UN MAL EXEMPLE

Com que ja és tard i vol ploure, breument, us escriure un petit comentari del que considero un mal exemple: l’ERO que afecta a tota la plantilla de treballadors de Air Comet, empresa aeronàutica del president de la patronal espanyola CEOE Gerardo Díaz Ferrán.
Penso que de treballadors n’hi de bons i de dolents. No dubto que d’empresaris bons també n’hi ha, però penso millor que n’hi ha que tenen sort i n’hi ha que no...
En època de crisi, un dels sectors més perjudicats, segurament, ha estat el del transport aeri. Ja ha passat més vegades. Però això no és l’excusa per a que el president dels empresaris hagi fet el que ha fet. L’exemple que ha donat no és ni bo ni exemplar. Un senyor de dretes declarat com ell, que va criticar no fa gaires mesos la política econòmica del govern socialista i que, fins i tot, crec recordar que va arribar a demanar eleccions anticipades, hauria tingut que afrontar amb més responsabilitat la crisi d’una de les seves empreses (crec que també està posat dintre del món de les asseguradores)
No només deixa al carrer la totalitat dels treballadors (640), sinó que també ha deixat “a terra” uns 1.500 passatgers diaris que ara se’n tindrà que fer càrrec el Ministeri de foment i “col•locar-los” en altres vols...
Ell pot dir el que vulgui i donar la culpa a la crisi i a la manca de crèdit, però la seva actitud, des del meu punt de vista, ha estat deplorable i detestable.
Davant d’aquesta situació, una persona responsable (demostra un cop més que no ho és), tindria que dimitir. No fa gaires dies va tornar a ser reelegir i fins i tot es va arribar a plantejar dedicar-se de forma exclusiva a l’organització empresarial que presideix. Ara, aquesta mateixa organització s’ha donat un termini de 10 dies per a decidir sobre el futur del seu president. Es veu que la seva junta executiva està dividida. No voldria arribar a pensar que entre els que han rebut favors del president i els que no ho han fet. Cal pensar que actuaran de forma objectiva i no es deixaran portar per motius personals i d’amistat. Però torno a dir, Díaz Ferran no tindria que “passar” aquesta responsabilitat a l’executiva de la CEOE. La responsabilitat ha de ser d’ell i, davant d’una mala gestió de la crisi de la seva empresa i l’exemple que dóna pel càrrec que ocupa, hauria de presentar la dimissió de forma irrevocable i immediata.

I si heu arribat fins aquí, només desitjar-vos unes bones festes de Nadal. Encara que si puc, seguiré donant-vos la tabarra els dies que pugui per molt ocupat que estiui. Gràcies.

LES PRIMERES ESCARAMUSSES ELECTORALS A AMPOSTA

Quan ja només queda un any i mig per a les properes municipals, alguns partit ja han començat a buscar candidat.
A hores d’ara pareix que només CiU i el PSC el tinguin decidit del tot. Si no hi ha novetats repetiran els que van estar els caps de llista en les passades eleccions.
En el cas d’ERC, l’altre partit present al consistori ampostí, es va remorejar el passat estiu que es faria públic el nom de la persona que havia de substituir a l’actual cap de cartell i exconcellera Marta Cid abans de que acabés l’agost. Però els mesos han passat i encara (si es que finalment el hi ha) no s’ha fet públic cap nom. Potser perquè pressuposen una baixada important de vots pel que significa la figura de l’actual cap de l’oposició de l’ajuntament de la capital del Montsià.
Però hi ha d’altres partits, dels considerats “importants” que en els darrers anys no han aconseguit “puntuar” a Amposta. Em refereixo a ICV i, sobre tot, al PP.
Com suposo que tots sabreu, ICV a Amposta té un vot fidel d’uns 250 electors. Aquí no es pot comptar amb el seu soci a Catalunya EUA, ja que, els qui van quedant d’aquesta formació (per desgràcia cada cop menys, ja que solien ser persones grans) es presenten col•ligats amb ERC. En les dues legislatures que ICV va decidir presentar-se de forma separada (s’havien presentat amb el PSC), no va aconseguir cap regidor. Potser que la figura de qui va ser el cap de llista en aquestes dues eleccions va tenir que veure amb el resultat, però tampoc cal donar-li a ell totes les culpes. En els darrers mesos s’han vist dirigents territorials d’ICV diverses vegades per Amposta reunint-se amb certa persona (de moment no donaré noms del possible candidat) És cert que Víctor Gimeno i Jaume Forcadell, de forma conjunta o per separat se’ls ha vist compartit estovalles amb un mestre que donaria el perfil requerit per la formació ecosocialista.
Però de fer-se realitat, la sorpresa la podria donar el PP. A Amposta, el PP, també té un electorat prou fidel que, en arribar les municipals, es sol diluir dintre de CiU. Torbar un candidat en experiència i solvència, podria retornar als populars el regidor (i fins i tot dos) que havien tingut no fa gaires legislatures i, segurament, en detriment de CiU. El remors, en aquest cas, apunten a un exregidor de CiU (tampoc en donaré més detalls) l noticia, ho entenc, es del tot sorprenent, però la política no tindria “salsa” si no hi passessin coses sorprenents.
Tampoc seria d’estranyar el “ressorgiment” d’alguna candidatura independent. Hi ha personatges que la demanen ja fa molt de temps. Però es evident que, com passa amb els altres casos, caldria anar pensant amb un cap de llista amb certes garanties. De no ser així, l’única cosa que aconseguirien seria restar vots als altres partits que estan ara a l’oposició, afavorint l’actual partit al govern a Amposta.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Vol ser Catalunya un país independent? O dit d’una altra forma: Els ciutadans de Catalunya volen la seva independència?
Avui, el Periódico de Catalunya publica el seu “baròmetre d’hivern” realitzat per l’empresa GESOP. A la pregunta “Si demà sé celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, ¿hi votaria a favor? “El 39 % dels catalans dirien ‘sí” a la independència” (titular de portada del rotatiu) Mentre que el 40,6 % votaria “no”. (En fulles interiors s’hi dóna molts més detalls: Segons el “record de vot” (o sigui, del partit que es vota normalment) i altres preguntes no menys interessants, com per exemple: “Catalunya és una nació?” O “Creu que l’Estatut està dins de la Constitució”.
A part de les moltes conseqüències que hi treu el propi diari, un també pot arribar-se a fer els seus propis criteris si és que ja no se’ls ha fet. És evident que dintre d’un clima d’adversitat on, des de Madrid i, sobre tot, des de les files del Partit Popular no se’ns ho està posant gens fàcil, s’arriba a produir un efecte “d’acció-reacció”. Es a dir, si des de la dreta reaccionaria i espanyolista (cal recordar que hi ha qui diu que és d’esquerres, però una cosa és dir-ho i l’altre sentir-s’hi) se’ns boicotegen normes bàsiques per al bon funcionament del nostre país com per exemple l’Estatut, les lleis de finançament, educació, etc. Acte seguit, la nostra reacció és oposar-nos a tot el que ens arriba d’allí. I el més important, està clar, és la dependència administrativa que té Catalunya.
Avui el nostre Parlament ha rebutjat per segon cop acceptar a tràmit la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació per al 25 d’abril. El motiu és que “no és competent per a convocar-lo”.
I és cert. Mal que ens pesi, la Generalitat de Catalunya i el Parlament són institucions de l’Estat Espanyol. Si tenim autogovern és perquè en el seu dia els parlaments espanyols (Congreso de los Diputados i Senado) van acceptar les lleis que ho permetien.
Ho he dit moltes vegades, les relacions entre Catalunya i l’Estat són com una mena de contracte on l’Estat en té la majoria absoluta!
Podem convocar referèndums, podrem animar a les nostres seleccions con la de futbol que juga avui un partit contra l’Argentina de Messi, podrem elaborar les nostres lleis, però sempre vigilats pel “Gran Hermano” que no ens deixarà passar un pèl de la ratlla.
Sort farem si l’Estatut no surt retallat! I si surt, podrem convocar manifestacions, podrem fer un govern de concentració nacional, podrem prendre les mesures que creiem més adients, però la darrera paraula la tenen ells.
Podrem fer com “l’avi” Masià i proclamar la “República independent de Catalunya”. Però ells també tenen l’exèrcit...
Ah! I exactament Macià va proclamar: “la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. O sigui, que tampoc es va atrevir i això que ell havia estat militar de professió.

UN ANY PERFECTE

Ahir parlava de les cireretes del pastís del Barça i deia que amb tota probabilitat, Messi seria nomenat el millor jugador del món per la FIFA, amb votació feta per entrenadors i capitans de equips de futbol i li lliurarien el FIFA World Player. Així va ser i ara ja podem dir que “oficialment” tenim (i gaudim) del millor futbolista del món mundial!! I a l’igual com va passar amb la Pilota d’Or, amb la diferència de punts respecte al segon (qui va quedar segon?) més gran de la història!
De tots els qualificatius que sé li han donat al “nostre” Barça, em quedo amb un: “Un any perfecte!”
Sóc conscient que la perfecció és difícil d’assolir. Treure un 10 en un examen significa haver estructurat bé el tema, no haver-te deixat res, no haver fet faltes d’ortografia i, finalment, presentar-lo de forma adequada. Però amb un 9,5 també tens un excel•lent. Deixem-ho així, el Barça de la temporada 2008-2009 ha obtingut un “excel•lent”, ja que s’ha pogut fallar en moments puntuals... Ara bé, si el que tenim en compte són els resultats, llavors sí, el resultat ha estat el més òptim possible 6 copes de 6 jugades. Llavors sí que és perfecte!! Però ep!, en realitat han estat 6 de 7. Manca la copa de Catalunya amb semifinals a la Ràpita... Però qui se’n recorda o qui se’n vol recordar d’aquella copa...
Però l’èxit més gran de casa és haver-se assolit amb un entrenador i la majoria de jugadors de la pedrera. A la gal•la d’ahir per la nit, Xavi va quedar tercer per davant del “segon” (és que no me’n puc recordar del nom...) i Iniesta, cinquè! I entre els 11 ideals encara s’hi trobava Álves que, no és de la cantera, però si del Barça. I jo en vaig trobar a faltar uns quants: Puyol, Piqué, etc. Però és evident que la FIFA va considerar que amb quatre blaugranes a l’equip mundial ideal ja n’hi havia prou.
I una pregunta que quedarà a l’aire: Sense Pep Guardiola, també s’haurien assolit aquests 6+1 èxits? (no oblidem el 2-6 al camp del Santiago Bernabeu) No ho sabrem mai, però jo ho poso en dubte. I això que a principi de temporada (ho reconec) era dels qui no confiava amb el Pep.
Avui mateix he parlat amb un forner que s’ha establert fa poc prop de casa. És argentí i aficionat a l’Estudiantes de la Plata. No em pogut d’estar-nos de parlar de la final del Campionat del Món de clubs jugat el passat dissabte i m’ha reconegut que els seu equip havia jugat “amb el millor equip del món”. També hem parlat de Messi i del deute que té amb el Barça i l’agust que s’hi troba... Però també m’ha lloat la pedrera i dels extraordinaris jugadors que hi surten i aquí es troba la diferència amb el Madrid.
Per acabar us diré el que em va dir mon fill a principi de temporada sobre el planter: “Jo ja em conformaria en que cada anys un jugador sortís bo”. L’any passat va ser Busquets i aquest any Pedro. A d’altres ja els veus despuntar... Potser dintre de poc tindrem representació “territorial” amb el faldut Oriol Romeu de qui vaig ser molt amic del seu oncle Jaume. De moment ja ha debutat amb el primer equip i amb Guardiola, que s’hi pugui quedar de forma definitiva, és qüestió de mesos... o setmanes, qui sap?