dilluns, 28 d’octubre del 2024
diumenge, 27 d’octubre del 2024
dissabte, 26 d’octubre del 2024
dissabte, 28 de setembre del 2024
EL CASTELL DE PAMBRE
Un altre indret
que mereix ser visitat és el castell de Pambre, també dintre del terme
municipal de Palas de Rei.
Es tracta d’un
castell petit, construït al segle XIV, però molt ben conservat després de la
seva restauració que va finalitzar l’any 2016 va poder obrir les portes per a
poder-lo visitar. Aquest castell està inventariat com a bé dintre de l’inventari
general del Patrimoni Cultural de Galícia.
La seva situació està
força allunyada del Camí de Sant Jaume, d’aquí que pogués conservar
pràcticament intacta tota la seva estructura, tal com em va dir el senyor que s’encarrega
d’obrir-lo. Perquè, això sí, a diferència de la majoria dels castells que hi ha
al llarg i ample de la nostra geografia, aquest obre al públic quasi que cada
dia de l’any.
El dia que vaig
visitar-lo era dimecres i l’entrada era gratuïta. Els dies de pagament costa 3 €
i després d’escoltar les explicacions que et dona el responsable, la visita l’has
de fer pel teu compte.
- Hoy eres la tercera persona que visita el Castillo...
-i això que era més de mig matí-.
- Pero los otros dos habrán venido juntos, no como yo que
voy solo...
- Efectivamente, los otros dos eran pareja.
La recepció, tot
i que està dintre del castell, s’ubica a una casa que va pertànyer a la família
encarregada de cuidar-lo. Al costat del taulell de recepció hi ha la campana d’una
gran xemeneia que mostra alguns elements quotidians d’aquella època, com ara
una destral clavada un tronc. Al seu costat el maniquí d’un templer que, tal com
em va dir aquell senyor, estava ‘d’attrezzo’.
Primer que res em
va convidar a visitar una petita sala al costat de la recepció on es projectava
en gallec (no sé si està disponible en altres idiomes) un petit documental
sobre la construcció del castell ordenada per Gonzalo Ozores de Ulloa, Senyor
d’Ulloa i que segons em va dir aquell senyor està enterrat al monestir de ‘Santa
Maria de Sobrado dos Monxes’ que em va aconsellar visitar.
Posteriorment, em
va recomanar visitar una petita exposició etnogràfica sobre dones cosidores que
hi havia al pis superior d’aquella casa.
Ja dintre del
castell em vaig adonar de la gran quantitat de ‘marques de picapedrer’, la qual
cosa indicaria que es tracta de les pedres que des de la seva construcció han
format part del castell. Als castells que estaven molt més propers a zones
habitades, sovint les pedres es reutilitzaven per a la construcció de les cases
del poble.
- Las marcas de cantero las gravaba el capataz de la
cuadrilla e identificaba todo el trabajo realizado por sus miembros -em va
puntualitzar aquell senyor-.
Finalment, vaig
accedir al castell on hi havia un estret pati amb petites obertures. Després
per una escala metàl·lica (evidentment de nova construcció) vaig entrar al
castell pel primer pis que era el lloc habitual d’entrada per motius de
defensa.
Només tenia dues
plantes i per a pujar a la torre de l’homenatge es feia per
una escala de pedra de grans esglaons i per una petita porta.
- ¡Cuidado con
la cabeza! -me va advertir el senyor-.
Des d’allí podia
veure’s una bonica vista i sentir la remor del riu Pambre que dona nom al
castell.
Una vegada baix
vaig anar a veure l’element més vell del recinte: una església que jo diria que
era d’estil preromànic. També hi havia un gran ‘hórreo’, una mena de sitja
elevat típic de Galícia i una tomba antropomorfa, és a dir, excavada a la mateixa
roca.
dijous, 26 de setembre del 2024
L'ESGLÉSIA ROMÀNICA DE VILAR DE DONAS
Tot i que he viatjat sovint per plaer visitant diversos indrets de Catalunya,
Espanya i fins i tot de l’estranger, només fa uns dies vaig viure una manera
diferent de fer-ho. Mentre la meva dona, una amiga, la nostra gosseta Greta i
el gos de l'amiga Byl feien les últimes etapes del Camí de Santa Jaume per
terres de Galícia, des de Sarria a
Santiago de Compostel·la, jo els hi donava assistència i a la vegada feia
turisme per allà on passàvem.
Una de les
poblacions per on transcórrer el camí de Sant Jaume és Palas de Rei, el poble natal de José
Blanco, més conegut com a 'Pepiño' Blanco que va ser ministre amb
Zapatero i vicesecretari general del PSOE, tal com em recordava l'amic Manolo
Fernández.
Aquell
dia al matí, mentre les caminadores havien sortit de Palas de Rei i es dirigien a Melide, vaig agafar una carretera en sentit
contrari a Melide per a veure si
trobava alguna cosa interessant pel camí. Només havia recorregut uns pocs
quilòmetres quan vaig veure una indicació: 'Igrexa romànica
de Vilar de Donas'. No ho vaig
dubtar. Després de girar a la dreta, vaig seguir les indicacions que em
portaven per un camí asfaltat fins que vaig veure l'església. Vaig aparcar el
cotxe i vaig començar a fer fotos amb el mòbil. En veure que la porta de reixa
de ferro que donava accés al recinte estava oberta hi vaig entrar per poder fer
les fotos de més a prop.
De sobte vaig
veure com un senyor gran se m'apropava i abans que em
digués res el vaig saludar:
- ¡Buenos días...!
- Buenos días y mucho frío -em
va contestar-.
- Tampoco tanto -havíem d’estar a uns 14º- Un poco fesquito sí...
- ¿De dónde viene usted?
-em va preguntar-.
-Del Delta del Ebro -li
vaig contestar-.
En aquell moment va arrancar a cantar:
- ‘El Ebro Guarda
silencio al pasar por el Pilar, la Virgen está dormida, la Virgen está dormida y no la quiere despertar...’
Després de les primeres notes em vaig unir a aquell senyor entonant aquella cançó
que va popularitzar Manolo Escobar. Així que es pot dir que vam
improvisar un duet.
Llavors em va dir que m'ensenyaria l'interior de l'església, la qual cosa em va
sorprendre gratament, ja que mai hauria pensat tenir tanta sort. Em va dir
que ell entraria per una porta lateral i que m'obriria la porta principal que
estava tancada per dintre. Inesperadament, un cotxe
aparca darrere del meu i hi baixa un senyor molt elegant amb barret i
bufanda i s'apropa a nosaltres. Després de saludar-nos el senyor major ens
reitera que ens obriria la porta, la qual cosa també sorprengué el nouvingut.
Una vegada dintre comença a explicar-nos amb molt de detall una escena que
podia veure's en una làpida i tot seguit ens va preguntar:
- ¿Sabéis cuántos años tengo?
I jo li vaig respondre:
- Más de 90...
-¡96!
El ‘senyor elegant’ va exclamar:
- ¡No puede ser...!
Va ser
llavors quan vaig pensar que havia d'immortalitzar el moment i li vaig demanar
si li podia fer una foto i molt amablement em va dir que sí. Tot
seguit em va vindre al cap explicar el que vivia, per això, li vaig demanar que
em digués el seu nom.
- Jesús García. A Jesús lo crucificaron; espero
que a mi no... -em va respondre-.
Posteriorment, va
anar explicant-nos el que representava tots i cadascun dels elements que
conformaven l'església, sobretot els frescs que decoraven la cúpula i l’absis mentre
anava responent a les preguntes que li feia el ‘senyor elegant’ que em va dir
que era mexicà, però que feia molts anys que vivia a Itàlia.
Una mica més tard va entrar un matrimoni navarrès i ens van dir que l'any
passat ja havien intentat visitar-la, però estava tancada i no ho van
poder fer.
Abans d'acabar aquella inoblidable visita guiada encara van entrar tres dones
que pel seu aspecte i la seva vestimenta tot feia pensar que eren estrangeres
que estaven fent el Camí de Sant Jaume i que s'havien desviat uns pocs
quilòmetres per a veure aquella joia del romànic gallec.
Per a mi va
ser tot un plaer poder viure aquella experiència per a poder explicar-la posteriorment
als meus seguidors.
MÉS INFORMACIÓ:
https://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_Vilar_de_Donas