DEL COLL DE LILLA AL COLL DE LA TEIXETA

Aquest passat cap de setmana el coll de la Teixeta ha estat protagonista als telenotícies per la mort de dos motoristes. Aquest matí he pogut veure les imatges per TV3 i he vist dues motos pel terra mentre la veu en off explicava que no se sabia com s’havia produït l’accident, però que aquella zona, pels revolts que hi ha, és un lloc “molt freqüentat pels motoristes”. Què vol dir això exactament? Què hi fan allí els motoristes, turisme?

Devia de ser l’any 2001 quan mon fill Albert que tenia uns 10 començava a jugar a hoquei patins. Aquell diumenge l’Amposta va anar a jugar un partit amistós a Montblanc, al pavelló del Casal, construït gràcies a la intervenció de Josep Gomis que va ser durant molts d’anys president de la Diputació de Tarragona i fill del poble.

En acabar el partit retornarem cap a casa pel mateix lloc on havíem pujat.  Al passar pel coll de Lilla, un nombrós grup de motoristes impecablement vestits per anar amb moto, feien carreres com si aquella carretera es tractés d’un circuit.

Una mica més avall ens van aturar els Mossos d’Esquadra de Transit (devia de fer poc que havien assumit les competències en la matèria) Després d’estar aturats una estona sense que ningú ens digués res, es va apropar un mossos i ens van dir que “no estaven segurs de que hagués estat el nostre el vehicle infractor i que si m’arribava la notificació de la multa hi presentés al·legacions”.  Segons sembla havia pogut passar per un punt on hi havia una limitació de velocitat a més velocitat de la permesa.

La notificació em va arribar i, tal com em va recomanar l’agent, hi vaig presentar al·legacions fent-hi constar que en cap moment havia posat en perill la vida de la meva família si en lloc d’anar a 70 km/h tal i com indicava el senyal havia passat a 90. En canvi, una mica més amunt, al coll de Lilla si que havíem patit risc d’accident per la conducció temerària dels motociclistes. No vaig rebre mai cap tipus de resposta ni tampoc vaig d’haver de pagar la multa.

No sé (ni sabre mai) si finalment els Mossos van dissuadir els motociclistes d’aquelles pràctiques temeràries. Però el més normal és que quan algú se sent assetjat canviï de lloc.

No sé si és això el que està passant o no al coll de la Teixeta, però no m’estranyaria gaire.

I és que tot el nombre d’accidents que pateixen els motociclistes (percentualment molts més que els ocupants dels cotxes) no volen aprendre dels seus errors i les seves imprudències. I així els va.  

BALANÇ DE 8 ANYS

Després de les darreres eleccions municipals vaig deixar de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, el meu poble adoptiu. Vagi per davant que mai m’he considerat un privilegiat, en contra del que pensen una bona part de la ciutadania.

Vaig arribar a la política activa (des de ben jove ja en tenia inquietuds) després d’uns anys de lluita antitransvasament de l’Ebre. L’equip de govern del meu poble no s’havia caracteritzat precisament per defensar el riu, ja que seguien sense vacil·lar  la línia marcada pel govern de la Generalitat de l’època amb Pujol al capdavant. Per tant, hom pensava en aquells moments “canviar el món” des de l’ajuntament del meu poble, sempre què, evidentment, entrés com a regidor i aconseguíssim el govern municipal.

Però a l’hora de la veritat, CiU, malgrat que el seu recolzament al Pla Hidrològic Nacional (o PHN) li va passar factura (va perdre uns 700 vots), va tornar a assolir la majoria absoluta. La meva il·lusió de poder fer les coses diferents de com s’havien fet en el darrers anys, de sobte, es van truncar.

No obstant això, la meva primera legislatura com a regidor va estar marcada, sobre tot, per l’esperança que, des de l’oposició, poder incidir en les polítiques municipals. Encara que només fos en petits detalls com, per exemple, millorar la circulació o la neteja dels espais públics. La manera de fer-ho era presentar mocions  que jo mateix preparava i defensava als plens. L’equip de govern, gentilment, solia aprovar-nos la majoria de les mocions, però a l’hora de la veritat tot quedava en “paper mullat”, ja que a la pràctica quasi que mai feien el que havien aprovat.

La retirada de qui havia estat alcalde els darrers 20 anys va obrir noves perspectives a que, finalment, hagués un canvi de govern. La campanya electoral la varem encarar amb renovades esperances, pensant en la possibilitat de governar. No ens enganyem, quan un polític es presenta a unes eleccions la seva aspiració és governar, encara que sigui formant part d’un govern de coalició amb altres partits polítics. Tampoc va ser possible aquest cop.

A partir de llavors, ho confesso, la meva activitat política respecte a la preparació i presentació de mocions va baixar considerablement. La meva il·lusió també. Durant aquesta segona legislatura, les mocions que, malgrat tot, presentava el nostre grup, majoritàriament van ser rebutjades. Com s’observarà la tàctica del nou equip de govern va sofrir un canvi dràstic: d’aprovar-les i no aplicar-les a rebutjar-les directament. Al menys així no calia estar pendents sobre si les acabaven complint o no.

Des del govern és promouen equipaments, infraestructures i projectes de tota mena. Es poden programar activitats culturals, recreatives , esportives, de lleure... En canvi des de l’oposició no es pot fer res de tot això. Com a molt et mantenen informat de com s’estan executant el projectes. I de vegades ni això. 

Durant la primera legislatura, de casualitat, em vaig assabentar que una petita plaça adjunta a la plaça de la Pau tenia la condició de “sòl per a equipaments”. A la pràctica res ho feia pensar ja que era una plaça verda amb un parc infantil, una font i diversos arbres. Fins i tot hi va haver un quiosc de gelats i refrescs. Vaig presentar una moció per a canviar-li l’ús i que es convertís, definitivament, en zona verda. Aquesta vegada si que es fa fer. Segurament és de la cosa per la que em sento més satisfet. Però mai s’hi ficarà una placa recordant que, un dia, jo vaig ser-ne el promotor.

Com es pot veure un bagatge molt pobre després de formar part durant 8 anys de la màxima institució municipal.

Ser regidor és una de les coses més boniques que li poden passar a una persona amb inquietuds polítiques però, reitero, no és el mateix està al govern que a l’oposició i encara més si formant part de l’oposició, els membres del govern municipal t’ignoren com ho han fet sovint una bona part dels regidors de CiU del nostre poble. Incloent-hi el propi alcalde. 

APROPAT A LA NOVA ZONA COMERCIAL D’AMPOSTA APROFITANT QUE ESTAN DE REBAIXES

Ahir van començar les rebaixes d’estiu a Catalunya. Unes rebaixes que duraran fins al 31 d’agost.

Des de fa aproximadament ½ any, es va obrir a Amposta el nou centre comercial al costat mateix del cementiri: “Futuro Ciudad Amposta”.

La diversitat de tendes que hi ha (roba, calçat, complements, telefonia, etc) el converteixen en un lloc ideal per a fer-hi les teves compres.

És una crida no només als ciutadans d’Amposta sinó als de la resta de les Terres de l’Ebre.

En campanya electoral, l’ajuntament ampostí va iniciar una campanya de foment del comerç de la ciutat amb diverses rutes, senyalitzades amb u n cercle on es parla del nostre comerç com el “millor de les Terres de l’Ebre” i 3 patxetes negres que inviten al client potencial a seguir-les fins la zona de comerços. 

Personalment no crec que serveixin de molt, però si els responsables de la campanya han cregut convenient que per a potenciar el comerç així ho havien de fer, no seré jo qui ho critiqui.

Però si alguna zona comercial de la ciutat s’ha de potenciar de manera específica, aquesta és “Futuro Ciudad Amposta”. Cal anar-hi i de segur que trobareu allò que anàveu buscant.

Què no es digui que des del PSC només fem campanyes negatives en contra d’aquesta zona comercial.

“Apa, anem-hi tots!” (Ho proposo com a lema i em comprometo a no cobrar drets d'autor)

RAJOY, UN POLÍTIC MEDIOCRE

És una evidencia que el cap de l’oposició i líder del PP no aixeca el vol i si en les darreres enquestes té millor valoració que Zapatero, és més per demèrits d’aquest que no per la trajectòria de l’altre.

Recordem com va arribar a la direcció nacional del seu partit. Va ser Aznar i ningú més que ell, qui el va escollir com el seu successor  després de descartar (ves a saber el perquè) a d’altres “candidats” com Zaplana o Rato, segurament d’un perfil polític més alt.

En la trajectòria política de Rajoy, hi ha casos com la gestió del “Prestige”, el petroler que va encallar davant les costes de Galícia quan n’era el vicepresident del govern espanyol  i que va deixar escapar al mar milers de tones de petroli amb el conseqüent desastre ecològic que van patir les costes gallegues. Rayoy va negar llavors que es tractés d’una “marea negra” i segons paraules textuals, va dir que “eren com unes galetes de petroli”. 

Sent candidat pel PP, va perdre dues vegades davant de Rodríguez Zapatero i, com a president del partit, no ha sabut gestionar mai els casos de corrupció que hi ha hagut al seu partit: Gürtel (estès per mitja Espanya, però sobre tot al País Valencià), Palma Arena (Mallorca), Brugal (Alacant), etc. Ha tingut que claudicar sempre davant dels barons del seu partit que, a l’hora de la veritat l’han fet quedar més d’una vegada com un autèntic babau. Una de les més crítiques ha estat la lideressa de Madrid, es a dir, Dña. Esperanza Aguirre que, fins i tot, alguna vegada ha insinuat de presentar-se per arrabassar-li la presidència nacional. Més recentment tampoc va saber gestionar la crisi Asturiana amb l’escissió de l’ala més propera a Álvarez Cascos.

El darrer episodi es va acabar ahir mateix amb el debat de l’anomenat “estat de la nació”. Segons les valoracions fetes pels ciutadans i experts que van seguir el debat durant els tres dies, Zapatero va tornar a “passar la ma per la cara” al líder de l’oposició. És força significatiu el resum que fa el Periódico de Catalunya d’ahir: en els 7 debats on s’han enfrontat de forma directa els dos polítics, sempre ha sortit guanyador l’actual president del govern. Ni aquests darrers anys, amb una crisi latent, amb unes dures mesures aplicades pel govern (rebaixa de sous, pujada d’IVA, retard en l’edat de jubilació, etc.) ha estat capaç Rajoy de sortir-ne airós en els cara a cara amb Zapatero.

I si a tot això li afegim que parla malament, que s’ha d’escriure els discursos (o li han d’escriure), que no entén la seva pròpia lletra (o al menys això diu), etc. Davant de qui estem? Evidentment i com ja he posat al títol, davant d’un polític mediocre. I aquest polític, que a sobre va advertir que si ell governa aplicarà “mesures de veritat”, l’any que ve pot convertir-se en president del govern espanyol.

Mediteu sobre el tema.

VA DE MENTIDERS (embusteros)

El primer dia del debat de la nació, el darrer “cara a cara” entre Zapatero y Rajoy, el president del govern espanyol va acusar al cap de l’oposició de “mentider”.

Segons Zapatero, Rajoy va falsejar les dades macroeconómiques de l’estat, es a dir, dèficit, PIB, etc. El cert és que quan es parla de macroxifres em perdo. Si ja en tinc un far en calcular quantes pessetes són 72.000 euros, per exemple, com tinc que fer-me a la idea parlant de mils de milions d’euros?

Què Rajoy pogués falsejar les xifres en benefici propi? Pot estar dintre del possible. Que Zapatero les pogués maquillar? També. No seria el primer cop que Zapatero menteix (o falta a la veritat, per a suavitzar els temes) Us en recordeu allò de “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que salga del Parlamento de Cataluña”.

Però entre tots els mentiders, n’hi ha un que destaca: l’alcalde d’Amposta. Està tan acostumat a mentir que ho fa amb tota naturalitat i no es ruboritza per fer-ho.

Com ja s’ha vingut informant, resulta que per aquesta legislatura, l’alcalde va crear la plaça de “gerent d’esports” per a qui va ser-ne regidor l’anterior legislatura, es a dir D’j Pepo.

Es veu que quan l’exregidor es va assabentar que no estava inclòs a la llista per a les passades municipals, el cabreig va ser gran, fins al punt que va estar desaparegut de les dependències municipals durant uns quans dies. Al cap de poc ja va córrer el rumor que si CiU guanyava, se’l faria gerent d’esports. I dit i fet, quan es va fer públic el nou cartipàs municipal ja es va incloure a D’j Pepo com a càrrec de confiança dintre de l’organigrama de la regidoria d’esports amb una dedicació del 80 % i un sou de 17.573 euros bruts anuals (quasi tres milions de les antigues pessetes, fins aquí encara hi arribo) Una bona manera de reconèixer-li els mèrits que va fer durant l’etapa de regidor o per a mantenir-lo content i callat. Ves-te a saber...

I on està la mentida? Precisament en les declaracions que fa ver l’alcalde per a justificar el nou càrrec de confiança, un particular que, des del meu punt de vista és del tot injustificable, ja que des del seu càrrec de regidor mai va demostrar cap capacitat que el pogués avalar per al reconeixement posterior. L’alcalde va dir que el seu nomenament era “perquè la majoria dels presidents de clubs esportius li havien demanat”. Hi ha qui ha sondejat a diversos presidents i tots (remarco el de TOTS) li han negat el fet. Fins i tot, D’j Pepo, durant els 4 anys de regidor,  ja no gaudia de gens de prestigi entre els seus propis tècnics. 

Dedicat a tots ells el tema dels Pekenikes "Embustero y bailarín" 

PRIVATITZA, QUÈ ALGUNA COSA QUEDA! (O no...)

Quan la dreta neoliberal arriba al poder és normal que vulgui aplicar la seva política de privatitzacions en detriment dels anomenats “serveis públics” (ensenyament, sanitat, transport, etc.)

Am el nomenament com a conseller de Boi Ruiz, que era president de l’associació de centres sanitaris privats, ja es va entreveure per on podria anar la política sanitària del nostre país (si és que algú en podia tenir dubtes de per on anirien els trets)

A la conferència que va fer Mas el passat dilluns davant de l’empresariat català, va parlar de privatitzar l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials.

L’ensenyament seria, evidentment concertat i es fomentarien, sense cap mena de dubte, els col·legis d’orientació catòlica.

En quan a la sanitat es potenciaria la gestió privada, tal i com ja es va posar en marxa durant el temps del “pujolisme” amb el programa Altebrat, on estan inclosos diferents hospitals de les nostres comarques, com els de Móra d’Ebre, Jesús i Amposta.   

Sobre el tema d’infraestructures cal dir que les autopistes són concessions administratives i, per tant, ja estan privatitzades, però per la manca de finançament de les administracions, ja es va parlar del tema durant l’època del govern d’Entesa. Una de les carreteres que es volia fer amb finançament privat és la que va a Horta de Sant Joan i Arnes i que surt des de l’Eix de l’Ebre.

Imagino que amb la privatització dels serveis social passaria una cosa similar al paper que ara juguen les mútues laborals amb les baixes dels treballadors. Encara que els ajuts, evidentment els autoritzaria i pagaria l’administració, la gestió dels mateixos es farien des d’empreses privades. Em consta que també hi funciona algun servei així i que està ubicat a l’hospital de Jesús.

Però Mas també va parlar dels serveix públics que no es privatitzaran: la policia, les presons, hisenda i la moneda (el què?)

Sobre la policia és normal, ja que des de la conselleria d’Interior i des de la pròpia presidència de la Generalitat es vol tenir un total control. Jo sempre he estat partidari de la integració de les policies locals al cos del Mossos d’Esquadra. Un com em va dir un policia que a la majoria d’alcaldes de ciutats i pobles amb policia no estan pel tema pel mateix, perquè volen tenir el control absolut sobre el cos armat.

En canvi, en el tema de presons, segurament que Mas encara no s’ho ha acabat de plantejar, ja que no seria cap novetat, ja que als Estats Units existeixen les presons privades.   

De reservar-se el control sobre hisenda, crec que sobren els comentaris. Si des de l’estat són reticents en traspassar a la Generalitat la gestió de impostos com l’IRPF i IVA, per qüestions de “control”,  de la mateixa manera la Generalitat no cedirà la gestió dels pocs impostos que encara gestiona, com per exemple el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. D’altres, com el de Patrimoni ja es va suprimir per par de l’estat.

I, finalment, la moneda. És que la Generalitat emet moneda pròpia? Difícil entendre el concepte. 

(La pancarta està ficada al col·legi Miquel Granell d'Amposta)  

El PSC, l’únic partit que vota en contra de la proposta de retribucions als regidors i de càrrecs de confiança del nou consistori a Amposta

Tot i l'anunci de la rebaixa en un 5%, catorze càrrecs del govern cobraran importants sous, malgrat la situació econòmica actual

El grup municipal del PSC a Amposta va votar ahir en contra de les retribucions als regidors i càrrecs de confiança del nou consistori proposades per l'equip de govern. Tot i que el portaveu del grup, Antoni Espanya, va valorar positivament la rebaixa en un 5 % els sous de tot el personal eventual i de tots els regidors, ja cobressin per dedicació parcials (sis regidors), dedicació completa (un regidor) o per assistències (14 regidors, 4 del govern i 10 de l’oposició), el PSC hi va votar en contra en considerar que les dedicacions parcials de l’alcalde, amb un sou brut de 3.912 euros mensuals, i de cinc regidors de l’equip de Govern, amb 2.329 euros mensuals, haurien de considerar-se dedicacions exclusives. “Si algun regidor vol mantenir una segona activitat té l’opció de cobrar per assistències com han fet quatre regidors de l’equip de govern que han volgut prioritzar les seves activitats professionals”, va argumentar. 

De la mateixa manera, els socialistes van lamentar la manca de contenció pel que fa a la creació de càrrecs eventuals. En total, el consistori ampostí tindrà sis càrrecs de confiança política: assessora de l’àrea d’Urbanisme, 38.583 euros bruts anuals i dedicació del 85%; assessora de Promoció Econòmica, 29.304 euros bruts anuals i dedicació completa; assessora de Comunicació de Gabinet, 27.493 euros bruts anuals i dedicació completa; assessor de Fires, 19.074 euros bruts anuals i dedicació del 80%; coordinador adjunt de l’àrea d’Esports, 17.573 euros bruts anuals i dedicació del 80%, i assessora de Protocol, 13.029 euros bruts anuals i dedicació del 53 %. D’aquests sis càrrecs, des del PSC es considera que l’assessor d’Urbanisme és totalment prescindible, “atès que amb motiu de la crisi econòmica que afecta al sector immobiliari, hi ha mesos que a la Comissió d’Urbanisme no es passa ni una sola llicència de construcció residencial”. De fet, aquesta figura es va crear arran del boom immobiliari per donar més agilitat a l’àrea. En l’actualitat, la majoria d’assumptes són llicències d’obertures de rases per subministrament de llum, aigua, gas o fibra òptica, alguna modificació puntual del Pla General i alguna direcció d’obra municipal, que amb el personal actual de l’àrea (dos arquitectes, un aparellador i un enginyer) són assumibles perfectament. “Igualment considerem prescindible la figura del coordinador adjunt del regidor d’Esports, que estarà ocupada per l'exregidor de l’àrea. Entenem que és una plaça que s’ha creat únicament per donar una sortida professional a l’afectat i no respon a una necessitat real”, va apuntar Espanya.

Finalment, el PSC lamenta que amb l’anunci d’una rebaixa d’un 5 % dels sous dels regidors i els càrrecs de confiança, es pretengui tapar la realitat: “Un total de 14 persones - l’alcalde, sis regidors, sis càrrecs de confiança política i l’alcaldessa del Poble Nou- cobraran importants sous que, en la majoria dels cassos, 11 dels 14, podran compatibilitzar amb una segona activitat. És una situació, que més enllà de ser completament reprovable èticament en els temps actuals, les nostres sofertes arques municipals no es poden permetre.”

 

Amposta-Terres de l'Ebre, 28 de juny de 2011

“L’EFECTE PUNTAL” (O EL JOC DELS INTERESSOS)

Seria l’oposat a l’efecte “dominó”. En aquest, la caiguda de la primera peça porta, irremediablement, a la caiguda de la resta.  

Però en política, els interessos, sovint interessats, dels partits polítics, comporta que sovint s’apuntalin els uns als altres, de vegades sense coherència aparent.

Els vots del grup de CiU al Congrés va fer que ahir, el govern d’Espanya, pogués tirar endavant la reforma de la llei de pensions, de la què, la part més coneguda, és el retard en l’edat de jubilació als 67 anys.

CiU espera amb aquest posicionament aconseguir del govern actual traspassos pendents com la tant desitjada gestió dels aeroports catalans o la propietat a favor de la Generalitat d’alguns hospitals  que pertanyen a la Tresoreria General de la Seguretat Social tal i com va explicar Mas la setmana passada.

Però el PP és contrari a aquesta política. L’únic objectiu que té el partit que lidera Mariano Rajoy és que caigui el govern de Rodríguez Zapatero el més aviat possible i aconseguir així un avançament electoral que, segons totes les previsions podrien donar-los la majoria absoluta. I ja sé sap, d’un partit que té la majoria absoluta és molt més difícil aconseguir res.

Però el govern de CiU a Catalunya, per aprovar els pressupostos de la Generalitat necessita, al menys, l’abstenció del PPC o del PSC i, ara com ara, pareix (o pareixia) més predisposat a recolzar-los implícitament el PPC que no els socialistes.

Per això, “la líderessa” dels populars catalans, l’Alicia Sánchez-Camacho, va advertir  ahir a Mas que podria votar en contra dels pressupostos de la Generalitat si persistia el suport del grup de CiU del Congrés al PSOE.

Què passaria si el PP s’abstingués? Aconseguiria CiU el suport del PSC? Avançaria Mas les eleccions catalanes tal i com va amenaçar que faria només fa uns dies?  Difícil resposta. Encara que, personalment, penso que no anem cap un avançament de les eleccions.

Unes eleccions anticipades és un arma de doble fil. Evidentment, Mas, podria obtenir uns millors resultats que li donessin una major estabilitat parlamentaria que els que van assolir el passat novembre. Però també seria possible que el PP, un dels partits que més crèdit polític va obtenir després de les municipals a Espanya, però també a Catalunya, aconseguís esgarrapar algun diputats més, posant així la situació encara més difícil a la federació nacionalista.

Evidentment, situacions com les que acabo d’explicar són les que no volen els indignats que es produeixin. Mentre cada partit polític mira exclusivament pels seus interessos, els ciutadans es limiten a fer d’espectadors amb mirada d’incredulitat.

Segurament, la prova més evident és el paper que jugar el PP a nivell nacional davant la crisi econòmica. Un paper d’oposició frontal a les mesures que intenta aplicar el govern i el que encara és més lamentable, sense fer propostes pròpies si no està d’acord amb les que s’han aprovat o estan en vies d’aprovar-se. Avui comença el darrer debat amb Zapatero de l’estat de la nació. Ja s’ha avançat que Mariano Rajoy no revelarà cap de les mesures que aplicarà si arriba al govern.

Continuem malament, ja que anar-hi, ja fa tems que hi anem...  

(L'acudit és el mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya) 

COM ROVELLONS D’ESTIU

Com cada any quan arriba l’estiu, els carrers i places de la nostra ciutat, allí on hi ha un bar, s’hi fica una terrassa. Normalment, per aquest tipus, diguem-li d’instal·lacions, regna l’anarquia absoluta, es a dir, no hi ha cap model ni reglamentació específica. Parlo evidentment d’Amposta, després parlaré d’altres ciutats. Suposo que les ordenances municipals només regulen “l’ocupació de la via pública”.

L’altre dia, el propietari del bar Maxi del carrer llarg de Sant Vicent, on vaig a esmorzar cada dia, m’explicava el que diu la normativa de Tortosa sobre les terrasses d’estiu. Carlos, el propietari, és un d’aquells que es queixa sovint de la normativa que no permet fumar a l’interior dels establiments de restauració i, suposadament, voldria col·locar una terrassa davant del seu bar. Segons aquesta normativa, totes les terrasses han de ser de fusta, amb laterals de “celosia” en forma de quadrat o rombe. La vorera no pot tenir menys de 2,5 metres (la de davant del bar en fa 2,47) i no es pot ocupar la via pública. A més, les cadires, taules i para-sols no poden portar cap meda de publicitat i els suports dels para-sols han de ser de fusta o formigó.

Ara, si fem un exercici mental sobre la situació d’Amposta, ens en adonarem del que deia al principi. A mi, particularment, no és que em molesti que les terrasses siguin d’una forma o d’un altra o que les taules i cadires portin la marca d’una cervesa o refresc. Però el que ja no em sembla correcte és que s’ocupi la calçada.

Aquelles terrasses que “baixen” de la vorera, a part de les molèsties que això comporta (més escassetat d’aparcament), hi ha molt més risc que puguin ser envestits per algun cotxe. El motiu d’establir una amplada mínima de vorera no és casual. Les voreres són l’espai per on han de passar les persones i, per tant, sempre s’ha de deixar un espai lliure per evitar que, en un moment donat, hagin de baixar a la calçada.

Sembla que a Amposta aquesta mena de coses (com tantes d’altres) no interessa gaire a l’equip de govern. A l’hora d’atorgar els permisos potser pensen més en recaptar diners que no en la seguretat de vianants i usuaris. Fins que passi alguna cosa.

La setmana passada llegia al Punt que des de la regidoria de governació es vol regular l’horari de les terrasses per a que no molestin els veïns a l’hora de dormir. Imagino que aquesta nova reglamentació encara no ha entrat en vigor perquè el que tenim tot just davant de casa anit (sí ahir per la nit la matinada de diumenge a dilluns) passades les dues encara estaven de tertúlia.       

EL BARÇA, SUMA, SEGUEIX I ARRIBA AL FINAL DE LA TEMPORADA

Amb la finalització del darrer partit del play off  de futbol sala i on el Barça ha guanyat per 3 a 2 al Caja Segovia, la secció ha assolit la darrera copa per a l’entitat blaugrana.

Aquest matí mateix el Barça juvenil també ha vençut a la final de la copa del Rei, l’únic trofeu que no va poder guanyar el primer equip. Ho ha fet davant l’Espanyol per 2-0.

El cap de setmana passat les noies de futbol (de les poques seccions de fèmines que hi deu d’haver a l’entitat) també van guanyar a l’Espanyol, en aquest cas per 1-0.

I pocs dies abans el Barça de bàsquet va guanyar la lliga davant el Bilbao Biscaia Bàsquet.

Per tant, un excel·lent colofó per una temporada que no sé si serà la més llorejada de la història del Futbol Club Barcelona en els 112 anys d’existència, però sinó ho és, sense cap mena de dubte és de les millors.

Felicitats Barça i a superar els èxits la propera temporada 2011-2012.   

MICRORELATS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

El proper 18 de juliol serà “oficialment” el 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.

Per a commemorar l’aniversari, la Cadena SER ha convocat un concurs de microrelats de temàtica exclusiva sobre la guerra que es va produir a Espanya entre el 1936 i el 1939.

La cadena de Prisa pretén recollir en poques línies vivències i anècdotes que es van produir durant la guerra i que s’han transmès de pares a fills o d’avis a nets. En el meu cas, encara que el germà gran de mon pare i padrí de tots dos va estar a la guerra i després va formar part d’un “batalló de disciplinaris” per la zona d’Olesa de Montserrat, el cert és que mai me’n va parlar.

Qui sí que ho va fer va ser mon tio Leonardo, el pare dels meus cosins de França.

En diverses vegades mon tio ens va portar a veure alguns dels espais on va estar combatent. Per exemple em va explicar que la nit de la revetlla de Sant Jaume (24 de juliol) del 38, la nit en que l’exèrcit de la República va començar l’ofensiva amb la que s’iniciaria la batalla de l’Ebre, van arribar a les portes de Gandesa. Em va explicar mon tio que des de la seva posició podia escoltar el ball que s’hi celebrava a la capital de la Terra Alta.

També ens va portar fins Vilalba dels Arcs on una metralladora situada a dalt del campanar de l’església va fer una gran carnisseria a les tropes republicanes. Per aquella zona estiguérem buscant un pou on, mon tio, recordava haver calmat la seva set.

I, evidentment, per la zona de la Fatarella, el lloc on s’hi va estar més temps intentant aturar els atacs de l’exèrcit revoltat.

Sobre les vivències en aquest lloc, abans d’arribar al poble i no molt lluny de la carretera que puja de les Campusines, és d’on mon tio em va explicar més coses.

Fins ara, dues d’aquestes anècdotes les he fet servir per a participar al concurs de microrelats. Quan escric aquestes línies una d’elles està “penjada” de la seva pàgina web i, encara em balla pel cap una altra més, aquesta va passar a la zona de Vilalba.

No obstant, i salvaguardant les bases del concurs on s’hi diu que han de ser relat inèdits, quan els meus escrits ja no tinguin cap possibilitat de guanyar el premi de 600 euros, els publicaré al meu blog.  

(La foto està feta al límit de les províncies de Saragossa i Osca (front d'Aragó)                 

LA RÀPITA DELS ALFACS (Fotos fetes aquesta tarda amb el mòbil)

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA NIT DE SANT JOAN

Encara sento el “pum” dels coets. Els dies anteriors i posteriors a Sant Joan, però sobre tot la nit de la revetlla és quan més petards es tiren. Passa com a Sant Jordi amb els llibres i les roses.

A part de que els gossos s’ho passen fatal (si la meva gosseta Electra pogués parlar segur que ho podria explicar millor que jo), normalment el tro dels artefactes no va més enllà d’un ensurt o d’una simple molèstia.

Però com passa amb quasi tot, sempre n’hi de brètols que es dediquen a fer mal. Potser de forma inconscient (encara que per a la majoria de les vegades no ho crec), però cada any, després de la nit del 23 arreu s’hi poden veure desperfectes.

Avui a TV3 explicaven les sortides que havien fet els bombers per apagar focs a vegetació rural i urbana i també contenidors. És la “simfonia” de tots els anys.

A les fotos podeu veure l’estat com ha quedat el porter automàtic de casa nostra després de que algun energumen ni fes esclatar un coet. Van obrir la tapeta de baix (a la foto apareix tancada després de que ho fes la meva dona) A les altres fotos s’hi poden veure les restes dels petards que hi havia aquest matí al nostre portal.  

RIUS, REHABILITAT?

Segons informa la Veu de l’Ebre, Daniel Rius, el qui va ser durant molts d’anys regidor de l’Ajuntament d’Amposta i ma dreta de l’avui senador espanyol, podria ser el proper gerent del Consell Comarcal del Montsià de la ma de qui, amb tota probabilitat, serà investit nou president, l’alcalde de la Ràpita Joan Martín Masdeu.

A principis de la setmana passada el rumor (de fet encara no està confirmat) ja corria entre els treballadors del consell. De fet, ahir mateix, abans de llegir la notícia, ja li vaig avançar en privat a un regidor de Tortosa.

Si fem memòria, Rius ja va ser el primer gerent del Consell Comarcal del Montsià que es va crear aquest organisme l’any 1988. En aquell temps ell era regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El primer president era el llavors alcalde i ara senador espanyol.

L’ascens del senador espanyol va fer que Rius fos nomenat president de l’ens i ho va ser fins el 2003 quan un pacte entre PSC, ERC i ICV va donar la presidència a Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita que ho va ser durant uns dos anys aproximadament.

A part de regidories importants, com la d’Urbanisme, Rius va ocupar càrrecs professionals importants, com el d’advocat de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l’Ebre, d’on va ser-ne cessat quan va perdre tots els poders polítics. De fet ja feia anys que havia caigut en desgràcia dintre de CiU.

Ara, sembla ser, pot tornar a ocupar el càrrec de la ma del seu soci de bufet. Ah! Què no ho sabíeu? Efectivament, l’actual alcalde de la Ràpita i Rius ja fa anys que comparteixen despatx.

MOTIUS PER A INDIGNAR-SE

Avui, llegint el diari (el Periódico, ja ho sabeu; per cert, avui mateix ha renovat el seu format intern) he trobat força motius per a indignar-me. Sembla mentida que, després de totes les protestes que ha protagonitzat el col·lectiu “Democràcia real, ja! O 15-M si ho preferiu) encara hi ha polítics que no n’han aprés i segueixen com si res passés.

Primer titular: “L’alcalde de Mollet recula i no s’apuja el sou un 32 % aquest anys”. Josep Monràs (qui va seguir la sèrie de TV3 Ventdelpla no l’ha de confondre amb el personatge del mateix nom) pertany al PSC i si ho hagués segut per la protesta d’uns indignats, s’hauria apujat el sou un 32 %. Quasi res! Als uns ens el rebaixen i suggereixen una nova rebaixa, d’altres el tenen precari, congelat, etc. I el Monràs segurament volia donar exemple d’allò que no està bé... Crec que el partit, al menys, hauria de obrir-li un expedient informatiu.

Segon titular: “El fiscal acusa de frau al pilot Sete Gibernau i el propietari de RBA”. Aquest mereixen directament que els tanquin a la presó. A Sete se li reclamen 2,8 milions d’euros, una quantitat que necessitaria de molts “pencaires” per a poder-hi arribar. Amb aquest diners es podria fer, un nou col·legi o qualsevol altre equipament d’ús social. RBA és un grup editorial i el propietari deu de ser un altre “penques”. Com tants d’altres, evidentment. Difícilment us assalariat, sigui un treballador d’una fàbrica, un paleta o un funcionari podrà defraudar a l’erari públic ja que l’AEAT li té controlat fins al més mínim dels seus ingressos. En canvi, d’altres, només la Inspecció pot arribar a fer-li aflorar els diners que defrauda. Això si no els té en paradisos fiscals.

Tercer titular: “L’Eurocambra confessa els abusos dels diputats”. El que revela és un estudi intern que es va fer l’any 2008. Els eurodiputats, com tants d’altres càrrecs electes (fa uns mesos es va destapar la malversació que feien parlamentaris anglesos) aprofiten les seves assignacions complementaries per a pagar-se despeses que res tenen que veure amb l’exercici de les seves funcions (m’ha quedat bé i tot!)

Segurament que rellegint-lo encara en trobaríem uns quants més i ens donaria més motius per a la indignació.   

ELS INDIGNATS I LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL

La primera conseqüència de les mobilitzacions (i immobilitzacions) dels indignats és que el govern de la Generalitat vol posar “fil a l’agulla” per a reformar l’actual llei electoral. La reforma de la llei electoral va ser una de les assignatures pendents de l’anterior govern d’Entesa.

Per aquell que ho desconegui , a Catalunya regeix la mateixa llei electoral es va aprovar al seu dia per a regular els comicis d’àmbit nacional. És evident que per les característiques de la nostra nació caldria fer una llei específica.

Evidentment a l’hora de parlar de lleis electorals en podem trobar molts models. Com que no sóc un expert, no us en parlaré, simplement us diré que s’està pensant amb el model alemany.

La llei electoral alemanya, pel que van dir ahir, té dues urnes. La primera per escollir els representants de les diferents llistes i la segona (si no ho vaig entendre malament  per a reelegir els qui ja venien ostentant un càrrec.

No sé si és o no el millor dels models, però penso que el canvi de la llei hauria de ser molt més profund. L’altre dia, en una enquesta que feia el Periódico als seus lectors d’Internet, vaig dir que hauria que apostar per les llistes obertes i també per la representativitat “territorial”, es a dir, poder votar per vegueries.

Si bé en el primer dels casos, alguns experts s’hi mostren favorables i, tal vegada, la modificació en aquest punt no tindria gaires dificultats, el segon punt seria molt més controvertit.

L’actual govern de CiU no es mostra d’acord (de fet no s’hi ha mostrat mai) en la divisió territorial en vegueries.

La creació de les vegueries va fer-se en temps de la II República espanyola per part de la Generalitat de Catalunya de l’època. Franco les va suprimir i, fins ara, mai s’han tornat a reposar.

El curiós del cas és que hi ha una estructura política territorial (les delegacions del govern) amb competències sobre un territori “fictici”. Sé sap que són les quatre comarques de l’Ebre. O sigui, el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Però la “unió” d’aquestes quatre comarques no té cap mena de legalitat política.

Quan el govern d’Entesa va aprovar-ne la llei, l’oposició de CiU la va criticar i hi va votar en contra. Es va defensar de les crítiques del partit que donaven suport al govern dient que no els agradava. Ara que estan al poder l’han deixat pràcticament sense efectes. Una vegada més es demostra que CiU està en contra de reconèixer formalment les vegueries.

Les reivindicacions dels indignats m’han fet pensar quina podria ser una bona manera de donar veu al poble més enllà dels partits polítics. Llavors he recordat que ara fa 9 anys, en ple moviment anti-PHN, l’assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta volia presentar una moció al ple de l’ajuntament per a reclamar suport econòmic i logístic. No va ser possible fer-ho ja que el govern majoritari de CiU ho va impedir. Van tenir que ser els grups de l’oposició els qui van presentar la moció. Evidentment es va rebutjar.

Des del PSC també s’ha vingut reclamant, de forma insistent,  la possibilitat de donar veu al president de la Federació d’associacions de veïns de la ciutat. CiU també ho ha rebutjat.

L’alcalde d’Amposta a l’única persona que permet asseure’s als plens sense ser-ne regidor és a l’anomenada “alcaldessa” del Poble Nou, oficialment “representant de l’alcalde a la pedania del delta”. I ho dic així, perquè ara mateix no recordo haver-li sentit mai la veu a cap ple. És, com la resta de regidor, “la veu del seu amo”, es a dir, de l’alcalde. I aquest, a la vegada, tampoc farà res que se’n surti del guió. O sigui, que estigui beneit des de Barcelona.

LES RELACIONS CIU-PP O EL PEATGE D’UN SUPORT

La setmana passada llegia al diari digital “el Plural” que dirigeix el periodista català Enric Sopena que el PPC volia demanar a CiU que es tornessin a autoritzar les corrides de toros a Catalunya com a una de les condicions per a donar-los suport parlamentari.

Serà cert o no, el que està clar és que l’estabilitat del govern de CiU passa, ara com ara, pel recolzament del PP català i, el preu d’això no serà ni molt menys un xec en blanc.

De moment, la presidenta popular de Catalunya ja va demanar que el seu fill pogués rebre un ensenyament bilingüe. Es a dir, en català, però també en castellà. D’aconseguir-ho, és evident que el model d’ensenyament de català i tot el tema de la immersió lingüística se’n aniria en orris.

CiU podia escollir entre el suport dels populars o bé d’altres forces polítiques, com per exemple d’ERC. Les polítiques que es desenvoluparan durant la legislatura serien de signe totalment contraposat amb el suport d’una o de l’altra formació.

El govern d’Entesa (o el tripartit com els hi agradava dir als convergents) era, per definició un govern “nacionalista i d’esquerres”. En canvi, a l’actual govern “tripartit” (CDC, UDC i PP) no sé com qualificar-lo. De dretes? Segur. Nacionalista? CiU és nacionalista català, fins i tot, líders com Jordi Pujol s’han declarat independentistes i, el PP, en canvi, és nacionalista espanyol. Un “allioli” una mica difícil de lligar. Però als partits de la dreta els ha importat sempre més el poder que no les ideologies i està clar que governaran sense tants estralls com es van produir en les èpoques del governs de Maragall i Montilla.

De no ser així, ¿com s’entendria què un partit (el PP) que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut recolzat per CiU i que va sembrar la catalanofòbia arreu de l’estat espanyol, ara arribi a pactes de govern amb un partit que sempre s’autoproclamat el gran defensor del catalanisme polític?

El que deia, primer els interessos polítics dels partits i després els de la ciutadania de Catalunya.     

MAS SUGGEREIX TREBALLAR A TEMPS PARCIAL

La setmana passada, el president de la Generalitat Arturo Mas va fer una proposta per a mi sorprenent. Segons ell, els qui treballem hauríem de fer-ho a temps parcial, amb la consegüent disminució de sou, per així reduir l’atur.

Realment no sé si va ser una proposta seriosa i meditada la que fa ver el president o simplement una bajanada.

Quan es fa una proposta com aquesta hi ha que tenir en compte les diverses variables que s’hi poden trobar a tot col·lectiu. I els ciutadans de Catalunya en formen un d’uns 7 milions de persones i, entre les quals, n’hi ha un bon nombre que, afortunadament, treballem.

Però és evident que les remuneracions econòmiques i socials no són iguals per a tot. Dit això, i depenent dels ingressos, la majoria de la gent, viu al nivell que li permet el que guanya, però també per les despeses que té. Un exemple, una persona que guanya 30.000 euros anuals i s’ha de canviar el cotxe, se’n podrà comprar un de 20.000 euros (pagat a terminis) i un altre que en guanyi 100.000, segurament se’n comprarà un de 60.000. Avui en dia es força estrany que els ciutadà “mitjà” no estigui pagant un préstec (o dos) al banc. I as sobre, com és el meu cas, un fill que està estudiant fora. Si ara (amb el suo reduït) ja ens resulta prou difícil poder arribar a final de mes, que passaria si a sobre se’ns reduís encara més el sou...   

M’imagino que ell, el president, també està disposat a “treballar a temps parcial” i reduir-se el sou en la mateixa proporció que les hores que no dedicarà a ocupar el seu càrrec. I com ell, tota la resta del govern (consellers, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, etc.)

Per tant, i per a compensar els meus ingressos i poder complir amb totes les obligacions que tinc, m’agradaria compaginar el meu treball amb el de President de la Generalitat o, si aquest no és possible, amb el de conseller o un altre alt càrrec. Sé que haver d’anar a Barcelona per tal de desenvolupar la meva nova activitat és una problema afegit i que s’hauria de solucionar. Però fins i tot per això tinc la solució. Al territori també hi ha membres del govern: delegat territorial, delegats dels diferents departaments. Segur que a l’amic Jordi Borràs, president de l’IDECE no l’importaria compartir amb mi el seu càrrec.

Una mica més de rigor a l’hora de fer propostes i, sobre tot, que siguin viables.  

FELICITATS A “DEMOCRÀCIA REAL, JA!”

Després de les manifestacions  dels col·lectius d’indignats  fetes ahir diumenge a diferents ciutats de Catalunya (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa...) i arreu de l’Estat espanyol, on, el civisme va ser el comú denominador de totes elles, toca felicitar-los de forma totalment sincera.

Per tant, a tot el COL·LECTIU D’INDIGNATS, FELICITATS.

Aquest és el camí a seguir, però tenim en compte que és llarg i que s’han de fer propostes concrets i no està sempre ancorats en la protesta permanent.

Només un toc d’avís. He escoltat que ara, un dels objectius és convocar una vaga general. Només una pregunta? A qui i a quants representa el col·lectiu? Jo no la contestaré.

Ara per ara només poden convocar vaga els sindicats. Per tant, fins que no es canvien els fonaments de l’actual estat de dret, el col·lectiu con a tal no pot convocar vaga.

Dues opcions: la primera constituir-se legalment a manera d’un sindicat o obtenir el suport d’algun dels sindicats d’aquest país. La qual cosa els faria entrar en un “sistema social” del que de moment, pareix que es vulguin mantenir apartats.