dilluns, 15 de gener del 2018
Capitulació a terminis
ENRIC HERNÁNDEZ
L'independentisme, sota pressió judicial, assaja el discurs del penediment. És tènue la frontera entre l'audàcia i la inconsciència
Es discrepi o es combregui amb les seves idees o les seves obres, resulta èticament ineludible solidaritzar-se amb els líders independentistes preventivament empresonats per l’1-O. Mentre la justícia no determini mitjançant sentència ferma quina pena mereixen els passos que van fer en la irresponsable via de la ruptura unilateral, la justícia hauria d’estalviar-los una mesura cautelar tan feixuga com la presó.
Certament, els polítics i activistes que van hissar la bandera de la desobediència estaven obligats a saber a què s’exposaven, però una cosa és jutjar-los pels seus actes, amb totes les garanties processals, i una altra imposar-los un correctiu anticipat tan sever. És obvi que l’Estat en el seu conjunt, no només el Govern del PP, ha optat per donar escarment als que van maniobrar per dinamitar la seva integritat. Propòsit exemplaritzant que més que al passat mira al futur: que d’ara endavant l’independentisme català, o qualsevol altre ‘-isme’ que qüestioni l’ordre constitucional, sàpiga que traspassar certs límits no li sortirà gratis.
LES CAPITULACIONS
Aquest context explica l'allau de rectificacions i renúncies a què estem assistint, una verdadera capitulació a terminis del sobiranisme. Deixen la política els imputats Carles Mundó i Artur Mas, aquest últim assumint que mig Catalunya no es pot imposar a l'altra mitja. I Carme Forcadell, en llibertat sota fiança, renuncia a la presidència del Parlament, conscient que reincidir en el pols a l'Estat la portaria a la presó. Actituds, totes elles, humanament comprensibles, però que revelen que tènue és la frontera que separa l'audàcia de la inconsciència.
Davant el Suprem, també Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium) i l'exconseller Joaquim Forn han assajat el discurs del penediment: abjuren de la via unilateral, neguen cap valor a l'1-O –en un altre temps quinta essència de la democràcia– i assumeixen que l'únic referèndum vàlid serà el que convoqui l'Estat. Tant de bo els acabi servint per recobrar la llibertat. I, també, per convèncer els que, guiats per ells, es van enfrontar a la policia per defensar les urnes com si no hi hagués un demà.
L'independentisme, sota pressió judicial, assaja el discurs del penediment. És tènue la frontera entre l'audàcia i la inconsciència
Certament, els polítics i activistes que van hissar la bandera de la desobediència estaven obligats a saber a què s’exposaven, però una cosa és jutjar-los pels seus actes, amb totes les garanties processals, i una altra imposar-los un correctiu anticipat tan sever. És obvi que l’Estat en el seu conjunt, no només el Govern del PP, ha optat per donar escarment als que van maniobrar per dinamitar la seva integritat. Propòsit exemplaritzant que més que al passat mira al futur: que d’ara endavant l’independentisme català, o qualsevol altre ‘-isme’ que qüestioni l’ordre constitucional, sàpiga que traspassar certs límits no li sortirà gratis.
LES CAPITULACIONS
Aquest context explica l'allau de rectificacions i renúncies a què estem assistint, una verdadera capitulació a terminis del sobiranisme. Deixen la política els imputats Carles Mundó i Artur Mas, aquest últim assumint que mig Catalunya no es pot imposar a l'altra mitja. I Carme Forcadell, en llibertat sota fiança, renuncia a la presidència del Parlament, conscient que reincidir en el pols a l'Estat la portaria a la presó. Actituds, totes elles, humanament comprensibles, però que revelen que tènue és la frontera que separa l'audàcia de la inconsciència.
Davant el Suprem, també Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium) i l'exconseller Joaquim Forn han assajat el discurs del penediment: abjuren de la via unilateral, neguen cap valor a l'1-O –en un altre temps quinta essència de la democràcia– i assumeixen que l'únic referèndum vàlid serà el que convoqui l'Estat. Tant de bo els acabi servint per recobrar la llibertat. I, també, per convèncer els que, guiats per ells, es van enfrontar a la policia per defensar les urnes com si no hi hagués un demà.
diumenge, 14 de gener del 2018
NO SABEM GESTIONAR LES CRISIS
La gestió que sé va fer del gran col·lapse
circulatori que va patir l’AP-6 el
passat cap de setmana degut a una intensa nevada és una mostra més de les infectivitat
dels nostres governs davant d’una situació d’emergència.
Vivim a un país que quan plou, no sap ploure i
quan neva, no sap nevar. Es a dir, pot estar mesos sense que hi passi un
fenomen meteorològic i de sobte ens ve tot al damunt en unes poques hores.
Tot i que les previsions meteorològiques
avisen de quan hi haurà una situació de possible emergència (de vegades sé
passen però ja sabeu allò que més val prevenir que curar), sembla ser que ningú
els hi fa el més mínim cas.
El nom de Gregorio Serrano, director general
de Transit, s’uneix als de molts altres polítics que no van saber actuar com
calia davant d’una situació límit o quasi bé: Álvarez Cascos i Mariano Rajoy
(Prestige), Arturo Mas (incendi Catalunya Central), etc.
Tot i que en un primer moment pot sonar a
broma, Gregorio Serrano va proposar dijous que tots els cotxes portessin un kit
d’emergència contra la neu... Segurament un gran percentatge de cotxes no
circularan amb neu mai a la vida. Però de ben segur que si al final la idea
qualla, algú en farà un bon negoci, com els triangles d’emergència o les
armilles reflectants.
DUES EXPERIÈNCIES PERSONALS
Fa uns anys havíem d’anar a passar uns dies a
Terol tot just la setmana abans de Nadal. Com que sóc previsor me vaig comprar
un joc de cadenes a la botiga Recanvis Buda de Ferreries. Crec que havia nevat
a Terol el cap de setmana anterior (pels carrers encara s’hi amuntegava neu) i
aquell mateix cap de setmana va nevar per la zona de Castella-Lleó, però
afortunadament no a Terol. I dic afortunadament perquè tot i portar cadenes no
vaig provar de col·locar-les abans de sortir de casa. Vaig pensar que si ens trobàvem
en una situació complicada ja hi hauria algú que m’ajudaria a posar-les...
L’altra experiència la vaig tenir uns anys més
tard pujant al castell d’Escornalbou. De sobte la carretera sé va començar a
posar blanca. No era neu, era pedra. Era estreta i per tant impossible poder
donar la volta. Quan al final vam trobar un entrador on ho haguéssim pogut fer,
estava tan ple de vehicles que no es podia maniobrar. Al final va venir una
patrulla dels Mossos i ens va posar una mena de mitjó per a les rodes de davant
fins que vam poder maniobrar sobre el gel i donar la volta. Després amb molta
precaució van poder baixar. Aquell dia també portava les cadenes.
CULPES FORA
A part de no saber gestionar les crisis,
tampoc sabem fer autocrítica i reconèixer els errors propis. Els aliens els
veiem tots, però els propis cap ni un. I dimitir? Què vol dir dimitir? Crec que
aquesta paraula encara no ha estat acceptada per cap acadèmia de la llengua...
 |
| De Napi a Diari de Tarragona. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)