divendres, 17 de març del 2017
El país dels tresorers bojos
Periodista
No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també pot haver-hi remuntada
La nova roda de molí que ens volen fer empassar és que vivim al país dels tresorers bojos. Que als partits polítics la gent és més o menys seriosa però els tresorers han perdut el cap. I que, a sobre, ells són els grans protagonistes ocults de totes les coses.
Obrin bé la boca i altres orificis perquè la roda és ampla. La tesi és que encara que els tresorers bojos no es presentin a les eleccions són els que realment decideixen i manen. Que en un món de verges Maria, castos Josep, honrats treballadors, empresaris abraçats a la cultura de l’esforç, banquers desinteressats, periodistes amb principis i polítics abnegats, ells concentren la maldat absoluta. Són els que enganyen, roben, defrauden, i els que decideixen lliurement a qui s’adjudiquen els concursos de treballs públics que paguem entre tots.
Els líders que donen la cara per ells, així com els presidents i secretaris generals dels partits, els ministres i consellers, no poden fer res davant els tresorers cobdiciosos. Són també, pel que sembla, víctimes dels seus abusos i els de la secta dels tresorers s’enriqueixen mentre els altres empobreixen. Extorsionen, acumulen, transfereixen, evadeixen i afavoreixen que els seus còmplices celebrin els casaments de les seves filles al Palau de la Música repartint la factura entre els sogres i gent entre la qual n’hi ha molts que no poden convidar a ningú quan es casen les seves, i a sobre guanyin diners amb el convit.
¿Ens ho empassem? Mariano Rajoy i Artur Mas confien que sí. L’estranya parella deu considerar que aquest país a més de ser el dels tresorers bojos és el dels ciutadans imbècils. El primer ha arribat a dalt de tot –els que li cremen encens prediquen que és el líder de la UE amb més recorregut– parapetat darrere una treballada imatge de tontet, insípid i sense ambicions. El segon, una cosa així com el vuitè fill i sobretot hereu de Jordi Pujol, menys caut, en alguna ocasió en lloc de dir que tal cosa o tal altra no s’ha fet ha tingut la cura d’afirmar que això no es podrà demostrar.
Saber-ho, tots ho sabem. Ara falta que es demostri. No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també hi pot haver remuntada.
La gran paradoxa
En els casos de corrupció els grans delinqüents solen deixar poques proves materials. Els rebuts són de donacions i no de suborns, per exemple. Hi ha una gran paradoxa: l’Estat de dret i la presumpció d’innocència juguen a favor dels fanfarrons del pòquer, i els que lluiten de veritat contra els corruptes solen ser –ells sí– defensors de cor de l’Estat de dret i la presumpció d’innocència.
Així estem en el judici del Palau.
dijous, 16 de març del 2017
CONTRARIS AL PROCÉS
Tot i que hi ha qui ho neguen, és evident que els independentistes més viscerals s'ofenen i molt que no tothom pensi com ells sobre aquest tema. Fa massa anys que estic en política com per a no veure determinades actituds que, curiosament, tot i que d’una altra manera, ja he viscut anteriorment.
Des de l’altre costat de la trinxera, des del bàndol d’aquells que no volen sentir-ne a parlar, ni tan sols de referèndum pactat, de tant en tant s’escolten comentaris que diuen que la ciutadania de Catalunya està dividida entre aquells que estan a favor i els que estan en contra de la independència del nostre país. I aquesta situació comporta baralles entre membres d’una mateixa família i fins i tot conflictes socials. És la teoria del got mig ple o mig buit, tot depèn dels ulls de qui el mira.
A totes les societats es troba gent de diferents ideologies i maneres de pensar. A la nostra societat, a Catalunya, 7 milions de persones som molta gent per a que no sigui igual que a la resta.
Com a totes les societats, fins i tot les menys desenvolupades socialment, el procés d’evolució és constant, to i que no totes ho fan al mateix ritme. Des de que tinc ús de raó, s’ha passat per etapes diferents. La dictadura franquista va donar pas a la transició cap a la democràcia que, no va ser plena fins que es va començar a votar per a elegir els nostres representants. Fins i tot l’etapa democràtica ha passat per diferents subetapes, segons el partit polític que ha governat en cada moment.
També els partits polítics han evolucionat en alguns aspectes, així CDC, ara PDECat, ha passat de ser un partit nacionalista i fer polítiques de peix al cove a tornar-se independentista.
 |
| Camí d'Ítaca? |
Però en alguna cosa no han canviat. Segueixen pensant allò de: O estàs amb mi o estàs en contra meva... O dit d’una altra manera: O estàs a favor del procés o hi estàs en contra... No hi ha terme mig. O és blanc o és negre... La gama de grisos no existeix.
Segons informa el setmanari el Triangle, un dels mitjans que més atacs ha patit al respecte és el Periódico de Catalunya. Fins i tot, no fa molt vaig llegir que des de l’editorial del Vila Web (Vicent Partal) el qualificava literalment de prosocialista... És el que deia abans: Si no segueixes la línia independentista no pot ser ni objectiu ni mandangues amb tomata...
Sense arribar a l’extrem anterior (possiblement perquè no tinc Twitter), jo també he viscut experiències amb militants independentistes intransigents respecte a aquest tema. Amb algun, la relació que teníem està pràcticament trencada i amb altres el distanciament és evident. Per tant, jo també sóc, als ulls dels independentistes més fervorosos un contrari al procés.
És igual que estigui a favor del referèndum (vaig participar amb el del 9-N) i fins i tot (ho he dit moltes vegades) no vegi amb mals ulls la independència de Catalunya, com resulta que sóc (així me defineixo) pragmàtic i fins i tot escèptic, a ulls d’aquells ja no puc ser ni català.
En qualsevol viatge que emprenguis has de tenir per força tens companys de trajecte. Però l’ideal és poder triar els companys de viatge i, personalment, una part dels que van cap a Ítaca, no m’agraden... Ni m’han agradat mai...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)