divendres, 4 de maig del 2012

UN SINDIÓS (un gran article de Juan José Millás publicat al País)


Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.

RUPIT V











dijous, 3 de maig del 2012

ESCAPADA A SIURANA (3-05-2012)











ELS “AMICS” DE MOURINHO SON ELS “AMICS” DEL MADRID



Si parlo del Madrid no és per fer-ho de forma positiva. És igual que quan el miro per la tele que només ho faig quan perd o té la possibilitat de perdre, igual com va passar quan va jugar contra el Bayern de Munic.
El Madrid recull allò que ha sembrat Mourinho que no és una altra cosa que enemistats i antipaties de la majoria dels equips i aficions rivals. No només del Barça, sinó de la majoria dels equips.
Potser el que es pretén és que parli d’ells, potser sí, ja sé sap la dita : “L’important és que parli d’un encara que sigui malament”. És una manera de veure les coses.
L’afició de l’Atlètic de Bilbao farà avui un acte de desconsideració cap al Madrid. Si el Màlaga guanya al camp de Barça i, per tant, el Madrid és campió de la lliga 2011-2012 abans de jugar, el públic que acudirà a Sant Mamés, arribaran ½ tard. I si el Barça guanya i el Madrid també acaba per fer-ho, l’afició marxarà 5 minuts abans d’acabar el partit per evitar felicitar-los.
Sembla ser que part del malestar existent amb l’equip blanc de la capital és per la negativa (o potser seria millor dir ‘excusa’) en deixar jugar la final de la Copa del Rei al Santiago Bernabeu.
Com ja explicava l’altre dia, l’actitud del segon entrenador blanc Aitor Karanka sobre el comiat de Pep Guardiola, no va ser precisament condescendent i d’elogi pels resultats obtinguts, sinó més bé d’una total indiferència sobre una persona que, al meu humil entendre, ha sabut revolucionar el món del futbol en mols d’aspectes.
Les declaracions que posteriorment va fer Mourinho sobre el mateix tema, tampoc ajuden gens a canviar l’opinió que molts ja teníem sobre “aquest parell”. Les declaracions de l’entrenador blanc van ser més o menys aquests: “Jo em cansaré del futbol el mes de juliol quan no hi hagin partits...”. Un amic meu m’ha donat la resposta: “Si guardiola entrenés al Barça per diners, igual com ho fa ell, no hauria renunciat a ser-ne l’entrenador”. No obstant, el mateix amic m’ha dit que ell hauria guanyat la lliga a 3 dels països més importants: Anglaterra, Itàlia i Espanya. Aquí hi he discrepat. I no és que no sigui veritat, ja que és un fet cert i contrastable, però ho ha fet amb 3 grans clubs i quan li han fitxat quasi que tot el que ha demanat.
Us en recordeu el que va dir Núñez quan les relacions amb Cruyff na no eren bones? “Amb diners, fins i tot la dona de fer feines e casa podria fitxar”. I és evident, si configures un equip amb els jugadors que demanes, costin el que costin, la garantia d’èxit és superior que si vas a un club petit sense cap possibilitat de fer fitxatges milionaris.
El gran èxit de Guardiola és haver pujat al primer equip un bon grapat de jugadors que ara són estrelles del futbol i que qualsevol equip punter pagaria grans quantitats per a fer-se amb el serveis.
Mourinho mai podrà presumir d’això...