LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMER DEBAT

Crec que avui fa una setmana, a la seu de la Cadena SER de Tortosa va tenir lloc el primer debat de candidats a l’Ajuntament d’Amposta. Estaven convidats els candidats de CiU, del PSC i d’ERC, els tres grups que ara tenen representació al consistori ampostí.
El motiu de trigar tant en explicar alguna cosa d’aquell debat és que esperava que m’expliquessin de primera ma com havia anat i, sobre tot, si era possible, contrastar opinions, ja que el debat no el vaig poder escoltar per motius laborals. Li vaig demanar a Antoni Espanya si estava “penjat” a Internet, em va dir que segurament que sí, però no m’ha facilitat cap enllaç. De totes formes a la pàgina de la Cadena SER no el vaig trobar.
El mateix dia del debat, en arribar a casa, casualment vaig poder parlar amb el candidat d’ERC i em va dir que el candidat de CiU i alcalde d’Amposta estava molt nerviós i que Antoni Espanya mirava de calmar-lo constantment.
Dijous en arribar a treballar em va dir un company que en passar per la plaça d’Alfonso (oficialment Alfons XII), on està la seu territorial de la SER, va adonar-se’n que estava l’alcalde d’Amposta i va preguntar-se que feia allí. Després, en reconèixer als altres dos, ja s’ho va pensar. També en va dir que a l’alcalde se’l veia força nerviós i que no parava de gesticular i fer gestos amb les mans.
Només entrar en directe, la moderadora va demanar que debatessin sobre la paràlisi que ha sofert l’Institut d’Educació Física de Catalunya (INEFC), que ha de compartir seu amb Cambrils. Precisament el dia abans, la secció d’ERC d’Amposta havia fet una roda de premsa on s’havia criticat la ineficàcia de l’alcalde d’Amposta. Pareix que això el va irritar i era el motiu del seu estat de neguit. Evidentment, l’alcalde, no va desaprofitar l’ocasió per atacar el candidat d’ERC davant els ulls atònits del candidat socialista que, com ja he dit, li demanava calma.
A una persona propera a mi que va poder escoltar fragments del debat, també li va causar la mateixa impressió. “A Roig això no li passava. Sabia mantenir les formes”, em va dir. “Sí –li vaig respondre- Quan anava a la ràdio o a la televisió volia aparentar això, però als plens més de dues vegades també va perdre els papers... Potser per això no va voler mai que es retransmetessin els plens en directe” –li vaig continuar dient-.
Segons sembla també es va parlar de les dues escoles de música (de la Lira y de la Fila) i de tot l’enrenou que es va formar al no poder cobrar una quantiosa subvenció del departament d’Ensenyament de la Generalitat per part de la Lira, ja que la condició que se’ls exigia era que havien de municipalitzar-se y la Fila no ho va voler en detriment de l’altra entitat local.
Ja sé sap que quan hi ha un debat, el temps mana i, sovint, no es poden tocar tots els temes.
Antoni Espanya hauria volgut parlar del forat que van deixar els antics concessionaris de l’escorxador municipal i que, amb tota probabilitat li tocarà pagar a l’Ajuntament d’Amposta, es a dir, a tots els seus ciutadans. També de l’estat des obres a diversos carrers del centre de la ciutat i que han creat durant molts de mesos, molèsties a veïns i comerciats i, per últim, el centre comercial on l’estrella és el Carrefour i tots els problemes que han sorgit a l’hora de posar-se en funcionament (encara avui les botigues de les galeries tenen llum gràcies als generadors), el deute del promotor amb els constructors i la reclamació d’un dels antics propietaris a qui encara se li deuen un bon grapat d’euros.    
 

INUTILITAT MANIFESTA

El passat dijous 10 de març, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada pel grup Solidaritat Catalana “avalant el dret a l’autodeterminació”.
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!  

LA "REBOTIGA" DEL CARREFOUR

A la part del darrere del Carrefour s’hi ha de fer altres establiments, més grans que les botigues de les galeries de la part del davant, les que donen a l’avinguda Aragonesa. De moment, part de les obres s’han aturat a l’espera de resoldre temes tant importants com el pagament per part del promotor a les diferents empreses que hi treballaven.

Dels establiments comercials que s’hi posaran poc o res sen sap, al menys per part de la ciutadania d’Amposta.

Dissabte, mentre passejava amb la gosseta, vaig trobar un amic que també passejava aprofitant l’espai que s’ha creat nou. Em va dir que si hi aniria una empresa d’electrodomèstics que ja té una botiga a Amposta des de fa un bon grapat d’anys. Li vaig dir que “no hi guanyàvem res”, ja que el que cal per fer atractiu el centre comercial és que vinguin botigues que aportin coses que ara no tenim i que cal anar a comprar-les fora.

Aprofitant que estàvem allí ens varem posar a parlar de la zona enjardinada que s’ha fet. Us ho resumiré en una sola paraula: deplorable. 

Si mireu les fotos que acompanyen aquest escrit, veureu com s’ha construït una mena de canal, però ara l’aigua està estancada, no corre. Per a passar-hi per sobre s’han improvisat uns pots de fusta que, ni molt menys, seran els definitius. S’han plantant unes palmeres que no són autòctones (l’única espècie de palmera d’aquí és el margalló) que, segons el meu ami, que ha segut pagès tota la vida, són molt brutes i necessiten un manteniment constant. De moment el manteniment és inexistent. Per això se’n moren i creixen herbes a tot l’entorn. Sense parlar de la brutícia que s’acumula a molts de llocs, com per exemple al final del canal.

Però de tot, el que més “cants” són els postes i la xarxa elèctrica que porta la llum fins allí. No s’hauria pogut soterrar? Ara s’hi veuen coses amb tant contats com una escultura (ignoro l’autor), al costa mateix d’una torreta elèctrica. Si em demanessin que és de pitjor gust, si el monument “al bou” o el conjunt escultura-torreta, de bo que no sabria que triar. 

Tot aquesta zona encara no s’ha inaugurat. De moment només s’han obert les dues primeres fases, les galeries comercials (per cert, encara s’abasteixen de corrent elèctrica mitjançant generadors) i el Carrefour pròpiament dit. Quan s’hagi d’inaugurar, a correcuita caldrà arranjar tots els desperfectes de la zona i tornar a invertir uns diners, tal vegada innecessaris. De totes formes, potser sí que resulti més barat fer això que un manteniment constant.

En total, res que em sorprengui, més bé tot el contrari, una situació previsible.   

  

DITES PER A “LA HISTÒRIA” (2)

A LA ÚLTIMA PARADA. Eren temps d’estreperlo (*) La mare de Germán, la tia Chavarria, portava oli amagat entre la roba per a vendre’l a Barcelona. Barcelona, a finals de la guerra civil, era una ciutat llunyana, estranya i misteriosa. Calia agafar el tren a Santa Bàrbara o a l’abaixador de Mianes, menys vigilat per la Guàrdia Civil. En arribar a Barcelona s’agafava el tramvia cap a la destinació on es faria l’intercanvi de l’oli pels preuats bitllets de curs legal. La tia Chavarria va pujar al tramvia i aquest va començar a rodar aturant-se a totes i cada una de les parades del seu recorregut. El revisor, atent als passatgers, se’n adonà que la tia Chavarria havia donat una volta sencera sense baixar a cap de les parades del trajecte. Llavors sé li apropà i li preguntà: “Vostè, senyora, on s’abaixa?” “Al final; al final”, li respongué.

LA MILLOR ROBA. La Mercè era una noi jove i molt bonica. A més a més, molt presumida a l’hora de vestir. S’apropava la festa major i la Mercè, com totes les joves de la Galera s’estava fent el vestit per a lluir-lo el dia més assenyalat. Llavors era costum que les joves (i no tant joves) acudien als anomenats “cortes” on, la modista de torn les hi tallava la roba i elles es cosien el vestit. La Mercè volia ser la més elegant, volia ser, una vegada més, la noia amb qui es fixessin tots els fadrins; els del poble i els forasters que acudien al ball em busca d’una xicota jove i maca amb qui festejar. Per això, la Mercè, guardava en secret com seria el seu vestit: l’estampat de la roba, la forma, la forma de cordar-lo... No volia que ningú li pugues copiar el seu model. Un dia, la Mercè, anava amb una amiga pel carrer. Les festes ja estaven a tocar i els vestits de les joves del poble, pràcticament acabats. Només havia temps per als darrers retocs i poca cosa més. Totes dues trobaren a una amiga que, de sobte, d’una butxaca de la seva brusa, va treure un trocet de roba idèntic al del vestit que es feia la Mercè. I com aquella que no vol, els hi deixar anar. “Heu vist quina roba més bonica... És d’un vestit que es fa Fulana al corte de la Maria”. La Mercè no s’ho podia creure. Davant d’ella li havien ficat un petit tros de roba idèntic al del vestit que es feia al corte de la Isabel. Tant idèntic que era un retall agafat del mateix lloc on la Mercè, secretament, es feia el vestit. La Mercè no se’n avenia. Finalment, i després de tocar la roba amb els dits, exclamà: “És com el meu, però el meu és més bonet.”

UN VI AMB UN SABOR “ESPECIAL”. Només creuar el pont en direcció a Godall, a la primera casa de l’esquerra hi vivia Paco de Pere. Com tants a la Galera, Paco es dedicava a cultivar les seves vinyes i elaborar i vendre el vi. En aquell temps les vinyes envoltaven el poble i, qui més qui menys, es feia el vi per al seu propi consum.

Des de les dues ribes de l’Ebre, es a dir, des de la Cava i Jesús i Maria (que era com es deien abans els dos pobles que al unir-se formarien l’actual Deltebre) i des de Sant Jaume d’Enveja, pujaven els comerciants per mirar de fer negoci i endur-se cap avall el millor vi al millor preu possible. Els comerciants forasters, de vegades volien ensarronar al pagès per mirar de rebaixar-li el preu inicial que havia establert el venedor. Aquell dia, els comerciants, no se’n sortien, al final un d’ells exclamà: “Senyor Paco, aquest vi té un gustet...”. Paco, en veure que l’única cosa que pretenien era mirar d’aconseguir un millor preu, ja que en tota seguretat els tractes ja els tenien tancats amb un altre elaborador, exclamà: “Sí, és que m’hi he cagat!”

ELS NOUS MEDICAMENTS. Pepe de Nel·lo no es trobava bé i va acudir al metge. Per aquell temps, el metge del poble era Don Vicent un metge de qui n’he sentit a parlar molt, ja que era el que estava al poble quan jo vaig néixer. En acabar de visitar-lo, Don Vicent va receptar a Pepe uns supositoris, un medicament desconegut en aquell temps. Per a comprar-los s’havia d’anar a la farmàcia de Don Pepe Bertomeu, a la veïna població de Santa Bàrbara. En arribar a casa, davant de la Carme, la seva dona, Pepe va obrir la capsa i en veure aquella forma estranya li preguntà com es devia de prendre “allò”. Els pobres Pepe i Carme no es caracteritzaven precisament per ser persones molt “llargues d’enteniment”. Així que la Carme li va dir al seu marit que millor que li anés a preguntar a D. Vicent. Així ho va fer Pepe que, en arribar li va exposar el seu dubte. D. Vicent li va respondre: “Per l’anus”. Ni Pepe sabia que era l’anus, ni la Carme tampoc. Així que va tenir que tornar a preguntar-li. Llavors D. Vicent li va dir: “Pel conducte”. Tampoc en aquella ocasió ni un ni l’altre van saber “identificar” el lloc per on Pepe havia d’empassar-se aquell maleït medicament. La Carme va encoratjar al seu marit a tornar a la consulta del facultatiu per a demanar-li una vegada més per on havia de prendre-s’ho. Però Pepe no hi volia anar, ja que estava segur que, davant de la seva insistència, li acabaria dient: “Pel cul!”. D. Vicent, una mica cansat per aquella inversemblant situació, efectivament va respondre-li: “Pel cul!”. En arribar a casa va tirar els supositoris al poal de la brossa.

(*) Estreperlo.- Comerç il·legal que es feia en temps de la postguerra on cadascú venia els productes que produïa o elaborava. A Aquestes terres, els estreperlistes, solien agafar el tren, sempre d’amagats de la Guardia Civil, sovint subornables, per a portar-los d’amagat a les principals ciutats, principalment a Barcelona.          

CARTA A JOSÉ DANIEL VINUESA EXPLICANT-LI EL SOPAR D’ANIT DE VINARÒS NEWS

Benvolgut Daniel,

Com conec el teu interès per aprendre català, del qual ja te’n he donat alguna lliçó, m’adreço amb el meu idioma natal per explicar-te el que varem fer ahir la majoria dels qui tenim a veure amb la revista digital Vinaròs News, un fet que tu ja coneixies.

Com cada any, redactors, publicistes i col·laboradors en general, així com també algun polític (entre els quals sempre solem gaudir de la presència de Jordi Romeu, l’alcalde de la ciutat) acudim al restaurant “el Langotino de Oro” de Vinaròs, del que n’és propietari Salvador Alcaraz, per acompanyar i donar-li suport moral (encara que només sigui amb la nostra presència) al director de la revista Josep Emili Fonollosa. El d’anit va ser el 14è sopar que organitza la revista digital Vinaròs News, pionera en aquest tipus d’informació.

Salvador, que com t’he dit és el propietari del restaurant, és un reconegut cuinar que, al llarg de la seva trajectòria professional,  ha obtingut diversos premis. Com cada any (i ahir no va ser l’ excepció), mira d’esmerar-se per a oferir-nos un àpat a “l’alçada de les circumstàncies” i dels comensals.

Primer que res ens va treure una petita mariscada amb musclos i cloïsses. Acte seguit uns llagostins de Vinaròs que, per si no ho sabies, competeixen amb els de la Ràpita per ser els millors del món. Seguidament, uns xipirons amb la seva pròpia salsa. Després un crep farcit de gamba, xampinyons i cansalada, gratinat amb un xic de formatge rallat i “regat” amb un brou de peix. Mentre ens explicava alguns detalls dels seus plats, Salvador ja ens va anunciar que encara hi faltava un plat de carn. Les plàteres amb la carn no van trigar en sortir i, encara que no ens va dir que era, jo crec que era gall dindi guisat, segurament, amb una crema de llet amb ametlles. En arribar als postres, ens van servir en unes petites terrines quadrades, mus de xocolata negra amb una làmina de xocolata blanca. Finalment, no cal ni dir-ho, cafès, licors, etc. Jo em vaig prendre un poliol.  

En finalitzar l’àpat arriba el moment més esperat i emotiu: els discurs del nostre director Emili agraint a tots els presents i absents les diferents formes de col·laborar amb la revista digital. No va desaprofitar l’ocasió per a recordar el premi de periodisme “Manuel Foguet” que van concedir a Vinaròs News l’any passat i que, un com més, l’Emili en va fer participis a tots els seus col·laboradors.

Esperant que t’hagi agradat, rep una forta abraçada del teu amic.

PD. Com a polític no puc passar per alt la manca de paritat existent al sopar. Érem 20 homes i només una dona.

Per cert, em vaig assabentar que dels 21 regidors que té l’Ajuntament de Vinaròs, 20 són del Barça i un de l’Espanyol. Un fet un tant insòlit, però real.

Veuràs que la foto “de família” ha sortit un xic difusa. Segurament perquè ens la va tirar el regidor “periquito” en un intent de boicotejar-nos l’acte.    

ENS VOLIEN PRENDRE A MESSI

 

 

Llegit a Yahoo.

 

La Liga - Multazo por intentar fichar a Lionel Messi

Cédric Enjolras, presidente del FC Borne, pequeño club de un pueblo francés de apenas 400 habitantes, envió una petición oficial de fichaje para comenzar las negociaciones por Lionel Messi con el Barcelona. La Federación Francesa de Fútbol le ha suspendido seis meses de su cargo.

l FC Borne, equipo que milita en la segunda regional del fútbol galo, tiene pretensiones de equipo grande a juzgar por lo ocurrido recientemente con su presidente, Cédric Enjolras.
Según explica el periódico francés de Clermont- Ferrand, 'La Montagne', el pasado 4 de febrero y tras pasar una noche de juerga con sus amigos, a Cédric no se le ocurrió otra cosa al llegar a su casa que enviar una petición oficial de fichaje a la federación regional, cuyo destinatario final era el FC Barcelona. ¿El objetivo? Abrir una negociación por Leo Messi.
Seis meses inhabilitado
Para desgracia del presidente del FC Borne, la petición no llegó a manos del Barcelona, sino que fue interceptada y examinada por la Comisión Regional de Control de Cambios de Club, a quienes la demanda de Cédric Enjolras le pareció abusiva, de carácter erróneo e irresponsable.
Tal fue el enfado de esta comisión que decidió elevar una queja a la Federación Francesa de Fútbol, la cual a través del organismo competente ha decidido imponer una sanción de seis meses de suspensión al presidente del FC Borne por lo que considera "una broma de mal gusto. No podemos aceptar tal acto. Tal vez se trataba de una broma, pero estamos para juzgar los hechos", declaraba al respecto el presidente de la Liga de Auvergne, región a la que pertenece el FC Borne.
En estado de embriaguez
Tras hacerse pública la sanción, Cédric Enjolras reconoce que todo fue debido "al delirio de una noche un poco 'regada', lo confieso". Pero el presidente francés sigue sin perder el sentido del humor tras ello: "Lamento el gesto por mi club, pero a los miembros de la comisión los encuentro tan graciosos como la puerta de una prisión".

Eurosport

CARRER TALLAT: ES PINTEN PASSOS DE VIANANTS

O passos de zebra, si ho voleu...

Si aquest matí teníeu la intenció de passar pel carrer Sebastià Juan i Arbó d’Amposta potser us ha passat com a mi.

Jo venia de Tortosa i des de la plaça de la Castellania he agafat el carrer Sebastià Juan i Arbó per a dirigir-me fins el carrer Barcelona, d’allí al Mestre Sunyer, i intentar aparcar el més prop possible de la seu de l’Ajuntament per arribar-hi a peu. Però al cap de pocs metres m’han desviat i he tingut que baixar pel carrer Murillo, després avinguda de Catalunya, etc. El motiu? Estaven pintant passos de vianants i ocupaven tota la calçada.

Aprofitant que teníem una Comissió de Serveis, he preguntat si “era normal tallar un carrer quan es pinten passos de zebra".

M’han respost que tenia raó i ho fan per afanyar-se més, encara que causen molèsties als conductors de cotxes.

Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet. Crec que aquesta no és la manera de treballar ni d’actuar.

Però a Amposta, ja sé sap, el ciutadà només compta a l’hora d’anar a votar. I als que els voten, ja els tenen contents pagant-los un berenar o una sessió de discoteca. Dels altres, potser una bon part, encara que es queixin de “tot”, no van a votar. I així sempre majoria absoluta... Què hi farem!

Tenim el que ens mereixem... O no?     

FOTO DENÚNCIA AL PERIÓDICO

Avui el Periódico de Catalunya em publica un foto denúncia. Qui coneix Amposta sap que el que surt a la foto és el col·legi públic Miquel Granell i la grua que, durant 3 anys ha seguit instal·lada davant mateix, en una obra que mai es va començar a construir. Els veïns van mostrar diverses vegades les seves queixes col·locant cartells a la tanca que s’hi va posar per tot el voltant.

La foto de la grua va ser presa dilluns i, pareix que dimarts mateix ja l’estaven desinstal·lat.

Encara que paregui que quan el Periódico publica la foto, aquesta ja no és d’actualitat, penso que és casualitat que, precisament el dia després es comenci a desmuntar i 3 anys no són pocs. I més si tenim en compte que està situada al davant mateix d’un col·legi (sense oblidar, evidentment, els veïns de les cases contigües) i els forts vents que solen bufar al nostre territori, com el de la setmana passada on, alguna ràfega va arribar a més de 120 km/h. 

CLASSES DE VAGUES

(Arran de la vaga convocada pels treballadors d’AENA)

Entenc que de vagues n’hi ha de 4 classes:

1.- La que perjudica a l’empresari.
2.- La que no perjudica a l’empresari.
3.- La que no perjudica a l’empresari però sí a l’usuari.
4.- La vaga general.

1.- El primer tipus de vaga és la que fan els treballadors d’una empresa productiva o de serveis que tenen com a objectiu demanar o reivindicar drets laborals i salarials i que afecten directament l’empresari, ja que per cada dia que està l’empresa sense funcionar, significa un greuge econòmic per a l’empresari. Per tant, afecta de forma directa l’empresari que vol que acabi quan abans millor.

2.- Aquests tipus de vagues són les que es fan contra un empresari “intangible”. M’explicaré. Normalment són les vagues de funcionaris en contra de l’Administració. Qui és aquí l’empresari? Aquestes vagues poden repercutir al ciutadà, però normalment l’afecten ben poc. Algun company de treball m’ha suggerit alguna vegada fer vaga quan s’acaba un termini important, per exemple el 30 de juny, el darrer dia per a presentar les declaracions de la renda. Jo sempre els hi he dit el mateix: “El govern traurà un decret i allargarà el termini fins al dia 5 o 10 de juliol i ja està! I ara, amb la possibilitat d’enviar les rendes per Internet, el grau d’afectació és del tot intranscendent. A “l’empresari”, representat pels directius dels diferents centres administratius, la vaga no els afecta en res. No té pèrdues econòmiques de cap tipus. Encara que les mesures que pren són les habituals en aquests casos: donar-te de baixa de la Seguretat Social els dies de vaga, descomptar-te les retribucions salarials, etc.

4.- La que ara volen fer els treballadors d’AENA, un ens públic estatal que gestiona els aeroports espanyols. Com l’empresari és l’administració, tampoc l’afecta d’una forma directa. En canvi, a l’usuari que tingui que viatjar aquell dia, el perjudici que li crea és gran.
Els treballadors d’AENA ja han establert el calendari de mobilitzacions coincidint amb les dates clau de vacances de la Setmana Santa i l’estiu. A part del greuge que pot comportar als ciutadans que vulguin volar cap a alguna destinació turística durant aquest dies, també el creen als estats receptors de turisme. Sense dubte, l’estat espanyol sofrirà les conseqüències si no s’arriba a un acord durant els propers dies.

5.- Tal com el seu nom indica, la vaga general és la “generalitzada”, la que afecta a tots els sectors. Són vagues polítiques, pugnes entre els principals sindicats i el govern quan estan en joc interessos col·lectius de la ciutadania. Normalment tots els governs tenen la seva vaga general. Una altra cosa és esbrinar les xifres reals de participació entre la guerra de números que hi sol haver en aquest casos. Per una part els sindicats parlen d’èxit de convocatòria, mentre que els governs minimitzen els efectes de la mateixa.  

MALGRAT TOT, DIFÍCIL D’ENTENDRE...

El ple de l’ajuntament d’Amposta del passat 28 de febrer va donar prou de si. Algunes de les coses ja us les he anat contant aquí. Però encara n’hi ha d’altres que, realment, no sabria com qualificar-les. Segurament d’aquí el títol.

Resulta que a Amposta s’ha de fer un pavelló poliesportiu vinculat al centre de tecnificació esportiva. L’ajuntament va treure a licitació el “projecte bàsic” i va convidar a 3 despatxos d’arquitectes a que hi participessin. A l’hora de la veritat només se’n hi van presentar dos.

Com passa en aquest casos, l’ajuntament, a través dels seus tècnics, posen un preu de partida del que no s’hi pot passar. A partir d’aquí i sempre a la baixa, els que participen al concurs, posen els seus preus. El preu inicial era d’uns 40.000 euros. El primer despatx, va licitar uns 30.000 i el segon 3.900!

El primer que penses és que, per algun lloc s’han deixat un zero. Així ho van entendre els responsables municipals que els hi van demanar la ratificació del preu. Era correcte.

Tret el tema al ple, l’alcalde va respondre que, en aquest cas, no hi ha el que es denomina “baixa temerària” i, per tant, se’ls hi va adjudicar el projecte.

Mentre, l’altre despatx, al no veure-ho clar, hi van presentar un recurs que se’ls va desestimar. Davant d’això, l’alcalde va actuar com han acostumat fer-ho durant molts d’anys. Per a “fer-los callar”, els hi va dir que els hi assignarien un altre projecte. “Dit i fet” i ja ho han fet...

Consultats a professionals el sector, com és el cas de l’arquitecte i exalcalde Josep Maria Simó, aquest ens va dir que “amb 3.900 euros no paguen ni les fotocòpies” (!) I que una concessió així només s’entén si, a part, se’ls hi dóna alguna cosa més, com seria l’execució de l’obra.

Al teu poble (per als que no siguin d’Amposta), passen coses així?    

DESLOCALITZACIONS I “DESCOL·LOCATS”

La darrera és Piaggio, una empresa italiana que fabrica motocicletes Derbi, una marca catalana de “tota la vida” i que ara pretén traslladar la producció a Itàlia.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.      

UN ALTRE PUNT DE VISTA SOBRE EL DÈFICIT DE LA GENERALITAT

Des del govern de la Generalitat s’està enviant un missatge clar: “El dèficit deixat per l’anterior govern provoca que hi tingui que haver una contenció de la despesa”.
La despesa pot ser “corrent”, però també en inversions previstes, algunes d’elles en execució o en vies de ser executades.
A Amposta ens trobem en diversos exemples com les instal·lacions del Club Nàutic i la residència d’esportistes vinculada al Centre de Tecnificació Esportiva. Després de patir diversos pobles amb la rescissió dels contractes amb les empreses constructores per part de l’Ajuntament, ara, segons l’alcalde, s’han aturat per a fer-se una auditoria per part dels organismes competents de la Generalitat. Aquestes auditories afectarien a diverses obres que s’estan fent arreu de Catalunya, no només a Amposta.
D’altres s’han ajornat indefinidament, com les que afectarien a la subseu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) L’altra subseu, recordem-ho, és Cambrils, en una decisió salomònica que van prendre els anteriors responsables. Sempre m’he preguntat que si Carod-Rovira no fos fill de Cambrils, també sé li hauria donat la seu universitària.
Sobre l’ajornament de l’INEFC, s’està denunciant la passivitat de l’alcalde d’Amposta i les suposades acusacions que va fer sobre l’anterior equip del Consell Català de l’Esport de no haver fet bé la feina.
Sobre el mateix tema, també hi han rumors de possibles pressions polítiques sobre l’INEFC Lleida d’un determinat partit polític (podem imaginar-nos quin) que no veuria bé la “descentralització” de la universitat esportiva.
Tots el partits polítics d’Amposta ens varem il·lusionar molt davant la possibilitat de que Amposta pogués ser seu universitària. Després, amb la decisió de fer dos subseus, ens quedarem una mica transposats, sense acabar d’entendre el que havia passat...  
Amposta, de moment, ha estat la gran perjudicada, tot hi haver un govern municipal del mateix color que els qui governen la Generalitat. No serà que Cambrils té un alcalde socialista?
Fora d’Amposta hi altres exemples que també et donen peu a malpensar. El departament d’Ensenyament també ha decidit ajornar la construcció dels instituts-escola de Sant Jaume d’Enveja i el Perelló. A Sant Jaume (on les mares, pares, xiquetes i xiquets s’han manifestat a favor de que es faci) té un alcalde del PSC i al Perelló, un pacte entre el PSC i ERC van portar a l’oposició a CiU que havia governat amb majoria absoluta des de feia algunes legislatures. En canvi a la EMD de Jesús i Móra la Nova (a tots tos llocs hi ha govern de CiU), els projectats instituts-escola sí que es faran. Casualitat o favoritisme?
Sóc dels qui no dubto que la Generalitat ha trobat un dèficit important, però també és cert que hi havia un gran dèficit d’infraestructures, algunes d’elles reivindicades i promeses durant molts d’anys: carretera Amposta Freginals, variant de Santa Bàrbara, “lo Passador” entre Sant Jaume i Deltebre. I d’altres necessàries per al bon funcionament de els administracions: seu judicial d’Amposta, comissaries del Mossos d’Esquadra d’Amposta i Tortosa, col·legi Consol Ferré d’Amposta, etc., etc., etc.
Ara només cal esperar quan trigarà al construcció del nou i necessari hospital de Tortosa. Tindrà que haver un nou govern d'esquerres?        

FRANCISCO CAMPS I LA FAULA DE LA TORTUGA DAMUNT D'UN PAL

(Tal i com l'he rebut)

Un xiquet està passejant per la plaça d'un poble valencià i decideix fer un descans. Seu al banc d’un jardí i al costat hi ha un home de més edat que, instintivament, comença a conversar-li sobre el govern del País i, com no, de FranSisco CAMPS.

El senyor li diu al jove:

"Sap? CAMPS ÉS COM UNA TORTUGA DAMUNT D'UN PAL."

Després d'un breu espai de temps el jove diu:

"No entenc això de la tortuga damunt del pal. Què significa això senyor?"

L’home li respon:

"Si tu vas caminant pel camp i t’adones que dalt d'un pal de llum hi ha una tortuga fent equilibri, què et passa pel cap?

Veient la cara d'incomprensió del xicot, aquest li explica:

"Primer: TU no entens com va arribar ací...

Segon: TU no pots creure que estiga ací...

Tercer: TU saps que no va poder pujar allí a soles…

Quart: TU estàs segur que no hauria d'estar allí...

Cinqué: TU eres conscient que no farà res ÚTIL mentre estiga dalt del pal...

Llavors l'única cosa sensata seria ajudar-la a baixar d'allí !!!!!

EN LES PRÒXIMES ELECCIONS: SENYORES I SENYORS A ABAIXAR LA TORTUGA DEL PAL!!!!”

(Aquest missatge no és per a guanyar diners, ni complir un desig, però si no l’envies als teus contactes el més probable és que la tortuga seguisca allí dalt per molts anys)

He trobat la versió per Internet.

AMB 5 ANYS DE RETARD

Al ple de dilluns passat, l’equip de govern va rebutjar una moció presentada pel PSC on es demanava que "en el futur", quan hi hagi obres que afectin zones comercials d’Amposta (com les que s’estan efectuant ara als carrers Miquel Granell, Mare de Déu de Montserrat, avinguda de Santa Bàrbara, etc.), s’habiliten mesures destinades a facilitar l’aparcament dels veïns i dels hipotètics clients dels comerços de la zona. Una d’aquestes mesures podria ser “la gratuïtat de la primera hora d’estacionament”. La moció recordava que ja hi havia precedents, com quan es van fer les obres d’arranjament del pont penjant a l’avinguda Alcalde Palau.
Incomprensiblement, l’equip de govern va rebutjar la mesura que també comptava amb el suport del grup d’ERC.
La passada legislatura, l’equip de govern que encapçalava l’avui senador espanyol, tenia per costum aprovar-nos les mocions, però després no les posava en pràctica. De tant en tant, és cert, ens en rebutjava alguna. L’actual equip de govern ens ha desestimat la majoria que hem presentat en aquests darrers quatre anys.
Fa unes setmanes, la brigada municipal va començar les obres d’arranjament dels murs que hi ha a l’avinguda de Santa Bàrbara, entre els carrers Murillo i Amèrica. Pel que es pot apreciar, es tracta d’un arranjament “integral”, ja que afecta a les jardineres; també les baranes metàl·liques i, cal suposar, d’ altres elements ornamentals que hi puguin haver. Cal esperar que, al final, es tornin a plantar flors a les jardineres per a millorar-ne la ornamentació.
Sabeu quan va que el PSC va presentar una moció demanant-ho? La legislatura passada! Ja ni me’n recordo del ple, però farà al menys 5 anys! Prova concloent de que, efectivament, feien cas omís de els nostres mocions. I ho férem a petició dels veïns de la zona que veien com aquell espai s’anava degradant poc a poc.  
Ara l’equip de govern, presentarà aquest obra amb “bombo i platerets”, com en ells és habitual. De fet, ja han anunciat el començament de les obres, que per la marxa que porten encara duraran unes quantes setmanes.
Això sí, segurament estaran llestes abans de les properes eleccions i el senyor alcalde les inaugurarà amb tota la cerimònia que comporten aquest tipus d’inauguracions.

EL CARREFOUR JA ESTÀ CONNECTAT A LA XARXA

Acabo de passar pel darrera de l’hipermercat Carrefour i he pogut veure que ja s'ha retirat el generador que dijous, el dia oficial de la inauguració, subministrava el corrent elèctric al centre comercial.

Això vol dir, sense cap mena de dubte, que l’empresa ENDESA ja els ha connectat a la xarxa elèctrica. En canvi no passa el mateix amb els 30 locals situats al seu costat. Després de quasi 3 mesos d’oberts, els generadors encara són ben visibles a la part que dóna a l’avinguda Aragonesa.

És una situació un tant surrealista, però certa.  

CARNESTOLTES AMPOSTA 2011

Anit sortírem a veure la rua del Carnaval d’Amposta. No puc dit que em va desagradar, però tampoc puc dir que em va agradar. Un any més em dóna la sensació que es queda a mig camí...

La concentració de les comparses i disfresses era a les 9 de lla nit. Una mica tard si temin en compte que hi ha moltes criatures. També és una hora un tant incerta: quan sopes, abans d’anar-hi o al tornar?

No sé si seria pel partit del Barça que jugava a les 8 (per tant acabava a ¾ de 10) o un altre motiu, la rua va començar a les 10 de la nit, hora que, segons el programa d’actes ja s’havia d’estar al pavelló de Fires on es faria el lliurament de premis, es faria ball i es repartiria coc i mistela...

Al menys des de la Regidoria de Cultura del nostre Ajuntament s’ha donat entrada a les entitats i particulars. Això de per si ja és tota una fita!

Fa uns anys, els únics que podien desfilar eren les associacions de veïns. Increïble però cert... La darrera vegada que em vaig disfressar, ja fa un bon grapat d’anys, deuria de ser l’any 2004, ho vaig fer amb la colla de les cosines de la meva dona. Quan s’hi van anar a inscriure’s, els hi van preguntar de quina associació de veïns eren. Al respondre’ls que de cap, els responsables de l’organització només hi posaven “peros”. Al final es va desfilar juntament amb les altres comparses, però sense possibilitats de poder accedir als premis.

Anit, entre d’altres comparses, es van poder veure un grup d’equatorians ballant danses típiques del seu país; l’Associació d’Amics dels Cavalls (no sé si hi participaven com a tal o no) muntats sobre les seves cavalleries i fent piruetes; els Country Sheriffes que, en el moment de passar per davant nostre no feien cap coreografia; un grup de romans, etc. La colla de mon fill van representar una espècie de concurs de gossos d’atura “patrocinats” per Futuro Ciudad Amposta. Algú va voler interpretar-ho com la cursa del “Corte Inglés” de Barcelona. Potser si que era una paròdia...

Ja pel matí en el tradicional vermut, em van arribar queixes de que el servien calent. “Un glaçó s’hauria agraït”, em van dir.

Com passa amb la majoria d’actes festius que s’hi celebren, cal fer-s’hi un nou plantejament. Ara sembla més que volen “complir” que no mirar de potenciar la ciutat de portes en fora.

Com que a finals dels anys 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs, vaig poder seguir de ben prop el desenvolupament dels seus Carnavals. El primer any, no recordo si va ser el 82 o 83, la gent va sortir al carrer de forma improvisada. Es pot dir que grups d’amics van fer “la guerra pel seu compte”. Però ‘ajuntament de Vinaròs necessitava una festa d’hivern. Feia uns anys que Benicarló havia començat a fer les falles i la rivalitat existent entre les dues poblacions veïnes va esperonar l’ajuntament vinarossenc a potenciar-los fins arribar al que ara són. Bé, ja fa anys que gaudeixen d’un gran prestigi.

A la nostra ciutat hi ha cap festa que hi destaqui? Al meu parer, tot es queda a mig camí a mig fer...   

CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

Maulets d’Amposta ha iniciat una campanya contra la mort de la pagesia i el petit comerç. Cal suposar que no tant sols de la ciutat d’Amposta, sinó també de la comarca del Montsià i part de les més properes.

Els culpables, segons Maulets són l’hipermercat Carrefour, que va obrir portes al públic ahir mateix i l’Ajuntament d’Amposta. Encara que jo no generalitzaria tant, ja que els regidors de l’oposició també formem part de l’Ajuntament i no tothom ha estat d’acord amb la implantació de l’hipermercat i de les galeries comercials. De totes maneres, la bona marxa de les galeries dependrà de l’èxit de Carrefour.

Seguint amb el tema Maulets, avui repartien una espècie de recordatori on s’anunciava una solemne processó fúnebre per a avui mateix que havia de sortir des de la plaça del Mercat (o el que queda d’ella, ja que com la majoria sap s’hi està construint un aparcament soterrat) fins la plaça de l’Ajuntament, entre les 11 i les 12 d’aquest matí.

Com bona part de la ciutadania opina, Carrefour acabarà amb bona part del comerç de proximitat. És a dir, el comerç tradicional existent a la nostra ciutat, el de barri, el de tota la vida.

Recordo que la implantació dels primers supermercats van anar acabant progressivament amb les botigues de queviures, principalment. Ara, Carrefour, anirà fent tancar de forma progressiva altres súpers més petits. Recordo que, fins hi tot aquest, han tingut que tancar o transformar-se. El Plus ja ha tancat dues vegades. Al seu lloc se’n van obrir d’altres: el Lidl i el Dia. Però aquest darrer que tenia tres establiments oberts, va acabar tancant-ne un (on s’havia instal·lat per segona vegada el Plus) El Caprabo que tenia dos centres, per la política comercial que van portar els seus propietaris, va acabar transformant-se en Eroski, encara que un d’ells, el primer, el que va començar sent un Intermarché, encara conservi parcialment el nom, però ha perdut bona part de la seva clientela i, és l meva opinió, també sofrirà les conseqüències de la implantació del Carrefour, situat a menys de 500 metres.

Alguns comerços d’Amposta tampoc sobreviuran dintre de pocs mesos. El dia de la inauguració vaig veure bicicletes per 79 euros. L’any 1985 a mi ja em va costar més cara (unes 18.000 pessetes de l’època, comprada a la tenda de Ximo Martí, el pare de qui va ser-ne alcalde de la població) Així, qui vengui bicicletes a Amposta, com altres productes com parament de la llar, tèxtil, sabates, etc., dintre de poc hem de veure com van “baixant persianes” als seus comerços.

Els llocs de treball que, segons els dirigents municipals i del grup empresarial que ha obert el nou centre comercial, es guanyaran a la nova zona comercial, els anirà perdent la resta de comerç.

Al menys, que les treballadores i treballadors que trobin feina, la tinguin de qualitat i no amb “contractes brossa” com acostumen a fer aquestes grans empreses.  

LA PORTADA D’AVUI DEL "DIARI EBRE"

Avui, el “Diari de l’Ebre” (Diari de Tarragona) ha tret en portada una fotografia de la inauguració d’ahir del Carrofour d’Amposta. En dita fotografia m’hi veig jo envoltat d’una multitud que també van assistir a la inauguració.

Permeteu-me que gaudeixi de “l’instant”! No és corrent que surti als diaris i menys en portada, però com deia avui als meus amics, prefereixo que em publiquin un escrit o em facin una entrevista, per petita que sigui. Però com us he dit, permeteu-me gaudir-ne.

Quan la inauguració surti a la Revista Amposta, no sortiré. Com sempre es veurà l’alcalde amb el president del Grup Carrefour i, segurament, cap membre de l’oposició (n’hi havia el menys 5) sortirà a cap foto.

És la pluralitat informativa que aplica el govern de la nostra ciutat...

L’EQUIP “DEL GOVERN”

Quan mon fill era petit, solia cantar: “Ala Madrid. Ala Madrid. El equipo del gobierno, la vegüenza del país...”.
I és que tradicionalment el Madrid (oficialment el Real Madrid) ha estat l’equip del govern d’Espanya y el màxim representant del futbol espanyol.
Ja es deia en temps del dictador i bona prova és tot l’enrenou que es va muntar quan el Barça va voler fitxar a la figura mediàtica d’aquell temps, Alfredo di Stefano. El govern de Franco va fer costat al Madrid i volia donar al cas una solució salomònica que el Barça no podia acceptar mai.  
Durant el primer govern socialista, tot i que el Madrid segui representant futbolísticament Espanya, va tenir una altra consideració per part del govern. Segurament perquè el seu president, Felipe González era del Betis.
L’arribada al poder d’Aznar, madridista de pro, va coincidir en una època força gloriosa del Madrid. A l’arribada de Zapatero (barcelonista ligth –hauria de mullar-se més del que ho fa-), en canvi, casualitat o no, el Barça ha tornat a tenir grans moments i, ara per ara, és l’indiscutible número 1 del futbol espanyol (dic espanyol perquè juga la lliga i la copa espanyoles)
Ahir, algú, no recordo qui, em va dir que el govern ni havia donat al Madrid 3 milions d’euros. Se’n feia creus! Però no va saber-me’n aportar més informació.
Avui al Periódico he llegit que només serà 1 milió i que “els hi dóna” el ministre d’Indústria Miguel Sebastián per lluir a la samarreta el lema “Visit Spain” (Visita Espanya), però també “Visit Madrid” (Visita Madrid)
Al Periódico no els apareix bé, ja que segons els del rotatiu, hi ha equips que “es passegen pel món més que el blanc” (cito la frase de forma textual) i ho considera discriminatori de cara els altres equips. Un company d’esmorzar també ho veu així.
En canvi jo sóc de l’opinió que qui millor que el Madrid per a fer campanya a favor d’Espanya.
Quan el Periódico parla de que hi ha equips que és passegen pel món més que el blanc, de qui parla exactament? Cal suposar que del Barça, no? I quan diu discriminació, suposo que aquí hi podrien entrar tots aquells que juguen competicions europees.
Us imagineu l’enrenou que es produiria entre socis i aficionats d l’equip culer si per 1 milió d’euros haguessin de portar "Visit Spain"? Per “molt menys”, en aquest cas per portar “Qatar Foundation”, que els suposa uns ingressos molt superiors (30 milions d’euros per cinc anys) ja hi va haver no poca controvèrsia. Primer per “embrutar la samarreta” i, segon, per que el fons de la publicitat era em blanc (!), el color del Madrid (?)
Per tant, em sembla totalment exagerat la polèmica que s’ha creat en torn a la subvenció del Ministeri d’Indústria i Turisme espanyol.
Per al Madrid, 1 milió d’euros és una quantitat pràcticament insignificant, una mica més que el cost d’un vol del seu president Florentino Pérez, tipus el que va fer només fa unes setmanes entre Madrid, on va assistir a la final de la Copa del Rei de bàsquet i Barcelona o l’equip de futbol jugava contra l’Espanyol.

Desitjo que per molts d’anys que el Madrid sigui “l’equip del govern d’Espanya”!!

INAUGURACIÓ CARREFOUR AMPOSTA

En una tarda passada per aigua, s’ha inaugurat el centre comercial Carrefour amb la presència del seu president, el ministre amb Suárez i posteriorment amb Aznar, Rafael Árias-Salgado, l’alcalde de la ciutat i altres autoritats i directius de la cadena d’hipermercats.

Ms. Ramon, el mossèn de l’església arxiprestal d’Amposta s’ha encarregat de l’acte religiós. Crec que és el primer cop que assisteixo a una inauguració beneïda per un representant de l’Església Catòlica.

El primer d’intervenir ha estat Árias-Salgado que ha tingut la deferència d’adreçar als assistents unes paraules en català (tampoc us penseu que tantes) Ha explicat els orígens del Carrefour a Catalunya amb la inauguració del centre del Prat de Llobregat l’any 1973. Jo vaig estar-hi a l’estiu de 1976 i això de Carrefour em sonava a “carrer” i poca cosa més. Avui és impensable que cap noi de 18 anys com jo tenia llavors no sàpiga que significa aquest nom. 

Árias-Salgado, primer i l’alcalde després, han fet saber que el centre comercial distribuirà diversos productes de la zona, com l’arròs Montsià de la Càmara Arrossera d’Amposta, l’oli d’oliva Grusco de la cooperativa de Santa Bàrbara, així com taronges i altres productes de la nostra horta. Només entrar ho trobar a diversos representants de la cooperativa de Santa Bàrbara entre els quals estaven el president i el gerent i les he expressat el meu temor a que els hi compressin l’oli a un preu força baix. M’ho han confirmat, no obstant, m’han dit que tampoc hi havia tanta diferència del preu en que l’estant venent ara i encara els hi quedava marge comercial. En canvi, després, el president de la Càmara s’ha limitat a dir que “cal estar molt preparats tecnològicament per a vendre a centres comercials com el Carrefour”.   

Després li ha toca el torna a l’alcalde i ha fet un discurs tipus el que va fer quan es van inaugurar les galeries comercials, però com dirien els castellans “corregido y aumentado”. Segons ell, que “se’n ha recordat dels qui diuen que farà mal al comerç tradicional d’Amposta”, aquest centre, a part de crear més de 170 llocs de treball entre directes i indirectes, farà que la gent s’apropi a comprar al comerç de la ciutat. Només el temps donarà la raó a qui la tingui i crec que els comerciants ho tenen clar, com una venedora de fruita i verdura que m’ha expressat la seva preocupació per l’obertura del nou centre comercial)

Per cert, a la part de darrera del centre comercial també hi ha un gran generador. 

EL CAT I LES ALTRES DELEGACIONS

El govern de Mas ha tornat a ficar al capdavant del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a una persona del Camp de Tarragona, en aquest cas en la persona d’Antoni Hubert. Tradicionalment ha estat així, tret de quan va ocupar la presidència Valentí Faura. Tampoc en aquest tema els dos governs tripartits hi van tenir gens de sensibilitat cap a les nostres comarques.

Evidentment, qui més se’n beneficia de l’aigua de l’Ebre en l’anomenat (potser mal anomenat) minitransvasament, és la zona del Camp de Tarragona, però també hi ha poblacions de les nostres comarques que estan consorciades i gasten l’aigua tractada pel CAT. Però sempre he pensat que qui hauria d’estar al front hauria ser algú d’aquí. O és que no hi ha gent preparada per ocupar aquest càrrec.

Sobre tot la joventut, cada cop surt més preparada de la Universitat i se’l hi hauria de donar responsabilitats d’aquest tipus.

Parlant de joves, on si que pareix que tindran un paper rellevant, serà (de fet és) en la majoria de les delegacions del govern a les Terres de l’Ebre. Quan encara n’hi ha alguna per decidir (com la d’Agricultura), una nova “formada” de polítics joves s’incorporen com a membres del govern com l’Eva Maria Ruiz, d’Amposta o Rosa Maria Peig de Villalba dels Arcs.

Les apostes per la gent jove sempre són apostes de futur i pensades en els relleus generacionals que s’han d’anar produït al llarg de les històries del partits polítics. Sobre tot CDC d’això en sap molt.

En el cas del departament d’Agricultura, sembla ser que no s’arriba a cap acord, ja que l’aspirant a ocupar el càrrec que encara ara ocupa en funcions el socialista Antoni Espanya, que és Pere Vidal, és de CDC i, com que la conselleria “és” d’Unió, des d’aquest partit de la federació nacionalista no es veuria amb bons ulls. Segurament d’aquí ve el retard en el nomenament del nou delegat (o director territorial)

Eva Maria Ruiz, és neta d’un militant històric del PSC. Manuel Ruiz Salgado, que aquest era el nom del conegut com a Pastor de la Palma (la finca que hi ha tocant a Amposta a l’altra riba de riu, avui terme de l’Aldea i on FADESA fa la urbanització) va ser un immigrant extremeny que va arribar a Amposta i va fer sindicalisme i política des de dintre dels “sindicats verticals”. Fins i tot va ser premiat pel dictador Franco.

A Amposta porten el seu nom la residència d’avis municipal i la seu del PSC (Ruiz-Talarn)