Al finalitzar l’any són moltes les administracions que aproven els pressupostos per a l’any vinent. Entre aquestes, les menys importants, però també les més nombroses, són els ajuntaments. Així, és normal llegir al diari que s’han celebrat plens per aprovar els pressupostos de l’any 2009.
Els pressupostos significa posar números als fets que preveus. Hi ha tres grans capítols: els ingressos (si no hi ha entrades no hi pot haver sortides), les despeses i les inversions. Normalment aquest darrer capítol va per “lliure”.
Davant d’una època de crisi, on s’ha de posar el fre a la majoria de les coses, cal pensar, també en posar-lo a l’hora de confeccionar els pressupostos.
En el capítol d’ingressos hi ha que mirar que la pressió fiscal es moderi o fins i tot que s’abaixi. Tant els impostos municipals (l’Impost sobre bens immobles és el més important de tots), com les taxes, s’ha de mirar de congelar-les o que les seves pujades siguin per sota de l’IPC (increment de preus al consum), que és el termòmetre que marca l’apujada de preus i en la que es basen les pujades dels sous, pensions, lloguers, etc. Potser el capítol més difícil de contenir és el de les despeses. Reduir-les no és tasca fàcil. Penseu que a un ajuntament, el 50 % d’aquest capítol solen ser despeses de personal (sous més seguretat social) I l’altre despesa corrent: llum, aigua, telèfon, manteniment, reparacions, compres de consumibles (material d’oficina), els pressupostos de les regidories (cultura, festes...), etc. Abaixar aquestes despeses és tot un repte.
Ara bé, el capítol més important (pressupostàriament sol ser sempre el que té més dotació), és el de les inversions. Però per a poder invertir cal tenir diners i aquests poden obtenir-se de tres maneres: recursos propis, transferències d’altres administracions (subvencions de l’Estat, Generalitat i Diputació) i finalment, els préstecs.
En aquests darrers anys, l’ajuntament d’Amposta ens tenia acostumats a dedicar a les inversions uns recursos propis entre 6 i 12 € (o sigui entre mil i dos mil pessetes) I l’any passat es va inflar tant aquest capítol que l’alcalde ja va avisar: “sinó és ven patrimoni, no es podrà invertir”. Però de cara a la ciutadania queda molt bé dir. L’any que ve farem un nou pavelló, una nova piscina, urbanitzarem la majoria de carrers... I “pujarem a la Lluna”. I a l’hora de la veritat, d’aquest pressupost, difícilment s’aconseguirà executar un 20 %.
Aquest any, pareix que sí. Pareix que el pressupost sigui molt més realista. En recursos propis es destinaran uns 350.000 €, que no és que sigui una gran xifra, però que no té punt de comparació amb les dels altres anys. I, sobre tot, estan pensats per a crear llocs de treball al sector públic. Quan els sector privat per ocupació, han de ser les administracions les encarregades de crear-ne. Mai s’assoleixen tants llocs nous com els que es perden, però s’ha d’intentar crear-ne el màxim possible.
Si a més a més se li suma les transferències que s’han de fer des del govern de l’Estat i que no s’inclouen als pressupostos i que també són per a reactivar l’ocupació, l’any 2009, al menys, s’ha de mirar de que no s’incrementin les llistes d’aturats.
Menys inversió, sí, però ha de generar molta més ocupació.
dimarts, 23 de desembre del 2008
dilluns, 22 de desembre del 2008
L’INCIVISME, UNA CAUSA DE DEGRADACIÓ
Quan he anat fora d’Espanya (només he visitat alguna zona de França i Andorra), la majoria de vegades he pogut constatar que l’estat dels carrers és molt millor que aquí. Pel terra no es solen veure ni papers, ni cap tipus d’envàs, ni burilles de cigarret, etc. Tampoc es veuen pintades (graffitis), els espais públics no estan tan degradats com aquí, etc.
En la majoria dels casos, la culpa la té una bona part de la nostra ciutadania. Un exemple. Jo no he fumat mai. Puc ser molt més brut que altres persones 8personalment penso que no), però una cosa que no he fet mai és tirar les puntes de cigarreta per terra ni els paquets de tabac, ni tampoc he buidat mai el cendrer del cotxe al terra. Però no només embruta qui fuma. També ho fan altres persones després de menjar-se un iogurt o un entrepà o després de sonar-se el nas. Us heu fixat la quantitat de mocadors de paper que hi ha al terra? Jo sí, perquè la meva gossa és una aficionada a menjar-se’ls i quasi que paper que veu, paper que se’n porta a la boca.
Però aquest comportament incivic, no només és culpa dels ciutadans. Quasi tant culpa en tenen les nostres autoritats. Primer caldria que hi hagués una paperera o contenidor a cada cantonada. De vegades, esperant tirar alguna cosa, la porto a la ma per mig poble! També mancarien més contenidors d’excrements d’animals i dispensadors de bosses. Encara queden moltes zones de les ciutats on no n’hi ha (sobre els pobles no cal parlar-ne, ja que directament no n’hi ha en lloc) Una vegada posades aquestes mesures a l’abast dels ciutadans, després s’han de prendre les mesures correctores que calgui; es a dir: sancionar!
Però els carrers no estan plens només de brutícia. També els afecta la degradació dels espais públics. Les reparacions dels desperfectes no donen tants de vots com les grans construccions i inauguracions! És per això que les nostres autoritats no hi tenen tanta cura a l’hora de resoldre “aquests petits problemes”. Els bancs, on es solen seure bona part de la nostra gent gran, no es pinten ni es reparen en la mesura que cal. Per no parlar de l’estat dels nostres jardins i fonts, etc. Per posar un exemple, a la plaça del mercat d’Amposta hi ha una font que fa anys que no funciona. El motiu? Costa massa reparar-la i con s’ha d’arranjar tota la zona, ja es farà quan toqui! L’any passat, dintre d’aquesta font, un avet de Nadal s’hi va estar diversos mesos! Ahir, el Periódico de Catalunya, sota el títol de “Els barcelonins demanen més mà dura amb les conductes incíviques”, portava una petita estadística. A la pregunta de si eren habituals les conductes incíviques, quasi un 80 % es mostrava a favor. I a la de com es podria combatre, més del 90 % deien que fent treballs per a la comunitat, més d’un 88 % opinava també que fent campanyes educatives i en posar multes hi estava d’acord més del 80 %.
L’educació sempre ha estat bàsica en qualsevol societat que tingui una cultura avançada. Des de les escoles s’ha de inculcar aquests comportaments socials. Però també per part dels pares.
Un pare (o mare) que acaba de fumar-se una cigarreta i la tira al terra, no és bon exemple per al fill que acompanya a l’escola... Tampoc si escup o aparca en doble filera o a sobre de la vorera. I, de casos com aquests, en veiem cada dia, mentre les autoritats en fan els ulls grossos la majoria de vegades. Tot hi les denuncies públiques que es fan d’aquests comportaments...
En la majoria dels casos, la culpa la té una bona part de la nostra ciutadania. Un exemple. Jo no he fumat mai. Puc ser molt més brut que altres persones 8personalment penso que no), però una cosa que no he fet mai és tirar les puntes de cigarreta per terra ni els paquets de tabac, ni tampoc he buidat mai el cendrer del cotxe al terra. Però no només embruta qui fuma. També ho fan altres persones després de menjar-se un iogurt o un entrepà o després de sonar-se el nas. Us heu fixat la quantitat de mocadors de paper que hi ha al terra? Jo sí, perquè la meva gossa és una aficionada a menjar-se’ls i quasi que paper que veu, paper que se’n porta a la boca.
Però aquest comportament incivic, no només és culpa dels ciutadans. Quasi tant culpa en tenen les nostres autoritats. Primer caldria que hi hagués una paperera o contenidor a cada cantonada. De vegades, esperant tirar alguna cosa, la porto a la ma per mig poble! També mancarien més contenidors d’excrements d’animals i dispensadors de bosses. Encara queden moltes zones de les ciutats on no n’hi ha (sobre els pobles no cal parlar-ne, ja que directament no n’hi ha en lloc) Una vegada posades aquestes mesures a l’abast dels ciutadans, després s’han de prendre les mesures correctores que calgui; es a dir: sancionar!
Però els carrers no estan plens només de brutícia. També els afecta la degradació dels espais públics. Les reparacions dels desperfectes no donen tants de vots com les grans construccions i inauguracions! És per això que les nostres autoritats no hi tenen tanta cura a l’hora de resoldre “aquests petits problemes”. Els bancs, on es solen seure bona part de la nostra gent gran, no es pinten ni es reparen en la mesura que cal. Per no parlar de l’estat dels nostres jardins i fonts, etc. Per posar un exemple, a la plaça del mercat d’Amposta hi ha una font que fa anys que no funciona. El motiu? Costa massa reparar-la i con s’ha d’arranjar tota la zona, ja es farà quan toqui! L’any passat, dintre d’aquesta font, un avet de Nadal s’hi va estar diversos mesos! Ahir, el Periódico de Catalunya, sota el títol de “Els barcelonins demanen més mà dura amb les conductes incíviques”, portava una petita estadística. A la pregunta de si eren habituals les conductes incíviques, quasi un 80 % es mostrava a favor. I a la de com es podria combatre, més del 90 % deien que fent treballs per a la comunitat, més d’un 88 % opinava també que fent campanyes educatives i en posar multes hi estava d’acord més del 80 %.
L’educació sempre ha estat bàsica en qualsevol societat que tingui una cultura avançada. Des de les escoles s’ha de inculcar aquests comportaments socials. Però també per part dels pares.
Un pare (o mare) que acaba de fumar-se una cigarreta i la tira al terra, no és bon exemple per al fill que acompanya a l’escola... Tampoc si escup o aparca en doble filera o a sobre de la vorera. I, de casos com aquests, en veiem cada dia, mentre les autoritats en fan els ulls grossos la majoria de vegades. Tot hi les denuncies públiques que es fan d’aquests comportaments...
diumenge, 21 de desembre del 2008
SECTARISME (Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Entenc que no tots els lectors sàpiguen el significat exacte de la paraula sectarisme: evidentment, derivat de secta. I, com a molt, identifiquen secta amb algun tipus d’associació religiosa que imposa als seus adeptes un estret lligam amb el seu cap. Així, per a que tothom m’entengui, potser caldria començar per definir sectari. Segons el diccionari vol dir. “Relatiu o pertanyent a una secta”; però també: “Sequaç, intransigent, fanàtic d’un partit, d’una opinió”.
Evidentment, en política, seria molt més apropiada la segona accepció.
A partir d’aquí caldria buscar pautes de comportament per tal de donar consistència a l’afirmació i també altres models amb qui poder comparar les actituds actuals i d’altres formes d’actuar dels passat. El més difícil és trobar amb qui fer les comparacions, però en el cas de que hi hagin precedents, establir models de conducta per mirar de trobar similituds i diferències, és relativament fàcil.
El juny de 2007, Manel Ferré era escollit alcalde d’Amposta després de 20 anys d’alcaldies de Joan Maria Roig. Tot feia pensar que tindria un caràcter molt més obert i dialogant amb l’oposició. L’avalava una formació universitària i l’aprenentatge polític d’haver estat 20 anys al costat del seu predecessor. Encara que també s’ha de reconèixer que, en l’anterior etapa com a primer tinent d’alcalde i regidor de governació, de vegades havia mostrat certs tics autoritaris i poc dialogants. Però quan algú ocupa un càrrec, al principi, se li ha de donar cert marge de confiança. En política solen establir-se 100 dies de gràcia. Després de quasi un any i mig, han passat molts més fets per poder fer un anàlisi molt més acurat per arribar, finalment, a l’afirmació inicial.
Així, la primera mostra de sectarisme polític arriba només començar la legislatura. L’edició de la Revista Amposta (editada per l’ajuntament on l’alcalde és el seu director i de la que ja en vaig parlar fa uns mesos) que va sortir al carrer immediatament després de la constitució del nou ajuntament, portava fins la portada la fotografia de l’equip de govern (els 9 membres de CiU que li donaven la majoria absoluta), quan sempre s’havia publicat la totalitat de la composició del nou ajuntament (inclosos els membres de l’oposició)
Amb el pas de la coalició nacionalista a l’oposició de la Generalitat de Catalunya i la conseqüent pèrdua de poder, queden molt pocs càrrecs que ocupin llocs rellevats i de cert pes. Un d’aquests és la Presidència de la Diputació de Tarragona. Així, Ferré, convidava de pregoner de la festa major d’aquest any a Josep Poblet, president del organisme municipalista esmentat. En el pregó de festes va mostrar un gran desconeixement de la nostra ciutat, que mirava de suplir amb un discurs afable i proper.
Arriba el 31 d’octubre amb l’acte de donava per acabat del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Un altre cop la Revista Amposta fa mostra d’aquest sectarisme quan “envia” a la segona pàgina la foto en blanc i negre del President Montilla passant revista a un escamot de la policia autonòmica amb vestit de gal•la. Un mes abans, en una visita de l’anterior president de la Generalitat Jordi Pujol, l’havia tret en portada i a color.
Acabaré amb el que va passar només fa uns dies. Dijous 4 de desembre s’inaugurava Fira Amposta; alguna cosa així com la festa major de la tardor. A l’efecte es va convidar al president de PIMEC (una associació d’empresaris) Josep González que, entre altres mèrits, té el de dirigir un grup d’empreses vinculades a Convergència. Però a l’hora de la fotografia, qui pareixia tenir tot el protagonisme, era Artur Mas, líder de CDC i que, casualment, estava fent una visita privada a la comarca del Montsià.
Juntament amb l’anterior alcalde Joan Maria Roig, van abordar la comitiva d’autoritats i pubilles, precedida per la banda de música la Lira Ampostina, allà per la meitat de l’avinguda de la Ràpita i des d’allí al pavelló, Mas va ocupar un lloc destacat al costat de les màximes autoritats locals.
Evidentment, d’exemples en podríem trobar molts més...
Tot això em fa arribar a una conclusió final: Les actituds de l’Alcalde Manel Ferré són, si cap, molt més sectàries que els del seu predecessor al càrrec, a més de mostrat molt poc respecte institucional tan als membres de l’oposició, com als actuals dirigents de Catalunya i fins i tot, a la ciutadania d’Amposta.
Evidentment, en política, seria molt més apropiada la segona accepció.
A partir d’aquí caldria buscar pautes de comportament per tal de donar consistència a l’afirmació i també altres models amb qui poder comparar les actituds actuals i d’altres formes d’actuar dels passat. El més difícil és trobar amb qui fer les comparacions, però en el cas de que hi hagin precedents, establir models de conducta per mirar de trobar similituds i diferències, és relativament fàcil.
El juny de 2007, Manel Ferré era escollit alcalde d’Amposta després de 20 anys d’alcaldies de Joan Maria Roig. Tot feia pensar que tindria un caràcter molt més obert i dialogant amb l’oposició. L’avalava una formació universitària i l’aprenentatge polític d’haver estat 20 anys al costat del seu predecessor. Encara que també s’ha de reconèixer que, en l’anterior etapa com a primer tinent d’alcalde i regidor de governació, de vegades havia mostrat certs tics autoritaris i poc dialogants. Però quan algú ocupa un càrrec, al principi, se li ha de donar cert marge de confiança. En política solen establir-se 100 dies de gràcia. Després de quasi un any i mig, han passat molts més fets per poder fer un anàlisi molt més acurat per arribar, finalment, a l’afirmació inicial.
Així, la primera mostra de sectarisme polític arriba només començar la legislatura. L’edició de la Revista Amposta (editada per l’ajuntament on l’alcalde és el seu director i de la que ja en vaig parlar fa uns mesos) que va sortir al carrer immediatament després de la constitució del nou ajuntament, portava fins la portada la fotografia de l’equip de govern (els 9 membres de CiU que li donaven la majoria absoluta), quan sempre s’havia publicat la totalitat de la composició del nou ajuntament (inclosos els membres de l’oposició)
Amb el pas de la coalició nacionalista a l’oposició de la Generalitat de Catalunya i la conseqüent pèrdua de poder, queden molt pocs càrrecs que ocupin llocs rellevats i de cert pes. Un d’aquests és la Presidència de la Diputació de Tarragona. Així, Ferré, convidava de pregoner de la festa major d’aquest any a Josep Poblet, president del organisme municipalista esmentat. En el pregó de festes va mostrar un gran desconeixement de la nostra ciutat, que mirava de suplir amb un discurs afable i proper.
Arriba el 31 d’octubre amb l’acte de donava per acabat del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Un altre cop la Revista Amposta fa mostra d’aquest sectarisme quan “envia” a la segona pàgina la foto en blanc i negre del President Montilla passant revista a un escamot de la policia autonòmica amb vestit de gal•la. Un mes abans, en una visita de l’anterior president de la Generalitat Jordi Pujol, l’havia tret en portada i a color.
Acabaré amb el que va passar només fa uns dies. Dijous 4 de desembre s’inaugurava Fira Amposta; alguna cosa així com la festa major de la tardor. A l’efecte es va convidar al president de PIMEC (una associació d’empresaris) Josep González que, entre altres mèrits, té el de dirigir un grup d’empreses vinculades a Convergència. Però a l’hora de la fotografia, qui pareixia tenir tot el protagonisme, era Artur Mas, líder de CDC i que, casualment, estava fent una visita privada a la comarca del Montsià.
Juntament amb l’anterior alcalde Joan Maria Roig, van abordar la comitiva d’autoritats i pubilles, precedida per la banda de música la Lira Ampostina, allà per la meitat de l’avinguda de la Ràpita i des d’allí al pavelló, Mas va ocupar un lloc destacat al costat de les màximes autoritats locals.
Evidentment, d’exemples en podríem trobar molts més...
Tot això em fa arribar a una conclusió final: Les actituds de l’Alcalde Manel Ferré són, si cap, molt més sectàries que els del seu predecessor al càrrec, a més de mostrat molt poc respecte institucional tan als membres de l’oposició, com als actuals dirigents de Catalunya i fins i tot, a la ciutadania d’Amposta.
dissabte, 20 de desembre del 2008
ELS NOUS VEÏNS
Ja fa uns anys que són entre nosaltres. De ben segur que al teu bloc de pisos n’hi ha o, com a molt lluny a la casa del costat. Mentre que a Catalunya en són el 15 % de la població, a les terres de l’Ebre, passem del 25 % i a alguns pobles com Ulldecona, representen quasi 1 de cada tres ciutadans. Em refereixo evidentment als immigrants.
Representen diverses nacionalitats. Hi ha pobles que arribes a ser de 70 o 80 països diferents. Però els que més població aporten són els vinguts dels llocs més pobres i, sovint més propers. Així, del Marroc, d’Equador i de Romania, en són la majoria.
D’opinions sobre ells n’hi de tots els gustos. I aquestes solen ser molt diferents segons es parli en públic o en privat. També si es fa de forma anònima, no és el mateix si en tens que donar la cara.
Segurament que el Periódico de Catalunya no ha encetat el debat, però l’edició d’avui porta una enquesta, al meu entendre, prou eloqüent. A la pregunta: ¿Creieu que els immigrants han de poder votar a les municipals? La resposta no deixa cap mena de dubte. Un 74 % opina que no, mentre que només un 26 diu que sí. O sigui, un de cada tres lectors que van participar (d’un total de 1.185) opina que els immigrants no deuen de tenir dret a vot a les municipals. Evidentment, a les autonòmiques i a les generals, encara menys... I és que són les municipals les eleccions més properes al ciutadà i qualsevol decisió sobre el dret de vot, ha de començar per aquí. Fins ara, en aquests comicis poden votar els ciutadans de la Unió Europea que, sense perdre la nacionalitat d’origen, estiguin empadronats aquí, sempre i quan ho haguessin sol•licitat prèviament.
A Amposta, per exemple, en les passades eleccions municipals, la candidatura de CiU pretenia portar al número 10 de la llista una romanesa casada a la nostra ciutat. La va d’haver de treure de la llista, ja que, com no havia manifestat la seva voluntat de votar, no podia integrar la llista. Si no ets elector, no pots ser elegit, vendria a ser.
Però, sovint, els immigrants són més focus de crítiques que de lloances. La culpa de robatoris, d’atracaments, de furts, de saturació de la sanitat i l’ensenyament, se’ls sol culpar a ells. Segurament que una part de culpa si que els hi és imputable, però no tota. Molt abans de que arribessin amb grans onades (des de fa uns 7 o 8 anys, coincidint amb el “bum” econòmic propiciat per la construcció), de delinqüència, també n’hi havia.
A les nostres terres, hi ha dos temes que preocupen molt. El primer seria el robatori dels productes del camp. Es parla molt d’olives, però també de cítrics i productes de l’hort. Y l’altre gran tema són les drogues. Moltes de les bandes organitzades tenen components estrangers, però també d’aquí. No fa gaires dies se’n van detenir 3 i tos eren d’aquí: un d’Amposta, un de Tortosa i l’altre de Camarles.
El govern romanès fa campanyes institucionals a favor dels immigrants del seu país. En conec uns quants i la meva opinió és favorable. Però també n’hi ha que pertanyen a una determinada ètnia que haurien pogut quedar-se al seu país...
Tinc un nebot que diu que ell no és racista. Ell és ordenat: “Nosaltres aquí i els immigrants al seu país!”
Representen diverses nacionalitats. Hi ha pobles que arribes a ser de 70 o 80 països diferents. Però els que més població aporten són els vinguts dels llocs més pobres i, sovint més propers. Així, del Marroc, d’Equador i de Romania, en són la majoria.
D’opinions sobre ells n’hi de tots els gustos. I aquestes solen ser molt diferents segons es parli en públic o en privat. També si es fa de forma anònima, no és el mateix si en tens que donar la cara.
Segurament que el Periódico de Catalunya no ha encetat el debat, però l’edició d’avui porta una enquesta, al meu entendre, prou eloqüent. A la pregunta: ¿Creieu que els immigrants han de poder votar a les municipals? La resposta no deixa cap mena de dubte. Un 74 % opina que no, mentre que només un 26 diu que sí. O sigui, un de cada tres lectors que van participar (d’un total de 1.185) opina que els immigrants no deuen de tenir dret a vot a les municipals. Evidentment, a les autonòmiques i a les generals, encara menys... I és que són les municipals les eleccions més properes al ciutadà i qualsevol decisió sobre el dret de vot, ha de començar per aquí. Fins ara, en aquests comicis poden votar els ciutadans de la Unió Europea que, sense perdre la nacionalitat d’origen, estiguin empadronats aquí, sempre i quan ho haguessin sol•licitat prèviament.
A Amposta, per exemple, en les passades eleccions municipals, la candidatura de CiU pretenia portar al número 10 de la llista una romanesa casada a la nostra ciutat. La va d’haver de treure de la llista, ja que, com no havia manifestat la seva voluntat de votar, no podia integrar la llista. Si no ets elector, no pots ser elegit, vendria a ser.
Però, sovint, els immigrants són més focus de crítiques que de lloances. La culpa de robatoris, d’atracaments, de furts, de saturació de la sanitat i l’ensenyament, se’ls sol culpar a ells. Segurament que una part de culpa si que els hi és imputable, però no tota. Molt abans de que arribessin amb grans onades (des de fa uns 7 o 8 anys, coincidint amb el “bum” econòmic propiciat per la construcció), de delinqüència, també n’hi havia.
A les nostres terres, hi ha dos temes que preocupen molt. El primer seria el robatori dels productes del camp. Es parla molt d’olives, però també de cítrics i productes de l’hort. Y l’altre gran tema són les drogues. Moltes de les bandes organitzades tenen components estrangers, però també d’aquí. No fa gaires dies se’n van detenir 3 i tos eren d’aquí: un d’Amposta, un de Tortosa i l’altre de Camarles.
El govern romanès fa campanyes institucionals a favor dels immigrants del seu país. En conec uns quants i la meva opinió és favorable. Però també n’hi ha que pertanyen a una determinada ètnia que haurien pogut quedar-se al seu país...
Tinc un nebot que diu que ell no és racista. Ell és ordenat: “Nosaltres aquí i els immigrants al seu país!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)