TARIFA 11

Siguem competents: el 18, a la 'mani'

JORDI ÉVOLE

Periodista

Seria d'una gran incompetència dedicar una línia més a aquesta polèmica. L'important està per fer. El primer pas, la manifestació de dissabte que ve.

En pocs dies he rebut paraules no gaire elogioses de la caverna mediàtica espanyola i de Gabriel Rufián. Estic per trucar a El llibre guinness dels rècords. El missatge de Rufián feia referència a la meva intervenció en el concert Volem acollir de dissabte passat al Palau Sant Jordi. Al diputat republicà es veu que no li va agradar que digués que el dels refugiats «no és només un problema de competències, sinó un problema d’incompetències». Bé, en realitat no li va agradar segons el que va posar a Twitter, perquè en directe, al concert, just després de dir la maleïda frase, Rufián aplaudia des de la tercera fila de la llotja. Si hagués sigut només Rufián no m’hauria inquietat, ja que el republicà per un retuit mata (que diria Belén Esteban) i hem de reconèixer-li una gràcia tuitera de la qual no tots els polítics poden presumir.
Però és que després de les meves paraules també van saltar ràpidament una consellera de la Generalitat (una altra consellera, Neus Munté, va trigar 12 hores a reaccionar, s’hauria d’agilitzar), un secretari de la Generalitat, algun diputat i dos eurodiputats catalans. Tenint en compte la rapidesa amb què reaccionen davant segons quines coses, sembla que hi ha polítics catalans que on millor desenvolupen les seves competències és a Twitter. Així ens va. Em sap greu que cap d’ells reparés en el que vaig dir en la seva totalitat: «Jo crec que aquest no és sols un problema de competències, és un problema d’incompetències». Quan dic que no és «sols», assumeixo que evidentment hi ha un problema de competències. I quan dic que «és un problema d’incompetències» em refereixo al fet que, a parer meu, no sempre hi ha hagut voluntat política suficient per ajudar en aquest drama, com ho demostra que ha sigut la ciutadania qui ha portat la iniciativa davant dels polítics.

REFERÈNDUM

A més, si es conformen tan ràpid amb l’argument que no tenen competències, ¿per què continuen insistint en un referèndum –que jo també vull celebrar– per al qual tampoc en tenen? ¿En unes coses sí que hi insisteixen encara que no tinguin competències i en altres no?
En el discurs vaig criticar les polítiques del Govern central (tant del PP com del PSOE): les concertines de Ceuta i Melilla o els trets amb pilotes de goma a la platja del Tarajal. I vaig criticar que Convergència recolzés al Congrés la reforma de la llei d’estrangeria. També em podria haver referit als cartells convergents en una campanya a les generals on es podia llegir: «A Catalunya no hi cap tothom».
En qualsevol cas, seria de gran incompetència dedicar una línia més a aquesta polèmica. L’important està per fer. I el primer pas el farem dissabte que ve, dia 18, a la manifestació de Barcelona. Al carrer, la ciutadania sí que és competent i ho tornarà a demostrar.

Oliveres

JOSEP MARIA FONALLERAS

Escriptor

És un arbre en què es barreja la percepció de l'atavisme, amb la soca centenària que es recargola, i la humilitat del fruit, les «'olivitas'» de Machado

La grafiosi va provocar la malura i la mort de la pràctica totalitat dels oms de la Península, a partir dels anys 80 del segle XX. En queden ben pocs. Cada vegada que un arbre desapareix de la flora que ens acull, de la natura immediata on vivim, desapareix no solament una espècie sinó una manera de mirar. Com deia Ramon Margalef, «la peça cabdal del bosc és l’arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la seva complexitat». Hem perdut la mirada del poeta sobre l’om i la presència benèfica de l’arbre, potser imperceptible, però certa, sobre les nostres consciències.

¿Succeirà el mateix amb les oliveres? Ja ha arribat a Mallorca la plaga de la Xylella, un bacteri que a Itàlia –entre els arbres contaminats i els sans que es talen per precaució comunitària– ja ha fet més d’un milió de víctimes. La hipotètica (però no tan impossible) desaparició de l’olivera és una catàstrofe ecològica i econòmica, però també poètica. És un arbre en el qual es barreja la percepció de l’atavisme –la soca centenària que es recaragola fins a l’extenuació – i la humilitat del fruit, les «olivitas» de Machado, que «irán caminando a cien molinos». Màrius Torres en deia «l’arbre secular que fruita amor»: l’antigor imponent i el present que alimenta. Era d’olivera el pal amb què Ulisses va buidar l’ull de Polifem. Som de la pàtria on les oliveres ens recorden el pas del temps. I, ara, morint-se, viurem orfes i sense memòria.

UN BARÇA DE PENA

Del diari Sport. 

M’ho hauria de recordar algú, ja que jo no recordo un partit del Barça tant desastrós con el d’ahir al Parc dels Prínceps de París contra el París Saint-Germain. Trobo que el 4-0 final no acaba de resumir bé el que va passar anit al terreny de joc... Podria haver estat pitjor... Molt pitjor...

Abans del partit es comentava que l’entrenador de l’equip francès Unai Emeri havia estudiat el joc del Barça amb detall i que el seu equip pressionaria molt amunt per a impedir que els blaugranes sortissin de la seva àrea amb la pilota controlada... També deien que després de més de 20 enfrontaments amb els diferents equip que ha entrenat Emeri, només havia pogut guanyar al Barça una sola vegada... Ja en són dues i damunt humiliant-los que és el que més costa de pair. La prova evident va ser al final del partit quan Luis Enrique va plantar de males maneres al periodista de TV3 encarregat d’entrevistar-lo. Ja sabem que Luis Enrique no és un prodigi d’amabilitat, però hauria de saber aguantar el tipus, sobre tot en moments difícils.  

Avui, bona part de les bastonades per la derrota d’ahir aniran cap a l’entrenador. Ho entenc en bona mesura, ja que l’entrenador asturià va demostrar no saber gestionar els recursos que té al seu abast per mirar de capgirar un marcador advers.

De totes formes la culpa no és només de l’entrenador. Tto i que com comprendreu no vaig estar enganxat a la tele durant tot el partit, els moments que el vaig estar mirant, vaig veure un Barça apàtic, deambulant pel camp sense esme. Un Barça irreconeixible... Com pot ser que dissabte guanyés per 0-6 i ahir perdés per 4-0?

Segurament me direu que e l’Alabés no  és el Paris Saint-Germain... És una forma molt simplista de veure-ho. Sempre he pensat que quan un equip juga molt bé, és que l’altre li permet fer-ho. Tot i que no vaig veure el partit de dissabte, segurament l’Alabés va donar moltes facilitats al Barça... Anit va ser tot el contrari: l’equip francès va jugar bé perquè el Barça els hi va donar totes les facilitats del món.

Una de les virtuts del Barça des de fa molts anys és el control que té de la pilota. La possessió quasi sempre està per sobre de la dels seus rivals... Anit ni això. Allí perdia la pilota tot el món com a conseqüència de la pressió dels rivals... I de la velocitat.

Encara que només sigui per amor propi, els jugadors del Barça haurien d’haver reaccionat. Però del partit d’anit se’n salven ben pocs. Ni Messi va ser el Messi que tots coneixem, ni Iniesta, ni Busquets, ni Suárez, ni la majoria... Només Neymar i Ter Stegen es van salvar (pels pèls) del ridícul general de l’equip.

A la darrera temporada de Guardiola es va parlar de final de cicle. En aquell moment Luis Enrique va significar un revulsiu i va saber marcar el rumb de la nau blaugrana. La temporada passada, entre els mesos de març i abril el Barça va tenir una pájaraimpressionant que li va costar quedar eliminats de la Champions i per poc perd la Lliga. Va ser un avís important.

Amb els fitxatges que es van fer a l’estiu, semblava que s’aportava joventut a la plantilla i que aquesta temporada podria ser millor... Però prompte es va veure que la majoria dels nous fitxatges no aportaven pràcticament res i la resta són un any més grans... Iniesta per exemple, la referència del Barça al mig del camp des de que va marxar Xavi, quan s’havia lesionat tres vegades en pocs mesos? Per a mi és un símptoma d’envelliment...

Com a conclusió, penso que ara sí que estem en un final de cicle. Segurament Luis Enrique no continuarà la temporada que ve... I Messi ja es veurà. Personalment no m’agradaria que marxés el que per a mi és el millor jugador de la història, però com comprendreu no depèn de mi sinó de tota una sèrie de circumstàncies...