Com ja ens tenen acostumats, el grup folklòric Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, van aconseguir un altre èxit, aquest com a Amposta.
L’auditori de la Societat Musical la Lira Ampostina, pràcticament es va omplir per escoltar-los en el seu espectacle “El Misteri de Nadal”. Llevat del mal temps que feia (plovia a la comarca del Montsià), l’hora i el dia eren del tot apropiats.
L’organització de l’acte va anar a càrrec de l’Associació de Músics de les Terres de l’Ebre (AMTE)
Cal remarcar que molts dels assistents no eren ampostins. I és que a Amposta, s’hi van poder veure ben pocs cartells anunciant el concert. Tampoc hi figurava a l’agenda cultural del mes editada per l’ajuntament.
Malgrat que la direcció de la Lira va reservar dues fileres de butaques a la llotja del recinte, només dos regidors de l’oposició, amb les seves respectives acompanyants hi van seure. I en tota la sala, només un altre regidor d’un altre grup de l’oposició hi era present. De l’equip de govern, ningú! Ni l’alcalde, ni la regidora de Cultura i Festes, ni cap altre regidor que els representés. I és que a Amposta, el grup musical que sol triomfar allí on va, encara està mal vist per la seva implicació amb la lluita en defensa del riu Ebre i també del territori. Molts pocs “convergents”, dels que sé sap que són d’aquesta formació política hi eren presents. I els que hi eren, també, cal dir-ho, es van mostrar en contra del transvasament i solien anar a les manifestacions de protesta.
De totes formes, qui no hi era, no hi faltava. Els assistents es van bolcar amb els músics, corejant les cançons i fent tot allò que se’ls demanava.
Per Cert, “l’actuació” de David Franch fent de gall Fèlix de forma improvisada, va ser un dels moments més agraïts per tot el públic.
dilluns, 29 de desembre del 2008
diumenge, 28 de desembre del 2008
SANTS INNOCENTS
Avui és el dia dels innocents. Com la majoria de coses, és un costum que ha anat a menys. A la premsa diària sempre s’hi podien veure notícies falses. De vegades extravagants i exagerades. Normalment quan les veies pensaves: “Mira, ja he trobat l’innocentada”. Avui, als tres diaris que compro habitualment els caps de setmana (dos d’informació general i un d’esportiu), no he sabut veure’n cap. Només l’esportiu portava a la contraportada dos llufes dels jugadors acabats de fitxar pel Real Madrid Huntelaar i Diarra II, ja que com sabeu, el secretari tècnic del club, Pedja Mijatovic ha posat la pota ben ficada al fitxar un futbolista que no podrà jugar la lliga de campions per haver jugat la Copa de la UEFA.
Tampoc un setmanari d’aquestes comarques que acostumava a incloure unes pàgines amb data del 28 de desembre (encara que sortís al quiosc uns dies abans), tampoc ho ha fet aquest any. No sé si als informatius del migdia s’inclouran innocentades o no, però m’imagino que no en veurem gaires.
Fa uns anys (potser també perquè érem més joves), al treball se’n solien fer. La més típica era la de posar la llufa enganxada a l’espatlla. Una vegada, a Paco “el rei de les bromes”, sé li va ocorre apagar una moneda de 50 pessetes (d’aquelles grosses) pegada al terra. La gent s’hi deixava les ungles intentant agafar-la. Una altra vegada la broma va consistir en mesclar els diferents “partes” de control de signatures. Llavors encara no estàvem informatitzats i cada secció tenia el seu propi on els treballadors signaven l’entrada i la sortida. A l’hora de sortir tothom anava buscant on estava el seu full per a poder signar. En aquest cas tots vam ser objectes de la broma.
També recordo que l’actual director de la Plana Ràdio, Josep Roig, quan treballava a Ràdio Ulldecona, en solia gastar. Tant podia dir que havia nevat a un lloc proper com que els conductors de cotxes haurien de portar casc (només uns pocs anys després que la norma fos obligatòria per als conductors de ciclomotors) Encara que als temps que correm, tot podria ser. Es diu que d’aquí un parell d’anys, els cotxes, hauran de circular amb els llums encesos, com ho fan els vehicles de dues rodes...
Així que, avui, és un d’aquells dies (no crec que estigui inclòs al costumari català del Joan Amades) tradicionalment marcats al calendari i on la broma era la protagonista del dia i que, segons pareix, ha perdut aquell esperit sarcàstic que el caracteritzava.
Estem perdent el sentit de l’humor?
Tampoc un setmanari d’aquestes comarques que acostumava a incloure unes pàgines amb data del 28 de desembre (encara que sortís al quiosc uns dies abans), tampoc ho ha fet aquest any. No sé si als informatius del migdia s’inclouran innocentades o no, però m’imagino que no en veurem gaires.
Fa uns anys (potser també perquè érem més joves), al treball se’n solien fer. La més típica era la de posar la llufa enganxada a l’espatlla. Una vegada, a Paco “el rei de les bromes”, sé li va ocorre apagar una moneda de 50 pessetes (d’aquelles grosses) pegada al terra. La gent s’hi deixava les ungles intentant agafar-la. Una altra vegada la broma va consistir en mesclar els diferents “partes” de control de signatures. Llavors encara no estàvem informatitzats i cada secció tenia el seu propi on els treballadors signaven l’entrada i la sortida. A l’hora de sortir tothom anava buscant on estava el seu full per a poder signar. En aquest cas tots vam ser objectes de la broma.
També recordo que l’actual director de la Plana Ràdio, Josep Roig, quan treballava a Ràdio Ulldecona, en solia gastar. Tant podia dir que havia nevat a un lloc proper com que els conductors de cotxes haurien de portar casc (només uns pocs anys després que la norma fos obligatòria per als conductors de ciclomotors) Encara que als temps que correm, tot podria ser. Es diu que d’aquí un parell d’anys, els cotxes, hauran de circular amb els llums encesos, com ho fan els vehicles de dues rodes...
Així que, avui, és un d’aquells dies (no crec que estigui inclòs al costumari català del Joan Amades) tradicionalment marcats al calendari i on la broma era la protagonista del dia i que, segons pareix, ha perdut aquell esperit sarcàstic que el caracteritzava.
Estem perdent el sentit de l’humor?
dissabte, 27 de desembre del 2008
FELICITACIONS PER SMS I INTERNET
El Nadal i l’any nou, unes de les festes més arrelades a les costums cristianes i també a d'altres religions, ha estat sempre la festa on, tradicionalment, s’ha felicitat tot desitjant pau, felicitat, etc.
Però és evident que les coses han canviat moltísim. Sobre tot amb l’arribada de les noves tecnologies. Els missatges de text que s’envia via mòbil (SMS) són tot un clàssic, sobre tot la nit de Cap d’Any, arribant a col•lapsar les línies telefòniques. També les felicitacions per Internet s’han obert pas, sobre tot en aquests darrers anys on, la majoria d’ordinadors ja estan connectats a la “gran xarxa”. Evidentment, entre unes i les altres, amb presentació i disseny, no hi ha color. Les felicitacions per Internet són molt més vistoses i fins i tot, imaginatives.
Abans eren les famoses felicitacions de Nadal les que tenien un major pes específic. Felicitacions con les de Unicef o d’altres s’escrivien a ma i s’enviaven per correu als familiars i amics. Era tanta la saturació del serveis de Correus (perdó, Correos!) que, recordo que un any, fins i tot demanaven que fossin enviades amb molt de temps i que es poses all sobre “Nadal), així, Correus (perdó, Correos!) les aniria lliurant poc a poc i sense urgències.
Jo era un dels que solia enviar felicitacions per correu. Quasi sempre les de Unicef que les comprava a Correus (perdó, Correos!) o fins i tot les demanava per carta al organisme de les Nacions Unides.
Ara felicito als meus amics i familiars (he invertit l’ordre perquè tinc molts més amics que disposen de correu electrònic que no familiars, per Internet.
A mi em sol arribar quasi que de tot. N’hi ha que encara ho fa amb les típiques felicitacions de targeta, sobre tot entitats, organismes oficials, etc. I els amics i amigues ho solen fer per correu electrònic i també pel mòbil.
Finalment us vull deixar unes mostres de felicitacions rebudes via SMS: “Que la pluja de pau, l’esperança la felicitat i l’amor, t’enxampi amb el paraigua trencat i esquitxi a tots del teu voltant. Bon Nadal i feliç any 2008”. “Per als bons moments gratitud, per als dolents esperança, per a cada dia una il•lusió i, sempre, sempre, felicitat. Bon Nadal”. I finalment: “No te he felicitado antes porque tengo paperas. Cuando tenga paputas te aviso y nos vamos. Feliz Navidad”
Però és evident que les coses han canviat moltísim. Sobre tot amb l’arribada de les noves tecnologies. Els missatges de text que s’envia via mòbil (SMS) són tot un clàssic, sobre tot la nit de Cap d’Any, arribant a col•lapsar les línies telefòniques. També les felicitacions per Internet s’han obert pas, sobre tot en aquests darrers anys on, la majoria d’ordinadors ja estan connectats a la “gran xarxa”. Evidentment, entre unes i les altres, amb presentació i disseny, no hi ha color. Les felicitacions per Internet són molt més vistoses i fins i tot, imaginatives.
Abans eren les famoses felicitacions de Nadal les que tenien un major pes específic. Felicitacions con les de Unicef o d’altres s’escrivien a ma i s’enviaven per correu als familiars i amics. Era tanta la saturació del serveis de Correus (perdó, Correos!) que, recordo que un any, fins i tot demanaven que fossin enviades amb molt de temps i que es poses all sobre “Nadal), així, Correus (perdó, Correos!) les aniria lliurant poc a poc i sense urgències.
Jo era un dels que solia enviar felicitacions per correu. Quasi sempre les de Unicef que les comprava a Correus (perdó, Correos!) o fins i tot les demanava per carta al organisme de les Nacions Unides.
Ara felicito als meus amics i familiars (he invertit l’ordre perquè tinc molts més amics que disposen de correu electrònic que no familiars, per Internet.
A mi em sol arribar quasi que de tot. N’hi ha que encara ho fa amb les típiques felicitacions de targeta, sobre tot entitats, organismes oficials, etc. I els amics i amigues ho solen fer per correu electrònic i també pel mòbil.
Finalment us vull deixar unes mostres de felicitacions rebudes via SMS: “Que la pluja de pau, l’esperança la felicitat i l’amor, t’enxampi amb el paraigua trencat i esquitxi a tots del teu voltant. Bon Nadal i feliç any 2008”. “Per als bons moments gratitud, per als dolents esperança, per a cada dia una il•lusió i, sempre, sempre, felicitat. Bon Nadal”. I finalment: “No te he felicitado antes porque tengo paperas. Cuando tenga paputas te aviso y nos vamos. Feliz Navidad”
dimecres, 24 de desembre del 2008
BON NADAL
Suposo que no tots els que llegiu aquest blog enteneu el Nadal des d’un punt de vista estrictament religiós. Jo tampoc! Però és que les festes per aquesta època de l’any van començar sent paganes. Eren les festes del començament de l’hivern. Els romans les feien en honor a Júpiter.
Diuen es estudiosos més escèptics sobre el cristianisme que Jesús de Nazaret no va néixer en aquesta època de l’any. Que segurament va ser més cap a l’estiu. També suposo que sabeu que aquest any no és el 2008 des del seu naixement. Hi va haver un error de càlcul d’uns dos o tres anys. Ara tan si val...
El que és segur és que la celebració del Nadal ha canviat molt des de que jo era petit a ara. Llavors, la meva mare feia un bon dinar el dia a Nadal i també per Sant Esteve. Però res de marisc ni aquestes coses. Una mica de sopa i carn d’olla i ja està. Però era dinar de festa! A casa no fèiem ni el belem, ni col•locàvem un arbre, ni res de tot això. La tradició catalana del Tió no era costum per aquesta zona, encara que m’han dit que a algunes cases de Tortosa si que es feia. De totes formes, no fa gaires dies, vaig estar buscant aquesta tradició i vaig trobar diverses cançons de les que canten els xiquetes per fer-lo cagar. Ni havia de quasi tot arreu de Catalunya, però les més properes aquí eren del Priorat i també del Matarranya. La primera vegada que vaig fer cagar el tió (i l’única) va ser a Cervià de les Garrigues. Havíem anat a collir olives i els amos van posar sota el tronc una copa en forma de calze. I és que aquell any prenia la primera comunió...
El que si que recordo és que abans hi havia molta més tradició de fer calendaris. Sobre tot de paret i de butxaca. El meu pare en volia un per a cada una de les casetes de camp. Una vegada tenia que anar a posar benzina a la gasolinera que hi ha al costat del barranc de Lledó, entre Santa Bàrbara i Tortosa. El meu pare m’havia encarregat de demanar-ne un. I així ho vaig fer. Eren els primers anys dels post franquisme i del “destape”. Al demanar-li a l’operari de la gasolinera aquest em va preguntar si el “volia amb poca roba i pelut”. Li vaig dir que si, pensant-me que me’l donaria d’una “titi” ensenyant pit i pèl. Me’l va donar d’uns gossos. El senyor no em va enganyar...
En quan als calendaris de butxaca, recordo que l’any que en vaig aconseguir més, va ser el 1976. Potser una vintena i tots de xiques... A la majoria de se’ls hi veia re, però s’intuïa molt! I és que va ser l’època en que em treia el carnet de conduir i sempre estàvem pels bars. Encara recordo el que em va costar treure’l: 13.900 pessetes. En vermuts, cerveses i cafès, segur que me’n vaig gastar moltes més!
De totes formes, cregueu o no amb el Nadal, us agradi més o menys, que ho passeu bé, que sigueu feliços. I el més important, que el dia 7 ho poguéssiu estar contant!! Bon Nadal per a tots i totes!!
Diuen es estudiosos més escèptics sobre el cristianisme que Jesús de Nazaret no va néixer en aquesta època de l’any. Que segurament va ser més cap a l’estiu. També suposo que sabeu que aquest any no és el 2008 des del seu naixement. Hi va haver un error de càlcul d’uns dos o tres anys. Ara tan si val...
El que és segur és que la celebració del Nadal ha canviat molt des de que jo era petit a ara. Llavors, la meva mare feia un bon dinar el dia a Nadal i també per Sant Esteve. Però res de marisc ni aquestes coses. Una mica de sopa i carn d’olla i ja està. Però era dinar de festa! A casa no fèiem ni el belem, ni col•locàvem un arbre, ni res de tot això. La tradició catalana del Tió no era costum per aquesta zona, encara que m’han dit que a algunes cases de Tortosa si que es feia. De totes formes, no fa gaires dies, vaig estar buscant aquesta tradició i vaig trobar diverses cançons de les que canten els xiquetes per fer-lo cagar. Ni havia de quasi tot arreu de Catalunya, però les més properes aquí eren del Priorat i també del Matarranya. La primera vegada que vaig fer cagar el tió (i l’única) va ser a Cervià de les Garrigues. Havíem anat a collir olives i els amos van posar sota el tronc una copa en forma de calze. I és que aquell any prenia la primera comunió...
El que si que recordo és que abans hi havia molta més tradició de fer calendaris. Sobre tot de paret i de butxaca. El meu pare en volia un per a cada una de les casetes de camp. Una vegada tenia que anar a posar benzina a la gasolinera que hi ha al costat del barranc de Lledó, entre Santa Bàrbara i Tortosa. El meu pare m’havia encarregat de demanar-ne un. I així ho vaig fer. Eren els primers anys dels post franquisme i del “destape”. Al demanar-li a l’operari de la gasolinera aquest em va preguntar si el “volia amb poca roba i pelut”. Li vaig dir que si, pensant-me que me’l donaria d’una “titi” ensenyant pit i pèl. Me’l va donar d’uns gossos. El senyor no em va enganyar...
En quan als calendaris de butxaca, recordo que l’any que en vaig aconseguir més, va ser el 1976. Potser una vintena i tots de xiques... A la majoria de se’ls hi veia re, però s’intuïa molt! I és que va ser l’època en que em treia el carnet de conduir i sempre estàvem pels bars. Encara recordo el que em va costar treure’l: 13.900 pessetes. En vermuts, cerveses i cafès, segur que me’n vaig gastar moltes més!
De totes formes, cregueu o no amb el Nadal, us agradi més o menys, que ho passeu bé, que sigueu feliços. I el més important, que el dia 7 ho poguéssiu estar contant!! Bon Nadal per a tots i totes!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)