XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. MAS DE BARBERANS. pd4 de comiat

FORTANETE (6)

La herida narcisista de Iglesias

EDITORIAL EL MUNDO 22-04-2016

En su desmedido ataque a Álvaro Carvajal, periodista de EL MUNDO, desde una tribuna de la Universidad Complutense, Pablo Iglesias hizo ayer una referencia a «la relación psicoanalítica» de Podemos con los medios de comunicación. Su intervención es una prueba de ello porque sus palabras afloraron todo lo peor que lleva dentro, sacaron el resentimiento interior que le hace reaccionar cuando alguien hiere el narcisismo que impregna su personalidad. Los psicoanalistas llaman a este fenómeno "el retorno de lo reprimido". Por ello, Iglesias se mostró durante un breve intervalo como verdaderamente es y no como suele aparentar.

Podríamos dejar pasar este asunto si la conducta de Pablo Iglesias, un líder que aspira a gobernar y que representa a cinco millones de votantes, fuera una simple salida de tono. Pero hay en el trasfondo de sus palabras una agresión a la libertad de expresión -con muy pocos precedentes en la historia reciente de este país- que no puede ser ignorada.

Iglesias acusó a Álvaro Carvajal, un profesional que goza del respeto de todos sus compañeros, dentro y fuera de este periódico, de amañar sus informaciones para dañar a Podemos y ganar puntos delante de sus jefes. Una afirmación mendaz y calumniosa que debería retirar hoy mismo si no es capaz de probarla.

Como una periodista se atrevió a afearle sus juicios de valor, Iglesias afirmó que sus palabras estaban plenamente justificadas "en un contexto académico", como si la validación de un enunciado dependiera del lugar o el momento en el que se formula. Lo que dijo ayer Iglesias es sencillamente falso. No deja de ser una paradoja que Iglesias ahora invoque la Universidad como un recinto sagrado en el que se tiene que respetar la libertad de opinión, cuando él participó como profesor en un escrache a Rosa Díez en el mismo escenario hace algunos años.

Lo que el discurso de Iglesias refleja es una intolerancia patológica a la libertad de expresión y una incomprensión del papel de los medios en una sociedad democrática. Los políticos no están para enjuiciar a los periódicos ni para denigrar a los periodistas. Cuando actúan como Iglesias, están cuestionando el derecho a la información que constituye el pilar básico de la participación política.

Como decíamos, el inconsciente le traicionó cuando aseguró que nunca vería un titular que dijese algo así: «Vamos a hacer que España se masturbe con nosotros». Y lo hizo porque esa frase pone en evidencia -aunque sea en clave irónica- que lo que desea Iglesias es el halago desmedido de los medios y que no entiende la crítica porque posee una desmesurada autoestima.

Iglesias es un dirigente político con talento y con carisma, pero su vertiginosa ascensión le ha hecho perder el sentido de los límites. No hay más que recordar las descalificaciones e insultos que repartió en la primera votación de investidura de Pedro Sánchez cuando faltó al respeto a sus adversarios políticos en un ejercicio de prepotencia.

El líder de Podemos debería ser más autocrítico consigo mismo y más benévolo con los demás porque ni él, ni nadie, en este mundo es perfecto. Lo que no es de recibo es que vaya dando clases de ética cuando es incapaz de ocultar su afán desmedido de poder o que se envanezca de sus pretendidas aptitudes intelectuales.

Iglesias subrayó que estaba seguro de que los medios silenciaríamos hoy los prolongados aplausos con los que fueron acogidas sus palabras en la Complutense. Al contrario, los resaltamos porque demuestran que existe un sector en la sociedad española que no distingue el bien y el mal, lo que explica mucho de lo que está pasando en este país, en el que lo nuevo está reproduciendo las peores conductas de lo viejo.

Nuestro periódico ha sufrido frecuentes ataques de dirigentes políticos de todas las ideologías por su determinación en denunciar los abusos de poder. Nada nos hará cejar en ese empeño.

JUNTS O SEPARATS

elplural.com

Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.

El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.

Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.

Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.

ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  

Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.

També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.

Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.

Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.

Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.

I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.

Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.