AVUI, VAGA DE CINES

Ahir per la tarda vaig tornar a anar al cine als cinemes Amposta. Aquesta cop vaig anar a veure invictus sobre els primers anys del mandat de Nelson Mandela a Sud-àfrica, protagonitzada per Morgan Freeman. En arribar a les taquilles per commprar les entrades (comprar-les per Internet suposa un cost addicional de 90 cèntims d’euro per entrada), hi havia un cartell anunciant que per avui 1 de febrer, farien vaga per a protestar per la nova llei del cinema en català. La data no ha estat elegida al atzar, és que avui es celebra la gal•la del lliurament de premis al cinema català, els premis Gaudí.
Segons les informacions dels mitjans de comunicació, un 70 % dels cinemes de Catalunya faran vaga avui. Una vaga més simbòlica que res, ja que dilluns no és el dia de més afluència als cinemes.
No és la primera llei d’aquesta mena que s’ha fet a Catalunya al respecte i, fins ara no ha tingut cap mena d’incidència i el nombre de pel•lícules doblades al català, segueix sent molt minso.
Una vegada ja vaig proposar un acord entre les distribuïdores, el departament de Cultura de la Generalitat i la Televisió de Catalunya per solucionar una vegada per totes aquesta problemàtica. Televisió de Catalunya dobla al català totes les pel•lícules que projecte. No seria igual doblar-les abans que després?
En enquestes realitzades aquests darrers dies al respecte per alguns diaris digitals (El Periódico, el Punt...), era majoritària l’opció de voler gaudir de cinema en català per part de l’espectador. La meva dona també m’ho deia ahir: “No m’importa veure una pel•lícula espanyola en castellà, però les de parla anglesa o en un altre idioma, si que les podrien doblar”.
Però encara hi ha un altre fet més greu (al menys per a mi) El propietari dels multicinemes Amposta és un conegut empresari local i amic íntim de l’exalcalde i ara senador espanyol.
És evident que una cosa no té res que veure amb l’altra, però penso que hauria de ser molt més sensible a la normalització de la nostra llengua. Què pensarà el seu amic?
Segurament que, primer que res, és el negoci.
Aquesta és la filosofia dels dirigents de la coalició nacionalista.

(La foto ha estat publicada pel Periódico d'avui)

VIDES CONVERGENTS

Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, exdirigent d’ERC i ara, exmembre de Reagrupament.cat, la corrent d’opinió que ell mateix va crear dintre d’ERC.
Si algun “ex” no serà mai, serà se fundador de Reagrupamet.cat, que avui mateix acaba d’abandonar.
Quin serà el futur de Joan Carretero? Començarà una nova aventura política més enllà d’ERC o Reagrupament? Previsiblement no. Com va fer el seu dia Àngel Colom, veig a Joan Carretero picant a la porta de la casa gran de Convergència dintre de molt poc temps.
Què passarà amb els que han estats els seus darrers companys? Difícilment la corrent nacionalista seguirà sense el seu cap, líder, fundador i home carismàtic dintre del partit.
Carretero, com Colom, convergiran a Convergència. Si algú s’ha preguntat mai quin significat té el nom del patit que va fundar un dia Jordi Pujol, entre d’altres, potser ara jo hi tingui una mica més clar...
No fa gaires dies, un amic d’ERC em va dir que se’n volia anar a Reagrupament, com també ho va fer fa uns mesos l’exalcalde i regidor d’Ulldecona Josep Lluís Millán. La meva resposta va ser: “Encara més a la dreta?”. No em va respondre a la pregunta, però si que em va dir que ERC l’havia defraudat.
Convegència sempre que poden, troben l’excusa de treure a qui jo anomeno “la mòmia”, o sigui, Jordi Pujol. Encara li queden moltes castanyes que treure-li del foc a Arturo Mas. En canvi, ERC ha arraconat a l’home que va fer pujar el partit: Josep Lluís Carod Rovira.
Camina ERC cap al seu desmembrament? De moment, no. Però les properes eleccions autonòmiques ens donaran la resposta i si Joan Puigcercós, el seu actual president, ha encertat en les seves decisions.
Personalment (i no és el primer cop que ho dic), veig Uriel Beltran com el futur líder d’ERC ocupant un espai polític que ni la direcció actual ni la anterior amb Carod al cap davant van saber trobar. La prova està que CiU segueix molt viva després de 6 anys fent la seva particular “travessia pel desert”.

LES LLARGES VACANCES DE NADAL

En arribar a finals de la tercera setmana de gener, tenia la sensació de que, políticament parlant, encara estava de vacances.
Els qui estem a l’oposició anem a remolc de les pautes que marca l’equip de govern municipal i la nostra presència a la casa consistorial depèn si els regidors responsables de cada àrea ens convoquen a les reunions informatives o no.
La darrera comissió informativa del 2009 va fer-se abans de Nadal, concretament el 24 de desembre. I el dia 28, el dia dels Sants Innocents al calendari cristià, es va celebrar el ple ordinari del mes de desembre en el que es van aprovar els pressupostos per al 2010.
Les celebració de les primeres comissions informatives d’aquest any nou, de les que en sóc membre, es van convocar per al divendres 22 de gener. Com és perceptiu, la convocatòria s’ha de fer amb l’antelació suficient de la seva realització (al menys 48 hores abans) En tres dels casos així va ser: Cultura i Festes, Agricultura i Medi Ambient i Serveis i Manteniment. Però la quarta, convocada per al mateix dia, la de Serveis Socials i Participació Ciutadana, es va fer en menys de 24 hores: es va enviar per correu electrònic dijous dia 21 a les 11 del matí i ens la trobarem a la bústia a l’arribar a casa (jo no arribo fins a les 4 de la tarda) i la convocatòria era per divendres a ¼ de 10 del marí! Just un quart d’hora abans de començar la de Cultura. Es veu que la regidora responsable amb tot aquest temps, no va trobar el moment oportú per a fer-ho. Això passa per voler compatibilitzar la seva responsabilitat municipal amb una activitat privada.
No convocar comissions suposa obstaculitzar el dia a dia dels membres de l’oposició i que puguin fer amb normalitat la seva tasca política a la ciutat. Ara ho entendreu perfectament.
Els 8 membres que som a l’oposició (4 pel PSC i 4 per ERC) tenim una carpeta cadascú a les dependències de la secretaria on se’ns deixa la majoria de coses necessàries per a fer la nostra activitat: invitacions als actes oficials i d’alguna associació local, agenda cultural, així com altres tipus de documentació d’interès. Fins i tot el setmanari territorial la Veu de l’Ebre ens el solen deixar al local que disposa el grup des de fa un any aproximadament. Ara mateix porto unes tres setmanes sense llegir-lo i, segurament, sense haver-me assabentat d’alguna notícia de caire local o comarcal. Tampoc me he pogut assabentar (al menys de forma oficial) d’altres tipus d’actes que han tingut lloc aquests dies ja que jo, com d’altres regidors de l’oposició, treballem fora d’Amposta i el nostre horari de treball és força coincident amb el de l’ajuntament.
Uns exemples van ser l’acte que es va celebrar a la Lira Ampostina el divendres 8 de gener organitzat per l’Ajuntament i Amposta Ràdio i on van actuar grups de renom com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries o Albert i la banda dels 13 o el campionat territorial de natació per a discapacitats psíquics de diumenge 17.
Potser estic equivocat, però penso que els diferents regidors (regidores), amb els pressupost recent aprovat i davant l’any que comença, tindrien que convocar ràpidament les comissions informatives per explicar les línees mestres de les actuacions previstes de les respectives regidories: quines són les novetats, si les hi ha; les expectatives, etc.
Des de l’oposició, ja sabem que estem lluny d’assolir tots els privilegis dels que gaudeix l’equip de govern (informació de primera ma i al instant, invitacions a actes per a repartir-les entre els seus amics i coneguts, etc.), però si que voldríem tenir al menys una comissió informativa de cara el cap de setmana per poder veure els actes programats per a fer la nostra previsió d’agenda que és quan es concentren la majoria dels actes culturals i socials de la nostra ciutat.
Però molt ens temem que des de l’equip de govern, en lloc de facilitar-nos les coses, se’ns seguirà informant tard i malament... I perquè no els queda més remei, que sinó, ni això!

MÉS SOBRE EL TEMA DE LA JUBILACIÓ ALS 67

Ja fa uns anys, vaig conèixer un senyor de Santa Bàrbar que cobrava una pensió d’invalidesa absoluta. La veritat que jo el veia molt bé i sempre em preguntava quina malaltia tenia. Quan va complir els 65 anys va preguntar-me per un advocat perquè volia denunciar al metge que li havia diagnosticat la malaltia.
Es veu que anys abans, als cinquanta i pocs, li havien diagnosticat una cirrosi hepàtica, es a dir, un càncer al fetge. Segons ell, a partir d’aquell greu diagnòstics, s’havia privat de beure, fumar, etc. O sigui, havia portat una vida saludablement sana, sense vicis i llavors (quan ja ningú li podia tocar la pensió) volia denunciar al metge...
Casos com el d’aquest senyor ni deu d’haver a grapats. Segurament en alguns els metges “pecarien” d’excés, com aquest i d’altres per defecte, es a dir, acabarien denegant pensions a més d’un que molt probablement s’ho mereixia.
Vull dir que durant molts d’anys, els metges (pareix que en aquest cas actuaven con a déus, ja que donaven, però també et prenien) van diagnosticar invalideses a moltes persones amb condicions de treballar.
Després també hi ha el tema de les jubilacions anticipades. Qui no coneix a algú que es va acabar jubilant (o prejubilant, si voleu) als 52 anys? És cert que els empreses pagaven una part de seguretat social i, en alguns casos, aquesta anava a càrrec del treballador “prejubilat. Però molt probablement, aquí també s’hi va fer un abús.
Quan l’empresa volia acomiadar treballadors perquè hi havia pèrdues (o menys beneficis), una de les solucions eren les prejubilacions. Un altre cas va passar amb les fusions de la banca. Al fusionar-se els bancs, sobraven oficines o sigui, treballadors de les seves plantilles i el recurs “fàcil” eren les prejubilacions. Recordeu que el BBVA va ser la fusió del Banc de Bilbao amb el de Vizcaya i posteriorment amb Argentaria que, a la vegada havia estat la fusió de la Caja Postal, amb l’Exterior de España i d’altres. O el Banc Central amb l’Hispano Americano per a formar el BCHA, per acabar integrant-se al grup Santander. O també d’algunes caixes, com la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears amb la del Monte de Pietat de Barcelona, per constituir la “gran” Caixa que coneixem avui. I tot això, amb el consentiment (de més o menys grat) dels grans sindicats: UGT i CC.OO.
Aquesta manca de planificació del tema pensions ha acabat creant un mal endèmic en el sistema de pensions espanyol.
Ahir, quan parlava de que la jubilació als 67 anys comportava un endarreriment dels joves al mercat de treball, potser no em vaig explicar bé. El fons de pensions no es paga del mateix fons que l’atur o d’altres prestacions. Així que, de moment, la jubilació 2 anys més tard, provoca, de per si, un estalvi al sistema. Mentre, els joves, ho poden no cobrar res (con deia ahir, sinó han treballat no tenen dret a cap prestació) o, si se’ls paga l’atur, aquest surt dels pressupostos generals de l’Estat.
Avui, tot dinant, en parlava amb la família (ja vaig dir que seria tema de conversa durant molts dies) I el meu fill gran (ara té 27 anys) deia resignat que potser nosaltres ens jubilaríem als 67, però que ell ja donaria les gràcies si ho podia fer als 70!
També em parlat de la mala planificació de Zapatero i que no ha sabut prendre mesures eficaces contra la crisi. És normal que la ciutadania pensi així.
Les crisis les provoquen els grans capitals i les paguen les classes humils!
I una altra frase carregada de raó que he escoltat avui també de boca del meu fill: Rajoy serà president del govern la propera legislatura sense haver fet res!”
De totes formes, penso que en el tema pensions, com passa sovint, s’ha actuat tard i malament. Si Zapatero porta sis anys de president del govern, amb 6 anys no es porta al desastre un sistema de pensions. Les mesures, calia haver-les pres molt més bans.
Què ha fet fins ara el Pacte de Toledo? És una pregunta que formulo...
Crec que abans d’incrementar l’edat màxima de jubilació s’haurien pogut fer moltes més coses i no acabar actuant a corre cuita (com el cas del MTC, per exemple)