diumenge, 9 de març del 2014

Machado i 'La maleta mexicana'

Ian Gibson
Escriptor.

Les restes del poeta no han de tornar a Espanya fins que s'investiguin els crims del franquisme

S'acaben de complir els 75 anys de la mort a Cotlliure d'Antonio Machado. Hi ha qui reivindica el retorn de les seves restes a Espanya. Entre ells, l'actual conseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, que ha fet vots perquè tornin específicament a Sevilla, la seva ciutat natal.
No sóc dels que advoquen per aquest retorn. A Cotlliure, els Machado van rebre un tracte generós per part dels riberencs. Avui la tomba que comparteixen mare i fill, cedida i dignament mantinguda per les autoritats locals, és objecte de constants visites, entre elles les de grups escolars espanyols procedents dels racons més variats del país. Aquests pelegrinatges tenen un alt valor didàctic. Són la garantia que no s'oblidin les circumstàncies en què va arribar al final del camí no solament l'autor de les Soledades i Campos de Castilla sinó el columnista republicà que, als seus articles de guerra, va denunciar una vegada i una altra, fins a l'últim moment, la vil traïció, i la covardia, que suposaven, per part dels governs de la Gran Bretanya i sobretot de França, el pacte de no intervenció.
Un bloguista argentí acaba de comentar aquest assumpte i disfruta imaginant el que podria ser la tornada de les restes del poeta a Espanya: «Li faran un parc temàtic i, tal com funciona l'amnèsia col·lectiva, d'aquí 50 anys ningú sabrà que Machado va haver de morir a França, en plena fugida. És millor que les generacions futures sàpiguen com tracta Espanya aquests genis...» (la referència també va per Lorca). Així es veu l'assumpte des de fora. Hi estic d'acord.
No gaire lluny de Cotlliure hi ha Argelers, on, el febrer del 1939, en una platja convertida en infecte camp de concentració, s'amuntegaven uns 100.000 espanyols que fugien de la repressió feixista. Els Machado van tenir sort al no ser portats allà. L'altre dia, l'escriptor mexicà Jordi Soler, fill d'exiliats, recordava amb indignació les espantoses condicions existents en «aquell gran corral a la intempèrie» on no hi havia ni barraques, ni latrines, ni a penes menjar ni aigua, amb vents glaçats i temperatures nocturnes que baixaven fins a menys 10 graus centígrads (va ser un hivern molt i molt cru). Per unes altres fonts sabem que allà van morir de malalties, fam i fred uns 15.000 desterrats espanyols.
FA UNS QUANTS anys, segons recull Soler -jo no ho sabia- l'alcalde d'Argelers, fill d'un dels presos, va erigir una làpida en homenatge a aquella multitud ultratjada. La inscripció acaba així: «La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la democràcia i la república contra el feixisme a Espanya del 1936 al 1939. Home lliure, recorda-ho».
¿Recorda-ho? A l'Espanya d'avui els hereus del franquisme ens aconsellen tot al contrari: s'ha d'oblidar, s'ha de mirar cap al futur, no «remoure» el passat. Per això em prenc la llibertat de recomanar, per a qui no el conegui, un documental que m'acaba d'impactar profundament. No pretenc haver descobert el Mediterrani: la pel·lícula ja existia. Però no la coneixia. Ara en tinc el DVD. Millor això que res.
La maleta mexicana (2011), amb guió i direcció de Trisha Ziff, narra l'odissea i la recerca de l'equipatge que, localitzat finalment a Mèxic el 2007, contenia els 4.500 negatius «perduts» de la guerra civil deguts als avui mítics Robert Capa, David Chim Seymour i Gerda Tato: tres herois que van lluitar amb càmera en lloc de fusell i sovint sota les bales (Tato va perdre la vida a Brunete). Entremesclant fotos dels tres amb testimonis molt aclaridors i, com a leitmotiv narratiu, l'exhumació d'una fossa comuna a Rubielos de Mora (Terol), no conec cap documental sobre la «memòria històrica» de la contesa espanyola tan commovedor, tan substanciós, tan ben fet i tan rabiosament «actual». N'hi hauria d'haver una còpia en cada col·legi del país.
ENTRE ELS testimonis n'hi ha uns d'esgarrifosos de supervivents d'Argelers. I la pel·lícula arriba a cotes de màxima emoció a l'explicar com va arribar fins allà la generosa oferta d'ajuda per part de Mèxic, gràcies a l'admirable president Cárdenas, ajuda concretada en l'enviament del vaixell Sinaia i el rescat d'uns 2.000 republicans. I entre els quals hi havia, gairebé miraculosament, els negatius de la maleta que més tard s'extraviaria.
La conclusió de la pel·lícula de Ziff és explícita: si l'Estat espanyol segueix negant-se a investigar els crims del franquisme, aquest país no tindrà mai un futur digne. Amb 130.000 víctimes de la repressió franquista encara a les cunetes, Espanya, avui, està provocant l'estupor, i em temo que el desdeny, de la comunitat democràtica internacional. Si més no, que Machado es quedi a França.

dissabte, 8 de març del 2014

YOU SPEAK ENGLISH?



Davant d’un tema tan seriós com aquest, millor començar-ho amb una mica d’humor.
-Domina vostè l’anglès?
-Home... Si és baixet i es deixa.
I encara un altre.
-Parla vostè anglès?
-Oui.
-Oui és francès.
-És que francès també en sé.
Si dic que, en general, el nivell d’anglès a Espanya és molt baix, segur que no estic descobrint res: tothom ho sap.
Però encara te’n adones més quan surts a l’estranger i només tens tres solucions: o parlar la llengua nativa, parlar anglès o mirar de fer-te entendre com bonament es pugui.
Mon fill que està fent un Eràsmus a Croàcia em deia l’altre dia que allí no parla ningú anglès i que, com que acaba d’arribar i no sap res de croata, li resulta molt difícil comunicar-se amb la gent del país.
A la residència de Zagreb on menja i dorm hi ha molts d’altres estudiants que, com ell, estan fent un Eràsmus. Mentre alemanys i holandesos tenen un bon nivell d’anglès, els francesos, portuguesos, italians i espanyols són els que pitjor el parlen. Prova fefaent de que al Sud d’Europa, l’interès per les llengües sempre ha estat molt baix.
Fa uns anys varem anar a París i ja ens ho van advertir: es millor mirar d’entendre’s en castellà que no intentar fer-ho en anglès. I és que les relacions entre la Gran Bretanya i França han estat tradicionalment dolentes. Durant segles, quan a Europa hi havia alguna guerra, quasi sempre hi trobaves a un costat els anglesos i a l’altre els francesos i, sovint, les guerres eren entre tots dos països. Per posar un exemple només cal recordar la guerra de Successió Espanyola, la que va suposar la pèrdua dels drets i llibertats catalanes el 1714. Els castellans comptaven amb el suport de França, mentre que els catalans, a part dels austríacs, també estaven recolzats pels anglesos.
Històricament, la rivalitat entre tots dos països ha estat tan gran que acceptar el predomini de l’idioma anglès per part del francesos seria, al meu entendre, significaria una mostra de debilitat i fins i tot submissió. A part, el francès és l’idioma diplomàtic i, per tant, és normal que hi hagi una animadversió per qualsevol cosa que els arribi de les illes veïnes.
El cas del castellà seria comparable. Després de l’anglès (i amb l’excepció del mandarí, l’idioma més parlat a la Xina), el castellà és el que més es parla arreu del món. Per tant, els espanyols tampoc ham vist la necessitat de parlar amb fluïdesa un segon idioma estranger. I així ens va.
Estic segur que els temps han canviat molt i que ara es pren molt més seriosament l’aprenentatge d’un segon idioma, ja sigui l’anglès, però també l’alemany i fins i tot el xinés. Però a la meva època d’estudiant hi havia una gran manca de professors de francès, que era l’idioma estranger que més s’estudiava en aquella època.
Com molts de vosaltres sabeu, els primers anys del batxillerat els vaig fer a Ulldecona. Allí tinguérem a Dña. Carme Salomón com a professora de francès. No era una professora titulada, però havia viscut durant molts d’anys a França i aquest fet era suficient per a habilitar-la a donar classes. Com el francès porta titlles (accents ortogràfics) tan cap a la dreta com cap a l’esquerra, Dña. Carme va optar en posar-les de forma horitzontal, total...  
Al cap d’uns anys, ja a Tarragona, a 6è el francès no era obligatori. Havies d’acudir igualment a classe i fer els treballs que et manaven, però a final de curs no et puntuava. De professora teníem a Maria el Amor Hermoso Uribe-Eheverria Garmendia (no cal dir que era basca) Ja cap al final de curs, un dia, mentre estàvem tota la classe a la cafeteria, ens va explicar que en acabar la carrera va enviar currículums a només instituts de ciutats on hi hagués mar o muntanya i que només li van contestar de Tarragona. En arribar li van preguntar: De què ets professora? I va respondre que de Història... Però saps francès? ... Llavors faràs de professora de francès.    
Per molt bona voluntat que hi posessin i per molts de coneixements que tinguessin de l’idioma, està clar que no és el mateix fer de professor d’un idioma concret que ser-ho.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES PLATGES DEL PERELLÓ VIII
















LES FOTOS DEL DIA 8-03-2014


Diari Ebre (l'edició de Diari de Tarragona per a les comarques del Sud) recull la notícia de l'atorgament del Premi Amposta a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.