Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de novembre del 2017

ESTIC SITUAT EN ALGUNA TONALITAT DE GRIS

De Faro a Diari de Tarragona
El Periódico d’ahir publicava una carta al director amb el títol de ¿Per què no sóc independentista? Com a sobre la destacava, la vaig llegir. Només començar ja vaig veure que no m’hi sentia identificat, tot i que hi ha coses que evidentment comparteixo. Però també comparteixo part del discurs independentista. Potser perquè no ho veig ni blanc, ni negre, sinó gris (sense concretar la tonalitat, ja que n’hi ha moltes)
No fa gaires dies vaig rebre un missatge de Whatsapp d’un amic. Me deia alguna cosa així: Si no tens res millor que fer, ara surto a un debat del Canal Terres de l’Ebre. No acostumo a mirar els canals territorials perquè de la seva programació m’interessa ben poca cosa, la veritat. I encara menys els debats, ja que com he dit alguna vegada només tracten temes de política general, en cap cas les problemàtiques de les Terres de l’Ebre, ja siguin en el seu conjunt, ja d’algun poble en concret.
Escala cromàtica de grisos.
El vaig sintonitzar i el vaig seguir una bona estona. Cal dir que el meu amic estava sol i quan algú està sol li solen ploure les crítiques de totes parts. Sobre això ne tinc alguna experiència ja que en la meva etapa de regidor vaig anar a algun dels debats que s’hi feia després dels plens municipals a Amposta Ràdio i al menys una vegada ho vaig patir.
Un dels temes que va sortir va ser si era més plausible si la independència o el federalisme. El meu amic defensava la independència, mentre els altres preferien la via federalista. Uns creien que la independència és una utopia i el meu amic també qualificava d’utòpic el federalisme. Tots tenien raó encara que ningú la volia donar als altres. Li vaig enviar un missatge al meu amic advertint-lo que tan utòpica era una cosa com l’altra.
Que l’independentisme és utopia crec que s’ha demostrat sobradament. Però que faríem si al món no hi hagués utòpics i somiadors? Seria una mica més imperfecte del que ho és ara. Des de les files independentistes han estat moltes veus conegudes que han dit que s’ha corregut massa, que no n’estaven preparats... Un dels darrers en apuntar-se al carro ha estat el rapitenc Lluís Salvador que ha dit: Qualsevol que tingui dos dits de front ho sap (en referència a que el Govern no estava preparat)
Però el federalisme també es utòpic. Tota legítima reivindicació que, ara com ara necessiti l’aval de Madrid, és utòpica. El PSOE va pressionar el Govern de Rajoy amb una reforma constitucional a canvi de donar suport a l’article 155. Sembla ser que tots vam donar per fet que aquesta reforma passava necessàriament per aquells aspectes que feien referència a la divisió territorial d’Espanya. Però el PP diu que no... Que no sé va concretar res i que primer caldria veure quins punts de la Carta Magna haurien de ser reformats, tal i com ho va expressar ahir el seu portaveu parlamentari Rafael Hernando.
També va sortir el tema de les agressions de la Guardia Civil als ciutadans que volien votar l’1-O. En aquest punt el meu amic també es va quedar sol, ja que els altres contertulians li deien que ja sé sabia que l’1-O podien passar coses així, i ell deia que no. En aquest punt no estic d’acord amb el meu amic i així li vaig expressar també. En un país ocupat des de feia dies per milers de guàrdia civils i policies, algú de debò se podia pensar que no actuarien en un moment donat? I més si tenim en compte les arengues que van rebre quan van iniciar el viatge cap a Catalunya. Mireu, us proposo un petit joc. Només m’heu de contestar unes preguntes molt fàcils:

-Després de tota la imaginació que s’ha posat durant els anys que ha durat el procés, creieu que estem liderats per ‘tontos’? Evidentment que no!

-Creieu que els dirigents de Junts pel Sí, més els de les entitats sobiranistes que els hi donaven suport sé podrien qualificar de il·lusos? Evidentment que no!

-I si és així, de debò creieu que des d’un primer moment no sabien on sé posaven? (Aquesta pregunta deixaré que me la respongueu vosaltres)


Ahir pel matí, durant una de les desconnexions que fa la SER, vaig escoltar un tros d’un debat sobre aquest tema. No sé qui eren els convidats ni de quin partit, tot i que les posicions estaven clares. Un (ja que era home) li preguntava a l’altra (dona): Si s’anunciessin tempestes, neu i fred, tu aniries d’excursió al camp amb la teva família, si a sobre, no hi hagués un refugi? Me va agradat el símil, potser me’l apunto per alguna ocasió.   

dimarts, 21 de novembre del 2017

LA ‘MARCA BARCELONA’ PERD FORÇA

Com sabeu, Barcelona s’ha quedat sense l’Agència Europea del Medicament, una petita joia si ens atenem a les opinions que s’han donat sobre aquest ens.
De fet, Barcelona no va arribar ni a la final, ja que va ser eliminada en primera ronda com si de de la Champions League se tractés. I a partir d’aquí els retrets mutus entre el Govern d’Espanya i els polítics catalans que fins fa poc controlaven el de Catalunya han pres el protagonisme informatiu.
En aquest cas, la gran pregunta és:

-Qui va ‘matar’ que l’Agència Europea del Medicament vingués a Barcelona?

I des de la meva manera de veure i entendre les coses, de resposta només n’hi ha una:

-Entre tots la van matar i ella sola es va morir...

Si escoltem els membres del Govern d’Espanya, com per exemple a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, la culpa és de l’independentisme català. En canvi si escoltem els polítics catalans, segons Puigdemont, la culpa va ser la violència de la policia espanyola l’1-O i si qui opina és Antoni Comín, el darrer Conseller de Salut, és per culpa de la corrupció espanyola. Tendim més en veure la palla al l’ull aliè que no la biga en el nostre propi.
Parlant de Puigdemont, no crec que la seva actitud durant l’estada a Brussel·les hagi afavorit per a res la candidatura de Barcelona. Recordeu que fa uns dies va atacar dura i obertament la Unió Europea.
Segurament tots diuen la veritat, però la seva pròpia veritat. Ningú fa autocrítica i assumeix la seva responsabilitat. Quina pena!
El fet de l’existència de corrupció a Espanya és públic i notori. Però no ho és menys la corrupció a Catalunya. Deixant de banda casos com el 3% o Palau de la Música, en centraré amb els casos de corrupció a la sanitat pública. ¿O és que ningú se’n recorda de casos com el de Innova, que va arribar a esquitxar fins i tot Amposta? ¿O els que va denunciar la revista Cafè amb llet que dirigien Albano Dante Fachin i Marta Sibina, com per exemple les irregularitats de la Corporació Salut Maresme i la Selva, extensible a tot el sistema sanitari català?
També s’ha posat en dubte la manera d’escollir la seu, més pròpia del Festival d’Eurovisió que no d’una cosa tan seriosa com la d’un ens europeu que aporta grans beneficis econòmics, a part de prestigi internacional. Itàlia per exemple, que presentava Milà com a candidata, va ser el país més bel·ligerant a l’hora d’apuntar directament amb el dit cap a l’independentisme català com a causa d’inestabilitat política per a desprestigiar la candidatura de Barcelona. Més que presentar el mèrits propis semblava que presentaven demèrits dels seus rivals. 
Amb el descart de Barcelona s’ha posat en evidència un mal del que ja es ve patint des de fa temps: la marca Barcelona perd forçaBarcelona se va guanyar un nom al món després de l’èxit dels Jocs Olímpics del ’92. Parlar de Barcelona era parlar de Catalunya, potser més. Ara en canvi està perdent pistonada en tots els terrenys: financer, comercial, turístic...

De Napi a Diari de Tarragona. 
Potser seria necessària l’organització d’un altre gran esdeveniment per a donar-li un nou impuls que la tornés a col·locar allà on estava, però m’ensumo que ara mateix, els nostres polítics (tots, els d’aquí i els d’Espanya) estan més preocupats per un tema en concret que no per a resoldre'n d'altres molt més importants a curt i mitjà termini i que acabarien beneficiant a tot el conjunt dels seus ciutadans. 

dilluns, 13 de novembre del 2017

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 
Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".
De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.
Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.
CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.
No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 
Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...
Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)
De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.
Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.
Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  
Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

divendres, 10 de novembre del 2017

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.
El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.
Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.
Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.
A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.
No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic
Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...
Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  
Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...
Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.


No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta. 

divendres, 3 de novembre del 2017

ESQUINSAR-SE LES VESTIDURES

De Vergara a Eldiario.es.
Vagi per davant que el que va passar ahir ho trobo un autèntic despropòsit. Es una aclariment que faig davant d’aquells que no me llegeixen massa o bé ho fan de tant en tant. En un estat de dret (com diu Espanya que és) mai s’hauria de tancar a ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin. Ja ho vaig dir quan van tancar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i ho dic ara quan han enviat a la presó al vicepresident Junqueras i a diversos consellers del Govern Català.
Després d’aquest preàmbul he de dir que tot plegat, l’actitud dels uns i dels altres me sembla un autèntic despropòsit. El Govern encapçalat per Puigdemont havia de saber que es podia arribar a aquesta situació. Van portar la seva idea fins el límit i ara s’esquin-se’n les vestidures pel que ha passat.
Si algú es pensava que el Govern espanyol encapçalat per Rajoy cediria un mil·límetre, ha quedat demostrat de que s’equivocava i si algú es pensava que la Justícia espanyola no deixaria caure tot el pes damunt d’aquells que considera rebels i sediciosos, també s’equivocava. Fa molts anys que s’està dient que la Justícia no és justa... Què està massa controlada pel Govern d’Espanya, de que la divisió de poders és pràcticament inexistent. Davant d’aquest panorama realment algú pensava que amb el cas català se faria una excepció?
De Ferreres, al Periódico d'ahir. 
Repeteixo el que ja he dit alguna vegada, però quan un escriu un dia i un altre sobre el mateix tema és impossible no repetir arguments i conclusions: el Govern català va infravalorar l’Estat espanyol i ara en recull les seves conseqüències. S’ha de ser molt atrevit o mol il·lús per enfrontar-se a un hipotètic perill cara a cara i no valorar les conseqüències que això pot arribar tenir.     
Ara des del món independentista sé convocaran vagues, sé faran manifestacions, etc. Tot legítim i després del que ha passat oportú, però que ningú oblidi qui es va posar en aquest enrenou des de fa temps. No m’agradaria escriure això, però és el que penso i així ho expresso.
No m’havia passat mai que caminant pel carrer (ja sabeu que per Amposta és més fàcil veure’m passejar amb la gosseta que circular amb cotxe) la gent m’atura i me pregunta què passarà... Hi ha qui encara confia amb una intervenció de les autoritats de la Unió Europea. És una possibilitat, però jo no hi crec. Al menys de forma immediata. Madrid ja ha jugat les seves cartes: les eleccions dels dia 21-D. I fins i tot sembla que ja ha beneït un candidat (a part dels seus que saben perfectament que no tenen la més mínima possibilitat): Santi Vila.
El Govern de Puigdemont s’ha acabat rendint per a evitar mals pitjors. Fixeu-vos que no ha calgut la intervenció de l’exèrcit. Era una possibilitat. Una vegada rendits els vol humiliats. I quina és la màxima humiliació? Fer-los renunciar a la República proclamada i a la idea d’assolir un estat independent.
El Govern de l’Estat i només el Govern de l’Estat té la potestat d’amnistiar a aquells condemnats per les causes que siguin i sempre que se compleixin un certs requisits. Aquest és el panorama que contemplo ara mateix. Potser demà, segons vagin els esdeveniments, pensaré una altra cosa... Ves a saber.
Per acabar vull apel·lar (tot i que sóc conscient que ningú me farà cas) a tots els partits que pensin que són democràtics que condemnin contundentment els fets, però també que d’una vega per totes facin fora el PP i Mariano Rajoy del Govern d’Espanya.
Després d’aquestes reflexions torno al començament. Què ningú es lamenti pel que està passant. Era una possibilitat que pogués passar, la que tenia més números...

Sabeu que m’agrada usar dites. Ni ha una que diu: Qui sembra vents, recull tempestes.    

dijous, 2 de novembre del 2017

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 
Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.
En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...
Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.
Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  
Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)
El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.
De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  
El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...
Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.
De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

dimecres, 1 de novembre del 2017

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 
No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.
Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.
Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  
Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.
De Francisco Ibáñez. 
A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.
Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)
Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.
Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista
            

dimarts, 31 d’octubre del 2017

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 
Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.
Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.
Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.
Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.
De Faro a Diari de Tarragona
Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.
Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.
Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    


PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 



dissabte, 28 d’octubre del 2017

ECONOMIA EN BLANC I NEGRE

De Faro a Diari de Tarragona.
Quan us parlen de grans xifres, d’allò que se coneix com a macroeconomia, enteneu alguna cosa? Sí és així us felicito... Jo no...
Prou faig si arribo a finals de mes amb el sou que me paga l’Estat i, d’aquí no res, de la pensió de Classes Passives. Amb prou feines entenc el rebut de la llum o de l’aigua o m’hi fixo amb el preu dels productes quan vaig al súper. Insisteixo, si quan t’expliquen grans dades econòmiques ho entens, felicitats.   
Dissabte, mentre passejàvem per Cambrils, una pancarta me va cridar poderosament l’atenció. Era independentista, això h tinc clar, però no recordo si de l’ANC o d’Òmnium. La pancarta deia una cosa així: Amb la Independència serem 5 vegades més rics. En aquell moment no vaig pensar en fer aquest escrit, sinó li hauria fet una foto.
Sabeu que vaig pensar només llegir-ho? Vaig pensar: Això que vol dir que tindré 5 vegades més diners al banc? I mireu que és fàcil tenir 5 vegades més del que tinc...
D’estudis econòmics se’n fan molts. Per arribar a les conclusions finals, de ben segur que depenent de qui faci l’estudi farà servir uns paràmetres o uns altres. En alguns punts hi podrà haver coincidències o aproximacions i en d’altres possiblement  no. Qui ens diu la veritat? A qui creure?
No sé si recordeu, quan Espanya havia d’entrar a l’Euro, un dels requisits que es demanava és no tenir una inflexió massa elevada i aquest no era el cas del nostre país que en tenia una de les més altes d’Europa. Solució de les nostres autoritats monetàries: canviar els paràmetres. Si per exemple l’habitatge comptava molt, que comptes menys, que les fruites i verdures de temporada incrementaven els peus considerablement, canviar-los per altres productes que no el variaven tant.  
Com sabeu, els polítics sovint ens enganyen per tal d’aconseguir els seus propòsits. Per què no ens poden enganyar també els economistes? I potser no cal que ni ens enganyen, només cal que interpretin d’una manera interessada els estudis o, simplement, que al final se descartin aquells estudis que no han sortit com esperaven i per tant, no són els idonis per a la causa.
Històricament Catalunya ha estat una de les regions més riques de l’Estat espanyol. Des de la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, Catalunya es va industrialitzar i va prosperar. Actualment ho segueix sent, però n’hi ha d’altres que ho són més, com per exemple el País Basc, Navarra o Madrid.
No seré jo qui faci un anàlisi econòmic de la situació actual, però com sabeu part de les empreses més grans i arrelades al nostre territori, han decidit marxar per que temen dues coses: no guanyar tants diners com ara i la incertesa jurídica deguda a la inestabilitat política del país.
No sé si han rebut pressions o no. No sé si se’ls hi estan donant facilitats per a que marxin o no. Només sé que no pot ser bo que de sobte un país sé quedi sense banca pròpia.
Potser avui no, però pot passar que empreses que tenen plantilles molt grans de treballadors acabin marxant, com per exemple SEAT que, de moment ha dit que no se’n va, però...
Que ne vindran d’altres? Sí tenen garanties, si, però sinó les tenen?

Les coses mai són tan de color de rosa com ens les volen fer veure. 

divendres, 27 d’octubre del 2017

LA JUGADA MESTRA

De Ferreres al Periódico d'ahir. 
Primer que res vull fer constar que aquest text el vaig escriure ahir per la nit, després d’un dia de daltabaixos que algú va qualificar d’autèntica muntanya russa.
Us faig aquest advertiment perquè avui divendres (per al lector) han pogut passar moltes més coses que aquest escrit no pot recollir. I, a part d’això, també pot ser possible que aquest escrit no tingui el més mínim sentit. Però com va dir Herodes el Gran: l’escrit, escrit està.
El món independentista va començar a usar el terme jugada mestra després de la proclamació i posterior retirada de la DUI el passat 10-O. Aquest matí (recordeu, me refereixo al dia d’ahir) han estat molts els quan han pensat durant hores que de jugada mestra res, que Puigdemont era un covard i un traïdor a la causa indepe. Totes els esdeveniments apuntaven cap a una única direcció: les urnes. O sigui, unes eleccions autonòmiques amb tota probabilitat per al proper 20-D.
Puigdemont havia de comparèixer a les 2 de la tarda, més tard a les 14:30... S’anava posposant la seva compareixença. Que si ho farà al Palau de la Generalitat... Que no, que finalment serà al Parlament... De sobte Vilaweb avança que quan Puigdemont intervingui no ho farà per a dir que renuncia a la DUI i A convocaR eleccions. Tothom queda estupefacte... És llavors quan un altre cop, una part del moviment indepe torna a parlar de jugada mestra.
La il·lusió torna a il·luminar el rostre dels més adeptes, tot i que els que des del primer dia som escèptics només pensem que Puigdemont només intenta guanyar temps, aprofitar les últimes hores que potser li queden com a President de la Generalitat. Hi ha qui parla que quan Puigdemont proclami la DUI, Catalunya estarà emparada pel dret internacional... Però què m’esteu contant!
Per a què un país sigui independent no n’hi ha prou en que hagi una voluntat de ser-ho. Cal, a més a més, que hi hagi un reconeixement per part de la comunitat internacional. Si demà (avui per al lector) Puigdemont proclama la DUI serà com llençar-se a la piscina sense aigua, ja que, fins el que jo sé, cap país ha dit clarament que reconeixerà Catalunya com un estat nou. Si la memòria no me falla, només Lituània, Bèlgica i Luxemburg han mostrat en algun moment un tebi suport a la causa catalana, però els dirigents de la UE els van cridar a l’ordre.
Insisteixo en el que deia ahir: l’independentisme català va subestimar la força de Madrid. Espanya és, en el context internacional un país demòcrata amb representació a tots els organismes i això té el seu pes.
Tot i que molts comparen l’actual situació en una partida d’escacs, des del meu punt de vista tot és molt més simple. Per a mi és com un combat de boxa on sol guanyar els més fort. Actualment per televisió ja quasi no se’n fan, però quan jo era adolescent la boxa era una mena d’esport nacional amb diversos campions del món i d’Europa. Normalment un dels contrincants es mantenia al centre del quadrilàter, mentre que l’altre donava voltes i més voltes al seu voltant intentant clavar-li un cop de punt guanyador. En aquest cas el que està al bell mig del quadrilàter és Espanya i que té una estratègia molt clara: defensar el que per a ells és la legalitat vivent. I ho dic així, però igualment podria assumir aquesta idea. Tot i que no ens agradin, l’Estat espanyol té unes lleis que han votat uns parlaments legalment constituïts i, de vegades referendats pel poble. I donant voltes al seu voltant ens trobaríem a Catalunya, esperant trobar el moment en que Espanya abaixi la guàrdia per a clavar-li el cop definitiu... Però Espanya no abaixa la guàrdia.
Fixeu-vos com està el tema que després del que semblava avui (una vegada més us recordo que va ser ahir), de que havia hagut mediació per part del Lehendakari Urkullu i fins i tot de l’expresident Montilla i d’altres càrrecs del PSC, el Govern de Madrid transigiria. Però ni així.

Al Govern d’Espanya no li cal cap jugada mestra. Si demà el Parlament proclama la independència de Catalunya, només li cal enviar les forces de l’ordre a detenir a tos aquells que ho han fet possible. Una jugada ni intel·ligent ni nova, però efectiva... Desgraciadament...  

dimecres, 25 d’octubre del 2017

ENS HA DEIXAT D’AGRADAR

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
No fa tant ens miràvem la Sexta com alternativa a tota la resta de cadenes que donaven una informació esbiaixada de la realitat. Llegíem el País i el Periódico perquè eren els únics que semblava una mica imparcials d’una realitat dominada per la dreta. I a Internet ens refugiàvem llegint eldiario.es, Público o el Triangle, una premsa que sol ser el flagell de la dreta, espanyola uns i catalana els altres.
Quan s’anunciava que l’Ana Pastor o Jordi Évole havien d’entrevistar a alguna persona rellevant fins i tot se rebien missatges al mòbil per a que la miressis. Els noctàmbuls miraven Buenafuente i pel matí, alguns a Ferreras al programa Al Rojo vivo.
Encara recordo una vegada que es va dir que la Sexta pensava liquidar el programa Salvados que dirigia i presentava Évole i sé va fer una recollida de firmes per mirar de parar-ho.
Escoltàvem Serrat, Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén i Paco Ibáñez, tots ells progressistes, tots ells enemics declarats de la dreta d’aquest país, tot ells persones assenyades que té feien bavejar quan escoltaves les lletres de les seves cançons, però també quan explicaven la realitat del país on encara estem vivint.
Però ves per on, de tots aquests que he esmentat, ja siguin canals de televisió, premsa, periodistes o cantants, cap, absolutament cap, s’ha declarat favorable a la independència de Catalunya. I es clar, ara ja no agraden a molts que fins no fa massa fins i tot els idolatraven. I per tant, ens han deixat d’agradar. Ara els critiquen i censuren. Com pot canviar la situació en poc temps...
Però és que a la inversa també passa. Durant els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre, TV3 controlada per CiU, quan havia de cobrir una manifestació o un acte organitzat per la PDE, donava una informació parcial i poc rigorosa del que estava passant a les Terres de l’Ebre. Llavors no era la nostra... Ara sí!   
Arribat a aquest punt jo me pregunto? Qui ha canviat, nosaltres o ells? I si hem canviat, per què ho hem fet? Quin fet s’ha produït per a fer-nos canviar tant?
Cap de les persones esmentades tampoc s’ha pronunciat en contra d’un referèndum pactat amb l’Estat per veure quina és la decisió que pren finalment el poble de Catalunya, al menys jo no ho recordo. Molts estan en contra de la independència de Catalunya, però no estan en contra d’una consulta o de més autogovern per a canviar l’actual estatus.
Aquesta setmana sé produirà un desenllaç que se presumeix fatídic. Tot i la incertesa és evident que algú no acabarà ben parat. Si el ple del Parlament aprova la independència de Catalunya (des del meu punt de vista molt provable que així sigui) pot acabar detingut i empresonat.
Mentre al carrer ressonaran les cassolades i els crits de llibertat... Però la impotència poc a poc s’anirà apoderant de l’ànim d’una gran majoria de la societat.
I potser llavors ens preguntarem si calia fer tot aquest esforç... Si calia arribar fins on s’ha arribat o s’hagués pogut aturar abans.

Amics, jo ja no sé que pensar... De vegades crec que tot ha estat com un malson i que quan despertaré la situació serà molt millor.  

dilluns, 23 d’octubre del 2017

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.
L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne KochGian Maria VolontéWolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.
A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.
Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.
La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   
Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.
Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.
Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.
Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.
De Vergara a Eldiario.es. 
Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

divendres, 20 d’octubre del 2017

RES TORNARÀ A SER IGUAL

De Napi, a Diari de Tarragona. 
Demà dissabte, en un Consell de Ministres extraordinari, el Govern d’Espanya aprovarà aplicar l’article 155 de la Constitució, pel qual una bona part de les competències que té la Generalitat quedaran suspeses.
No sé si és una sensació meva, però noto un cert conformisme... Com aquell que diu: Ja ens ho veiem venir... Ara bé, com actuarà el nostre Govern? Desobeirà? I el que encara és més important: Com actuarà la ciutadania?  
La corda s’ha tensat tant entre l’Estat i Catalunya que, al final el que des del principi era el més poderós (tot i que molts no ho han volgut reconèixer), ha soltat la corda i quan això passa, els altres acaben caient de cul. Segons se comenta, amb l’aplicació de l’article 155, l’Estat intervindrà les conselleries de Presidència, Interior, Economia i Hisenda, així com també la televisió (TV3) i la ràdio públiques (Catalunya Ràdio) Amb la intervenció de la Conselleria d’Interior, els Mossos d’Esquadra passaran a dependre directament del Ministeri de l’Interior.
Quan s’acabi produït aquesta situació, un tant estranya perquè serà la primera vegada que això passi, per molts segurament els hi serà una sorpresa, però era una possibilitat des de l’inici del procés. De fet jo mateix ja fa molts mesos que ho he estat parlant amb un company de treball que s’ho mira des del costat del nacionalisme espanyol, tot i la moderació que té al respecte, ja que mai l’he vist posicionar-se obertament en aquest sentit. 
N'hi havia qui confiava amb el suport internacional. Una vegada a un familiar li vaig dir: 

-Qui ens donarà suport, França?

Se'n va anar per les rames per a evitar contestar directament la meva pregunta.I amb els suports de Bèlgica i Luxemburg no n'hi ha prou. Catalunya per a ser independent necessita un suport molt més gran, tant dels països com de les institucions i, ara com ara no et té.  
Tot i que també se diu que es convocaran eleccions autonòmiques per al proper mes de gener, aquest particular sembla que no està tan clar i caldrà esperar uns dies més per a veure si se confirma o se desmenteix.
Mentre la CUP estarà per desobeir i pressionarà el Govern de la Generalitat, el grup de Junts pel Sí i fins i tot els funcionaris dels departaments que seran intervinguts per a que també ho facin, no crec que la majoria s’hi atreveixen a fer-ho, ja que si actualment hi ha dos presos polítics tancats a la presó, properament n’hi podria haver bastants més.
Però el que com a català el que més temor me fa és que Catalunya s’acabi partint en dos: la dels bons, la d’aquells que han donat suport al procés i la dels dolents que seria la resta, el que han estat en contra o bé s’han mantingut equidistants. Si ara, per mot menys aquesta situació s’ha produït, amb la intervenció de l’Estat i la col·laboració inestimable de PSOE i C’s la situació s’accentuarà. El PSC, encara que no estigui a favor del 155, la tebior o la falta de contundència a l’hora de denunciar determinats fets que han passat darrerament, farà que vagi a la zona dels proscrits.   
Possiblement els ciutadans del carrer com tu i com jo notarem molt poca cosa. La vida continuarà més o menys com fins ara, però els recels i les desconfiances creixeran considerablement.
Per dir-ho d’alguna manera molt més comprensible, un tripartit com els que es van viure durant la dècada passada no seran possible durant molt de temps. Tampoc crec que les CUP puguin tenir un paper determinant com el que han tingut aquests dos darrers anys.

A pesar de tot, el futur sembla molt incert i ves a saber que és el que pot passar. Però m’ensumo que a curt i mitjà termini res de bo. 

dimecres, 18 d’octubre del 2017

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 
O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.
L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.
Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.
Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.
El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.
I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.
Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  
Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   
Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.
Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

diumenge, 15 d’octubre del 2017

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 
El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...
I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.
Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.
De Ferreres, al Periódico. 
Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)
Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   
Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)
De Manel Fontdevila a Eldiario.es.
L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   
Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.
Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...