Sembla que Rajoy aconsegueix sempre el que
sembra impossible. Potser hauria de figurar al llibre Guinness dels rècords,
però negatius, ja que fins ara mai havia aconseguit tenir una població tan
emprenyada (encara que ho demostrin poc), una taxa d’atur tan elevada, un
creixement negatiu de l’economia espanyola durant tants trimestres seguits,
etc.
Però encara n’hi un altre: resumir 2 anys del
seu mandat en 4 punts. Així ho va fer el Periódico del passat diumenge quan es compleixen 2 anys des de que va accedir a la presidència del govern d'Espanya. A
saber:
- Pacte fiscal frustrat (20-09-2012) Espanya Vs Catalunya.
- Duel intern (7-07-2013) Rajoy Vs Aznar.
- Reunió incòmoda (4-02-2013) Rajoy Vs Merkel.
- Darrere del plasma (2-02-2013)
Com
podeu veure no són cronològics; imagino que estan posats segons la importància
que els hi dona el propi rotatiu.
El primer punt, el del frustrat pacte fiscal, sense cap mena de dubte té una importància
molt ran per a Catalunya. Recordeu que CiU, al seu programa, portava el tema
del pacte fiscal, similar al que tenen els bascos o els navarresos, però Rajoy
li va donar una portada i va donar el tema per tancat. Llavors mas va dissoldre
el Parlament i va convocar eleccions i tot es va precipitar. Ara Catalunya ja
no demana el pacte fiscal, ara demana poder decidir sobre el seu futur i, entre
els qui ho demanen, una gran majoria estan obertament per la independència.
Està clar que Aznar s’ha convertit en la mosca
collonera de Rajoy, fins el punt que
ha deixat entreveure que es podria tornar a presentar com a cap de llista del
PP, sempre pel bé d’Espanya. Evidentment
la idea del bé d’Espanya és molt
diferent a la que jo tinc. Si per mi fos, aquests personatges (Rajoy, Aznar i d’altres),
a hores d’ara estarien molt lluny de la vida política de primera fila. Aznar a
la FAES, però de botones i Rajoy a Santa Pola fent de registrador de la
propietat que, pel que sembla, va ser la seva primera vocació.
La relació Rajoy Merkel sembla d’amor/odi, una
mena de duet Pimpinela. En públic solen expressar-se el seu amor, però en
privat s’odien a matar. Però aquell 4 de febrer és un dia clau per entendre la filosofia de Rajoy. És quan en donar-se
a conèixer els papers de Barcenas va dir allò de: Tot és falç menys algunes coses que diuen els diaris... La frase és
tan incongruent que penso que el dia que a classe van explicar el significat de
tot, Rajoy o va fer campana o havia
demanat permís per anar a l’excusat.
Finalment, la imatge que més vergonya li
hauria de donar a Rajoy és donar una roda de premsa sortint en una pantalla de
plasma. La imatge és tan inusual com rocambolesca i denota una covardia i una
manca de lideratge del tot inusual per a un president d’un país de l’OCDE i que
es considera líder d’un partit democràtic. D’aquesta manera, Rajoy, s’estalviava
respondre les preguntes dels periodistes, per tant, en aquest cas, la democràcia
és del tot fictícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada