ELS PERGAMINS OBLIDATS de Manolo Ripollés

Ahir al vespre vaig tenir el plaer d’assistir a la inauguració de l’exposició de l’artista ampostí Manolo Ripollés (1948) Una exposició itinerant que es va inaugurar el passat febrer al palau episcopal de Tortosa i que posteriorment es va traslladar a la fundació que Josep Niebla (Tetuán 1945) té a la població de Casavells, comarca del Baix Empordà (Girona)
L’exposició es pot veure al Museu del Montsià des de ahir mateix fins el 24 de gener.


Però com jo, hi van haver molts d’ampostins i ampostines que no es va voler perdre l’esdeveniment. Quasi dues-centes persones van assistir a l’acte que va comptar amb la presència de l’alcalde de la ciutat, així com diversos càrrecs públics i artistes locals, la majoria amics de Manolo que va rebre les felicitacions dels assistents tan abans com al finalitzar la inauguració de l’exposició.


L’obra de Manolo em va parèixer magnífica als ulls d’un profà com jo. La perfecció dels seus “pergamins” construïts amb material diversos com trossos de ferro, llauna, paper, etc., la bellesa de les seves retolacions (“Per alguna cosa m’havia de servir fer cal•ligrafia de petit”, va dir l’artista) causen l’admiració del públic quan les mira.


Només em va quedar un dubte. Fins ara sempre m’havien dit que les arts plàstiques “clàssiques” eren la pintura, l’escultura i l’arquitectura. A partir d’aquí sorgeixen el gravat, la fotografia, el cinema (hi podríem incloure els documentals, videocreacions, etc.)... Però l’obra de Manolo Ripollés, al meu entendre no és res de tot això. És diferent! Possiblement entre mig camí de la pintura i l’escultura.
Potser a partir d’ara caldrà buscar-li una denominació i incloure-la com una nova forma d’art.

VISITA A AMPOSTA DEL CONSELLER MARAGALL

El Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya Ernest Maragall va visitar Amposta divendres 11 de desembre. La visita hauria de qualificar-la com històrica ja que el motiu de la seva presència no era per menys: la signatura d’un protocol que esdevindrà dintre de poc un conveni entre la conselleria que ell representa i les escoles de música de les dues bandes de música de la nostra ciutat, la de la Lira Ampostina i la de la Unió Filharmònica.
Les dues bandes musicals d’Amposta són un dels patrimonis vius més importants de la nostra ciutat. Amb les seves brillants actuacions arreu del nostre país i d’altres de la Unió Europea, les bandes de música han “passejat” el nom d’Amposta fent possible el coneixement (i reconeixement) de la nostra ciutat.
Com deia, ahir, entre el Conseller Maragall i el president de la Lira Javier Escrihuela i la presidenta de la Filha Núria Gómez, “només” es va signar un protocol de “bones intencions” tal com va remarcar el propi conseller. Però també va voler deixar molt clar que si no es signava el conveni entre Ensenyament i les societats musicals era perquè, legalment no podia fer-se, ja que, primer, cal que la Generalitat tanqui el pressupost per a l’any 2010.
El conveni farà que els professors de totes dues escoles puguin tenir un estatus que els permetrà assolir unes condicions laborals que fins ara no tenien. Així ho recordava Escrihuela que li deia al conseller: “Portem 94 anys esperant un conveni així”. Mentre que el conseller deia que si bé el conveni inicial era només d’un any de durada, la voluntat de la conselleria era “posar-li dos zeros més...”.

L’ANÈCDOTA negativa de la jornada va arribar per la voluntat de la regidora d’ensenyament de l’Ajuntament d’Amposta de no permetre a la banda de música del IES Montsià tocar davant Maragall. Quan tot estava previst per a que així fos, la regidora, en el darrer moment, va “fer saber” al director de la banda que no actuarien. Sense saber-ne els motius que van portar a la regidora a prendre aquesta determinació, un (què és mal pensat de mena) pensa que va voler-ho així perquè es tractava d’un conseller socialista...

TEMPLERS A LES TERRES DE L'EBRE

El saló Polvorí del Parador de la Suda de Tortosa va ser ahir al vespre l’escenari per a fer la presentació del llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (Templarios a las Tierras del Ebro, que és el nom de l’edició en castellà) de Jesús Ávila Granados (Granada –com pareix indicar el seu nom- 1950)
A la taula, fent de “mestre de cerimònies” el ceramista i amic Joan Panisello i com a representant institucional Xavier Vega, el Director del Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre que fou el primer en prendre la paraula.
Vega fa comentar en profunditat el llibre, així com la manera de viure i pensar de l’Ordre del Temple en la baixa edat mitjana.


Del llibre (publicat per l’editorial de Valls Cossetània Edicions al preu de 19 euros totes dues edicions), va dir que eren dos llibres en un: la història dels templers a les nostres terres (que tal com diuen molts –jo mateix- les composen les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Matarranya) i una guia de viatge per a poder descobrir els indrets més coneguts, però també els racons més amagats dels dominis de l’ordre.
Panisello, amic de l’autor des de fa més de 35 anys, va parlar de Jesús Àvila com a persona, escriptor i fotògraf. Dels seus coneixements sobre el món medieval (l’Islam, els Càtars, etc.), però també d’altres pobles ancestrals com els celtes. Dels llibres d’assaig publicats i de la seva novel•la (només una), dels premis i d’altres reconeixements, entre els quals va destacar-ne els dos premis “Europa Humana” atorgats pel Consell d’Europa, TUTAV, donat pel Ministeri de Turisme de Turquia, al millor vídeo documental al festival de cinema de Montcarlo i, finalment al “millor llibre monogràfic en espanyol” per la seva obra “Enciclopedia del aceite de oliva”.
Com veieu, Àvila Granados no només toca temes històrics, sinó també culinaris, turístics, etc.


Però sense cap mena de dubte, “l’estrella” de la nit va ser Jesús Ávila Granados. L’escriptor va complaure el seu públic amb tota mena d’explicacions sobre l’Ordre del Temple. Fins i tot va deixar penjades alguna qüestió que donà que pensar, com per exemple, d’on es treien les enormes quantitats de diners per a pagar les obres de les grans catedrals (Notre Dame, Burgos, Toledo, etc.) Segons Ávila podrien haver arribar del •Nou Món”, la qual cosa, de ser certa, trancaria amb bona part de la història universal que ens han ensenyat fins ara.
De les seves explicacions es desprenia saviesa i entusiasme. Després de fer una passejada sense aprofundir massa per la història dels templers a les nostres contrades, a petició del públic congregat, va centrar més el tema en Tortosa i el seu contorn.
Finalment, com a “premi extra" ens va oferir una sèrie de més de 120 diapositives (són les il•lustracions del llibre) citant-ne un per un i alfabèticament els pobles on l’Ordre del Temple hi va ser present. Ens va descobrir aquells racons amagats (quasi secrets) dels que us parlava només començar l’escrit i que, normalment, passen desapercebuts al visitant poc entès en el tema.
No voldria deixar passar l’ocasió de citar el que va dir sobre la població de Batea: “Un poble que hauria de ser patrimoni de la humanitat i que jo faré tot el possible per a que així sigui”. Quan se’n assabenti el meu amic i alcalde Joaquim Paladella, segur que s’emocionarà. I també que la torre de la Galera (avui església i mirador sobre el pla que porta el seu nom, també té els seus orígens en el Temple)
Només un darrer comentari. Escoltant persones com Jesús Ávila te’n adones de les moltes coses que encara tens per “descobrir” i que pots aprendre per enriquir el nostre propi coneixement.

LA TERCERA POTA

Una manera gràfica de definir el govern d’Entesa seria dir que és una taula amb tres potes. Una seria el PSC, el grup majoritari, l’altra ERC i per últim, ICV-EUA.
A una taula, si una de les potes li falla, es diu que està coixa i cal falcar-la. El pitjor passa si la pota no és pot falcar.
En els anys del govern de Pasqual Maragall, sempre hi havia alguna “pota” que estava coixa, normalment la que representava a ERC. Finalment, quans els republicans van decidir deixar el partit, la taula va quedar coixa del tot i davant la impossibilitat de posar-n’hi una altra, va caler convocar noves eleccions. Aquest fet va passar factura al “tripartit” que va veure com les formacions que subjectaven el govern perdien vots i escons a favor de CiU i, sobre tot, de Ciutadans que emergien con una nova formació al parlament.
En els darrers dies, una altra pota torna a fallar, la d’ICV-EUA. I mira que si en alguna cosa destacava Montilla per sobre de Maragall, aquesta era, precisament, la fermesa com ha sabut resoldre els conflictes que, fins ara, se li havien anat presentant, amb l’excepció de la Llei d’Educació on els altres dos partits van tenir que pactar amb CiU per a treure endavant la llei.
Ara un altre cop la mateixa formació ha mostrat les seves discrepàncies a la nova llei sobre successions i donacions que han acordat les altres formacions de govern. Fins i tot han arribat a anunciar esmenes a la llei i el seu vot negatiu a la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat que presentarà un govern on ells hi són!
Però en aquest cas, el panorama, em sembla força més complicat. Ara no passa com amb la LLE que va tenir el suport de CiU, ara, la formació que lidera Mas (i evidentment, també el PP i C’s) ja han anunciat que hi votaran en contra. La llei, només amb els vots del PSC i ERC, no podrà sortir endavant, al menys que hi hagués una enorme abstenció, la qual cosa, presumeixo, no passarà.
Sempre que es vol fer una llei nova (Estatut, finançament) és per millorar. Encara que sigui en aspectes puntuals i concrets, però una nova llei, sempre millora (o al menys tindria que ser així) la vella. Si ICV-EUA vota en contra de la nova llei, seguirà aplicant-se la vella amb el perjudici que causarà a bona part de la ciutadania que, amb l’aprovació de la nova, es beneficiarien.
Però aquest no és tot el mal que pot causar la formació “ecosocialista”. La percepció que té la ciutadania és d’un total desgavell en el si del govern i això acaba (com ja he comentat) afectant molt directament els resultats electorals dels partits que el configuren.
ICV-EUA, sempre s’ha mostrar a favor de repetir governs amb les altres dues formacions. Fins i tot diria que són els que hi estan més predisposats. Però amb la seva actitud d’intransigència a una llei de la que estan “bàsicament” d’acord, encara que no del tot, poden acabar amb les possibilitats de reedició d’un tercer govern d’Entesa.