 |
| Col·legi electoral del Soriano-Montagut. |
Una vegada més, diumenge es va demostrar que Catalunya no és Espanya. Els resultats electorals així ho corroboren. Mentre el blau del PP tenyia pràcticament totes les províncies del Regne de les Espanyes, aquest color no apareixia en cap de les catalanes. Mentre Barcelona i Tarragona es tenyien de lila (el color de Podemos i les seves confluències, en aquest cas En Comú Podem), les de Girona i Lleida ho feien de color groc, el d’ERC.
I el PP, com als vells temps, quedava relegat fins la cinquena posició, darrere del PSC i per davant de C’s. Tot i això, diumenge per la nit, a la seu dels populars catalans es respirava un ambient d’eufòria per haver aconseguit un diputat més a Lleida a costa del PSC que no ne va obtenir cap. De no ver guanyat al conjunt de les Espanyes, m’hagués agradat veure si la cara hauria estat la mateixa...
El mateix diumenge, des de les files convergents, ja s’escoltaven cants de sirena per mirar d’atreure la formació de En comú Podem que va liderar Xavi Domènech. Els partits que s’autodenominen independentistes (no us enganyeu, no tots ho són), saben que per a continuar fet el paperot i mantenir els seus privilegis, els cal sumar suports, però no totes les formacions hi estan disposades, això està clar.
Anit, per les xarxes socials eren moltes les veus que reclamaven una república catalana... (On s’ha de signar?) Però es clar, tornen al de sempre: Com s’aconsegueix? Qui és el valen (o els valents) que s’atreveixi a proclamar des del balcó de la Generalitat la independència de Catalunya. Ni Lluís Companys va ser tan taxatiu. De fet companys va proclamar una mena d’estat federat amb la resta d’Espanya.
Tornem-hi. Catalunya serà independent si una majoria dels catalans així ho volen, però ho haurà de ser per un acord amb els estaments espanyols i, evidentment, la situació sorgida de les eleccions de diumenge no és la més propícia. L’altre camí és la Declaració Unilateral d’Independència... Però com deia al punt anterior, qui serà el valent de proclamar-la? Evidentment cal tenir autoritat suficient. O sigui, no la pot proclamar un qualsevol. En aquest cas hauria de ser el President Puigdemont amb el recolzament del Govern i del Parlament. La decisió tindria conseqüències immediates. D’aquí que ningú (abans Mas) s’atreveixen a fer-ho.
Tot i que el punt anterior és molt important, encara ho és més tenir garantit els suficients recursos econòmics per a que puguin seguir funcionant els serveis bàsics i indispensables, la qual cosa, ara per ara (i segurament per molts i molts d’anys) no està garantit.
És molt bonic enarborar la bandera del independentisme i d’encendre les masses per a mantenir-se al poder. O com es diu vulgarment: d’embolicar la troca. Perquè és el que s’està fent des de fa molts de mesos. Massa temps!
Està clar que els resultat de les eleccions de diumenge no és el millor. Cal suposar que tornarem a tenir uns mesos d’incertesa. Rajoy, amb més fermesa que fa 6 mesos tornarà a reclamar o bé la gran coalició amb els socialistes o bé que aquests li faciliten la investidura.
Però si Pedro Sánchez és coherent amb el que va dir durant la campanya, no ho hauria de fer. Fer president a Rajoy per activa o per passiva seria avalar la corrupció del PP. Facilitaria l’abstenció del PSOE què el PP canviés de líder? Potser sí, però no crec que el PP estiguin pel tema.
Vistos els resultats de diumenge i comparant-los amb els de desembre, tinc el convenciment que unes terceres eleccions (ja ho sé que tothom va dir que no passaria) beneficiarien el PP que trauria o al menys fregaria la majoria absoluta. Què més els hi pot passar als populars? Ni casos de corrupció ni ministres relacionats amb afers foscos semblen afectar-los.
Si a aquesta situació d’incertesa li sumen l’immobilisme català pendent d’altres temes, ens trobarem amb una confluència de situacions que pot acabar afectant els ciutadans més febles. La prorroga dels pressupostos de la Generalitat per aquest any no va ser una bona notícia. Però tampoc és una bona notícia tenir un govern que no governa amb dos partits que el conforme pendents de la seva rendibilitat electoral.
Tot i que pot sonar a disbarat, ara per ara, crec que el més procedent a Catalunya seria tornar a fer eleccions on ERC i CDC es presentessin per separat. Junts pel Sí va ser un matrimoni de conveniència, un invent que no va funcionar.
Però no ens oblidéssim que hi ha un partit emergent que aglutina una bona part del vot de l’esquerra i que tindrà molt que dir: En Comú Podem. D’aquí que tingui més núvies que dates lliures per a la boda.
