dissabte, 12 d’abril del 2014

LA FRASE DEL DIA 12-04-2014



“Ho he de fer perquè quan dixe (sic) la política puga tornar a treballar". 
 
Qui l’ha pronunciat? Francisco Javier Pallarès i Povill (jo no en tinc cap culpa de que no s’ha catalanitzat el seu nom) 
 
On es pot llegir? Jo l’he llegit a l’Aguaita.cat i a l’edició digital de la Vanguardia, amb una única diferència: allà on es pot llegir dixe (dialecte ebrenc), la Vanguardia posa dixi (català normalitzat)  
 
Tal i com us vaig anunciar el passat dijous, el govern català va cessar a Mas dimarts passat per a que pogués solucionar la seva situació laboral com antic treballador de Caixa Tarragona, actualment Catalunya Banc.
M’ha agradat un comentari que hi havia a l’Aguaita on es preguntava l’anònim què si com a polític no treballa i què si l’havia traït el subconscient.
Suposo que a Pallarès no li preocupa tant no poder reincorporar-se algun dia a Catalunya Banc o com es digui d’aquí a uns anys com els diners que sembla que deixaria de guanyar en el cas de que no li haguessin permès fer aquesta jugada (em van dir que entre 50.000 i 60.000 €)
Mentre el seu partit segueix tenint responsabilitats de govern, Pallarès seguirà ocupant càrrecs tal com ho han fet (Roig) o fan (Sancho)
Si una cosa té Convergència és que són agraïts.  

divendres, 11 d’abril del 2014

TRÀNSFUGUES I D’ALTRES ESPÈCIES INVASORES

Sense arribar a la categoria de xacra, el transfuguisme polític ha generat més d’un maldecap als diferents partits. En la majoria dels casos, sempre que passa això és que hi ha un rerefons econòmic. La persona humana és molt sensible als diners i, de vegades, la compra de voluntats només depèn de la quantitat de diners que sé li acaben posant sobre la taula.
En alguns casos els trànsfugues han canviat governs, en canvi, en altres, simplement han canviat de partit per ocupar un càrrec ben remunerat. D’exemples en podíem trobar molts, però els que a mi em criden l’atenció és quan canviar de partit implica acceptar una nova ideologia o fe.
La diversitat de partits fa que la varietat dels casos possibles pugui arribar a ser molt gran, però a Catalunya, quasi sempre, el  partit receptor sol ser Convergència. Per què serà.
Tot això ve a compte de la decisió que ha pres Jordi Martí, el fins ara portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona i un dels aspirants a encapçalar la candidatura del partit l’any vinent.
Martí va perdre les primàries que va acabar guanyant Jaume Collboni en una segona volta i ara sembla que està flirtejant amb CDC.
També l’actual Conseller de Cultura Ferran Mascarell que, durant algun govern del PSC ser el regidor responsable de la mateixa àrea a l’Ajuntament barceloní, va acabar abandonant el partit i abraçant la fe convergent. Potser no tingui carnet, però em dóna ben bé el mateix.
Per a dir-ho clar i català, quan algú que s’ha format dintre d’un partit l’acaba abandonant perquè no sé li ha donat el suficient protagonisme i ho ha fet a un partit que, ideològicament, està situat a les antípodes del que representa el partit d’origen és, des del meu punt de vista, una actitud impresentable per dir-ho de forma suau.
Per a fer això, d’ideologia no se’n deu de tenir gents. Ja no una mica, sinó gens. Quan Ferran Mascarell va ser Conseller de Cultura amb Pasqual Maragall, va visitar l’Ajuntament d’Amposta. Vaig tenir l’oportunitat de poder intercanviar algunes impressions i recordo que li vaig explicar l’estranya situació que vivíem a Amposta on, l’equip de govern no ens tenia en compte pràcticament per a res. Va escoltar en atenció les meves explicacions, però sembla ser que no vaig ser el suficientment convincent com per a tenir en compte les meves paraules quan va decidir canviar de jaqueta.
Segurament molts justificaran la seva actitud dient que el partit (en aquest cas el PSC) ha perdut les seves senyes d’identitat, com per exemple el catalanisme militat i d’altres valors propis de l’esquerra. Per aquí anem bé, però en lloc d’anar-se’n a algun partit que les pugui representar ara, se’n van a un altre que durant les quasi 40 anys des de la seva fundació, s’ha caracteritzat per voler acaparar poder i diners a qualsevol cost. Només cal veure com han anat evolucionant quan han vist que la societat civil es va decantar cap al independentisme havent superat el catalanisme que ells dient representar.

DE AQUELLAS NOCHES DE MANOLO MÉNDEZ. FOTOS DE LA PRESENTACIÓ




















UNA HISTÒRIA ‘NO CREÏBLE’



-Joan: té vull parlar.  
Dimarts passat vaig anar fins la Galera per a fer un canvi d’oli al meu cotxe. Mentre m’esperava va arribar un veí per a preguntar-li alguna cosa al mecànic. En veurem va dir que em volia parlar. No m’imaginava el que volia dir-me.
-La història de la pel·lícula que vareu fer no és creïble... –va començar dient-
Evidentment es referia al curtmetratge La Fatarella 1938 que varem presentar a la Galera el passat 19 de març.
-Per la nit el punt de mira d’una escopeta no es pot veure –va continuar- T’ho diu un caçador.
No li vaig voler replicar. Tractant-se de qui era, no valia la pena...
Dues qüestions. Quan acabarem de presentar el curt, un senyor gran amb accent andalús, em va dir.
-A la guerra van morir molts soldats per un tret disparat en veure el foc de la cigarreta.
En aquell moment vaig pensar:
-Aquest senyor, què acaba de veure? –Ja que aquesta és la trama del curt.  
I la darrera. És que totes les nits són fosques com la boca d’un llop? Algú pensa que una nit de lluna plena no es pot ni veure el punt de mira d’un fusell a un metre escàs dels ulls?
El què he dit: No val la pena discutir...