JOAN TAPIA
No s'arreglarà res si el secessionisme no admet que no pot governar al marge de l'Estat de dret
A menys d’una setmana de la constitució del Parlament, la incertesa segueix sent molt alta. El programa secessionista va fracassar amb estrèpit (i ridícul) el passat 26 d’octubre. Però en les eleccions l’independentisme va tenir el 47,5% dels vots cosa que li va permetre, encara que baixant i pels pèls, conservar amb 70 diputats (66 sense les CUP) la majoria absoluta.
Un panorama endimoniat. D’empat intern permanent a Catalunya ja que els independentistes sumen més diputats que els no separatistes, però menys vots, cosa que exigiria que les forces responsables intentessin rebaixar el grau de conflicte i no incrementar-lo. El Govern de Mariano Rajoy proclama que la majoria parlamentària pot governar, però respectant la llei. Té raó. És així. Però també hauria de saber que amb el 47,5% de vot secessionista l’exclusiva aplicació de la llei –i del codi penal amb rigor– pot fer prevaler l’ordre jurídic però difícilment arreglarà el conflicte. Viure amb la primera autonomia, pel seu pes al PIB, en estat d’agitació crònica, no és bo ni per a Catalunya ni per a Espanya.
Però el desbloqueig serà impossible si els que tenen majoria per formar govern insisteixen, directament o obliquament, a situar-se al marge de l’ordre constitucional i jurídic. Hi ha hagut algun indici positiu. El conseller Andreu Mas Collell, potser la personalitat secessionista amb més prestigi intel·lectual, recomana una pausa, una legislatura dins de la llei i que duri quatre anys. El president Artur Mas, el principal culpable de convertir l’independentisme en el programa únic, ha reconegut en el seu comiat que amb el 47,5% dels vots no hi ha ni autoritat moral ni força per tornar a trencar la legalitat. El problema és que només s’entén per la impotència (la derrota) que el que creia que es podia fer amb el 47,7% dels vots el 2015 digui ara que és impossible amb el 47,5%.
Potser és per això els que s’obliden d’Inés Arrimadas i creuen haver tingut un gran èxit –el grup de Carles Puigdemont en la lògica de l’exili (però no contra Franco sinó contra una democràcia europea) i alguns dirigents d’ERC– no canvien de xip. Pretendre elegir un president que resideix a Brussel·les i no pot acudir al Parlament (a més mentre Oriol Junqueras és a la presó per sotmetre’s a la legalitat), és tornar a escollir el camí de la il·legalitat i de l’enfrontament intern a Catalunya i amb el govern d’Espanya. Seria reincidir en les nefastes jornades del 6 i 7 de setembre i ignorar les seves negatives conseqüències.
I aquest és el missatge que emergeix del pacte a mitges (mig confirmat, mig desmentit) del sopar d’abans-d’ahir entre Puigdemont i Marta Rovira. Si el secessionisme es creu per sobre de la legalitat, no s’arreglarà res. Un govern no pot viure fora de la llei. Ni alguns dies fora de la llei. És segurament per això que Carles Mundó, que ja va acceptar la DUI a l’octubre sabent que era un gran error i que era el tapat d’ERC per presidir el Parlament, ha optat per no recollir l’acta de diputat.
No s'arreglarà res si el secessionisme no admet que no pot governar al marge de l'Estat de dret
Un panorama endimoniat. D’empat intern permanent a Catalunya ja que els independentistes sumen més diputats que els no separatistes, però menys vots, cosa que exigiria que les forces responsables intentessin rebaixar el grau de conflicte i no incrementar-lo. El Govern de Mariano Rajoy proclama que la majoria parlamentària pot governar, però respectant la llei. Té raó. És així. Però també hauria de saber que amb el 47,5% de vot secessionista l’exclusiva aplicació de la llei –i del codi penal amb rigor– pot fer prevaler l’ordre jurídic però difícilment arreglarà el conflicte. Viure amb la primera autonomia, pel seu pes al PIB, en estat d’agitació crònica, no és bo ni per a Catalunya ni per a Espanya.
Però el desbloqueig serà impossible si els que tenen majoria per formar govern insisteixen, directament o obliquament, a situar-se al marge de l’ordre constitucional i jurídic. Hi ha hagut algun indici positiu. El conseller Andreu Mas Collell, potser la personalitat secessionista amb més prestigi intel·lectual, recomana una pausa, una legislatura dins de la llei i que duri quatre anys. El president Artur Mas, el principal culpable de convertir l’independentisme en el programa únic, ha reconegut en el seu comiat que amb el 47,5% dels vots no hi ha ni autoritat moral ni força per tornar a trencar la legalitat. El problema és que només s’entén per la impotència (la derrota) que el que creia que es podia fer amb el 47,7% dels vots el 2015 digui ara que és impossible amb el 47,5%.
Potser és per això els que s’obliden d’Inés Arrimadas i creuen haver tingut un gran èxit –el grup de Carles Puigdemont en la lògica de l’exili (però no contra Franco sinó contra una democràcia europea) i alguns dirigents d’ERC– no canvien de xip. Pretendre elegir un president que resideix a Brussel·les i no pot acudir al Parlament (a més mentre Oriol Junqueras és a la presó per sotmetre’s a la legalitat), és tornar a escollir el camí de la il·legalitat i de l’enfrontament intern a Catalunya i amb el govern d’Espanya. Seria reincidir en les nefastes jornades del 6 i 7 de setembre i ignorar les seves negatives conseqüències.
I aquest és el missatge que emergeix del pacte a mitges (mig confirmat, mig desmentit) del sopar d’abans-d’ahir entre Puigdemont i Marta Rovira. Si el secessionisme es creu per sobre de la legalitat, no s’arreglarà res. Un govern no pot viure fora de la llei. Ni alguns dies fora de la llei. És segurament per això que Carles Mundó, que ja va acceptar la DUI a l’octubre sabent que era un gran error i que era el tapat d’ERC per presidir el Parlament, ha optat per no recollir l’acta de diputat.
