LA UB CREA LA CÀTEDRA PASQUAL MARAGALL

Ahir vaig captar una notícia d’aquelles que “plegues una mica al vol”. Però em vaig quedar amb els protagonistes de la notícia: la Universitat de Barcelona (UB), l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i el catedràtic de la mateixa universitat i socialista Germà Bel. Evidentment em faltava relacionar-los a tots.
Avui a la premsa he pogut llegir la notícia: “La Universitat de Barcelona ha creat la càtedra en economia Pasqual Maragall que dirigirà l’economista Germà Bel”.
Com a profà que sóc en aquestes matèries, no sé l’abast que pot tenir la creació de la mencionada càtedra, però valoro positivament que la UB l’hagi creat precisament amb el nom del primer president de la Generalitat socialista, Pasqual Maragall, una persona a qui aprecio i s’hagi pensat precisament amb Germà Bel per a la seva direcció, una de les ments més brillants i, segurament l’ebrenc més conegut en els darrers anys més enllà de els “fronteres” del nostre país.  

PRIMÀRIES A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

Després de “l’intent fallit” (si és que pot dir-se així) per part de Ferran Mascarell de disputar-li a Jordi Hereu la possibilitat de ser el cap de llista per Barcelona, ara és l’exconsellera Montserrat Tura qui vol optar per encapçalar la candidatura del PSC al primer ajuntament català.
Evidentment entre les “precandidatures” de Ferran Mascarell i la Montserrat Tura hi ha una diferència significativa. Mentre Mascarell no comptava amb el suport del “aparell” del partit, es a dir, de la direcció nacional del PSC, Tura si que compta amb aquest suport.
Mascarell havia estat regidor de Cultura de l’ajuntament de la ciutat Comtal i per tant, bon coneixedor dels “entramats” municipals de Barcelona
El bagatge de la Tura no és gens menyspreable. Té experiència en política municipal com a alcaldessa que va ser de Mollet del Vallès i també com a consellera de la Generalitat a la Conselleria d’Interior amb el president Pasqual Maragall i a la Conselleria de Justícia amb el president José Montilla.
Les enquestes sobre la intenció de vot a Barcelona donen, per primer cop la victòria a CiU. Si CiU assoleix l’alcaldia de Barcelona, per primer cop, “controlarà” les dues administracions més importants de Catalunya.

D’aquí a les eleccions del mes de maig, Hereu, és molt difícil que remunti a les enquestes. Tal com va passar a les passades autonòmiques que des de fa mesos auguraven una hecatombe del PSC i per molt que s’hi va esforçar Montilla, va ser impossible endreçar el rumb, amb Barcelona em temo que passi el mateix.
Per tant és necessari buscar noves solucions. La Tura ha estat sempre un (una) dels consellers (conselleres) de la Generalitat més ben valorats (valorades) La gestió al cap davant de les dues conselleries per on ha passat ha estat força bona, per tant, la imatge que té és idònia per mirar de guanyar les municipals a Barcelona.
A més, la situació actual de l’exconsellera no és la que ella desitjava. Diputada i secretaria de la mesa del parlament és un càrrec que li dóna poc marge de maniobra i és lògic que aspiri a un càrrec polític on pugui demostrar, una vegada més, la seva vàlua personal.    

AUGMENT DELS “SINPA”

Aquest matí explicaven al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER que des de que està prohibit fumar als establiments hostelers ha augmentat el nombre dels “sinpa”.
En argot, els “sinpa” són els que marxen “sense pagar” (potser en català caldria dir “senpa”)
Amb l’excusa d’anar a fer el cigarret fora, es veu que es deixen la consumició a mitges i després ja no tornen a entrar, marxant sense pagar.
Per evitar-ho, molts d’establiments ja adverteixen amb cartells que les consumicions s’hauran de pagar al moment de servir-les. Recordo que als establiments on es ven tabac, també hi sol haver cartells d’aquest tipus: “El tabac s’abonarà a l’acte”. I es que molts, després d’haver menjat, “no se’n recordaven de pagar”.

LA CAVERNA MEDIÀTICA CONTRA MESSI

Continuant amb el tema de l’altre dia, sobre si Lionel Messi es mereixia o no ser Pilota d’Or, des de Madrid, des de l’anomenada “Caverna Mediàtica”, especialitzats involucionistes, s’hi estan mostrant en contra. Segons ells eren més mereixedors del premi els “espanyols” Xavi Hernández, però, sobre tot, evidentment, per motius obvis, Andrés Iniesta.
Com deia abans d’ahir, a mi pràcticament em donava igual, els tres eren jugadors del Barça sorgits de la pedrera, encara que mostrava la meva simpatia per Messi.
Al programa “Punto Pelota”, de la cadena ultradretana “Intereconomía” (no la miro, simplement vaig veure alguns talls que van sortir a “Alguna pregunta més (APM)” van arribar a dir que “el mateix vestidor del Barça va fer campanya a favor de Messi per desestabilitzar al Madrid”. L’argument que empraven era que així, Messi, avançava a Cristiano Ronaldo en pilotes d’Or i això li podia crear cert neguit...”.
Mireu per on, jo penso que és exactament a l’inrevés, que el que s’intenta fer des de la Caverna Mediàtica és crear suspicàcies al vestuari del Barça per a crear divisió entre els jugadors.
Guardiola ja ha dit que això no passarà, que hi ha massa bon rotllo i massa respecte entre tots els jugadors per a que, ara, puguin sorgir diferències per l’atorgament del trofeu.
Com bé diu Xavi “l’important són els títols col·lectius” i el Barça d’aquest any encara no ha guanyat res... I si vol la lliga haurà que fer (imagino) més punts que l’any passat. De moment anem pel bon camí.

Per cert, si ahir vareu “passar” de Garbo i veiéreu el Barça per la Sexta, si havia algú que encara no estava convençut, crec que Messi va donar els suficients arguments per a demostrar qui és el millor del món i, per tant, mereixedor de l’apreciat trofeu que li van donar dilluns.  

EL DESPROPÒSIT DE TV3

Per aquesta nit a les 21:50 h, TV3 té programat el documental Garbo, dintre de l’espai “Sense Ficció”. El documental està basat amb la història de Joan Pujol Garcia, l’espia català que va enganyar els alemanys a la II Guerra Mundial. Va guanyar un premi Goya 2010 i també un premi Gaudí 2010 en la seva segona edició. Per tant, un programa prou interessant per veure’l.
Quasi que a la mateixa hora (22:00 h), la Sexta emetrà el partit de futbol de la Copa del Rei entre el Barça i el Betis. Els partits del Barça solen ser els programes amb més audiència de la televisió, segons els estudis que es fan al respecte.
Per tant, em sembla un despropòsit total que TV3 hagi escollit aquest dia i aquesta hora per emetre un documental tant interessant com Garbo. Cal recordar també que el logotip de TV3 apareix a la samarreta dels jugadors del Barça.
Ja sé que amb la tecnologia d’avui en dia, es pot enregistrar un dels dos programes per mirar-lo després o en un altre moment. També es podrà veure a la web de la televisió pública de Catalunya. Però siguem realistes: Quants ho faran?

MESSI, PILOTA D’OR DE LA FIFA 2010

Finalment es va saber qui va ser el guanyador de la Pilota d’Or de la FIFA 2010: Lionel Messi. Per primer cop, aquest any, s’han unificat els dos principals trofeus futbolístics, la Pilota d’Or que atorgava France Football i la FIFA World Player que donava el màxim òrgan futbolístic.
Vagi per davant que si el guanyador hagués estat Xavi o Iniesta hauria estat igual de content que ara que l’ha guanyat el petit argentí. Però Messi, dels tres, era el meu favorit. És el que em té “el cor robat”. Però em quedo amb les paraules de Xavi, en un esport col·lectiu com és el futbol, el trofeus individuals, de vegades, són injustos”. Té tota la raó. Qualitats futbolístiques i humanes en tenen tots tres...
Però ahir, més que el trofeu individual que va guanyar Messi i que el reconeix con a millor jugador del món de l’any passat (què hauria passat si hagués fet un millor paper amb la selecció argentina?), va ser la gran festa del Barça. Fins a 6 jugadors del “nostre equip” van estar entre l’11 ideal. A part dels tres finalistes, també hi eren Puyol, Piqué i Villa. Però també hi haurien pogut estar Busquests i Álves perfectament. I dels 6 que si que hi estaven, 5 del planter! Quin preu tindrien aquests jugadors de posar-se al mercat?
Amb 23 anys, Lionel (Leo) Messi és el segon cop que guanya la Pilota d’Or. Juntament amb Johan Cruyff són els únics jugadors dels Barça que l’any guanyat dos cops vestint la samarreta del club. Però Messi, a més a més, ja portava guanyats dos FIFA World Player. Si no canvia (que no canviarà) i si el respecten les lesions, quants trofeus més pot guanyar? I quants dies més de glòria pot donar al Barça?
Culers, passeu-vos-ho bé! L’etapa que estem vivint és com un somni. El primer equip del món en guanyar 6 títols en un mateix any. Dos anys consecutius sent campions de lliga i l’any passat amb rècord de punts: 99! Com diria Guardiola, “una autèntica burrada” I aquest any anem camí d’assolir nous rècords. De moment, a aquestes alçades de la lliga, mai cap equip (ni el Barça de l’any passat), havia aconseguit tants punts. Quan falta una jornada per a que acabi la primera volta, 49! A més ha guanyat tots els partits que s’han jugat fora de casa, un altre rècord molt difícil de batre. Continuem?
Fa dos anys deia que calia passar-ho bé mentre poguéssim. “La realitat” (ja no es un somni) encara dura... Que continuï per molts anys!

Felicitats Barça! 

DELEGATS O COMISSARIS

Aquesta setmana està previst que Mas nomeni els delegats del govern dels diferents territoris de Catalunya: Lleida, Tarragona, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Pirineus. En principi només Barcelona podria quedar pendent (la setmana passada encara hi havia dubtes sobre qui seria la persona escollida)
Poques sorpreses, per no dir cap. A tots els territoris esmentats, el delegat serà el màxim representat de la Federació de CiU. Curiosament tots militants de CDC i homes. Així, a les Terres de l’Ebre l’elegit seria (serà) Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i diputat electe a les passades eleccions autonòmiques.
A priori, sembla que, una vegada més, CiU opta per posar una mena de “comissaris polítics” per controlar els diferents territoris de Catalunya.  
Xavier Pallarès no s’ha fet famós precisament pel seu tarannà dialogant. Públics han estat els continus enfrontaments dialèctics amb l’altre pes pesant de la política terraltina i representant en aquest cas de l’UPTA-PSC. Em refereixo a Joaquim Paladella, alcalde de Batea i diputat al Parlament les dues legislatures anteriors.
Encara recordo que ja fa uns anys, quan Xavier Pallarès encara portava poc temps en política es va molestar molt perquè algú el va qualificar com a “cacic”. L’argument que va fer servir és que una persona jove com ell (per aquell temps rondava els 40 anys) no podia ser un “cacic”. Recordo que vaig pensar: “Només cal donar-li temps”. I temps ha tingut per aprendre’n...  
I com  per a mostra un botó, recordo que els meus companys de partit em van contar que en unes passades eleccions (igual van ser les darreres generals, no ho recordo amb seguretat), dos companys van anar fins al “seu poble” a fer un acte electoral. El local estava reservat, l’hora anunciada, els oradors que hi tenien que intervenir, també... Però a l’acte només hi van assistir els dos socialistes i l’algutzil que era  l’encarregat d’obrir-los la porta del casal.
Sembla ser que l’alcalde havia “recomanat” als seus conciutadans "no assistir-hi”. Suposo que per no alterar la salut mental de la gent del poble.

Després vindrà la designació dels delegats territorials de les diferents àrees. En parlarem.   

NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 

 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució

email protegit

Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.

NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...

Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...

De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!

Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.

També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.

Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.

 

I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...

Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...

Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.  

   

UNA NOVEL·LA SOBRE EL MAQUI “LA PASTORA” GUANYA EL PREMI NADAL

El Periódico de Catalunya titula: “Giménez Bartlett obté el Nadal amb una novel·la sobre una maquis”.

Per a començar no estic d’acord amb aquest títol. Encara que “nascuda” Teresa (de fet l’elecció del sexe va ser del capellà del poble), Florencio que així és com es va acabar dient, sempre es va sentir home. Recordo una entrevista que li van fer a la revista Interviu, allà pels anys 80, on ell afirmava haver tingut relacions completes amb una dona (si la memòria no em falla, a Andorra)

La “fama” de la Pastora li ve, precisament d’aquesta “ambigüitat” i de la mala qualificació d’hermafrodita. La Pastora no era hermafrodita, simplement va ser una criatura que al néixer tenia el sexe poc definit i, com he dit abans, el capella del poble, davant el dubte, “va decidir” que fos xiqueta i així es lliuraria de la mili...

Florenci Pla Messeguer (batejat com a Teresa), va néixer al poble de Vallibona, comarca dels Ports.

L’apel·latiu de ‘la Pastora” li ve del treball que feia: cuidar del ramat d’ovelles. D’aquí a “tirar-se al ‘monte’” i sumar-se als guerrilles de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), hi ha tota una història d’ultratge cap a la seva persona per part de membres de la Guardia Civil.

Sobre la Pastora, a part de la novel·la guanyadora del Nadal que, per cert, encara no he dit com es titula (Donde nadie te encuentre), s’han publicat altres llibres, com una biografia.

Però a mi em va agradar especialment un documental que va fer el realitzador francès Ismael Cobo fill d’un maquí càntabre i que li va explicar la vida i aventures del guerriller de Vallibona. El títol del curtmetratge de quasi 1 hora de duració es diu "Siempre será La Pastora". I em va agradar per l’enfocament que sé li dóna, pels paisatges que hi surten, pels testimonis de la gent del poble, etc.

Parlant de testimonis, vaig conèixer personalment a un home que me’n va parlar, precisament quan va sortir a la revista Interviu. Era de Santa Bàrbara (ja fa molts d’anys que va morir) i es deia Pepito, més conegut com Barrabom. Em va explicar que una vegada, a un ball (si em va dir el poble no me’n recordo, algú el va encoratjar de ballar-hi. Però ell ho va rebutjar exclamant: “Com voleu que balli amb un home!”. 

ENSENYAR O EDUCAR

Tots dos mots van molt estretament lligats. “Ensenyar” una determinada matèria, si no porta implícita una bona educació, l’ensenyament quedarà incomplet, coix.
“Educar” sense “ensenyar”, pareix que no tingui gaire sentit, ja que per “educar” cal “ensenyar” moltes coses, més enllà del propi civisme.
Però depèn de qui estigui al govern de la Generalitat, pareix que li agradi més un mot que un altre. Crec que a l’hora de la veritat és més qüestió de conceptes que de mots. Particularment m’agrada més el “d’educar”.
El nou govern presidit per Mas ha canviat el nom de moltes de les conselleries. També ho va fer el govern de Maragall quan va accedir al poder.  
Alguns dels canvis estan relacionats amb la reducció de carteres, però d’altres, simplement, és qüestió “d’ideologies polítiques”.
Anem a veure quines són les conselleries que han canviat de nom.
"Acció Social i Ciutadania” ha recuperat la darrera denominació que va tenir amb Pujol: "Benestar i Família”. Una denominació més en consonància amb la manera d’entendre la societat que té CiU. “Ciutadania” els deu de parèixer un nom massa “revolucionari”. Una vegada ja vaig tenir un “canvi d’impressions” amb un càrrec “domèstic” de CDC. Ell els hi deia “votants”, en canvi, per a mi, tots són ciutadans. Votin al partit que votin.
Una de els conselleries que més vegades ha canviat de nom és la “d’Agricultura”. Amb el govern d’Entesa es des “Agricultura, Alimentació i Acció Rural” i ara passa a dir-se “Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural”. Una part del canvi és degut a la incorporació de l’antiga conselleria de Medi Ambient i Habitatge.  
Una de les que ha canviat el nom per raons d’unificar àrees és la de “Innovació, Universitats i Empresa” que, juntament amb la d’Economia i Finances passa a dir-se Economia i Coneixement. Ara bé, l’apartat “d’Empresa” (cal dir que abans tampoc no s’entenia gaire que estiguessin a les ordres del mateix conseller) s’inclou dintre de Empresa i Ocupació. Aquí sí, dos àrees estretament lligades. Absorbeix, per tant, Treball.   

Cultura “aparca” Mitjans de Comunicació i es queda amb aquest nom “pelat”. En aquest cas, crec, que l’anterior denominació era molt més raonable, ja que la televisió i la ràdio pública, així com les cadenes privades amb implantació territorial, tenien una conselleria de referència.

També la conselleria d’Interior queda “desvestida” de “Relacions Institucionals i Participació” que ara passaran a mans de la vicepresidència quan abans, el vicepresident (Carod-Rovira) només exercia de tal.  

En la majoria dels casos només és canvi de noms, molts d’ells deguts a la “necessària” eliminació de conselleries i per tant, d’alts càrrecs.

En temps de crisi hi ha que estalviar i donar exemple des d’un bon començament i des de dalt.

A veure si dura fins al final o, a mesura que avança la legislatura es van afegint nous càrrecs de confiança i assessors tal com passava amb els governs de Pujol.

DE REI GASPAR FA 20 ANYS

Aquesta ni és la nit més il·lusionant per a tota la mainada del país. Melcior Gaspar i Baltasar (o “va saltar” y se cayó) arribaran a cada un dels seus pobles per a portar joguines a tots els nens i nenes que “s’han portat bé”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen  “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.  

2011, UN ANY DE PUJADES I POQUES BAIXADES

Amb l’arribada del nou any és normal (quasi obligatori) que s’apugin la majoria dels bens i serveis. El que més controvèrsia ha generat és la “llum”, amb una pujada del 9,8% crec que ha batut tots els rècords. Però també s’han apujat la majoria dels transports, tarifes postals, la bombona de butà, etc.
En cara que els sous s’apugin poc o es congelen (com és el cas dels empleats públics) bona part dels preus tenen una pujada més que considerable.
Aquest matí s’ha sabut que la dada avançada de l’IPC estatal de l’any passat també s’ha disparat fins el 2,8% a manca de la confirmació oficial que es farà dintre d’uns pocs dies. Si a això li sumem que l’atur del 2010 també va pujar un 4,5 (a pesar de la caiguda del mes al desembre), és evident que els resultats no puguin ser més negatius.
Aquest matí la SER ho explicava bé: “No hi ha cosa més negativa que s’apugi l’atur sumada a un increment notable de l’IPC”.
De les poques coses que s’abaixen està el preu de la vivenda. L’estoc de pisos per a vendre, sumada a la crisi i la manca d’incentius a la compra de vivenda nova fa que les vendes (com les vendes del cotxes) no paren de caure.
Els incentius fiscal a la compra pisos i cases que passin a ser “vivenda habitual” queda molt reduït de cara l’any 2011. Només els que guanyin menys de 24.000 euros anuals podran, en principi, desgravar-se la compra de la casa. Això ha fet que durant l’any 2010 hagin estat “molts” (ho poso entre cometes perquè tot és relatiu) el que van decidir comprar-se un nou habitatge.
L’ajuntament d’Amposta, com la majoria dels ajuntaments van decidir congelar els impostos, taxes i preus públics per aquest any. No obstant això, el rebut de l’IBI urbana seguirà incrementar-se de forma irremeiable. Com és possible? Perquè quan es va fer la revisió cadastral a principis de la passada dècada, per a que el ciutadà no notés tant la pujada, es va decidir que l’increment s’anés incorporant any rere any. A proposta de l’equip de govern, el ple de l’ajuntament ampostí tindria la potestat de “congelar” realment aquest impost, però no es fa així. Cadastre també apuja el valor cadastral segons l’IPC anual, per la qual cosa, tampoc s’acabaria de “congelar” del tot.
Per tot plegat, els auguris per a l’any que tot just acabem de començar no són, ni molt menys, optimistes. Així, d’entrada es preveu que l’atur (en línies generals) segueixi pujant. També pujarà l’IPC, encara que, segurament menys que l’any passat, ja que bona part de l’increment, segons el govern es deu a les apujades del tabac i begudes alcohòliques del mes de novembre. I també el preu dels combustibles, sobre tot dels derivats del petroli.
Per tant, allò de pròsper i feliç 2011, no deixa de ser un desig difícil de complir-se.  

LES BEQUES DE TRANSPORT DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Abans del dia de la inauguració de Fira Amposta, una neboda em va fer saber que “L’alcalde ja havia començat la campanya electoral de cara les eleccions del mes de maig”. Efectivament, dintre del programa de la Fira hi havia una acte de “lliurament de beques de transport” per als (les) residents a Amposta que haguessin aprovat tot el curs acadèmic 2009/10. Molts hi van assistir com es pot veure a la foto de la Revista Amposta, però d’altres (com ara les meves nebodes), no. Aquestes beques tenen una quantia màxima de 300 euros i depèn de la quantitat justificada amb bitllets de tren, bus, etc.
Les meves nebodes van passar a recollir el xec per la casa consistorial ampostina. Allí les hi van lliurar un xec del Banc de Santander. M’ho explicaven indignades: “I quan el vàrem anar a cobrar, ens van cobrar despeses. No els haurien pogut fer ‘al portador’ i cobrar-los a la pròpia entitat. Segur que ‘l’Ajuntament’ té algun tipus de relació amb el banc”.
Malgrat l’ajut, no van quedar gaire contentes.

INFORMACIONS APAREGUDES AVUI EN PREMSA (03-01-2011)

EL PERIODICO DE CATALUNYA. En portada: Bozal (la nova consellera de Justícia de la Generalitat) va equiparar les consultes amb els funerals proetarres.

EL TRIANGLE. Quin debat intern ha generat a TV3 el reportatge sobre Artur Mas?

EL PLURAL. Un juez ordena la intervención de lotería en la que aparece la imagen de Fabra.

L'ERO DE "CADA DIA"

El diari El Punt d’ahir portava una notícia referent als ERO’s que hi ha hagut a les Terres de l’Ebre. Segons la informació que donava recollida del sindicat UGT, l’any 2010 s’havien incrementat força. I en donava els exemples més significatius: Ploegmakers, Indo, Antanix, Amitech, etc. Segurament se’n han deixat d’altres potser igual d’importants, ja que la quantitat de treballadors que se’n han anat a l’atur, és elevada. En resum, hi van haver 111 ERO’s que van afectar a 1.410 treballadors i treballadores.
La nit de cap d’any, un extreballador de Gestoria Callarisa d’Amposta em va fer una pregunta un tant enigmàtica: “Què et sembla el què ha passat?” Evidentment no sabia de que m’estava parlant. “’Callarisa’ que ha fet un ERO!”. Li vaig dir que aquests dies no havia anat a treballar i que, per tant, no sabia res. En preguntar-li a quins treballadors afectava (als més vells, al de menys antiguitat, etc.) no va saber-me dir res en concret.
Al tornar a treballar, he tingut l’ocasió de parlar amb un dels treballadors de ‘Callarisa’ i li he preguntat sobre la veracitat de la informació. M’ha dit que sí, que efectivament la gestoria havia fet un ERO. En quan als treballadors m’ha dit que “estaven tots afectats, però que n lloc de acomiadar-ne uns en concret, s’ha optat en fer reducció de jornada”.
Depenent de la secció on estan ubicats (fiscal, laboral assegurances, gestoria, etc.) en faran uns mesos o uns altres...
Crida l’atenció que una empresa de serveis hagi tingut que adoptar una situació com aquesta. Però és que el departament de gestoria, cada cop, té menys volum de treball. L’altre dia ens ho explicava una treballadora d’una de les gestories de Tortosa de més antiguitat: “La feina ens ha baixat moltíssim, per exemple en allò que respecta a les targetes de transports; abans qualsevol vehicle de ‘mercaderies pròpies’ en necessitava, ara no”.
Certament l’evolució dels temps fa que cada cop es puguin tramitar més coses via Internet o bé s’ha canviat el sistema, com per exemple les tramitacions dels permisos de conduir que ara ja ho fan els propis gabinets mèdics sense caler passar per la gestoria.
Això és positiu per un costat, ja que està bé facilitar les coses a l’usuari, però per l’altra “s’ajuda” a incrementar les llistes de persones desocupades.

JUBILACIÓ ANTICIPADA

En aquests temps que tan es parla de allargar l’edat de jubilació als 67 anys, n’hi ha que, de forma voluntària, decideixen jubilar-se després dels 65. De fet hi ha gent que no es jubila mai, com per exemple escriptors, actors o d’altres personatges mediàtics.

Només fa unes setmanes es va jubilar el veterà presentador Larry King que va conduir un programa d’entrevistes a la cadena nord-americana CNN durant 25 anys (1985-2010) Té 77 anys i és tot un referent al món de la televisió americana.

Al nostre país, també se’ns jubila tot un referent de la comunicació i ho fa en contra de la seva voluntad. Tal vegada el millor comunicador que hi ha hagut a les darreres dècades després de Matias Prats pare. Em refereixo a Iñaqui Gabilondo, un guipuscoà germà de l’actual ministre d’Educació Ángel Gabilondo i de iaio d’Horta de Sant Joan.

Se’l va començar a conèixer per part del “gran públic” quan conduïa el programa “Hoy por hoy” a la cadena Sociedad Española de Radiodifusión, més coneguda com la SER, el programa de més audiència de la història de la ràdio espanyola. Recordo que per aquell temps, hi havia una gran rivalitat entre Luís del Olmo que conduïa els “seu” “Protagonistas” (Onda Cero) i també amb el programa La Mañana que van presentar successivament Antonio Herrero, Luis Herrero i Federico Jiménez Losantos (COPE) i el propi Iñaqui Gabilondo. Tothom s’atribuïa ser-ne el número 1 de la ràdio espanyola. Sobre aquesta polèmica, Gabilondo va dir: “Mentre tothom diu que és el número 1, jo reivindico ser-ne el número 2”. Al cap de poc temps, les xifres d’audiència el catapultarien cap al primer lloc de forma incontestable.

Quan va deixar la SER de forma voluntària el 30 d’agost de 2005, ja que volia portar a terme altres projectes informatius, va passar a ser el presentador de “Noticias Cuatro”. A principis d’aquest any, Gabilondo va deixar la cadena Cuatro per a incorporar-se com a presentador de l’informatiu de la nit “Hoy” de la cadena CNN+ (la “marca” espanyola de la cadena americana on treballava Larry King)

El passat 23 de desembre va “penjar el micròfon”, tal com es diu en aquests casos, ja que CNN+, que pertany al grup PRISA, va de deixar d’emetre el passat 28 de desembre. Iñaqui Gabilodo anunciava que es “jubilava” al 68 anys. Per ell una jubilació anticipada...

Evidentment, mai sé sap del cert si una persona es retira de forma definitiva o no. Hi ha casos de famosos que, després d’haver-se retirat han tornat a l’activitat, com per exemple Michael Jordan que es va retirar el 1993 després de la mort del seu pare, tornant a les pistes de bàsquet a partir de 1995 per tornar-se a retirar l’any 1999 i  retornant el 2001. La definitiva retirada es va produir el 2003.

Però què hi ha al darrera de la retirada (jubilació) d’Iñaqui Gabilondo? La resposta és tan senzilla com preocupant: la manca de pluralitat informativa. I la pluralitat va estretament lligada amb la llibertat d’expressió. La SER, dintre de la seva objectivitat i rigor informatiu, és evident que es tracta d’una emissora on hi tenen cabuda els periodistes més progressistes de les ones espanyoles. La seva “neutralitat” informativa fa que es puguin donar lliurement tota mena d’opinions tant si agraden a determinats grups polítics com si no.

A Cuatro passava el mateix fins que va ser comprada per Gestvisión Telecinco. Finalment a CNN+ va trobar el “refugi” adient per poder fer allò que havia fet durant molts d’anys.

Iñaqui Gabilondo no està ben vist per la gent del PP. Prova d’això és que mai ha pogut entrevistar a José María Aznar. Hi ha una anècdota protagonitzada per Luis del Olmo i el propi Aznar on el periodista li va preguntar al mandatari espanyol el “perquè no havia accedit mai a ser entrevistat per Gabilondo”. Després de quasi un minut de silenci, del Olmo es va dirigir als telespectadors per a dir-los-hi que no hi havia cap problema tècnic, simplement era que Aznar no li responia a la pregunta.

Quan un periodista de la magnitud de Iñaqui Gabilondo es “jubila”, segur que no ho farà del tot. A partir d’ara es podrà dedicar a escriure les seves memòries amb centenars d’anècdotes que contar, fer conferències, intervenir en col·loquis, etc. Segurament unes activitats no tant estressants com sortir cada dia a fer un programa bé a la ràdio o bé a la televisió. 

FELICITICACIÓ DEL DIARI SPORT PER AL 2011

ADÉU, 2010

Amb l’arribada del home dels nassos, s’acaba l’any. Un any 2010 que no ha estat, en general, ni millor ni pitjor en el tema personal. Diferent? Els anys sempre són una mica diferents. Semblants tal vegada. No us parlaré de les coses bones i dolentes que han passat. Ni d’esports, on les televisions estan bombardejant aquests dies del bé que ha anat l’any per a l’esport espanyol (també pel català, sobre tot per al Barça), ni d’economia.  

En el terreny personal ha estat un any prou intens, carregat d’activitats, però també hi ha hagut temps per al lleure, com és normal.

Al poc de començar l’any, la CACN ens convocava a una manifestació a Ascó, allí on es vol instal·lar un Magatzem Centralitzat de Residus Nuclears. Era el 24 de gener.

El 24 de febrer a Tortosa hi va haver una manifestació que va acabar a la plaça de l’ajuntament de la capital del Baix Ebre per a protestar per l’endarreriment de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

La CANC no va trigar massa en tornar-nos a convocar. Aquest cop a Móra d’Ebre el 7 de març.

Però com no tot són manifestacions a la vida, el Dijous Sant (3 d’abril), com és tradicionals des de fa diversos anys, amb un grup d’amics i amigues d’Amposta i Ulldecona, férem la sortida anual a un lloc no gaire lluny, però d’aquells que, normalment, no sols visitar gaire o, fins i tot, és el primer cop que el visites. L’excusa és passar el dia junts i, a l’hora de dinar, asseure’ns tots al voltant d’una taula amb un bon àpat al davant. Aquest any el lloc escollit va ser Ares del Maestre, a la comarca de l’Alt Maestrat i el restaurant, “Mesón el Coll”. Després de dinar varem arribar fins a Morella.

A finals de maig, concretament el dia 30, la PDE en va convocar per a manifestar-nos a Barcelona. De les 4 manifestacions que ha convocat la PDE a la capital catalana, aquesta fou la menys nombrosa. No obstant, la festa reivindicativa, un cop més va estar a l’alçada.

El 8 de juny, com molts empleats públics (però molts menys del que hauria estat desitjable) vaig fer vaga en contra de la retallada salarial que proposava el govern central.

Segurament el 10 de juliol passarà a la història per la gran manifestació “unitària” que es va fer a Barcelona per a rebutjar la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia i que “retallava” bona part del “sostre” catalanista. Una malaltia em va impossibilitar assistir-hi, tal i com era el meu desig, però al menys amb esperit, hi vaig ser present.

A finals d’agost, concretament entre el 21 i 28 varem marxar de vacances al S de França. Nimes va ser el nostre quarter general. Des d’allí visitàrem la zona de la Camarga, Avinyó, Montpeller, Aigües Mortes, etc.  

El 29 de setembre, els sindicats majoritaris van convocar una vaga general a la que s’hi van afegir altres sindicats sectorials o més petits. El motiu era protestar en contra de totes les mesures econòmiques que pretenia aplicar el govern de Zapatero.

Entre l’1 i el 4 de novembre, férem una petita escapada a Sigüenza (Guadalajara) per a visitar una ciutat i una zona que no coneixíem.

Finalment, vull mencionar un acte tal vegada menor, però d’aquells que deixen empremta als qui hi assisteixen. Va ser el dia 3 de desembre a Gandesa, concretament a la biblioteca municipal. Allí, l’amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Els Templers a les Terres de l’Ebre”.     

L'HOME DELS NASSOS

PRIMERES CRÍTIQUES AL NOU GOVERN

L’altre dia, l’amic Enric Insa (suposo que el cognom li ve d’Onda) em feia un comentari al blog i em deia dues coses. La primera que s’estranyava que no hi hagués cap conseller de l’Ebre i la segona que, com a tot govern, cal donar-li els 100 dies de “gràcia”.

Certament hi ha una regla no escrita on al nou govern se’l “respecta” els primers 100 dies de mandat. Sobre el segon tema, només una cosa: aquí cal veure el poc pes que té l’Ebre dintre de Catalunya i no només l’Ebre, sinó tota la demarcació de Tarragona.

Però al nou govern de Mas ja se’l va començar a criticar fins i tot abans de prendre posició. Òbviament a Ferran Mascarell, des del PSC se’l considera una mena de traïdor, encara que ell vulgui suavitzar la cosa i dir, com va fer ahir, que “sé sent socialista”.

Un dels més criticats des del territori és Felip Puig, a qui li diuen el “conseller del transvasament de Pujol”. Però no són els únics.

A la nova consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, les crítiques li han caigut de tots els costats. Per part d’ERC sé l’acusa d’haver perseguit judicialment les referèndum independentista d’Arenys de Munt i per part de C’s li van dir que “a veure si ara es feia nacionalista...”. Sobre ella també es diu que parla castellà en la intimitat, ja que com a llengua materna té la “llengua del ‘imperio’”

Del nou conseller de Salut, Boi Ruiz, més que criticar-lo, ja es parla de la retallada que patirà el sistema públic sanitari, ja que ve de la gestió privada, un sistema que agrada molt CiU i que ja es va posar en marxa sota el govern de Pujol. Sense anar més lluny, els hospitals de Móra d’Ebre, Amposta i Jesús tenen gestió privada. Però també recau una crítica sobre ell: col·laborar amb la fundació FAES que presideix l’expresident espanyol José maria Aznar.  

Però la darrera polèmica ha sortit avui mateix. Bé, al menys jo l’he llegit avui. El diari el Triangle feia la següent pregunta: “Qui serà “de debò” el conseller d’Economia de la Generalitat?” D’entrada, la pregunta, ja dóna a entendre que no serà el conseller escollit Andreu Mas-Colell, un intel·lectual que ha fet de professor a les universitats nordamericanes de Berkeley i Harvard, ja que segons pareix, el professor Mas-Colell, és un expert en microeconomia, es a dir, en economia d’empresa i, com tothom sap, els comptes d’una administració pública con la Generalitat de Catalunya formen part de l’anomenada macroeconomia. Per cert, a la pregunta formulada pel Triangle, la resposta és: el propi Mas! Per tant, potser haver buscat un altre més adient, no?

Per últim al propi Mas sé li retreuen al menys dues coses: d’incomplir el programa electoral (va dir que reduiria les conselleries en un 25% i no ho ha fet) i de mantenir el càrrec de vicepresident (vicepresidenta en aquest cas), un càrrec que ell va criticar quan sé va nomenar a Josep Lluís Carod Rovira.

I tornant al començament. També al nostre territori hi ha veus en contra de membres destacats de CiU que critiquen que no s’hagi nomenat cap conseller d’aquí. Evidentment, a Amposta es “donava per fet” el nomenament de qui ha estat el seu líder territorial durant moltes dècades i ara ocupa un escó al Senat espanyol.    

AMPOSTA INAUGURA EL QUART JUTJAT

Sense tanta pompositat com la inauguració d’una instal·lació (per exemple quan es va inaugurar la seu judicial amb la presència del llavors conseller Josep Maria Vallès), avui a Amposta s’hi inaugurat el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 amb la presència del director dels Serveis Territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre, Frederic Espuny, l’alcalde d’Amposta i bona part dels regidors de la ciutat.

El 4t jutjat neix amb la vocació de descongestionar la feina que ara tenen els altres tres.

Durant la inauguració d’avui s’ha fet una “carta als Reis Mags”, demanant-los que s’atorgui a Amposta una plaça de Fiscal de forma permanent, ja que, fina ara, només 2 fiscals de Tortosa baixen a Amposta un cop per setmana.

El consistori ampostí, a principis d’aquest any, ja va aprovar una moció presentada pel PSC per a que es crees una plaça de fiscal. Fins ara, el Ministeri de Justícia de Madrid, l’organisme competent per a crear-la encara no ho ha fet. Ara, aprofitant la posada en marxa d’aquest nou jutjat, amb més motiu, es tornarà a demanar. 

DEL PINO DIMITEIX COM A DELEGAT DE LA FCF

Efectivament, el tortosí Joaquín E. Del Pino ha dimitit avui com a delegat territorial a les Terres de l’Ebre de la Federació Catalana de Futbol, juntament amb 14 directius més.

La notícia la feia pública avui mateix el encara president de la FCF Jordi Casals que porta al càrrec menys de dos anys. Ara caldrà convocar eleccions abans de 3 mesos.

Abans de les festes de Nadal, del Pino, company de treball i bon amic, ja em va explicar les desavinences al si de la junta directiva de la FCF que serien degudes a que “alguns dels membres de la junta ignoren totalment els equips més modestos”.

Del Pino que va ser vicepresident del Tortosa amb Bonfill i Lluesma, va dir que el no era el seu cas, ja que ell ara no és directiu de cap equip, però sí el d’altres vocals que pertanyen a juntes directives d’equips dels anomenats modestos. “No sé com ho permeten”, em va sentenciar.

Suposo que la dimissió s’ha fet pública avui perquè no es volia entorpir la gran festa del futbol català con és el partit anual que juga la selecció catalana, en aquest cas contra Hondures a qui va guanyar per 4-0.

Llegiu la notícia al Periódico.  

USURA

Segons el diccionari, el mot usura té el següent significat: “Interès del diner deixat, esp. El que ultrapassa l’establert per la llei o el normal. Delicte comés per la persona que presta diner amb aquest interès”.

Ara us vull explicar un cas verídic que em va passar a mi. El passat dimarts 21 de desembre em van lliurar dos xecs per imports de 195 euros i 97,5 euros, respectivament. Per motius de “protecció de dades”, no diré quina persona o entitat me’ls va donar, així com tampoc el nom de l’entitat financera. Cal dir però, que eren de la mateixa entitat financera on hi cobro la nòmina i pago tots els meus rebuts. Els vaig ingressar pel caixer automàtic el mateix dia. Dimecres, al mirar el compte per Internet me’n adono que els xecs havien estat retornats. Evidentment, la sorpresa va ser majúscula. Però encara era més sorprenent les despeses que em cobraven: 12 euros per cada un d’ells, es a dir, un total de 24 euros o en pessetes d’abans, 4.000!

Posat en coneixement del lliurador, se’m va informar que per un endarreriment a l’hora de ingressar diners al compte, efectivament, en el moment d’haver efectuat l’ingrés, no hi havia diners, però que podia dir a l’entitat bancària que els tornessin a passar que tot estava solucionat. Efectivament així va ser i els xecs es van fer efectius. Ara bé, els 24 euros, en aquests cas, me’ls va abonar el lliurador dels xecs.

Senzillament, unes despeses de devolució de 12 euros per xec, quan un d’ells ni arribava als 100 euros, em semblen un total i absolut abús.

Mirem-ho d’una altra manera. Es cobra un xec, s’ingressa i, com no hi ha diners al compte, no te’l poden pagar i a sobre et cobren una comissió de 12 euros. Els castellans dirien. “Además de cornudo, apaleado”. Quina culpa té l client que ingressa el xec si no hi ha fons al compte de qui el lliura? A sobre que no pots cobrar el xec et carreguen una comissió, amb la qual cosa te’ns un doble perjudici. O no és així?

El mateix passa a qui li embarguen el pis per no poder pagar la hipoteca. No només et quedes sense la vivienda, sinó que, a sobre, has de seguir pagant el préstec fins a que el cancel·les amb el banc (o caixa)

Vista la definició del encapçalament, no sé si el terme “usura” està ben empleat en aquests casos, però ho dic i ho ratifico: “Les entitats financeres són unes USURERES”.

Recordo un esquetx de la Trinca, segurament en un dels programes que van fer a TV3 sota el títol de “No passa res”, on Toni Cruz feia d’un jove una mica “retardat” i anava a demanar un préstec al banc. L’atenia personalment el director de la sucursal (crec que el paper el feia Josep maria Mainat) i quan li va preguntar quina quantitat volia, el jove li va demanar 50 milions de pessetes (què per l’època eren molts diners) Evidentment el director li va dir que no i el client va anar abaixant les seves pretensions inicials: 50, 10... Finalment, el director, per treure-se’l del davant, li va dir que no li podia fer el préstec perquè no era client de l’entitat. El jove li va dir que no hi havia cap problema, que si per aconseguir els diners havia que fer-se client, s’hi feia. Llavors li va preguntar a quin interès li pagaria els diners dipositats. El director li va dir (per exemple) al 5%. I després li va preguntar a quan li cobraria a ell els interessos. El director li respongué que al 10%. Llavors, el jove client “retardat” li va respondre: “Així també me’n obriria jo un de banc!”