LA CAMPANYA ELECTORAL A CASA NOSTRA

Només mirant els carrer i places dels nostres pobles, podrem intuir quins partits destinen més recursos econòmics a les respectives campanyes electorals.
Els primers del rànquing són, sense dubtar-ho, els de CiU. Ja fa mesos que en alguns espais públics (com les cartelleres privades que hi ha als pobles més grans –mupis-) van aparèixer els primers cartells pre-electorals amb el “somriure” que han convertit en el logotip de la campanya.
Arribada la campanya electoral, les seves banderoles es diferencien de les de la resta dels partits perquè hi surten els candidats (aquí les candidates) locals. A Tortosa Meritxell Roigé i a Amposta Anabel Marco. Evidentment, això també té un “cost afegit”.
ICV-EUA, també té dos models de pancarta. A unes hi surt Joan Herrera, el candidat de la coalició a presidir la Generalitat i a les altres la núm. 1 per la demarcació de Tarragona.
El mateix passa amb les del PP. Unes amb l’Alicia Sánchez-Camacho (l’Alicia Croft para las Nuevas Generaciones) i les altres amb Rafael Luna, l’etern candidat provincial.
El PSC només ha fet banderoles amb la imatge del President Montilla. A algunes cabines telefòniques (n’he vist una a Masdenverge) també hi surt la seva imatge.
Els d’ERC són els més “pobrets”, ja que no han posat banderoles, al menys a les principals poblacions de les Terres de l’Ebre. Han col·locat cartells de plàstic als fanals dels principals carrers i també amb les fotos de Joan Puigcercós (el cap de llista per Barcelona) i Lluís Salvadó, el candidat ebrenc.Normalment, partits com el PSC, només col·loquen banderoles als pobles més grans. Tradicionalment se’n han posat a Tortosa, Amposta, la Ràpita, etc. Amb algunes excepcions, ja que a Ulldecona, poble d’on es alcaldessa Núria Ventura, la núm. 2 per Tarragona, també se’n han ficat.
En això CiU també és l’excepció ja que en té a Masdenverge (el seu alcalde Àlvar Arasa és vicepresident de la Diputació) i Santa Bàrbara. Suposo que també n’han ficat a d’altres pobles (no he recorregut el territori per a comprovar-ho)
A Santa Bàrbara, Fernando Llombart també ha posat cartells de plàstic als fanals d’entrada a la població, compartint-les en alguns casos amb les banderoles de CiU.
A Amposta s’ha produït un fet curiós. CiU, els últims de penjar les banderoles, algunes d’elles, les han penjat on ja hi havia cartells d’ERC. Una vegada, el PSC en va “envair” una i no van parar fins fer-la treure. S’han queixat a CiU aquest cop?
En canvi, a Tortosa no tenen cap problema amb aquest tema, no els importa compartir espai i així, per exemple, a la rotonda del “nusos” on es poden veure banderoles de CiU i del PSC al mateix fanal.
Altres partits minoritaris també han volgut estar presents. És el cas d’Amposta on José Juan Ferré, líder del PCPC ha penjat alguna pancarta per la ciutat, sense tenir en compte les normes que hi ha al respecte (espais on l’ajuntament ho prohibeix)
La ciutat de Tortosa encara instal·la per diferents punts de la ciutat cartelleres de fusta per a que qualsevol partit pugui enganxar cartells. A la que hi ha a la plaça Joaquin Bau (el nom de la qual també està qüestionat) aquest matí compartien espai Mas i Anglada.

ELS ERRORS D’ERC

Aparentment, alguna cosa haurà fet malament ERC per a que “tothom” hi renegui.
CiU, ja fa temps, va dir que no pactaria amb la formació republicana. Per la seva part, el PSC, va dir que no reeditaria un tercer “tripartit”.
Carretero se’n va anar i fa formar Reagrupament.cat, una formació independentista equidistant d’ERC i CiU...
Uriel Beltran, el que per jo considerava com el futur líder d’ERC, abandona la formació i s’adjunta amb Joan Laporta i Alfons López Tena (ex CiU) a la recerca d’una aventura que, encara avui, és d’imprevisible final.
Sense entrar en detalls de la política que han fet aquests anys (això potser que ho valorin més els seus militants, simpatitzants i votants), és evident que des de fora s’observen actituds poc coherents amb allò que s’espera d’un partit que forma part del govern de Catalunya.
Sovint han donat massa la sensació que govern i partit anaven descoordinats o, simplement, mentre els membres del govern s’esforçaven amb fer acció “acció de govern”, juntament amb els membres dels altres formacions, des del partit es criticava la manera d’actuar del govern català. El moment culminant va ser quan Puigcercós es va fer amb la direcció del partit i va arraconar com un “objecte inservible”. Com es pot menysprear així a la persona que va pujar el partit del pràcticament “no res”
La darrera relliscada que Pugcercós ha tingut va ser avants d’ahir quan, parlant sobre els impostos que paga Catalunya i el que percep després de Madrid, va soltar: “Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni déu”.
Jo em permeto qualificar l’ensopegada de “principiant”, impròpia del líder de la tercera formació de Catalunya. Un polític amb experiència i que ha estat molts d’anys a Madrid, no hauria de cometre errades com aquesta.
Però més enllà de els seves paraules, el que per a mi és més greu, i em reafirma amb el que deia unes línies més amunt, és que ara surt criticant el model de finançament de l’Estatut, una de les poques coses que el TC va salvar-ne i que el govern i els altres partits que li donaven suport, en van fer bandera davant els finançaments que havia aconseguit CiU en els anys que va governar.

Però l’error més gran d’ERC ha estat que, durant els 7 anys de govern, no ha aconseguit arrabassar-li l’espai a CiU. Dels tres partits que conformen el govern d’Entesa, ERC és qui, ideològicament parlant, està més proper a CiU i per tant, hauria calgut tenir la suficient ambició política de créixer cap aquell indret. En canvi, després dels segon govern, CiU torna a recuperar els vots que li havia “pispat” ERC anteriorment.   

ELS ERRORS D’EN MAS

Davant d’un públic fidel i enfervorit, Arturo Mas va dir que “havia guanyar dues vegades y en cap d’elles havia aconseguit governar”, que “havia assaborit la victòria i també la derrota”, que “la culpa només era d’ell” i, finalment, que “havia après dels seus errors”.
Reconèixer els errors és un sa exercici d’autocrítica que, sovint, queda molt bé davant de l’opinió pública. Una altra cosa és que realment un es cregui que a comès els errors que diu haver fet.
Recordo quan Felipe González, després de perdre la majoria absoluta, va dir “Ara he entès el que vol la ciutadania”. Hom va pensar (entre ells jo mateix) que certes actituds del llavors President del govern d’Espanya, canviarien. A la pràctica no va ser així. Això vol dir que no ho havia entès? Rotundament, no! Però una cosa és el que es pensa (o es diu que es pensa) i l’altra determinats condicionats que, a l’hora de la veritat acaben pesant més i fent prendre les decisions finals.
Mas criticà els socialistes (no fa gaires dies) d’arrogants, prepotents i alguna cosa més... Precisament defectes dels que s’ha acusat a Mas sovint. De fet, no recordo que els socialistes en boca de ningú li contestessin, però si que ho va fer el president d’ERC Joan Puigcercós quan Mas va parlar de “guanyar els dos partits”. El de diumenge 28, o sigui, les eleccions i el de dilluns, o sigui que el Barça superés a al Madrid.
L’actual llei electoral (a manca de fer-ne una de catalana, una de les mancances del govern d’Entesa) no escull el president de la Generalitat. O dit d’una altra manera, el president de la Generalitat no ha de ser, forçosament, qui treu més vots o més escons. És el parlament de Catalunya, concretament amb els vots de la majoria dels diputats electes, el qui acaben elegint el president de Catalunya.
Mas per dues vegades, no ho ha aconseguit. I no ho ha fet per una raó molt senzilla, no ha tingut els suports suficients, ja que no ha aconseguit pactar amb altres formacions polítiques que li donessin la anhelada majoria de 68 vots favorables.
La participació de noves formacions polítiques als comicis que s’apropen, fa que el nou panorama polític català estigui més obert que mai. Hi ha formacions, com Reagrupament i Solidaritat Catalana que, paradoxalment, igual poden prendre vots a CiU, com, finalment, i en l’hipotètic cas de que treguin representació parlamentària, podrien acabar donant suport a la investidura de Mas.
Però en Mas, si finalment no guanya per majoria, no pot esperar que un d’aquests partits li donin suport. Cal assegurar-se un soci molt més segur i que tregui el nombre de diputats necessaris per a sumar, al menys els 68 vots el dia de la investidura.
Descartada ERC (encara que ho caldrà veure al final), l’únic soci que li pot garantir la investidura com a president de la Generalitat (a més a més ho ha fet públic), és el PPC.
També va ser un error d’en Mas haver acudit al notari per a dir que “mai pactaria amb el PPC”? Segurament que sí! Errors de “joventut” que s’acaben pagant i fent-te rectificar després.

EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC (2)

Ahir, l’amic Brian (anglès, per si algú no se’n ha adonat) em feia un comentari molt aclaridor de com han funcionat els serveis socials  britànics en els darrers anys. És evident que ell coneix com ningú la realitat del seu país encara que faci molts d’anys que sigui un català més (al menys de sentiment)

Jo crec que allò que diu Brian passa a quasi tots el països. A Espanya (o a Catalunya si voleu) també hi ha picaresca a l’hora de poder cobrar una pensió. La història ens ha descobert casos macabres com aquella família que li va tallar el dit al difunt per a poder signar cada més els rebuts de la pensió i així no deixar de rebre la prestació que li donava l’estat.

Però n’hi ha d’altres, tal vegada més propers i recents. Des de que el govern Zapatero fa atorgar els 2.500 euros per naixement (o adopció) de nous fills, han estat moltes famílies que les han demanat sense tenir-hi dret. Les meves companyes de l’Agència Tributària han vist, des de falsificar llibres de família (burdes falsificacions, tot sigui dit) a fer veure que feia més de dos anys que vivien a Espanya sense ser-ne veritat.

I així podria anar enumerant casos que he conegut de gent que sé les ideaven per a poder seguir cobrant.

La majoria de les vegades, del cobrament d’aquestes prestacions de forma irregular, en tenen la culpa les pròpies administracions (Seguretat Social, ICASS, etc.) D’haver-hi un major control (diguem-li inspeccions) a tots aquells que són potencialment sospitosos de cobra-les, sortirien a la llum, diàriament, nous casos de cobraments irregulars de prestacions socials.

Però per això fan falta nous mecanismes de control i, tal vegada destinar-hi més mitjans i funcionaris. Com veieu, potser no en sobren tants com volen dir els sectors empresarials espanyols o, fins i tot, algun partit polític.

Farà uns 25 anys em van contar que a Alemanya hi havia uns inspectors laborals que tenien encomanada la missió de llegir-se cada matí els anuncis per paraules que hi solen haver a tots els diaris. Quan llegien anuncis com: “S’ofereix paleta per a realitzar treballs domèstics....” o “Pintor amb experiència i net li pinta el pis a partir de...” (posem pel cas), els inspectors miraven de posar-se en contacte amb els anunciants i esbrinar qui eren i si estaven cobrant de l’atur. D’enxampar-los en una situació irregular, automàticament se’ls hi retirava la prestació.

Coses tan senzilles com aquesta jo no he sentit mai que es fessin al nostre país.

Normalment, els funcionaris, ens dediquem a fer allò que ens manen. Si alguna vegada troben alguna irregularitat manifesta, és criteri de cadascú posar-la en coneixement dels nostres superiors. Però és una tasca “voluntària” ja que poques vegades se’ns diu que ho féssim així.

Per a ser diligents, els empleats públics, igual com passa a tothom, hem d’estar contents amb la nostra feina i el sou que cobrem. Sempre s’ha dit que els funcionaris ho som “perquè així ho em decidit”. I és cert. També, normalment ens acostumem al que tenim (o ens donen) i no solem demanar grans coses.

Però fa uns mesos, el govern, va decidir, ja no congelar-nos el sou, com s’havia fet d’altres vegades, sinó retallar-nos-el en percentatges variables segons el nivell d’ingressos de cadascú. Aquesta mesura ha estat rebutjada per tots els sindicats dels sector i per la majoria dels treballadors (sempre hi ha algú que es resigna tot interpel·lant la crisi) És el cas contrari d’incentivar-nos i tenir-nos contents.

Per acabar (i per a tornar al tema les prestacions socials) voldria fer referència a un titular que he llegit avui al Periódico: “ERC acusa a Mas d’adobar el terreny per a una tisorada social” i subtitula: “Puigcercós diu que una CiU “hipotecada” governarà només per a les classes altes”. (Sense comentaris)                    

EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC

Sovint, per correu electrònic, t’arriben presentacions força demagògiques que expliquen que l’origen de tots els mals es deu a l’esquerra, sobre tot als socialistes. Una d’aquestes parlava de Grècia, Portugal i Espanya i la coincidència de ser tres de les pitjors economies d’Europa i on governaven els socialistes.

La crisi econòmica ja va començar fa més de 2 anys i, per aquella època, a Grècia governava la dreta i quan el darrer president de la nissaga dels Papandreu va assumir el govern, el seu país ja estava sumit a una més que profunda crisi econòmica. Possiblement la més greu que havia patit mai el país Hel·lè.

Quan un país, per petit que sigui (l’exemple de Catalunya també ens val) pateix una greu crisi econòmica, on els aturats es poden comptabilitzar per milions (com el cas d’Espanya) on des dades macroeconòmiques indiquen que no hi ha recuperació, quan les dades microeconòmiques ens descobreixen que hi ha famílies a qui els costa arribar a final de més, és normal que la ciutadania busqui un “revulsiu” per mirar si pot aportar altres solucions i aplicar noves mesures que treguin al país del “pou”.

Unacosa així és el que va passar a la Gran Bretanya. Certament, Gordon Brown, no era el millor socialista per a repetir victòria i govern. Però sense cap mena de dubte, els britànics van voler votar “diferent” pensant que, tal vegada, els conservadors podrien “curar” els mals de la també malmesa economia britànica.

Va ser nomenat primer ministre el conservador David Cameron i poc a poc va destapant les seves cartes. Unes de les solucions proposades són: la retallada de les prestacions socials i l’augment de les matrícules universitàries al doble i fins i tot al triple del que valien fins ara.

Encara que les enquestes diguin que quasi ningú vol la reedició del govern tripartit (la darrera del CIS d’ahir mateix també ho anunciava així), és evident que Catalunya, en aquests set anys de governs d’esquerres i catalanistes, ha fet molt pel benestar de les famílies més necessitades i, també, en infraestructures. Possiblement siguin els dos camps que millor han abanderat les polítiques dels dos darrers governs de Catalunya.

Què passarà si després del 29-N governa CiU? Per on retallarà? I si a sobre no treu majoria absoluta i necessita el suport del PP –cosa prou provable, per cert-?

No és que vulgui posar la por al cos dels meus lectors, però és una més que possibilitat que pot passar.

I l’exemple que us he posat és prou clarificador...         

MAI PLOU A GUST DE TOTS

"L’inventor" d’aquesta frase feta la va encertar de totes, totes.

El darrer exemple clarificador són les reaccions dels col·lectius de pares i mares a la “marxa enrere” que ha fet el Departament d’Educació respecte a “deixar de jornada intensiva el mes de juny”, a les acaballes de final del curs escolar.

Aquesta mesura era una de les contemplades a la darrera llei feta pel departament, a part de començar abans el curs lectiu i les vacances de la denominada “setmana blanca”. Unes mesures que ja s’apliquen a d’altres països europeus.

Això va generar un conflicte entre Educació i els sindicats que representen als professors de primària. Les crítiques a la gestió del conseller Ernest Maragall van ser freqüents i contundents, fins a l’extrem d’amenaçar en “no fer excursions ni colònies" (unes activitats voluntàries que venien fent els diferents centres educatius)

Només fa unes setmanes, vaig poder escoltar a unes mares que reprovaven l’actitud de la directora d’un dels col·legis d’Amposta, precisament de l’últim que s’ha fet, el Consol Ferré (nom d’una mestra de la ciutat)

La directora en qüestió és l’exregidora d’ICV Francesca Valldepérez. Li recriminaven a la directora que secundés les vagues convocades (la de funcionaris del 8 de juny i la general del 29 de setembre) i que, en canvi, es mostrés reticent en secundar les altres mesures coactives que es volien aplicar en contra del departament.

Aquests dies s’ha anunciat que Educació ha rectificat i, finalment es continuarà fent la jornada intensiva el mes de juny. No cal ni dir que els sindicats d’ensenyament ho consideren una victòria i han rebut la notícia amb molta alegria. Però ara són els pares els qui es mostren disconformes, ja que per ells, la jornada partida dels professors ja els hi anava bé.

Jo tot aquest conflicte (que com recorda avui el Periódico fa molts de mesos que dura i s’hagués pogut estalviar...) l’he vist passar de llarg, sense que m’afectés el més mínim. Sobre avançar el començament del curs, fer la setmana blanca, etc. Opino que “què més dona si al final els alumnes faran els mateixos dies de vacances”. Al final, els pares, sigui al setembre, sigui al març, igual hauran de buscar solucions per als seus fills. Solucions que ara ja existeixen, només es necessari fer un canvi d’hàbits...  

 

AQUESTA NIT COMENÇA OFICIALMENT LA CAMPANYA

A les 12 de la nit (o millor, les 0:00 hores), tal i com marca la llei, aquesta nit començarà oficialment la campanya electoral per als comicis autonòmics del 28 de novembre. Aquesta nit es donarà el tret de sortida a tots els grups i coalicions que presenten candidatures per a que, a partir de llavors, puguin demanar el vot als ciutadans. Pel que fa a la resta (declaracions, propostes programàtiques, rèpliques i contrarèpliques, actes electorals, etc.) ja fa temps que se’n fan.

A Amposta els primers de penjar els cartells electorals van ser el d’ICV-EUA que ja van fer-ho dilluns passat. Crec que va ser dimarts ho va fer el PP. No cal dir que van mirar de penjar-les als llocs on hi passa més gent i són més visibles. La passada nit va ser el PSC qui va posar les seves. Però encara queden d’altres partits que no ho han fet.

Recordo quan fa uns anys n’era el responsable del meu partit, que tenia veritables problemes amb CiU i també amb ERC per com havíem penjat les pancartes: que si a determinat carrer n’havien moltes més de les que pertocava: que si a un determinat fanal ja n’hi havia una d’ells, etc.

A Amposta, els partits polítics han de penjar les pancartes segons estableix l’ajuntament. El repartiment es fa per carrers, així, si a un determinat carrer se’n han de penjar 5, no pots penjar-ne més. Com tampoc ho pots fer a un fanal que ja estigui “ocupat” per un altre partit.

Quan vaig a Tortosa veig que diferents partits han penjat als mateixos fanals: uns a dalt i els altres més a baix. Ignoro si després també hi ha problemes entre els diversos partits.

El que és cert és que els pobles més grans (ciutats si voleu) han crescut força aquests darrers anys. Nous carrers s’han urbanitzat i nous ciutadans han ocupar cases i pisos. Això ha comportat un augment considerable de fanals. Per tant, no ha quedat desfasat el sistema de repartiment que s’ha fet fins ara? Personalment penso que sí.

Jo sóc partidari de que el primer que arribi que les pengi on vulgui i els que vinguin després ja penjaran on quedi lloc per a fer-ho. L’important –penso o- és “fer acte de presència”  i que la gent conegui els candidats i es familiaritzi amb els lemes. O és que penjar cartells aporta vots extra?

No voldria acabar l’escrit d’avui sense parlar-vos de la tertúlia que he pogut escoltar per una estona al programa Divendres de TV3. Amb el presentador Xavi Coral hi havia 5 periodistes més (4 homes i una dona) Un d’ells era de la casa (Tian Riba) i els altres representaven els següents diaris: Ara (que encara no ha sortit al carrer), la Vanguardia, el Mundo y el grup del Punt-Avui. Si tenim en compte la tendència ideològica d’aquests diaris, l’Ara, neix amb vocació de captar els militants i simpatitzants convergents; la Vanguardia ha estat en els darrers anys els diari de referència també dels convergents; el Mundo està molt proper al PP i, finalment el Punt i l’Avui els llegeixen sobre tot, els militants i simpatitzants dels partits més independentistes. O sigui poca pluralitat, molt poca, ja que no estaven representats el diari més venut a Espanya (i també força venut a Catalunya), el País i el més venut a Catalunya, el Periódico.

Per cert, el diari Ara vol assegurar-se una sortida brillant al carrer i mira de buscar subscriptors. Aquest matí m’han ofert una subscripció de 40 dies per 40 euros, ja que sóc subscriptor de la revista Sàpiens, del mateix grup electoral. Els hi he dit que ja era subscriptor d’un altre diari.

Efectivament, des de fa un any en sóc del Periódico de Catalunya i mai abans m’ho havien ofert i això que tenien les meves dades per les “cartes al director” que solc enviar. Una vegada, ja fa uns anys, també m’ho fa oferir l’Avui.   

EL SÀHARA OCCIDENTAL, "L’ALTRA" PALESTINA

Els fets que estan passant aquests dies a l’antic territori espanyol del Sàhara em recorden força als que passen sovint als territoris palestins dominats per Israel.
En aquest cas el país opressor és el Marroc que sempre ha reconegut el territori saharaui com a seu.
Certament el que passa amb el Sàhara Occidental ho trobo un autèntica vergonya. Després de 35 anys de la mort del dictador Franco i de l’acabament d’aquell territori com a colònia espanyola, encara és hora de trobar-hi una solució enraonada i pacífica que doni per finalitzat un conflicte que ja fa massa anys que dura.
Quan al gener de 2009 l’estat d’Israel va fer l’enèsima intifada sobre els territoris autònoms palestins que hi ha dintre del seu territori, a Amposta i a d’altres llocs hi van haver-hi manifestacions de rebuig. Els assistents autòctons eren més aviat pocs i, com m’agrada dir a mi, “els de sempre”. Aquells que són més sensibles als problemes socials que hi ha tant al nostre territori com a d’altres molt més lluny, com era el cas del conflicte entre Israel i Palestina. “L’èxit” d’aquelles manifestacions calia atribuir-lo a la participació de molts musulmans (la majoria marroquins, ja que per alguna cosa són el col•lectiu més gran d’immigrants al nostre territori)
Llavors es clamava en contra de l’estat sionista i la defensa dels drets humans de l’altra part, la més feble, la més desvalguda: els palestins.
Ara em pregunto jo: ¿Perquè no s’han convocat manifestacions per rebutjar la violència de Marroc, sobre tot del seu exercit i segons pareix dels seus colons? ¿Hi assistirien, en aquest cas, els marroquins que tant activament participaven a les manifestacions a favor del poble palestí?
Tant els palestins com els saharauis són musulmans, com també la majoria dels habitants de Marroc encapçalats pel seu rei Mohamed VI. I si molt m’apureu, entre Marroc i el Sàhara Occidental hi ha alguna cosa més que una simple relació de veïnatge (dolent, però veïnatge a la fi) Són de la mateixa ètnia, formen part del mateix poble. L’única diferència que ja entre ells és que els saharauis no volen pertànyer al regne de Marroc i tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. No es reclama això mateix per a Catalunya.
Ara mateix hi ha una taula oberta de negociacions entre els dos pobles. Una taula que tothom pensa que acabarà amb un altre fracàs. No seria hora per part de l’ONU, però també d’Espanya de posar a Marroc al seu lloc i donar als pobres saharauis el territori que els pertany i mereixen.
Però hi ha massa interesso creats i Marroc, avui per avui, pesa molt més que un grapat de beduins amb pocs recursos econòmics i estratègics. Marroc encara conserva els bancs de pesca on sovint acudeixen els vaixells espanyols. I molts d’espanyols tenen interessos comercials (fins i tot tenen allí les seves empreses de capital espanyol) amb el Marroc.
Ho torno a dir: “pobres saharauis!”

L’ESTADA DEL PAPA A ESPANYA

Després de la visita del Papa d’aquest cap de setmana, una de les afirmacions que es poden fer és que “no ha deixat indiferent quasi que a ningú”.

Fins i tot a mi, que “passo” bastant d’aquest tems ja que no m’interessen gens ni mica i procuro ignorar-los, hi ha hagut alguna cosa que, evidentment, no m’ha agradat.

Dissabte, mentre estàvem a la paradeta al costat del mercat, se’m van apropar dues germanes amb la seva mare impedida. Amb una d’elles ja fa molts d’anys que ens coneixem i sé que se sent socialista. Se’m va apropar amb una pregunta. A tu què et sembla tot això del Papa? Li vaig respondre que el tema m’era “totalment indiferent”. I ella em va tornar a fer una pregunta: Creus que amb la crisi que hi ha cal gastar-se tants diners com val aquesta visita?

En una de les diverses opinions que he escoltat aquest dies (no he seguit els actes, però si he vist les notícies), una monja va dir que el Papa viu molt “humilment”. De fora, des de la meva posició, no ho sembla. El luxe que hi ha al Vaticà tot pareix indicar una altra cosa. Tampoc els hàbits que porten els clergues, començant per ell mateix, semblen nous. Encara que és evident que jo, quan vaig a l’estranger o de festa, també porto roba nova.

Una de les primeres conclusions que s’extrauen de la visita papal, és que hi va acudir molt menys públic del que s’esperava. Ja va passar primer amb Santiago de Compostel·la i després amb Barcelona on van acudir 250.000 persones (segons les estimacions fetes) quan se’n esperaven el doble, es a dir, mig milió.

El Papa (Benet XVI), és a la vegada el cap de l’Església Catòlica i el cap d’estat del Vaticà.

Així és evident que pugui ser rebut de les dues maneres i per això no cal estranyar-nos de veure com els principals governants del nostre país, el rebien o s’entrevistaven amb ell. També, com és lògic les autoritats eclesiàstiques.

Però això no li dóna dret a criticar el govern del país que, per uns dies, li fa d’amfitrió. El Papa, per molt cap espiritual que sigui, no té “patent de cors” per anar dient tot el que va dir aquest cap de setmana respecte a la laïcitat de l’estat espanyol i carregar en contra de lleis com la de l’avortament. Avui algun diari li recorda que les lleis civils estan per sobre a les eclesiàstiques.

Els que vareu veure ahir per la nit el Telenotícies de TV3, si us vareu fixar, l’opinió de diversa premsa internacional (ja no la d’aquí), van interpretar les paraules del Pontífex com un “atac al govern de Zapatero”.

Si el cap de l’Església pot anar dient tot el que va dir, potser no cal que es sorprengui gens si durant la seva visita molts ciutadans, entre ells molts de catòlics, el van rebre de la forma que ho van fer.

De totes les imatges que vaig veure dues em van cridar més l’atenció que la resta. La primera va ser a l’arribada de divendres quan dos joves des d’un balcó mostraven una pancarta als catòlics congregats. “Jo no t’espero. Nazi”. TV3 va obviar la darrera paraula quan va donar la notícia. Però és que Benet XVI. De jove, va formar part de les joventuts hitlerianes. Encara que ara es digui que de “forma forçada”. I la segona va ser diumenge quan un grup de manifestants en contra de la visita del Papa amb algunes pancartes i de forma pacífica, van voler apropar-se al lloc on s’estaven fent els actes religiosos. Un senyor, suposo que catòlic practicant, de males maneres va anar cap a un dels joves i la va voler prendre la pancarta. Aquest senyor potser no sap que el carrer és per a tots i la llibertat d’expressió un dels drets fonamentals.  

Article de Jaume Rexach al Triangle.          

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XV

O la “mozzarella catalana”. Com la majoria dels lectors coneixeu, la mozzarella és el formatge “base” que porten les pizzes.

La pizza, encara que és un plat típicament italià, no hi falta qui diu que els seus orígens els té a Catalunya amb la “coca de recapte”. El formatge mozzarella també es produeix a Itàlia i es fa amb llet de búfala.

Ara, a l’Alt Empordà, una família catalana criarà búfales per a fer-ne el típic formatge.

Suposo que amb aquesta iniciativa encara no es “tanca el cercle”, és a dir, hi ha encara moltes coses que es poden produir al nostre país. Fa uns anys, ho recordo, va ser el caviar que es va començar a fer a Les (comarca de la Vall d’Aran)

L’agricultura ecològica també ha sofert un increment important en aquests darrers temps, tot i la ciris. I és que cada vegada hi ha més consumidors que aposten per la qualitat, encara que sigui pagant una mica més.

A Amposta per exemple, fa unes tres setmanes, al carrer Verge de Montserrat, es va inaugurar una botiga (on també s’hi poden degustar els productes que venen) de “delicatessen”. S’hi pot trobar pernil ibèric de primera qualitat, formatges, patés i altres productes de xarcuteria, així com també pasta, conserves, etc. I evidentment vins, caves i licors. Entre els que més criden l’atenció, hi ha un cava sòlid i un altre que porta fines partícules d’or de 24 quirats.    

POLÍTICA D’UN SOL SENTIT

L’Ajuntament d’Amposta ha hagut de rescindir el contracte amb dues empreses constructores que estaven fent obra pública a la ciutat.

Transcornejo, SL va guanyar el concurs per a fer les noves instal·lacions del club de Rem, una de les entitats esportives més importants i llorejades d’Amposta.

Per la seva banda, Construccions Montllau, SL, una empresa local, estava construint la residència d’esportistes. Dues obres vinculades al complex del Centre de Tecnificació Esportiva, un projecte emblemàtic que compta amb diverses disciplines esportives con l’handbol, l’esgrima, el rem, l’atletisme, el bàsquet, la natació, etc.

El passat dilluns 25 d’octubre, la rescissió d’aquests dos contractes, era un dels punts de l’ordre del dia del ple ordinari de l’Ajuntament. Des de el grup socialista es va dir a l’alcalde que “amb rescindir-los el contracte no n’hi havia prou”. Calia prendre mesures sancionadors (com permet la llei) per “l’incompliment del contracte respecte a la data de finalització de l’obra”. També sé li va expressar la preocupació pel cost afegit que podria suposar per a les arques municipals. L’alcalde, amb la fermesa que el caracteritza, va afirmar que això no passaria... Caldrà estar atents.

El portaveu de CiU va recriminar al portaveu socialista per haver filtrat a la premsa la notícia de les dues rescissions del contracte. Fins i tot va citar a la periodista del diari el Punt que va difondre la notícia. Com si les llibertats d’expressió i d’informació no estiguessin contemplades dintre dels drets fonamentals de tot ser humà.

La picabaralla entre el portaveu del grup socialista, l’alcalde i el portaveu de CiU es va entendre des de les files de l’altre partit de l’oposició, Esquerra d’Amposta-ERC com un “debat polític”. El seu nou portaveu demanava que “no se’n fes un ús polític del tema, ja que les dues obres tenien una importància cabdal per a la ciutat”. Tal com va dir Aristòtil, “l’home és un ser polític per naturalesa” (llavors la dona encara es mantenia en un segon terme...)

Un altre punt “calen” del ple va ser quan es va preguntar a l’alcalde sobre la situació del conveni que “s’hauria” de signar entre el departament d’Educació de la Generalitat i les escoles de música de les dues entitats musicals, a saber, la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica.

Tal i com ja havia informat la regidora d’Ensenyament en una comissió informativa, l’alcalde va dir que “signaven les dues bandes o no hi hauria cap conveni”. El conveni en qüestió significaria per a les escoles de música una subvenció de quasi 600 euros per alumne i any.

De els dues entitats musicals, una, la Lira, està a favor de “reconvertir-se” en escola municipal (requisit indispensable per poder cobrar la subvenció), mentre que l’altra, la Fila, no hi és partidària, al·legant raons històriques i d’autonomia.

Es fa difícil entendre com una entitat pugui deixar perdre una subvenció tant important en un temps tant complicat com el que estem vivint on, qualsevol subvenció que pugui arribar es veu com “aigua de maig” i significa un alleugeriment econòmic força important.

Des del PSC sé sospita que, darrera de la negativa de l’entitat musical a l’hora de signar el conveni amb el departament d’Educació, hi pot haver una maniobra orquestrada des de l’equip de govern local amb el consentiment total per part de la Fila (una societat molt afí, políticament parlant, als colors que governen la ciutat d’Amposta) on, sense cap mena de dubte, la gran perjudicada amb aquesta “maniobra”, seria la Lira Ampostina. Aquesta darrera entitat, quan el lector llegeixi aquest article, ja haurà fet una assemblea extraordinària (estava convocada per al dia 6 de novembre) on, precisament, el punt tercer de l’ordre del dia és: “Informe de la Junta Directiva sobre les gestions realitzades amb l’Ajuntament d’Amposta i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya vers la situació de l’escola de música”.

I és que a Amposta la política només pot tenir un sol sentit: quan es fa des de l’equip de govern de l’Ajuntament o de la federació de partits que li donen suport, es a dir, CiU.

En canvi, si es fa des de l’oposició i, principalment quan es critiquen les “maneres de fer” de qui ostenta el poder a la ciutat, està mal vist i es el tot censurable.

Són els “tics absolutistes” de quan es porta massa temps governant amb majoria absoluta!     

UN ALTRE “DISSABTE ROIG”

Després del dinar de dissabte passat amb la consellera Montserrat Tura i número 2 per Barcelona a la llista del PSC de les properes eleccions, avui, l’agrupació d’Amposta ha tornat a sortir al carrer amb un acte de precampanya política per a sensibilitzar a la ciutadania i captar nous simpatitzants.

Una vegada més, el nombre de ciutadans que s’han apropat a l’estand de l’agrupació local del PSC ha estat nombrosa i molts d’ells han omplert la butlleta com a simpatitzants del partit per a rebre la informació personalitzada, així com ser avisat puntualment dels diversos actes de campanya que es faran a la nostra ciutat.

Segurament, l’acte d’avui, com tots els que fa l’agrupació del PSC d’Amposta passarà inadvertit per a la Revista Amposta (òrgan de difusió de propaganda de l’equip de govern de la nostra ciutat)

I ho dic així perquè al passat número, un acte de similars característiques al que hem fet avui, en aquest cas, portat a terme pel PPC, va ser considerat com a notícia per part de l’equip redactor de la revista. És cert que a l’acte hi van assistir, a part dels militants locals, el diputat i exalcalde de Deltebre Joan Bertomeu i la regidora d’Ulldecona i màxima responsable del partit a la comarca del Montsià Isabel Salas.

No sé si això vol dir que entre les dues formacions de la dreta catalana (una més a la dreta i l’altra més catalana) hi ha bona sintonia o és un intent de la federació de CiU a Amposta per apropar-se políticament al PP català per si fos necessari la seva participació a les municipals de l’any que ve.

Pareix que hi ha una enquesta feta a nivell local d’Amposta que donaria 1 regidor a la formació que lidera a nivell de Catalunya l’Alicia Sánchez-Camacho.

Cal recordar que després de les eleccions de 2011, Amposta tindrà 5 regidors més. O sigui passarà de 17 a 21. Això vol dir que amb menys número de vots es podria aconseguir un regidor i és per això que el PPC d’Amposta podria tenir alguna possibilitat de tornar a entrar a l’ajuntament, una fita que no aconsegueix des de fa dues legislatures, es a dir, des de que es va promulgar el PHN per part del govern d’Aznar i el moviment anti-transvasament de la PDE.    

BIENNAL D'ART CIUTAT D'AMPOSTA

Com és tradicional, cada dos anys, a Amposta es porta a terme la biennal d'art (BIAM 2010) Avui, dintre d'una agenda força atapeïda per a tothom, s'ha fet públic el fallo del jutjat i s'ha pogut veure l'exposició, per primera vegada dintre del recinte del Centre d'Arts Visuals acabat d'inaugurar.
Entre les més de 100 obres presentades, les dues guanyadores ex aequo han estat "Tres aproximacions al lloro activista" de Rafel G. Bianchi, d'Olot i "La naturalesa de l'engany" de Xavier Ristol de Sabadell.

INAUGURACIÓ DEL CENTRE D'ARTS VISUALS

Aprofitant la visita a Amposta del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres, també s'ha inaugurat el Centre d'Arts visuals, a la part de darrere del Museu del Montsià.
Per a l'ocasió s'ha representar l'espectacle "Moviment". Un muntatge que barrejava la llum, alb la música i la dansa contemporània. Hi han participat Edgar de Ramon, Santi Valldepérez, Agustí Roé, alumnes de mitjans audiovisuals, cicle de Gràfica Publicitària i Art Mural d'ESARDI i l'escola de dansa Maria Lozano que comptava entre les seves ballarines a Alba Kohen. 

INAUGURACIÓ DE L'ARXIU COMARCAL

El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha inaugura avui a Amposta l'arxiu comarcal del Montsià.

 

Les dues primeres exposicions que es poden veure són sobre els cartells de la Guerra Civil Espanyola i una part del fons de la família Sabaté d'Amposta.

DINAR AMB LA CONSELLERA TURA

L'agrupació del PSC d'Amposta ha organitzat avui un dinar de militants i simpatitzants amb la Consellera de Justícia del Govern de la Generalitat Montserrat Tura i número dos per Barcelona (darrera del President Montilla) a les properes eleccions autonòmiques del 28 de novembre.
El dinar s'ha fet al conegut restaurant l'Estany de Lluís Garcia, al bell mig del delta de l'Ebre.
Entre els assistents hi eren presenta la majoria d'alcaldes, diputades i directors dels SS.TT de la Generalitat. 

ADÉU, MARCELINO

Hi ha gent que per la seva qualitat humana, intel·lectual, artística, etc. se’ls pot conèixer només pel seu nom de pila. Uns quans exemples els podem trobar amb Santiago, Felipe, Dolores... Crec que tothom sap que m’estava referint a Santiago Carrillo, Felipe González i Dolores Ibárruri (la Pasionaria)

Avui ens ha deixat Marcelino Camacho, una de les figures clau de la denominada transició espanyola. Sense persones com ell, no hauria estat possible fer el traspàs com es va fer d’una dictadura sagnant a una democràcia plena. D’una altra forma, segurament, però no com la va idear el llavors president del govern Adolfo Suárez, un personatge que ara no se’n recorda de res...

Marcelino va ser un lluitador. Un treballador sindical a la recerca de les llibertats. Avui ho recordaven, va passar a Carabanchel 14 anys de la seva vida. Va estar al capdamunt de les Comissions Obreres CC.OO.) ocupant la secretaria general del sindicat d’inspiració comunista durant molts d’anys. Camacho era a CC.OO. com Santiago al PCE o Felipe al PSOE.

CC.OO. va ser el meu primer sindica. M’hi vaig afiliar al cap de pocs mesos de ser legal. Era el mes de setembre de 1977. Encara no havia fet els 20 anys. Ja sé que molts, a aquesta edat, ja militaven a partits polítics i a organitzacions sindicals. Però als pobles petits, com el que jo vaig néixer, la possibilitat de fer-ho era molt escassa, ja que ningú te’n parlava.

A Catalunya el sindicat era i és Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), encara que és un nom que s’ha usat ben poc i tot el protagonisme se’l ha emportat les sigles a nivells nacional.

Quan jo em vaig afiliar, el sindicat estava a l’avinguda Colom de Tortosa, la darrera casa que hi havia (i que hi ha, però totalment transformada) a la part esquerra en arribar al pont de l’Estat. En aquell temps els seu secretari general era Agustí Forner (que va arribar a ser diputat al Parlament de Catalunya) i com a membre destacat hi havia Josep Cervera.

Sense cap mena de dubte, un dels moments més difícils va ser l’intent de cop d’estat del tinent coronel de la Guarida Civil Antonio Tejero. Em van dir que van estar a punt de tirar tot l’arxiu riu avall. El cert és que ho tenien força fàcil de voler-ho fer.

Recordo que en aquell temps pagava 150 pessetes al mes i t’enganxaven un cupó a una cartolina que s’adjuntava al carnet de militant. Tants cupons, tantes mensualitats pagades. El cobrament per nòmina i els rebuts domiciliats encara no es coneixien.

Vaig estar afiliat fins l’any 1982, quasi que cinc anys. Llavors ja treballava a Vinaròs i em sentia molt més proper de la UGT, sindicat on milito ara. Un dels motius que va accelerar la sortida de Comissions va ser la impossibilitat de poder pagar les meves mensualitats. Al no ser de Tortosa i, a sobre, treballar fora, feia que no pogués anar fins la capital del Baix Ebre només que dissabtes. Primer, en dissabte, tenien el local obert, però més tard van decidir tancar.

De fet la mort de Marcelino la van anunciar fa uns dies. Per la nit, donant un cop d’ull a les notícies del dia pel canal 3/24, els titulars que surten a la part de baix, van donar la notícia de la seva mort. Vaig donar un crit per fer-li saber a la meva dona. Al cap d’un moment, ja no estava mort, estava greu... Mes tard, fins i tot, van treure la noticia i ja no se’n feia cap referència. Avui a la SER han dit que “s’havia donat una falsa notícia de la seva mort”. Tenia 92 anys.     

Reposa en pau, Marcelino, un dels grans homes de la història recent d’Espanya! Sempre et recordaré amb el jersei de coll alt...   

  

MARCANT DIFERÈNCIES: TRIPARTIT

Tot fa indicar que després del 28 de novembre no es reeditarà el “tripartit”.
De moment tots els partits marquen diferències (és normal) respecte, sobre tot,  als més propers ideològicament. Per tant, és força lògic que entre els membres de l’actual "tripartit" (a mi m’agrada més govern d’Entesa) vulguin "desmarcar-se" fent un incís especial en aquells temes que els hi són més propis.
Per tant, es comprenen les declaracions que va fer  ja fa unes setmanes Joan Puigcercós, president d’ERC, quan usava la metàfora de "trens i estacions" referint-se a la legítima petició d’independència de Catalunya. Els altres socis de la formació no estan per demanar-la. En canvi, els sectors més sobiranistes de DCD ho veuen amb bons ulls (o al menys això diuen) En canvi, l’altre soci, o sigui UDC no està tant per la labor.
Joan Herrera, que abans d’ahir es va acomiadar del Congrés dels Diputats per a centrar-se en la campanya política, també va amenaçar en no arribar a cap acord de govern amb el PSC, sinó acceptaven fer més polítiques d’esquerres.
Mentre, des de el PSC, molt abans de l’anunci que va fer Montilla fa un parell de dies sobre no reeditar el tripartit, ja s’havia reclamat el dret de governar “en solitari”.
Quan es governa sol, es pot aplicar el programa electoral, sinó al 100 %, si en un percentatge força alt. Al sí del govern no hi ha disputes programàtiques i ideològiques i la imatge que es dóna al ciutadà és de cohesió. Molt diferent al que els hi ha passat als dos darrers governs, el de Maragall i el de Montilla.
També ho recordava ahir Montilla: “De vegades, des dels partits que formen el govern, s’ha fet oposició”. Certament ha estat així i molts hem estat els qui ho hem dit diverses vegades. La imatge de « guirigall » que es dóna és força evident.
Amb els 23 anys de govern de CiU aquesta mala imatge no es va donar. Van ser governs “monocolors” amb un líder històric al seu capdavant. Ni més ni menys que el màxim impulsor del partit. Possiblement per això ningú dintre de CDC es permetia contradir-lo. Ara, els militants convergents estan acostumats a fer el que els hi mana el seu líder, encara que només sigui perquè ho és per voluntat de Pujol.
Les enquestes diuen que CiU voreja la majoria absoluta. I si no l’aconsegueixen, amb qui pactarà? Amb ERC? (Han dit que no) amb el PP? (Han dit que tampoc) Hi haurà una sociovergència? (Des del el PSC ja s’ha dit que no)
Per cert, ahir la pregunta que feia el diari el Punt també em va resultar força tendenciosa al preguntar si Montilla podria fer un pacte a la “basca” amb el PP. Algú ho veu? Bé, si mirem les respostes sí, però jo ho veig impossible. Penso que el PSC o governa sol o es resigna a estar a l’oposició. Així de senzill.
En canvi CiU si que podria acabar fent un “tripartit”. Si la federació nacionalista és la suma de dos partits, la incorporació d’un tercer no és tant improbable.
En aquest cas és molt més fàcil pactar amb el partit de Puigcercós (que no és Carod Rovira) que amb un PP que cada vegada s’allunya més dels nacionalistes catalans i abraça unes tesis molt més conservadores i espanyolistes, sobre tot respecte a l’idioma.  

MARCANT DIFERÈNCIES: LA IMMIGRACIÓ

Tal i com es va aproximant la data del 28 de novembre, tots els partits polítics volen “marcar diferències” respecte als demés. Sobre tot aquells que poden tenir una ideologia més propera o poden coincidir amb punts programàtics.
El que em crida més l’atenció és l’ús que s’intenta fer de la immigració. El que fa uns anys era la solució a molts dels mals que patia la nostra societat (escassa natalitat que havia de derivar en un problema futur per cobrar la pensió), de cop i volta s’ha convertit en una xacra que cal eliminar, reduït, amortir, etc. La matisació, segurament, és el que menys importa. El que compta és el fet.
Els immigrants (majoritàriament homes) van ser durant anys ma d’obra barata i poc qualificada. Molts d’ells treballaven a la construcció. Quan la bombolla immobiliària es va desinflar, una gran majoria van anar a parar a les “llistes de l’atur”. Dels 4 milions de parats, molts (jo m’atreviria a dir més de la meitat) corresponen a immigrants. Plegats formen un col·lectiu que no troba feina (repeteixo, per la seva escassa preparació) a d’altres àmbits, que tampoc disposa de petites explotacions agràries que treballar i treure un petit rendiment, encara que només sigui per a “fer bullir l’olla” i que, a sobre, al tenir (un bon nombre d’ells) molts de fills i en edat escolar, demanden molts dels serveis i prestacions que els hi dona l’estat espanyol i les comunitats autònomes.
Fa uns anys, el partits polítics que rebutjaven de forma categòrica els immigrants (sobre tot els il·legals) eren una minoria : Plataforma x Catalunya i poc més...
Però Vic va obrir la "caixa dels trons", precisament perquè un dels membres del seu consistori és el líder del partit xenòfob esmentat.
A partir d’aquí el PP amb un grau més gran i CiU, en menor mesura, també han parlat d’adoptar mesures “correctores” per a evitar o dificultar l’arribada de nous immigrants.
Ahir, a Barcelona, s’havia de celebrar una reunió per a signar un document en contra de la xenofòbia. Finalment els únics partits signants van ser el PSC i ICV-EUA.     Curiosament a Amposta, el partit que governa, des de l'ajuntament, intenta treure'n tot el partit possible dels que ja hi són organitzant actes per apropar-se als més actius i aconseguir un bon grapat de vots quan ja tinguin el dret de poder ser electors en futurs comicis.

PROTAGONISTES NEGATIUS DEL DIA

Encara que seria més apropiat dir d’ahir, ja que als diaris surten amb un dia de retard.

Vull començar amb Isak Andic, fundador de la marca de roba Mango. Fins ahir només el coneixia la seva família. El ser escollit president del “Instituto de la Empresa Familiar”, va demanar que els funcionaris “puguin ser acomiadats”.

És evident que els empresaris, amb l’aprovació de la reforma laboral per part del govern, estan “envalentits”. Com van aconseguir que l’acomiadament dels treballadors els sortís pràcticament de franc, ara encara volen més. Han girat la vista cap els funcionaris (això sí, parlava dels de “nou ingrés”)... I és que els empresaris, a l’hora de “devorar” a qui es posi per davant per tal d’aconseguir el màxim profit, no tenen límits.

Una bona manera de donar-se a conèixer.

Fernando Sánchez Dargo. Un dels escriptors de la “caverna”, diu al seu últim llibre, escrit conjuntament amb Albert Boadella, amb el títol de “Dios los cria... y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción...”, editat per Planeta, relata que l’any 1967, a japó es va “follar” (literalment) a dues japoneses de 13 anys. I diu que ho conta ara perquè el delicte ja està prescrit.

Després de tot l’enrenou que es fa formar ahir pel tema, avui diu que va sr un “coqueteig sense importància”.

És pot considerar pedòfil un adult encara que només ho hagi fet amb menors un sol cop? Jo crec que sí.

Arturo Pérez-Reverte. Escriptor d’èxit. Ahir al seu Twitter va insultar al ja exministre Miguel Ángel Moratinos per haver plorat en el seu relleu per Trinidad Jiménez. Diu textualment. “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”. Ni que les llàgrimes només fossin de pena, tristesa i dolor. També hi ha llàgrimes d’emoció.

Jo, per exemple tinc la “llagrimeta fàcil”. M’emociono molt ràpidament i, de vegades, de qualsevol bajanada. Per exemple de les que surten per televisió en programes de retrobaments. Quan els meus fills eren a casa, en feien burleta quan em veien caure les llàgrimes.

Miguel Aragón. Jutge “progressista” del Tribunal Constitucional. Un dels que, finalment va votar en contra de l’Estatut. Ara aspira a ser president del TC amb el suport dels jutges “conservadors”. Per aconseguir-ho els hi ha posat en safata una nova sentència en contra de l’Estatut. Aquest cop quan es debatrà el recurs presentat pel Defensor del Poble (o sigui, el “socialista” Enrique Mújica”) La sentència dirà (segurament) que “la Constitució no coneix cap altra nació que l’espanyola”.

I és que una cosa és el que sé li fa dir a la llengua i l’altra és el que un té al cap. De progressistes de paraula n’hi ha molts, però una bona part actuen més com a radicals conservadors! 

Carmen de Mairena. Transsexual "cutre". Segons informacions periodístiques serà candidat per Barcelona a les properes eleccions autonòmiques de la ma de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent), el partit de l'Ariel Santamaría que de sireneta no en té res i d'Elvis la pinta i poca cosa més.
Si la CORI, normalment, ja desprestigia el món de la política, amb la incorporació de la Carmen de Mairena se'n burla, no només dels polítics, sinó dels propis ciutadans.

     

OCUPAR L’ESPAI

El públic o el privat, tant dóna.

Només cal donar un tomb per la ciutat i te’n adones de la quantitat de cartells de tot tipus que es poden arribar a veure a façanes, portes, vidrieres, etc. d’establiments comercials, tanques d’obres que resten abandonades després de la crisi i també d’altres espais públics com papereres, quadres elèctrics, fanals, etc.

Partits polítics, sindicats, organitzacions juvenils, plataformes cíviques, empreses d’espectacles i particulars són alguns dels que embruten els carrers d’Amposta sense (aparentment) ser castigats per les autoritats competents en aquesta matèria. A Amposta hi ha una ordenança, anomenada de “Policia i bon govern” que tipifica aquests usos incívics i preveu sancions. Però a l’hora de la veritat ningú la respecta per que les actuacions policials són, al respecte, “toves”.

Moltes ciutats ho han solucionat posant cartelleres a places i carrers per a que, tothom que vulgui, pugui fer públic els seu missatge, ja sigui convocant una vaga o una manifestació o qualsevol altre tipus d’acte. A la nostra ciutat de cartellera d’aquest tipus només n’hi ha una davant un dels instituts. Així no és d’estranyar que la ciutat estigui contínuament bruta, tant al terra com a d’altres llocs més elevats i que ja he enumerat abans.

Però no només s’hi fa mal ús d’aquest espais. N’hi ha d’altres on està prohibit estacionar ja que hi ha gual o, fins i tot, és un lloc reservat per a aparcament del bus urbà o ambulàncies o simplement s’aparca a la “quinzena que no toca”. És ben bé igual... S’ocupen per períodes de temps que pot anar des de uns pocs minuts a diverses hores.

I no cregueu que es tracta de situacions puntuals. Només cal sortir al carrer i observar una mica. No us costarà gaire trobar-vos amb alguna de les situacions que he descrit amb anterioritat i que il·lustro amb les fotos que acompanyen l’escrit.