JOAN TAPIA
Periodista
Potser els mercats estan marcant el camí. Ahir la caiguda de les borses i les pujades de les primes de risc van acabar sent més suaus que les del dilluns anterior, després de la commoció causada per l'anunci del primer ministre grec de la convocatòria d'un referèndum sobre les condicions posades pels països creditors per desemborsar l'últim tram del segon rescat a Grècia.
Les pròximes hores són decisives, perquè la banca grega no pot reobrir sense més ajudes del Banc Central Europeu (BCE), que ja ha prestat -per la finestreta d'emergència- 89.000 milions d'euros als bancs amb l'única garantia del deute públic grec. ¿Pot incrementar el BCE aquest volum -ahir va decidir mantenir-lo- quan Grècia ja és un país morós davant del Fons Monetari Internacional (FMI) i ho pot ser el pròxim dia 20 de juliol davant el mateix BCE si no torna 3.500 milions? Molt complicat. En tot cas, exigiria que el BCE acceptés una decisió política del Consell Europeu. I si el BCE no reobre la finestreta d'emergència, a Grècia no li quedarà cap més remei que fer els passos per emetre una nova moneda que comportarà una forta devaluació.
Però no avancem esdeveniments. Avui es reuneix el Consell Europeu i Tsipras es presenta amb dues branques d'olivera. Una, haver forçat la dimissió de Varufakis, que enterbolia el clima. Dues, una declaració de tots els partits grecs (menys el comunista) dient que Grècia no vol sortir de l'euro, sinó un programa que contempli -compte amb la paraula- el «compromís» de certa reestructuració del deute.
El que passi dependrà de les propostes finals de Tsipras, que no és un home previsible. Però costarà que els altres caps de govern es moguin. Tsipras ha demostrat tenir el suport del poble grec, però els altres països de la Unió Europea també són democràcies.Tsipras no té més legitimitat que els altres 18 caps de govern d'una unió monetària en què estan prohibides les transferències. Per això es va haver d'aprovar -no sense dificultats- els fons de rescat, que només poden prestar. I la UnióEuropea està molt lluny de ser un Estat, ja que el pressupost comunitari és només l'1% del PIB i tendeix a la baixa. Aquesta és -agradi més o menys- l'arquitectura de l'euro dissenyada en els tractats.
Potser l'acord encara és possible i Grècia al final no deixarà la moneda única. Però la sortida no hauria de ser forçosament traumàtica (els mercats ho van dir ahir) i hi ha països de la UE (com la Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia) que van optar en el seu moment per no entrar en l'euro. El drama grec seria haver-hi entrat i veure's obligat a sortir-ne perquè la rigidesa de la moneda única resulta incompatible amb els desitjos de menys austeritat i menys flexibilització de l'economia. Potser la devaluació i el retorn a la dracma -la solució que preconitza Krugman- podran tornar a Grècia el creixement d'aquí uns anys. Encara que la meva impressió és que els riscos i sacrificis encara serien més grans que els de continuar en l'euro.
Per a la zona euro la sortida de Grècia comportaria costos, però no hauria de ser la fi del món. I per a Grècia potser tampoc. Esperem que -com va reclamar ahir Pedro Sánchez-, Grècia sigui responsable, i Europa, més solidària (ja ho ha sigut bastant). Però, en cas contrari, s'ha d'afrontar la crua realitat. Al final, Grècia haurà optat per allò que els seus polítics i ciutadans han decidit.
L'euro és una moneda única i exigeix una disciplina. Però sense un potent Estat al darrere (com els Estats Units) és un edifici en construcció. I en aquestes condicions no es pot convertir en una presó. Grècia ha de poder sortir-ne i els altres Estats no poden estar obligats a subvencionar per sobre de la seva voluntat. Encara que és cert que això obre interrogants de futur. Per a Grècia i per a Europa.
