diumenge, 22 d’abril del 2012

Las 10 estrategias de la manipulación mediática, de Noam Chomski


1 La estrategia de la distracción
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética.
“Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2 Crear problemas y después ofrecer soluciones
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3 La estrategia de la gradualidad
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4 La estrategia de diferir
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura.
Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5 Dirigirse al público como criaturas de poca edad
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6 Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7 Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad

Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8 Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9 Reforzar la autoculpabilidad
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10 Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

“ANCHA ES CASTILLA”



La lliga està perduda. Ja no cal donar-hi més voltes. Amb la victòria del Madrid al nostre estadi, va quedar sentenciada. Però ni el Madrid va fer un gran partit, ni el Barça va jugar pèssimament. Jo diria que el Madrid va fer “el seu partit”, el què més li convenia. Aquest cop l’entrenador blanc la va encertar i després d’una anys, dintre d’unes poques setmanes, podran entonar allò de “campeones, campeones”.
Però, què li està passant al Barça? Ja fa anys que es diu que la plantilla és curta. Bé que Guardiola vulgui tirar ma de la pedrera, però de vegades amb això sol no n’hi ha prou.
L’infortuni ens ha passat factura: primer Afellay, després Villa, i més tard Abidal i entre mig, Pedro, Alexis Sánchez, Adriano, Cesc Fàbregas, etc. Però sobre tot els tres primers que durant molts i molts mesos no van poder entrenar ni jugar a les ordres del seu entrenador. Si a una plantilla de per si curta, sé li sumen lesions de llarga durada, evidentment queda tocada. Potser no de forma definitiva, però important.
Però dit això, cal resoldre moltes més incògnites:
Què li passa a Cesc? Al principi semblava un revulsiu per a descongestionar defenses contràries, tenia arribada i marcava gols... Quans gols porta en els darrers 4 o 5 mesos? Durant molts de partits fins i tot la seva presència és inèdita als camps de joc.
Què li passa a Piqué? És cert que Guardiola per a renovar va demanar el seu cap? Anit tot i escalfar, no va jugar, com tampoc ho va fer el dia del Chelsea. Jugarà dimarts? El problema és la baixa forma o la vida paral·lela que porta? No pot ser que el titular de la selecció espanyola campiona del món i, sense dubte, un dels millors defenses que ha tingut el Barça en els darrers anys, no gaudeixi de minuts de joc. Inaudit!
Què li passa a Valdés? I què consti que jo sempre l’he defensat, fins i tot durant els seus principis com a porter del Barça. Crec que un porter s’ha de fer respectar i encara que les seves actituds puguin semblar una mica xulesques, penso que és el paper que ha de fer. Però igual com penso això, penso que en el gol de Drogba de dimecres passat i en els d’ahir de Khedira i Cristiano Ronaldo, hauria pogut fer alguna cosa més.
Fins i tot jugadors com Xavi i Messi ahir no en van veure “tres a dalt d’un burro”.
Aquest matí, tot passant per davant d’un bar, he pogut escoltar un comentari d’uns parroquians asseguts a la terrassa. Un d’ells preguntava: Sabeu qui va ser el millor jugador del partit d’ahir? Ell mateix responia: Xabi Alonso que va anul·lar a Messi. No hi estic d’acord. No dic que Xabi Alonso no fes un bon partit, però a Messi no l’anul·la un sol jugador. L’entrenador blanc va teixir una “xarxa d’aranya” al votant dels jugadors del Barça, tal com ho va fer els entrenadors del Llevant i del Chelsea. I davant d’aquesta tàctica el Barça no se’n pot sortir i, si a sobre les poques oportunitats de gol que té durant el partit, no les converteix, llavors anem apanyats!
Contra el Chelsea va tenir molta més mala sort que anit, possiblement perquè el Madrid també té un millor equip, al menys, en la qualitat dels seus jugadors.
Mentre anava de casa mons pares (on vaig veure el partit) a la meva, el cert és que vaig trobar molts pocs cotxes celebrant la victòria blanca, però amb algun em vaig trobar i també vaig poder escoltar petards.
I jo pregunto: per què no se’n van a Castella tota aquesta gent? Amb la gran i ampla què és la Meseta castellana tots hi podrien tenir cabuda, al igual que tots els polítics i els seus votants que no defensen els interessos de Catalunya. No trobeu?
Per acabar, sento molt que mon cosí Miquel, que viu al Pertús, com aquell que diu entre Espanya i França, no pugui penjar la bandera del Barça al límit dels dos estats. Un altre any serà, segur... No crec que sigui un final de cicle encara que, segurament, ho haurem d’escoltar molts cops en els propers dies.
Sort Barça i ara a eliminar al Chelsea dimarts!!    

MAS MONELL (Mieres Girona)

dissabte, 21 d’abril del 2012

LA UNIVERSITAT, UN PRIVILEGI A L’ABAST DE POCS


Facultat de Nàutica de la UPC.
 
Després del sotrac que va significar l’anuncia de que el govern central pretenia apujar les taxes universitàries un 66 %, vaig quedar una mica alleugerat al assabentar-me ahir que el nostre govern (gràcies nostre govern) que a Catalunya només s’incrementarien un 25 % (segons publicava el diari Ara en la seva edició digital) i es podran crear més beques.  
Però a fi de comptes més és ben bé igual. L’increment, sigui el 25 o sigui el 66 és substancial i molt allunyat de l’IPC, però sobre tot, de la pujada que han sofert les nostres nòmines (he dit pujada? Perdoneu, volia dir baixada!! –i encara sort que ho puc dir-)
Perquè també hi ha que tenir en compte que s’ha apujat el transport públic indispensable per aquells que viuen allunyats del lloc on cursen les seves carreres universitàries, com és el cas de mon fill (Amposta i Barcelona)
De continuar per aquest camí, novament tindrem la sensació de retrocedir (com en tantes altres coses) als anys predemocràtics on només podien estudiar carreres universitàries els “fills del rics” (encara que haguessin de repetir i repetir), els que vivien a les grans ciutats (encara recordo quan la Universitat de Barcelona va “aterrar” a Tarragona, abans de denominar-se Rovira i Virgili) i els que podien gaudir de beques que els ajudaven a apaivagar les despeses de transport, residència i estudis.
Malauradament mon fill, fins ara, no ha pogut mai demanar cap beca. El motiu és que entre sa mare i jo mateix, els dos funcionaris de l’administració de l’Estat, superem els límits per a poder-ho fer. Però no us cregueu que guanyem una fortuna, ja que ella té la categoria C1 i jo la C2 o sigui la meva dona és administrativa i jo auxiliar, per a que ens entenguem) Però com tots dos treballem fora del nostre lloc de residència (Tarragona i Tortosa) hem de descomptar les despeses derivades del desplaçament: transport públic i privat, carburant, reparació dels vehicles, substitució per nous quan els que tenim ja no aguanten més, etc., etc.
Paradoxalment, gent com la meva dona i jo som els que col·laborem amb els nostres impostos a que molts fills d’empresaris puguin gaudir d’ajuts universitaris. D’això se’n diu PRINCIPI DE SOLIDARITAT.
Evidentment si es creen noves beques, a part dels paràmetres que es tenen en compte en la actualitat, se’n haurien de crear de nous per a tenir en compte d’altres condicionants. Si no és així, molt em temo que per molt bones notes que pugui treure mon fill (que les trau), un altre cop es quedarà sense cap tipus de possibilitat d’accedir-hi.
Abans existia la solució de que l’universitari trobés una petita ocupació per alleugerar als pares del sacrifici econòmic que estaven realitzant. Però ara, quina feina pots trobar? Els universitaris estan molt condicionats pels horaris de les classes que, de vegades, poden variar d’un quadrimestre a l’altre. En canvi hi ha molta gent (massa) que no tenen cap problema a l’hora d’adaptar-se a qualsevol horari de treball, sigui de dia o de nit... Això sí, sempre que el trobin.  

Si voleu llegir més: