ESCAC (I MATO?) A MARIANO RAJOY

No hi ha dubte que amb la dimissió de la Ministra de Salut Ana Mato s’ha fet escat a Rajoy. Si lareina és Soraya Sáez de Santamaria, l’exdona de Jesús Sepúlveda, el que fora alcalde del PP de Pozuelo de Alarcón (Madrid), seria una torre, una de les peces importants del joc.

El jutge Pablo Ruz ha implicat a la ja exministra com partícip a títol lucratiu de la trama Gürtel, un cas que ell mateix instrueix.

Darrerament, la gestió d’Ana Mato havia estat molt controvertida. La manera de portar la crisi de l’ebola, sobre tot el cas de Teresa Romero, va comportar que l’oposició li demanessin responsabilitats. Sembla ser que, llavors, Rajoy no la va deixar dimitir, però la va apartar i va posar al capdavant a la presidenta Sáenz de Santamaria.  

Ahir va ser un dia convuls per a la Mato. Primer va voler treure un comunicat oficial anunciant que, malgrat tot, no dimitia. Però des de Moncloa li van impedir que ho fes. Posteriorment, sembla que des de la pròpia Presidència del Govern, li van exigir la dimissió.

El motiu principal no era la implicació (que no imputació) en la trama Gürtel, sinó per que, precisament avui, Mariano Rajoy vol presentar al Congrés dels Diputats el seu pla de lluita contra la corrupció política. Us imagineu a Rajoy explicant-ho i a Ana Mato asseguda a la bancada blava (la dels membres del govern)?

Bé, tampoc és tan difícil imaginar-ho. En primer lloc, l’Ana Mato no estarà asseguda al banc del govern, però seguirà com a diputada. Crec que el millor que li hagués pogut fer Rajoy és donar-li uns dies de vacances fins que es deixés de parlar del tema. Sembla ser que és el que ha fet ja que no ha estat present... Sé li descomptarà de la nòmina? 

Però encara hi ha més. Potser la pregunta clau de tot aquest assumpte és: hi ha cap càrrec del PP que no estigui esquitxat per la trama Gürtel o algun altre cas? Difícil pensar el contrari.

Diaris digitals com Público afirma que el PP com a partit també va ser partícip a títol lucratiu, ja que se’n va veure beneficiat. I posa dos exemples: la trama de Correa i companyia va finançar les campanyes de les municipals de 2003 de dos ajuntaments de la província del Madrid (un d’ells el de Pozuelo de Alarcón) per un total de més de 200.000 euros, la qual cosa va fer que no ho hagués de desembutxacar el partit.

Quina seria la conclusió? Molt simple. Si el PP, directa o indirectament, està esquitxat pel cas, els seus membres, tots aquells que durant aquella època ocupaven càrrecs importants, també hi estrien. També Rajoy? Sí, evidentment també Rajoy. Els anys 2013-2004 va ser el secretari general del partit i vicepresident primer del govern. Per tant, bé havia d’estar assabentat del que passava al seu partit o també dirà que no sabia res, com ha fet l’Ana Mato o tants d’altres implicats...

Si Rajoy fos una persona honesta, hauria hagut de dimitir fa anys. Primer per incompliment del programa electoral del PP: han fet tot el contrari del que van dir que farien. I segon perquè han tocat a un membre del govern i per tant, directament a ell.

Sembla ser que si Rajoy no va cessar (o fer dimitir a la Mato) abans va ser perquè va ser la directora de la campanya electoral de 2011. Quin mèrit! El PP em posa a mi i segur que el resultat hagués estat el mateix. L’any 2011 el PP tenia guanyades les eleccions abans de dipositar els vots a l’urna. En termes futbolístics i parafrasejant qui fora entrenador del Barça Helenio Herrera, ho tenien guanyat sense caler baixar de l’autocar.  

Per cert, ¿us he adonat que tots aquells pel que Rajoy va tenir que donar la cara, finalment van se imputats o implicats? Matas, Camps, Mato...

Si un dia ve Rajoy i la dóna per mi, me’n vaig corrents abans de que m’agafi un jutge.

Si la dimissió de la Mato ho ha estat un escac i mat al govern de Rajoy, al menys s’ha quedat en escac i això sempre vol dir que suposa un risc per al rei que està obligat a canviar de casella o anteposar una altra peça per a evitar el pitjor.

SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

EL PROJECTE CASTOR O EL QUE ENS HAURÍEM POGUT ESTALVIAR...

Per aquest punt del terme de Sant Rafel del Riu hi passen les canonades.

La primera cosa que haurien d’aprendre els polítics, sobre tot els que tenen responsabilitats de govern, és escolar al poble més enllà dels interessos que puguin tenir en un determinat projecte.

No va saber escoltar el govern de Zapatero i no ha sabut escoltar el govern de Rajoy. I amb aquest precedents es fàcil entendre el que ha passat des de el primer dia a una zona ja coneguda com les Terres del Sénia.

Sembla ser que per recomanacions de la Unió Europea, el govern socialista de Zapatero havia de buscar un lloc per emmagatzemar-hi petroli amb finalitats estratègiques. Va ser llavors quan es va pensar amb la cavitat que havia deixat la prospecció de petroli davant la costa de la Ràpita. Si un dia hi va haver petroli, perquè no es podria tornar a omplir.

Des del principi va tenir un gran rebuig popular. Sobre tot els habitants de la zona, però també d’altres poblacions més allunyades, van convocar tota una sèrie d’accions en contra del magatzem submarí. La resposta del govern socialista va ser tirar-ho endavant sense atendre l’opinió del poble.

L’única cosa que es va aconseguir va ser que n lloc de fer-se les instal·lacions terrestres dintre de la província de Tarragona, es fessin a la de Castelló.

El moment més àlgid de els protestes van arribar ara fa un any quan van començar tota una sèrie de moviments sísmics a la zona. De seguida es va dir que eren per culpa del projecte Castor, ja que s’injectava gas a pressió. La primera reacció dels responsables va ser negar-ho, tal i com sempre es fa en aquests casos. Però la realitat és que, dia si i dia també, s’hi produïen tremolors que van arribar a 4 a l’escala de Richter. En total hi van haver més de 600 petits sismes en pràcticament dues setmanes.

Tor i que jo a Amposta no hi vaig notar res, conec testimonis d’altres poblacions com la Ràpita i fins i tot de més enllà que afirmen que si que ho van notar. Fins i tot hi va haver que va posar pedres a la barana de la terrassa per veure si queien al terra.

Després de més accions de protesta, denúncies i negociacions a nivell d’administracions, finalment es va decidir aturar la injecció de gas i, per si hi havia algun dubte, van acabar els tremolors.

Finalment, divendres en varem tenir una de calenta i una de freda. La calenta és que el govern central va decidir, a la pràctica, tancar definitivament el projecte. I la freda és que això costarà 1.350 milions d’euros que, qui els pagarà? Ah, ah!... Evidentment els consumidors de gas durant els propers 30 anys. En principi serà ENAGAS (l’empresa estatal la que es farà càrrec de pagar la indemnització, però serà com una mena de préstec, no sé si amb interesso o no, aquí està el dubte. Per cert, la indemnització serà per a Florentino Pérez, el president del Madrid.

A mi em queda el consol de com que no tinc gas, no ho pagaré. Però és que els consumidors de llum no ho tenim molt millor. Mecagon tot...  

REPERCUSSIONS PER LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT

De Ferreres al Periódico. 

La primera repercussió ja la coneixem: La immediata dimissió del ministre responsable, el de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón.

La segona repercussió també: La protesta dels col·lectius provida (així és com els anomenen) davant la seu del PP.

Però n’hi ha més. Sense anar més lluny avui, al Periódico he llegit una carta signada per Ana Costa, advocada de Barcelona que, entre d’altres coses diu:

-La negativa de Mariano Rajoy a tirar endavant la reforma de l’avortament ens ha provocat a  molts pena i estupor, una decepció profunda davant un president del Govern que es retracta de les seves paraules i del seu programa electoral per un grapat de vots. Un president que assumeix amb aquesta decisió la dita de Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres”... Així com Gallardón es retira fastiguejat de la primera línia política del PP, seran molts els votants i simpatitzants que abandonaran un partit sense rumb moral ni principis clars...

Primer que res m’agradaria veure si, a l’hora de la veritat seran tants com diuen ara els que decidiran no votar el PP per aquest motiu.

En segon lloc, em crida molt l’atenció que sigui precisament ara, quan es comencen a escoltar crítiques entre els votants populars.

Sembla ser que, de totes les promeses incomplertes i de totes les accions de govern que ha pres Rajoy fins ara, la més important sigui, precisament, la retirada d’una llei retrògrada i criticada fins i tot des de les files del seu propi partir.

Mireu, Rajoy va incomplir, sistemàticament, molts de punts del seu programa electoral: va dir que no apujaria impostos i va pujar l’IVA i l’IRPF. Ha perjudicat sectors com l’ensenyament i la cultura. Però podria entendre que fins aquí, els seus votants encara no diguessin ni piu, ja que tal vegada, els afecti relativament. Però les conseqüències de les retallades encara han anat més enllà: Sanitat i Serveis Socials. I si a part d’això sé li suma un mercat laboral cada cop més en precari, haurem arribat al moll de l’os de tot plegat. Aquí sí que afecta a les famílies més humils, les que disposen de menys recursos econòmics, aquelles que no poden arribar a final de mes o tenen greus problemes per fer-ho. S’ha carregat a la classe mitjana d’aquest país, la que el feia rutllar...

Com diu el lema, les retallades a la Sanitat, maten. Les ajudes per la llei de la dependència aprovades pel govern de Zapatero, s’han reduït tant que és difícil reconèixer que es tracta de la mateixa llei. És què situacions com aquestes no provoquen morts? Quanta gent ha mort de fam, per ser operats després d’estar molts mesos en les llistes d’espera, després d’estar esperant un ajut que no ha arribat mai.

Llavors, Rajoy no incomplia el seu programa electoral? On estaven els que ara es queixen de la retirada de la llei Gallardón? És que només els importa la vida dels nonats? I les altres morts? Si tan cristians són, per què no es manifestaven davant la pèrdua constant de la qualitat de vida que hem estat patint des de que governa el PP?

Vergonya tinc de tot aquest col·lectiu, però més vergonya tindre encara quan a les properes eleccions vegi el resultat del PP. Intueixo que no m’agradaran gens ni mica.   

LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT O COM CARREGAR-SE A UN MINISTRE

M’ha agradat el titular del Periódico: Rajoy avorta la llei da l’avortament.

No cal dir que me’n alegro i a sobre per partida doble, ja que fa poc que s’ha sabut que Rajoy ha dimitit. Feia dies que s’especulava amb la dimissió del Ministre de Justícia quan es va córrer el rumor que, finalment la proposta de Gallardón no arribaria al Congrés dels Diputats. I dic jo: per què un ministre de Justícia ha de ser el responsable de redactar una llei sobre l’avortament? No seria molt més lògic que la redactés el ministre (o ministra en aquest cas) de Sanitat?

I, mentre, Rajoy dient bajanades com sempre. L’heu escoltat? Sabeu per què ha dit que la retirava? Per què quan vindrien uns altres, la derogarien... Què vol dir això, que ja no es presentarà més? Què no pensa guanyar les properes? Com si durant la història no s'haguessin retirat lleis aprovades per altres governs... Una absoluta xorrada! 

De totes formes una cosa és el que diu Rajoy i l’altra molt diferent els motius reals que l’han portat ha prendre aquesta determinació. Sembla ser que els motius reals pels quals s’ha retirar el projecte de llei da l’avortament han estat la constant pèrdua de vots per la part més moderada del partit. O sigui, s’ha fet una vegada més atenent els interessos polítics d’un partit. En aquest cas ja va bé, però és vergonyós i lamentable que quan es legisla,  en lloc de pensar amb la ciutadania, es fa atenent els interessos del partit del govern. L’avortament hauria de ser lliure i gratuït, així de clar i català. Crec recordar que hi va haver una legislatura governant el PSOE on es va estar a punt d’aprovar una llei així pressionats per IU, però al final, els socialistes no es van acabar de decidir al·legant que els hi va faltar temps per a fer-ho.

Per una vegada (i no servirà de precedent) un ministre ha dimitit. Pocs ministres han dimitit al llarg dels 30 i escaig anys de democràcia: Pimentel, Narcís Serra, Alfonso Guerra i ara mateix no me’n recordo de cap cas més, però segur que me’n hauré deixat algun. Però n’hi h hagut d’altres que no ha estat perquè no hi havia motius per a fer-ho... Com el propi Rajoy que, com aquell que diu, no va complir ni un sol punt del seu programa electoral amb el que va guanyar les eleccions de 2011. O Aznar, que ens va posar de ple en una guerra (la de l’Iraq), totalment il·legal, ja que comptava amb l’aprovació de la ONU.

La veritat és que entre Aznar i Rajoy se’m fa molt difícil triar sobre qui ha estat el pitjor president del govern d’Espanya. Aznar era (i és) un prepotent, però al menys té personalitat. En canvi, Rajoy és que no en sap més, que voleu que us digui... Quan ja tot semblava que, irremediablement el PP arribaria al poder, després del desgast del darrer govern de Zapatero, ja vaig opinar que Rajoy és un polític mediocre. I avui m’atreveixo a afegir una cosa més: Rajoy és un polític mediocre en consonància de la mediocre societat espanyola. No s’entén que després de la política que ha fet el PP la ciutadania (tos, els més desafavorits, però també la resta), na hagin sortit al carrer moltes més vegades de les que s’ha fet, no s’hagin fet moltes més vagues generals (els sindicats no s’atreveixen a convocar-les perquè estan desacreditats...)

Per acabar donaré la meva opinió sobre Ruiz-Gallardón. Com he dit al titular, sé l’han carregat.

Quan Gallardón va ser President de la Comunitat de Madrid primer i alcalde de la capital del regne després, anava de progre. Eren molts els que, segurament donant-se vergonya de ser o votar el PP, deien: jo m’identifico més amb la línia Gallardón... Una línia, en aparença, molt més moderada a la que va imposar Aznar durant la seva segona legislatura, quan va obtenir majoria absoluta.

Però en arribar a ministre amb Rajoy, Gallardón es va transformar i de cop i volta es va treure la seva part més fatxa. La primera polèmica va arribar amb la creació de la taxa judicial que, a la pràctica, limitava molt l’accés a la justícia gratuïta i la possibilitat de recórrer a instàncies jurídiques superiors.

Durant la seva etapa de President de Madrid i d’alcalde de la capital, el nom de Gallardón va sonar per ocupar un dia la presidència del seu partit. Al final, abans de que l’apartessin del tot, va optar en fitxar a la dona d’Aznar (Ana Botella) per a mirar de guanyar-se el favor del que, encara avui, és l’home for del partit.

Però si Gallardón encara tenia opcions de substituir a Rajoy, ara, de cop i volta s’han esfumat: Pum! Han desaparegut en un instant.

Adéu Gallardón, adéu llei de l’avortament... d’això sen diu caçar dos moixons d’un sol tret. Encara que o ens els hem carregat els ciutadans, sinó que ha estat des del propi PP. Els ciutadans som massa mediocres per assolir una fita com aquesta.    

AVUI HA SEGUT NOTÍCIA...

L’aprovació per part de més 300 municipis catalans d’una moció recolzant la llei de Consultes no referendàries que va aprovar el Parlament de Catalunya per una àmplia majoria els passat divendres.

L’Ajuntament de Barcelona és el que s’ha emportat la major part del protagonisme, però d’altres com el d’Amposta també han sortit a TV3 durant uns breus segons.

Durant aquesta setmana està previst que s’aprovi a uns 300 municipis més de tota Catalunya. No obstant, encara quedarien uns 300 més (Catalunya té actualment 949 municipis) que, en principi, no es pronunciaran.

A poblacions com Amposta (ja ho he dit) i Ulldecona, s’han fet plens extraordinaris per aprovar la moció.

He llegit al Facebook de Núria Ventura (gens sospitosa d’estar en contra de la llei) el següent comentari (textualment): Hem aprovat al ple d'Ulldecona una moció de suport a la consulta, com altres ajuntaments de Catalunya. Llàstima q el govern municipal no sigui igual de diligent també en altres temes importants!

A la qual cosa,Toni Espanya (portaveu del grup municipal del PSC a l’Ajuntament d’Amposta li ha respost (també textualment): El mateix que li he dit jo a Manel Ferre ...

Segurament, he escoltat més d’una vegada que quan volen els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) es posen ràpidament d’acord per aprovar reformes constitucionals com la que limitava el sostre de despesa de l’Estat. I certament és així. Però a partir d’ara haurem de recordar que quan CDC i ERC volen, també aproven per la via ràpida mocions que són favorables al seus interessos, quan segurament, hi ha temes que afecten, per exemple a col·lectius desafavorits, que porten anys i panys pendents de que es prengui una decisió que solucioni el seu problema.   

HISTORIETES DE L'AMPOSTA PROFUNDA V

Em van explicar l’altre dia que a la brigada municipal entra gent de diverses nacionalitats. Aquest fet per a mi no tindria la més mínima importància, sinó fos que darrere d’això hi ha una amagada una clara intenció: la de replegar vots de cara la propera campanya municipal.

Això és una pràctica habitual dels partits i és evident que qui més força té, és qui s’acaba emportant el gat a l’aigua.

Tant el PSC com CiU controlen associacions d’emigrants. Mentre el responsable d’aquesta tasca al PSC és (o era) Josep Maria Sala, CiU la té encomanada a l’Àngel Colom i Colom, conegut al món de la política com 6 ales.    

En passades campanyes electorals el PSC d’Amposta es va apropar a determinats col·lectius per mirar d’esgarrapar algun vot, com ara el gitano, l’evangelista o el romanès.

Però tot i això CiU sempre porta un avantatge molt gran respecte al PSC o als altes partits.

El col·lectiu romanès és un dels més perseguits i per aconseguir establir diàleg amb el grup, res millor que fer-se amb l’amistat d’una de les persones més influents. Com que la majoria són cristians ortodoxes, relacionar-se amb el cap religiós, és una bona tàctica. Per cert, el cap religiós és (o era) moldau. Bé, aquet senyor, ara mateix estaria treballant a la brigada municipal.

Hi ha casos curiosos, com per exemple un pastor gitano (la majoria d’ells són evangelistes) que es va presentar a la Ràpita amb el PSC quan Miquel Alonso n’era el cap de llista, mentre que a Amposta pretenia presentar-se amb CiU. Sempre n’hi ha que es venen al cavall guanyador... I està clar que durant Monts d’anys a Amposta aquest cavall porta el nom de CiU.  
Però entre tots, grup més vulnerable i més fàcil de manipular, és el de la tercera edat. Molts d'ells es troben en residències i aquí sí, és coto privat de CiU. La resta de partits no hi tenen res a fer. 

MAS A LA DESESPERADA

Si ens atenem al discurs de Mas ahir al parlament, tot indica que estem a les portes d’unes noves eleccions anticipades.

I és que Mas no ho té clar. O dit d’una altra manera: es troba entre l’espasa i la paret. La paret seria el poder de l’Estat Central que no para d’amenaçar a Catalunya (la penúltima han estat les declaracions del Ministre d’Afers Exteriors García-Margallo dient que no descarta que demà mateix, el Govern de Rajoy pugui suspendre l’autonomia) i l’espasa seria ERC, però també ANC i Òmnium.

A Mas sé li esgoten les alternatives. Sembla ser que només li queden dues: anar de la ma d’ERC i posar les urnes al carrer el 9-N sense la legalitat que, ara com ara defensa, i tornar a convocar eleccions. Ja veuríem si finalment hi haurà candidatura unitària o no. Aquesta serà la nova disjuntiva.

És evident que si Mas convoca eleccions anticipades haurà fracassat una vegada més. L’any 2012, després de la Diada, es va desempallegar del PP per a tirar-se als braços dels republicans i acatar la nova fe independentista que començava a agafar força.

Ara, si finalment ERC no entra al govern (la qual cosa voldrà dir que la consulta no es farà al seu gust) i al menys que es busqui nous socis (el PSC hi estaria disposat, però des del meu punt de vista els socialistes es farien l’harakiri) Per molt que es volguessin disfressar de salvadors de la situació, molts militants i simpatitzants que ens hem vist afectats per les males formes d’alguns membres de Convergència, no ho toleraríem.

El desig de Mas i els seus seria fer una candidatura unitària on l’encara President aniria de número 1. Tal com està la situació, no crec que Junqueras hi posés massa inconvenients per anar de dos (sempre que els relacions entre totes dues formacions no empitjorin) ja que sap que tard o d’hora (sembla), li arribarà la seva oportunitat.

Però també caldrà veure-ho. Els republicans saben que podríem guanyar perfectament unes eleccions autonòmiques de fer-se de forma immediata. Però això voldria dir que dintre d’uns mesos serien ells els que es trobarien en la mateixa situació que ara es troba CiU. I la pregunta és: estan preparats per afrontar aquesta situació, amb el desgast que això comporta.

Però si CiU (o CDC) baixa, altres hauran d’ocupar el seu lloc. És llei de vida. I si guanyes unes eleccions, s’ha d’afrontar el repte i acatar la voluntat dels ciutadans. No s’entendria d’una altra manera.

Sigui quina sigui la situació, està clar que aquestes 7 setmanes i escaig que queden fins el dia 9 de novembre, estarem ben distrets. Tal i com es vagi aproximant el dia, cada vegada hi sortiran novetats (d’un signe o d’un altre) que poden fer variar la situació en qualsevol moment.

Però ahir Mas no només va deixar entreveure la possibilitat d’avançar les eleccions, sinó que també va fer un balança triomfalista del seu mandat (un altre signe de que podem estar arribant al final d’un cicle)

Com sol ser habitual amb els convergents, va donar les culpes a Madrid de tot (ells no accepten mai que s’han equivocat, són perfectes!)

Avui, al Periódico en paper (o digital si en sou subscriptors d’aquest format) podeu llegir un dur article de Joan Tàpia que porta per títol Una certa olor a segona dissolució.

I una senyal més de que estem davant d’una convocatòria electoral: la recuperació de la segona paga extraordinària per part dels treballadors de la Generalitat. He llegit per algun lloc que és una mesura populista que està encaminada a recuperar vots d’entre els seus treballadors (recordeu que una gran part de la plantilla són afins a CiU i que si darrerament els han deixat de votar, en part ha estat per la supressió d’una part del sou)

Sembla ser que la mesura, per molt anunciada que sigui, es poc provable que s’arribi a aplicar, tal i com estan els comptes de la Generalitat... Però ells ja ho han deixat anar. 

Ara tot s'hi val!  La veda s'ha acabat.   

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.    

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...

De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.

Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.

Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.

Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.

Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.

Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.

Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.   

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 8 (Primera part)

Resposta. La Secretaria de Comunicació d’ERC de Tortosa Cristina Girón publica un escrit a la Marfanta com a resposta a l’Alcalde de Tortosa Ferran Bel per l’acusació de pobresa intel·lectual que va fer als membres de l’oposició.  

La resposta de Cristina Girón em sembla adequada i oportuna, però... Sempre hi ha d’haver un però.

Vull recordar als republicans de Tortosa que van se ells els que van donar suport a Bel durant la primera legislatura, ajudant-lo així a fer-se gran i que tragués majoria absoluta a les passades municipals.

Per la foto, Cristina Girón m’ha semblat una persona jove i, segurament fa poc temps que està en política a diferència de mi, per exemple, que entre unes coses i altres ja porto quasi 40 anys. Per la qual cosa li vull explicar (per si els seus companys de partit no ho han fet) que ERC del Baixa Ebre sempre ha nedat contracorrent. L’any 2004, gràcies a l’empenta de la societat ebrenca, es va aconseguir treure CiU de la Generalitat. El pacte del Tinell, a petita escala, es va subscriure a d’altres institucions menors: ajuntaments, consells comarcals... En alguns casos, com al Consell Comarcal del Montsià, el pacte s’havia subscrit un any abans i es va tornar a repetir el 2007.

En canvi, al Consell Comarcal del Baix Ebre, l’any 2003 (en plena lluita contra el transvasament de l’Ebre), ERC va fer president a Ferran Bel. Aquest trampolí li va permetre donar el gran salt a l’alcaldia de Tortosa amb els resultats que tots coneixem. L’any 2007 es va tornar a subscriure el pacte.

A gran escala, ERC està donat suport a CiU al Parlament de Catalunya, que és el mateix que permetre que governi Mas amb el que això suposa: afavorir la sanitat privada per davant de la pública, així com també l’ensenyament i d’altres mesures que perjudiquen als més febles.

Vull di amb això que s’ha d’estar a les dures i a les madures i ser conseqüents. CiU (sobre tot CDC) no enganyen ningú (o al menys no haurien d’enganyar ningú) Fa massa anys que els estem patint ja sigui a la Generalitat o a algun ajuntament proper (quan acabi la legislatura a Amposta portaran 28 anys de governs ininterromputs, 24 dels quals amb majoria absoluta)

Qui durant anys ha ajudat a engreixar el porc, ara que s’atengui a les conseqüències!(metafòricament parlant, es clar)

Divisió del treball. La divisió del treball fa anys que es va inventar. En lloc de començar una feina i no parar fins acabar-la, es tracta de repartir-la de manera que cadascú en fa una part encara que el final sigui el mateix. Més o menys això és el que s’ha fet a Tortosa. Per una part surt el PSC i denuncia que a Tortosa s’han tancat els menjadors infantils durant l’estiu, deixant així desemparats a molts de xiquets i xiquetes que durant un temps, segurament, no menjaran al menys un àpat en condicions.

Després, surt ERC i demana que es reobrin els menjadors infantils. No sé si s’ha fet a propòsit o no, però m’ha cridat l’atenció que hagi estat així. Són dos formes de denunciar la mateixa cosa.

Serà sensible al problema el senyor Bel i el seu equip? Ho dubto molt.

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 7 (Primera part)

Trens tercermundistes. Ahir vaig haver d’anar a Barcelona. El trajecte del matí va ser prou normal. El tren a l’Aldea va arribar a l’hora prevista (si la diferència va ser d’uns pocs minuts, tampoc cal donar-li més importància) i l’arribada a Barcelona també la va fer dintre del que pot considerar-se puntual. Sobre les 11 sortia de l’Aldea i a les 13:10 (aproximadament) arribava a Barcelona Sants. En total unes dues hores i deu minuts.

Però el viatge de tornada ja va ser una altra història. Varem agafar el tren a l’estació de França per assegurar-nos tenir seient. Fins uns minuts abans de sortir no es va saber per quina via sortia el tren que anava a Vinaròs. Encara que va sortir puntual (com els casos anteriors no ve d’un minut) i tot i que des de Barcelona Sants fins Sant Vicenç de Calders no va efectuar cap aturada, la lentitud era el denominador comú. De tant en tant els llums s’apagaven quasi per complet i semblava que s’anava a aturar allí mateix. Fins al punt que la nostra companya de viatge (una advocada barcelonina que va baixar a l?hospitalet de l’Infant), en arribar a la seva destinació ens va dir: -Jo ja he arribat, però vosaltres no sé si arribareu...

Finalment varem arribar prop les 10. No sé quina era l’hora prevista, però estar al tren pràcticament dues hores i ¾ es fa realment pesat. Per al colmo, abans d’arribar a l’estació de l’Aldea, vaig voler anar al lavabo. Estava tancat i barrat. Sembla ser que tot el trajecte va estar inservible, ja que cada vegada que vaig mirar, la llum que indica si està ocupat, estava encesa. Clar que hi devia haver un altre lavabo (o 2) més avant, però aquell particularment, no es podia utilitzar. Llavors un pensa: Quan arribaré a l’estació de l’Aldea hi aniré... Però en arribar a l’Aldea, tot i que encara no eren les 10 (faltaven 6 o 7 minuts), l’estació ja estava tancada. Això demostra que entre les 10 de la nit i les 6 de matí quasi no deuen de parar trens i, per tant, s’ha d’economitzar en personal, llum i d’altres serveis que et pugui donar. Una vergonya! L’estació de referència de les Terres de l’Ebre hauria de tenir un estatus diferents. No m’estranya gens que es crees la Plataforma pels Trens Dignes. Però se’n hauria de crear una altra per la dignitat dels usuaris que usen el tren. Per cert, sembla ser que al tren li costa més baixar que pujar, o sigui li costa més anar des de Barcelona a les Terres de l’Ebre que no en sentit contrari. Quasi mitja hora més!

Sabeu que fa 40 anys emprava el mateix temps que ara? I després ens faran propaganda de les meravelles del tren, de les millores, etc. Però de Cambrils cap a munt. Seguim sent un territori abandonat de la ma de déu.

  

Millor callats. El PSOE va qualificar el discurs de Podemos amb el d’un ideòleg de Mussolini. Penós! Sembla ser que qui va soltar la parrafada va ser l’amic Ximo Puig (l’amic perquè així el tinc al Facebook), qui va ser l’alcalde de Morella i avui l’home fort dels socialistes valencians.

En un dels missatges que circulen per les xarxes socials, aconsellaven els assessors a fer vacances. És una bona mesura. A veure, a Podemos, entre el PP i el PSOE el faran gran. Si segueixen donant-li importància al que diuen i al que fan i, a sobre, se’ls critica dient que si són amics d’ETA, que si estan finançats pel govern de Veneçuela, etc., en lloc de perjudicar-los, el que es fa és que cada dia tinguin més simpatitzants que pensen votar-los en les properes eleccions, tal com indiquen les consultes que s’estan fent darrerament.

El que hauria de fer el PSOE (el que faci el PP m’interessa ben poc) és oblidar-se de Podemos i mirar de remuntar el vol a base de propostes realistes dirigides als estaments més febles de la societat que és o ha estat tradicionalment el seu viver de vots. Criticar, menysprear i atacar l’adversari, a la pràctica, resulta contraproduent.

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 6

Prepotència. No escric gaire de l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, però sembla ser que darrerament s’ha volgut convertir en un dels protagonistes d’aquest espai.

Dilluns passat sé va celebrar el darrer ple abans de que els regidors de la capital del Baix Ebre marxessin de vacances. Els grups de l’oposició van presentar diverses mocions que, segons sembla pel que he llegit a la Marfanta, el corró de la majoria absoluta de CiU les va rebutjar totes. Però si amb aquest gest tant democràtics el senyor Bel no en va tenir prou, va acusar els membres de l’oposició de tenir pobresa intel·lectual. Aquest fet és per a mi, un acte de prepotència digne d’un cacic pueblerino que, per un altra banda, és l’estereotip de la majoria dels líders convergents. Pocs se’n escapen.

Si tota l’oposició s’uneix (PSC, ERC, ICV i PP) en contra de l’alcalde, des del meu punt de vista no pot estar equivocada, en tot cas l’equivocar serà ell.   

En la meva època de regidor socialista a l’ajuntament d’Amposta vaig tenir dos alcaldes, Roig i Ferré. El primer tenia actituds prepotents, xulesques, caciquils. Sovint menyspreava als membres de l’oposició i presumia del seu domini de la situació. El seu substitut, sense arribar a les quotes del seu mentor, intentava apropar-se, però amb menys estil o dit d’una altra manera, d’una forma molt més barroera.

De cacics convergents en conec uns quants més. No els citaré per temor de deixar-me’n algun, però ara mateix me venen uns quants noms, fins i tot un que va dir que als 40 anys no es podia ser cacic quan el van acusa de ser-ho. Dubto que a la Terra Alta n’hi hagi hagut cap com ell.       

Espiat. Començaré per explicar-vos una anècdota. Una vegada vaig visitar Maçanet de Cabrenys (l’acudit fàcil és Masçalimpio de Cabritos) amb el meu cosí i després d’haver dinat ens va portar a fer un cafè al centre cívic del poble, antiga seu d’una mútua agrària. Com era el mes de juliol, a aquella hora de la tarda, per la televisió hi feien el Tour de França. Després de saludar a un senyor que l’estava mirant, li vaig dir a mode de trencar el gel: Què fem? La seva resposta la vaig haver de meditar: espiant el Tour.

Normalment el verb espiar vol dir observar sense que et vegin.

Ahir pel matí, mentre me’n anava a treballar a Tortosa he escoltat per la ràdio que els Mossos d’Esquadra fan tasques de protecció a Mas per evitar que l’espiïn. Si els Mossos veuen que hi ha algú amb actitud sospitosa prop de Mas, poden avisar a la seva escorta personal o demanar-li que s’identifiqui. Sembla ser que és vol preservar la vida privada del President fins que es faci la consulta 8o no) el poper 9-N. No volen que, fins llavors, sé li pugui treure cap drap brut que pugui arribar afectant la cita amb les urnes.

Final de curs. Si bé la majoria d’estudiants van acabar el curs el passat mes de juny, el President Mas va tancar ahir amb un missatge clar: la consulta es farà sí o sí i ha demanat al govern de Rajoy que no la impedeixi. Mas va apel·lar a la Llei, al diàleg, però també a la democràcia, ja que segons el mandatari català, en democràcia és factible fer qualsevol consulta.

Mas vol fer la consulta al empara de la Llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya a principis del curs vinent (setembre o màxim octubre) La pretensió del govern del PP és recorre-la davant el Tribunal Constitucional i demanar que quedi en suspens automàticament fins que hi hagi un dictamen definitiu.

Ja hem dit que democràcia no n’hi ha (o al menys és limitada), diàleg més ben poc i quan el hi ha és més semblant a un diàleg de besucs que a una altra cosa i Llei tota la que vulguis, sobre tot amb l’ajut inestimable del TC.    

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 3

Diada castellera i muixeranguera. Ahir per la tarda la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va tenir actuació a les Cases d’Alcanar dintre dels actes del dia del Turisme que es celebraven a la pedania marinera d’Alcanar. Si bé en un principi havien d’acompanyar als Xiqüelos els Torraires de Montblanc, finalment no van poder acudir i el seu lloc el va ocupar la Muixeranga de Vinaròs que, com ja he dit més d’una vegada és una colla germana, ja que compartim diversos membres, la qual cosa, no em cansaré de repetir-ho, m’agrada de manera especial, ja que sempre he defensat la unió i la bona entesa del territori Terres de l’Ebre, Alt i Baixa Maestrat, el Ports i el Matarranya)

Bé, mentre la colla castellera no van tenir precisament la seva millor actuació: un 3d6 i un pd4 descarregats a més d’un parell d’intents d’un 4d6, els muixerangueros van completar una bona actuació amb diverses figures i un pilar de 4 (no se si ells l’anomenen així) que, segons els seu president Lluís Enric Pàmies, era el primer que aconseguien fer.

La tarda va estar marcada per la pluja que a punt va estar de fer suspendre la jornada. Al final es va poder actuar amb certa normalitat abans de que tornés a ploure.

El Periódico. L’exemplar d’avui del Periódico de Catalunya porta un ampli reportatge del cas Pujol. Jo crec que explica quasi tot el que sé sap del cas. La portada és de per si, molt eloqüent: Jordi Pujol, mirall trencat. I és que amb les declaracions del gens honorable, va caure el gran mite del catalanisme militant. Se’l tenia sobre un pedestal, com si un déu es tractés. Però en canvi, d’altres el teníem situat a l’infern polític.

I és que en política quasi sempre hi ha dos grups: aquells que tens a favor i els que tens en contra. I jo, en aquest cas vull treure pit i dir que mai he votat CiU i segur que mai ho faré. En canvi, els que estan a favor pensen que ja n’hi ha hagut prou d’escarni. Fins i tot, crec que pensen (encara que no ho admetin) que el cas farà mal al procés independentista català. Quan semblava que els grans líders del país s’apropaven molt a allò que anomenen estadistes, s’ha comprovat que al que realment s’apropaven era a allò que s’anomena lladres. I encara diria més. Alguns d’aquests han actuat usant mètodes més propis de la màfia que no dels polítics. És cert que no han fet matar mai ningú, però si algú els hi ha fet nosa, l’han apartat usant males pràctiques. I, en aquest cas parlo en primera persona. Malgrat tot no ho van aconseguir, ja que després de l’intent de treure’m de la circulació, vaig estar convivint amb ells a l’ajuntament d’Amposta i mai he deixat de dir el que penso, encara que si que he obviat noms perquè no en tinc la plena seguretat. No obstant, el gran instigador és el que, durant molts i molts d’anys va regir els destins de la nostra ciutat. I tinc plena constància de que el meu cas no va ser l’únic.

Junqueras. Mentre abans que esclatés el terratrèmol Pujol, des de les files de CiU es deixava entreveure que ERC podria entrar al govern passat l’estic i sempre abans del 9-N, ara, el líder republicà afirma taxativament que l’entrada al govern no està damunt la taula.

He dit darrerament que qui dona suport als corruptes, implícitament també ho és. No sé si Junqueras pensa el mateix que jo, però suposo que té clar que, ara més que mai, entrar a formar part del govern de Mas li reportaria més perjudicis que beneficis. ERC, salvant les distàncies, farà com el PP de Rajoy: deixarà passar el temps esperant la seva oportunitat que, saben que tard o d’hora els hi arribarà.

No sé si Junqueras o un altre líder d’ERC serà el primer president d’una Catalunya independent, però té tots els números de obtenir la presidència de la Generalitat. Què no és poca cosa!           

TAMBÉ JOSEP (PUJOL I FERRUSOLA)

Jordi, Oriol, Oleguer... també Josep... Jordi Pujol va tenir fins a 7 fills, 5 d’ells mascles, les altres dues, femelles.

A part del pare, sembla ser que van tenir un bon perceptor que els va iniciar en el món dels negocis (negocis? O negocis foscos?): Lluís Prenafeta, un obscur personatge que va ser durant una dècada la ma dreta de Jordi Pujol.

Per cert, segons una informació que he trobat per Internet, sabeu qui va treballa a una de les seves empreses? Un tal Artur Mas, us sona?

Però parlem de Josep, un dels fills dels que fins ara, pràcticament no se’n havia parlat. Segons la revista Vozpópuli (http://vozpopuli.com/inicio), a Josep Pujol i Ferrusola se’l va detenir fa uns anys a la frontera entre Argentina i Xile amb una pick up (també conegut com una ranxera) plena de bitllets i no precisament de tren. Finalment se’l va deixar marxar.

El que no diu la informació és si se li van retenir els diners o no. Igual es va solucionar tot amb unes trucades: Dóna’ls-hi uns quans manolls...

La frase no li va sonar estranya.

Per cert, Prenafeta va ser un dels impulsors de la Fundació Catalunya Oberta. Entre els noms il·lustres relacionats amb dita fundació hi trobem: Xavier Sala i Martín, Joan Guitart (exconseller de l'època de Pujol) Vicent Sanchís (el valencià més català) Josep Puigbó (un dels presentadors històrics de TV3), Macià Alavedra (sense comentaris), Alfons López Tena, Andreu Mas-Colell, Vicenç Villatoro, Arcadi Calzada, Salvador Sostres (???), etc. etc. 

Més que una fundació em sembla un cau de rates. 

Si voleu llegir una mica més, us deixo amb aquest enllaç que també és molt interessant:  http://lamentable.org/los-oscuros-origenes-del-soberanismo-catalan/#more-13030

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 2

Noms propis. El primer de tots, Florentino Pérez el totpoderós i prepotent president del Real Madrid. Un personatge que et cau bé a primer cop de vista, però després te’n adones de què és un megalòman.

Ahir es va saber que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, atenent una denúncia d’Ecologistes en Acció va parar la remodelació de l’estadi Santiago Bernabeu. El Madrid, una vegada més, va obtenir els diners a través de les plusvàlues del terrenys públics que, prèviament, havia permutat. Vull recordar que ja fa uns anys també es va vendre la ciutat esportiva per aconseguir els diners necessaris per a eixugar l’enorme deute que acumula al llarg dels anys. D’aquesta manera tots sabien fer negocis.

I jo què em pensava que l'època dels pilotassos ja havia passat! A, no, què al futbol mengen a part, ja no me'n recordava! 

A les Terres de l’Ebre el patim en primera persona. Florentino Pérez és el màxim accionista de l’empresa adjudicatària de les obres del Projecte Castor que vacausar els terratrèmols la passada tardor. I, a sobre, per abandonar el projecte, encara vol que se’l indemnitzi. Quin pájaro!     

El segon és un altre president, el de les Espanyes, Mariano Rajoy. Abans de marxar de vacances, ahir va donar una roda de premsa (sembla ser que sense televisor de plasma pel mig) on es va dedicar a lloar els encerts del seu govern. Es clar que per ell tot són encerts. És també d’aquelles persones tan prepotents que es pensen que tot el que fan o fan bé (i és cert: ho fan bé per als seus) i tot el que fan els altres ho fan malament (la qual cosa també és certa: perquè van en contra dels interessos dels capitalistes)

Pedro Sánchez, el Secretari General del PSOE, li va dir que havia de trepitjar més el carrer. El tema no és si trepitja o no el carrer i si parla o no amb la gent. És tema és que la seva realitat és una altra. Segur que ni ell ni la seva família han passat mai gana. Que mai han tingut a tots els membres a l’atur (de fet no crec que n’hagin tingut ni un) Que mai han patit per arribar a final de més i que sempre s’han pogut comprar allò que han desitjat. Ells saben perfectament que no tots pertanyen a la classe acomodada, però ja els hi va bé. I mentre hi hagi gent estúpida que els voti, millor que millor.

Per cert, a preguntes de la premsa, sobre la consulta catalana va dir el que ja tots sabem i quan sé li va preguntar sobre el macroprocés de la Gürtel i de que sé seuran al banc dels acusat 3 tresorers del partit, es va empipar i va respondre en evasives.

Sempre s’ha dit que l’estereotip de gallec és de dretes. Rajoy, a part de ser de dretes és, amb tota seguretat el pitjor president del govern d’Espanya. I jo que pensava que Aznar era insuperable. Bé, tampoc discutiré si tu penses que el pitjor ha estat Aznar i després Rajoy.

Diego López. Avui, encara porter del Madrid, però tot indica que li queden poques hores per a deixar de ser-ho. Massa poc! Com que no sóc blanc, imagino que a molts els deu de fer il·lusió jugar amb els merengues de la capital. A mi no me’n faria cap, evidentment. Mourinho va fitxar a Diego López per fer la punyeta a Iker Casillas, al qui veia massa amic dels blaugranes. El va fer titular i López es devia de pensar que era el nomber one. Pitjor per ell. Després va venir l’Ancelotti i va continuar amb la mateixa dinàmica: López titular i Casillas a veure-les vindre. I López va creure que ja havia d’estar molt a prop de l’especial one (o sigui Mourinho)

Només fa unes setmanes i després del mal Campionat del Món que va fer Casillas amb Espanya, tenia un peu i mig fora del club blanc, però ves per on, s’han girat les tornes i ara és López el que està a punt de fer les maletes. Està clar que l’afició, però també la directiva, han pogut més que l’entrenador. L’empipada de López és grossa i ja ha avisat que si se’n va vol cobrar tot el que li resta de contracte que són 2 anys més.

Si xalo quan passen aquestes coses. Però segueixo dient que me’n alegro per López. Però que és pensava?     

CARTA OBERTA AL COMPANY PEDRO SÁNCHEZ

En primer lloc felicitar-te pel nou càrrec. Ser elegit Secretari General del partit polític més vell d’Espanya, no és poca cosa. Però aquest càrrec porta implícita una responsabilitat molt gran. Espero que no et se faci feixuga.

Els companys i companyes que han dipositat en tu la seva confiança esperen al menys, que el PSOE torni a ser al lloc on li correspon estar, que no és altre que al govern d’Espanya.

M’imagino company Pedro que tu millor que ningú n’ets conscient de la greu situació que ha passat el partit en aquests darrers anys. El pobre de Rubalcaba, en un altre temps enfant terrible de la dreta, no va saber estar a l’alçada del que li demanava la història. Des de la restauració de la democràcia, mai el PSOE havia tingut tant de descrèdit i havia assolit nivells tan baixos de suport popular. Davant d’un PP que ho fa tot malament (i quan dic tot vull dir tot), la qual cosa li suposa un càstig constant del seus votants, en lloc de recuperar terreny, el PSOE també n’ha perdut. Per fer-s’ho mirar!    

Quan un arriba a un càrrec tan important com el teu, hi arriba ple d’il·lusió. Amb les alforges plenes d’idees, de projectes... Però és important començar bé. I per a començar bé s’ha de tenir cura d’unir totes les sensibilitats socialistes que en són moltes. Fins i tot els més crítics, a aquelles companyes i companys que durant els últims temps han canviat el vot cap a d’altres formacions polítiques.

Però sento dir-t’ho, company Pedro, que el teu començament no ha estat bo. No es pot posar al mateix sac conceptes com crisi, pobresa, violència de gènere i independentisme. Si encara no ho has entès, la paraula independentisme no l’hauries d’haver posat al mateix nivell que, per exemple la violència de gènere. És, per a dir-ho en paraules entenedores, una ficada de pota monumental. Ara espero que no surtis dient que les teves paraules s’han interpretat malament o s’han extret de context. Queda lleig.

L’independentisme no és una epidèmia, ni una sacra, és un sentiment, un objectiu quasi tan vell com la condició humana.

Mira company Sánchez. Si molts catalans no volen seguir pertanyent a Espanya per alguna cosa serà. Potser perquè estan massa cansats del tracte rebut des de les institucions espanyoles. Potser perquè se’n adonen que cada vegada són més les coses que els separen de la que denomineu Madre Patria de les que els uneixen a ella. Dóna-te’n compte que estic usant la tercera persona, però que podria usar la primera i no passaria absolutament res.

Si realment tan odies la paraula independentisme, hauries de començar a treballar per a que de l’Estat no ens arribin només promeses que mai s’acaben de complir. Pera a que no ens mirin amb aires de superioritat en lloc de fer-ho com a iguals, com a ciutadans d’un mateix país. Però la sensació que tenim des de Catalunya és que sempre ha estat així i de vegades pitjor.

Mira, company Sánchez, l’independentisme no és violent. Catalunya és un país pacífic que vol separar-se d’Espanya perquè no ens sentim còmodes. Però ho vol fer-ho per mitjans democràtics. En canvi, des de l’Espanya que tu defenses, més d’un cop s’han escoltat conceptes com que ens enviaran l’exèrcit o ens suspendran l’autonomia. Només perquè no els agrada les nostres aspiracions.

Com et deia abans, company Sánchez, és missió teva unir tots els corrents socialistes, t’agradin o no i pensa que a Catalunya hi ha companys socialistes que estan a favor de la consulta i d’aquests, lògicament, també n’hi ha que votarien a favor d’una Catalunya independent.

Si d’entrada ja els repudies en lloc d’apropar-los, estàs malbaratant milers de vots que un dia et podrien ser molt útils per assolir les teves aspiracions.

Res més company Sánchez, només espero que aquesta carta et serveixi per a reflexionar i adonar-te’n que, més allà del que tu penses, també hi ha vida.

Una abraçada.