dimecres, 23 de febrer del 2011

UNA NIT A VINARÒS (Les meves vivències d'aquell 23 de febrer de 1981)


Aquest article ja s'havia publicat tant al meu blog com a la revista digital Vinaròs News, però com pareix que ara que fa 30 anys del cop de Tejero tothom parla de que va fer aquell dia, l'he volgut tornar a reproduir. 

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...    
Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.
En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.
Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.
Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.
Amb aquella tranquil·litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.