombolla immobiliària dels primers anys del segle actual, de sobte, Espanya i Europa se’n van adonar que la situació econòmica no era tant bollant com ens pensàvem. Ens van explicar que aquella situació s’havia iniciat als Estats Units per culpa de haver emès massa productes financers d’alt risc per part de les entitats bancàries, però que, per l’efecte de la taca d’oli, havien acabat afectant a tots els països desenvolupats.

A finals del primer trimestre de 2010, des d’Europa van ordenar el govern espanyol que apliqués les primeres mesures d’austeritat per a contenir la despesa pública que, segons en deien, era massa elevada. Zapatero, que no feia ni dos anys que havia repetit mandat davant del PSOE, va acatar la voluntat dels mandataris europeus i va reduir el sou dels funcionaris, van apujar els tipus d’IVA, es va aprovar que l’edat de jubilació obligatòria passaria dels 65 anys als 64 i d’altres mesures menys rellevants.

Aquests fets van ser el detonant del moviment dels indignats, un col·lectiu que ja es veia maltractat per la societat per l’alt percentatge d’atur que patia. De fet, la mala maror ja venia de lluny i les mesures recent aprovades només va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència.  

Culpar al moviment dels indignats (o del 15-M) de l’estrepitosa derrota socialista d’un any i mig més tard, seria una mica exagerat, però és evident que hi van contribuir en la mesura de conscienciar a la ciutadania sobre la pèssima gestió que s’estava fent dels recursos públics en general. Van ser la veu crítica que s’havia de fer escoltar i que la societat havia d’escoltar per adonar-se’n de que la situació tendia d’anar de mal en pitjor. Va ser un toc d’avis al govern socialista.

Però qui va arreplegar els fruits de tota aquella situació de crisi (econòmica, però també social) va ser el Partit Popular que, a les eleccions de 2011 va aconseguir la majoria absoluta a Espanya. Van ser molts els qui es van creure els cants de sirena de Rajoy i companyia. Però el cert és que a partir d’aquell 20-N (data de la celebració de els eleccions generals) fins avui, la situació, en lloc de millorar (per poc que sigui), a anat empitjorant de forma progressiva. Un bon indicador d’aquesta situació són els més de sis milions dos-cents mil aturats.

Però tenim més indicadors que la situació és pèssima: l’augment de plataformes socials que s’han creat per a lluitar pels drets dels ciutadans i per a dir-los-hi al govern del PP que més malament no ho poden fer. Entre aquestes plataformes, possiblement la més sorollosa i efectiva és la d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que evita centenars de desnonaments o els anomenats iaioflautes, grups de jubilats que s’han unit per a protestar per la situació en general, però bàsicament per a fer sentir la seva veu en contra dels abusos de la banca, com per exemple en el tema de les participacions preferents que van emetre la majoria de la banca espanyola, avui intervinguda o reestructurada i quasi sempre millor tractada per part dels governs europeu i espanyol que la pròpia ciutadania a qui hauria d’estar supeditada.

Per a què haurien de servir els moviments socials? Evidentment per a regenerar la política. En el cas dels partits d’esquerra tradicionals, per a fer-los sortir els colors de la cara i demostar-los que els moviments socials han de fer allò que haurien de fer ells i no fan.  I als partits de la dreta per a dir-los que res del que estan fent ho fan per a bé de la ciutadania i que només miren pels seus propis interessos i els interessos del gran capital a qui deuen servitud.  

TREMOLO!

Tremolo davant les previsions per a l’any 2013. Rajoy ja va avançar que serà un any molt difícil, encara que canviarà a partir del segon semestre.

Què serà que no em crec la segona part? L’any 2013 serà un any molt difícil, des de l’1 de gener fins el 31 de desembre. Pessimista? No ho sé, crec més bé que sóc realista. Si durant tots els anys que dura l’estafa, no s’acaben de veure brots verds (per molt que de vegades algun dirigent els pugi divisar) S’han posat les bases per a una economia de creixement? Evidentment, no.

Ja coneixeu la meva teoria: Aquesta crisi s’acabarà quan els poderosos (els que mouen les grans finances del món mundial) diran que s’ha acabat i no serà abans d’assolir tots els seus objectius: haver assolit tots els objectius de la contra-revolució financera.

Hi ha qui m’ha contradit aquesta teoria i m’ha dit que si ens acaben arruïnant, d’on trauran després els beneficis. Potser sí, però crec que com aquells jugadors d’escacs, ja pensen amb les següents jugades abans de que mogui l’adversari.

Quan es doni la crisi per acabada, tornarà a fluir el crèdit i ens tornaran a crear noves necessitats per a que tornéssim a consumir. Segurament les necessitats seran molt bàsiques, ja que l’estat del benestar tal i com hem conegut, desapareixerà per a les classes populars.

En un camp molt més domèstic, què passarà amb les relacions Catalunya-Espanya?

Va dir Mas el dia de la presa de possessió del nou govern de la Generalitat que vol que aquest (el govern) sigui de diàleg permanent. Diàleg amb qui, amb el govern central? Ja sé sap que dues parts no s’entenen si una d’elles no vol i l’actual govern de Rajoy o el futur del socialistes (si és que es dóna), no estan (ni estaran en el futur) per l’entesa amb les exigències de Catalunya.

Veig a Mas i a Rajoy fent un autèntic diàleg de besucs, es a dir, cadascú d’ells seguirà amb les seves idees sense fixar un marc de negociació raonable on poder, al menys, arribar a acords que puguin satisfer a la majoria dels ciutadans d’aquí.

Mas sap que, ara per ara, compta amb el suport manifest d’aquelles persones que, el dia 25 de novembre van optar per votar l’opció que es faci un referèndum sobiranista. Mentre que Rajoy li exigirà a Mas que acati la Constitució Espanyola, es a dir, que no es podrà fer una consulta legal. Recordeu que Mas quan va prometre el càrrec de president va dir que acatava la Constitució i l’Estatut? Rajoy li recordarà i l’exigirà que sigui conseqüent amb el que va prometre.

Però aquesta no serà l’única mesura que prendrà Rajoy. El govern de l’estat compta amb una arma de destrucció massiva. Aquesta arma, que té pensat fer-la servir per al proper 2013 (jo crec que en una any ja n’hi haurà prou per a sortir-se’n amb la d’ells), es diu ofec financer. El govern de la Generalitat necessita liquiditat per a poder fer funcionar tota la maquinària de la que disposa: hospitals i centres de salut, col·legis, policia, bombers, oficines dels diferents departaments, etc. Però el govern de la Generalitat, fins que Catalunya esdevingui un estat propi, no disposa dels recursos necessaris per a cobrir totes aquestes necessitats. Ni tant sols una petita part, ja que les recursos traspassats pel govern central són mínims i el marge de maniobra encara més. Per tant, des del govern centrals es farà xantatge al govern de Mas. O t’oblides de la independència o t’ofegarem econòmicament endarrerint les transferències estatals.

Una bona prova és que bans d’aplicar-se, el govern de Rajoy ja ha presentar recurs d’anticonstitucionalitat a l’impost que va crear Mas quan estava en funcions sobre els dipòsits bancaris. Suposo que sabeu que el govern central en va crear un a tipus 0 (zero), la qual cosa, que jo sàpiga no té precedents en lloc. I per què ho va fer? Senzillament per a evitar que qualsevol comunitat autònoma (Catalunya en aquest cas), no pugui establir un tipus superior i, de fer-ho, s’anirà en contra de la norma estatal. Digueu-li inversemblant, rocambolesc, com vulgueu, però efectiu.

Feliç 2013 a tothom i recordeu que si no hi ha reacció ferma per part de la ciutadania, quans ens en adonarem, ja no tindrem cap dret, ni el de queixa!  

PUIG LI TREU CREDIBILITAT AL NOU GOVERN

Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch

No m’agrada el nou govern, però vagi per davant que encara que no haguessin posat a Puig de conseller, el govern tampoc no m’hauria agradat.

Cóm es possible que Mas no sàpiga formar un govern sense Puig? O és que aquest és imprescindible més pel que sap i pel que aporta. De vegades a certes persones val més tenir-les prop de tu per a controlar-les millor. És el que pensa Mas? Molt probablement.

Una pregunta sobre Puig: És un superhome? Amb Pujol va ser conseller de Medi Ambient primer i de Política Territorial i Obres Públiques després (tots dos càrrecs amb Pujol) i amb Mas d’Interior durant dos anys i ara d’Empresa i Ocupació. Sap de tot!!  

Tampoc m’agrada que en temps de retallades mas hagi optat per crear una nova conselleria. Això vol dir més despesa què, evidentment, s’haurà de buscar d’un altre lloc. Dels interins? De l’ensenyament, de la sanitat? O potser de tot plegat.

També he de dir que no he notat la ma d’ERC. Es deia, per exemple, que des d’ERC no els agradava la continuïtat del Conseller de Cultura Ferran Mascarell i segueix al seu lloc.

De fet, el nou govern, en la majoria de conselleries, no serà tan nou. Continuen la majoria dels antics conseller i, segons diuen, n’hi qui han guanyat pes, com per exemple Mas-Colell i, sobre tot, Francesc (Quico per als amics) Homs. No sé si us en heu adonat, però en el moment de prometre el càrrec, Homs li ha picat l’ullet a Mas com a prova, entenc jo, de complicitat. Ser l’home fort, vol dir alguna cosa més? Serà el nou candidat de CiU quan Mas decideixi deixar-ho? Potser a CDC no veuen a l?oriol Pujol preparat encara? O serà per una altra cosa?

Una vegada més Mas s’ha oblidat de les Terres de l’Ebre. Ni Ferré ni Bel i això que semblava que l’alcalde d’Amposta entrava en alguna travessa. De totes formes estaria bé que sé sabés qui va filtrar a la premsa el nom de Manolito. Els més malpensat opinen que va ser ell mateix qui ho va passar per a veure si així el President el tenia present. Sigui com sigui, de moment cap dels dos homes forts del territori ha entrat al nou govern, tal vegada quan hi hagi una remodelació d’aquí un temps. L’altre home fort (i també metge) Francesc (Paco per als amics) Sancho, exalcalde de l’Ampolla, tampoc ha estat agraciat en aquesta mena de rifa que ni és la de Nadal ni tampoc la del Nen. Menys mal que el govern no s’haurà constituït demà, el dia dels innocents.

Encara que parlant d’innocents, no n’hi ha de més grossos que tots aquells que esperaven alguna cosa més i no ho han obtingut. Però per a innocents, innocents, tots aquells que el dia 25-N van posar tota la seva confiança amb l’opció que representava Mas i que al final s’emportaran una gran decepció. I quan serà el final. Ara per ara encara no estic en condicions de dir-ho, però avia, ja ho veureu. Potser més del que s’espera la majoria.

Segur que no es dirà gaire, però l’actual govern de la Generalitat, també és tripartit: CDC, UDC i ERC (encara que, formalment, no hi formi part) Jo també sóc dels que penso que ERC governarà a l’ombra. Optaran (si no han optat ja) per no sortir a la fot i donar poc que parlar, però controlaran als consellers de CiU i, sobre tot, a Mas.

Els d’ERC estan convençuts que Mas complirà la seva part del pacte i que la consulta sobiranista es farà en el termini previst.

Però, i si no és així? I si de Madrid es colla el govern de la Generalitat i se’l obliga a renunciar als seus principis. A part de crear més independentistes, també crearà més desencisats. Finalment es pot entrar a una espècie d’espiral de difícil sortida. L’única alternativa tornaria a ser un avançament electoral. 

Per cert, PUIG DIMISSIÓ!!         

RAJOY PIXA FORA DE TEST DUES VEGADES EN POC RATO

És costum entre els mandataris acudir uns dies abans de Nadal allà on hi ha tropes per tal de passar unes hores junts i insinuar al soldats que els troben a faltar. Només és una rentada de cara i s’obliden d’ells un cop a dalt de l’avió començant el viatge de tornada.

Rajoy l’any passat no hi va anar perquè tots just acabava de prendre possessió i no va tenir temps de preparar el viatge. Aquest any sí.

Però quan es dóna la notícia del seu viatge a Afganistan, es poden apreciar dues pixarades fora de test del president en poc temps de diferència.

Si per arengar els soldats els hi ha de dir que “El país aniria millor si tots treballessin com ells”, millor estar callat o buscar una manera diferent de dir-ho.

Quants i quants espanyols hi ha que voldrien treballar i no poden? I, què vol dir, què els qui treballem som uns ganduls?

Espanya té, en aquests moments uns 5 milions d’aturats, als voltants d’un 25% de la població activa, es a dir, en condicions de treballar. Alguns d’aquests aturats són de llarga durada i, fins i tot, se’ls hi ha acabat la prestació de l’atur. Algunes famílies han de sobreviure amb uns 400 euros al més i l’ajut de les entitats benèfiques que els hi donen els aliments bàsics per a que puguin anar passant els dies. No van de vacances, no es poden permetre cap extra i quan arriben els Reis no poden comprar-lo cap joguina als seus fills i, un altre cop han d’acudir a les entitats que promouen recollides de joguines per aquests casos.

Si Rajoy creu de veritat el que va dir, té una imatge distorsionada del seu país. I tenint un concepte equivocat, evidentment no es pot governar amb prou garanties per a tirar-lo endavant.

Però com a falta de caldo, dues tasses, Rajoy encara havia de ficar la pota una altra vegada. Com estava a Afganistan, va voler retre homenatge a les víctimes del Iak-42 que, com es recordarà, es va estavellar en territori turc quan transportava comandaments militars a Afganistan fa prop de 10 anys. En aquell temps governava Espanya un funest José Maria Aznar que tenia com a ministre de defensa un incompetent anomenat Federico Trillo (Viva Honduras! o Manda huevos!) i com a vicepresident del govern un tal Mariano Rajoy Brei.  

La identificació de les víctimes i el tracte que van rebre els seus familiars no va poder ser més desastrós. Potser el millor adjectiu seria el de barroer (chapucero, per a que ens entenguem) Els que tenim més memòria recordareu que els cadàver es van identificar sense cap tipus de rigor i la majoria de famílies van enterrar els difunts sense tenir garanties que fossin els seus propers i, fins i tot, hi va haver casos que el mateix fèretre contenia parts de diversos cadàvers.

No va trigar gaire en sortir el portaveu de les víctimes a denunciar els fets i qualificar d’hipòcrita a l’ara president del govern espanyol.

Amb dirigents així o m’estranya que el país no aixequi cap i que cada dia que passa estem pitjor que l’anterior. 

RAJOY DIMISSIÓ!!      

Article relacionat: Turismo militar. 

RAJOY ES TIRA A LA PISCINA

Anvers d'una moneda d'Euro de Malta.

Rajoy aparenta una persona prudent i tret d’algunes vegades que s’ha permès la llibertat d’aixecar el seu to de veu per exaltar algun fet concret o virtut; com aquella vegada que va dir allò de: ¡Viva el vino!
No, no és usual que Rajoy se’n surti del guió. Dilluns però, ho va fer; possiblement perquè estava fent un míting al País Basc per a demanar el seu vot per a Basagoiti en les properes autonòmiques.
Rajoy es va tirar a la piscina en afirmar que els moviments independentistes són un disbarat de colossals dimensions que apunten directament a la línia de flotació de la recuperació econòmica d’Espanya.
Més enllà del rodona que li va quedar la frase, jo vull fer una pregunta: Quins arguments objectius té per a fer una afirmació tan contundent? Evidentment cap. Són simples especulacions partidistes i, fins i tot electoralistes comparables a les que es diuen aquí quan es refereixen a la independència de Catalunya.
Estudiem-ne un altra; en aquest cas dita pel Ministre de Justícia el moderat Ruiz-Gallardón. L’exalcalde de Madrid va afirmar que si Catalunya s’independitza, ni Espanya ni Catalunya sobreviurien dintre de l’Euro. Alguns economistes opinarien que possiblement la sortida de l’Euro permetria una més ràpida recuperació econòmica, per tant, potser no seria del tot dolen. Però com en el cas anterior són meres especulacions sense cap base sòlida on sustentar-se. És que no hi ha països molt més petits que Espanya i, per suposat que Catalunya que pertanyen a la zona Euro?  
I com que no hi ha dos sense tres, García-Margallo, el Ministre d’Afers Estrangers, va opinar que el gran mosaic amb la senyera que es va fer al camp del Barça perjudica a la marca Espanya. El mateix dilluns, al programa Divendres de TV3, algú va opinar que el que hauria d’haver fer Espanya (i en aquest cas seria competència d’Exteriors) és projecta la imatge que va oferir el públic assistent al partit entre el Barça i el Madrid. Projectar al món un gran esdeveniment com un partit de futbol entre els que són (segurament) els dos millors equips del planeta, no està a l’abast de molts de països.
I què se’n desprèn de tot això? Què des de després de la manifestació de la diada, el no al pacte fiscal del president del govern espanyol i de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al proper 25 de novembre, ha posat al govern de Madrid i a tot el PP molt nerviosos i han iniciat una campanya de desprestigi cap a Catalunya en voler-la presentar a la resta de comunitats autònomes com una de les causes de la mala situació econòmica espanyola.  

Però paral·lelament a aquestes accions oficials, els mitjans informatius establerts a la capital de Espanya han iniciat una guerra bruta contra Catalunya amb afirmacions com que un català (Ponç Pilat) va ser el responsable de la mort de Crist. Sembla ser que no hi ha cap prova concloent de que el governador romà fos nascut a Tarraco i si així fos, Catalunya, com a tal, no va néixer fins quasi mil anys després.  

I encara hi ha una tercera campanya: la que no surt als mitjans oficials i que utilitza Internet per a expandir-se. Aquesta darrera campanya estaria induint a un boicot de tots els productes fabricats a Catalunya (segons es diu els productes catalans porten un codi de barres diferent) Segurament el cava, com ja va passar fa uns anys, seria el que s’emportaria la pitjor part. 
 
UNA REFLEXIÓ: Si no volen que Catalunya es converteixi en un estat independent i afirmen que l’economia espanyola no se’n sortirà sense l’aportació catalana, no seria més adient que es promogués el consum dels productes catalans en lloc de boicotejar-los?