TRIPARTIT, SÍ O NO? (2ana part)

Donada per tancada al si del PSC la polèmica sobre si el “tripartit” està o no cansat després de la reunió entre el President Montilla que és, a la vegada el primer secretari del partit i el conseller d’Educació Ernest Maragall i la resta de declaracions fetes al respecte (per exemple les de Miquel Iceta), potser el més prudent fos que no hi hagués “segona part” de l’escrit que vaig començar dijous passat 11 de febrer.
Però com que el cos m’ho demana i jo no formo part de la direcció nacional de cap partit ni tinc cap tipus de responsabilitat, exceptuant el càrrec públic que ocupo a l’ajuntament, comentaré el que em vaig deixar l’altre dia, ja que l’escrit, per ell mateix, hauria estat molt llarg.
En aquesta segona part volia opinar sobre la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, properes ja les eleccions autonòmiques de la tardor vinent.
Encara que és evident, a priori, poder-ho fer (mai es té que tancar cap porta), penso que reeditar per tercer cop un govern entre PSC, ERC i ICV-EUA, és força més difícil que en les dues edicions anteriors.
El PSC, tal i com va dir (i ho recordava en la primera part) el seu secretari d’Organització Pepe Zaragoza, voldria governar en solitari. És legítim tenir aquesta aspiració. Si un gran partit com és el socialista que acostuma a guanyar quasi totes les eleccions (tret de les autonòmiques) no pensés així, malament aniríem. No obstant, jo mai tancaria la porta als ecosocialistes. Penso que han estat uns socis de govern fidels i, si alguna vegada s’han equivocat (com passa amb tots, encara que segons a qui li costa reconèixe-ho), potser és més fruit de la inexperiència i de la manca de gent més preparada. No vull dir que no tinguin gent molt vàlida, però al ser un partit petit hi són els que són i ja no n’hi ha més.
El tema més feixuc és el d’ERC. Les discrepàncies amb el PSC han estat constants, tant abans amb el govern de Pasqual Maragall com amb el de José Montilla. Cal reconèixer (i suposo que ells també ho veuran així) que governar amb ells és força difícil i complicat. I en el futur, amb Puigcercós, penso, encara ho serà més.
Aquest matí escolatava les manifestacions fetes per Miquel Iceta on deia que dintre del partit socialista “tots som socialistes i que quan parlem de nacionalistes, també tots ho som”. És cert, però uns podran sentir-se més que uns altres d’això o d’allò. Per exemple. A la dreta dels socialistes, s’instal•la històricament la social democràcia. Però hi ha països on la socialdemocràcia està integrada dintre dels partit socialista, com passa aquí. És tant socialista un socialdemòcrata que un socialista. Segurament que no. Per que si fos que sí, on estaria la diferència? Amb el nacionalisme (penso) passa ben bé el mateix. És allò de aquell que es sent més català que espanyol o igual o, fins i tot, d’espanyol no se’n sent gens...
ERC, no és socialista, encara que en alguns aspectes socials se hi assembli. Però sí que és nacionalista. En aquest cas, segurament, més que molts del PSC. És per això que igual pot arribar a pactar amb les partits d’esquerres, com ho ha fet en les dues darreres legislatures, com amb CiU.
Jo encara diria més. A la majoria dels afiliats d’ERC, el cos els hi demana més pactar amb CiU, sempre que la federació no assoleixi la majoria absoluta per a fer-ho. És el cas de l’actual direcció nacional del partit, una vegada semi-apartat el “clan de l’avellana” amb Carod al cap davant.
De totes formes, les aliances no es fan sempre per similitud d’idees, sinó per interessos comuns. És el cas de les dues edicions anteriors del tripartit i, també, per aquest motiu es podria tornar a reeditar el “tercer lliurament”. En aquest cas, com a socialista, demanaria als meus que, com a partit majoritari que seriem després de les eleccions de la tardor, deixéssim les coses molt més ben lligades que no les dues anteriors i assumíssim una quota de responsabilitat més gran.
ERC, que pot pactar amb CiU, sap, i ha de tenir present, que el pacte li pot arribar a passar una factura tant gran com ja els hi va passar després de 1980 amb el pacte entre Pujol i Barrera. I al PSC, formalitzar una sociovergència, podria ser força negatiu per al futur del partit. Qui és segur que no pactarà amb CiU és ICV-EUA, per això són els més interessats en defensar el tripartit.
Finalment, tampoc és descartable un pacte entre CiU i el PP, encara que els nacionalistes ho neguin i, de tant en tant vagin al notari. Ja van pactat el 1999, encara que el PP no entrés a formar part del darrer govern Pujol i, Mas, no tindria cap problema en tornar-ho a fer.
Mentre no governin els socialistes, a CiU li és ben bé igual amb qui tinguin que pactar.

LA CRISI VISTA DES D'AMPOSTA

No he tingut cap problema d’ensenyar l’escrit que el senador d’Espanya va tenir “l’honor” de dedicar-nos als socialistes d’Amposta i que va publicar la RA de la segona quinzena de gener. I si pogués seguir-ho ensenyant, sense dubtar un moment que ho faria, ja que hi ha coses que, per elles soles, es desqualifiquen. No cal pegar-hi més voltes.
Una de les persones que ho va llegir, va opinar que “es va passar 7 carrers en la primera part de l’escrit” (on deia tota una sèrie d’improperis en contra nostra), però que la segona part (on deia que els socialistes som els responsables de la crisi econòmica) “la trobava bé”.
Certament els socialistes som els responsables de la crisi econòmica ? Jo li vaig preguntar diverses vegades i, finalment em va respondre que la crisi "havia començat als Estats Units".
I us ho pregunto a vosaltres : Som els socialistes els responsables de la crisi econòmica que viu el país?
Jo us en donaré la meva explicació que, hi podeu estar a favor o no, més ben bé igual.
El que és evident és que la crisi ha estat provocada pel gran capital que és qui té el poder de provocar-la. Els operaris, aturats, ames i casa i demés “misèria”, és impossible provocar una crisi de les dimensions que siguin. En canvi són (segur) els qui la pateixen més directament!
No entraré a explicar-vos si l’origen de la crisi està deguda a les denominades “hipoteques subprime” i els bons negociables “escombraries” que es van col•locar als inversors sense haver-hi res més que paper al darrera...
La greu crisi, al menys a Espanya ha vingut després de viure els millors anys de bonança econòmica degut a la bombolla immobiliària.
Mentre el diner corria no hi havia crisi, però l’economia espanyola és fictícia.
Els assessors financers aconsellen els inversos de que diversifiquen les inversions per a que hagi menys risc. No es pot jugar tot a una carta. Qui juga a borsa també ho sap bé. S’ha d’invertir a la vegada en banca, comunicació, energia, aigua, etc. etc. Com més millor. Amb la finalitat de que, si alguna cosa falla, sempre tens les altres que t’ajudaran a amortir la baixada. Al menys que hi hagi un “cras” borsari.
L’economia espanyola depenia massa de la construcció. El sector fa sofrir un increment irreal, irresponsable i, insostenible econòmicament parlant. O sigui, no podia durar tota la vida. O algú s’imagina que es pugui estar construint i venen pisos tota la vida?
La construcció ha d’anar lligada amb la demanda i durant els anys del bum immobiliari anava lligada més aviat a l’oferta. Es a dir, els compradors es sentien atrets per la compra d’habitatges ja fos per a us propi, per lloguer o, simplement per a invertir.
Simó, el que va ser alcalde d’Amposta entre el 1983 i 1987, és arquitecte i sempre deia que la relació de costos era d’un 40 % el valor del terreny i un 60 % el de la construcció. Els darrers anys, aquesta proporció es va invertir i el valor del terreny respecte al preu final va arribar a quasi un 70 %. I això ho saben bé els constructors que veient que el percentatge de guany era el mateix (o menys) que quan la dèria constructora va calar entre els promotors. L'especulació immobilìària amb la cmpra-venda de terrenys va enriquir molts, però va enpobrir encara a més!
Amposta va ser un gran exemple d’aquesta economia irreal, fictícia si voleu. Es va construir molt. Amposta va créixer en superfície i tot eren flors i violes. Avui, si et passeges per Amposta pots veure un bon grapat d’obres acabades on estan en venda la majoria dels pisos (en alguns casos, tots), obres per acabar on s’han esgotats tots els crèdits i no han pogut acabar. I, finalment, terrenys comprats on s’ha enderrocat la construcció existent i on no es va arribar ni a construir.
Aquests anys de bonança, l’ajuntament d’Amposta liquidava uns pressupostos en superàvit i "jugava" amb el romanent de tresoreria de l’any anterior i amb l’ICO (l’impost sobre la construcció)
Ara el període de vaques magres ja ha acabat i l’ajuntament d’Amposta, com la majoria d’ajuntaments, fan aigües per tots els costats.
És això culpa dels socialistes?
Al socialistes (als qui sigui –no als d’Amposta-) se’ls pot culpar de no haver gestionat bé la crisi, de no haver encertat en les mesures que es van prendre per a pal•liar-la... Però no de ser-ne els responsables.
Segurament, els responsables viuen al costat de casa i ara es queixen per no poder vendre els stoks i perquè no els hi entra ningú a la botiga.
O potser parlem de crisis diferents?

LA "PENÚLTIMA" DE LA REVISTA AMPOSTA

Des de l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta no ens cansarem de repetir l’ús partidista que en fa CiU de la Revista Amposta.
Sense anar més lluny, l’altre dia un em deia una noia: “Només hi surten inauguracions...”. És evident, les inauguracions donen “imatge” al grup de govern. I continuava: “Amb el grapat d’equips i esportistes individuals que hi ha Amposta competint, pareix mentida que només es donin els resultats de uns pocs...”. Tampoc no li faltava raó.
Des de l’oposició ens conformaríem que la Revista Amposta fos “imparcial”. Que traguessin a l’alcalde i els regidors de l’equip de govern, però també d’altres actes on aquests no hi fossin presents i, evidentment, l’oposició també existeix!
Però parlem del darrer número. D’entrada ja hi ha una errada greu. Segons hi diu a la capçalera de la revista és la de la primera quinzena del més de MARÇ (però si encara estem al mes de febrer!!) D’acord que l’errada deu de ser de la impremta que els edita la revista, però la imatge que això dóna no és massa bona i potser algú ho hauria de comprovar abans de fer la tirada definitiva.
Primer vull fer una petita introducció. Com ja sabeu, s’ha posat de moda a la televisió fer programes on hi surten compatriotes “escampats” arreu del món. TV3 a aquest espai el va titular “Afers Exteriors” i està presentat per Miquel Calzada (Mikimoto). A TVE se’l ha anomenat “Españoles en el mundo” i crec que Canal 9 també l’ha titulat “Valencians pel món”.
A Amposta, a manca d’un televisió local i pública, s’ha decidit fer-se a la Revista Amposta i l’espai que porta per títol “Amposta sense fronteres” es va inaugurar amb el primer número d’aquest anys corresponent a la primera quinzena de gener (o sigui, fa un parell de números) Va tenir el privilegi d’encetar l’espai Joan Pastor, un virtuós del violí que porta “tota la vida” a Alemanya i que toca amb l’orquestra de l’Òpera de Berlín (jo encara el recordo tocant la guitarra solista i, de vegades, quan calia, el violí amb els Junior’s) i, la segona, Marta Seoane que treballa a Suissa per a l’Organització Mundial de la Salut. Però, a que no sabeu qui ha estat el número 2? Entre tants i tants ampostins i ampostines que hi deu d’haver pel món, el número 3 ha estat (tatxin, tatxin)... Marc Roig (el fill de l’amo!)
Jo crec que el consell de redacció de la revista (o qui sigui, ja que ells neguen que hi hagi un consell de redacció pròpiament dit) haurien hagut de posar a ell el primer de tots i no caler fer esperar a la “clientela” convergent del poble.
L’espai de la contraportada, el que es titula “Avui li toca a ...” i que condueix Josep Parrot, pareix que també hi haurà canvis a partir d’ara. Segons s’anuncia, hi podrà sortir qualsevol persona del carrer.
Si repassem la història de la secció, veurem que, efectivament, fins ara, la majoria de gent que hi sortia, era gent "normal" del carrer, amb alguna cosa que contar o contar-se alguna cosa d’ell. Fins i tot ell, una vegada, es va autoincloure a l’espai!
Quina diferència hi ha? A priori cap. El que passa és que, des de l’oposició sempre ens hem queixat que només surti gent de CiU o molt propera i que sempre s’han “oblidat” dels que han tingut una marcada tendència en contra dels postulats oficialistes del govern ampostí des de que ha governat CiU.
Canviarà això a partir d’ara? Deixeu-me que faci de St. Tomàs i que ho posi en dubte...
"Fins que no ho veuré, no m’ho creure !”.
Us mantindré informats. O sigui “Continuarà...”

(L'acudit és del Roto)

L’MTC

Què tenen en comú els municipis de: Yebra, Torrubia, Zarra, Melgar de Arriba, Campo de San Pedro, Santiuste, Lomas de Campos, Villar de Cañas, Albalá, Santervas de Campos, Villar del Pozo, Congosto de Valdavia i Granja de Torrehermosa? Només fa unes poques setmanes aquests pobles, repartits per tota la geografia espanyola, eren uns grans desconeguts.
Ara bé, si als tretze municipis citats, li sumem el d’Ascó, segurament ja tindrem una pista per a relacionar-los a tots. Són els 14 són candidats a albergar el magatzem temporal centralitzat (MTC) o dir en castellà “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) o dit encara de dues maneres més: magatzem de residus nuclears o, simplement, cementiri nuclear.
Cal dir que Ascó, a la Ribera d’Ebre, és, d’entre tots ells, un dels que més habitats té (1.600) i, en canvi n’hi ha d’altres que no arriben al centenar (Torrubia -80-, Lomas de Campos -50- i Santervás de Campos -60-) Només supera Ascó Granja de Torrehermosa amb quasi 2.700. És, con titula una carta del diari Público del passat dissabte 6 de febrer, una mena de “Operación Triunfo Nuclear”.
Els arguments que tenen aquests pobles per voler albergar al seu terme municipal l’MTC, són el despoblament i la manca de recursos per poder prosperar. Així que veuen amb el magatzem una oportunitat per sobreviure. Segurament molts d’altres que no han presentat candidatura podrien emprar els mateixos motius, però hi ha causes que s’han anteposat, com per exemple la perillositat que té una instal•lació d’aquesta mena o l’oposició del territori.
Aquest no ha estat el cas d’Ascó que, a hores d’ara, es perfila com una de les favorites per a ser-ne l’abocador de residus nuclears de totes les centrals espanyoles.
Encara que el poble està dividit, pareix que són més els qui estan a favor de l’MTC que no en contra. En quan a la perillositat, cal recordar que Ascó conviu des de fa dècades amb dues centrals nuclears que provoquen sovint incidents més o menys greus i, la població, ha acabat per acostumar-se a conviure amb el risc que comporten.
Per a pal•liar la perillositat, els patrons de les centrals “aboquen” al poble gran quantitat de diners que fan que l’ajuntament pugui gaudir d’un pressupost força elevat per la població que té. Les instal•lacions esportives, per exemple, són magnífiques i només comparables a les existents a poblacions de més de 20.000 habitants.
Ara, si al final sé li acaba atorgant el magatzem, Ascó tindrà el futur resolt, encara que, molt probablement, altres pobles propers no gaudiran dels mateixos beneficis, però si del mateix perill.
A part d’això són moltes les persones que treballen a les centrals i d’altres que, sense treballar-hi d’una manera directa, tenen relacions comercials de diferents tipus amb elles. Els sous són elevats, molts d’ells superiors als 150.000 euros a l’any. Això fa que, entre unes coses i altres, el nivell de vida del poble i dels seus habitants es pugui considerar alt.
El propi alcalde Rafael Vidal és un d’aquests ciutadans d’Ascó que treballa a una de les centrals. I dels altres 8 regidors, encara n’hi ha 3 més que ho fan. Això demostra que el grau de dependència que té poble amb les centrals nuclears és força gran.
Fins ara, ni l’alcalde ni els regidors que han acabat votant “sí” a albergar el magatzem, no s’han deixat convèncer ni pels líders de les seves pròpies formacions polítiques, ni per altres alcaldes i regidors del territori que s’han mostrat contraris a la instal•lació ni a la pressió que ha fet la ciutadania al respecte amb la convocatòria d’actes de tota mena.
Un d’aquests actes va tenir lloc diumenge 24 de gener. Unes 2.000 persones (més que habitants té el poble) van assistir a la manifestació de rebuig convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya i d’altres associacions ecologistes.
Igual com passava amb les manifestacions contra el transvasament de l’Ebre, va tenir un caire festiu i reivindicatiu i es va desenvolupar sense incidents. Ningú del poble va provocar als manifestants. Només en unes pancartes “institucionals” penjades a diferents carrers i places de la població s’hi podia llegir un curt missatge: “Sí MTC”.
D’entre tots els arguments que van donar els oradors que es van dirigir a la multitud, em vaig quedar amb un: “Com volem ser independents si tenim que emmagatzemar els residus nuclears de tota Espanya?”.