REDACCIÓ DEL TRIANGLE
Els treballs d’aquest investigador mediàtic desperten suspicàcies en determinats àmbits científics catalans i internacionals
En la vigília d’aquesta passada Diada Nacional, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament,Carme Forcadell, van penjar al coll de l’investigador científicManel Esteller la medalla d’honor en la categoria d’or de la cambra. Aquest preuat guardó és la màxima distinció que atorga la institució representativa de la sobirania catalana i, al contrari de la Creu de Sant Jordi –que s’ha repartit alegrement urbi et orbi– són molt poques les persones i les institucions que l’han rebut. Destaquen, en aquest sentit, els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; el pare Miquel Batllori; Ernest Lluch, a títol pòstum; el músic Jordi Savall o Pep Guardiola.
EL SOMNI DEL PREMI NOBEL
El lliurament d’aquesta condecoració al doctor Manel Esteller a mans de les màximes autoritats del país ha fet arrufar el nas a bona part de la comunitat científica catalana, que discrepa de l’estil de vedet que exhibeix aquest metge de Sant Boi, malgrat que encara no ha arribat a la cinquantena. Per resumir-ho gràficament, ens diu un investigador amb anys de feina a l’esquena: “Ve a ser com el Xavier Sala i Martín de la recerca científica. Molt màrqueting, molt soroll.., però els resultats encara estan per veure”.
I això que, des de fa temps, corre la brama, en els ambients de la cúpula processista, que el metge Manel Esteller podria arribar a ser, en el futur, el primer premi Nobel de Catalunya. Anys enrere, des de la Generalitat ja es va intentar, amb un important desplegament de mitjans, que l’escriptor Baltasar Porcel fos guardonat amb el Nobel de literatura.., però a Suècia van fer l’orni amb el novel·lista mallorquí adoptat per Jordi Pujol.
El doctor Manel Esteller, que té la virtut de ser un independentista de pedra picada que, a més, va donar recolzament públic a la candidatura de Junts pel Sí a les passades eleccions, és la gran esperança quadribarrada perquè un català pugui ser guardonat, finalment, amb el premi Nobel. Aquesta és una de les assignatures pendents que té el catalandream. Ja hem coronat l’Everest, el Barça ja ha guanyat el Mundial de clubs... i ara, en espera de la independència, ens falta un premi Nobel per acabar de tocar el cel.
Format a la Universitat de Barcelona i amb un postdoctorat a laJohn Hopkins University de Baltimore (EUA), Manel Esteller s’ha especialitzat en l’epigenètica aplicada als tractaments contra el càncer. L’epigenètica és una disciplina científica relativament nova que aixeca no poques suspicàcies i controvèrsies entre els especialistes.
En síntesi, aquesta branca de la recerca mèdica sosté que la genètica i la cadena de l’ADN poden patir modificacions a partir de factors aliens, com ara els ambientals o els psicològics. Això explicaria per què persones propenses a tenir un càncer no el desenvolupen i, per contra, altres que genèticament hi serien immunes l’acaben patint. En definitiva, l’epigenètica es basa en el fet que les pautes hereditàries no són determinants en la transmissió de malalties i conclou, com ja se sap de sempre, que cada persona és un món.
Els treballs d’aquest investigador mediàtic desperten suspicàcies en determinats àmbits científics catalans i internacionals
En la vigília d’aquesta passada Diada Nacional, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament,Carme Forcadell, van penjar al coll de l’investigador científicManel Esteller la medalla d’honor en la categoria d’or de la cambra. Aquest preuat guardó és la màxima distinció que atorga la institució representativa de la sobirania catalana i, al contrari de la Creu de Sant Jordi –que s’ha repartit alegrement urbi et orbi– són molt poques les persones i les institucions que l’han rebut. Destaquen, en aquest sentit, els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; el pare Miquel Batllori; Ernest Lluch, a títol pòstum; el músic Jordi Savall o Pep Guardiola.
EL SOMNI DEL PREMI NOBEL
El lliurament d’aquesta condecoració al doctor Manel Esteller a mans de les màximes autoritats del país ha fet arrufar el nas a bona part de la comunitat científica catalana, que discrepa de l’estil de vedet que exhibeix aquest metge de Sant Boi, malgrat que encara no ha arribat a la cinquantena. Per resumir-ho gràficament, ens diu un investigador amb anys de feina a l’esquena: “Ve a ser com el Xavier Sala i Martín de la recerca científica. Molt màrqueting, molt soroll.., però els resultats encara estan per veure”.
I això que, des de fa temps, corre la brama, en els ambients de la cúpula processista, que el metge Manel Esteller podria arribar a ser, en el futur, el primer premi Nobel de Catalunya. Anys enrere, des de la Generalitat ja es va intentar, amb un important desplegament de mitjans, que l’escriptor Baltasar Porcel fos guardonat amb el Nobel de literatura.., però a Suècia van fer l’orni amb el novel·lista mallorquí adoptat per Jordi Pujol.
El doctor Manel Esteller, que té la virtut de ser un independentista de pedra picada que, a més, va donar recolzament públic a la candidatura de Junts pel Sí a les passades eleccions, és la gran esperança quadribarrada perquè un català pugui ser guardonat, finalment, amb el premi Nobel. Aquesta és una de les assignatures pendents que té el catalandream. Ja hem coronat l’Everest, el Barça ja ha guanyat el Mundial de clubs... i ara, en espera de la independència, ens falta un premi Nobel per acabar de tocar el cel.
Format a la Universitat de Barcelona i amb un postdoctorat a laJohn Hopkins University de Baltimore (EUA), Manel Esteller s’ha especialitzat en l’epigenètica aplicada als tractaments contra el càncer. L’epigenètica és una disciplina científica relativament nova que aixeca no poques suspicàcies i controvèrsies entre els especialistes.
En síntesi, aquesta branca de la recerca mèdica sosté que la genètica i la cadena de l’ADN poden patir modificacions a partir de factors aliens, com ara els ambientals o els psicològics. Això explicaria per què persones propenses a tenir un càncer no el desenvolupen i, per contra, altres que genèticament hi serien immunes l’acaben patint. En definitiva, l’epigenètica es basa en el fet que les pautes hereditàries no són determinants en la transmissió de malalties i conclou, com ja se sap de sempre, que cada persona és un món.
