dimarts, 29 d’abril del 2014

I TU, QUÈ N’ESPERES DEL 25 DE MAIG?




Em dóna la sensació que els partits polítics esperen molt més de les eleccions europees del 25 de maig que no els ciutadans. Uns ciutadans cansats d’escoltar sempre les mateixes coses però que al final, un cop més, s’acabaran emportant una gran desil·lusió. I sinó, temps al temps.
El PP vol guanyar les eleccions perquè de fer-ho, seria interpretat com un aval a les seves polítiques d’austeritat, de retallades, de pujades d’impostos i fins i tot de corrupció. Fins i tot seria un girar pàgina als casos de corrupció que l’han esquitxat durant les darreres èpoques.
El PSOE en canvi, en el cas de que aconseguís una victòria electoral ho consideraria com l’inici de la recuperació i podria posar la mirada cap a l’horitzó de les properes eleccions generals que afrontaria a molta més confiança. De no guanyar, cal imaginar que precipitaria els esdeveniments amb una hipotètica caiguda de Rubalcaba. En el cas del PSC passaria si fa o no fa el mateix i, segurament, s’aniria cap a un congrés extraordinari que posaria en qüestió el lideratge de Pere Navarro.
Per a CiU aquestes eleccions som con tots: han de guanyar sí o sí. Com si els hi anés la vida. Només un detall. A Amposta ja han fet el primer acte electoral quan la resta encara no deuen ni de tenir ni el dia confirmat. Demanen el vot advertint a la ciutadania que si no es va a votar, que pensarà Europa sobre la consulta anunciada per al 9-N.
Si fa o no fa ERC diu el mateix que els seus socis de govern amb qui van agafats de la ma, sobre tot en el llarg camí cap a la consulta i després qui sap...
Els d’EU-ICV-EUA, es donaran per satisfets poder esgarrapar algun escó més i seguir sent la veu discrepant i sensibilitzada dintre d’un Parlament europeu controlat pels grans grups: Els Populars Europeus, els Socialistes i els Liberals-Demòcrates.  
Però la ciutadania està més que decebuda. La majoria es pregunten per a què serveix el Parlament Europeu si després són els estats els que imposen les seves polítiques i en molt contades ocasions Europa fa valer el seu punt de vista. També li reprotxaran la gestió de la crisi sobre tot en aquells països on es va accentuar més, com Irlanda, Grècia i Portugal.
Els espanyolets ens preguntem perquè es va rescatar una banca i no a les famílies més necessitades. ¿I per què s’està perjudicant (i encara diria més: incomplint una Constitució que tan defensen i anteposen sempre que poden) a les famílies que no poden pagar les hipoteques i deixen que se’ls desnoni, tot deixant xiquets, vells i malalts al carrer, tot i l’advertència d’Europa?
I què penso jo? Suposo que s’entén amb l’argumentació anterior. Aquest any marxarem uns dies de viatge i el 25 no estarem a Amposta, la qual cosa farà que votéssim per coreu. Però si voleu que us digui una cosa, de fet em dona pràcticament igual votar com no fer-ho. Total...    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. A LA RECERCA DEL MAS DE LA RATA (LES SENIOLES-ULLDECONA) VI -El Mas de la Rata de Dalt-













L'ÚS CORRECTE DEL CASTELLÀ

En párvulos (así se llamaba entonces lo que hoy es "educación infantil", empecé a estudiar con una cartilla que todavía recuerdo perfectamente: la A de "araña", la E de "elefante", la I de "iglesia" la O de "ojo" y la U de "uña".

Luego, cuando eras un poco más mayor, llegaba "El Parvulito", un librito con poco más de 100 páginas y un montón de lecturas, no como ahora, que pagas por tres tomos llenos de dibujos que apenas traen texto. Eso sí, en el Parvulito, no había que colorear ninguna página, que para eso teníamos cuadernos. En Primaria estudiábamos Lengua Española, Matemáticas (las llamábamos "tracas" o "matracas") Ciencias Naturales, Ciencias Sociales, Plástica (dibujo y trabajos manuales), Religión y Educación Física.

En 6º de Primaria, si en un examen tenías una falta de ortografía del tipo de "b" en vez de "v" o cinco faltas de acentos, te suspendían.

En Bachiller, estudié Historia de España, Latín, Literatura y Filosofía.

Leí El Quijote y el Lazarillo de Tormes; leí las "Coplas a la Muerte de su Padre" de Jorge Manrique, leí a Garcilaso, a Góngora, a Lope de Vega o a Espronceda...

Pero, sobre todo, aprendí a hablar y a escribir con corrección. Aprendí a amar nuestra lengua, nuestra historia y nuestra cultura.



Y..., vamos con la Gramática.

En castellano existen los participios activos como derivado de los tiempos verbales.

El participio activo del verbo atacar es "atacante"; el de salir es "saliente"; el de cantar es "cantante" y el de existir, "existente".

¿Cuál es el del verbo ser? Es "ente", que significa "el que tiene entidad", en definitiva "el que es". Por ello, cuando queremos nombrar a la persona que denota capacidad de ejercer la acción que expresa el verbo, se añade a este la terminación "-nte".

Así, al que preside, se le llama "presidente" y nunca "presidenta", independientemente del género (masculino o femenino) del que realiza la acción.

De manera análoga, se dice "capilla ardiente", no "ardienta"; se dice "estudiante", no "estudianta"; se dice "independiente" y no "independienta"; "paciente", no "pacienta"; "dirigente", no "dirigenta"; "residente", no "residenta", y el cuento de aquella princesa que esta dormida se llamaba "la bella durmiente" no "la bella durmienta".

Y ahora, la pregunta:

Nuestros políticos y muchos periodistas (hombres y mujeres, que los hombres que ejercen el periodismo no son "periodistos"), ¿Hacen mal uso de la lengua por motivos ideológicos, o por ignorancia de la Gramática de la Lengua Española ?

Creo que por las dos razones.

Es más, creo que la ignorancia les lleva a aplicar patrones ideológicos y la misma aplicación automática de esos patrones ideológicos los hace más ignorantes (a ellos y a sus seguidores).

Os propongo que paséis el mensaje a vuestros amigos y conocidos, en la esperanza de que llegue finalmente a esos ignorantes semovientes (no "ignorantas semovientas", aunque ocupen carteras ministeriales).

Lamento haber aguado la fiesta a un grupo de hombres que se habían asociado en defensa del género y que habían firmado un manifiesto.

Algunos de los firmantes eran: el dentisto, el poeto, el sindicalisto, el pediatro, el pianisto, el golfisto, el arreglisto, el funambulisto, el proyectisto, el turisto, el contratisto, el paisajisto, el taxisto, el artisto, el periodisto, el taxidermisto, el telefonisto, el masajisto, el gasisto, el trompetisto, el violinisto, el maquinisto, el electricisto, el oculisto, el policío del esquino y, sobre todo, ¡el machisto!

 
“SIC ME VIVERE, SIC IUVAT PERIRE”

dilluns, 28 d’abril del 2014

NINGÚ MOSSEGA LA MA D'AQUELL QUE LI DÓNA DE MENJAR

El comentari d’avui té que veure amb el cas dels sobresous que van cobrar un grup de treballadors de l’Ajuntament d’Amposta que va denunciar el regidor de PxC Germán Ciscar i que, posteriorment, la Delegada del Govern Central a Catalunya Maria Llanos de Luna va decidir porta-ho als tribunals.
Com coneixeu els meus lectors, fa uns dies, el grup de treballadors va emetre un comunicat al respecte i que vaig publicar en aquest mateix blog. Si algú no el va llegir, por fer-ho ara entrant a la Via Augusta.
Abans de donar la meva opinió, voldria fer dues consideracions:
-L’escrit es va difondre com una nota de premsa i, com heu vist, ni el signa ningú ni hi ha cap nom que identifiqui els treballadors afectats; potser perquè volen preservar un anonimat que, tampoc és tal, ja que es té constància exacta de qui són els qui venen cobrant sobresous des de fa anys (reitero: des de fa anys!)
-A part d’això, no sabem si el document ha estat fruit d’un consens entre tots ells o hi van haver discrepàncies. De ser així, seria més important que mai conèixer exactament qui hi ha darrere de l’escrit, perquè igual no tots els treballadors afectats hi estan d’acord.
Des del meu punt de vista fer un escrit així és un despropòsit ja que, a part de demostrar el que ja sé sap, què ningú mossega la ma del seu amo, diu molt poc a favor dels treballadors afectats perquè intenten defensar el que sembla indefensable i que ho facin ells (encara que sigui donant suport a l'equip de govern que és qui els hi ha concedit la gràcia) es molt poc ètic. 
L’escrit fa al·lusió a dues lleis, una d’espanyola, què pel que sembla és més restrictiva i una de catalana que, sembla ser, és permissiva del tot, perquè tolerar sobresous de més del 200% (no és un error, ho heu llegit bé, més d’un 200%), ho ha de ser mol, no trobeu?
De totes maneres, i sense saber que diuen les dues lleis, em sembla força incongruent que una llei espanyola i una catalana tinguin competències sobre el mateix tema. L’altre dia, en bon criteri, em van dir: Si hi ha una llei espanyola que regula el tema de les gratificacions que poden rebre els treballadors de les administracions locals i n’imposa uns límits, no hi pot haver una llei catalana molt més tolerant, com a molt podria posar-li límits a la baixa, però no elevar-los. Em sembla correcte el raonament.
Després que no diguin que com a col·lectiu depenen de la Generalitat perquè no és veritat. Mireu, l’any 2012 la Generalitat va suprimir la paga extraordinària de juny per a tots els seus treballadors, pensant que el govern central faria el mateix. Però el govern de Rajoy no va moure fitxa fins mesos més tard quan va decidir suprimir la de Nadal, que va ser la que no van cobrar els treballadors locals.
L’any passat la Generalitat va continuar suprimint una paga extraordinària, però només va afectar als seus treballadors. Aquells que formen part dels ajuntaments o consells comarcals van cobrar les dues pagues com també els treballadors de l’administració central.
No ho veieu contradictori? La meva opinió es que tracta d’una maniobra per a recolzar l’equip de govern. Un equip de govern que durant anys, amb el pagament dels sobresous, ha fidelitzat a una sèrie de treballadors que, amb tota seguretat, no ha estat a canvi de res. L'escrit en seria una bona prova d'això.