EL MANIFEST DEL PSC PER A L’11 DE SETEMBRE

La Catalunya de l’Estatut
L’ambició nacional del catalanisme social

El Partit dels Socialistes de Catalunya celebra
la Diada Nacional de Catalunya de 2010 amb un
missatge de confiança, afirmació i reivindicació.
Som conscients de les dificultats que hem
d’afrontar en el terreny nacional, cultural,
econòmic i social. Però estem convençuts que
la Catalunya del 2010 està en millors condicions
que mai per encarar el futur amb confiança i
progrés.

1. Afirmem, un cop més, que Catalunya és una
nació, que el català és la nostra llengua i que
l’Estatut, aprovat per la majoria dels ciutadans
i ciutadanes de Catalunya, és la nostra llei de
lleis. Cap Tribunal pot, ni podrà, jutjar els nostres
sentiments ni negar la nostra voluntat.
2. Reivindiquem el catalanisme social, el
catalanisme popular que suma i cohesiona. Un
sentiment transversal que fa país, que relliga
territoris i accents, que integra els nouvinguts i
que ens fa un sol poble. Catalunya s’ha de pensar,
defensar i construir sencera, sense exclusions.
3. Creiem en el catalanisme social com una
actitud quotidiana que ens permet viure la
ciutadania democràtica, la identitat nacional
i la cohesió social amb plenitud i de manera
integradora. La nació és la casa, el barri, la ciutat,
el país. No hi ha nació sense societat. Volem un
catalanisme que faci possible la justícia social.
Aquesta és també la nostra ambició nacional.
4. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut, aprovat
per la ciutadania de Catalunya. Desplegarem la
integritat del seu text amb nous instruments,
sense renúncies.
5. Plantegem el federalisme com l’única opció
possible per a l’Espanya del segle XXI. Mentre
Espanya avança cap a l’horitzó federal, Catalunya
no renunciarà a tot el potencial que l’autogovern
previst a l’Estatut ens permet. Espanya no té
temps per perdre i Catalunya no pot esperar.
6. Parlarem clar, les eleccions al Parlament de
Catalunya són una autèntica cruïlla: no volem
ni dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni cap pas
enrera. L’Estatut és i ha de ser la gran avinguda
de l’autogovern, de la unitat civil i del progrés
econòmic i social de Catalunya. No renunciarem
a allò que suma i ens fa forts per altres objectius
que, sota l’aparença d’una major ambició, ens
poden empobrir, afeblir i dividir.
7. Oferim un projecte de futur sòlid i útil, com
el que representa el President Montilla. No
volem quimeres, ni frustracions, ni conflictes
innecessaris. Volem rigor, fermesa, serietat i
resultats. Som la Catalunya que sap on va. Som
la Catalunya de l’Estatut.
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Bona
Diada Nacional! Us animem a celebrar l’Onze
de Setembre de 2010 amb confiança, orgull
i sentiment patriòtic. Fem de la senyera el
símbol de la unitat del país; fem del nostre
himne, un cant a la confiança, i fem de la nostra
Diada un gest inequívoc de compromís cívic i
democràtic.

Visca Catalunya!

Manifest d’Òmnium Cultural per l’Onze de Setembre

Aquest és el manifest que es llegirà demà a Amposta.

La manifestació que el dia 10 de juliol va convocar Òmnium Cultural, juntament amb centenars d’associacions, sindicats i partits polítics catalans, va rebre una resposta popular massiva als carrers de Barcelona. Absoluta. Un milió i mig de persones van fer seu el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

La constatació que Catalunya és una nació respon a una realitat històrica i social, així com a una voluntat de futur, avalada majoritàriament pels representants democràtics del poble de Catalunya al seu Parlament. És una constatació que inclou també el nou Estatut d’autonomia, tot i que el Tribunal Constitucional l’hagi volgut desvirtuar reduint-la al folklore sense vinculacions jurídiques. La segona part del lema de la manifestació –que és alhora un compromís– va més enllà. Implica una acció. Una acció contra la mateixa sentència del Constitucional que ha desvirtuat la voluntat majoritària de l’electorat català expressada en referèndum. Una acció perquè ningú continuï decidint en nom dels catalans i catalanes. Perquè siguin aquests qui decideixin el grau de sobirania del seu país.

Per això, no n’hi ha prou amb la reivindicació. Cal assentar les bases que possibilitin i vertebrin la decisió del poble de Catalunya. Després de la manifestació, cal, doncs, actuar amb coherència. En aquest sentit, davant aquest 11 de Setembre, Òmnium Cultural:

1) Fa una crida a totes les associacions i organitzacions que van assistir a la manifestació perquè vagin més enllà. Perquè renovin l’esforç col•lectiu que pressioni els partits per avançar en el projecte nacional compartit.
2) Apel•la a tots els catalans i catalanes a prendre consciència de l’agressió que viu el país i que siguin protagonistes de les actituds transformadores que necessita aquest moment històric, així com de l’exigència nacional ambiciosa que requereix.
3) Reconeix l’esforç dels partits polítics catalans, que han superat l’estratègia electoral, per haver pactat al Parlament una declaració conjunta contra la sentència del Tribunal Constitucional, encara que hagi estat de mínims. Lamentant, però, que aquesta no s’hagi pogut traslladar al Parlament espanyol.
4) Demana als representants polítics del poble català, després de les pròximes eleccions, una línia coherent amb aquest compromís nacional.
5) Es compromet a seguir treballant el lideratge de la societat civil per restar alerta davant qualsevol invasió que conculqui la voluntat democràtica dels poble català i el seu dret a decidir.



Som una nació. Nosaltres decidim!
Barcelona, 11 de Setembre de 2010

L’11 DE SETEMBRE A AMPOSTA

Demà és l’11 de setembre. La diada nacional de Catalunya. El nostre dia més reivindicatiu. Encara que els actes lúdics no tenen perquè quedar en un segon terme.
A Amposta, com es tradicional des de fa diverses dècades, pel matí es farà una excursió i es penjarà una senyera dal del Montsianell, el punt de la serralada del Montsià més proper a la nostra ciutat.
I per la tarda arriba l’hora de l’acte més institucional. Des de la plaça de l’ajuntament i fins al pont penjant, el veritable símbol d’Amposta, es portarà en “professor” una senyera, acompanats entot momet per la banda de música la Unió Filharmònica. En arribar al pot, se’n enlairarà una que s’estirà allí fins la diada de l’any que ve. Es llegirà el manifest que ha preparat Òmnium Cultural per la ocasió i, tots plegats, cantarem els Segadors, el nostre himne.
Després, a l’avinguda Alcalde Palau (també coneguda pel carrer del Pont), la cobla la Pincipal Rapitenca amenitzarà al públic assistent amb una audició de sardanes i la colla sardanista”Dansaires del Penedès” ballaran al seu ritme.
Mentre, a Barcelona es faran els actes més institucionals presidits pel president de la Generalitat de Catalunya acompanyat per les màximes autoritats del país i d’un bon grapat de polítics i convidats. Aquest any, per primera vegada, al parc de la Ciutadella, on hi ha el Parlament de Catalunya, i en mig d’una sèrie d’actuacions musicals, la colla ebrenca Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, interpretaran unes jotes tradicionals de les nostres terres.
Perquè l’equip de govern segueix insensible a la nostra dansa més tradicional, la jota? Des de quan i perquè és balla la sardana a Amposta, sinó ha estat mai un ball tradicional ampostí?
Ja ho he dit més d’un cop i ho tornaré a repetir. Creuen els convergents que “ser” català significa “abraçar” tot els símbols que representen Catalunya, entre ells la sardana, renunciant així a la nostra identitat territorial.
Les Terres de l’Ebre (o la futura vegueria de l’Ebre) és un territori més dintre del mapa de Catalunya. El territori de més al Sud, amb unes costums i tradicions que cap altre territori del Principat té: des de la festa els bous, tan tradicional a Amposta, com el ball de la jota, que ballaven els nostres iaios i iaies i, que durant molts d’anys va quedar tant relegada que quasi va estar a punt de perdre’s. Hem d’agrair al grup local Paracota la recuperació per a tota la ciutadania de la nostra dansa més típica.
Per a la diada de l’11 de setembre de 2011 caldrà veure si a Barcelona, cap i casal de Catalunya, hagi qui hagi al davant de la Generalitat, segueix donant a la jota el protagonisme que mereix. I a Amposta, que també l’any que ve és any de comicis municipals. A veure si el nou ajuntament és més sensible i deixa de creure que el “fet català” és portar la barretina, ballar sardanes i votar nacionalista. Catalunya és plural.

JOC NET. PRE-CAMPANYA BRUTA

Sobre les manifestacions fetes per Ramon Tremosa de CiU qualificant al president Montilla de “el candidat que hauria preferit Franco per a Catalunya democràtica”, parlant de “franquisme sociològic” y, també, acusant al mateix president i el president de govern d’Espanya Rodríguez Zapatero de fer “populisme a l’estil d’Hugo Chavez i Evo Morales”.
Manifestacions no desautoritzades per Mas i, ja sé sap, qui calla, atorga.
Por molt que Mas digui que vol una campanya “neta” i en “positiu”, deixar que la “seva gent” desqualifiqui a qui són els principals rivals polítics en les properes eleccions, el converteix en còmplice.
Ahir a la SER, Tremosa va dir que “havia explicat als seus companys d’Estrasburg la coincidència de la data de les eleccions catalanes i el partit de futbol Barça-Madrid i, aquells, se’n havien rigut”.
M’ho explica a mi i no em fa cap gràcia. De desconèixer el tema, podria sorprendre’m, però d’aquí a riure, hi ha una diferència. Ara bé, riure’t d’una cosa depèn de la manera com s’explica. I això si que no ho sé. No sé si Tremosa té molta gràcia per a contar les coses. Potser sí. De ser així estaríem d’avant d’un còmic en potència. Per tant, el Sr. Tremosa no ha de patir pel seu futur, ja que, quan ja no es dediqui a la política activa, sempre pot dedicar-se a fer monòlegs i acudits, del tipus dels que fan els del “Club de la Comèdia”.
Mentre, el Sr. Tremosa podria contar-los amb la mateixa gràcia als seus companys del Parlament Europeu com CiU es va finançar il·lícitament per mig del Palau de la Música (un fet demostrat per l’Agència Tributària) i, suposadament, d’altres moltes maneres, com l’últim que s’ha sabut: la construcció del dic Est del Port de Barcelona.

DARRERA HORA. "Mas desautoritza Tremosa".

Un article relacionat amb el tema: ¿A Mas le da miedo salir del armario y blandir la estelada? de l'Enric Sopena al Plural.

JA TENIM DATA!

Finalment s'ha sortit a la llum el secret millor guardat. Tothom especulava amb la data. Ahir, el President Montilla la va ver pública: el 28 de novembre.
Efectivament el 28 de novembre és la data escollida pel President de la Generalitat per a fer els comicis autonòmics. Unes eleccions que va qualificar ell mateix “com les més transcendentals de la història". El Periódico titula "La gran final".
Ara per ara les enquestes electorals donen un clar avantatge a CiU i, aquests van de clars guanyadors. Mas ja es veu president encara que declari que “aquest 7 anys d’oposició l’han fet tornar més modes”. De veritat s’ho creu?
La data escollida, per si mateix, ha estat motiu de controvèrsia. Ves per on, aquell cap de setmana es juga un Barça-Madrid. I ja hi ha qui reprotxa al President la data escollida. És el cas de Ramon Tremosa, el flamant fitxatge de Mas en les europees de l’any passat. La opinió de Tremosa, si la voleu veure, haureu d’anar al seu blog (jo no us el enllaçaré) Però n’hi ha per llogar-hi cadires.
Aquest matí Carles Francino, a la SER, ha contactat personalment amb l’eurodiputat convergent per veure si es reafirmava o matisava les seves paraules escrites. Al acabar, el propi Francino ha dit: “Hem mirat de refredar les declaracions i en lloc de tirar-li aigua, em sembla que li em tirat benzina”.
No obstant, Francino ha recordat Tremosa que al contrari del que ell afirma (segons el convergent la coincidència de les eleccions amb un Barça-Madrid” pot restar gent a l’hora d’anar a votar) i, segons afirmava sempre Miquel Roca, un partit de màxima rivalitat, el que produeix, precisament, és que la gent surti més a votar.
Al penjar el telèfon ha estat l’hora dels contertulians. Tots han opinat al contrari que Tremosa. Fins i tot hi ha qui afirma (i té tota la raó) que Montilla vol que el dia 28 de novembre acudeixin a les urnes els màxims votants possibles. Només així podrà frenar-se el previsible ascens convergent.
Sempre s’ha dit que una participació minsa afavoreix els partits de dretes, ja que els seus votants estan més motivats i van sempre a votar. En canvi, quan la participació és alta, vol dir que va votar molta més gent d’esquerres i això incrementa el vot dels partits que es situen a l’arc progressista.
Fins allà, i com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar. Caldrà veure la capacitat que tenen els nous partits (Reagrupament de Carretero i Solidaritat de Laporta) d’atraure vots cap a les seves formacions.
És previsible que, ara més que mai, el vot pugui fluctuar d’unes formacions cap a les altres en una manera de “recol•locar-se”.
Un independentisme en alça però massa dividit, ha de passar una prova, que si bé no serà definitiva, si serà molt important per a veure l’autèntica força real que té. Fins ara només hi ha hagut consultes arreu de Catalunya. No tothom que anava a votar acabaran dipositant, finalment, el vot a ERC, Reagrupament o Solidaritat. També n’hi ha que votaran per CiU i, perquè no? A d’altres formacions polítiques que no es consideren independentistes precisament. Jo per exemple sempre he dit que si hagués tingut la possibilitat de votar, hauria votat "sí" i, en canvi, votaré una socialista.
Al lloc del President Montilla jo hauria escollit el dia 7, el dia que el Papa té previst visitar Barcelona. Segur que a Tremosa ni a CiU tampoc els hi hauria paregut bé. I és que els convergents són molt difícils d'acontentar. Només mostraran la seva alegria si tronen a recuperar la "seva" Generalitat. Ara bé, de "recanvi", res, en el cas de governar, seria una "mala copia d'uns anys que ja s'han viscut".

Sandvitx de CiU

Un article de Jaume Reixach.

Més enllà de l’aparent fortalesa que les enquestes que publica “La Masguardia” atorguen a CiU, no hi ha dubte que aquests 80 dies que resten per a les eleccions del 28-N seran un “calvari” per a la formació que lidera Artur Mas. Sortint com a gran favorita per guanyar els comicis, la coalició postpujolista viurà, cada dia que passa, amb l’ai al cor per si quelcom (digui’s Fèlix Millet, Joaquim Tosas, Jordi Pujol Jr…) esguerra aquesta “crònica d’una victòria anunciada”.

La veritat és que Artur Mas, acaronat per les previsions de “La Masguardia”, ha optat per un perfil de campanya baix, molt baix. A hores d’ara, què ofereix CiU a l’electorat català? Ben poca cosa:

1. La promesa de negociar i assolir el concert econòmic per a Catalunya (és més fàcil obtenir la independència per la via del referèndum que no un concert a la basca arrencat a Madrid).

2. El record, en clau nostàlgica, dels “anys daurats” del pujolisme (ja s’ha vist que l’ “oasi català” era, en realitat, una claveguera tapada pel silenci mediàtic). Això no és el "canvi", això és el "retorn".

Certament, el programa que presenta CiU és molt migrat i ho refia tot a la capacitat d’influència i d’encert de les enquestes de “La Masguardia”. En canvi, CiU té un sarró –el milió de vots que va obtenir a les urnes el 2003 i el 2006- que és objecte de les cobdícies d’un grapat de partits (PP, PSC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana…) i que, si no va amb molt de compte, li poden acabar birlant.

“La Masguardia” ha situat Artur Mas al bell mig del “ring” electoral i ha adjudicat a la resta de candidats, pul·lulant al seu voltant, el paper d’aspirants a disputar-li el ceptre. Amb una diferència substancial, però: Artur Mas és, des de fa set anys, el cap… de l’oposició i, com passa amb els homes grans sense parella, corre el risc de quedar-se conco.

Jo ho veig així: l’aparent fortalesa electoral de CiU és fictícia i amaga una esparverant feblesa que, cada dia que passa, anirà fent-se més evident. Artur Mas està assetjat per tots cantons i el missatge al seu electorat no té ganxo ni coherència. Ja ho ha dit ell mateix en veu alta i és cert: Artur Mas no és Jordi Pujol.

Pel cantó més conservador, el PP li pot mossegar clientela davant les vel·leïtats sobiranistes. Pel cantó més pragmàtic i seriós, el PSC ha dissenyat un “pack” federalista amb capacitat d’atracció dels sectors sociològicament “roquistes”. Pel cantó més nacionalista, els “tres Joans” (Puigcercós, Carretero i Laporta) entonaran, més fort que mai, el “cant de la sirena independentista”, sabent que si poden créixer és només a costa d’afeblir CiU.

O Artur Mas espabila i es treu alguns conills del barret o es pot trobar com un sandvitx, mossegat per tot arreu. Queden 80 dies i una certesa: a la Catalunya del 2010, “La Masguardia” no guanya les eleccions.

“LA CIRERA ESTIMADA”.

En francès “Chéri” vol dir “estimat”. I en anglès “Cherry” significa “cirera”. No em direu que totes dues paraules no tenen força significat amb la marca xinesa de cotxes “Chery”? D’aquí ha sortit la idea de fer el joc de paraules amb les que he titulat l’escrit d’avui.
Certament l’emplaçament, en el cas de produir-se, de l’empresa xinesa d’automòbils “Chery” no deixa de ser una cirera força desitjada per molts municipis.
Després de la visita del president Montilla a la Xina la passada setmana, aprofitant l’Expo que s’està fent, i dels contactes que va tenir amb aquella marca d’automòbils per a fabricar a Catalunya un model de cotxe elèctric, les expectatives creades són moltes. Sobre tot als llocs on va anunciar-se un possible emplaçament: l’Espluga de Francolí , Vila-rodona i Abrera.
Enseguida que vaig assabentar-me de la noticia vaig pensar “I per què no a les Terres de l’Ebre?” Fins i tot abans de saber que s’havia creat a Facebook un grup que ho demanava. Després vaig saber que Dani Andreu, alcalde de l’Aldea, també va posar a disposició del govern de Catalunya el polígon Catalunya Sud, entre els termes municipals de Tortosa i l’Aldea per poder ubicar la instal•lació. Bravo per Dani! És una petició coherent i raonable.
Però anem a pams. Que hi ha ara per ara d’un possible “aterratge” en terres catalanes de la multinacional xinesa d’automòbils “Chery”? Ara per ara només hi ha bones intencions. No ens enganyem. Igual com ho va sol•licitar Montilla per a Catalunya, suposo que molts d’altres governant han demanat el emplaçament per al seu país. I els xinesos que no són babaus, optaran per la millor oferta. Aquella que els garanteixi unes millors condicions d’ubicació, logística i, sobre tot, la que més diners rebi de les administracions pertinents.
Tinc la seguretat que el govern de la Generalitat treballarà intensament per poder-la “portar” al nostra país. Que ho aconsegueix o no, no depèn exclusivament del nostre govern.
Sense llevar mèrits a les “candidates oficials”, penso que les Terres de l’Ebre seria una bona ubicació en el cas de que, finalment, vingués a Catalunya. I seria una manera de reparar un deute històric que té el govern català (i parlo de tots els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la restitució de les nostres institucions després de la dictadura) amb les Terres de l’Ebre.
Port Aventura podria haver anat a l’Ametlla de Mar i, finalment va anar a Vila-seca-Salou, uns kilòmetres més enllà, però ja no són les TT.E. i així d’altes industries que, finalment van acabar instal•lant-se al Camp de Tarragona perquè allí disposaven de l’aigua del minitransvasament de l’Ebre.
Des de la crisi econòmica des de fa un parell d’anys, moltes industries s’han deslocalitzat o han tancat portes. Arreu de tota Catalunya ha estat així. També a les nostres comarques. Quan s’havia de tanda Lear, el govern va prometre reindustrialitzar el nostre territori i això estem esperant...
Per cert, tret de l’alcalde de l’Aldea no he sentit a cap polític més demanar per al territori la “hipotètica” fàbrica automobilística. I no s’hi val dir que “no és segur que acabi venint”. Des de el primer moment cal presentar la candidatura, al menys per a que et tinguin en compte. Després, de vegades, ja s’arriba massa tard!

TALLAT UN PONT A AMPOSTA PER L’ACCIDENT D’UN CAMIÓ

Era sobre ¾ de 4 de la tarda quan portava a mon fill a l’estació de l’Aldea per a marcat cap a Tarragona. He sortit d’Amposta per la part Sud, allí on hi ha l’escultura de Josep Niebla. En donar la volta a la rotonda i en arribar a l’altura del pot que creua la carretera N-340, aquest estava tallat. El motiu un camió tombat i les tasques de retirar-lo de la carretera per a que s’hi podés tornar a circular.
He arribat fins l’Aldea i he deixat a mon fill a l’estació. En arribar a Amposta he mirat de fer algunes fotos. La carretera encara estava tallada i s’hi podien veure camions a sobre del pont. Al no veure el que havia patit l’accident, he suposat que ja l’havien posat en peus.
La causa més provable de l’accident ha degut ser la velocitat que portava el camió en deixar la carretera per entrar al pont per creuar-la per sobre per agafar la C-12 o l’Eix de l’Ebre.

ENQUESTES CONTROVERTIDES

És evident que la notícia del dia és l’alto el foc anunciat per la banda terrorista ETA. De fet ja va produir-se ahir (ho avançava pel matí com a noticia de darrera hora el Canal 3-24 de TV3) Però d’aquesta noticia ja se’n parla prou als mitjans i, a l’hora d’escollir-ne una per a opinar, he preferit la que porta el Periódico de Catalunya amb el següent titular: “El PPC reparteix un tes sobre el rebuig als immigrants”.
Cal recordar que el PPC de Badalona, amb el seu president Xavier García Albiol al cap davant, ja va repartir per aquella ciutat fullets informatius criticant la immigració romanesa. Per tant, res de nou.
El problema d’aquesta enquesta o test, és que les respostes són “induïdes”, és a dir, el propi PP ja “marca” el camí de les respostes. O dit d’una altra manera, les possibles respostes del ciutadà han estat prèviament seleccionades minuciosament pel PP per a que es respongui allò que ells volen. M’enteneu, oi?
Això no és cap descobriment. És una tàctica emprada fis i tot per alguns mitjans de comunicació.
De tant en tant us he dit que, normalment, solc respondre les enquestes que hi surten a diferents diaris digitals. Majoritàriament les del Periódico de Catalunya, les del Punt (ara també Avui) i les del Plural. En la majoria dels casos, a la pregunta que es planteja només hi caben dues possibilitats: “sí” i “no”. No és el cas del Punt que porta quatre respostes. Curiosament, quan es fa alguna pregunta de caire “nacionalista”, les possibles respostes que s’hi donen, també van en el sentit de criticar els governs, sobre tot l’espanyol.
Però tornem al test fet pel PPC. A l’apartat “Noms propis”, del Periódico, on es qualifica l’actitud o els fets d’alguns personatges que són protagonistes del dia, sobre la presidenta del PPC Alícia Sánchez Camacho diu això: “El test que els conservadors catalans han posat en circulació entre els ciutadans per conèixer la seva opinió sobre la immigració és un bon exemple de preguntes amb resposta induïda al gust de qui les formula. En un tema tan sensible, i salvant el seu dret de criticar el Govern, el PP hauria de mostrar una mica més de responsabilitat”. Evidentment la “qualificació” a l’Alicia Sánchez Camacho és el de “suspès”, amb la fletxa cap avall en fons roig.
El tema de la immigració és un tema molt controvertit i que crea moltes susceptibilitats. Els partits de la dreta el solen usar com a rama electoral com a mesura populista (molt populista) per a guanyar vots que, normalment, votarien altres opcions. No cal remuntar-nos a èpoques passades que tots tenim al cap per a donar-nos-en compte de la magnitud que pot arribar a tenir el tema.
A Catalunya, a part del PPC, qui “exprimeix” bé el tema de la immigració es Plataforma per Catalunya (PxC), el partit del xenòfob Josep Anglada, regidor de Vic. També, com recordareu, l’ajuntament de Vic, ara fa uns mesos, va voler prendre algunes mesures contra les dones immigrants que portaven vel integral, com si aquest fos un problema de magnitud considerable.
Però aquest discurs va calant poc a poc entre la població. Així no és gens estrany torbar-te pel carrer algú que et parli de la següent manera: “Jo no sóc racista, però a molts immigrants se’ls hauria de fer fora”. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig viure un episodi així. Però davant d’això no saps ben bé com actuar, si tallar-ho de soca-rel o donar-los-hi la raó. Al final, per no discutir, acabes assentit amb el cap i només els censures si, finalment, la conversa pren un camí radical.

LES DUES “C” DEL PP

Segurament, entre Manuel Cobo i Ricardo Costa hi ha molt poques coincidències. Al primer, vicealcalde de Madrid, de l’equip d’Alberto Ruiz Gallardón, li va ser retirada temporalment la militància del partit per haver soltat improperis sobre l’Esperanza Aguirre, la “rival” de Gallardón i presidenta de la comunitat autònoma. El segon, ma dreta del president de la “Cherneralitat” valenciana i que ocupava la plaça de secretari general del PP valencià, també va ser suspès temporalment de militància per haver estat imputat el la trama Gürtel que esquitxà al propi president Francisco Camps.
Ara bé, si va ser coincident el dia que se’ls va perdonar per les faltes comeses (unes més greus que les altres) Abans d’ahir, i quan encara tenien que “purgar les seves penes” uns quans mesos més, la direcció nacional del parit, presidit per Mariano Rajoy (aquell que no sap el que passa dintre de casa seva i vol manar a la dels altres) els hi va aixecar el càstig i els va retornar la militància activa dintre del partit.
No parlaré de Manuel Cobo, ja que pel que va fer, em mereix fins i tot simpatia, però si de Ricardo Costa.
Ela mateix dia que el PP va “indultar” als seus dos dirigents, la policia feia sortir a la llum més proves del finançament il•legal del PP a València. Ricardo Costa pareix ser el “cervell gris” del PP en la seva vinculació amb la trama Gürtel i, concretament, amb la branca valenciana d’Orange Market. Tot un afer ignorat pels màxims dirigents del partit. Tant Mariano Rajoy, com Francisco Camps, fan com si res passés. Mentre el primer es dedicar a criticar el govern de Rodríguez Zapatero i dir-li, entre altres coses (de fet son les “penúltimes” que ha dit) que és un “govern provisional que treballa a temps parcial”, fa els ulls grossos i deixa que a Valencia Camps actuï com un reiet de taifes qualsevol i es proclami candidat a la presidència del seu “Regne”.
A tots dos els és ben bé igual les noves proves que surten i que inculpen ben directament als membres dels seus equips. Ells a la d’ells, comptant amb el beneplàcit de una part de la societat espanyola que diu que els recolzaria en el cas de que es fessin ara les eleccions generals.
Fan pagar als socialistes una crisi en la que s’han vist immersos com la majoria dels ciutadans d’aquest país i que ha estat provocada pel gran capital (bona part de la culpa la té la banca) i en canvi, no castiguen la immensa corrupció que hi ha al si del PP i que s’escama per diverses comunitats autònomes.
Evidentment, el vot del poble és sobirà i la decisió que prengui quan es facin les eleccions estatals serà totalment legítima. Però ignorar, com fan Camps i Rajoy,que l’única força política que és alternativa al PSOE a Espanya, actuï més com una xarxa corrupta que com un partit a l’oposició, per a mi, diu molt poc dels espanyols que pensen d’aquesta manera.
Afortunadament, a Catalunya, coneixem bé el PP i sabem com i per a que actua. Per això a l’hora de votar té el suport que es mereix.

REACCIONS SOBRE EL “FITXATGE” DE CORBACHO

El d’avui és quasi la continuació de l’escrit d’ahir. El retorn de qui va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho no ha deixat indiferent pràcticament a ningú. Així, és inevitable que la classe política catalana hagi volgut opinar del encara ministre de Treball del govern d’Espanya.
Un dels qui ho ha fet ha estat Joan Hererra que, al respecte ha dit: “La sortida de Corbacho del Govern és l'expressió del fracàs de la política econòmica de Zapatero”.
Però qui ha estat més contundent (com no!) a l’hora de valorar el “fitxatge” de Corbacho ha estat Arturo Mas, el líder de CiU. Mas ha fet les següents declaracions: “És el ministre de Treball que té el lideratge de l’atur a Europa i al món desenvolupat”. Evidentment es tracta d’unes declaracions oportunistes fetes amb tota la demagògia del món.
La primera pregunta que em ve al cap és: Què ha estat Corbacho la causa de que ha Espanya hi hagi una taxa d’atur del 20 %?
Espanya sempre ha segut un dels països amb la tassa d’atur més alta de la UE, fins i tot en temps de bonança econòmica.
Ara, després de dos anys de crisi econòmica pareix que ja ningú se’n recordi el com i el qui la va produir. Tampoc és obra de Corbacho, ni de cap dels membres del govern Zapatero. A Espanya la crisi ve després d’esclatar la bombolla produïda pel ram de la construcció. De la única cosa que es pot acusar al govern socialista és de no haver previst a temps un pla per a pal•liar els efectes negatius produïts per la desfeta del sector constructor.
Cal recordar-li però, al Sr. Mas, que algunes de les empreses constructores estan estretament lligades amb CiU. Algunes com TEYCO y COPISA (Constructora Pirenaica SA) estan relacionades directament amb militants de la pròpia Convergència Democràtica. I alguna més relacionades amb el cas Palau de la Música i el finançament irregular de CDC: COMSA, TAMISA, COPISA (un altre cop), Fomento de Construcciones y Contratas, etc.
Aquestes empreses (i moltes més) quan van acabar d’exprimir la “mamella de la vaca” que va suposar els anys daurats de la construcció, van haver de fer fora una bona part dels treballadors del sector que ara són, també, una majoria dels que integren les llistes de l’atur.
És el món de l’empresa qui crea i destrueix loocs de treball. El govern només pot aplicar mesures econòmiques, amb més o menys èxit per mirar de frenar la caiguda de l’ocupació. Però sense una col•laboració directa del món empresarial (Josep González, amb el carnet de CDC a la butxaca, lidera una de les organitzacions empresarials a Catalunya la CEPIME) la majoria de les polítiques estan destinades al fracàs més absolut.
La reforma laboral, propera a aprovar-se i motiu de la vaga general convocada per al 29 d’aquest més és més una petició empresarial que un desig sindical.
Si fins ara no s’havia fet és per que cap dels dos sectors oposats frontalment (empresa i sindicats9 havien pogut posar-se d’acord amb el govern. Si fos pels empresaris, al treballadors se’l podria acomiadar en qualsevol moment i sense cap indemnització. I, encara així, caldria veure si s’aconseguia crear ocupació a aquest país.

VISCA CATALUNYA!

ELS PRIMERS “FITXATGES”

Una vegada acabat el termini de fitxar jugadors (va acabar a les 12 de la nit del 31 d’agost), ara és l’hora de fitxar a les formacions polítiques. Alguns reforçaran les seves llistes amb personatges independents, poc ficats fins ara en política. D’altres miraran de captar algun nom il•lustre d’altres formacions per a incloure’l a la seva. No fa gaires dies entre Reagrupament i Solidaritat Catalana es van disputar-se una personalitat com el Dr. Broggi, ja centenari per a que donés prestigi a les seves llistes.
Ahir, el PSC, va “fitxar” el ministre de treball Celestino Corbacho y avui s’ha anunciat amb bombo i platerets. Sense anar més lluny, el Periódico de Catalunya titula en portada: “Corbacho anirà a la llista del PSC i sortirà del govern”. També es parla de la possibilitat que Josep Borrell formi part de alguna llista del PSC, per la qual cosa hauria de deixar la seva acta de diputat del Parlament Europeu, del qual va arribar a ser-ne el president.
Al no saber-se amb exactitud el dia de les eleccions autonòmiques, no es pot saber quin dia s’hauran de tancar les llistes i, per tant, fins quan es poden fitxar polítics més o menys professionals i personalitats arribades a la política des d’altres àmbits de la vida social. Per tant, sorpreses poden haver-ne fins la darrera hora.
El “fitxatge” de Corbatxo, vist des de fora, no sé sap ben bé si és un reforç per a Montilla, una sortida digna per a un dels ministres més qüestionats del gabinet Zapatero o totes dues coses. És evident, ho he dit en altres ocasions, que Corbacho representa al sector més espanyolista del PSC, fins i tot molt més que el propi President. En unes eleccions on l’element identitari hi té un paper molt important a jugar, sobre tot l’independentista, potser amb “l’aterratge” de l’actual ministre de Treball es busca atreure el vot del “cinturà roig” de Barcelona, un vot que tradicionalment s’ha identificat més amb les eleccions espanyoles, amb suport incondicional a Felipe González sobre tot, que no a l’hora de votar en sentit català.
Avui des de diferents sectors, sobre tot del PP, ja criticaven la futura marxa de Corbacho del govern presentant-lo com a un fracàs de les polítiques del President del govern espanyol.
En canvi l’arribada (en cas de confirmar-se) de Josep Borrell, ha de donar prestigi a la candidatura socialista on acabi anant (suposadament Barcelona o Lleida, jo m’inclinaria més per la segona i ser-ne el número dos després del conseller d’Agricultura Joaquim Llena) Borrell va ser injustament maltractat (sé li va retreure uns afers on estaven implicats dirigents de la Delegació d’Hisenda de Barcelona en l’època que va ser secretari d’estat d’Hisenda) quan es feien les famoses primàries socialistes competit amb Joaquín Almunia per veure qui encapçalava la candidatura per a la presidència del govern Espanyol després de la retirada de Felipe González, allà per l’any 1996. Després els PSOE es va voler redimir amb ell posant-lo de cap de llista a les eleccions europees. Però a part d’aquest “passat”, crec que ningú pot posar en dubte la capacitat i la vàlua de l’exministre de la Pobla de Segur.

MERCATS

Qui em coneixeu sabeu que visc a Amposta i treballo a Tortosa.
Des de fa molts d’anys he sentit a venedors de tots dos mercats queixar-se de la poca afluència de clients que tenen aquests establiments. Sé que des dels ajuntaments respectius s’han fet campanyes per a potenciar els que segurament són, els establiments més emblemàtics de les ciutats. A Amposta per exemple, es va iniciar fa uns anys l’anomenat “dijous roig” (que res tenia que veure amb l’anterior alcalde) Va ser un intent de que el públic s’acostés al mercat un dia que no era massa habitual anar-hi.

La setmana passada estiguérem de vacances al Sud de França. Concretament ens establirem a Nimes i des d’allí visitarem la Camarga (molt pareguda al delta de l’Ebre), Montpeller, Avinyó i altres poblacions dels voltants. Cada dia (i remarco el de “cada dia”) anàrem al mercat a comprar alguna cosa per a fer-la per a sopar. A França els mercats centrals es diuen “les Halles”. Al veure’l per primer cop me’n vaig adonar que la potenciació dels mercats passa pels propis venedors. No cal reconvertir-los ni buscar fórmules miraculoses, simplement, el que cal, és especialitzar-se i donar la màxima qualitat i oferta. Em consta que als mercats de les grans ciutats, posem per exemple el de la Boqueria de Barcelona, ja fa anys que ho han posat en marxa.
Nimes té uns 140.000 habitants i és comparable amb Tarragona en molts d’aspectes, principalment pel seu passat romà: el circ (les Arenes), "la Maison Carré", la porta Augusta, el temple de Diana, la torre Magna, l'aqüeducte, etc.
El mercat de Nimes obre els 7 dies de la setmana (per això remarcava que hi havíem anat “cada dia”) El dia de major afluència de públic és, com a qualsevol lloc, dissabte i els més fluix dilluns. El diumenge hi ha quasi tanta gent com el dissabte. Alguna parada estava tancada per vacances i tampoc totes obrien tots els dies. Dilluns per exemple ens va ser força difícil trobar-hi pa.

Com he dit abans, l’especialització és la clau de l’èxit del mercat. Però també la presentació de les pròpies parades i l’atenció que tenen els botiguers amb els seus clients (una cosa ja de per si natural en tots els bons venedors) Hi havia parades que pareixien estar fetes per a una exposició. Recordo per exemple una d’oli que cridava l’atenció al veure-la. Una altra cosa que em va cridar força la atenció van ser les dedicades a menjars cuinats. Des de pollastres a l’ast, a pizzes i altres productes culinaris es podien veure en un mercat de no molt més de 2.000 metres quadrats. D’altres establiments dedicats a la xarcuteria tenien tota mena de productes, fins i tot, hi havia una parada amb productes francesos, evidentment, però també espanyols, portuguesos, corsos i alsacians. Entre ells hi havia botifarres (o baldanes, com li vulgueu dir) A una carnisseria hi vaig poder veure tot mena de brotxetes: de pollastre, de gall d’indi, de porc, de vedella, amb tota classe de condiments, el que donava encara més varietat, a la de per si extraordinària oferta.

Al sostre del carrer central, una mica més ample que la resta, hi havia penjat una sèrie de cartells amb receptes de cuina. No sé si tenia o no èxit, però és una bona manera de promocionar les productes del propi mercat, sobre tot, els més típics de la zona que tenien un lloc de privilegi als aparadors de les parades.

EL PARE DE MÒNICA TERRIBAS S’HA DONAT DE BAIXA DE CONVERGÈNCIA

Segons informa el setmanari “El Triangle”, que dirigeix el capellà Jaume Reixach, en la seva versió digital, el qui va ser fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i pare de l’actual directora de la Televisió de Catalunya (TV3) Jaume Terribas hauria abandonat la formació nacionalista i s’aproparia a Catalunya Acció, una entitat que presideix Santiago Espot i que està obertament, per la unitat dels partits independentistes catalans de cara les properes eleccions autonòmiques.
Aquest espai sempre ha estat crític en la manera de fer les entrevistes de Mònica Terribas, a qui la considerava força bel•ligerant amb els socialistes (per exemple amb el president Montilla) i molt benvolent quan ho feia amb dirigents de CDC com ara Pujol o Mas.
I quan ho feia no sabia que el pare de la directora de TV3 hagués estat fundador de CDC al constat de Jordi Pujol.

LA TARDOR “CALENTA” DE ZAPATERO

Avui, 1 de setembre, molts ciutadans d’aquest país deixen enrere les vacances. Comença el nou curs polític. L’escolar trigarà uns dies més.
El cert és que durant el mes d’agost no han hagut massa notícies polítiques i, les que s’han produït, poc transcendents.
Però a partir d’avui la “veda” política s’alça i ja tot és possible. Montilla manté la incògnita de la data de les eleccions autonòmiques. Una cosa li valora: no s’ha deixat influir per ningú. Ni per dirigents d’un dels partits que donen suport al govern (no dirigents del tripartit com va dir Arturo Mas fa uns dies), en aquest cas parlo de Joan Puigcercós (que no forma part del govern de la Generalitat) ni de l’oposició representada pels dos grups de dreta nacionalista: els uns catalanistes, la federació de CiU i els altres espanyols, el PP.
Però ja serà l’hora de parlar de les eleccions autonòmiques. Avui us voldria parlar de la complicada tardo que li espera a Zapatero.
Sobre el 20 d’octubre (poc més o menys) es comencen a debatre al ple del Congrés dels Diputats la llei del Pressupostos Generals de l’Estat. Els grans comptes de l’estat per a l’any 2011. Després de les modificacions que hi ha hagut aquest any (reducció de sou als empleats públics, increment de l’IVA, supressió de l’ajut per la compra d’automòbils, etc.), una pròrroga dels pressupostos seria impensable i inviable. Per tant Zapatero els ha de tirar endavant com sigui i a costa del que sigui. De no ser així, seria més que previsible un avançament d’eleccions per a la primavera que ve, quan es complirien tres anys de legislatura.
I això és el que vol precisament la federació nacionalista CiU. No hi ha cap dubte que Zapatero ho té més difícil que mai. Ha perdut els que de bon principi eren els seus aliats: ERC, ICV-EUA, CiU... No cal entrar en detalls sobre aquesta pèrdua de suport, ja que tots els tenim al cap.
Paradoxalment, la única alternativa viable avui per avui, és el PNB (“manda huevos!”) Un partit nacionalista basc que va perdre el govern d’Euskadi degut a un pacte postelectoral entre el PSE-PSOE i el PP. I que ara, han de ser precisament aquests, aquells a qui un dia el socialistes van privar de tornar a governar al seu territori, els qui hagin de treure-li les castanyes del foc a Zapatero. És evident que en política tot és possible, però intueixo que, en el cas de que el PNB li doni suport, el cost polític serà molt alt i pot hipotecar-se una bona part del futur polític del País Basc. No crec que Zapatero tornés a repetir una jugada pareguda a la que va protagonitzar amb Mas que, després e pactar una rebaixa de l’Estatut, a canvi de suport per a presidir la Generalitat, finalment, tot va quedar en aigua de borraines. És una espina que Mas encara porta clavada...
Ahir, el número dos de CDC va demanar al PNB que no pactés amb el PSOE per aprovar les macroxifres de l’Estat per a l’any vinent. Tots ho sabem. CiU, malgrat les diferències (a l’hora de la veritat no en son tantes) es troba més còmode amb el PP governant a Madrid que amb els socialistes. I no és que quan ha governat el PP no hagin tingut les seves diferències. El moriu no és aquest. És simplement que prefereixen un partit de la dreta (com ells) que no un de progressista que aplica polítiques en defensa de col•lectius més desvalguts.
Caldrà estar atent a totes les maniobres que es produiran en els propers mesos. Poden ser força interessant i, sobre tot, transcendentals per al futur polític del país.

CAL MIRAR EL RIU

L’Ebre és, sense cap mena de dubte el nostra gran potencial. Econòmic i turístic. Però fins ara els seus veïns no hem sabut treure’n en rendiment suficient. És cert que cada cop més, hi ha embarcacions turístiques de recorren el riu amunt i vall. Sobre tot en la seva desembocadura. Però hi ha poblacions com Amposta que miren més cap el seu interior que no cap al gran riu que passa pel costat de casa.
Després de la II Festa del Mercat a la Plaça ja us comentava que s’havien de fer més actes al riu. Calia, per exemple, recrear el vaporet Anita i, perquè no, el carrilet que transcorria de forma paral•lela a l’Ebre.
També us comentava que vaig emportar-me a França la Veu de l’Ebre. Al seu interior s’hi podia llegir: “Els Quicos recuperaran el vaporet “Anita” amb un espectacle al riu. Aquest és el camí... Segurament que el vaporet estarà molt lluny de ser-ne una rèplica fidel de com era el més mític del transports que van recórrer el riu a principis del segle passat. Però tan sé val. El que importa és aprofitar la nostra història i les nostres llegendes com reclam turístic.
Sobre Amposta vull recordar que fa uns anys hi atracava el vaixells restaurant Santa Susanna i, segurament que per manca de passatgers, va tenir que traslladar-se a Deltebre.
Ara, am el nou pont que unirà Sant Jaume i Deltebre, les barcasses posaran punt i final a la seva labor de creuar persones i mercaderies d’un costat a l’altre del riu i estalviar fer el viatge per Amposta. Però al menys una n’hauria de quedar ja que és un singular atractiu per aquelles persones vingudes de fora i que visiten el nostre delta. Pareix que sí, que la de Garriga es podrà salvar, no obstant, han buscat altres alternatives per a salvar el negoci.
El diari el Punt del 22 d’agost es fa ressò de la tradicional prova d’andròmines durant les festes majors d’Amposta. Juntament amb el pal ensabonat que es fa quasi que simultàniament, són, diria jo, les úniques proves que organitza l’ajuntament de la capital del Montsià que tenen com a protagonista destacat l’Ebre. Fa uns anus (i durant moltes edicions) es celebrava la tradicional baixada nedant des de Tortosa a Amposta. El descens en el nombre de participants i donant l’excusa de les nombroses algues que hi ha pel riu, fa tres o quatre anys que va deixar-se de fer. Ara només el club de Natació celebra cada anys la travessia del riu. Poca cosa per a un riu que significa tant i tantes passions desperta.
És curiós que el gran símbol d’Amposta sigui el seu pont penjant i, en canvi, quasi que mai es parla de les aigües que hi passen per baix.

EL BARÇA COMENÇA BÉ. EL MADRID ENCARA MILLOR

Millor per als interessos del Barça. Ja sé que falta molta lliga per al final: 37 partits, es pot dir que tota sencera. I un partit jugat i dos punts de diferència són encara molt poc bagatge per a una lliga que diuen que serà més igualada que mai. Quin patir! Si l’any passat fins a l’últim sospir el Barça no va poder desempallegar-se del Madrid i aquesta es presumeix igual d’igualada (més és impossible!) caldrà també esperar el darrer partit per a saber qui serà el campió.
De moment els altres “eterns” aspirants (per dir-ho d’alguna manera) Sevilla i València també han començat molt forts. I també l’Espanyol, la qual cosa és notícia. Al Atlético caldrà veure’l aquesta nit per a començar avaluar el potencial que té després d’haver guanyat la setmana passada la supercopa d’Europa a l’Inter de Milà. La qual cosa demostra que no és gens fàcil guanyar 6 títols el mateix any i encara dóna més valor a la gesta del Barça 2008-2009.
Però parlem del Barça... i del Madrid. El Barça bé, una vegada més va demostrar que té un equip força compensat amb grans homes al davant (Messi, Villa, Bojan), grans homes al darrera (Piqué, Puyol, Abidal, Milito, Álvez, Maxwel, etc.) I un centre del camp (per a mi la línia més decisiva) d’escàndol (Xavi, Iniesta, Busquets, Adriano, el recent incorporat Mascherano... Només falta Oriol Romeu) El “filòsof” Guardiola pot presumir de tenir un altre cop els millors jugadors del planeta (va quedar sobradament demostrat el passat mundial de Sudàfrica)
De totes formes, per a mi, Ibrahimovic ha estat el gran fracàs personal de Guardiola. Fins i tot més de Txigrinski. Recordo que Ibra va venir a substituir a Samuel Eto’o i va costar un bon grapat de diners. Els entesos m’ho van justificar dient que Eto’o a l’any següent quedava lliure i se’n hauria anat sense que el Barça ingressés “un duro” per ell. És igual, el valor d’Eto’o i el que es va pagar per l’ibra, va ser una autèntica burrada. I aquest any se’n va al Milà per la meitat o menys dels que va costar l’operació (incloses les dues variables) Ibra se’n ha ant tirant espurnes sobre Guardiola, encara que la premsa catalana justifica la seva sortida del Barça. Ahir l’Sport per exemple titulava: “Fins mai Ibra”. Però l’any passat no ho sabien? Jo a l’Ibra només li retrec una cosa. I no és poc. Que la majoria dels gols que va marcar ho fes a la primera meitat de la temporada. És al final, quan es juguen els partits més decisius, quan més es troben a faltar els gols d’un golejador. I aquí Ibra no va complir.
I el Madrid de Mourinho? Bé, perfecte. O quasi, perfecte hauria segut si hagués perdut contra el Mallorca, un equip que està en suspensió de pagaments i que ha venut als millors jugadors i ara “s’alimenta” de la pedrera. Les grans figures, amb Christiano Ronaldo al cap davant van tornar a fer el ridícul. El “teatrero” Mou va demostrar una vegada més la seva faceta d’actor (que no de director) ja que no va saber dirigir l’equip per a que aconseguís la victòria.
Ho he dit al principi: Falta molta lliga. Però de moment comença bé. Van marcar Messi i Villa i també Iniesta (l’heroi nacional amb la “Roja”) i fins i tot Victor Valdés (me’l havia oblidat abans) va aturar un penal després de més de dos anys sense fer-ho.
Ara només cal que les lesions i els arbitres respectin al Barça. Potser per això algun fitxatge més no ens aniria malament. Guardiola confia amb el planter. Veure’m si amb això n’hi haurà prou i el Barça B no se’n acaba ressentint...

UNA SETMANA SENSE NOTÍCIES

7 dies! Es diu ràpid, però cal passar-los. Dissabte 21 d’agost la meva dona i jo, amb la nostra gosseta Electra marxàvem cap a França passar uns dies per la zona de Nimes, on havíem llogat un apartament. Abans de marxar vaig comprar el Periódico i la Veu de l’Ebre. Van ser les darreres notícies que “ens emportàvem” i pràcticament les úniques dels 7 dies que hi varem passar. El “món” començava i acabava en nosaltres mateixos. Qualsevol contacte que varem tenir durant aquella setmana va ser esporàdic i no va anar més enllà de les relacions amb els cambrers, botiguers o algun dels veïns de l’apartament amb qui, al final, t’acabes relacionant.
Puc afirmar que l’única noticia que tinguérem va ser el resultat del Barça de la supercopa d’Espanya contra el Sevilla. A la mateixa hora del partit vaig trucar als meus pares per a dir-los que tot anava bé i vaig aprofitar per a preguntar-les-hi com anava el partit. En aquell moment el resultat era de 3-0, la qual cosa volia dir que el Barça s’imposava al Sevilla. La confirmació va arribar al cap de dos dies quan els hi vaig tornar a trucar i em van donar el resultat definitiu (4-0)
A la televisió francesa, on predominen els canals públics (France 1, 2, 3, 4 i 5) rarament tinguérem l’oportunitat d’escoltar les noticies. I quan ho poguérem fer mai van parlar de Zapatero, ni de Rajoy, ni de Montilla, ni de Mas i menys encara de Puigcercós, Carretero o Laporta. De la única notícia política que vaig tenir informació feia referència al Partit Socialista Francès i sobre el congrés o convenció que estava portant a terme amb declaracions de la Ségolène Royal, que ja va ser candidata presidencial i que pareixia que tornava a agafar impuls dintre del seu partit.
Per a una persona que segueix diàriament la política i l’esport i que m’agrada seguir també altres temes d’actualitat com l’economia o els que ens afecten més directament a les Terres de l’Ebre, se’n va fer força estrany no tenir accés a dita informació. Ara bé, com a teràpia em va anar força bé. Sempre he pensat que les millors vacances són les que et permeten desconnectar del treball i del món que t’envolta. I en aquest cas ho vaig poder fer amb escreix.
Per cert, a França la TDT encara no ha arribat, al menys encara no està implantada com la tenim aquí. És evident que quan arribes a un apartament de lloguer no t’esperes trobar res més que l’imprescindible. Així a la televisió no t’esperes tenir accés als canals de pagament tipus “Digital +”. Per tant, l’oferta gal•la en la qüestió televisiva era més aviat minsa.
Quan dissabte 28 arribarem un altre cop a Catalunya, a la primera àrea de servei que vaig trobar, ràpidament vaig anar a comprar-me un diari per a tornar-me a connectar amb la realitat quotidiana. Vaig escollir el Periódico (ja que hi sóc subscriptor) i vaig poder llegir la notícia de capçalera: “Vilalta va avortar una massacre a la caravana” amb una foto de Mustafà Xafi, Roque Pacual i Albert Vilalta. En principi res donava a entendre que havien estat alliberats, però ràpidament ho varem suposar. I posat a suposar, suposo que el Periódico i els altres mitjans informatius ja havien donat prèviament, potser uns dies abans, la notícia del final dels seu captiveri. He de reconèixer que no va ser una mala noticia, si més no tot el contrari. Després de mesos de segrest, l’alliberament dels dos cooperants catalans era sense cap mena de dubte una bona notícia! En alguns edificis de França, com la “casa de la vila” d’Avignon o el teatre de Montpellier, es podien veure les fotos de dos francesos també captius pels terroristes islàmics.
No és que tingui res contra el francesos, però en arribar a casa, estaven donant per la “Sexta” el partit del campionat del món de bàsquet entre Espanya i França i esperava, després de passar els darrers dies en territori francès, una victòria de la selecció espanyola. No va ser així. Per uns instants, i no em pregunteu el perquè, va ser com si encara fóssim allí.

PROHIBIT!

Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc., estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida, que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom. A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum, els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure “l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides, no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions (granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol més bel•ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats taurines típiques de la nostra terra. El col•lectius anti-taurins, una vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al 80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.

PRIMERA EXPOSICIÓ D’ERNESTO URQUIZÚ ALS 88 ANYS

L’ampostí Erenesto Urquizú exposa des d’avui fins dimecres 25 d’agost una mostra dels seus dibuixos a la sala d’exposicions de la casa Miralles, seu de l’ajuntament de Freginals, coincidint amb la festa major del poble més petit de la comarca del Montsià.
Ernesto Urquizú és un dibuixant autodidacta que utilitza com a únics materials el bolígraf i el paper. L’afició pel dibuix li ve de ben petit i als 88 anys encara conserva una gran capacitat per a realitzar els traços de forma ferma.
Els seus originals poden ser còpies de fotografies de tota mena de plantes, animals i d’altres objectes inanimats o simplement fruit de la seva prodigiosa imaginació.
Juntament amb l’exposició d’Urquizú, també s’inaugurava avui una exposició de manualitats fets per les ames de casa de Freginals i una altra promoguda per l’Institut Català de la Dona, a través del Consell Comarcal del Montsià anomenada: “Dones grans/Grans dones”.

A la inauguració hi ha assistit l’alcalde de Freginals Lluís Fernández i la resta del consistori, així com bona part de la família d’Erenesto Urquizú y una nodrida representació de la societat local.
Al final de l’acte i, tal com s’acostuma a fer en aquests casos, l’ajuntament freginalenc ha ofert un refrigeri al públic assistent.

CANTS DE SIRENA

Qui hagueu llegit la Ilíada d’Homer, sabrà que en la travessia pel mar Egeu, les sirenes, amb els seus cants, miraven d’atreure’ls cap a elles amb la intenció de que les seves naus encallessin contra les roques i moguessin els mariners.
Sense arribar a aquests extrems, la crida que van fer primer des de CiU i més tard des d’ERC, per mig del seu president Joan Puigcercós, als “socialistes” desencantats amb la política del PSC per a que els votessin a les properes eleccions autonòmiques, em sonen a això, a “cants de sirena”.
En política, una bona part de l’electorat té el seu vot decidit molt abans de les eleccions. En alguns casos, els ciutadans no és decideixen fins els darrer moment, però la majoria segueixen votant a la formació que ho han fet tradicionalment. Només en una part de l’electorat, el seu vot fluctua cap a una u altra formació. Són, en definitiva els qui fan variar el resultat de les eleccions donant guanyadora a una determinada força política.
CiU, de forma desesperada mirar d’aconseguir els màxims vots possibles per treure majoria absoluta i no haver de governar amb ningú.
El cas d’ERC és força diferent. La formació nacionalista, conscient que perdrà els vots que aniran a parar, majoritàriament, a Reagrupament de Joan Carretero i Solidaritat Catalana de Joan Laporta, mira d’apaivagar el màxim possible la hipotètica desfeta mirant de recollir vots d’allí on calgui.
En realitat no crec que cap militant (o mol pocs) assumeixen al 100 % els postulats del propi partit. Sempre hi ha discrepàncies. El discutit “nacionalisme” del PSC en pot ser una d’elles. Però davant d’això cal preguntar-se “quin grau d’afinitat hi ha amb les tesis del partit”. I mirar si hi ha més coses que “ens uneixen” que no que “ens separen”.
Potser molts voldran mirar d’iniciar una nova aventura amb formacions inèdites fins ara. Tot és legítim. Però seran molts més els que, finalment, optaran per seguir donant la confiança al partit del President Montilla.
CiU és un partit per a governar i acaparar el màxim de poder possible, a qualsevol preu i sense tenir massa escrúpols de res. Ja el coneixem. És el partit que no va dubtar en donar suport al PP d’Espanya a canvi de comptar a Catalunya amb el recolzament dels vots de la formació nacionalista espanyola i donar l’esquena a les Terres de l’Ebre en el tema del transvasament.
D’ERC coneixem, sobre tot, el seu sobiranisme i els clams per la independència. Però en política manca alguna cosa més que voler assolir una fita, avui per avui impossible. Serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme? La disputa amb les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no!
Des del PSC tampoc no perdonem a ERC la “plantada” que li van fer a Maragall, segons ells, els màxim representant del catalanisme dintre del partit. Si tot i així el van trair fins al punt de que va haver de fer fora els consellers d’ERC, governar amb minoria i veure’s obligat a anticipar les eleccions, qui ens dóna les garanties necessàries de que les hipotètics socialistes desenganyats no acabin traïts per la formació republicana?
A més a més, si tenim en compte les declaracions fetes per Oriol Pujol la setmana passada, ERC no ha demostrat ser un partit de govern i els socialistes volem governar Catalunya, però no a qualsevol preu.

UN TEMA A TANCAR: LES PLAQUES DE LES MATRÍCULES

Acabo de llegir a la pàgina d’Internet del Periódico de Catalunya que avui l’expresident Aznar visita Melilla per a donar suport als seus ciutadans.
Aznar és el paradigma de l’Espanya unida i indivisible. Per això, sota el seu “regnat” es van aprovar les actuals plaques de matrícula dels vehicles amb rodes. Era una bona ocasió per a posar en pràctica allò que tant l’entusiasma. Així es va fer u n model de placa igual per a tot l’estat. Sense cap distintiu ni provincial ni autonòmic. A partir de llavors tots érem iguals, tots érem espanyols!
Recordo que abans, quan viatjaves i veies a la matrícula d’un cotxe la “T” de Tarragona, ràpidament et venien ganes de parlar amb el seu propietari i demanar-li de quin poble o ciutat era. De vegades et trobaves la sorpresa de que era d’algun poble prop del teu i, allò, t’omplia d’alegria. Ara no, si no et fixes amb alguna detall més, com el nom del venedor del cotxe, és impossible identificar-los per la matrícula.
A principis de mes varem tenir la visita del fill d’un cosí de França, ja net d’un excombatent republicà de la lleva del biberó dels que ja us en he parlat altres cops. Va vindre acompanyat per la seva núvia a passar uns dies per a veure la zona i, a la vegada, visitar el poble on va néixer el seu iaio. Era la primera vegada que venia sense els seus pares.
La seva núvia tenia un cotxe petit que, a dures penes, deixava cabre a ell dos i l’equipatge que portaven. Però alguna cosa destacava: la placa de la matrícula.
França sempre s’ha caracteritzat per la forta unió que s’exerceix des de París (centralisme) Allí, pensar en arribar a donar una autonomia plena a les seves regions, és quasi que impensable. De totes formes, abans, també tenien uns sistema de matrícules que et permetia identificar el departament (l’equivalent a la província espanyola) Així París tenia el 75, Perpinyà, el 69, l’Herault, el 34, Marsella, el 13, etc. El meu nebot em va demostrar que sé les sabia totes...
Des de fa aproximadament un any, França també va canviar el sistema de matrícules, ja que, de tant en tant, s’esgoten i cal idear-ne un de nou que permeti continuar amb les matriculacions. Al viatge que vaig fer a París fa ara aproximadament un any, ja vaig poder veure matrícules de les noves. Lluny de treure els distintius “provincials”, les noves matrícules incorporen l’escut de la regió d’on són els seus propietaris (mireu la foto) El meu nebot em va dir que cada propietari pot escollir el distintiu de la regió. Així, entenc, que si un francès sé sent d’un territori perquè hi ha nascut i ha passat bona part de la seva vida i, a l’hora de matricular el cotxe, per circumstàncies viu a una altra regió, sense cap problema podrà posar al seu cotxe l’escut de la regió de la seva preferència.
Aquí, un sistema similar s’ha reivindicat moltes vegades (recordeu-vos de la campanya del “CAT”), però ni amb Aznar primer ni amb Zapatero després s’ha pogut aconseguir encara. A més, si agafes un adhesiu amb les lletres “CAT” i te’l enganxes sobre la placa de la matrícula, és motiu de sanció.
Fins que es canvi la llei i es puguin posar aquesta mena de distintius (potser amb el seguen canvi de sistema de matrícules) cal segui posant el “burro català” o la “cabra ebrenca”. Personalment em vaig decantar per la segona.

OBERT PER VACANCES

El més d’agost, al igual que Nadal, és caracteritza per la manca de noticies polítiques de rellevància.
Però alguns partits es veu que deixen “de guàrdia" a part del seu “personal” per a que vagin contaminant l’opinió pública en benefici dels seus interessos electorals.
Així ho fa el PP. A Catalunya amb l’Alicia Sánchez-Camacho que encara que no sigui així, cada vegada que parla, pareix que insulta i és l’encarregada de carregar (valgui la redundància) contra el govern de Catalunya i, de tant en tant, també contra el de l’estat.
I a Madrid, l’encarregat de fer aquest paper és l’Esteban González Pons, un dels portaveus del Congrés dels Diputats. No fa gaires dies, mentre el PSM debat sobre qui és el candidat ideal per a enfrontar-se amb l’Esperanza Aguirre per la Comunitat i amb l’Alberto Ruiz-Gallardón per l’Ajuntament, surt González Pons i diu que “si la Trinidad Jiménez (amb possibilitats d’enfrontar-se amb Dña. Espe) perd, Zapatero també perd”. És una manera de veure les coses. Des del diari digital el Plural ja li van respondre ràpidament: “Sr. González Pons: I si perd Esperanza Aguirre, perd el Sr. Rajoy?” Una bona pregunta, encara que intueixo un tant molesta per a la gent del PP que tenen veritable veneració per alguns dels seus líders.
I què dir de les declaracions del Sr. González Pons sobre els fets del Marroc, on un grup d’activistes provoquen la policia espanyola? El dirigent del PP critica el govern espanyol perquè diu que deixa desemparats als membres de les forces de seguretat de la frontera.. Què faria el PP? Potser envair el Marroc, com va fer-se en l’època d’Aznar i Trillo amb l’illot de Perejil? Ja sé sap que els marroquins, de tant en tant, porten les reivindicacions territorials fins a extrems intolerables. I no és que vulgui defensar ara l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, però recordo perfectament quan en 1975, amb el dictador greument malalt i pocs mesos abans de la seva mort, van muntar allò que es va anomenar “Marcha Verde”, contra el Sahara anomenat en aquell temps “español”.
Qui tampoc tanca per vacances és el defensor del ciutadà. Enrique Mújica, en altre temps dirigent del PSOE i avui molt més proper a les tesis de Rosa Diez, ha portat davant del Tribunal Constitucional la llei de l’immigrant de Catalunya, ja que anteposa el català al castellà. El Sr. Mújica, recordem-ho, ja va presentar recurs d’anticonstitucionalitat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es veu que quan té poca feina, se la busca i actua d’ofici. El que no entenc jo és que si és el “Defensor del Ciutadà”, no es limita a defensar els drets dels ciutadans quan aquests li demanen. Mecanismes té l’Estat per a recórrer una llei d’una comunitat autònoma si veu que entra en contradicció amb els seus interessos.
En canvi, davant dels ciutadans, no sempre actua com ho hauria de fer. Fa uns 10 anys, i després que la Revista Amposta no em publiqués un escrit crític amb el pla de circulació que s’havia aprovat i amb alguns dels dirigents locals de l’època, vaig demanar-li al Defensor del Ciutadà que intercedís per mi per a que em publiquessin la carta. Després de demanar-me ampliació de la meva “denúncia”, i a l’assabentar-se de que el principal implicat, el director de la revista, a la vegada era Senador espanyol (com també ho és ara), va tancar l’expedient dient que “no tenia competències en la matèria”. Poc després la RA em va publicar l’escrit. Sempre he pensat que no va voler actuar contra un membre d’una de les institucions de l’Estat, però si que, en privat, li va fer saber que no actuava correctament.

EL DISCURS DEL SR. PERE VIDAL

Dintre de la programació de les festes d’Amposta, anit tocava l’homenatge a les pubilles de fa 25 i 50 anys. Era un acte protocol•lari, d’aquells en que et reserven taula i cadira.
És un acte força emotiu sobre tot per a les que “noies” que van ser pubilles de la festa major d’Amposta dels anys 1960 i 1985. Segurament que tothom tindrà records d’aquest anys, si més no, pensarà en l’edat que tenia i que feia per aquella època.
L’acte, presentat pel locutor ampostí Manel Ramon, va comptar amb la presència de una bona part de les pubilles del 85 i de la reina i les dues dames d’honor de 1960 que, d’una en una van anar pujant a l’escenari mentre es projectava sobre una pantalla la imatge que tenien quan van tenir l’honor de representar “la bellesa de la dona ampostina”, tal i com solia ficar-se a la Revista Amposta de l’època.
A manca del sr. Alcalde (ahir era el seu aniversari i va excusar la seva presència), l’encarregat de dirigir-se a les pubilles i al públic en general, va ser el primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme i Personal, Sr. Pere Vidal.
El seu breu discurs va ser correcte, molt correcte. Va adreçar-se a les pubilles, les va felicitar i va encoratjar a les jovenetes a ser-ho en el futur. Res de política, cap referència a les obres que s’han fet o s’estan fent a Amposta promogudes per l’ajuntament.
De ben segur que si ahir el discurs l’hagués fet l’alcalde no hauria deixat passar l’ocasió per explicar al públic el seu projecte d’Amposta, el gran que s’ha fet en els darrers anys i les previsions futures. Unes paraules que estan molt bé quan toca fer un discurs polític, però a actes de la mena del d’anit, com diria el president Pujol, “No toca”. Però l’alcalde no deixa passar l’ocasió de fer-ho, tal i cm ja va passar el dia de la presentació de les pubilles d’aquest any o al seu escrit per a desitjar als ampostins i ampostines que gaudeixin de la festa major a la Revista Amposta. Una mostra de les seves paraules: “... Durant aquest any, hem tingut molt treball per a desenvolupar, moltes activitats per emprendre, innumerables actes als que acudir, el seguiment de projectes antics i la posada en marxa de nous...”. Passant després a enumerar les inauguracions fetes d’ençà de les festes majors de l’any passat. Al final, això sí, desitja “Bona Festa Major”.
Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo, l’alcalde, en la majoria dels actes que actua com a tal, no sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Ara mateix recordo el to agressiu que va emprar contra el conseller Nadal, convidat pel Consell Comarcal del Montsià el dia de la comarca dintre dels actes de la Fira Amposta de l’any passat. També recordo que va tenir una bona rèplica per part del conseller...
El Sr. Pere Vidal va saber estar a l’alçada i, com ja he dit, va estar correcte en tot moment, sense sortir-se’n del “guió establert” per aquesta mena d’actes.
També fa temps que ho dic, dintre de l’equip de govern hi ha persones molt més capacitades per dirigir la ciutat que qui ho fa actualment. El Sr. Pere Vidal n’és un bon exemple.

LA PUJADA D’IMPOSTOS: GLOBUS SONDA DE L’ESTIU?

És una pràctica força habitual entre els governs, de llançar “globus sonda” per a sondejar l’opinió pública i calibrar el grau de d’adhesions que té.
Ahir, el ministre José Banco (Pepiño per als amics), un dels homes forts dintre del PSOE i de confiança total del president espanyol Rodríquez Zapatero, va dir que caldria mirar d’apujar els impostos per a equiparar-los amb la resta d’Europa”.
El debat estava servit. El tema dels impostos és un dels que causes més controvèrsia ja que afecten directament a la butxaca de tots els ciutadans.
Aquest matí. Per exemple, era la pregunta del dia del programa “Els Matins” de TV3. Un 95 %, aproximadament dels que han donat l’opinió es mostraven en contra de que s’apugessin.
Les baixades d’impostos solen ser mesures electoralistes i fàcils d’usar per a fer-ne demagògia. Poques formacions polítiques contemplen als seus programes lectorals apujar els impostos, sinó és, evidentment, d’apujar-los només a les classes més benestants del país. En canvi “voler abaixar els impostos” sol ser una mesura electoral força efectiva.
Es diu que totes les comparacions són odioses, però és evident que a l’hora d’emmirallar-nos en temes d’impostos, cal fer-ho amb els veïns més propers o sigui, en els altres països que, com Espanya formen part de la Unió Europea.
Per aquell que no sigui un expert, cal dir-li, primer que tot, que hi ha una primera divisió entre els impostos directes i els indirectes.
Comencem pels primers. El imposti indirecte més important és l’IVA, que, recentment, a partir de l’1 de juliol, ha passat de ser un 16 % al 18 % en la majoria de productes (roba, calçat, oci, transport, etc.) Caldria exceptuar els productes alimentaris, la cultura, la vivenda de protecció oficial i algunes reformes, etc. que tributen a tipus més reduïts. L’impost indirecte és el que es paga al comprar un bé o servei.
En canvi, l’impost directe és el que afecta als sous i salaris dels treballadors de forma directa. A la majoria de nòmines (s’exceptuen les de menys quantia), també en algunes pensions, ja et retenen un percentatge en concepte d’IRPF. Després, els que estem obligats a fer la declaració de la renda, en fer-la, veurem si encara em de pagar més o, si pel contrari, ens tornen una part de l’import retingut, sobre tot, si durant aquests anys teníem desgravació per compra d’habitatge o havíem subscrit un pla de pensions.
Pareix que Pepe Blanco parla d’apujar els impostos directes.
Avui es parlava que per a pujar els impostos cal també apujar els sous i salaris dels treballadors i pensionistes i equiparar-los amb els altres països d’Europa. Estic parcialment d’acord, però hi ha una part de discrepància.
És cert que els sous de la majoria del països, sobre tots els més desenvolupats (França, Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, etc.) estan per sobre de la mitjana dels sous d’aquí. Aquesta comparació es pot fer quan es diu que la benzina espanyola és més barata o comprar un cotxe a Alemanya surt més bé de preu. Però l’impost directe de l’IRPF (com l’IVA) són percentatges i, per tant, a més ingressos, més impostos pagats.
Però també és cert que en els darrers governs, sobre tot durant l’etapa de govern del PP amb José Maria Aznar, els impostos van abaixar-se considerablement i els beneficiaris, sobre tot, van ser les classes altes i mitjanes altes. D’un tipus residual de més del 50 % (el que es paga a partir de certa quantitat –més de 60.000 euros-) es va abaixar a un 42 % (sinó recordo malament) Les classes baixes i mitjanes baixes són les que han resultat menys beneficiades d’aquestes baixades d’impostos. Per tant, una majoria de ciutadans, quan se’ns vulgui fer la demagògia barata de dir-nos que, de governar, abaixaran els impostos, cal pensar que la repercussió a la nostra butxaca serà més bé escassa.
Com a resposta a Pepe Blanco, caldria dir-li que, segurament ara no és el millor moment d’apujar impostos. La gent, en general, està molt susceptible en tots aquells temes que acaben afectant directament les seves butxaques.
És una mesura valenta, no ho negaré (més fàcil és dir que s’abaixaran) però molt impopular i de dubtosa eficàcia. Si es fa, en cas d’acabar-se fent, que repercuteixi sobre els que més guanyen i els que MÉS TENEN (l’impost sobre el Patrimoni es va suprimir aquesta legislatura –olé!-) i no a les classes més populars i castigades per la crisi.

Informació relacionada:
-Público.

-El Periódico.

LLORENÇ SALES GUANYA LA ‘MARATÓ’ POPULAR D’AMPOSTA

Sobre una distància aproximada d’uns 4 quilòmetres, l’atleta galerenc Llorenç Sales ha estat el guanyador de la carrera coneguda com Marató Popular dintre de les festes majors d’Amposta. El segon classificat ha estat el guanyador de les darreres edicions Xavi Queral, a molt poca distància.
Llorenç Sales és el campió de Catalunya de 3.000 metres i medalla de bronze als campionats estatals en la distància de 1.500 metres, categoria promeses.
Aquest any la participació ha estat la més nombrosa de les darreres edicions. Entre els que l’han corregut, s’hi trobaven el pare i el germà del guanyador, Lluís i Enric, respectivament que també han entrat entre les primers en arribar a la meta, situada aquest any uns metres antes per les obres del pàrquing subterrani que s’està construint davant del mercat municipal, Antoni Espanya, director del SS.TT. d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya i també regidor del PSC de l’Ajuntament d’Amposta, Jesús Aure, representant institucional de l’esport de la Generalitat i altres cares conegudes dintre del món de l’atletisme de les nostres terres i sobre tot, moltes ampostines i ampostins que no han volgut perdre’s un dels actes més populars de la festa major.

En l’apartat negatiu també hi ha hagut diverses crítiques a l’organització. Primerament, al veure’s superats pel nombre de participants, al final de la cursa no hi ha hagut prou bosses d’avituallament. Alguns atletes, sobre tots els arribats de fora de la nostra ciutat, es queixaven de la manca de senyalització i que havien de preguntar als veïns per on havien d’anar.
Ahir, un dels atletes més veterans que va córrer la marató aquests darrers anys, em deia que aquest any no hi participaria ja que “un any va haver d’anar un bon tros al darrera d’una furgoneta inhalant la fum, perquè no es tallava el transit dels carrers mentre durava la prova, cosa que a Barcelona, per exemple, si que es fa”. Al tram final, a les dues parts del carrer, hi havia uns 10 cotxes que haurien pogut ser retirats per a facilitar l’arribada dels participants. Molts d’elles feien aquest tram per damunt de la vorera esquerra.