EMPRESARIS

Ara fa poc més o menys un any que va entrar en vigor la nova llei de reforma laboral, l’enèsima des de l’arribada de la democràcia. No obstant això, els empresaris es mostres descontents amb els resultats. Amb la flexibilitat laboral, l’abaixada de sous (sovint encoberta) i les traves que posen a l’hora de negociar els convenis col·lectius sectorials, sembla ser que no en tenen prou.

De totes formes entenc la seva postura. Encara que sembli increïble, l’entenc. El cert és que per l’altre costat, el govern i la banca no els ho estan posant gens fàcil. El govern els hi puja la quota d’autònoms i la pujada de l’IVA fa que els ciutadans, la part més feble de la societat en temps de crisi, no comprin el que haurien de comprar.  Per l’altra banda, la banca, els hi ha tallat l’aixeta del crèdit, la qual cosa els ha ofegat econòmicament. I si amb això no n’hi ha prou, l’Agència Tributària tampoc els hi té cap consideració. A partir d’aquest darrer trimestre ja no poden ajornar el pagament de l’IRPF de les retencions que han fet als treballadors, professionals i lloguers. Aquesta mesura, totalment comprensible, ja que són diners retinguts a d’altres persones i que els hi suposar pagar-los menys. Si a la impossibilitat d’ajornament d’aquestes retencions sé li suma la demora en el cobrament de l’IVA en el cas de que s’ha fet alguna inversió, ja tenim l’embolic...  

També es queixen de que tenen un tipus d’Impost de Societats d’un 25%, mentre que les gran empreses tenen un 30%, però que a la pràctica paguen un tipus molt inferior degut a les reduccions que poden aplicar.

Després estan el falsos empresaris, si considerem que el fet de ser autònom significa ser empresari. Des de les associacions de treballadors autònoms denuncien la pràctica de molts d’empresaris que, en lloc de contractar treballadors assalariats, contracten falsos autònoms que, a la pràctica, tenen un cost inferior per a l’empresari, però no per al treballador que, a part de pagar-se l’autònom haurà de fer les corresponents declaracions fiscals necessitant, sovint, els serveis d’un professional fiscal.

Joan/Juan Rosell, com a president de la gran patronal espanyola CEOE, ha respost a Mas. Fa uns dies Mas va reclamar als empresaris més implicació en el procés sobiranista i Rosell li ha negat qualsevol suport.

Fa anys algú em va fer la següent reflexió:  Un empresari és una persona que guanya diners i un bon empresari és una persona que encara en guanya més. Imagino que la seva filosofia és aquesta, però en aquest punt hi discrepo considerablement, ja que per a ser bon empresari, a part de guanyar molts diners, també ha de procurar pel benestar dels seus treballadors, sovint els grans oblidats i perjudicats.

Un altre sector d’empresaris que ho sortit a queixar-se han estat els constructors. Veuen com se’ls acusa de ser els grans artífex de la crisi actual i ells es defensen dient que l culpa va ser els promotors immobiliaris i de la banca. Potser sí... Però també dels propietaris de terrenys que van aprofitar la liberalització del preu del sòl per a demanar cada vegada preus més desorbitats i dels especuladors que compraven per 30 i que venien per 40 al cap de quinze dies. I d’Aznar que va ser qui va promoure la llei que liberalitzava el preu del sòl i de Zapatero que no va saber veure a temps la que estava a punt d’arribar...  

Però qui més pateix les conseqüències d’aquesta situació són els ciutadans que fins fa poc conformaven la classe mitjana. Sobre ells recau la pujada dels impostos amb el sobre cost que significa a l’hora d’anar a comprar bens i serveis. I a sobre és el col·lectiu que menys ajudes rep.
Plorar podem plorar tots, però segur que uns tindran més raó que els altres.   

Patria sucia

Insisten en que somos suyos, creen que somos su propiedad privada, y que su mayoría absoluta nos representa, que se les dio carta blanca para aprisionarnos en su patria sucia.


Dar ejemplo de crueldad sin fisuras es, para ellos, dar ejemplo de unidad. No son de los míos. Allí donde nosotros vemos gente que huye, con el hambre mordiendo sus talones, ellos ven hordas invasoras y les oponen cuchillas y otros criminales métodos de rechazo. No son de los míos. Sienten mayor consideración por la fiesta de los toros que por los derechos de la mujer. No son de los míos. Cuando se nos encoge el corazón porque se ha decretado una guerra que arrasará un país que nada nos ha hecho, ellos se ríen y aplauden. No son de los míos. Cuando se dicta una sentencia que persigue a un dictador o un genocida extranjero, y nosotros nos sentimos orgullosos de disponer de una jurisdicción universal, ellos se escandalizan y se apresuran a corregir tal osadía. No son de los míos. Llaman terrorista a la mujer que aborta y, al mismo tiempo, tratan de hacerle el boca a boca al vencido terrorismo, para que les permita seguir acojonándonos. No son de los míos. Dividen y separan a las víctimas y las favorecen y utilizan según el color de sus ideas. No son de los míos. Se aseguran de que la Justicia nos atenace, un retroceso tras otro. No son de los míos. Pisotean la ética y defienden la impunidad. No son de los míos. Destruyen todo lo que nos ayuda a mantenernos en pie: la cultura, el cine, que también lo es y está poblado de rebeldes. Retuercen el lenguaje, hasta desintegrar su sentido, para darle la vuelta al calcetín, estirarlo y convertirlo en una bufanda de hospicio que nos anude la garganta y anule el grito. No son de los míos.
No sé si los míos somos más. Pero hay que creer que sí, de lo contrario no tendríamos el valor de salir a la calle a gritarlo, hoy más que ayer pero menos que mañana porque eternamente es el día de los enamorados de la libertad: te quiero, libertad, te quiero, dignidad, y seréis míos, y os querré siempre. No sé si somos más, y tampoco lo sabía la primera persona que, cuando la ocupación nazi, tomó la iniciativa de imprimir panfletos y salió a la calle a repartirlos; ignoraba que, con ese gesto, encendía la Resistencia. Y no, no les estoy comparando, que no se apresuren a señalarme con el dedo, que yo ni soy ellos, ni soy como ellos. Firmemente declaro que no son nazis, claro que no, sino la oligarquía nacional católica, ya sin freno alguno, sin careta. Y no son invasores. ¿Quién necesita invadir, existiendo el Mercado?
Sin embargo, insisten en que somos suyos, creen que somos su propiedad privada, y que su mayoría absoluta nos representa, que se les dio carta blanca para aprisionarnos en su patria sucia.
Y no son de todos, ni somos de ellos.
Habrá que gritárselo. En la calle. Más y más y más que ayer, y etcétera.


http://www.eldiario.es/zonacritica/Patria-sucia_6_228237196.html

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PUJANT CAP A BEL III

El bon metge

Salvador Giner -sociòleg-

Privatitzar en massa la sanitat és demencial; només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta

Tots vostès deuen haver sentit algú lamentar alguna vegada una mala experiència que va tenir estant malalt, per culpa, suposadament, dels seus metges, infermers o hospitals. A mi m'acaba de passar tot al contrari, de tal manera que no puc sinó explicar-los un fet que només pot ser un homenatge a les persones que s'ocupen de la nostra salut.
Potser deuen recordar una emocionant pintura de Francisco de Goya en què un metge posa la mà a l'esquena d'un malalt i li allarga un got -segurament d'un beuratge poc agradable- amb cara de preocupació (la del malalt és més aviat d'angoixa) i intenta persuadir-lo que se n'empassi el contingut sense més escarafalls. El contrast de les expressions és la clau que immortalitza el quadro del pintor aragonès, i per cert un dels seus llenços menys coneguts. Ni tan sols se m'acut emular en un humil article tot el que diu aquella pintura d'homenatge al metge.
Però sí que m'agradaria retre homenatge a un conjunt de persones que amb professionalitat, simpatia i fins i tot tendresa s'han ocupat dels mals d'un servidor de vostès. A finals de juliol passat em va assaltar un mal lumbar que no sabia d'on dimonis sortia però que em deixava totalment fora de combat. (Vaig escriure per a aquest fantàstic diari un article que malgrat la seva brevetat em va tenir adolorit, assegut davant l'ordinador como si d'un acte d'heroisme es tractés.) Una visita a la petita Clínica del Dolor, al passeig de la Bonanova, em va portar a un conjunt de ressonàncies magnètiques, radiografies i exploracions de diversa índole, i el primer que algú com jo, que no he tingut més malalties que algunes tremendes migranyes en altres temps, va descobrir va ser que el conjunt dels malalts és enorme, i que això del dolor a vegades és un misteri.
En una primera operació -clínica Corachán, d'acord amb la meva mútua, que és la de molts professors universitaris, i que no ens exclou de la medicina pública-, un cirurgià em va arreglar dues vèrtebres lumbars que estaven fetes una pena. Però el postoperatori no va semblar servir per a res sinó per seguir patint dolors lumbars amb més intensitat. La mateixa mútua em va portar a la clínica Quirón, tot i que, com qualsevol ciutadà, podria haver anat al Clínic. Una vegada allà em van intervenir dos cirurgians i un anestesista de qui no oblidaré fàcilment els noms i que després de donar-me la mà, somriure'm i tranquil·litzar-me em van obrir l'esquena -per dir-ho col·loquialment- i em van arreglar les vèrtebres rebels. Després d'introduir-me nou -he dit nou- cargols al llarg de l'espina dorsal em van enviar a la meva habitació, on em vaig despertar quan tocava. (Ara em pregunto si podré passar sense que es disparin totes les alarmes per aquelles portes de seguretat que adornen aeroports, alguns bancs i no poques institucions.)
Però el profund agraïment des d'aquestes línies va més enllà dels meus dos cirurgians i l'anestesista. Infermeres sempre somrients i fins i tot divertides, un fisioterapeuta que et passeja amunt i avall explicant-te o fent-te explicar coses divertides, les visites dels teus propis cirurgians o infermeres -això sí, poden ser a mitjanit o de matinada, quan tu ets al setè cel- i una sensació incessant de preocupació per com et trobes no t'abandonen fins que surts al carrer. Sempre amb sentit de l'humor i la presa contínua de les teves constants vitals. Si a sobre pots veure des de l'habitació un terreny de joc en què juga l'Europa -lamento informar-los que, a part del Barça i l'Espanyol, a Sarrià, Gràcia i Horta n'hi ha molts que som de l'Europa, el millor equip de futbol de Catalunya, per si no ho sabien-, la situació és perfecta, sobretot perquè a més a més veia, a l'altre costat de la plaça d'Alfonso Comín, vell amic i company de l'estudiantil època de revolucionaris, el pis que ocupen la meva germana i la seva família.
No és que, en l'adolorit postoperatori en què em trobo, vulgui tornar a les clíniques que em van tocar. Però ja les estic enyorant. I si algun murri lector creu que són per a privilegiats, l'informaré que els meus propis cirurgians passen cada dia mitja jornada al Clínic. Privatitzar en massa la medicina com estan intentant ara a Madrid és una decisió demencial que ja ha donat resultats molt tristos en altres països, començant per la Gran Bretanya, i que aquí descobreixen uns insensats sense voler saber que només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta. D'això els metges, els infermers, els fisioterapeutes i sobretot els malalts mateixos en saben bastant més que els nostres llestíssims polítics. En tot cas, ha estat un plaer escriure tot un article sense criticar ni queixar-me de res ni de ningú. Per fi.