dijous, 9 de febrer del 2017
L'IPC, senyal ara d'alarma política
Periodista
El malestar social a Espanya dobla el de la mitjana dels països europeus
La notícia que la taxa d’inflació –que va ser negativa en els últims tres anys– s’ha disparat al 3% al gener ha fet sonar el senyal d’alarma. En efecte, la dolorosa devaluació interna de l’economia, que ha permès recuperar la competitivitat i un fort augment de les exportacions, ha sigut possible amb un IPC negatiu. La contenció o les rebaixes salarials es comporten –a disgust i malament– si els preus estan continguts. Si es disparen...
És cert que el 3% es deu al component energètic, al preu del petroli i de l’electricitat, que pot ser circumstancial. Però la dada indica unagran fragilitat. Hem tingut uns vents de cua favorables que comencen a canviar de direcció. Tots els països europeus han patit al gener l’alça dels preus de l’energia (que a la UE ha sigut d’un 8,1%), però la inflació mitjana s’ha col·locat en l’1,8%, mentre que l’espanyola ha saltat al 3%. Des de l’agost, la inflació europea ha passat del 0,2% a l’1,8%, mentre que l’espanyola s’ha disparat del 0,1% al 3%.
És una mostra de la gran fragilitat de l’economia que obliga el PP i el PSOE a uns mínims acords pel que fa a política econòmica, que ara comencen tímidament a practicar, però que no havien assolit mai. Evidentment, no des que el PP va culpar de la crisi José Luis Rodríguez Zapatero i es va negar, no ja a recolzar, sinó a permetre –com sí que va fer CiU– les mesures d’austeritat el 2010.
Però la fragilitat espanyola no es veu únicament en la inflació. Elfort descens de l’atur i la creació d’ocupació (també intensa però menor perquè baixa la població que desisteix de buscar feina) que han ajudat a una certa normalització política no poden fer oblidar que encara tenim una taxa d’atur del 18,4%, només superada pel 23% de Grècia, davant d’una mitjana del 9,6% a la Unió Europea, l’Europa capitalista que tant menysprea Pablo Iglesias. L’Alemanya de la gran coalició està en el 3,9%.
LA CONTRARIETAT DE GUINDOS
El Govern faria malament de seguir practicant el triomfalisme i la cara del ministre Luis de Guindos explicant el 3% del gener mostrava una gran contrarietat. Zapatero ja va dir que havíem superat Itàlia en PIB i que anàvem per França. Espanya va créixer el 2016 un 3,2%, gairebé el doble que l’1,8% de mitjana de la UE i el triple que França (1,1%), però l’atur i altres indicadors aconsellen molta humilitat.
La fragilitat espanyola es reflecteix en l’anomenat índex de malestar, si sumem l’atur i la inflació. A Espanya, el malestar social es troba en el 21,4 (suma del 18,4% d’atur i del 3% de l’IPC), mentre que la mitjana de la UE es queda en poc més de la meitat, l’11,4.
El nostre malestar dobla l’europeu i, no obstant, no tenim unaMarine Le Pen amb el 25% d’intenció de vot ni una antiimmigrantsAlternativa per Alemanya amb el 13%. Ens costa reconèixer-ho –som bastant negatius– però alguna cosa bona deu haver fet, malgrat tot, el tan criticat bipartidisme. O potser som més crítics als diaris i a les tertúlies que a les urnes.
Però no es pot ignorar. L’índex del malestar espanyol mostra una seriosa fragilitat econòmica i també política.
dimecres, 8 de febrer del 2017
LA DARRERA ENQUESTA DEL CIS
Ahir es va fer pública la darrera enquesta del CIS. Si fem una lectura ràpida ens en adonarem que el PP baixa, Podemos baixa, el PSOE remunta i C’s baixa. Ens diu alguna cosa aquest sondeig? Molt poca cosa, la veritat.
De vegades el resultat d’un sondeig és tan canviant com l’hora. Per això sempre donen un marge d’error. Dir que un determinat partit puja o baixa sovint depèn de situacions puntuals. De fets aïllats com pot ser un tema judicial o una disputa entre líders.
Tot i que sembla que l’únic gran partit que puja és el PSOE, cal tenir en compte que ara mateix s’està vivint un període de certa bonança interna que, efectivament, pot canviar dintre d’uns pocs mesos quan s’apropi el congrés que s’ha de fer (crec recordar que el mes de maig)
De totes maneres les tendències no canvien substancialment respecte al darrer gran sondeig que va significar les eleccions generals del passat juny. El PP seguiria guanyant, tot i els judici per la Gürtel i les derrotes que pateix al Congrés on ja no té majoria absoluta com va tenir entre 2011 i 2015.
Que Podemos segueixi com a segona força també ens diu ben poc. Abans de les passades generals, semblava que, finalment, els de Pablo Iglesias II tindria uns millors resultats que el PSOE i tal com es va veure, finalment no va ser així. Quan es va fer el sondeig les discrepàncies entre els seus dos màxims líders encara no s’havien exterioritzat tant comen els últims dies. Ara Pablo Iglesias II i Íñigo Errejón estan a la grenya i, de fer-se ara el sondeig, segurament aquest fet quedaria reflectit amb un descens de la formació lila.
El partit de Albert Rivera tampoc té variacions significatives. Evidentment tampoc no ha recollit el congrés de C’s del passat cap de setmana on, entre d’altres coses, ha tret la paraula socialdemòcrata dels seus estatuts que ara els defineix com a progressistes i liberals, per aquells que s’ho vulguin creure...
Vull pensar que la propera enquesta que es faci al respecte serà molt diferent. Políticament parlant, la propera gran cita serà el debat dels Pressupostos General de l’Estat que, ara per ara, el PSOE no està per la labor d’aprovar-los.
La setmana passada, al programa el Intermedio de la Sexta, Thaïs Villas va recordar a Patxi López i a un altre diputat socialista que encara li devien 50€ a Gonzo per haver-se abstingut a la investidura de Rajoy quan havien dit que votarien en contra. Ara Tahïs Villas va reptar als dos diputats a un doble o res a que canviarien d’opinió i que finalment el PSOE facilitaria l’aprovació dels grans comptes de l’Estat per aquest any.
Petits grans detalls com aquest són els que poden fer variar un sondeig, tot i que per a capgirar uns resultats electorals cal alguna cosa més. Com per exemple un líder carismàtic que sigui capaç de reconduir la situació del partit, d’unir a tots els sectors al seu costat i d’il·lusionar a l’electorat tradicional amb un programa d’esquerres pensat per a les persones i no per acontentar els lobbys.
Per cert, la enquesta del CIS també contempla la valoració dels principals líders nacionals. Els millors valorats són Joan Camprubí de Compromís i Xavi Domènech d’en Comú Podem. Al PSOE, a manca de líder, han valorat al president de la gestora Javier Fernández que no ha tret un mal resultat, tot i que no ha aprovat. Rajoy, com sempre és un dels líders pitjors valorats per la ciutadania, tot i que aquesta vegada no ha quedat l’últim. Com dirien a l’APM, el pitjor dels pitjors és Pablo Iglesias II, el líder de Podemos. Per què serà?
Sé li hauria de preguntar a Íñigo Errejón.
LO POBLE QUE VOLEM 8-02-2017
Una bosa de súper amb deixalles...
No l'abandoneu, ella mai ho faria...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)