El passat dijous 10 de març, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada pel grup Solidaritat Catalana “avalant el dret a l’autodeterminació”.
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!
1 comentari:
Vaja que toca fer nenets i nenetes per augmentar la demografia.
Joan, d'acord amb els teus arguments tampoc calen pronunciaments al Parlament de Catalunya sobre MTC o trasvasaments ...Manaran sempre els socis majoritaris.
Publica un comentari a l'entrada