RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)