dimecres, 3 de setembre del 2014

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Primera part

El cas Pujol segueix portant cua, tant a Catalunya com a Madrid. Però sabeu una cosa? Al final em perdo. Ja no sé de quin Jordi Pujol parlen, si del Soley o dl Ferrusola o només parlen del Jordi Pujol President de la Generalitat o de tot el cas o sigui de la família Pujol Ferrusola. No sé si també us passa...
Bé, ahir Montoro va revolucionar el govern de la Generalitat i el partit que li dóna suport. Tampoc tinc clar si UDC els hi està fen costat o no. Ahir mateix, al Congrés dels Diputats, sembla que per primer cop, el partit que lidera Josep Antoni Duran i Lleida va intervenir per separat.
Montoro va dir de Pujol moltes coses, però entre totes, la que més em va cridar l’atenció va ser la de clandestí fiscal. Certament Pujol, mentre en la seva vida pública ocupava el càrrec més important de Catalunya, institucionalment parlant, en la seva vida privada era un autèntic clandestí, ja que la seva situació al marge de la llei s’ha mostrat més que evident.
El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català Francesc Homs va criticar durament la intervenció de Montoro al Congrés i li va reprotxar no haver-se comportat com un ministre, sinó com un representant del PP. Les paraules més dures és quan li va reprotxar que amb el PP no hi ha ni estat de dret ni legalitat...
Des del meu punt de vista les paraules d’Homs són del tot desafortunades. ¿Cóm pot parlar demanca d’estat de dret i legalitat quan la federació a l que pertany amb Jordi Pujol al front van governar durant 23 anys Catalunya al marge de la llei? Tot plegat, no ha estat una bona aixecada de camisa per a la majoria dels catalans (ja sabeu que no m’agrada usar termes com tots, perquè els que vivien del sistema ja els hi va anar bé i, evidentment, aquí incloc a Mas i a la majoria del seu govern, sobre tot a Puig.
El que va ser fiscal anticorrupció, Jiménez Villarejo va recordar ahir que varem estar governats per un delinqüent durant 23 anys i va remarcar que no parlava de presumpte, ja que Pujol mateix ho havia confessat.
Quines ganes li devia tenir Jiménez Villarejo a Pujol? 30 anys esperant el moment. Va ser ell l’encarregat d’investigar el cas Banca Catalana fins que el fiscal general de l’Estat li va ordenar deixar el cas... Sempre he suposat que, en aquells moments, imputar i qui sap si condemnar a Pujol li hauria pogut fer un mal irreversible a la jove democràcia espanyola. Això vol dir que es va actuar bé? A mi em sembla que no. De una manera o d’una altra s’hauria d’haver apartat a Pujol de la primera línia política i, per suposat jutjar-lo pels presumptes delictes comesos pel cas Banca Catalana.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA TORRE DE MARTINES I























LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS X






















El problema és que hi ha una Espanya que no ens estima (carta publicada al Periódico de Catalunya)

José Fábrega (Barcelona)


Vaig néixer a Catalunya. La meva mare era murciana, i el meu pare, andalús, encara que porto cognom català perquè fa segles hi va haver una migració de catalans a Andalusia. Els meus pares van venir a Catalunya a causa de la penúria i em van ensenyar a respectar la terra que els havia acollit. Sempre he estat orgullós de ser català i espanyol, fins que va tenir lloc la petició de Catalunya al Govern espanyol de la devolució dels papers de Salamanca confiscats per Franco. En aquells anys em vaig adonar de qui manava a Espanya, un Govern tancat i autoritari malgrat estar en democràcia, Tant de temps després han tornat només part dels papers, no sense abans humiliar els catalans davant tot Espanya: l'espoliat resultava ser l'espoliador. Després va venir la recollida de firmes contra Catalunya, la propaganda contra el català a l'escola, el boicot al cava... El missatge era «vosaltres, catalans, que voleu ser diferents; vosaltres, perdedors de la guerra civil, ¿a compte de la democràcia voleu privilegis? El que està passant a Catalunya no és nou, és un anhel, al qual s'ha sumat l'efecte de l'ofec econòmic que pateix tot Espanya i també Catalunya. Però crec --i en el meu cas així va ser-- que el detonant ha estat l'arrogància i el menyspreu del Govern envers Catalunya des de fa uns quants anys. "A Espanya estimem els catalans", va dir el president Rajoy. No dubto que a Espanya hi deu haver gent que ens estimi, però a Catalunya sabem perfectament que hi ha una Espanya que no ens estima, senzillament perquè no som com vol que siguem.