dissabte, 4 de setembre del 2010

REACCIONS SOBRE EL “FITXATGE” DE CORBACHO


El d’avui és quasi la continuació de l’escrit d’ahir. El retorn de qui va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho no ha deixat indiferent pràcticament a ningú. Així, és inevitable que la classe política catalana hagi volgut opinar del encara ministre de Treball del govern d’Espanya.
Un dels qui ho ha fet ha estat Joan Hererra que, al respecte ha dit: “La sortida de Corbacho del Govern és l'expressió del fracàs de la política econòmica de Zapatero”.
Però qui ha estat més contundent (com no!) a l’hora de valorar el “fitxatge” de Corbacho ha estat Arturo Mas, el líder de CiU. Mas ha fet les següents declaracions: “És el ministre de Treball que té el lideratge de l’atur a Europa i al món desenvolupat”. Evidentment es tracta d’unes declaracions oportunistes fetes amb tota la demagògia del món.
La primera pregunta que em ve al cap és: Què ha estat Corbacho la causa de que ha Espanya hi hagi una taxa d’atur del 20 %?
Espanya sempre ha segut un dels països amb la tassa d’atur més alta de la UE, fins i tot en temps de bonança econòmica.
Ara, després de dos anys de crisi econòmica pareix que ja ningú se’n recordi el com i el qui la va produir. Tampoc és obra de Corbacho, ni de cap dels membres del govern Zapatero. A Espanya la crisi ve després d’esclatar la bombolla produïda pel ram de la construcció. De la única cosa que es pot acusar al govern socialista és de no haver previst a temps un pla per a pal•liar els efectes negatius produïts per la desfeta del sector constructor.
Cal recordar-li però, al Sr. Mas, que algunes de les empreses constructores estan estretament lligades amb CiU. Algunes com TEYCO y COPISA (Constructora Pirenaica SA) estan relacionades directament amb militants de la pròpia Convergència Democràtica. I alguna més relacionades amb el cas Palau de la Música i el finançament irregular de CDC: COMSA, TAMISA, COPISA (un altre cop), Fomento de Construcciones y Contratas, etc.
Aquestes empreses (i moltes més) quan van acabar d’exprimir la “mamella de la vaca” que va suposar els anys daurats de la construcció, van haver de fer fora una bona part dels treballadors del sector que ara són, també, una majoria dels que integren les llistes de l’atur.
És el món de l’empresa qui crea i destrueix loocs de treball. El govern només pot aplicar mesures econòmiques, amb més o menys èxit per mirar de frenar la caiguda de l’ocupació. Però sense una col•laboració directa del món empresarial (Josep González, amb el carnet de CDC a la butxaca, lidera una de les organitzacions empresarials a Catalunya la CEPIME) la majoria de les polítiques estan destinades al fracàs més absolut.
La reforma laboral, propera a aprovar-se i motiu de la vaga general convocada per al 29 d’aquest més és més una petició empresarial que un desig sindical.
Si fins ara no s’havia fet és per que cap dels dos sectors oposats frontalment (empresa i sindicats9 havien pogut posar-se d’acord amb el govern. Si fos pels empresaris, al treballadors se’l podria acomiadar en qualsevol moment i sense cap indemnització. I, encara així, caldria veure si s’aconseguia crear ocupació a aquest país.