CARNESTOLTES AMPOSTA 2011

Anit sortírem a veure la rua del Carnaval d’Amposta. No puc dit que em va desagradar, però tampoc puc dir que em va agradar. Un any més em dóna la sensació que es queda a mig camí...

La concentració de les comparses i disfresses era a les 9 de lla nit. Una mica tard si temin en compte que hi ha moltes criatures. També és una hora un tant incerta: quan sopes, abans d’anar-hi o al tornar?

No sé si seria pel partit del Barça que jugava a les 8 (per tant acabava a ¾ de 10) o un altre motiu, la rua va començar a les 10 de la nit, hora que, segons el programa d’actes ja s’havia d’estar al pavelló de Fires on es faria el lliurament de premis, es faria ball i es repartiria coc i mistela...

Al menys des de la Regidoria de Cultura del nostre Ajuntament s’ha donat entrada a les entitats i particulars. Això de per si ja és tota una fita!

Fa uns anys, els únics que podien desfilar eren les associacions de veïns. Increïble però cert... La darrera vegada que em vaig disfressar, ja fa un bon grapat d’anys, deuria de ser l’any 2004, ho vaig fer amb la colla de les cosines de la meva dona. Quan s’hi van anar a inscriure’s, els hi van preguntar de quina associació de veïns eren. Al respondre’ls que de cap, els responsables de l’organització només hi posaven “peros”. Al final es va desfilar juntament amb les altres comparses, però sense possibilitats de poder accedir als premis.

Anit, entre d’altres comparses, es van poder veure un grup d’equatorians ballant danses típiques del seu país; l’Associació d’Amics dels Cavalls (no sé si hi participaven com a tal o no) muntats sobre les seves cavalleries i fent piruetes; els Country Sheriffes que, en el moment de passar per davant nostre no feien cap coreografia; un grup de romans, etc. La colla de mon fill van representar una espècie de concurs de gossos d’atura “patrocinats” per Futuro Ciudad Amposta. Algú va voler interpretar-ho com la cursa del “Corte Inglés” de Barcelona. Potser si que era una paròdia...

Ja pel matí en el tradicional vermut, em van arribar queixes de que el servien calent. “Un glaçó s’hauria agraït”, em van dir.

Com passa amb la majoria d’actes festius que s’hi celebren, cal fer-s’hi un nou plantejament. Ara sembla més que volen “complir” que no mirar de potenciar la ciutat de portes en fora.

Com que a finals dels anys 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs, vaig poder seguir de ben prop el desenvolupament dels seus Carnavals. El primer any, no recordo si va ser el 82 o 83, la gent va sortir al carrer de forma improvisada. Es pot dir que grups d’amics van fer “la guerra pel seu compte”. Però ‘ajuntament de Vinaròs necessitava una festa d’hivern. Feia uns anys que Benicarló havia començat a fer les falles i la rivalitat existent entre les dues poblacions veïnes va esperonar l’ajuntament vinarossenc a potenciar-los fins arribar al que ara són. Bé, ja fa anys que gaudeixen d’un gran prestigi.

A la nostra ciutat hi ha cap festa que hi destaqui? Al meu parer, tot es queda a mig camí a mig fer...   

CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

Maulets d’Amposta ha iniciat una campanya contra la mort de la pagesia i el petit comerç. Cal suposar que no tant sols de la ciutat d’Amposta, sinó també de la comarca del Montsià i part de les més properes.

Els culpables, segons Maulets són l’hipermercat Carrefour, que va obrir portes al públic ahir mateix i l’Ajuntament d’Amposta. Encara que jo no generalitzaria tant, ja que els regidors de l’oposició també formem part de l’Ajuntament i no tothom ha estat d’acord amb la implantació de l’hipermercat i de les galeries comercials. De totes maneres, la bona marxa de les galeries dependrà de l’èxit de Carrefour.

Seguint amb el tema Maulets, avui repartien una espècie de recordatori on s’anunciava una solemne processó fúnebre per a avui mateix que havia de sortir des de la plaça del Mercat (o el que queda d’ella, ja que com la majoria sap s’hi està construint un aparcament soterrat) fins la plaça de l’Ajuntament, entre les 11 i les 12 d’aquest matí.

Com bona part de la ciutadania opina, Carrefour acabarà amb bona part del comerç de proximitat. És a dir, el comerç tradicional existent a la nostra ciutat, el de barri, el de tota la vida.

Recordo que la implantació dels primers supermercats van anar acabant progressivament amb les botigues de queviures, principalment. Ara, Carrefour, anirà fent tancar de forma progressiva altres súpers més petits. Recordo que, fins hi tot aquest, han tingut que tancar o transformar-se. El Plus ja ha tancat dues vegades. Al seu lloc se’n van obrir d’altres: el Lidl i el Dia. Però aquest darrer que tenia tres establiments oberts, va acabar tancant-ne un (on s’havia instal·lat per segona vegada el Plus) El Caprabo que tenia dos centres, per la política comercial que van portar els seus propietaris, va acabar transformant-se en Eroski, encara que un d’ells, el primer, el que va començar sent un Intermarché, encara conservi parcialment el nom, però ha perdut bona part de la seva clientela i, és l meva opinió, també sofrirà les conseqüències de la implantació del Carrefour, situat a menys de 500 metres.

Alguns comerços d’Amposta tampoc sobreviuran dintre de pocs mesos. El dia de la inauguració vaig veure bicicletes per 79 euros. L’any 1985 a mi ja em va costar més cara (unes 18.000 pessetes de l’època, comprada a la tenda de Ximo Martí, el pare de qui va ser-ne alcalde de la població) Així, qui vengui bicicletes a Amposta, com altres productes com parament de la llar, tèxtil, sabates, etc., dintre de poc hem de veure com van “baixant persianes” als seus comerços.

Els llocs de treball que, segons els dirigents municipals i del grup empresarial que ha obert el nou centre comercial, es guanyaran a la nova zona comercial, els anirà perdent la resta de comerç.

Al menys, que les treballadores i treballadors que trobin feina, la tinguin de qualitat i no amb “contractes brossa” com acostumen a fer aquestes grans empreses.  

LA PORTADA D’AVUI DEL "DIARI EBRE"

Avui, el “Diari de l’Ebre” (Diari de Tarragona) ha tret en portada una fotografia de la inauguració d’ahir del Carrofour d’Amposta. En dita fotografia m’hi veig jo envoltat d’una multitud que també van assistir a la inauguració.

Permeteu-me que gaudeixi de “l’instant”! No és corrent que surti als diaris i menys en portada, però com deia avui als meus amics, prefereixo que em publiquin un escrit o em facin una entrevista, per petita que sigui. Però com us he dit, permeteu-me gaudir-ne.

Quan la inauguració surti a la Revista Amposta, no sortiré. Com sempre es veurà l’alcalde amb el president del Grup Carrefour i, segurament, cap membre de l’oposició (n’hi havia el menys 5) sortirà a cap foto.

És la pluralitat informativa que aplica el govern de la nostra ciutat...

L’EQUIP “DEL GOVERN”

Quan mon fill era petit, solia cantar: “Ala Madrid. Ala Madrid. El equipo del gobierno, la vegüenza del país...”.
I és que tradicionalment el Madrid (oficialment el Real Madrid) ha estat l’equip del govern d’Espanya y el màxim representant del futbol espanyol.
Ja es deia en temps del dictador i bona prova és tot l’enrenou que es va muntar quan el Barça va voler fitxar a la figura mediàtica d’aquell temps, Alfredo di Stefano. El govern de Franco va fer costat al Madrid i volia donar al cas una solució salomònica que el Barça no podia acceptar mai.  
Durant el primer govern socialista, tot i que el Madrid segui representant futbolísticament Espanya, va tenir una altra consideració per part del govern. Segurament perquè el seu president, Felipe González era del Betis.
L’arribada al poder d’Aznar, madridista de pro, va coincidir en una època força gloriosa del Madrid. A l’arribada de Zapatero (barcelonista ligth –hauria de mullar-se més del que ho fa-), en canvi, casualitat o no, el Barça ha tornat a tenir grans moments i, ara per ara, és l’indiscutible número 1 del futbol espanyol (dic espanyol perquè juga la lliga i la copa espanyoles)
Ahir, algú, no recordo qui, em va dir que el govern ni havia donat al Madrid 3 milions d’euros. Se’n feia creus! Però no va saber-me’n aportar més informació.
Avui al Periódico he llegit que només serà 1 milió i que “els hi dóna” el ministre d’Indústria Miguel Sebastián per lluir a la samarreta el lema “Visit Spain” (Visita Espanya), però també “Visit Madrid” (Visita Madrid)
Al Periódico no els apareix bé, ja que segons els del rotatiu, hi ha equips que “es passegen pel món més que el blanc” (cito la frase de forma textual) i ho considera discriminatori de cara els altres equips. Un company d’esmorzar també ho veu així.
En canvi jo sóc de l’opinió que qui millor que el Madrid per a fer campanya a favor d’Espanya.
Quan el Periódico parla de que hi ha equips que és passegen pel món més que el blanc, de qui parla exactament? Cal suposar que del Barça, no? I quan diu discriminació, suposo que aquí hi podrien entrar tots aquells que juguen competicions europees.
Us imagineu l’enrenou que es produiria entre socis i aficionats d l’equip culer si per 1 milió d’euros haguessin de portar "Visit Spain"? Per “molt menys”, en aquest cas per portar “Qatar Foundation”, que els suposa uns ingressos molt superiors (30 milions d’euros per cinc anys) ja hi va haver no poca controvèrsia. Primer per “embrutar la samarreta” i, segon, per que el fons de la publicitat era em blanc (!), el color del Madrid (?)
Per tant, em sembla totalment exagerat la polèmica que s’ha creat en torn a la subvenció del Ministeri d’Indústria i Turisme espanyol.
Per al Madrid, 1 milió d’euros és una quantitat pràcticament insignificant, una mica més que el cost d’un vol del seu president Florentino Pérez, tipus el que va fer només fa unes setmanes entre Madrid, on va assistir a la final de la Copa del Rei de bàsquet i Barcelona o l’equip de futbol jugava contra l’Espanyol.

Desitjo que per molts d’anys que el Madrid sigui “l’equip del govern d’Espanya”!!

INAUGURACIÓ CARREFOUR AMPOSTA

En una tarda passada per aigua, s’ha inaugurat el centre comercial Carrefour amb la presència del seu president, el ministre amb Suárez i posteriorment amb Aznar, Rafael Árias-Salgado, l’alcalde de la ciutat i altres autoritats i directius de la cadena d’hipermercats.

Ms. Ramon, el mossèn de l’església arxiprestal d’Amposta s’ha encarregat de l’acte religiós. Crec que és el primer cop que assisteixo a una inauguració beneïda per un representant de l’Església Catòlica.

El primer d’intervenir ha estat Árias-Salgado que ha tingut la deferència d’adreçar als assistents unes paraules en català (tampoc us penseu que tantes) Ha explicat els orígens del Carrefour a Catalunya amb la inauguració del centre del Prat de Llobregat l’any 1973. Jo vaig estar-hi a l’estiu de 1976 i això de Carrefour em sonava a “carrer” i poca cosa més. Avui és impensable que cap noi de 18 anys com jo tenia llavors no sàpiga que significa aquest nom. 

Árias-Salgado, primer i l’alcalde després, han fet saber que el centre comercial distribuirà diversos productes de la zona, com l’arròs Montsià de la Càmara Arrossera d’Amposta, l’oli d’oliva Grusco de la cooperativa de Santa Bàrbara, així com taronges i altres productes de la nostra horta. Només entrar ho trobar a diversos representants de la cooperativa de Santa Bàrbara entre els quals estaven el president i el gerent i les he expressat el meu temor a que els hi compressin l’oli a un preu força baix. M’ho han confirmat, no obstant, m’han dit que tampoc hi havia tanta diferència del preu en que l’estant venent ara i encara els hi quedava marge comercial. En canvi, després, el president de la Càmara s’ha limitat a dir que “cal estar molt preparats tecnològicament per a vendre a centres comercials com el Carrefour”.   

Després li ha toca el torna a l’alcalde i ha fet un discurs tipus el que va fer quan es van inaugurar les galeries comercials, però com dirien els castellans “corregido y aumentado”. Segons ell, que “se’n ha recordat dels qui diuen que farà mal al comerç tradicional d’Amposta”, aquest centre, a part de crear més de 170 llocs de treball entre directes i indirectes, farà que la gent s’apropi a comprar al comerç de la ciutat. Només el temps donarà la raó a qui la tingui i crec que els comerciants ho tenen clar, com una venedora de fruita i verdura que m’ha expressat la seva preocupació per l’obertura del nou centre comercial)

Per cert, a la part de darrera del centre comercial també hi ha un gran generador. 

EL CAT I LES ALTRES DELEGACIONS

El govern de Mas ha tornat a ficar al capdavant del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a una persona del Camp de Tarragona, en aquest cas en la persona d’Antoni Hubert. Tradicionalment ha estat així, tret de quan va ocupar la presidència Valentí Faura. Tampoc en aquest tema els dos governs tripartits hi van tenir gens de sensibilitat cap a les nostres comarques.

Evidentment, qui més se’n beneficia de l’aigua de l’Ebre en l’anomenat (potser mal anomenat) minitransvasament, és la zona del Camp de Tarragona, però també hi ha poblacions de les nostres comarques que estan consorciades i gasten l’aigua tractada pel CAT. Però sempre he pensat que qui hauria d’estar al front hauria ser algú d’aquí. O és que no hi ha gent preparada per ocupar aquest càrrec.

Sobre tot la joventut, cada cop surt més preparada de la Universitat i se’l hi hauria de donar responsabilitats d’aquest tipus.

Parlant de joves, on si que pareix que tindran un paper rellevant, serà (de fet és) en la majoria de les delegacions del govern a les Terres de l’Ebre. Quan encara n’hi ha alguna per decidir (com la d’Agricultura), una nova “formada” de polítics joves s’incorporen com a membres del govern com l’Eva Maria Ruiz, d’Amposta o Rosa Maria Peig de Villalba dels Arcs.

Les apostes per la gent jove sempre són apostes de futur i pensades en els relleus generacionals que s’han d’anar produït al llarg de les històries del partits polítics. Sobre tot CDC d’això en sap molt.

En el cas del departament d’Agricultura, sembla ser que no s’arriba a cap acord, ja que l’aspirant a ocupar el càrrec que encara ara ocupa en funcions el socialista Antoni Espanya, que és Pere Vidal, és de CDC i, com que la conselleria “és” d’Unió, des d’aquest partit de la federació nacionalista no es veuria amb bons ulls. Segurament d’aquí ve el retard en el nomenament del nou delegat (o director territorial)

Eva Maria Ruiz, és neta d’un militant històric del PSC. Manuel Ruiz Salgado, que aquest era el nom del conegut com a Pastor de la Palma (la finca que hi ha tocant a Amposta a l’altra riba de riu, avui terme de l’Aldea i on FADESA fa la urbanització) va ser un immigrant extremeny que va arribar a Amposta i va fer sindicalisme i política des de dintre dels “sindicats verticals”. Fins i tot va ser premiat pel dictador Franco.

A Amposta porten el seu nom la residència d’avis municipal i la seu del PSC (Ruiz-Talarn)

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ENQUESTES

No fa gaires dies, el Punt (publicació diària de marcada ideologia independentista) publicava una enquesta que havia fet l’agrupació local d’ERC d’Amposta el passat mes d’octubre. Segons aquesta enquesta que, evidentment, contemplava l’increment de regidors que tindrà Amposta a partir de les properes eleccions per passar de 20.000 habitants, es a dir, 21. Segons l’enquesta CiU en pujaria un (de 9 a 10), per tant, perdria la majoria absoluta, ERC en guanyaria 3 (passaria dels 4 actuals a 7) i el PSC es quedaria amb els 4 que té ara.  
El PSC també va fer una enquesta cap a la meitat de legislatura (cap a la tardor de 2009) que contemplava la projecció a 21 regidors i, en aquells moments, res canviava: CiU en guanyava 2 (11, majoria absoluta), PSC, 1 (5) i ERC, 1 (5) Aquesta enquesta no va fer-se pública de forma oficial.
Però com es fa sempre quan s’encarreguen enquestes polítiques, per molt que les projeccions de resultats sigui el més interessant, s’hi fan altres preguntes i se’n treuen més conclusions. A la que va fer el PSC, per exemple, s’arribava a la conclusió que, entre la gent més gran, és on CiU obté un millor percentatge de vots. O que, entre els votants de CiU, la major preocupació era la “projectada” zona comercial del costat del cementiri.
La darrera enquesta va fer-se ara fa uns quinze dies. Sense saber-se’n pràcticament res, tot indica que s’hauria fet per encàrrec de CiU. Això és desprèn pel tipus de preguntes que s’hi feien i, perquè seria l’últim grup de l’ajuntament que quedaria per fer-la.
Em sembla que aquesta enquesta va fer-se sobre un important mostra, pel número de persones que m’han dit que van ser entrevistades. Quan més gran és la població entrevistada, menys marge d’error hi ha. És obvi dir que les persones que van dir-me que havien estat entrevistades, eren més aviat “properes” a la nostra formació política.
Ahir us explicava que hi havia rumors del retorn de l’exalcalde i senador espanyol a la política municipal. De ser cert, evidenciaria uns resultats desfavorables a l’enquesta d’opinió feta per CiU. Només així s’explicaria que l’actual alcalde necessiti un “reforç” per evitar una davallada política que, en el pitjor dels casos, el portaria a perdre la majoria absoluta que durant 5 legislatures ha anat revalidant la federació nacionalista a la nostra ciutat.  

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMERA SORPRESA?

Si la passada setmana anunciava la possibilitat que Xavier Dalmau fos el cap de llista del PP a Tortosa, rumor que va ser confirmat divendres pel setmanari la Veu de l’Ebre, avui per Amposta circula un altre rumor.

Segons m’han dit, existeix la possibilitat que l’exalcalde i avui senador espanyol vagi en un “lloc destacat” de la llista de CiU que encapçalarà l’actual alcalde Manel Ferré.

Després de la renuncia explicita a continuar en política municipal que va ser el número 2 en les passades eleccions, Pere Vidal, es parlava que, aquest cop, la número 2 podria ser la regidora d’Hisenda i Ensenyament Isabel Ferré.

Davant la possibilitat que el senador espanyol pugui anar en un “lloc destacat”, aniria de 2 o de 3 i d’aquesta manera Isabel Ferré es convertiria en la màxima candidata a succeir l’alcalde actual en el futur?

Són preguntes que s’aniran aclarint en un futur proper. Tal vegada els pròxims dies.

Serà veritat que el senador espanyol anirà de 2 o de 3 a la llista de CiU?

SOBRE EL PLE D’AHIR (28-02-2011) DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA

Ja ho va dir el president Mas quan havia de formar govern: “Serà el govern dels millors”. I no hi ha cap mena de dubte que ho són, o al menys s’ho pensen. Estan tan ben instruïts que cada un dels militants de CiU (sobre tot els de CDC) es pensen que són els millors al seu àmbit.
Des de l’alcalde que governa la ciutat, fins al darrer dels militants que té la missió d’arrancar les pancartes del PSC, passant pel departament de “premsa groga i propaganda” que, en cas de que falli alguna cosa ràpidament surten al rescat i expliquen tot allò que fa bé l’equip de govern municipal, cadascú al seu lloc, “són els millors”.  
El punt més esperat de l’ordre del dia del ple d’ahir, era la “Resolució del recurs contra l’acord d’adjudicació del contracte d’obra de la urbanització d’Eucaliptus”.
Cal avançar que els dos partits polítics de l’oposició (PSC i ERC) hi van votar en contra, la qual cosa, i com era d’esperar, no va agradar gens a l’equip de govern de CiU.
El portaveu del PSC des del començament de la seva intervenció va deixar molt clar que “No es posava en dubte el treball fets pels funcionaris municipals”.
No obstant això, des de CiU és va fer cas omís d’aquesta afirmació i se’ns va acusar de “posar en dubte la labor dels funcionaris”. Segurament tenien preparada la resposta abans de la intervenció...
Però encara hi van haver coses més curioses. Se’ns va acusar de fer “política i electoralisme del tema” (igual al nostre grup com al d’ERC) Com si el ple de l’ajuntament no fos una “àgora” per a debatre idees, programes i el que faci falta! Només faltaria que els grups polítics no poguessin fer política de QUALSEVOL tema (i vull que quedi ben remarcar el QUALSEVOL) També que si les eleccions no fossin dintre de menys de tres mesos, el vot dels dos partits hauria tingut un sentit diferent... O no! Dintre de menys de tres mesos s’han de fer eleccions municipals i l’any que ve nacionals, i el passat autonòmiques. De fet sempre estem davant d’uns imminents comicis electorals.
I si s’actua així per electoralisme, què? Cada partit no ha de poder escollir en cada moment la millor estratègia? Què va fer CiU durant els 7 anys que va estar a l’oposició a la Generalitat? O és que només s’hi val fer oposició “destructiva” quan ells no governen? Què faran quan els toqui estar a l’oposició? O és que són tan bons que, a Amposta sempre guanyaran...
En un moment donat, se’ns va recordar que el Consell Comarcal del Montsià havia atorgat la concessió dels contenidors de brossa soterrats a la mateixa empresa que ara es posa en entredit.
Només un dubte. Al concurs per a les obres d’urbanització d’Eucaliptus, s’hi van presentar 46 empreses. Quantes es van presentar per a soterrar els contenidors? Afortunadament en aquells temps tothom tenia feina i les empreses constructores podien escollir a quines obres es presentaven i a quines no. Desgraciadament, això no passa ara.
Per acabar contaré una anècdota que em va contar una persona no vinculada a cap partit polític. Situeu-vos. Festes majors de 1986, un any abans que CiU guanyés per primer cop a Amposta. Segon diumenge, abans de la sortida del "coso iris". Un grup de persones encapçalades per un que després seria regidor de CiU, van fer “una seguda” al bell mig de l’avinguda de la Ràpita i van impedir durant una bona estona la sortida de les carrosses. Demanaven “més bous”. Mentre el públic s’impacientava i es preguntava què passava. Quan el “líder de grup” (que devia de seguir ordres superiors) va considerar que ja n’hi havia prou, va dir: “Ja està bé, ja em fet la feina que volíem”.
Calen més comentaris?

LA 16ena FESTA DE LA CARXOFA D’AMPOSTA

Com cada any al pavelló firal d’Amposta s’hi va celebrar ahir la “festa de la Carxofa” en la seva 16ena edició, segurament, la més nombrosa.

Per tant, cal qualificar-la d’èxit. No sé si sense precedents, però la quantitat de públic assistent, segurament, va trencar totes les previsions. Si oficialment l’any passat hi van assistir unes 3.000 persones (l’any 2009 s’havia exagerat una mica la xifra i es va dir que havien assistit “prop de 6.000”), segurament que aquest anys hi van haver entre les 3.500 i 4.000 persones, xifres una mica més realistes.

Dit això, potser ha arribat l’hora d’introduir-hi canvis. Des de que la festa de la Carxofa va abandonar el passeig del riu de les primeres edicions per a instal·lar-se definitivament al pavelló de fires, hi ha hagut molt poques novetats. Però quan els assistents et desborden, alguns dels restaurants que hi participen es queden sense menjar (no és el primer cop que passa), molt es queden sense taula (no vaig poder fer una foto on s’hi veiés un pla general perquè els escales que pugen a l’oficina estaven plenes de comensals), cal meditar molt seriosament com ha de ser el futur més immediat de la diada.

I que consti que no sóc l’únic que ho diu. Ahir vaig poder escoltar moltes veus que així ho demanaven. Avui mateix, al quiosc on acostumo a comprar el diari, m¡han dit que sobre les 10 del matí d’ahir, un client (suposadament havia ajudat als preparatius o bé n’havia estat testimoni) ja reclamava el mateix. I això que la jornada tot just acabava de començar!

A continuació enumeraré algunes de les coses que ahir vaig poder escolar:

-“A un dels restaurants m’han dit que havien fet les racions que els hi havia demanat ‘l’ajuntament’ i ja les havia acabat” (quan encara hi havia molta gent amb bastants tiquets de consumicions per a gastar)

-“Hi havia llocs on ja s’havia acabat i a l’entrada encara s’hi venien tiquets”.

-“Hem vingut quatre i només hem pogut comprar dos tiquets” (ja cap al final de la jornada)

 

Amb el pas dels anys la gent que repeteix aprèn de les situacions. Així es fàcil trobar-se amb qui porta les cadires de casa i, fins i tot les taules. Per primer cop vaig veure gent amb safates que anaven d’un restaurant a l’altre replegant totes les consumicions. També petits grups de 4 o 6 persones que ocupen taules senceres. 

També, un any més, l’equip de govern es fa “amo i senyor” dels dispensador de cervesa i monopolitza el repartiment. El cap de llista del PSC Antoni Espanya hi va anar només un moment i tot just va poder subministrar 5 o 6 cerveses. Ràpidament l’exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, fent broma (evidentment va ser més que premeditat) el va rellevar.

Són anècdotes que passen però que, una vegada més, diuen molt poc dels membres de la federació que governa la nostra ciutat.   

HOMENATGE ALS CANDIDATS DEL PSC D’AMPOSTA

El passat dissabte va tenir lloc al Restaurant els Ullals d’Amposta el dinar homenatge als càrrec electes, resta de candidats i col·laboradors del PSC d’Amposta des de les eleccions de l’any 1979.

Per tant, molta gent han estat els que han format part d’alguna de les candidatures socialistes en el total de les 8 legislatures que hi ha hagut fins ara.

Segurament que les més simbòliques van ser les dues primeres. La primera de totes, encapçalada per Joan Gavaldà, que va ser-ne el primer tinent d’alcalde durant els 8 primera anys i on es va governar donant suport a la llista vencedora, la del PSUC i, la segona, la única vegada que hi va haver un alcalde socialista a l’ajuntament d’Amposta en la persona de Josep Maria Simó. 

Actes així estan plens de retrobaments emotius, de records i anècdotes de quasi tota una “vida política”. Entre els molts i moltes que hi van assistir, a part dels esmentats, voldria recordar a Pepita Bo, la primera dona regidora d’Amposta. També als altres caps de llista com Pere Margalef (ja difunt i que va ser representat per la seva dona que es va emportar el que va ser l’aplaudiment més llarg de la jornada), Gabriel Perles i Antoni Espanya que repetirà lloc a les properes municipals i, per tant, serà el candidat del PSC a les properes municipals.

A l’acte hi va assistir en representació de l’executiva nacional, l’actual president del grup parlamentari socialista del Parlament de Catalunya Joaquim Nadal, els màxims dirigents de la federació de l’Ebre del PSC, el seu president i també senador Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, així com el secretari de política municipal Manel de la Vega. Fins arribar a un centenar de persones, la majoria de les quals eren, com no podia ser d’una altra manera, d’Amposta. 

Entre la premsa que va cobrir l’acte voldria destacar a Pili Canalda, d’Ulldecona,  periodista del diari el Punt i filla de l’amic Enrique Canalda que va morir el passat mes de novembre, que va escriure un molt bon article de l’esdeveniment.  

LA PROFESSORA DE MATEMÀTIQUES

En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.  
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici),  la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat  i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.    
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.    

   

INTENT D'ESTAFA?

El passat dijous per la tarda em va sonar el telèfon fix de casa. Vaig contestar i em van dir que em trucaven del meu subministrador de telefonia. Degut a un error, el nom que figura a les factures no és “exactament” el meu, per la qual cosa, quan s’adrecen a mi, ho fat malament, com va passar dijous. Em van preguntar si havia rebut el “router blanc” (el que ara tinc és negre) Els hi vaig dir que “no” i en van respondre que el rebria “properament”.

Llavors em van dir que si me’n havia adonat que la companyia que em subministrava fins fa uns mesos havia estat absorbida (fins llavors era filial) Els hi vaig dir que si. A partir d’aquí em van parlar d’una oferta durant uns mesos que, al final d’aquell període em tornarien aplicar la mateixa tarifa plana que vaig contractar amb l’altra companyia. A qui no li pareix bé que et facin una rebaixa encara que només sigui per a uns mesos?

Llavors van dir que havien d’efectuar una sèrie de comprovacions per veure si les dades que els figurava eren correctes o no. Així, cada cop que m’anaven preguntant, responia. Al demanar-me el DNI, em van dir que, per “seguretat”, no els hi digués la lletra que me la dirien ells (o ella en aquest cas, ja que es tractava d’una dona) I així ho vaig fer. Finalment em van demanar el meu número de compte. Els hi vaig respondre que per “seguretat”, no els hi donava per telèfon. Em van preguntar si havia tingut algun tipus de problema i els hi vaig dir que no, però que els hi vaig insistir que no els hi donaria per telèfon.

Llavors, la senyora, sempre amable, em va dir que li demanaria al seu cap de poder-me’l dir ella i jo li confirmaria de ser correcte i que em tornarien a trucar divendres. Varem acordar una hora que jo estigués a casa i així va acabar la trucada.

Ahir, a l’hora acordada no em van trucar i dubto molt que ho facin. Vaig recordar després que va un anys (aproximadament) també vaig rebre una trucada on van acabar demanant el compte i tampoc, en aquell cas els hi vaig voler donar. Des de llavors no m’havien trucat més.

Evidentment he de pensar que em volien estafar. Pot ser no, però en aquests casos hi ha que actuar amb molta cura. No seria el primer ni tampoc l’últim que enganyen amb aquests tipus de procediments.

Així que pareu atenció quan rebéssiu aquesta mena de trucades.

¿No creieu que seria més procedent que la companyia de telefonia et fes arribar un escrit, bé per correu ordinari, bé per correu electrònic on t’anunciessin de l’oferta?

Si ja tenen les teves dades, perquè te les tornen a demanar? Fent unes petites comprovacions ja estaria bé, no?

El que he dit abans, esteu a l’aguait!          

L'ORIGEN DE LES MIGRACIONS MODERNES (Arcadi Oliveras, Dr. en Ciències Ecoòmiques de la UAB)

Es pot dir més alt, però no més clar. Val la pena escoltar-lo.

CALEN UNS GOVERNS MÉS INTERVENCIONISTES

Quan el preu del petroli és noticia, em poso a tremolar. Ahir pel matí va arribar als 120 dòlars/barril de Brent. Després, per la tarda va baixar fins els 114. Encara és una burrada. Però és previsible que ens els propers dies segueixi pujant. Segurament passarà del màxim històric de 140 dòlars/barril.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.  
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.  

DE PUJOL I ZAPLANA A MAS I CAMPS

El 20 d’abril, coincidint amb la final de la copa del Rei que tenen que jugar el Barça i el Madrid, hi ha prevista una reunió entre el president de la Generalitat Arturo Mas i el president de la Cheneralitat Francisco Camps.


El principal tema a tractar és la reciprocitat de les emissions televisives a totes dues comunitats.

Tot això ve com a conseqüència del tancament dels repetidors de TV3 que hi havia al País Valencià degut a la pressió que el govern de Paco Camps ha exercit a base de multes i amenaces de multa a l’associació “Acció Cultural del País Valencià” que presideix l’editor Eliseu Climent.

Mas li vol demanar a Camps que no posi traves a les emissions de la televisió catalana, ja que la llibertat d’informació és un dret civil recollit a les lleis internacionals.

S’ha anunciat que els dos presidents autonòmics aprofitaran la trobada per a parlar d’altres temes d’interès comú com per exemple (de fet és l’únic tema que he sentit) el corredor del Mediterrani del tren d’alta velocitat.

Certament no és un tema menor, ja que és imprescindible per millorar les comunicacions d’una de les zones econòmiques i turístiques més potents d’Espanya. Però a l’hora de trobar punts d’acord, els hi demanaria als dos presidents que no pensessin només en les ciutats de Barcelona i València. A mig camí entre totes dues capitals hi ha terra oblidada tradicionalment i que necessita urgentment un impuls per a poder desenvolupar-se com cal.

Dit això, la trobada de Mas i Camps m’ha fet recordar una trobada informal que van tenir el 31 de març de 2000 els llavors presidents Jordi Pujol i Eduardo Zaplana a Tortosa amb motiu de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel Bisbat de Tortosa (recordo que el territori del bisbat ocupa bona part de la província de Castelló) anomenada Fidei Speculum.

Es diu que en acabar l’acte de la inauguració, ràpidament Pujol i Zaplana van pujar en un dels cotxes oficials i davant la mirada incrèdula del bisbe (crec que per aquell temps era el Martínez Sistach) se’n van anar. D’aquella “reunió” va sortir el suport del govern català al PHN que dissenyava el govern de José María Aznar. Pujol no posava entrebancs a que l’aigua de l’Ebre se’n anés cap al Llevant espanyol i Zaplana es comprometia a fer de mitjancer davant el president del govern per a obtenir el suport necessari del PPC i garantir així l’estabilitat necessària del govern català.

Espero i desitjo que el 20 d’abril a València no surti per a res el tema del riu Ebre i de fer cap transvasament cap aquella zona que, vist com van les coses, no seria d’estranyar gens.

LES MUNICIPALS A TORTOSA

Després de saber-se quins seran els caps de llista dels principals partits a Tortosa, hi pot haver encara alguna sorpresa?

Ja s’ha anunciat que per CiU repetirà Ferran Bel amb el propòsit de complir 4 anys més com alcalde, possiblement els últims. Pel PSC Joan Sabaté vol tenir la seva darrera oportunitat. Jaume Forcadell encapçalarà la llista d’ICV-EUA amb l’objectiu de millorar resultats. Josep Monclús intentarà que no li passi factura els 4 anys de supeditació d’ERC a CiU, en un pacte de govern que només s’entén al Baix Ebre. Però... i al PP?

Sembla que va agafant cos que el cap de llista del PP per Tortosa serà l’actual administrador de l’Agència Tributària Xavier Dalmau. Ahir no donava credibilitat als primers rumors que van circular. Però, tothom ho tenia molt clar. Fins i tot s’ha dit que la propera setmana s’anunciarà formalment.

La “notícia”, ara per ara té una mica més de fondament que un simple rumor. No obstant, penso, hi ha que prendre-se-la amb molt cautela. Més d’una vegada s’ha dit que Dalmau podria ocupar un càrrec de més responsabilitat dintre de la pròpia AEAT o fins i tot con a sub-delegat del govern central. Fins ara mai s’han complert les “previsions”.

Veurem si aquesta vegada es confirma o també quedarà en un “no res”. La resposta definitiva, properament.   

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA, TRACTE DE FAVOR, DISCRIMINACIÓ...

 

La Revista Amposta torna a estar en boca de molts ciutadans d’Amposta, sobre tot, de qui té una ideologia contrària a “l’oficialista”.
Al passat número de la segona quinzena de gener publicava una entrevista amb Anabel Marco, nova diputada al Parlament per renúncia d’alguns dels qui anaven davant d’ella a la llista per ocupar altres càrrecs de responsabilitat al govern català. Sobre aquest fet, res a dir. És normal que si una ampostina o un ampostí promocionen a algun càrrec o lloc de responsabilitat, la Revista Amposta se'n faci ressò i, fins i tot que els facin (com en el cas de l’Anabel), una entrevista. Però que passa? Que el tracte no és el mateix per aquells que són de CiU com per a la resta.
L’altre dia ho recordava Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés els darrers 7 anys: “Ni a Marta (Cid) ni a mi ens van fer cap entrevista al ser escollides diputades”. D’això se’n diu discriminació. Encara hi ha una anècdota més. A les generals passades, Lluïsa anava per número 3 a la llista del PSC, amb moltes possibilitats (per no dir totes) de sortir (al final en van sortir 4 per Tarragona). Rosita Pertegaz anava de suplent al Senat amb nul·les possibilitats de sortir, ja que dels 3 candidats de CiU per Tarragona només en va sortir-ne un i els reserva només entraria en cas de renuncia o defunció del senador. El tracte que els hi va donar la RA va ser el mateix... (Sense comentaris)
Al número que s’ha sortit aquests dies, el corresponent a la primera quinzena del mes de febrer, hi ha una “carta al director” amb el títol de "Carta als ampostins per tancar una polèmica" (recordo que el director de la revista és el propi alcalde) on una ciutadana vol aclarir uns rumors que han circulat darrerament per Amposta. Al final de la publicació de la mencionada carta, ja hi ve la resposta de l’alcalde (En aquesta vida tot té el seu procés: l'adjudicació de les obres d'Eucaliptus) Imaginem-nos que la RA publiqués un escrit d’una persona al·ludint a un altra. Veritat que la persona al·ludida no podria respondre a la mateixa revista? Evidentment, fins que no llegís la carta no se’n assabentaria. Però l’alcalde té, per un costat informació privilegiada i, per l’altre tracte de favor al consentir-se a “ell mateix” un privilegi que no tenen els altres ciutadans.
Però quan llegim el seu escrit (al menys no diu que ell no respon mai) ens en adonem de la demagògia que gasta. Culpa de la situació creada al voltant de la concessió a una empresa forastera de les obres d’urbanització dels Eucaliptus al portaveu i candidat a l’alcaldia d’ERC. Sobre Adam Tomàs i ERC diu: Bé, ja ha començat la campanya electoral i, per lo vist, per alguns partit tot s'hi val".
Evidentment, qualsevol grup polític és “l’amo” de les pròpies estratègies i les gestiona com vol. Només faltaria que “qui governa l’ajuntament” ens tingués que marcar les línies mestres que em de seguir els grups de l’oposició. Inaudit!
L’alcalde aprofita qualsevol acte on pot agafar el micròfon per a fer campanya. Explica el que s’està fent a Amposta i el que es farà en el futur. Fins i tot al preludi de la festa major com és la proclamació de les pubilles.
I a sobre, la RA treu la foto de totes les inauguracions que assisteix. És igual que siguin públiques com privades.    

UNA NIT A VINARÒS (Les meves vivències d'aquell 23 de febrer de 1981)

Aquest article ja s'havia publicat tant al meu blog com a la revista digital Vinaròs News, però com pareix que ara que fa 30 anys del cop de Tejero tothom parla de que va fer aquell dia, l'he volgut tornar a reproduir. 

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...    

Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.

En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.

Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.

Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.

Amb aquella tranquil·litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.          

FUTURO CIUDAD AMPOSTA: 47 NO SÓN 1.000

Quan es va anunciar la construcció del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” (hi ha gent dels pobles veïns que només sentir el nom no es poden aguantar de riure), es va dir que es crearien 1.000 llocs de treball. L’equip de govern municipal se’n omplia la boca davant les crítiques de l’oposició que preveia tancament de botigues i pèrdues de llocs de treball dintre del comerç tradicional de la ciutat.
De moment, el Carrefour, el que tenia que ser el gran centre comercials de les Terres de l’Ebre, obrirà amb només 47 persones.
Si tenim en compte que per a que hagi una patrulla de policia permanentment al carrer, cal tenir una plantilla d’almenys 16 persones, 47 treballadors per a cobrir dos torns de treball 6 dies a la setmana, opino que queda molt curt.
És cert que es diu que al final hi hauran 120 treballadors. Segurament ara només és una primera fase i, progressivament se’n aniran incorporat per a poder cobrir els torns, els dies lliures, les vacances, les baixes, els permisos, etc., etc.
Però 120 encara està molt lluny dels 1.000 anunciats. Fins i tot si li sumem els 30 de les galeries...
Tornant al personal del Carrefour, segons diuen els aspirants que s’han quedat fora de la selecció, el procés no ha estat del tot transparent. Després d’anar al centre de Tarragona durant un mes per a fer l’oportú aprenentatge (el viatge anava a càrrec del Servei Català d’Ocupació –SOC-), molts es van quedar fora sense cap tipus d’explicació. La qual cosa fa pensar que, perfectament, van poder ser escollits “a dit”.
De fonts fiables, he sabut que a un jugador de futbol de l’actual planter de l’Amposta, al moment de fitxar-lo, a part de la fitxa, li van dir que treballaria al Carrefour. És força habitual que als esportistes se’ls hi miri de trobar un lloc de treball que els compensi les despeses d’estada a Amposta. Però si “qui sigui”, té ma per a “col·locar-los”, també en pot tenir per a que acabin entrant els seus "recomanats".  

Avui, el centre comercial d’Amposta ha estat notícia per uns altres fets. La forta ventada, amb ratxes superiors als 120 Km/h ha arrancat part del sostre del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” on, precisament aquest dijous, s’havia d’inaugurar el centre comercial Carrefour. Segurament s’haurà d’ajornar la inauguració.

Si voleu més informació sobre aquesta notícia, podeu llegir:

La Marfanta.

Blog de Jesús Ferré.  

Blog de Manel Zaera. 

(Foto de capçalera: Jesús Ferré)

LA DRETA ESPANYOLA I LA CRISI

La dreta espanyola, a l’hora de buscar culpables de la crisi econòmica, en lloc de mirar cap a casa (es a dir, alguns dels seus correligionaris d’aquí i de fora), ho tenen més fàcil donar la culpa al govern.
Els internautes podem donar fe de la quantitat de “powerspoints” i altra “desinformació » malintencionada que es distribueix per la xarxa per mirar d’erosionar el govern estatal. En menor mesura també passava amb Catalunya quan governava el tripartit.
Unes d’aquestes presentacions dient que, curiosament, les tres economies més febles d’Europa eren la grega, la portuguesa i l’espanyola, tres països on governen partits de l’esquerra. Òbviament no deien res d’Irlanda on hi ha un govern de dretes.
Demagògia se’n pot fer tota la del món, ja que sempre hi ha algú que s’ho creu. I el que es pitjor, a base de repetir-ho, al final la gent s’ho acaba creen.
Com es pot donar la culpa de l’estat de l’economia grega a un govern que encara no fa dos anys que està al poder? L’actual govern de Geórgios Papandreu (un més de la nissaga) ja es va trobar amb una situació molt delicada. Possiblement per això va guanyar les eleccions.
La política sol « funcionar » per cicles. Hi ha èpoques en que Europa està governada, majoritàriament per la dreta i d’altres on el “color vermell” és predominant. I quan arriba un cicle d’estancament econòmic o fins i tot rescissió, és normal que la ciutadania busqui “allò que no té”. És el que està passant ara. Per això, a totes les enquestes, el PP li treu al PSOE més de 10 punts t’avantatja i no els hi afecta gens ni mica el cas de corrupció més gran que s’ha destapat a la democràcia espanyola: el cas Gürtel. Us imagineu que hagués estat el PP al govern i a sobre li hagués esclatat la trama Gürtel? Evidentment no es pot assegurar, però opino que l’avantatge a la inversa serien més de 10 punts!  
I bona prova d’això és la davallada electoral que va parit diumenge la consellera Angela Merkel que presideix la primera potència econòmica d’Europa. És cert que es tractava només d’unes eleccions regionals, però la victòria del partit socialdemòcrata va ser tan aclaparadora que, evidentment, cal tenir-se en compte.    

LA MANIPULACIÓ DEL DIARI “AS”

Des de la capital de “l’imperi”, no suportarien un any més veure com el Barça torna a guanyar títols i els hi passa la ma per la cara (un altre cop) Per això menteixen, manipulen difamen... Tot el que sigui necessari per a mantenir la “flama de l’esperança” dels seguidors merengues, ja que amb les milionades que es gasten cada any, no n’hi ha prou.

Aquest matí he anat a esmorzar al bar que vaig sempre des de fa un bon grapat d’anys. L’amo és del Madrid. Normalment calla. Jo tampoc li dic res. Però aquest matí, només entrar ja m’ha dit: “Al Barça li regalen gols...”. La meva resposta ha estat: “Ah! Sí?”. Després li he preguntat sobre si ell tenia clar que al gol de Villa, Alves estava en fora de joc. Ni ell, ni ningú, anit ho va poder veure. Em queda amb un comentari d’un dels col·laboradors del programa del Digital + “El dia del fútbol”: “L’àrbitre l’ha encertat en nu xiular fora de joc; si l’hagués xiulat, també l’hauria encertat”. Què vol dir això? Que la jugada no era gens clara. Jo entenc poc de normes del futbol, però crec que n’hi ha una que diu que per a xiular una cosa (gol, penal, fora de joc...) l’àrbitre ho ha de tenir clar. Si a les imatges no quedava clar, com ho tenia que veure el jutge del partit d’ahir?

Ha seguit la nostra conversa i li he dit que el “Barça no necessitava de penals per a guanya, tal i com ho fa moltes vegades el Madrid” (Ahir si Messi s’hagués deixat caure, potser li haurien xiulat un parell) I després li he parlat del gol anul·lat a Messi dimecres al camp de l’Arsenal. Aquí m’ha donat la raó.

Aquesta tarda, al programa de TV3 “Divendres”, m’he assabentat que el diari “As”, ha manipulat una foto per a justificar el fora de joc d’ahir. Simplement ha tret el jugador que estava el línea amb Alves en el precís moment de bellugar-se i inicia la jugada que acabaria amb el centre a l’àrea i el gol de Villa.

Lamentable!         

DOS MÉS DOS NO SÓN QUATRE

Sobta la rapidesa com fan els números determinada gent. Normalment sempre de forma interessada, sense un anàlisi previ de la situació i emprant tota la demagògia del món.
Aquest matí escoltava per la ràdio la notícia sobre la mobilització que ha convocat per avui a Madrid davant el Ministeri de l’Interior el gremi hostaler per a protestar sobre la “llei del tabac”.
El col·lectiu segueix insistint que, des de l’entrada en vigor de la llei, ha perdut una bona part de la seva clientela. Segurament ha estat així. En un tipus d’establiments (sales de festa, discoteques, etc.) més que a d’altres (restaurants, bars...)
Segons els càlculs del gremi hi ha a Espanya 12 milions de fumadors. Si ens aquest moments la població d’Espanya és d’uns 46 milions de persones, fent un càlcul ràpid el percentatge de fumadors sobre el total de la població és d’aproximadament un 0,26 %. Es a dir, i arrodonint, és fumador 1 de cada 4 espanyols.
Segurament el lector se’n ha adonat que la manifestació està prevista davant del Ministeri de l’Interior, el ministre del qual és Alfredo Pérez Rubalcaba en lloc del de Sanitat de Leire Pajín. Segons el fumadors, a un tema com aquest només li pot donar resposta el Ministre de l’Interior. Imagino que perquè deu de ser més “sensible”, per la seva condició de fumador.
Molt m’estranyaria que la manifestació d'avui tingués l’èxit que esperen els dirigents gremials. Els establiments associats són nombrosos. Només cal fer un petit exercici mental i recordar els que hi ha prop d’on vivim, al mateix carrer, al poble...
Possiblement si avui tenen previst tancar per descans setmanal, molts d’aquests seran els que es desplaçaran fins Madrid per assistir a la manifestació. Però d’altres, una majoria, no tancaran. Primer és el negoci. Es clar que poden deixar algú atenen la clientela i anar a Madrid.
Tornant a aquest matí, imagino que el president, deia que “els fumadors poden prendre mesures”–i ara ve la demagògia- “que són 12 milions de fumadors i, per tant, 12 milions de votants”.
Com deia a l’enunciat de l’escrit, “dos més dos no ‘sempre’ són quatre”. D’un col·lectiu, el que sigui, no tothom va a votar. I més d’un col·lectiu tan gran com el de fumadors. Només una pregunta? És que no hi ha fumadors d menys de 18 anys? –per exemple-
Molt estrany seria que en unes eleccions municipals que sol votar un 70 % de la població, cap fumador s’abstingués de fer-ho. De totes maneres, si als 12 milions li treus el 30 % encara en queden molts...
Però també utòpic pensar que tothom seguirà les directrius dels “líders” del col·lectiu. També és una cosa que no passa mai. Sempre hi ha divergències i sempre hi ha discrepàncies.
Ara bé, si ells volen acontentar-se així i, de pas, utilitzar-ho de forma demagògica, allà ells.