diumenge, 27 de març del 2011

LA INAUGURACIÓ DEL PARC DELS XIRIBECS


(Article dedicat a mon fill Oriol, que em va reptar a escriure'l aquesta mateixa nit i a Laura Túnez Bosch, una noia de Tortosa que ha tocat el violí juntament amb els seus companys del Conservatori de Música de la Diputació de Tortosa) 

Aquesta tarda s’ha inaugurat el parc dels Xiribecs. Les més de 4.000 persones que hi ha assistit, han pogut veure i gaudir d’un extraordinari espectacle de música, teatre, llum i color. Feia temps que a Amposta no es veia res igual. Segurament que, fins i tot, ha superat l’espectacle d’inici de quan Amposta va ser Capital de la Cultura Catalana l’any 2006.
Cal felicitar a tothom que hi ha participat. Tant els que el van idear (Santi Valldepérez i Jaume Vidal), com el qui va composar la música (Edgar de Ramon), com qui han dirigit l’orquestra (Tomàs Simón), així com també a Pedro Navarro i Joan Guijarro. 

Però aquest no han estat més que els qui han posat la idea hi s’han encarregat de que tot funcionés com calia. A apart d’ells, altres  persones no menys importants (sense els músics i els actors no hauria estat possible l’espectacle) han fet tot el possible per a que el públic pogués passar una nit espectacular, d’aquelles que es recordaran. Per una vegada s’han reunit músics de les dues bandes d’Amposta, la Lira i la Fila, però també un grup de músics del conservatori de la Diputació de Tortosa i de l’orquestra Moma (Montsià-Maestrat)
Com a cloenda uns focs artificials dignes de la clausura de la festa major i com a colofó, la posada en marxa del guèiser que surt del mig del llac central del parc.
Abans que res però, el discurs de l’alcalde. Un discurs que, tal i com ens té acostumats, només ha agradat a la seva gent. Un discurs d’exaltació de la seva obra i de voler posar a Amposta per sobre de tot. Tal i com ja he dit avui, una demostració de “a veure qui la té més gran”. Evidentment el detall no ha passat desapercebut pels pocs foraster que estaven present a la inauguració. 

Des de la regidoria de Cultura se’ns v dir que als regidors se’ls hi reservaven uns seients al bell mig de la graderia. Però, apart dels regidors de l’oposició i els seus acompanyants, els seients reservats s’han omplert de familiars, amics, col·legues i coneguts dels edils municipals i d’altres càrrecs de CiU que també han acudit a l’acte, tal i com marquen les bones costums convergents.

dissabte, 26 de març del 2011

FEBRE INAUGURADORA


No és res nou que, de sobte, als equips de govern se’ls hi desperti la “febre inauguradora” quan s’apropen les eleccions.
El nostre govern municipal tampoc n’és aliè a aquest fenomen i aquest cap de setmana ens en dona unes bones mostres.
Mentre a l’agenda cultural del mes de març, per ahir divendres 25, estava prevista la presentació i recital poemari de Rafel Haro “Els crisantems”, a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó, a les 8 del vespre, així com també la inauguració de l’exposició “El cos de les pàgines (memòria de bitàcola)” de l’Antonia P. Ripoll al Centre d’Arts Visuals, també a les 8, el nostre equip de govern, “contraprograma”, tal i com ho fan algunes televisions, a la mateixa hora, la inauguració d l’Hotel d’Entitat, al carrer Verge del Carme, allí on fa uns anys s’ubicava l’anomenada Central d’Aigües.
L’alcalde i els seus equips (a hores d’ara n’hi ha al menys dos: els que surt i el que entra) estaven molt interessats en escenificar un apropament a les entitats associatives del municipi amb l’entrega simbòlica de les claus dels diferents despatxos que s’hi han construït. Un apropament més fictici que real, ja que, si els governs de CiU han fet una política de cedir locals a les diferents entitats del poble, ha estat més per la pressió de l’oposició que així ho venia reclamant des de fa diverses legislatures, que no per iniciativa pròpia.
En arribar-hi, em va sorprendre la presència de dos cotxes patrulla de la policia local. Al primer agent que vaig trobar li vaig preguntar si és que s’esperava l’arribada d’alguna persona important, ja que no s’havia anunciat res. Em va dir que “no li constava”. Per tant, cal pensar que la policia local (recordo 2 COTXES i 4 POLICIES) devien d’estar per protegir a l’alcalde i al senador espanyol, ja que no crec que hi estiguessin per protegir-me a mi o a la diputada Lluïsa Lizárraga, que també hi era present a l’acte...
Per cert, quan l’equip de campanya del senyor alcalde va “contraprogramar” l’acte de la inauguració de l’Hotel d’Entitats, algú, amb una mica de seny, els hi va fer veure que a la mateixa hora hi havia programades més inauguracions. Pel que sembla, el responsable de la campanya, un vell dirigent local, va dir: “És igual, com que natros en som més, podrem estar presents en tos els actes, els altres no”. “Els altres” també ens varem repartir...
Aquest matí, al passeig fluvial s’inaugurava el “Centre de Rem Olímpic-Club Nàutic d’Amposta”. Pel que sembla encara li queda bastant per acabar, però com que el temps va en la seva contra, ja que dintre de poc ja no es podrà inaugurar “legalment” res, ara cal “fer-se la foto” a totes les obres, tant les que estan acabades com les que no. Com així va passar ahir pel matí amb l’aparcament del mercat on només van acudir membres del govern municipal sense cap comunicació a la resta dels grups.
Però aquesta nit arriba l’acte dels actes: La inauguració després de més de 10 anys (3 legislatures) del parc dels Xiribecs.
En una demostració de “a veure qui la té més grossa”, ahir l’alcalde va repetir per enèsima vegada de que es tracta del parc “més gran de les Terres de l’Ebre”.
S’hi faran diversos espectacles: teatral, piromusical, etc. De moment el que hi ha és un ball de xifres. Mentre per Internet es diu que el cost total de l’espectacle és de 35.000 euros, la regidora de Cultura en va reunir ahir per a dir-nos que “no costaria molt més de 12.000”. Però també va dir que “no n’estava del tot segura”...
L’acte és a les 8:30 del vespre i tal i com va passar ahir, també hi ha hagut una “contraprogramació”, ja que a les 8, a l’auditori de la Lira, actuen el conjunt de metalls i percussió de l’Escola Superior de Música de Catalunya, dintre de la 10à edició d’Amposta de banda a banda.
Algú s’ha queixat oficialment? Molt parlar pel darrera, però a l’hora de la veritat encara hi ha por a possibles represàlies. O no?         

divendres, 25 de març del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. CANDIDATURA DEL PSC


Anit es va reunir l’executiva de l’agrupació local del PSC d’Amposta amb l’únic objectiu de fer pública la candidatura a les properes municipals per part del primer secretari de l’agrupació i candidat a l’alcaldia Antoni Espanya.
Encara que no es trobava tancada al 100 %, si que es pot dir que, d’haver-les, hi hauran molt poques novetats respecte als 24 noms i llocs que va anunciar ahir Antoni Espanya.
Ei!!! Si algú es pensava que avui publicaria la llista del PSC, està equivocat/da. Vaig agafar un compromís amb el candidat de no rebel·lar-la fins al menys després d’aquesta mateixa nit que s’aprovarà en assemblea general de militants i simpatitzants de l’agrupació.
Vaig donar-li un ultimàtum a l’Antoni Espanya i li vaig dir que si no la publicava al seu blog, ho faria jo al meu. Em va dir: “Espera’t”.
Que us puc avançar de la candidatura? Primer que res que jo vaig de 13 (sempre he dit que val més 13 que 12!) Segon que hi ha moltes cares noves. Entre els 6 primers hi ha 4 que fins ara no havien anat mai en cap candidatura socialista. Entre els 5 primers hi ha tres dones i una d’elles té 23 anys. Amb tota probabilitat, la llista la tancarà simbòlicament Pep Simó, l’única alcalde socialista que hem tingut. Per tant, aire nou, il·lusió i esperança per a l’ajuntament d’Amposta!    
Companys i companyes que aneu als denominats “llocs de sortida”, felicitats i mota sort!

S’HA MORT LO TEIXIDOR


Josep Guarch, més conegut com lo Teixidor, possiblement el darrer dels cantadors clàssics de la jota de l’Ebre, ha passat a “millor vida”. L’enterrament es farà aquesta tarda a les 6 a l’església arxiprestal d’Amposta.
Lo Teixidor forma part d’una llarga llista de cantadors: Perot, Carrinya, Boca de Bou, etc. i, més recentment, Pepe Garcia, lo Canalero, el primer que va cantar en català.
¿Qui no recorda al Teixidor i la seva rondalla amenitzant les festes de la sembra i la sega que organitza cada any Lluís Garcia al costat del seu restaurant, l’Encanyissada?
El 10 de juliol de 2009, el poble d’Amposta va retre a lo Teixidor l’homenatge que tant justament s’havia guanyat. Va ser tota una prova d’estima de cara la seva figura.
Aquell dia van actuar per a ell la nova generació de cantadors: Guardet, Candret i també altres persones com la tortosina Esther Bages o l’ampostina Dolors Espelta.
Què en pau reposi. 

    

dijous, 24 de març del 2011

ELS ASSESSORS D’EN MAS


Ahir va veure la llum el primer informe emès pel grup d’experts que assessoren a Mas.
Abans de donar la meva modesta opinió sobre l’informe vull reflectir les opinions que sobre ell van donar dos dels grups del Parlament de Catalunya. Per una part, el PPC, va dir que “hi veia reflectides moltes de les seves propostes”. Per l’altre costat, ICV-EUA el va qualificar de “neoliberal”. Evidentment les dues opinions són totalment compatibles.
Els grups de l’oposició es van queixar que l’informe els havia arribat només dos dies abans del dia en que s’havia de debatre (demà) Això m’ha recordat molt la manera d’actuar de l’Ajuntament d’Amposta que també acostuma a entregar als grups de l’oposició la documentació amb molts pocs dies de termini per a poder ser estudiada en deteniment per a poder donar una opinió molt més acurada.
Després del que ha sortit en premsa, he de dir que el grup d’experts, a la meva manera d’entendre, ha actuat més amb criteris empresarials que no polítics.
Potser una de les mesures recomanades que més ha transcendit és el copagament sanitari. En una conjuntura de crisi econòmica, a qui li estranya que es recomani prendre una mesura com aquesta? A mi no! Després d’haver-ne parlat en diverses ocasions, estava cantat que seria una de les propostes que s’acabaria fent.
Quan el ciutadà fa ús d’un servei públic (sanitat, ensenyament, etc.) i té que pagar per “ajudar a mantenir-lo”, és el mateix que si pagués més impostos. L’actual govern de CiU no està per pujar els impostos (recomanació que els hi va fer la titular d’Hisenda del govern espanyol Elena Salgado) però et volen fer pagar (encara que sigui quasi que de forma simbòlica) pel servei que t’estan oferint.
I qui noi pugui pagar per ser atès? No tothom té la mateixa situació econòmica. Les classes altes, normalment, per mig de les mútues que estan pagant, acudeixen als millors hospitals i clíniques. I les classes baixes? Imagino que s’haurà d’instaurar la gratuïtat per a determinats casos. Els ingressos hospitalaris (de curta o llarga durada) i les intervencions quirúrgiques haurien de pagar proporcionalment al cost real del servei?
De totes les mesures recomanades n’hi ha que no són de competència autonòmica, com ara la recaptació de tots els impostos dintre del territori català. Per a poder ser així caldrà que primer s’aprovi el concert econòmic i ara per ara pareix totalment inviable. Potser si l’any que ve el PP guanya però no per majoria absoluta i, com ha passat d’altres vegades els precisa el suport de CiU, llavors (i només llavors) aconseguiran competències que ara no es tenen (encara que sigui a contracor)
No m’estendré gaire més. Només comentar que es vol abaixar el cost de l’acomiadament salarial. D’això com se’n diu: contrareforma? Si no fa gaire el govern de l’Estat va fer una reforma laboral que, de moment no ha donat els fruit esperats (ni molt menys!) i, on una de les mesures era l’abaratir els costos d’acomiadament... Potser el que volen fer és posar l’acomiadament lliure i gratuït, no?
A mi em sembla que el que volen fer és retallar-nos cada vegada més l’estat del benestar. I potser per mi i els de la meva generació no hi cal patir (tret que ens jubilarem més tard del previst i cobrarem una mica menys de pensió) Però i als nostres fills?
Des experts conec personalment al “casero” Germà Bel. Si ell està d’acord amb aquestes mesures, no me’n puc avenir? Viure per veure!!!    

dimecres, 23 de març del 2011

D’ESQUERRA AMPOSTINA A ESQUERRA REPUBLICANA


Ahir, al blog del candidat a l’alcaldia d’Amposta Adam Tomàs, s’anunciava la renovació del pacte electoral entre ERC i EA (Esquerra d’Amposta)
EA va néixer com Esquerra Ampostina i era un partit d’àmbit local integrat per persones amb ideologia comunista que havien abandonat el PSUC. A Catalunya, a principis dels anys 80, els dissidents havien format el Partit dels Comunistes de Catalunya encapçalats per Pere Ardiaca.
La dirigent històrica d’ERC d’Amposta, Marta Cid, va convèncer EA per a formar una coalició electoral per a presentar-se a les municipals, ja que, des de la restauració de la democràcia, ERC no havia obtingut cap regidor al consistori Amposta. Això va donar peu a que militants i simpatitzants d’ERC entressin a formar part de EA que, com he dit, va canviar de nom i va passar a dir-se Esquerra d’Amposta.
Al principi, els llocs principals de la candidatura el tenien els antics comunistes, però poc a poc aquesta tendència ha anat canviant i, en les darreres eleccions, dels 4 regidors del grup, 3 són de ERC i el quart, el que podem considerar d’EA, té doble militància. Per tant es pot afirmar que avui en dia, EA és residual dintre de la coalició.
Fa un any aproximadament (manifestació contra el MTC de Móra d’Ebre) vaig anunciar que per a les eleccions del 2011 no es renovaria el pacte electoral. I si ho vaig dir és perquè un destacat membre d’EA així m’ho va dir. Aquest destacat membre, que forma part del grup dels comunistes, ara és un dels promotors de la candidatura que sota les sigles de ICA-EUA, segurament, s’acabaran presentant als comicis municipals.
De totes formes, i acceptant el meu error de donar per mort i enterrat el pacte amb EA, he de dir que penso que en aquesta precampanya ERC ha fet un ús inadequat de les seves sigles, ja que les ha usat, per exemple, en l’acte de presentació del candidat fa unes setmanes quan el pacte encara no s’havia formalitzat oficialment.
És evident que per a poder signar el pacte s’ha de comptar amb la majoria dels militants de EA, la qual cosa, pel que sembla, no ha estat gaire complicat, perquè el partit, també de forma majoritària, està format per militants i simpatitzants d’ERC. Fins i tot, com ja he dit més amunt, alguns integrants dels sector comunista, avui, estan més propers a ERC que no a EUA.
Recordo que quan hi va haver l’aproximació d’ERC cap a EA, la meva dona, a una militant (o simpatitzant) d’aquella formació, li va dir: “Aneu en compte amb Marta que quan menys us en donareu, s’haurà fet l’ama del partit”. L’amiga li va respondre que “la tenien controlada”. El pas del temps ha donat la raó a la meva dona.
Dit això, penso que Marta Cid va tenir la visió política necessària per a impulsar el seu partit fins els èxits electorals que ha obtingut a Amposta. Malgrat tot, èxits incomplets, ja que no va poder assolit l’alcaldia l’any 2007.
En definitiva, cada vegada queda menys d’EA i molt més d’ERC.  

dimarts, 22 de març del 2011

LA POLÍTICA DE L’INTERMITENT


Li diu un a un altre: “Mira si va l’intermitent”. I l’altre li contesta: “Ara sí, ara no, ara sí, ara no”.
El que havia de ser el “govern dels millors”, resulta que a l’hora de la veritat encara governa amb molta més incertesa que el govern d’Entesa. La qual cosa no s’acaba d’entendre, oi? Si és el dels millors...
Quan el govern de la Generalitat el conformaven PSC, ERC i ICV-EUA, es podia entendre que, entre els 4 partits (ICV i EUA, de fet són 2) hi podien sortir discrepàncies, ja que en alguns aspectes, els punts de vista podien arribar a ser força divergents.
Però a CiU, per molt que la formin dos partits diferents, ideològicament parlant, són força semblants, per la qual cosa, no hi haurien d’haver tantes indecisions com les que hi hagut fins ara.
Possiblement, on hi ha hagut més contradiccions ha estat amb l’Impost de Successions i Donacions. L’anterior govern d’Entesa ja va suprimir la tributació de la majoria dels casos i només va deixar com no exempts de tributació els patrimonis molt elevats.
En campanya electoral CiU va adquirir el compromís de suprimir-lo totalment (TOTALMENT!) Els antics dirigents del govern d’Entesa li van demanar a Mas que s’ho repensés, ja que l’actual conjuntura econòmica no podia permetre’s deixar d’ingressar un “bon grapar d’euros”. Mas els va replicar que era un compromís electoral que s’havia de complir. Però a l’hora de la veritat no es suprimirà totalment tal i com es va anunciar, sinó que encara estarà vigent en determinats casos (les herències d’oncles a nebots) Ahir mateix Mas deia que s’agafaran com exemples les comunitats de València i Madrid i, si s’escau, millorar-ne les condicions.
Tampoc la consellera d’Ensenyament Irene Rigau s’ha mostrat molt coherent a l’hora d’anunciar els canvis. Primer havia de suprimir els ordinadors escolars. Després no, només no s’implantarien a les escoles que encara no s’havia fet. Per tant, hi hauria una discriminació manifesta. En el tema de la setmana blanca (que es porta a terme a molts de països) Rigau va anunciar que aquest any seria el primer i el últim en fer-se, però les solucions que ha donat fins ara tampoc és que siguin massa coherents. Fins ara ha parlat de fer les “festes locals” dels diferents pobles i d’avançar les vacances. Personalment em sembla que és igual pel davant, que pel darrere com pel mig, mentre els dies lectius siguin els mateixos. Es tracta de suprimir la setmana blanca per a no donar la raó a l’anterior conseller d’Educació Ernest Maragall. Molts experts en aquests temes, no els pareixia malament la setmana blanca. La “penúltima” de la consellera és treure la prova de nivell que es feia a 4t d’ESO i argumenta que és per a suprimir despeses. Els experts tampoc s’hi acaben de mostrar conformes amb la mesura que es vol prendre.
I que dir de la consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal? Si com a advocada de l’Estat es va oposar a les consultes sobiranistes, sobre tot a la primera que es va portar a terme, la d'Arenys de Munt, ara com a consellera, no descarta participar a la de Barcelona, això sí, de forma discreta. Sense comentaris.
I menys mal que Duran Lleida no és conseller, encara que hi actuï “de facto”, perquè després del que va donar entendre López Tena d’ells, n’hi ha per presentar la dimissió i anar-se’n cap a casa.

dilluns, 21 de març del 2011

ELECCIONS MUNICIPALS A AMPOSTA. SEGONA SORPRESA?


Divendres passat em van filtrar que CiU havia fitxat per a la llista a l’actual president del Club Nàutic Paco Paz i que aniria de número 7.
Com he fet fins ara, aquesta informació, tot i que la font és força fiable, la poso una mica en “conserva” esperant que s’acabi confirmant o no.
De totes formes, de ser certa la informació, això voldria dir que l’actual equip de govern trontolla per algun lloc. No és normal que amb 4 anys de “nou” govern, l’alcalde vulgui fer canvis al seu equip. Si les coses han anat bé, si tothom ha complit amb la feina que li pertocava fer, al menys els 9 primer de la llista, el que són actualment regidors, haurien de continuar. Exceptuant al senyor Pere Vidal que com he vingut fent jo mateix al llarg d’aquesta legislatura, ja havia anunciat que no continuaria. Però la resta sí... És del tot evident que el relleu natural del senyor Vidal hauria de ser la senyora Anabel Marco, gerent durant molts d’anys a la GURSAM i, per tant, experta en temes urbanístics. Recordo que el senyor Vidal ha estat el regidor d’Urbanisme i també de Personal.
Ja fa temps que vaig anunciar més canvis a la llista de CiU. No ho tornaré a repetir ara. Vaig pronosticar que de l’actual equip de govern 3 no repetirien. Però el fitxatge del senyor Paz no entrava dintre de les meves previsions. També és veritat que, amb tota tranquil·litat CiU pot aspirar a treure un desè regidor, ja que l’increment del nombre de regidors de 17 a 21, fa que sigui factible aconseguir-ne al menys un altre, la qual cosa posaria a CiU molt propera a revalidar la majoria absoluta a l’ajuntament d’Amposta.       

ACUDITS GRÀFICS SOBRE L'ENRGIA NUCLEAR

De LEONARD BEARD. El Periódico de Catalunya (20-03-2011)
 
De VERGARA. El Plural (20-03-2011)

De FERRERES. El Periódico de Catalunya (20-03-2011)



diumenge, 20 de març del 2011

KARMELE MARCHANTE LLUEIX “TORTOSINITAT”


Karmele Marchate, popular contertuliana de la premsa del cor, és protagonista avui de “Telemonegal” un espai que té el popular comentarista de televisió Ferran Monegal al Periódico de Catalunya.
Sota el títol “Les condecoracions...¡eren pins1”, Monegal explica que l’altre dia, a Tele 5, pel que pareix, la Karmele presumia de ser filla predilecta de Tortosa, a més de tenir una medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. La qual cosa va es va acabant per desmentir en rebre dues trucades, una de l’ajuntament de la capital del Baix Ebre i l’altra de la pròpia Generalitat de Catalunya.
A la foto que il·lustra l’article de Monegal s’hi veu a la Karmele amb un pin, certament, de l’ordre de l’Atxa de Tortosa, una condecoració que es remunta a l’època de Ramon Berenguer IV i on es reconeixia la valentia de la “dona tortosina” que va sortir a defensar la ciutat quan els seus homes eren a la guerra.
Certament l’atxa que lluïa la Karmele es pot considerar una condecoració, però no és menys cert que es pot adquirir a botigues especialitzades de Tortosa.     

LES ELECCIONS MUNICIPALS. NOUS PARTITS


Constituir partits diferenciats del partits clàssics és una tasca difícil. Ja no només per la complexitat que té la formació en si, sinó per que s’ha de tenir prou base, es a dir, militants i simpatitzants per a que el projecte pugui tenir unes mínimes garanties d’èxit.
Fa unes setmanes es va constituir a Deltebre (encara que a ells no els agradi, avui per avui és el nom oficial del poble), un partit secessionista que defensa la separació del nucli de la Cava i per tant, la divisió del poble tal i com estava a finals dels anys 80 quan la Cava i Jesús i Maria eren barris de Tortosa. Es tracta de "Unió pel Poble de la Cava". 
Certament, els habitants de la Cava (possiblement més que Jesús i Maria) sempre han tingut un sentiment de que són “un poble” i per això han mantingut l’equip de futbol i han fet unes festes paral·leles a les oficials del municipi. Jo conec molts caveros i caveres que quan els preguntes d’on són et diuen que de la Cava, obviant completament la unió un tant artificial de Jesús i Maria. Jo crec que si tenen un cap de llista una mica amb cara i ulls, poden obtenir uns bons resultats electorals. No sé exactament la tendència o ideologia de la nova formació, a part de ser segregacionistes, però a priori, penso que poden pescar vots de totes les formacions polítiques més clàssiques.
On també s’acaba de formar una nova formació política és a Ulldecona. Els promotors del nou partit han buscat un nom un tant original, però força usat com eslògan polític, amb diverses variants. El nou partit polític es diu “+ Ulldecona” i no em consta que s’hagin presentat en públic.
Divendres, durant la inauguració de l’exposició que sobre la simbologia franquista es va fer a Ulldecona, li vaig preguntar al regidor d’ERC Josep Rodrigo sobre la nova formació polítics. La meva sorpresa va ser quan ell em va dir que n’era un dels promotors. Em va dir que després dels anys que portava a ERC, “ja n’estava una mica fart i que van decidir fer un nou partit local per atreure molta gent que seria impensable que s’haguessin apropat en altres circumstàncies”. Jo li vaig dir que d’acord, però aquesta mena de coses tenen els seus pros i els seus contres i si el pro era l’apropament de gent nova, el contra era no comptar amb el suport d’un gran partit. Em va donar la raó.
Però des d’Amposta em van donar una nova versió dels fets. Segons em va explicar un destacat dirigent de la formació republicana, el projecte de “+ Ulldecona” no aniria més enllà de buscar una nova denominació d’ERC a la població del Montsià i que, darrera del nom, s’incorporarien les sigles “AM”, que com la majoria dels lectors saben significa “Acord Municipal” i que és la “marca blanca” de la formació republicana a diversos pobles, com per exemple Freginals i que, a l’hora de constituir els consells comarcals, els regidors obtinguts acaben integrats amb els d’ERC.
Així, tot indica, que l’objectiu final de “+ Ulldecona” es esgarrapar cap a la nova formació uns vots, sobre tot del sector més jove de la població i que ara votaven a d’altres formacions o simplement optaven per abstenir-se al no veure’s identificats en cap de les formacions concurrents als comicis.              

dissabte, 19 de març del 2011

EXPOSICIÓ SOBRE ELS SÍMBOLS FRANQUISTES A ULLDECONA

Ahir al capvespre, a la sala de plens de l’Ajuntament d’Ulldecona, es presentava en públic la “Plataforma per la retirada dels símbols franquistes a Ulldecona”.
Entre el públic hi eren presents, a part de l’alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura i els regidors Josep Rodrigo, Neus Borràs i Demetrio Querol, el senador i regidor de l’Ajuntament de Tortosa Joan Sabaté i el també regidor de la capital del Baix Ebre Ricard Lleixà.
El primer en prendre la paraula va ser el seu portaveu Toni Manel Muñoz, un jove estudiant de periodisme i col·laborador com jo de Vinaròs News.
Després d’explicar el motiu de la creació de la plataforma, va donar la paraula a Antoni Vidal, el responsable de Momorial Democràtic a les comarques de la demarcació de Tarragona. Entre altres coses va dir que tenien censats a tota Catalunya un total de 7.700 símbols franquistes que encara no han estat retirats. Això sí, va matissar, la majoria dels quals plaques d’habitatges oficials de l’època (on hi figuren el jou i les fletxes)


Posteriorment va parlar Vicenç González, un dels responsables de la "Comissió per la retirada dels símbols franquistes a Tortosa" que va explicar les dificultats que troben a l’hora de buscar complicitats per a retirar el monument franquista que commemora els “25 anys de la pau de Franco”  i que hi ha al mig del riu al costat del pont de l’Estat, així com altres símbols com una gran creu als “Caidos por Dios y por España” que hi ha al barri de Santa Clara.
Aquestes dificultats s’han fet palesa quan han buscat un local per fer-hi l’exposició que tot just ahir va inaugurar-se a Ulldecona. Al no trobar-hi cap emplaçament (els motius per no deixar-los cal local han estat diversos) s’ha hagut d’acudir a la veïna localitat de Roquetes que albergarà l’exposició el proper mes d’abril.
Acte seguit, i quasi en comitiva, ens varem desplaçar fins la sala d’exposicions de Catalunya Caixa (abans Caixa Tarragona), al costat de la plaça de l’església.

Sobre l’exposició cal dir primer que res que impressiona. Crec que a cap dels visitats el va deixar indiferent. Diversos cops em van preguntar si m’agradava i la meva resposta va ser contundent: “No. A mi tot això em produeix repelús1”. També s’hi projectava un vídeo on diversos personatges donaven la seva opinió del tema.  
Però com penso que unes imatges valen molt més que mil paraules, podeu opinar vosaltres mateixos mirant les fotos que il·lustren aquest comentari.    




    
L'exposició romandrà oberta des del 18 (ahir) al 31 de març i l'horari serà de dimarts a dissabtes de 16:00 a 20:00 i diumenges d'11:00 a 14:00. 

divendres, 18 de març del 2011

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ. PACTES


És un tant insòlit que partits polítics dels considerats “grans” estableixin pactes electorals abans de celebrar-se les eleccions.
Si fa unes setmanes és fa formalitzar un pacte entre el PSC i ERC al municipi de Santa Bàrbara, ara tot apunta que a la Galera es pot repetir el mateix pacte.
A Santa Bàrbara, el PSC, que durant moltes legislatures ha encapçalat Fernando Romeu, formarà tàndem de sortida amb ERC, on, aquest cop, el cap visible és el “campredonenc” Marc March en lloc de Maria Josep Cid, esposa del biòleg Carles Ibàñez.
Segons em van explicar aquesta setmana i com ja he dit abans, a la Galera es formalitzarà un pacte semblant. Però hi haurà una diferència. Pareix que a Santa Bàrbara serà Fernando Llomabart qui encapçali la llista i, en canvi a la Galera, seria l’actual alcaldessa Ester Martí.
Per aconseguir un pacte com aquest s’havien de superar diferents obstacles. El primer, m’imagino, que estiguessin d’acord les direccions de tots dos partits. Però un dels esculls més importants era com es feia a l’hora de computar els vots per al Consell Comarcal del Montsià.
Per aconseguir això tots dos partits renunciarien a les seves pròpies sigles i es presentarien amb les dues “marques blanques”, a saber Progrés Municipal (PM) per part del PSC i Acord Municipal (AM) per part d’ERC.
En els cas de Santa Bàrbara els dos primers anys els regidors “comptarien” per al PSC i els altres dos per a ERC. I a la Galera passaria al revés.
Sobre la Galera també se’m va informar que l’actual número dos Claudi Valmaña, no repetirà per motius laborals, ja que està o haurà de treballar a Barcelona. No obstant això, els dos primers de la llista serien d’ERC i el tercer del PSC, una mica com és ara la correlació de forces polítiques al municipi ja que, mentre ERC té dos regidors (recordo que governa conjuntament amb el PP que també en té dos), el PSC, en la darrera legislatura no en va treure cap.
La darrera cosa que se’m va dir és que hi ha certa incertesa sobre la llista del PP. Qui va ser el número 2 les passades eleccions Ernesto Bel, allunyat del partit des de fa temps, no continuaria.       

dijous, 17 de març del 2011

MON PARE NO ES CREU AL TRIAS. PER QUÈ?


Aquest any la “batalla” per Barcelona es presenta interessant i competida. L’Hereu, després de les primàries amb la Montserrat Tura n’ha sortit reforçat i ha guanyat part de la credibilitat perduda al llarg del seu mandat. No obstant, sóc dels qui penso que l’alcaldia de Barcelona canviarà de mans.
ERC va presentar ahir el seu fitxatge estrella. Jan Laporta, després d’abandonar el grup de Solidaritat Catalana per a la Independència del Parlament de Catalunya, serà el número dos de Jordi Portabella a la llista per als propers comicis municipals. Cal recordat que a la candidatura també aniran membres de Reagrupament, la facció de Joan Carretero escindida d’ERC. En definitiva, una bona part de l’independentisme català aniran plegats a Barcelona en espera d’assolir els millors resultats possibles.
Ahir, en una roda de premsa al costat de Portabella, Jan Laporta ja va dir que “no descarta un pacte amb el Trias” (Si guanya les eleccions). Independentistes, sí. De dretes, també.
Trias, per la seva part, sap que “el tren” li està passant per darrera vegada. És un ara o mai després d’haver-se presentat ja dos cops com a cap de cartell de CiU.
I ell ho sap i així ho recordava en unes declaracions que va fer ahir (les que va veure mon pare) Venia a dir Trias que després de dues derrotes, aquest cop tot apunta que assoliran l’alcaldia de Barcelona, però que ha diferència de l’Hereu, “ell governarà comptant amb tothom”.
Mon pare ja és una persona d’edat. De jove va viure els anys més difícils de la postguerra i el franquisme. A les primeres eleccions generals volia votar al PSUC i a darrera hora va decantar-se pel PSC. Des de llavors, el grau de fidelitat al socialistes ha estat més elevat que el meu. Sempre ha tingut les idees molt clares, i encara avui, amb 82 anys i després de patir una greu malaltia, encara discuteix de política amb els seus companys de banc, amb qui passa les hores i els dies.
Mon pare és dels qui se’n adona del que passa a Amposta. No cal que jo li expliqui. Veu com els diferents equips de govern imposen la seva “majoria absoluta” i només governen per als qui els hi donen suport electoral. A la resta no ens tenen en compte per a quasi res (o sense el quasi)
Per això mon pare, que coneix bé la política ampostina no es creu que el Trias (del mateix partit polític que els darrers alcaldes d’Amposta) acabi aplicant a Barcelona la política que promet ara.
Segurament perquè l’experiència li diu que una cosa són les campanyes electorals i d’altres ben diferents quan ja s’està al govern. I a sobre si comptes amb majoria absoluta!
Com passa a Amposta...      

dimecres, 16 de març del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMER DEBAT


Crec que avui fa una setmana, a la seu de la Cadena SER de Tortosa va tenir lloc el primer debat de candidats a l’Ajuntament d’Amposta. Estaven convidats els candidats de CiU, del PSC i d’ERC, els tres grups que ara tenen representació al consistori ampostí.
El motiu de trigar tant en explicar alguna cosa d’aquell debat és que esperava que m’expliquessin de primera ma com havia anat i, sobre tot, si era possible, contrastar opinions, ja que el debat no el vaig poder escoltar per motius laborals. Li vaig demanar a Antoni Espanya si estava “penjat” a Internet, em va dir que segurament que sí, però no m’ha facilitat cap enllaç. De totes formes a la pàgina de la Cadena SER no el vaig trobar.
El mateix dia del debat, en arribar a casa, casualment vaig poder parlar amb el candidat d’ERC i em va dir que el candidat de CiU i alcalde d’Amposta estava molt nerviós i que Antoni Espanya mirava de calmar-lo constantment.
Dijous en arribar a treballar em va dir un company que en passar per la plaça d’Alfonso (oficialment Alfons XII), on està la seu territorial de la SER, va adonar-se’n que estava l’alcalde d’Amposta i va preguntar-se que feia allí. Després, en reconèixer als altres dos, ja s’ho va pensar. També en va dir que a l’alcalde se’l veia força nerviós i que no parava de gesticular i fer gestos amb les mans.
Només entrar en directe, la moderadora va demanar que debatessin sobre la paràlisi que ha sofert l’Institut d’Educació Física de Catalunya (INEFC), que ha de compartir seu amb Cambrils. Precisament el dia abans, la secció d’ERC d’Amposta havia fet una roda de premsa on s’havia criticat la ineficàcia de l’alcalde d’Amposta. Pareix que això el va irritar i era el motiu del seu estat de neguit. Evidentment, l’alcalde, no va desaprofitar l’ocasió per atacar el candidat d’ERC davant els ulls atònits del candidat socialista que, com ja he dit, li demanava calma.
A una persona propera a mi que va poder escoltar fragments del debat, també li va causar la mateixa impressió. “A Roig això no li passava. Sabia mantenir les formes”, em va dir. “Sí –li vaig respondre- Quan anava a la ràdio o a la televisió volia aparentar això, però als plens més de dues vegades també va perdre els papers... Potser per això no va voler mai que es retransmetessin els plens en directe” –li vaig continuar dient-.
Segons sembla també es va parlar de les dues escoles de música (de la Lira y de la Fila) i de tot l’enrenou que es va formar al no poder cobrar una quantiosa subvenció del departament d’Ensenyament de la Generalitat per part de la Lira, ja que la condició que se’ls exigia era que havien de municipalitzar-se y la Fila no ho va voler en detriment de l’altra entitat local.
Ja sé sap que quan hi ha un debat, el temps mana i, sovint, no es poden tocar tots els temes.
Antoni Espanya hauria volgut parlar del forat que van deixar els antics concessionaris de l’escorxador municipal i que, amb tota probabilitat li tocarà pagar a l’Ajuntament d’Amposta, es a dir, a tots els seus ciutadans. També de l’estat des obres a diversos carrers del centre de la ciutat i que han creat durant molts de mesos, molèsties a veïns i comerciats i, per últim, el centre comercial on l’estrella és el Carrefour i tots els problemes que han sorgit a l’hora de posar-se en funcionament (encara avui les botigues de les galeries tenen llum gràcies als generadors), el deute del promotor amb els constructors i la reclamació d’un dels antics propietaris a qui encara se li deuen un bon grapat d’euros.    
 

dimarts, 15 de març del 2011

INUTILITAT MANIFESTA


El passat dijous 10 de març, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada pel grup Solidaritat Catalana “avalant el dret a l’autodeterminació”.
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!  

dilluns, 14 de març del 2011

LA "REBOTIGA" DEL CARREFOUR


A la part del darrere del Carrefour s’hi ha de fer altres establiments, més grans que les botigues de les galeries de la part del davant, les que donen a l’avinguda Aragonesa. De moment, part de les obres s’han aturat a l’espera de resoldre temes tant importants com el pagament per part del promotor a les diferents empreses que hi treballaven.
Dels establiments comercials que s’hi posaran poc o res sen sap, al menys per part de la ciutadania d’Amposta.
Dissabte, mentre passejava amb la gosseta, vaig trobar un amic que també passejava aprofitant l’espai que s’ha creat nou. Em va dir que si hi aniria una empresa d’electrodomèstics que ja té una botiga a Amposta des de fa un bon grapat d’anys. Li vaig dir que “no hi guanyàvem res”, ja que el que cal per fer atractiu el centre comercial és que vinguin botigues que aportin coses que ara no tenim i que cal anar a comprar-les fora.
Aprofitant que estàvem allí ens varem posar a parlar de la zona enjardinada que s’ha fet. Us ho resumiré en una sola paraula: deplorable. 

Si mireu les fotos que acompanyen aquest escrit, veureu com s’ha construït una mena de canal, però ara l’aigua està estancada, no corre. Per a passar-hi per sobre s’han improvisat uns pots de fusta que, ni molt menys, seran els definitius. S’han plantant unes palmeres que no són autòctones (l’única espècie de palmera d’aquí és el margalló) que, segons el meu ami, que ha segut pagès tota la vida, són molt brutes i necessiten un manteniment constant. De moment el manteniment és inexistent. Per això se’n moren i creixen herbes a tot l’entorn. Sense parlar de la brutícia que s’acumula a molts de llocs, com per exemple al final del canal.
Però de tot, el que més “cants” són els postes i la xarxa elèctrica que porta la llum fins allí. No s’hauria pogut soterrar? Ara s’hi veuen coses amb tant contats com una escultura (ignoro l’autor), al costa mateix d’una torreta elèctrica. Si em demanessin que és de pitjor gust, si el monument “al bou” o el conjunt escultura-torreta, de bo que no sabria que triar. 

Tot aquesta zona encara no s’ha inaugurat. De moment només s’han obert les dues primeres fases, les galeries comercials (per cert, encara s’abasteixen de corrent elèctrica mitjançant generadors) i el Carrefour pròpiament dit. Quan s’hagi d’inaugurar, a correcuita caldrà arranjar tots els desperfectes de la zona i tornar a invertir uns diners, tal vegada innecessaris. De totes formes, potser sí que resulti més barat fer això que un manteniment constant.
En total, res que em sorprengui, més bé tot el contrari, una situació previsible.   



  

diumenge, 13 de març del 2011

DITES PER A “LA HISTÒRIA” (2)


A LA ÚLTIMA PARADA. Eren temps d’estreperlo (*) La mare de Germán, la tia Chavarria, portava oli amagat entre la roba per a vendre’l a Barcelona. Barcelona, a finals de la guerra civil, era una ciutat llunyana, estranya i misteriosa. Calia agafar el tren a Santa Bàrbara o a l’abaixador de Mianes, menys vigilat per la Guàrdia Civil. En arribar a Barcelona s’agafava el tramvia cap a la destinació on es faria l’intercanvi de l’oli pels preuats bitllets de curs legal. La tia Chavarria va pujar al tramvia i aquest va començar a rodar aturant-se a totes i cada una de les parades del seu recorregut. El revisor, atent als passatgers, se’n adonà que la tia Chavarria havia donat una volta sencera sense baixar a cap de les parades del trajecte. Llavors sé li apropà i li preguntà: “Vostè, senyora, on s’abaixa?” “Al final; al final”, li respongué.

LA MILLOR ROBA. La Mercè era una noi jove i molt bonica. A més a més, molt presumida a l’hora de vestir. S’apropava la festa major i la Mercè, com totes les joves de la Galera s’estava fent el vestit per a lluir-lo el dia més assenyalat. Llavors era costum que les joves (i no tant joves) acudien als anomenats “cortes” on, la modista de torn les hi tallava la roba i elles es cosien el vestit. La Mercè volia ser la més elegant, volia ser, una vegada més, la noia amb qui es fixessin tots els fadrins; els del poble i els forasters que acudien al ball em busca d’una xicota jove i maca amb qui festejar. Per això, la Mercè, guardava en secret com seria el seu vestit: l’estampat de la roba, la forma, la forma de cordar-lo... No volia que ningú li pugues copiar el seu model. Un dia, la Mercè, anava amb una amiga pel carrer. Les festes ja estaven a tocar i els vestits de les joves del poble, pràcticament acabats. Només havia temps per als darrers retocs i poca cosa més. Totes dues trobaren a una amiga que, de sobte, d’una butxaca de la seva brusa, va treure un trocet de roba idèntic al del vestit que es feia la Mercè. I com aquella que no vol, els hi deixar anar. “Heu vist quina roba més bonica... És d’un vestit que es fa Fulana al corte de la Maria”. La Mercè no s’ho podia creure. Davant d’ella li havien ficat un petit tros de roba idèntic al del vestit que es feia al corte de la Isabel. Tant idèntic que era un retall agafat del mateix lloc on la Mercè, secretament, es feia el vestit. La Mercè no se’n avenia. Finalment, i després de tocar la roba amb els dits, exclamà: “És com el meu, però el meu és més bonet.”

UN VI AMB UN SABOR “ESPECIAL”. Només creuar el pont en direcció a Godall, a la primera casa de l’esquerra hi vivia Paco de Pere. Com tants a la Galera, Paco es dedicava a cultivar les seves vinyes i elaborar i vendre el vi. En aquell temps les vinyes envoltaven el poble i, qui més qui menys, es feia el vi per al seu propi consum.
Des de les dues ribes de l’Ebre, es a dir, des de la Cava i Jesús i Maria (que era com es deien abans els dos pobles que al unir-se formarien l’actual Deltebre) i des de Sant Jaume d’Enveja, pujaven els comerciants per mirar de fer negoci i endur-se cap avall el millor vi al millor preu possible. Els comerciants forasters, de vegades volien ensarronar al pagès per mirar de rebaixar-li el preu inicial que havia establert el venedor. Aquell dia, els comerciants, no se’n sortien, al final un d’ells exclamà: “Senyor Paco, aquest vi té un gustet...”. Paco, en veure que l’única cosa que pretenien era mirar d’aconseguir un millor preu, ja que en tota seguretat els tractes ja els tenien tancats amb un altre elaborador, exclamà: “Sí, és que m’hi he cagat!”

ELS NOUS MEDICAMENTS. Pepe de Nel·lo no es trobava bé i va acudir al metge. Per aquell temps, el metge del poble era Don Vicent un metge de qui n’he sentit a parlar molt, ja que era el que estava al poble quan jo vaig néixer. En acabar de visitar-lo, Don Vicent va receptar a Pepe uns supositoris, un medicament desconegut en aquell temps. Per a comprar-los s’havia d’anar a la farmàcia de Don Pepe Bertomeu, a la veïna població de Santa Bàrbara. En arribar a casa, davant de la Carme, la seva dona, Pepe va obrir la capsa i en veure aquella forma estranya li preguntà com es devia de prendre “allò”. Els pobres Pepe i Carme no es caracteritzaven precisament per ser persones molt “llargues d’enteniment”. Així que la Carme li va dir al seu marit que millor que li anés a preguntar a D. Vicent. Així ho va fer Pepe que, en arribar li va exposar el seu dubte. D. Vicent li va respondre: “Per l’anus”. Ni Pepe sabia que era l’anus, ni la Carme tampoc. Així que va tenir que tornar a preguntar-li. Llavors D. Vicent li va dir: “Pel conducte”. Tampoc en aquella ocasió ni un ni l’altre van saber “identificar” el lloc per on Pepe havia d’empassar-se aquell maleït medicament. La Carme va encoratjar al seu marit a tornar a la consulta del facultatiu per a demanar-li una vegada més per on havia de prendre-s’ho. Però Pepe no hi volia anar, ja que estava segur que, davant de la seva insistència, li acabaria dient: “Pel cul!”. D. Vicent, una mica cansat per aquella inversemblant situació, efectivament va respondre-li: “Pel cul!”. En arribar a casa va tirar els supositoris al poal de la brossa.

(*) Estreperlo.- Comerç il·legal que es feia en temps de la postguerra on cadascú venia els productes que produïa o elaborava. A Aquestes terres, els estreperlistes, solien agafar el tren, sempre d’amagats de la Guardia Civil, sovint subornables, per a portar-los d’amagat a les principals ciutats, principalment a Barcelona.          


dissabte, 12 de març del 2011

CARTA A JOSÉ DANIEL VINUESA EXPLICANT-LI EL SOPAR D’ANIT DE VINARÒS NEWS




Benvolgut Daniel,

Com conec el teu interès per aprendre català, del qual ja te’n he donat alguna lliçó, m’adreço amb el meu idioma natal per explicar-te el que varem fer ahir la majoria dels qui tenim a veure amb la revista digital Vinaròs News, un fet que tu ja coneixies.
Com cada any, redactors, publicistes i col·laboradors en general, així com també algun polític (entre els quals sempre solem gaudir de la presència de Jordi Romeu, l’alcalde de la ciutat) acudim al restaurant “el Langotino de Oro” de Vinaròs, del que n’és propietari Salvador Alcaraz, per acompanyar i donar-li suport moral (encara que només sigui amb la nostra presència) al director de la revista Josep Emili Fonollosa. El d’anit va ser el 14è sopar que organitza la revista digital Vinaròs News, pionera en aquest tipus d’informació.
Salvador, que com t’he dit és el propietari del restaurant, és un reconegut cuinar que, al llarg de la seva trajectòria professional,  ha obtingut diversos premis. Com cada any (i ahir no va ser l’ excepció), mira d’esmerar-se per a oferir-nos un àpat a “l’alçada de les circumstàncies” i dels comensals.
Primer que res ens va treure una petita mariscada amb musclos i cloïsses. Acte seguit uns llagostins de Vinaròs que, per si no ho sabies, competeixen amb els de la Ràpita per ser els millors del món. Seguidament, uns xipirons amb la seva pròpia salsa. Després un crep farcit de gamba, xampinyons i cansalada, gratinat amb un xic de formatge rallat i “regat” amb un brou de peix. Mentre ens explicava alguns detalls dels seus plats, Salvador ja ens va anunciar que encara hi faltava un plat de carn. Les plàteres amb la carn no van trigar en sortir i, encara que no ens va dir que era, jo crec que era gall dindi guisat, segurament, amb una crema de llet amb ametlles. En arribar als postres, ens van servir en unes petites terrines quadrades, mus de xocolata negra amb una làmina de xocolata blanca. Finalment, no cal ni dir-ho, cafès, licors, etc. Jo em vaig prendre un poliol.  
En finalitzar l’àpat arriba el moment més esperat i emotiu: els discurs del nostre director Emili agraint a tots els presents i absents les diferents formes de col·laborar amb la revista digital. No va desaprofitar l’ocasió per a recordar el premi de periodisme “Manuel Foguet” que van concedir a Vinaròs News l’any passat i que, un com més, l’Emili en va fer participis a tots els seus col·laboradors.
Esperant que t’hagi agradat, rep una forta abraçada del teu amic.

PD. Com a polític no puc passar per alt la manca de paritat existent al sopar. Érem 20 homes i només una dona.
Per cert, em vaig assabentar que dels 21 regidors que té l’Ajuntament de Vinaròs, 20 són del Barça i un de l’Espanyol. Un fet un tant insòlit, però real.
Veuràs que la foto “de família” ha sortit un xic difusa. Segurament perquè ens la va tirar el regidor “periquito” en un intent de boicotejar-nos l’acte.    

divendres, 11 de març del 2011

ENS VOLIEN PRENDRE A MESSI


 

 

Llegit a Yahoo.

 

La Liga - Multazo por intentar fichar a Lionel Messi

Cédric Enjolras, presidente del FC Borne, pequeño club de un pueblo francés de apenas 400 habitantes, envió una petición oficial de fichaje para comenzar las negociaciones por Lionel Messi con el Barcelona. La Federación Francesa de Fútbol le ha suspendido seis meses de su cargo.
l FC Borne, equipo que milita en la segunda regional del fútbol galo, tiene pretensiones de equipo grande a juzgar por lo ocurrido recientemente con su presidente, Cédric Enjolras.
Según explica el periódico francés de Clermont- Ferrand, 'La Montagne', el pasado 4 de febrero y tras pasar una noche de juerga con sus amigos, a Cédric no se le ocurrió otra cosa al llegar a su casa que enviar una petición oficial de fichaje a la federación regional, cuyo destinatario final era el FC Barcelona. ¿El objetivo? Abrir una negociación por Leo Messi.
Seis meses inhabilitado
Para desgracia del presidente del FC Borne, la petición no llegó a manos del Barcelona, sino que fue interceptada y examinada por la Comisión Regional de Control de Cambios de Club, a quienes la demanda de Cédric Enjolras le pareció abusiva, de carácter erróneo e irresponsable.
Tal fue el enfado de esta comisión que decidió elevar una queja a la Federación Francesa de Fútbol, la cual a través del organismo competente ha decidido imponer una sanción de seis meses de suspensión al presidente del FC Borne por lo que considera "una broma de mal gusto. No podemos aceptar tal acto. Tal vez se trataba de una broma, pero estamos para juzgar los hechos", declaraba al respecto el presidente de la Liga de Auvergne, región a la que pertenece el FC Borne.
En estado de embriaguez
Tras hacerse pública la sanción, Cédric Enjolras reconoce que todo fue debido "al delirio de una noche un poco 'regada', lo confieso". Pero el presidente francés sigue sin perder el sentido del humor tras ello: "Lamento el gesto por mi club, pero a los miembros de la comisión los encuentro tan graciosos como la puerta de una prisión".

Eurosport

CARRER TALLAT: ES PINTEN PASSOS DE VIANANTS

O passos de zebra, si ho voleu...
Si aquest matí teníeu la intenció de passar pel carrer Sebastià Juan i Arbó d’Amposta potser us ha passat com a mi.
Jo venia de Tortosa i des de la plaça de la Castellania he agafat el carrer Sebastià Juan i Arbó per a dirigir-me fins el carrer Barcelona, d’allí al Mestre Sunyer, i intentar aparcar el més prop possible de la seu de l’Ajuntament per arribar-hi a peu. Però al cap de pocs metres m’han desviat i he tingut que baixar pel carrer Murillo, després avinguda de Catalunya, etc. El motiu? Estaven pintant passos de vianants i ocupaven tota la calçada.
Aprofitant que teníem una Comissió de Serveis, he preguntat si “era normal tallar un carrer quan es pinten passos de zebra".
M’han respost que tenia raó i ho fan per afanyar-se més, encara que causen molèsties als conductors de cotxes.
Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet. Crec que aquesta no és la manera de treballar ni d’actuar.
Però a Amposta, ja sé sap, el ciutadà només compta a l’hora d’anar a votar. I als que els voten, ja els tenen contents pagant-los un berenar o una sessió de discoteca. Dels altres, potser una bon part, encara que es queixin de “tot”, no van a votar. I així sempre majoria absoluta... Què hi farem!
Tenim el que ens mereixem... O no?