PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CARRER MAJOR (1)

La demonització dels pactes

IAN GIBSON

Escriptor.

Molt catòlics ells, però, a l’hora de la veritat, sempre més atents a palles alienes que a la biga instal·lada a l’ull propi. ¡Tu més! ¡Tu més! I mai amb tanta vehemència com ara quan els ha tocat un cataclisme electoral. «Ha tret els poderosos del seu lloc i ha exaltat els humils»: un gairebé té la sensació d’estar sentint el Magnificat de la Santíssima Verge al comunicar a Elisabeth la notícia del socialment modest, si bé celestial, naixement que s’aproxima (Lluc 1). Per descomptat que el Partit Popular no li va a atribuir a Jahvè la trompada que li han etzibat els malnascuts partits emergents, amb la connivència del diabòlic Pedro Sánchez, el gran traïdor que ha convertit el PSOE, segons acaba de sentenciar Mariano Rajoy, en «un partit radical, extremista i allunyat de tota centralitat».

La dreta espanyola no aprèn mai res, no evoluciona mai, no es renova mai (a pesar de les seves promeses), no demana mai perdó, no es penedeix mai. Els culpables i els dolents sempre són els altres. Creu que la llei d’amnistia, preconstitucional, l’absol d’haver d’afrontar l’horror de l’Holocaust en versió espanyola. No el preocupa gens ni mica el Valle de los Caídos, les cunetes li són indiferents. Diu que no té res a veure amb el règim passat, però ho desmenteixen una vegada i una altra els seus tics neofranquistes. Grates una mica i surten la CEDA i Gil Robles o alguna cosa pitjor, presumint de demòcrates i de ser els únics amb dret a conduir els destins d’Espanya, o sigui de l’Espanya que és, ha sigut i sempre serà patrimoni seu.
Entre els seus peixos grossos el predilecte de servidor segueix sent l’inefable almerienc Rafael Hernando, portaveu del Partit Popular al Congrés, a qui tan sols li falta posar-se una camisa blava. Faig tot el possible perquè no se m’escape cap de les seves perles. Allò dels familiars dels assassinats per la dictadura va ser el súmmum. No hi va haver mea culpa, és clar. En tals casos no n’hi ha mai, ni de part pròpia ni de la dels coreligionaris (Pedro Casado també ha dit barbaritats de la memòria històrica i ningú del seu partit li ha demanat que rectifiqui). Els primers plans televisius d’Hernando, sobretot quan, feliç en el seu escó, escolta extasiat el cap, són impagables. Per a col·leccionistes.
A propòsit, les hemeroteques estan coneixent una revolució inimaginable fa només uns quants anys. Avui no es perd res, les veus i els textos s’emmagatzemen perquè puguin ser consultats de manera immediata en qualsevol punt del globus. El cas de Guillermo Zapata demostra que res del que sigui expressat verbalment o per escrit té ja assegurat l’oblit. Allò d’On vaig dir blanc ara dic negre ja no serveix. Que cada polític actuï en conseqüència, ja que per les seves paraules recuperades serà conegut. Bé per la Sexta, que s’encarrega de fer unes capbussades en els arxius que estan donant resultats demolidors. ¡Quina antologia de declaracions comprometedores que ens van regalant!
La rebequeria infantil del Partit Popular seria patètica si no fos símptoma d’una actitud antidemocràtica profundament arrelada. Sense anar més lluny, el seu argument, reiterat una vegada i una altra, que la llista més votada als ajuntaments hauria de ser, de manera automàtica, la guanyadora. ¿Per què? Com que el sistema electoral vigent
–decidit, se suposa, pels espanyols– permet la formació de pactes i coalicions preelectorals i postelectorals, ¿com portar a l’engany? Si a mi no m’agrades gens, tampoc el teu programa, i si no ets capaç, per inepte, d’aconseguir la teva cobejada majoria absoluta, ¿amb quina raó o raons protestes si altres formacions més o menys afins s’associen per impedir que exerceixis, o segueixis exercint, el poder?

TANT SI HO VOLEN, com si no, de totes maneres, és l’hora de pactar. En aquest context la paraula compromís, segons s’utilitza avui amb creixent freqüència, està donant lloc a malentesos a causa de la pressió de l’anglès compromise (transacció o solució de compromís, mai compromís en el sentit històric espanyol). En la cultura política britànica la recerca de transaccions, de compromise solutions, ha gaudit sempre de respecte. Amb justificació, ja que en la vida el més assenyat és pactar, buscar acords raonablement acceptables per a tots. La situació actual a Espanya afavoreix un canvi d’actituds en aquest sentit. Que el més potent forçosament hagi de pactar amb el que ho és menys és terapèutic. S’acaba de formalitzar l’acord que, gràcies a Ciutadans, li va a permetre a Cristina Cifuentes presidir la Comunitat de Madrid. No hi puc estar en contra. Els de Rivera es declaren enemics mortals de la corrupció. Vull creure que la seva presència a la comunitat serà positiva. I veurem com va avançant la situació a tot el país al llarg dels pròxims mesos. Em confesso fascinat.

AMPOSTA COMENÇA A CANVIAR…

Suposo que per a parlar bé d’un govern, no cal esperar que passin els 100 dies de gràcia que sé solen concedir abans de valorar les seves actuacions.

Si segueixes la política ampostina, és evident que ja es visualitza un canvi i no només de formes, sinó també de fons que encara és més important.

Des de que Adam Tomàs és alcalde d’Amposta , he llegit que ha començat a negociar amb els propietaris de l’antic Sindicat, a l’avinguda de la Ràpita, la compra del local, pretès per exemple per la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. L’anterior govern va qualificar l’operació d’inviable.

També he llegit que es podrà votar al Poble Nou del Delta després de molts d’anys demanant-t’ho. Qui ho demanava? Per una part, els habitants del lloc i, per l’altra els grups polítics de l’oposició. Els diferents equips de govern també s’hi van negar sempre.

On votaven els del Poble Nou? Als baixos de l’edifici Carrero Blanco, on hi ha unes dependències municipals de serveis socials. Fins allí arribaven amb un autocar que els hi posava interessadamentl’Ajuntament d’Amposta.  Sí, sí, he dit interessadament, o què us penseu? Els pujaven a l’autocar i els acompanyava al representant de l’alcaldia. Allí els hi devia preguntar:

-HI ha algú que no tingui la papereta per a votar?

I als que deien que no els hi donava una para que no s’equivoquessin i votessin correctament.

Per cert, a partir d’ara al Poble Nou ja no hi haurà representant de l’alcaldia nomenat pel propi alcalde, sinó que seran els seus habitants els qui l’elegiran democràticament. De moment serà Josep Juan, que era qui anava a la candidatura d’EA-AM.

Fins on arribo, veig a l’alcalde força receptiu. Per les xarxes socials hi ha diferents pàgines que es fan ressò de les incidències que aprecien els ciutadans: un desguàs embussat, uns matalassos abandonats...    

I ja per acabar, parlaré del grup de CiU (suposo que aquí no s’ha trencat) Els vaig veure (potser no estaven tots) fent una roda de premsa al local habilitat per a tal efecte a la Casa Consistorial. Per a qui desconegui el tema, segur que no hi veurà res de particular, però es tracta d’un fet extraordinari. Mai abans (o al menys a mi no em consta), un grup de l’oposició havia pogut fer una roda de premsa en aquest lloc i l’havien de fer a la seu dels respectius partits o bé al carrer.

Em consta (ara sí) que l’oposició s’havia queixat diverses vegades, però el corró de CiU els ho negava sistemàticament.

Crec que hem visualitzat perfectament l’actitud autoritària i prepotent dels diferents governs de CiU:això no es pot fer perquè ho dic jo i prou... Sense atendre a raons, sense comptar, sovint, amb l’opinió de la ciutadania. Era un continuo ordeno y  mando...

A partir d’ara, segur, cada vegada es posarà més de manifest les males praxis dels governs de Roig i Ferré. 

Ho aniré explicant.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3 DE JULIOL DE 2015

Aquest tram de carrer és el Canadà. Encara que no s'acabi d'apreciar bé a l'ampliació, un adult amb bicicleta surt en sentit contrari cap al Sebastià Juan i Arbó. No es tracta d'un fet aïllat, ja que com viu allí mateix, té costum de fer aquesta maniobra per evitar donar la volta.
El perill és si algú que circula pel Juan i Arbó entra al Canadà quan ell hi surt. Em pocs dies me'l vaig trobar un parell de vegades. De moment no ha passat res... Però si passa...

Ahir precisament me'l vaig tornar a torbar de cara, però no sortint, sinó arribant, la qual cosa vol dir que quan va a casa també ho fa en sentit contrari.
Sembla mentida que un adult que a sobre ensenya a gent jove doni aquest exemple.