INTERVENCIÓ I INTERVENCIONALISME

Mentre “intervenció” és l’acció d’intervenir, l’efecte, “intervencionalisme” és el sistema que preconitza la intervenció en algun afer, especialment d’Estat ens les qüestions socials i econòmiques. Les dos paraules porten el prefix “inter” que significa entre, mútuament... O sigui, per a que existeixin “la intervenció” i “l’itervencionalisme”, hi que haver, al menys, dues parts.
Però on acaba “la intervenció” i comença “l’intervencionalisme”? Crec que resulta força difícil establir fronteres entre els dos mots.
Cal dir per-ho que en aquests darrers dies hi ha hagut força exemples d’intervenció i, també, crec, d’intervencionalisme.
El primer exemple que us vull posar és la intervenció per part del Govern en les negociacions amb els controladors aeris. Uns controladors que, recordem-ho, tenen un sindicat propi i elitista, però sindicat a la fi, que negociava amb la seva patronal (AENA) unes noves condicions de treball. No ens enganyem, normalment, quan es negocia un conveni col•lectiu, un dels objectius és l’increment salarial. Però es clar, quan ja es guanya prop de 900.000 euros a l’any (sobre els 150 milions de les antigues pessetes), la intervenció per par de l’Estat, en general, es troba acceptable per part del ciutadà i de la opinió pública. Però és o no és intervencionalisme? Jo entenc que sí, però els únics que s’han queixat, al menys en públic, ha estat el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.)
Però encara hi ha una cosa que em preocupa més i que, fins ara, l’Estat no ha intervingut. És més, crec que només fa un parell d’anys que es va aprovar una nova llei que ho regulava. Parlo de la Societat General d’Autors i Editors (les famoses SGAE)
Darrerament, la seva actitud clama al cel, fins i tot per a mi que, encara que sóc catòlic per bateig, no m’hi considero.
Avui he llegit que la Federació Catalana de Municipis (“controlada” pel PSC) s’està plantejant deixar de fer concerts pel cànon que els vol cobrar aquests “segineros” (*) del segle XIX. No sé si només afectarà els concerts o tots els espectacles amb música, o sigui, balls de festes majors i revetlles. I també obres de teatre i dansa, etc. Si s’ha d’arribar a aquest extrem o, encara que només sigui pressentir-lo, crec que faria falta l’ntervenció o l’intervencionalisme per part de l’Estat (ja més igual) En aquest cas crec que sí que l’aplaudiria tothom. I és que, darrerament, els abusos que entenem tots (menys ells) que comet la SGAE, han estat força evidents: des de voler cobrar als perruquers per la música que posen als seus establiments a la representació d’un obra de teatre d’un col•legi andalús. Però per a mi, tal com informava la revista digital “El Observador”, de Màlaga, els cas més inversemblant, és voler cobrar el cànon a un festival benèfic fet fa uns mesos a la ciutat andalusa en pro dels nens sahrauís.
I el cas de la intervenció del Rei per a que hagi un gran pacte d’Estat per l’economia, és o no és intervencionalisme?
Sincerament, com opinen molts de polítics, Majestat, gràcies pel vostre interès, però dediquis al seu, és a dir, a assistir a actes oficials i representacions on li toqui anar i, després a no fer res...
La política és cosa dels polítics i els reis, jo ho sap, als museus i a les cartes.
I també ja sé sap: “No hi ha més sord que aquell que no vol escolar”. I no és pot arribar a un gran pacte si un dels grans partits (El PP) no ho vol... O sí, posant les seves condicions que vol dir el mateix. Quan guanyaran que, segur, alguna vegada ho faran, veurem si es deixen “ajudar”.

(*) Els segineros eren la versió ebrenca dels "homes del sac". Els que venien a emportar-se els nens que es portaven malalment, suposadament per a fer segí (greix del porc o dels xiquets, en aquest cas)

TRIPARTIT, SÍ O NO? (1a part)

Ahir, el Conseller d’Educació Ernest Maragall, la va “armar” quan va dir que “Catalunya estava cansada del tripartit”.
Potser aquesta afirmació ha eclipsat a la que només fa uns dies va dir el secretari d’organització del PSC José Zaragoza: “Després de picar tanta pedra, els socialistes ens mereixem governar en solitari”. Avui, el conseller d'Economia i Financies, Antoni Castells s'ha pronunciat en el mateix sentit.
Si fa o no fa, aquestes dues frases volen dir ben bé el mateix.
Potser Maragall ho deia amb cert ressentiment tot recordant que el govern del seu germà, el President Pasqual Maragall fa finalitzar abans d’hora per la conducta d’ERC va tenir amb l’Estatut. Aquella “deslleialtat” va provocar que Maragall tirés fora els consellers d’ERC i hagués d’avançar les eleccions un any.
ICV-EUA ha protagonitzat, desgraciadament, l’últim gran episodi del govern: l’incendi del passat juliol a Horta de Sant Joan.
Casualitat o no, les dues conselleries que controlen els ecosocialistes (Interior, Relacions Institucionals i participació ciutadana, de qui depenen els cossos dels Mossos d’Esquadra i els Bombers de la Generalitat i Medi Ambient i habitatge, de que depenen els agents rurals) han estat al punt de mira de partits de l’oposició, propiciant el corresponent desgast del govern.
ERC, per la seva banda, té dues “estructures” molt diferenciades: la que forma part del govern de la Generalitat, amb el seu antic líder Josep Lluís Cardo-Rovira i el partit pròpiament dit amb Joan Puigcercós al cap davant. Mentre els uns s’esforcen per fer-ho bé i fer acció de govern, els altes, en lloc de donar el suport necessari (com fan els altres dos grups del govern), degut, segurament, a les lluites internes, pareix que juguin un paper més d’oposició que de govern.
Així les coses, la situació en que posen sovint el President Montilla, no és fàcil i, aquest, de vegades, dóna més la sensació de ser un autèntic “tallafocs” més que poder-se dedicar al que realment és: el President de la Generalitat.
Quan Pasqual Maragall va guanyar en vots les eleccions autonòmiques de 2003 (de fet ja les havia guanyat –en vots- 4 anys abans davant de Jordi Pujol, però sense la possibilitat de formar govern) per a poder governar, no li quedava res més que pactar amb els altres dos grups catalanistes de la cambra. La negociació és va plasmar amb el pacte del Tinell. Era una fita història, ja que, per primer cop, li havien arrabassat el govern a CiU després de la restauració de la Generalitat.
Però l’acord era el mal menor. Al PSC ja li anava bé perquè amb ell aconseguien la presidència de la Generalitat per primer cop. A ICV-EUA, també, perquè, segurament, era la única forma possible per arribar a governar i tenir consellers al govern. I ERC, suposo que, a priori, la formació més reticent, va tenir que arribar a l’acord, ja que, en aquell moment en que Catalunya demanava un canvi i l’Ebre estava esvalotat, no s’hauria entès una altra cosa. Segurament, en aquells moments, si ERC hagués arribat a pactar amb CiU li hauria passat com el 1980 en que la formació va estar a punt de desaparèixer. Però eren molts els “republicans” que s’haurien decantat primer per un pacte amb CiU que en formalitzar el govern tripartit.
Malgrat l’expulsió de ERC del govern de Maragall i, apartat aquest per la cúpula dirigent del seu partit, l’any 2006 es va poder tornar a reeditar el tripartit, encara que mols van demanar que es digués d’entesa.
S’hi van implicar els màxims dirigents de cada un dels partits (els pesos pesants o els capitans si voleu) i, després de la ràpida resolució de l’anterior govern, tothom pensava que la segona part seria millor que la primera. Però els resultats, pels motius exposat amb anterioritat, han estat semblants.
Amb els problemes que té qualsevol govern, els conseller socialistes han estat, de llarg, els qui més han fet per aconseguir que el tripartit tirés endavant. Segurament perquè són el partit més gran dels tres i, també, els qui estan més preparats per governar.

NOSTÀLGICS DEL PASSAT

Ahir al dematí, per les dependències de consultes externes de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa em vaig trobar un conegut que, encara que viu a Amposta des de fa molts d’anys, és fill de la Ràpita. Aquest senyor, abans de jubilar-se era empresari i va ser president d’una entitat esportiva de les de renom al poble.
De tant en tants ens trobem per Amposta, ja que no vivim molt lluny l’un de l’altre. I quan ens trobem, solem parlar. Com també varem fer ahir. Va dir que volia parlar amb mi i ens allunyarem una mica del grup que estava esperant ser visitats a urologia.
Em va parlar (no era el primer cop que ho feia) de les plaques franquistes que, el Ministerio de la Vivienda feia posar als edificis de protecció oficial (tal i com es mostra a la fotografia)
De tots els regidors de la nostra ciutat en les dues darreres legislatures, he estat qui més plaques d’aquest tipus vaig trobar i vaig posar en coneixement del coordinador de serveis per a que fossin retirades. Però si ho feia, no era pels sentiments que jo tinc de cara l’antic règim (que també9, sinó per un mandat del ple de l’ajuntament d’Amposta que va acordar per unanimitat retirar tota la simbologia feixista de la nostra ciutat.
Bé, em comentava aquest senyor que un dia, l’exalcalde i avui senador espanyol i l’actual alcalde es van excusar perquè n’havien retirar una d’una casa seva i em donaren la culpa a mi per haver-ho fet. Jo li vaig explicar el motiu pel qual es van retirar aquestes plaques que, segons en diu sovint el coordinador de serveis, les guarda al magatzem de la brigada municipal.
Ahir, a més, em va dir si no es podia retirar una bandera espanyola (entenc que constitucional) que mostra un establiment públic de la ciutat. Li vaig dir que no es podia retirar perquè, primera, estava a un local comercial i, segona, no hi ha cap llei que empari la retirada de banderes espanyoles constitucionals de cap lloc, encara que fos públic, per molt mal a la vista que ens poguessin fer.
Però fixeu-vos amb el detall dels dos edils municipals que, lluny d’explicar-li la veritat de la retirada de la placa, van acabar per donar-me a mi la culpa. Un acte carregar d’hipocresia i demagògia!
Ela passat pel del mes de gener, el grup d’Esquerra Republicana va tornar a traure el tema al pla, sobre tot, el dels carrers que encara porten toponímia franquista (Ruiz de Alda i García Morató) i li van recordar a l’alcalde que aquests senyor havien bombardejat Amposta en la passada guerra Civil Espanyola i que havien causat víctimes civils També li van mostrar una placa gravada que encara hi queda i que, segons pareix, la van treure d’un dels meus blocs (també la mostro)


Com es pot comprovar, per uns motius o per uns altres, són molts els habitants d’aquesta ciutat que encara tenen “nostàlgia del passat”, però a més a més d’una forma contradictòria, ja que per un costat mostren la senyera sempre que poden, com un acte per demostrar que són més catalans que ningú i, per l’altre, es neguen a retirar els darrers símbols feixistes que encara hi queden.
Qui ho entengui, que en compri...

MÉS QUE UN PORTER!

Ahir, David Barrufet, el que ha estat durant molts d’anys capital del Barça d’handbol va anunciar que plegaria a final de temporada, quan ja estigui a punt de fer els quaranta anys. El món del handbol és quedarà una mica menys "groc".
L’handbol és un esport que m’apassiona. Segurament perquè l’he jugat en dues etapes de la meva vida, breus, això sí, però l’he practicat. És el que té ser un esport minoritari si el comparem al el “rei” futbol. Degut a que es juga molt menys, es desplaçaments són més llargs i això fa que els despeses siguin superiors. A casa la meva dona també hi va jugar i el meus fills també. Però en tots els casos, com jo, no ho van fer durant gaire temps, per uns u altres motius. I bona prova del que estic dient és que en sóc soci del Club d’Handbol Amposta i vaig, sempre que puc, a veure els partits del primer equip de les fèmines juntament amb la meva dona, des de fa 8 o 9 temporades.
El comiat de Barrufet (té nom de “pitufo”, oi?) m’ha fet recordar els anys de glòria de la secció d’handbol del Barça. De la quantitat de copes guanyades: lligues, copes d’Europa, del Rei, dels Pirineus, etc. I com no, d’aquells jugadors que van meravellar al món amb el seu joc. Així, d’entrada, em recordo de Garralda (encara que no hi va jugar gaire al Barça) del capità de llavors, d’aquell equip que també han volgut batejar com el Deam Tream, com el Barça de futbol de l’era Cruyff, o el d’ara, l’Enric Masip, el tortosí O’Callaghan, l’esquerrà Iñaqui Urdangarin, avui duc de Palma i gendre del Rei, el rus Xepkin, l’extrem dret, José Carlos Ortega i, no me’n oblido, no me’n vull oblidar, Rafa Guijosa, possiblement el millor extrem esquerrà que he vist jugar mai. Sense llevar-los mèrits als altres, que els tenen tots (els mèrits), els contraatacs de Guijosa em deixaven bocabadat. Va ser elegit el millor extrem esquerra del món l’any 1999. I amb això ja es diu tot.
I com mai un bon equip es fa per si sol, cal recordar-se’n del seu entrenador.


L’aragonès Valero Ribera, avui seleccionador espanyol de handbol. Hi ha una pregunta del Trivial Porsuit que diu. “Qui ha estat l’entrenador del Barça amb més títols”. Evidentment, la ment se’n va al futbol, però la resposta és Valero Ribera amb uns 150 títols aproximadament!
Barrufet, fins ara en té 77. Veure’m si s’incrementa la xifra.
Dues són les anècdotes curioses d’aquell grup d’amics (tots els equips que funcionen han de ser una pinya dintre i fora del camp o de la pista) La primera és la que van protagonitzar Masip i Urdangarin. Masip no va poder anar als Jocs Olímpics d’Atlanta, on la selecció espanyola de handbol va guanyar la medalla de bronze (lloc que va repetir la següent Olimpíada a Sydney) i, Urdangarin, va partir amb dues parts la seva i li va donar una meitat al seu amic.


L’altra anècdota és una mica més “rosa”. Quan Urdangarin i l’infanta Cristina van començar a sortir junts, la discreció i secretisme dels jugadors del Barça era total. El Barça jugava la final del la copa del Rei a Castelló, no me’n recordo contra qui. Van sorgir els primers rumors de que la filla del Rei sortia amb un jugador del Barça del handbol alt i ros. No sé perquè, els periodistes es van pensar que era Barrufet i ell, durant uns moments els hi va seguir la corrent, finalment, els hi va dir que no era ell, que era el seu amic Iñaqui.