diumenge, 25 d’octubre del 2009

MANCA DE PREVISIÓ


Ahir, l’Esplai de la Caixa celebrava el 25è aniversari de la seva implantació a la ciutat d’Amposta. Com cada anys reunia milers de persones de la tercera edat al pavelló de fires i els organitzava una tarda amb berenar, ball, etc.
Com a socis, els meus pares no es van voler perdre la tarda. A les 5, mon fill els va portar al recinte i ja em va parlar de la dificultat per a poder accedir amb cotxe. Evidentment, jo hi hauria anat a peu, però si tenim en compte que mon pare té 81 anys i ha de caminar amb l’ajut d’una crossa i ma mare 77 i no esta molt millor... Podeu entendre perfectament que l’accés hauria d’haver estat possible.
A les 8 vaig ser jo qui els vaig anar a buscar. Vaig baixat amb el cotxe pel carrer Sebastià Juan i Arbó i en arribar al carrer Itàlica vaig veure com una tanca i els corresponents senyals d’accés prohibit, m’impedien continuar. Com vaig veure que pujaven els cotxes vaig pensar que podria accedir per baix i que per la part de dalt només hi sortien. Vaig continuar pel carrer Itàlia i de sobte em vaig trobar amb un senyal de prohibit i un altre d’accés obligatori. Què hauríeu fet? Anar per l’accés obligatori, no? Error. L’accés obligatori no portava en lloc. Una maquina excavadora i una cinta d’aquestes que es posen per a tallar el carrer, ho impedien. Vaig continuar pel passeig del canalet de la Ràpita fins el passeig Canal i vaig continuar pel Mestre Sunyer i Barcelona, fins al carrer Sant Cristòfol. Al final vaig fer la rotonda on es troba l’escultura d’Emili Bonet i... Tallat! Vaig girar cua, vaig pujar pel Terradelles, vaig girar pel carrer Itàlia i vaig continuar per allí on primer no havia volgut passar, ja que vaig veure cotxes que hi baixaven. Després vaig entrar al pavelló a recollir als meus pares.
Cal dir que, efectivament, el canalet de la Ràpita està en obres (dintre dels projectes que es duent a terme pel “pla Zapatero”), però crec que un dia com aquests, s’haurien tingut que habilitar els accessos encara que fos de forma provisional.
Però és que tampoc vaig poder veure cap policia local ni cap senyal indicant els carrers tallats fins que hi arribaves...
A qui si vaig veure en arribar al pavelló va ser a l’alcalde i al seu primer tinent d’alcalde. Mudats i fent el paper que solent fer. I l’oposició? Al menys el nostre grup no va ser convidat. No sé si va ser oblit de la Caixa o de l’Ajuntament, però a nosaltres no ens va convidar ningú!

MIG SEGLE DE NOVA CANÇÓ


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Aquest 2009 es celebra el 50è aniversari de la Nova Cançó. Mig segle des de que un grapat d’intrèpids van decidir “plantar cara” al règim dictatorial de Franco i van començar a cantar en català.
A l’any 59 la flama de la dictadura encara era molt viva i aquesta mena d’accions significaven, sense cap dubte, un acte de valentia per part de qui les portava a terme.
El mèrit d’aquell moviment cal atribuir-li a Miquel Porter i Moix, un barceloní que, d’alguna forma, va voler imitar les noves corrents musicals que arribaven de França (Brassens, Jacques Brell, etc.)
Ràpidament, la Nova Cançó, va tenir molts seguidors, no només en forma de públic, sinó que a partir de llavors, naixeria el corrent musical més important que ha tingut mai Catalunya. Així, l’any 1961, un grup de joves músics formarien el grup que s’autodenominà els “Setze Jutges” on, Miquel Porter va tenir l’honor de ser-ne el número 1. Els més coneguts del grup són: Pi de la Serra, Guillermina Motta, Rafael Subirachs, però sobre tot Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach (autor de l’Estaca i la Gallineta)
Però no només van sortir els membres d’aquest grup. A Catalunya, a part dels citats n’hi van haver d’altres que també van tenir èxits molt significatius com Pere Tàpies (avui crític gastronòmic) Pau Riba, Joan Baptista Humet, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell, Teresa Rebull (exiliada a la Catalunya del N), Sisa, Xesco Boix (que cantava cançons infantils) i també grups com la Trinca o el mallorquí Al Tall.
Al País Valencià dos joves pujaven amb molta empenta Ovidi Montllor d’Alcoi i sobre tot Raimon de Xàtiva (autor de “Al vent”), del que, gràcies al seu recital a l’Olímpia de París l’any 1966, va donar projecció internacional al moviment musical.
També a Espanya la cançó protesta sorgida com una forma d’oposició al règim de Franco va tenir els seus propis representats com ara l’asturià Víctor Manuel, l’aragonès Labordeta, el basc Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, nascut a les illes Filipines o el valencià Paco Ibáñez.
Cada cantant tenia la seva pròpia estratègia a l’hora de burlar la censura que s’exercia a l’Espanya de l’època, amb lletres molt enginyoses i originals donant el significat desitjat, sovint de crítica exacerbada al règim. Encara que als censors, alguna d’aquestes lletres els hi passaven per alt, hi havia cançons que van estar prohibides durant molt de temps. En alguns concerts, a petició del públic, el cantant tocava el tema sense poder-lo cantar i era el públic qui cantava la lletra prohibida.
A les nostres terres no tinguérem la sort d’escoltar-los en directe massa sovint. Només de tant en tant, algú d’ells s’hi apropava a requeriment de grups de joves que, inspirats pel revolucionari maig del 68, volien veure restablertes les llibertats al nostre país.
A mi tot aquell moviment m’agafà massa jove. Quan els manifestants de la Sorbonne de Paris “prenien” el carrer el maig del 68, jo encara no havia fet els 11 anys.
Al primer recital que vaig assistir va ser a un de Lluís Llach a l’Aldea i al cap de poc temps vaig anar a escoltar a Raimon al casal de Tortosa, on recordo que no hi devíem de ser més de 20 persones, però el cantant de Xàtiva va estar magnífic. Però tal vegada el més emotiu va ser un de la Marina Rossell a la Galera. No recordo exactament l’any, devia de ser el 1986 o 1987, però si recordo que era estiu i va fer-se al recinte del Povet de Sant Vicent, un lloc emblemàtic per al poble i on durant molts d’anys es feien les revetlles de ball de les festes majors i també en altres dates assenyalades. Abans de l’actuació, a la placeta que hi ha al costat de l’entrada del recinte, s’hi van instal•lar unes paradetes de venda de pins, xapes i clauers amb motius catalanistes.
El darrer concert al que vaig assistir va ser farà un parell d’anys al local de la Lira. Va actuar Raimon i va rememorar tots els seus grans èxits. A diferència del que havia passat a Tortosa molts d’anys abans, el local estava ple de gom a gom d’un públic incondicional que, la majoria, feia molts anys que seguien la seva trajectòria.
Però l’aniversari de la Nova Cançó ha passat més aviat de puntetes al llarg de l’any, només se li ha dedicat el piromusical que tancà les barcelonines festes de la Mercè del passat mes de setembre.

L’ANÈCDOTA. L’any 1968, un grup de joves ampostins compromesos amb el catalanisme i les llibertats van decidir portar a l’Ovidi Montllor i fer un concert clandestí. Fou precisament en aquest concert on va cantar per primer cop en públic “La fera ferotge”, segons m’explicà Joan Gavaldà, qui fou el primer tinent d’alcalde d’Amposta una vegada restablerts els ajuntaments democràtics. No cal donar massa explicacions sobre de que anava el tema...

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Casi todos los indicios apuntan al partido de Artur Mas


(Llegit al diari digital "El Plural")

El saqueo del Palau de la Música Catalana de Barcelona, perpetrado por Fèlix Millet y sus cómplices, ha entrado ya de lleno en el terreno político. Cada vez son más abundantes los indicios que apuntan hacia una íntima relación entre una parte sustancial del dinero sustraído y la financiación irregular de CDC, el partido nacionalista fundado por Jordi Pujol y liderado en la actualidad por Artur Mas. Así lo atestigua el recurso de la Fiscalía ante la Audiencia de Barcelona, que solicita el inmediato ingreso en prisión del propio Millet y de su principal compinche, Jordi Montull. Se estima que podrían ser condenados a penas de prisión por un mínimo de 14 años, o a muchos más, si finalmente se confirma que cometieron, también, malversación de caudales públicos.
En un extenso escrito de cerca de treinta páginas la Fiscalía eleva ya a cerca de 20 millones de euros la cantidad de dinero desviada sólo durante los últimos cinco años, no sólo en beneficio propio, sino también en varios pagos en dinero negro, en algunos casos en concepto de "comisiones". Entre estos desembolsos figuran los descubiertos en unas notas manuscritas de Montull, director administrativo del Palau, en las que se detallan "comisiones" pagadas a los nombres de "alcalde", "Convergència" y "campañas electorales", por un importe de 550.000 euros, relacionados con un proyecto urbanístico de Millet en la localidad barcelonesa de L'Ametlla del Vallès, municipio gobernado por CiU y en el que Millet consiguió recalificar un solar en 2002.

Subvenciones directas e indirectas a CDC
La documentación citada por la Fiscalía incluye también los pagos realizados por Millet al entonces ya militante y hoy dirigente de CDC Àngel Colom, por importe de al menos de 150.000 euros, donados a la nonata Fundación Privada Espai Catalunya y destinados, según ha reconocido el propio Colom, a enjuagar las pérdidas del Partit per la Independència, creado por Colom y Pilar Rahola, entre otros, como escisión de ERC. También constan los más de 630.000 euros donados por Millet a través de la Fundación Orfeó Català-Palau de la Música Catalana a la convergente Fundación Catalanista i Demòcrata Trias Fargas.

El Gobierno de Jordi Pujol desoyó varias denuncias
Por si no bastara y sobrara ya con todos estos datos, ha trascendido también que el Gobierno de la Generalitat, presidido entonces por Jordi Pujol, desoyó una auditoría oficial realizada por su propio Departamento de Economía y Finanzas, dirigido entonces por el consejero Francesc Homs, denunciando la existencia de "irregularidades relevantes" en el Consorcio del Palau de la Música Catalana. En dicha auditoría se alertaba que en 2001 y 2002 salieron del citado consorcio 539.424 euros no justificados, transferidos al Orfeó Català, presidido por el propio Fèlix Millet, que era asimismo el presidente de la Fundación Orfeó Català-Palau de la Música Catalana y del mismo consorcio. Previamente la Sindicatura de Cuentas ya había advertido a la Generalitat de la irregularidad de estas aportaciones.

Artur Mas resucita el "caso Banca Catalana"
Acosado por estas y otras informaciones, el actual líder de CDC y CiU, Artur Mas, ha intentado salirse por la tangente y recordar el "caso Banca Catalana", cuando en 1984 Jordi Pujol fue imputado pero no procesado por el fundimiento de aquella entidad financiera. Desde las mismas filas convergentes, Xavier Trias dijo que no debería hacerse ningún paralelismo entre ambos casos, mientras desde el PSC, ERC e ICV-EUiA le han recomendado a Mas que se deje de victimismos y retorne al Palau el dinero recibido por CDC. Y es que es de suponer que Artur Mas se equivocó, una vez más, al hacer esta comparación, y no sólo porque en el "caso Banca Catalana" sólo se observaron faltas y no delitos, mientras que en el "caso Millet" los principales imputados han reconocido ya su actividad delictiva, al menos en parte; sino porque en este último caso es evidente que los implicados se han enriquecido extraordinariamente con sus fechorías, cuando esto no sucedió en el "caso Banca Catalana".

Demasiados datos apuntan a CDC
Artur Mas y toda la actual cúpula dirigente de CDC se equivocan si creen que el "caso Millet" les puede salir gratis. Son ya tantos y tan evidentes los indicios de una "amistad peligrosa" entre Fèlix Millet y CDC, con muy fundadas sospechas de financiación irregular de este partido mediante desvío de fondos del Palau de la Música Catalana, procedentes tanto de donaciones de patrocinadores como de subvenciones públicas, que hasta que no devuelvan todo el dinero recibido de Fèlix Millet y aclaren fehacientemente su relación con él no podrán seguir tranquilos. Y aún así subsistirán las sospechas acerca de estas supuestas "comisiones" recientemente descubiertas, y las no menos fundadas sospechas acerca de la lenidad en la actuación del Gobierno de la Generalidad presidido por Jordi Pujol, con Artur Mas como "conseller en cap" o jefe de Gobierno, ante las denuncias realizadas por la Sindicatura de Cuentas y la Intervención del Departamento de Economía y Finanzas.

"Indisoluble vinculación a la colectividad catalana"
Además, y este es un dato que tal vez cueste de entender a quien no conozca bien la sociedad catalana, el "caso Millet" afecta a unas instituciones como el Orfeó Català y el Palau de la Música Catalana, que como muy bien ha sabido definir la Fiscalía en su recurso a la Audiencia, son mucho más que unas meras entidades privadas. "Todo lo que representa el Palau por su historia, su función y su indisoluble vinculación a la colectividad catalans lo convierte en algo distinto de lo que podría ser una sustracción en una empresa mercantil cualquiera". Jordi Pujol lo sabe muy bien, ya que gran parte de su propia mitología política personal arranca de los llamados "fets del Palau", cuando fue detenido y torturado por la policía franquista por ser uno de los promotores de un acto de protesta contra las autoridades de la dictadura, hace ya más de medio siglo.

ELS FETS DELS DARRERS DIES A AMPOSTA


LA FOTO

Dimecres va aparèixer a Diari de Tarragona (o si preferiu diari de l’Ebre) una foto on es podien veure tres persones: una era, quan es va fer la foto, una de les persones amb més prestigi de Catalunya, mereixedora de la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, així com d’altres premis i honors. Les altres l’alcalde i la regidora de cultura d’un ajuntament del Montsià. En aquell temps, fer-se la foto amb aquell personatge era considerat un honor i, fins i tot, es podia convertir en una d’aquelles fotos que la tens posada a casa en un lloc d’honor. Jo no l’he vista, però m’imagino els tres personatges somrients i cofois d’haver pogut arribar a un acord amb una de les institucions més importants de Catalunya, musicalment parlant. Suposo que en el transcurs de l’acte devien de sortir adjectius com ara “magnífic i d’extraordinària importància per Amposta i les seves bandes de música” en referència al conveni que s’acabava de signar.
Però, ves per on, aquell personatge tan important s’ha convertit en qüestió de mesos en alguna cosa propera a un infectat! És el lladre de referència de Catalunya i, des de fa dos mesos, no hi ha dia que no surtin als diaris notícies relacionades amb ell ampliant les seves malifetes, així com ramificacions que podrien arribar a afectar altres institucions i, fins i tot, a determinats partits polítics.
Ara, la foto, està maleïda. Si els altres dos personatges la poguessin fer desaparèixer i no només de les hemeroteques, sinó de la seva memòria, segurament ho farien. Però les hemeroteques estant per això, per a recordar el que passava en un temps passat. I si llavors era bo i ara és dolent, què voleu que us digui... Què s’aguantin!

LES REACCIONS

No va trigar ni 24 hores, un dels tres protagonistes de la foto, el que era l’alcalde, va sortir com un cavall desbocat carregat contra el portaveu del PSC i la moció que es va anunciar en roda de premsa dimarts 21. Es va agafar el tema com un atac a la seva persona i va respondre de manera impròpia per a un polític de la categoria que “es pensa que té”. Entre d’altres coses li va dir que “era un polític mediocre”. Potser ho serà, però” mil vegades més honest que els que es considera “l’astre Sol d’Amposta”.
Tampoc li va faltar temps a la presidenta de una de les bandes de música per “embolicar-ho tot i llençar-ho com un bumerang de nou contra els socialistes”. Va parlar sobre el mal que podria fer a les bandes de música, sobre tenir que retornar subvencions rebudes, etc. Unes declaracions més pròpies d’una política (segurament serà candidata per CiU a les properes municipal) que a la presidenta d’una entitat musical de prestigi i d’on són socis un grapat de gent que no opinen el mateix que la seva presidenta.
Des d’aquí jo proposaria que els qui no estan d’acord amb les seves declaracions i en la manera d’actuar que, de forma immediata i per a demostrar-li el seu malestar, es donessin de baixa ràpidament.

LA RODA DE PREMSA

Sempre sobre el mateix tema, per ahir al matí, l’alcalde d’Amposta, convocava els mitjans informatius per a rebatre una moció que, encara que figura a l’ordre del dia del ple del proper dilluns, encara no ha estat debatuda.
Si bé l’actual alcalde va matisar alguns aspectes del conveni i del seu compliment, va fer llavors tota la demagògia del món (i sempre diu que no en fa!), segons la informació difosa pel diari el Punt. Així es pot llegir textualment. “Antoni Espanya aprofita el Cas Millet per simple interès sense veure que fa mal a la ciutat a la ciutat d’Amposta, als músics de les bandes i a les entitats”.
Potser arribats a aquest punt caldria dir el que es demana a la moció:
1r.- Què l’Ajuntament d’Amposta demani als actuals administradors si els diners que va pagar fruit dels convenis signats, figuren com entrades a la comptabilitat del Palau.
2n.- Demanar als serveis tècnics de l’Ajuntament una auditoria interna sobre el grau de compliment dels convenis per part de la institució Palau de la Música Catalana Orfeó Català.
3.- Que en el cas de no haver-se produït el primer punt, que es presenti com a part afectada en el procés judicial obert.

Com es pot observar res diu sobre les bandes de música de la ciutat o cap cosa pot interpretar-se com un acte per “voler fer mal Amposta”.
Però les interpretacions que fa CiU són sempre en aquest sentit, pensades i dites cap al seu electorat. Però seria molt ignorant aquell que pensi que el PSC d’Amposta pretén anar contra la ciutat!
De l’actual alcalde només diré una cosa. “Ha agafat tots els defectes del seu antecessor i cap de les seves virtuts”.
Llàstima per a Amposta... Ja que dintre del seu propi grup hi ha diverses persones molt més vàlides que ell per ocupar el seu lloc i, a sobre, no tenen cap compte pendent amb el passat, cosa que no li passa a l’actual alcalde i la factura és gran!