dilluns, 18 de febrer del 2013

8è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DELS DELTA II











Joan Rosell (CEOE) rebuzna de nuevo contra los funcionarios

La CEOE se perfila como el mayor enemigo de los empleados públicos. Mucho me temo que pretenden asaltar la función pública (y con ello la vida de sus empleados)para ir privatizando cada departamento, sección, negociado…

  Algo que no debe extrañarnos en una organización rémora para la economía y refugio del fraude fiscal.
Así, hace unos días, el actual presidente rebuznó de nuevo contra los trabajadores públicos pidiendo que se vayan a casa “con un subsidio para no gastar papel y teléfono”.
   Algo que no debe extrañarnos, pues posiblemente este individuo ha lanzado un globo sondo sobre los propósitos del actual gobierno. Es decir, trocear poco a poco la Administración para entregarla en manos de “empresarios” (es  un decir) y que, de este modo, los “empresarios” puedan mantener un tren de vida que les niega su falta de talento e innovación.
   Por cierto, el anterior presidente de esta nociva organización está en la cárcel y el vicepresidente actual investigado por presuntos pagos en negro que, de resultar probados, conllevarían la comisión de delitos societarios, fiscal y contra los derechos de los trabajadores.

La gran empresa española, una lacra subvencionada que apenas genera empleo… y defrauda a gran escala
Como ya hemos comprobado las declaraciones e intenciones del alto sector empresarial constituyen una auténtica declaración de guerra contra los funcionarios.
  Negarlo equivaldría a esconder la cabeza en la tierra al modo de los avestruces. Desgraciadamente, los empleados de la Administración no terminan de hacerse eco de la guerra abierta y sucia que una parte del gran capital les ha declarado.
   Pero tan nocivo como lo anterior es el hecho de que, en nuestra nación, los grandes empresarios han constituido, en general, una insufrible lacra. La historia está ahí, para quien quiera consultarla. Comparar la gran empresa española con sus homólogos alemanes, franceses o ingleses solo provoca sonrojo y asco. Se autodenominan liberales, pero solo para exigir menos regulación y control en sus actividades.
   “Curiosamente”, su liberalismo se volatiliza a la hora de exigir millones de euros en subvenciones y regalos fiscales… ¡qué grandes empresarios los que necesitan del dinero público para sacar adelante sus empresas privadas!
   Y la desfachatez no decrece, al contrario: además de lo anterior, constantemente reclaman nuevos regalos fiscales, así como regulación (ahora sí) de precios que les permita competir con las mercancías importadas.
   De este modo, los presupuestos generales del Estado han llegado a asignar más de 30.000 millones de euros /año (sí, han leído bien, más de 30.000 millones / año) en subvenciones al sector empresarial privado.
   Miles de millones que no sirven para generar empleo (el porcentaje de empleo creado por las grandes empresas, como veremos, resulta irrisorio, casi residual) y que se arrancan de las nóminas de los empleados públicos, las medicinas de los pensionistas, las becas escolares, la calidad educativa, los servicios de extinción de incendios, las pensiones, la dependencia, la innovación, la investigación científica… Por si lo anterior no bastara, exigen constantes rebajas de impuestos: los suyos.
Un fraude empresarial por encima de nuestras posibilidades 
   Los datos que a continuación expongo resultan intolerables.
   Según evidencia GESTHA (Asociación de Técnicos del Ministerio de Hacienda) el fraude fiscal en nuestro país se sitúa en torno a los 90.000 millones de euros/año (han vuelto a leer bien, y en esta ocasión lo reproduciré en letra: noventa mil millones de euros al año).
   La cifra se obtiene mediante un sencillo cálculo entre el porcentaje de “presión” fiscal y el PIB.
   Pues bien, aproximadamente el 75% de ese de fraude, como sigue informando GESTHA, lo perpetran empresas agrupadas en la CEOE.
   La cifra de robo a las arcas públicas es tan mareante (15.000.000.000.000 de las antiguas pesetas. En letras: quince millones de millones) que su magnitud, al igual que las distancias del universo, solo puede entenderse mediante ejemplos. Veamos…

Un fraude equivalente a más de sesenta veces el presupuesto total del Ministerio de Justicia
  El presupuesto total del Ministerio de Justicia se aproxima a los 1.500 millones de euros al año. O, dicho de otro modo, la ratería empresarial de las arcas públicas equivale a más de sesenta veces el presupuesto de dicho Ministerio.
   En otras palabras, quienes arremeten contra “el inasumible gasto de funcionarios”, “los privilegios de los empleados públicos” y demás salmodias del catecismo neocon, son responsables, por activa o pasiva, de un agujero negro fiscal que nos obliga a emitir deuda pública para financiar los servicios públicos. Algo que no sería necesario si esos mismos sujetos cumplieran con sus obligaciones tributarias. Y eso a pesar de que la normativa tributaria es increíblemente benévola con las grandes empresas y fortunas, como veremos en breve
   Esa deuda pública,  en gran parte consecuencia del fraude de las grandes empresas, se pagará luego con intereses, lo que nos sitúa ante el “acoso de los mercados” y obliga a los “dolorosos recortes” y “ajustes duros pero necesarios” pues “no queda otra” y “es lo que hay”… ¿cabe mayor desvergüenza?
Y ya puestos, ¿algún día los "heróicos" antidisturbios tendrán la suficiente dignidad para dejar de proteger a todas estas heces sociales y recordar que ellos también son trabajadores... funcionarios para  más detalles?

diumenge, 17 de febrer del 2013

EN SUPORT DE LA NÚRIA VENTURA



Divendres un alcalde del PSC del territori em va dir:
-Has vist el titular de la Veu de l’Ebre?
Davant la meva resposta negativa, me’l va explicar:
-Demanen la dimissió de Núria Ventura, però una vegada llegeixes la notícia a l’interior te’n adones que només és Tortosa.
La meva resposta va anar en un altre sentit:
-Ja saps que d’aquí dos anys quan es tornin a fer les municipals, haurem d’anar amb marques blanques? Serà difícil fer llistes amb les sigles del PSC... 
Intueixo que d’aquí a dos anys, del PSC només quedarà el record dels bons i mals temps. Al menys, es clar, que algú hi posi remei, però sembla que, en aquests moments, la bogeria ha recalat en bona part dels seus dirigents i també militants.
Em sembla del tot inversemblant l’actitud d’algun dirigent territorial vingut a menys. Mentre el Primer Secretari del Partit estava per passar pàgina quan al parlament hi van haver 5 diputats díscols que van trencar la disciplina de vot (entre ells Núria), gent del territori enfrontats amb ella des de fa temps, li demanen la dimissió.
Voldria recordar que Núria Ventura va ser la guanyadora en el darrer congrés territorial celebrat, com aquell que diu, només fa uns mesos i que no fa gaires dies, primer a una reunió, diguem que informal a Flix i després a un Consell de Federació al Pinell de Brai, les tesis de Núria van sortir-ne reforçades.
Per això vull llançar la següent pregunta: Quina legitimitat tenen els que li demanen la dimissió?  
Tal com explica la mateixa Veu de l’Ebre, els enfrontaments entre Tortosa i Ulldecona venen de lluny. Tortosa durant dècades van voler i no van poder. El control que exercia Jaume Antic sobre la majoria del territori i la manca d’un lideratge clar a Tortosa, feien impossible que des de la Capital del Baix Ebre es pogués practicar un centralisme polític socialista igual com s’ha fet històricament en la majoria de les àrees socials i econòmiques.
Però un dia els socialistes tortosins van veure la llum i van trobar el líder que estaven buscant des de feia temps. Paradoxalment, aquest líder va ser fitxat d’un altre partit i sempre m’he preguntat si hauria acceptat canviar-se de jaqueta de no ser el futur polític tan esperançador que sé li obria davant seu.
En canvi Núria va néixer al si d’una família socialista. Sa mare, Marisa, va ser una de les primeres regidores d’Ulldecona.
Potser per als qui no coneguin massa la situació, els pot estranyar que el meu bon amic Joaquín Paladella, alcalde de Batea (i candidat a la Primera Secretari territorial en el darrer congrés), també estigui dintre del grup dels qui li demanen la dimissió com a diputada a Núria. Però jo que si conec la situació, us diré que, en política, sovint els favors es paguen. Qui va ser el que li va obrir les portes del PSC  a l’alcalde de Batea? Evidentment cal mirar cap a Tortosa i potser llavors s’entendran moltes coses de les que estan actualment.
Per als socialistes tortosins, Paladella és un home proper. Per a mi, a part d’amic, es tracta d’un home utilitzat en benefici d’una idea del socialisme que, no és (i això ho vull remarcar) la que domina a les nostres terres. 
Ser socialista no és incompatible amb el dret a decidir i, si voleu, amb voler la independència de Catalunya si això significa el millor per als catalans.  Això si, no volem anar de la ma d'uns independentistes de pacotilla que han pujat al carro per a perpetuar-se al poder i controlar des d'allí el nostre país com si fos la seva finca. Aquells que volen que confonguem Catalunya amb el seu partit. NO!    
 
ANIMS NÚRIA!      

8è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DELS DELTA I











STOP LLEI WERT

Al voltant de la LOMQE: El funcionament dels centres.

Un dels aspectes més destacats de la nova llei és la possibilitat que els centres s'especialitzen, adoptant cadascun d'ells una determinada “estratègia”. Així, un centre pot optar per ser un “centre d'excel·lència” mentre un altre pot especialitzar-se en atendre alumnat amb dificultats d'aprenentatge o d'integració social. Però .. qui i com prendrà aquestes decisions “estratègiques” i, en general, com serà la manera de funcionar dels centres?. Curt i ras: serà el director/-a qui decidirà sobre aspectes bàsics de funcionament del centre. Les atribucions del director ultrapassen, i de molt, les que li atorga l'actual marc legislatiu. Això por afectar aspectes tan importants com ara:

1) L'admissió d'alumnes, que ara depenia del Consell Escolar Municipal i venia determinada per uns criteris públics i transparents.
2) Els ensenyaments que ofereix el centre: matèries optatives, cicles formatius, etc.
3) Participació en programes educatius: el centre pot veure's abocat a participar en programes que poden interessar al director i l'administració però que no aporten res al seu entorn social o que es fan sense l'aprovació i implicació dels professors.
4) Captació de recursos econòmics: per exemple decidint, de manera unilateral, el lloguer de les instal·lacions del centre sense haver de retre comptes ni demanar permís a pares, AMPA, Consell Escolar, etc.
5) La contractació de personal interí: amb l'argument de que un aspirant s'ajusta més a un determinat programa s'obre la porta a l'arbitrarietat i a l'amiguisme.

Tradicionalment, aquestes decisions bé s'han pres sobre consensos més amplis o bé han vingut regulades per normatives objectives (borses de treball, per exemple).

I si el director tindrà tant de poder,... qui decidirà qui ocupa aquest càrrec?. La resposta: l'Administració. Efectivament, l'esborrany de llei augmenta de manera substancial la quota de participació de l'Administració en el procés de designació de director, de manera que és pràcticament impossible que resulte triat un director que no siga “afí” a l'Administració.

No volem defensar a ultrança el sistema actual de funcionament dels centres, que té les seues deficiències. Però estem convençuts que l'alternativa que el ministre Wert planteja no resultarà, de cap de les maneres, en una millora.

Per últim, hauríem de reflexionar tots sobre la profunda contradicció en la que aquest projecte de llei incorre. Així, d'una part, es lloa contínuament l'autonomia dels centres com un dels principals factors que pot determinar la millora de la qualitat dels ensenyaments que s'hi imparteixen´. Però per una altra part, l'exercici de gran part d'aquesta autonomia recaurà sobre una única persona i, indirectament, sobre la pròpia Administració. En la pràctica, això fa que qualsevol defensa de l'autonomia dels centres no passe de ser només una declaració més o menys solemne però buida de tot contingut real.

Assemblea deL Professorat Baix Maestrat contra les retallades

dissabte, 16 de febrer del 2013

LES FOTOS DEL DIA 16-02-2013



Avui al Casal s'hi ha fet l presentació de l'Assemblea Nacional de Joves Independentistes (ANJI) Fins aquí, perfecte, però com veureu a la següent foto, l'acte estava patrocinat per l'Ajuntament d'Amposta. 
És que tal vegada són cadells convergents? 









UNA D’ESPIES

Durant els darrers dies (fins i tot setmanes) un dels temes que més han aparegut als diaris, és tot l’enrenou de la exnovia de Jordi Pujol Jr i la seva revelació de que, presumptament, el fill del President de la Generalitat evadia diners a Andorra.
Imagino que casos com aquest en passen molts més dels que surten a la llum, però que tinguin connotacions polítiques i intervenció de detectius, el cert és que són més propis d’una novel·la negra que no d’un fet real. Però ja sé sap que, de vegades, la realitat supera la ficció.
Un amic que resideix a Canàries em preguntava la meva opinió sobre tot aquest afer i li vaig dir que em superava. Certament no entenc que tenen que veure el PSC, el PPC i l’exnovia del fill gran de Pujol. Un dels dos partits amb Victòria Álvarez (que així es diu l’ex del fill de Pujol) ho veig molt més factible. 
 
Els mitjans de comunicació van voler involucrar José Zaragoza, secretari d’organització del PSC en els temps de Montilla com a responsable d’haver ordenat les escoltes al restaurant la Camarga de Barcelona on es varen trobar les dues dones. Be, segueixo dient el mateix: la situació em supera i no encerto a veure les connexions que hi poden haver.
Dit això, ahir divendres, un conegut des de fa molts d’anys, em va cridar i a cau d’orella em va dir que qui pot sortir-ne parada de tota aquesta situació és l’Alicia Sánchez-Camacho. Em va dir que per Barcelona s’està dient que darrere de la política del PPC podria haver tota una trama corrupta (una altra!) i que per això, com pensa que la millor defensa és un bon atac, hauria pres la decisió de presentar diverses querelles.
Fins ara, els populars catalans, que no han tingut massa càrrecs institucionals, treuen pit dient que no han estat relacionats en cap cas de corrupció política. Fins ara...
Ja sabeu que els casos de corrupció són directament proporcional a les responsabilitats polítiques que tinguin.  

Per a saber més del tema, llegiu el Triangle      

7è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA II













¿Conoces la historia de Falciani?

Era un alto empleado del HSBC en Suiza que se vio sorprendido por una inusual entrada de importantes capitales que eran borradas casi inmediatamente por un programa llamado Hexagon, que no dejaba rastro. Intrigado por algo tan extraño incluso para Suiza, rastreó el asunto y grabó en un CD 130.000  nombres que entregaría a Christine Lagarde, entonces ministra de Finanzas de Francia. Con excelente criterio, Christine clasificó las personas por países e hizo llegar las listas correspondientes a los presidentes de Gobierno respectivos. La lista de españoles, presuntamente con 659 notables entre empresarios, banqueros y políticos de todo signo, se la entregó a Rajoy. Todos los países excepto Grecia y España hicieron pública la lista y crujieron fiscalmente a los susodichos. Falciani tuvo que salir de Suiza, ya que la violación del secreto bancario es un delito muy grave. Vino España –¿por qué a España?, ¿acaso tenía nombres que pensaba que garantizaban su seguridad?–, donde fue detenido y encarcelado en Gerona.


Falciani se mostró dispuesto desde el principio a colaborar con las autoridades españolas y parece que lo hizo a tope, ergo aparte de la lista de Rajoy tiene que existir otra. El Gobierno suizo pidió la extradición, pero esta no ha sido concedida y
ahora está en libertad provisional. Huelga decir que el Gobierno suizo está que fuma en pipa con el español y ha paralizado sine die cualquier entrega de información. Y la pregunta es: ¿Por qué no publican la lista? ¿A quiénes están protegiendo? Y no estoy hablando de las de más de 30.000 personas que se acogieron a la amnistía fiscal de buena fe, una lista que ningún Estado de derecho puede publicar como pide la izquierda radical, ya que destruiría el último vestigio de seguridad jurídica en España si es que queda alguno. Estoy hablando de los 659 notables de la otra lista, que si son verdad la mitad de la mitad de los nombres que se comentan, la casta política y las otras están acabadas. Rajoy tiene la obligación de publicarlo como todo el mundo civilizado. Es más: exigimos que lo haga ya.  

¿Qué hizo Mariano con la lista Falciani?
 

¿Se la entregó a la fiscalía anti corrupción?
 

¿Se la entregó a los inspectores de Hacienda?
 

¡Noooooo! Concedió una amnistía fiscal.
 


Para saber més sobre Falciani, clica AQUÍ.

divendres, 15 de febrer del 2013

LA RESPONSABILITAT D’ERC



El govern de la Generalitat ja ha fet públic que, per aquest any, es tornarà a treure una paga extra, la qual cosa significa una nova retallada de sous públics de, aproximadament, un 7 %. Els indicats han dit que els treballadors públics de Catalunya han perdut, des de 2008, un 25 % del sou entre retallades i congelacions.
Durant dos anys (2011 i 2012) la federació de CiU governava en solitari la Generalitat i van prendre pel seu compte i risc les mesures que van considerar més adients en cada moment, entre elles l’acomiadament de treballadors, la reducció de jornada (i sou) als interins i la retallada de sous generalitzada per a tots els treballadors públics: funcionaris, interins i laborals.
Abans de les passades eleccions, sembla ser, que per Barcelona es demanava que no es votés a CiU, precisament, com a càstig a la seva política de retallades.
Però ara CiU i ERC van de la ma per al bo i per al dolent. Encara que ERC no va entrar al govern per decisió pròpia, si que, des del Parlament, es dóna suport a CiU i a la totalitat de les seves polítiques.
Mentrestant, el bon jan de Junqueres (crec que així el qualificava l’altre dia el Jaume Reixach, el director del Triangle) està fent de cap de l’oposició i de soci del govern, en una situació molt insòlita.
La situació entre Mas i Junqueres (o CiU i ERC) és com la del torero que li ensenya la muleta al bou (sabeu que també sé li diu en l’argot taurí engany) per a portar-lo al seu terreny. Per a que m’entengueu, amb la promesa de la consulta d’autodeterminació, ERC assumeix totes i cada una de les decisions que pren el govern de Mas, incloses les retallades de sous als treballadors públics de la Generalitat. És la realitat pura i dura encara que no els agradi.  
Ara bé, sembla que hi ha qui se’n ha sabut sortir molt ben parat a l’hora de burlar la supressió de la paga extraordinària. Hi ha qui no cobra pagues, bé si, el que passa és que les cobra prorratejades a les 12 nòmines mensuals. D’aquesta manera, fins ara, l’han seguit cobrant sense que la majoria dels ciutadans se’n adonin.
Sembla ser que entre aquests col·lectius es troben els regidors de l’Ajuntament d’Amposta que cobren un sou públic. Mentre als funcionaris i resta de personal se’ls hi va aplicar la normativa estatal, els regidors de l’equip de govern que no cobren per assistències, van cobrar la paga extra de desembre.          

7è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I











EL ARTÍCULO DE MIGUEL ANGEL AGUILAR BORRADO DE EL PAÍS

Ayer [6.2.2013] desapareció un artículo de M.A. Aguilar en el País, en el que se hablaba de los ingresos de Rajoy. Se ha escrito al defensor del lector del diario. Hoy ya ha desaparecido también de la caché de google, donde podía leerse hasta hace unas horas.

Aquí el contenido íntegro del artículo:

TÍTULO: Rajoy debería contestar a algunas cuestiones relevantes que permitirían confirmar su desprendimiento y su entrega sacrificada a la política

Miguel Ángel Aguilar 5 FEB 2013 - 00:03 CET

La intervención del presidente del Gobierno y del PP, Mariano Rajoy, ante el comité ejecutivo nacional de su partido el pasado sábado, 2 de febrero, ha agravado la situación en que se encuentra el caso Gürtel-Bárcenas. Primero, por el formato elegido de máximo blindaje y mínima credibilidad. “Quiero”, dijo el presidente, “que en este asunto operemos con la máxima transparencia, el máximo rigor y la máxima diligencia”. Pero a continuación las maneras venían a desmentirle. Porque de las ruedas de prensa sin preguntas, lo que Esteban González Pons, vicesecretario del PP, llamaba notas de prensa audiovisuales, se ha pasado a un escalón superior. Ahora, los periodistas han dejado de ser testigos, ni siquiera comparten lugar con el compareciente. Recluidos en otra sala, solo les llega una señal de televisión realizada por los servicios del partido. Una cámara fija ofrece el plano único del presidente Rajoy, que lee en un atril. Pero nadie ajeno al comité ejecutivo nacional pudo dar fe de cómo sucedió.

Segundo, porque si Rajoy proclama nada tener que ocultar, no temer a la verdad, no haber venido a la política ni a ganar dinero ni a engañar a Hacienda; ser a los 23 años, en 1978, Registrador de la Propiedad con una plaza; ganarse muy bien la vida; ingresar más dinero en su profesión que como político; haber venido a la política perdiendo dinero porque para él, el dinero no es lo más importante en esta vida; todas estas protestas nos obligan a reclamar que se muestre "con máxima transparencia, máximo rigor y máxima diligencia" toda su trayectoria como Registrador. Por eso, queremos saber, por ejemplo:

1.- Si es cierto que siguió disfrutando de los beneficios del Registro de Villafranca, provincia de León, y de Padrón, provincia de la Coruña, cuando fue elegido diputado al Parlamento de Galicia en 1981, director general de Relaciones Institucionales de la Xunta en 1982.

2.- Si al concursar voluntariamente y obtener en 1982 el registro de Berga en el Pirineo catalán, contraviniendo entre otras la obligación de residir en la localidad donde tiene su sede el Registro, continuó obteniendo ingresos de esa plaza, que se encuentra a más de mil kilómetros de Pontevedra, ciudad donde seguía teniendo su residencia efectiva y sus responsabilidades políticas como concejal del Ayuntamiento, presidente de la Diputación y Diputado al Congreso desde 1986 y vicepresidente de la Xunta en 1987. Porque si Rajoy como político concursaba buscando mejores plazas y figuraba como registrador en activo, debemos saber cuánto cobraba de sus cargos políticos y cuánto recibía de los registros.

3.- Si es cierto que nunca solicitó la declaración de compatibilidad del Ministerio de la Presidencia, a que estaba obligado por la Ley de Incompatibilidades de los funcionarios públicos, porque en ese caso alardear de ser persona escrupulosa con el cumplimiento de la legalidad resultaría excesivo.

4.- Si los registros de Elche y Santa Pola, que solicitó y le fueron adjudicados en sucesivos concursos, los atendió alguna vez personalmente, cuánto cobró hasta 1990 y si simultaneaba esa tarea con otras responsabilidades políticas.

5.- Si, cuando a partir de marzo 1990 pide que se le declare en servicios especiales y su plaza en Santa Pola, queda encomendada a su buen amigo Francisco Riquelme, titular del Registro de Elche, esa designación a título de "sustituto accidental permanente", era la que correspondía según el cuadro legal de sustituciones de la Dirección de Registros y del Notariado.

6.- Si a partir de ese momento y siguiendo ejemplos acreditados se repartía al 50% los beneficios del Registro de Santa Pola con el sustituto que le hacía el trabajo.

7.- Si después 1998 a partir de algunos cambios legales, aprobados en el Consejo de Ministros donde él se sentaba, los beneficios del Registro de Santa Pola se han partido entre el amigo Riquelme y el Colegio de Registradores al 50%.

Son cuestiones relevantes porque permitirían confirmar cuanto es el dinero perdido de Mariano Rajoy y evaluar su desprendimiento y su entrega sacrificada a la política, sin atender a las pérdidas que ese afán de servicio le acarreaba. Se impone despejar de manera indiscutida la incógnita y los malos pensamientos de quienes sostienen que en el caso de Rajoy mas que renuncia hubo pluriempleo. De momento, en la Declaración de Actividades presentada en el Congreso de los Diputados el 1 de diciembre de 2011 el punto segundo "Ejercicio de la función pública o de cualquier puesto al servicio de una Administración Pública" figura en blanco y tampoco especifica la Administración para la que presta sus servicios, ni si ha solicitado el pase a la situación de servicios especiales o equivalente

M.A. Aguilar

dijous, 14 de febrer del 2013

PERQUÈ NO ÉS EL MATEIX, RAJOY DIMISSIÓ!

Durant la sessió de control al govern del PP, el cap de l’oposició li va demanar la dimissió al president de l’executiu. Vagi-se’n Sr. Rajoy! Potser Rubalcaba no li va dir així, però l’efecte és el mateix.
Quantes vegades li va demanar Aznar a González que se’n anés? Quantes vegades més li va demanar Rajoy a Zapatero? I, finalment, quantes vegades li haurà de demanar Rubalcaba a Rajoy?
Quan un governa i cada dia li surten casos que desacrediten el seu partit i part del seu govern, la tendència és aferrar-se al càrrec com aquell moribund al qui només li queda un alè de vida.
Per què hi ha tanta diferència entre estar a l’oposició o estar al govern? Els polítics haurien de ser molt més conseqüents i actuar amb el mateix criteri sense importar en quina situació es troben.
El cas Bárcenas ha estat un torpede a la línia de flotació del PP. Un PP que, des del primer dia va incomplir la totalitat del seu programa (potser caldria parlar més de promeses electorals que d’un programa en si) i que s’ha dedicat a governar per als seus col·legues desprestigiant la resta dels mortals. Per una part al sector bancari culpable, en gran part, de la crisi financera que estem patint i per l’altra als grans defraudadors decretant una amnistia financera sense precedents. Segons sembla gràcies a aquesta amnistia fiscal, molts dels imputats en el cas Gürtel i altres trames corruptes han pogut regularitzar els seus compres. Insòlit!  
Gràcies a les darreres informacions aparegudes i que també posen en evidència la forma com el PP tapa les seves vergonyes, s’ha sabut que Bárcenas va estar en la nòmina de Gènova fins el passat desembre, poc abans de que es destapés el tema dels comptes a Suïssa en nom de l’extresorer.
Però tot això sembla que no són motius suficients per a que Rajoy plegui. I a sobre, s’atreveix a dir-li a Rubalcaba que no està legitimat per a demanar-li una cosa així.
A Rubalcaba sé li pot retreure que ha format part dels governs de González y Zapatero amb les implicacions que això pot tenir. Però tot és molt discutible. A més, fins el que jo sé, Rubalcaba no ha estat imputat en cap cas de corrupció.
Per tant, no s’entén que la resposta que li va donar ahir Rajoy a Rubalcaba quan aquest li va demanar la dimissió fos: Vostè no està legitimat per a fer-ho.  
Llavors, si el cap de l’oposició que (en teoria) representa a diversos milions de ciutadans que van votar l’opció política que representa, no està legitimat, segons Rajoy, qui hi estaria?
No sé si jo ho estic o no, perquè com a ciutadà d’Espanya (mentre segueixi tenint un DNI espanyol) em crec amb el dret d’opinar lliurement sobre qualsevol tema que m’afecti, per tant, i reconeixent anticipadament que tampoc atendrà la meva petició, dirigint-me a Rajoy com a President del govern d’Espanya (per a que no porti a confusió), li demano:
VAGI-SE’N SR. RAJOY! DIMITEIXI JA!!