Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de març del 2012

ELS BANCS FA UNS QUANTS ANYS…




Un dia, un jove amb aspecte de  “no tenir-ho tot”, truca a la porta del director d’una cèntrica sucursal prop d’un barri residència d’una població catalana important. El director, com el reconeix, abans de fer-lo fora, decideix escoltar-lo:

-Bon dia. Miri, jo venia a demanar un préstec.

-De quant diners estem parlant.

-Penso que amb 50 milions en tindria prou.

-I què faries tu amb 50 milions...?

-Miri, primer que res em compraria un cotxe, un bon cotxe; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer la volta al món; també em compraria un terreny per aquesta zona on fer-me una casa gran i bonica, amb piscina i jardí... Ah! Se’m oblidava, una vegada tindria la casa em casaria amb la meva núvia i faríem festes com les que fan a Beverly Hills.

-Mira jove, 50 milions són mols diners, no et conformaries amb menys...?  

-Potser amb 25 ja en tindria prou...

-I per a què vols 25 milions...?

-Miri, primer que res em compraria un cotxe, un bon cotxe, però una mica més petit; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer un creuer per les illes Sheychelles;  també em compraria un terreny per una altra zona on fer-me una casa una mica menys gran, però igual de bonica, amb piscina més petita i una mica de jardí... Em casaria amb la meva núvia i, això sí, faríem festes com les que fan a Beverly Hills.

-I no en tindries prou amb un préstec més petit?

-Potser amb 10 milions...?

-I què faries amb 10 milions...?

-Miri, primer que res em compraria un cotxe petit, però que donés “el pego”; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer un creuer per la Mediterrània;  també em compraria un adossat prop d’una zona comercial que tingués un petit jardí i una piscina comunitària... Em casaria amb la meva núvia i, això sí, faríem festes com les que fan a Beverly Hills.

-Mira jove- li va dir el director de l’entitat bancària que ja no sabia que fer per a treure-se’l del damunt- Primerament hauries de ser client del banc... Ets client del banc?

-No, no ho sóc... Però si cal, m’obriré una llibreta...

-Això està bé. Primer t’obris una llibreta i després ja parlarem del préstec i de la quantia del mateix...

-Per cert, si m’obro una llibreta, a quin interès mels pagarà?

-Al 8 % (llavors els interessos anaven molt més alts que ara)

-Em sembla bé... Però... i el préstec, a quant me’l cobrarà?

-Al 16 %.

-Home! Això si que és un negoci rodó. Jo també me’n vull posar un de banc...

Finalment, el director que no sap que fer amb ell, li dóna 20 duros i l’envia. No havia passat encara 1 minut i tornen a trucar a la porta.

-Avant –diu el director-

-Per cert, sap el que li dic? Què jo mai seré client d’aquest banc.

El director una mica perplex, li pregunta:

-I això per què ho dius?

-Perquè si cada ximplet que passa li ha de donar 20 duros, al final arruïnarà el banc.



(Aquest relat, que més o menys va passar així i he hagut de tirar ma de la memòria, el va interpretar la Trinca allà pels anys 80 en un dels seus programes que feia habitualment a TV3 com “No passa res” o “Guaita que fan ara”)