LA FOTO DEL DIA 27-12-2013

Al restaurant la Brasa del carrer Mestre Sunyer d'Amposta han col·locat una terrassa inspirada en el pont penjant d'Amposta.

La pregunta descartable

Manuel Cruz -catedràtic de filosofia-

Els partits que recolzen el procés sobiranista a Catalunya acaben de donar a llum un concepte que, fins on arriben els meus coneixements politològics, suposa tota una novetat en la història de les idees polítiques. Em refereixo al que bé mereixeria ser denominat com la pregunta descartable, amb una especificitat que va més enllà del fet que pogués ser una pregunta d'usar-i-llençar per ser, directament, una pregunta d'anunciar-i-llençar.
En efecte, al cap de pocs dies d'haver-se fet públic l'anunci de la pregunta, amb gran eufòria per part de les forces polítiques que la recolzen (gairebé tanta com estupor entre sociòlegs electorals, juristes i altres professionals especialitzats en aquest tipus d'assumptes), els ciutadans de Catalunya ens vam veure sorpresos per la notícia que existeixen almenys ¡tres! interpretacions sobre el recompte (de fet, una sola força política, ERC, ha arribat a defensar dos sistemes totalment diferents, als quals s'hauria de sumar el defensat per ICV). Interrogat sobre aquest tema, al president de la Generalitat no se li va acudir millor resposta que «importa votar, no com comptarem». Però el que realment converteix en descartable la pregunta és el fet, reconegut tant per Mas com per alts dirigents d'ERC, que en realitat aquesta és una pregunta «per negociar», amb uns termes que podrien variar, fins i tot substancialment, en el cas que es rebés de Madrid alguna contraoferta atractiva, digna de ser presa en conside­ració.
Últimament els nostres polítics han adquirit el costum -desafortunat, segons el meu parer- d'expressar-se davant la ciutadania com a jugadors de pòquer, que mostren o amaguen el seu joc, llancen apostes, aguanten l'envit o deixen passar les cartes que se'ls ofereixen perquè creuen que tenen una bona mà. El més desafortunat del costum té a veure amb els supòsits que s'insinuen a través d'aquest llenguatge. Ja coneixíem l'afició d'Artur Mas a aparèixer com el jugador solitari que es juga en una partida el destí de tot un poble. Ho va fer amb Zapatero pactant en privat el text de l'Estatut; ho va intentar amb Rajoy una tarda de setembre del 2012 (amb un resultat tan desastrós com aclamat a la plaça de Sant Jaume), i ara sembla que desitja perseverar en el mateix camí (en algun lloc he llegit que ja havia demanat una cita secreta amb el president del Govern central).
Però potser encara més important que això sigui el desdeny per la deliberació i el debat polítics que subjau en un llenguatge com aquest (en el fons, de tafurs). Ja ni tan sols de cara a la galeria es parla d'aportar raons, d'obrir una discussió pública, de confrontar plantejaments o de persuadir els interlocutors. Sembla com si tots estiguéssim al cap del carrer pel que fa a descreure d'aquestes pràctiques i sabéssim que del que realment va la cosa és de «no ensenyar als nostres adversaris les cartes», «no anticipar els nostres moviments a l'espera de veure els seus» i altres expressions anàlogues, utilitzades profusament per Artur Mas en la seva entrevista de dilluns passat a TV-3. I encara que es referia explícitament «als nostres adversaris», tot el que afirmava és el que en realitat es predica dels enemics. Als quals, en última instància, s'ha d'acabar derrotant (¿o és que en les partides de cartes es negocia el resultat?).
La pregunta, finalment, era només una carta més, ara queda clar. Torna a repetir-se un fet que ja es va donar en el passat, quan els parlamentaris catalans que van elaborar la primera redacció de l'Estatut, després de persuadir la ciutadania de com d'irrenunciable resultava tot el que s'havia aprovat al Parlament de Catalunya, van passar a reconèixer l'endemà que, en realitat, era un text sobredimensionat en les seves reivindicacions per poder negociar en millors condicions a Madrid. Establien així les bases per a una desafecció col·lectiva que, després del pas del text estatutari pel Congrés, va quedar certificada amb el resultat del referèndum a Catalunya (tan significatiu políticament fins i tot com la sentència del Constitucional). En aquell moment, Jordi Pujol va dibuixar el balanç global de tot el que va passar amb unes paraules que semblen agafar intensa actualitat en els últims mesos: «Ni hem agradat ni ens hem agradat».
No pretenc relativitzar ni restar importància a tot el que està passant, sinó més aviat cridar l'atenció sobre el que, segons el meu parer, constitueix una severa falta de responsabilitat dels nostres representants, que, en la seva mal­aptesa, no han tingut millor ocurrència que abocar la ciutadania catalana a una disjuntiva endimoniada: o allunyar-se, fatigada, d'una classe política que viu tancada en la seva pròpia joguina, o il·lusionar-se amb un procés que aquesta mateixa classe política reconeix, en privat, que no té sortida. ¿Aquesta vegada sí que s'agraden vostès?

PP, CiU: DIVORCI DEFINITIU?

Sabeu que és al·lucinar en colors? Per a mi veure l’actitud de Mas, CDC, Rajoy, l’Alicia Sánchez Camacho, el PP i tants d’altres.

Històricament, les relacions entre el PP i CDC han estat d’amor/odi, pactant i presentant recursos sempre que els ha interessat.

Recordeu el Pacte del Majèstic? Recordeu quan Mas va anar al notari a escenificar que no pactaria més? Recordeu com va caure el darrer govern de Felipe González?...

Era l’any 1996 quan Felipe González va haver de convocar eleccions anticipades al no poder aprovar els pressupostos per aquell any, ja que CiU es va negar a donar-los-hi suport davant la pressió exercida pel PP.

Aquell mateix any el PP va ser el partit més votat, però sense majoria absoluta, llavors, al hotel Majèstic, es va signar amb CiU un pacte d’estabilitat política que permetia els populars governar en tranquil·litat. Quan l’any 2000 el PP va treure majoria absoluta el pacte es va convertir en paper mullat.

Però Pujol continuava necessitant el PP a Catalunya per a seguir-se perpetuant. La pressió sobre el seu govern s’exercia, sobre tot, des de les Terres de l’Ebre era recolzada pels 3 grups del Parlament que un temps després signarien el pacte de govern del Tinell: PSC-CpC, ERC i ICV-EUA. En aquells moments tan durs per al pujolisme, el PPC li feia de crossa per a mantenir-lo al poder i, de pas, recolzava el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques.

Després d’allò, CiU s’havia de desempallegar de l’ombra del PP si volia tenir unes mínimes possibilitats de seguir governant. Llavors al gran estadista Mas, se li va ocórrer la idea d’anar al notari i signar que ell, mai pactaria amb els populars...  

Però l’any 2010 CiU tornava a tenir possibilitats de governar, ja que els partits que van conformar el Tripartit havien perdut l’hipotètica majoria absoluta. Per a ERC el record del govern d’Entesa encara era massa recent per arribar a un acord amb CiU i, per tant, Mas va optar per la solució més fàcil, per aquells que menys condicions: el PPC.

Però la Diada del 2012 va trastocar-ho tot. De fet, feia mesos que les relacions entre CiU i el PPC s’havien refredat i l’avançament de les eleccions i la sintonia amb ERC van acabar espatllant-ho.  

L’Alicia mai li perdonarà a Mas les banyes que li va fer portar. Possiblement el cas del restaurant la Camarga de Barcelona podria anar per aquí, encara que per arribar a Mas es intentar burxar a la família Pujol.

Ara l’Alicia ha portat els pressupostos catalans per al 2014 al Comitè de Garanties Estatutàries, perquè creu que els diners pressupostats per a la consulta del 9 de novembre podrien no ser legals. Això, a la pràctica vol dir que, fins que no hi hagi dictamen, temporalment estaran en vigor els pressupostos del 2013 que, recordeu, són els de 2012, amb els perjudicis que això pot crear.

De moment, la mesura que volia adoptar el govern per a que no tallessin la llum a aquelles famílies que, per problemes econòmics no poden pagar el rebut, ja no es podrà portar a terme.

Però els populars, com va fer al seu dia l’Andrea Fabra al Congrés deu de pensar: Qué se jodan...  

I jo em pregunto: Aquesta vegada, el divorci entre CiU i el PP serà definitiu?

Ara podeu especular el que us doni la gana. Jo ja tinc la meva opinió.

Diez señales inequívocas de que España está viajando hacia el pasado

Strambotic

Iñaki Berazaluce

Dentro de un par de días haremos el balance de lo bueno y malo de 2013 y daremos la bienvenida a 2014. Por supuesto, ese guarismo no es más que una convención que parte de la errónea idea de que la flecha del tiempo viaja del pasado al futuro, cuando los hechos se empeñan en demostrarnos que llevamos una buena racha embarcados en un viaje hacia el pasado… trufado de breves empellones camino de un futuro distópico.
El viaje al pasado no es como lo imaginó H.G. Wells en ‘La máquina del tiempo’, accionando una palanca para acudir a un año en concreto, sino más bien fraccionario, imprevisible y caótico, de modo que cada vector de la realidad nos traslada a un punto inopinado de la línea espacio-temporal, bien a 1986 (con la Ley del Aborto Gallardón), a la década de los noventa (el retorno de los móviles-ladrillo) o a la mismísima Edad Media, con la llegada del capitalismo feudal.
Calentarnos con leña… ¡o velas!

Volvemos a… 1948
Seguramente últimamente hayas visto en tu muro de Facebook un vídeo que enseña cómo calentar la habitación con cuatro velitas de Ikea y un tiesto, por el módico precio de 18 céntimos al día. Este viral invernal sería sólo una simpática anécdota si no fuera por lo que desvela: 4 millones de españoles son incapaces de pagar la factura de la calefacción, víctimas de lo que se ha dado en llamar “pobreza energética”.
Con la factura de la luz a precios estratosféricos y el poder adquisitivo de las familias en franco retroceso desde 2007, muchos hogares están recuperando métodos tradicionales para calentarse, algunos tan peligrosos como quemar alcohol metílico, la catalítica o el brasero, responsable de tantas “muertes dulces”. Y es cuestión de tiempo que tiremos de hacha y salgamos a buscar la leña al monte, como ya están haciendo griegos y alemanes.
Hipsters que parecen jubilados

Volvemos a… Los 70
“Los hipsters visten como el tonto del pueblo en los 70”, revienta Azucena, una treintañera que sabe bien de qué habla: lleva ocho años viviendo en las inmediaciones de Malasaña, el epicentro del hispterío nacional. El hipster, por si has estado viviendo en Tora Bora los últimos cinco años, luce barba, jersey de lana, trenka, gafapasta, deportivas, y, en general, accesorios como de mercadillo y ligeramente alcanforada. Trabaja en algo relacionado de la creación, lo que viene a significar que suele estar a 40 días de la indigencia.
En la foto que ilustra este epígrafe (pillada por el morro de JotDown) aparece un proto-hipster de 1989. Dejemos que Álvaro Corazón Rural glose con su florida prosa esta señera figura:
“No sabemos si ese hombre habrá sobrevivido. Han pasado veinticinco años. Pero de estar vivo hoy, habría visto consumada su venganza. En la actualidad, si hiciéramos el experimento de ponerle la ropa de los tres individuos de la fotografía a un conejillo de indias y lo soltásemos por Malasaña u otro barrio de referencia… adivinen. Efectivamente, solo follaría ataviado con el look del jubilado de la derecha.”
Disolver manifestantes a cañonazos (de agua)

Volvemos a… 1986
Imagen: El País.
Si durante 2013 concurrieron 3.800 manifestaciones en Madrid –el “manifestódromo” de España- todo indica que el año que viene la presión y el cabreo de la ciudadanía irá en aumento. Previsora como es, la Policía se ha gastado medio millón de euros en comprar un camión con cañón de agua (a.k.a. camión-botijo) para reprimir las manifestaciones, en previsión de la “actual dinámica social”.
El camión-botijo nos retrotrae a las revueltas estudiantiles contra le LOSE de 1986, con el Cojo Manteca (y yo mismo, con mi aventajado bipedismo) corriendo como gacelas por la calle Alcalá, perseguidos por los grises… quiero decir, los marrones, que en aquel entonces el régimen de libertades era mucho más transigente que el que augura la ignominiosa ley Fernández, probable antesala de la Ley de Vagos y Maleantes.
A abortar a Londres (o a Lisboa)

Volvemos a… 1976
“Buen número de españolas -aunque no existen estadísticas precisas- van a abortar a Londres. La cantidad es tal que se puede considerar un problema a escala nacional…”, escribía Neliana Tersigni en el reportaje “Abortar en Londres”, publicado el 3 de octubre de 1976 en nada menos que la primera portada de El País Semanal. En aquel año, el primero de la recién inaugurada –y hoy cochambrosa- democracia, más de la mitad de las mujeres que acudían a abortar a Londres eran españolas, según estimaba la autora del artículo.
A partir de la entrada en vigor de la nueva Ley del Aborto, que liquida de un plumazo la ley de plazos, volverán las españolas embarazadas a viajar clandestinamente a Londres o a otros destinos regidos por gobernantes menos fanáticos para, por ejemplo, detener la malformación del feto tras la vigésima semana de gestación, uno de los supuestos que, según la nueva ley, obligan a concluir el embarazo. Eso sí, puede que en lugar de ir a Londres las mujeres españolas acudan a nuestra vecina Portugal a interrumpir el embarazo.
El retorno del zapatero remendón

Imagen: J.M. Blanco, Diario Sur.
Volvemos a… 1975
Es cierto que nunca se ha ido, pero el zapatero remendón tiene hoy cola en el taller, según me confirma Augusto, un dominicano que desde hace 11 años ejerce este oficio en la calle Desengaño de Madrid: “Trabajo no me falta, pero el calzado es cada vez de peor calidad y la gente lo trae en unas condiciones más lamentables. Muchos son zapatos del chino, de 20 euros el par”. La de arena es que muchos clientes se han evaporado, porque las oficinas de la Gran vía (Prisa y Telefónica, entre otras) se han mudado a la periferia, se lamenta.
Lo mismo es válido para las costureras (“Retoucheries”, le dicen ahora) y el afilador de cuchillos, que vuelve a dejarse ver por el centro de Madrid (y no en moto, sino en bici, que sale más económico) y los talleres de reparación de pequeños electrodomésticos: “No te lo puedo reparar antes de un año”, me aseguró el dueño de un recoleto taller en Lavapiés, cuando le pedí presupuesto para arreglar una batidora: “Se me acumulan los pedidos, porque sólo quedamos dos talleres en Madrid y ahora nadie tira nada, todo se repara”.
Los sueldos, en caída libre

Volvemos a… 1998
Los cañonazos de agua para someter a las nuevas hornadas de ciudadanos cabreados y las velas de Ikea para calentar el cuarto no son fenómenos aislados, sino que forman parte de una realidad más amplia y compleja: la caída en picado de la renta media de  los españoles respecto al resto de Europa.
En 2002, el PIB per cápita español superaba al de la UE, remontando siglos de retraso de nuestro país respecto al continente. En 2007, en plena euforia zapaterista, incluso superamos durante un breve período a Italia, pero los últimos datos de Eurostat demuestran que la nuestra renta media es del 96% de la UE, lo que nos devuelve a niveles de 1998, un salto atrás en el tiempo de 15 años en apenas cinco. “La década y media perdida”, podría llamarse la película.
Teléfonos ladrillo

Volvemos a… Los 90
El otro día tuve un dejá vú. A un conocido le sonó el teléfono, y al sacarlo del bolsillo para contestar la llamada, apenas cabía en su mano: ¡era un tablet del tamaño de un Heraldo de pared de Telefónica! Aquel mastodonte desbordando la pequeña mano de aquel señor me retrotrajo al primer teléfono móvil que vi en mi vida, propiedad de mi amigo Palomo (a la sazón, instalador de mamparas, por si acaso está leyendo esto), un mamotreto Motorola del calibre del que usaba Gordon Gekko en ‘Wall Street’.
¡Nos prometieron coches voladores y tenemos 140 caracteres y teléfonos cada vez más tochos!
Cemento, vivienda, vacaciones en el pueblo

Volvemos a… Los años 60
Imagen: Euribor.
Si miras por tu ventana verás que algo ha cambiado en el paisaje de España: ¡han desaparecido las grúas! El reventón de la burbuja inmobiliaria ha llevado el consumo de cemento –uno de los principales indicadores de la salud de la economía- a niveles de los años sesenta, tal y como muestra el gráfico.
Pero no hay mal que por bien no venga: el precio de los pisos no ha vuelto a los años sesenta pero sí que ha retrocedido hasta niveles de 2002: 1.700 euros/metro cuadrado de media y todo indica que seguirá haciéndolo unos cuantos años. Y, entretanto, volvemos masivamente de vacaciones al pueblo, donde no sólo hay casa gratis sino, con suerte, chorizo… y leña.
Oratores, bellatores y laboratores

Volvemos a… el Medievo
‘Rave medieval’, by Brughel el Viejo.
Antonio Baños Boncompain traza toda una teoría sobre el advenimiento del “capitalismo feudal” en su libelo ‘Posteconomía’, de modo que tratar de resumirlo en dos párrafos es como contar ‘Matrix’ con sombras chinescas. Valga, sin embargo, un levísimo extracto para que veáis por dónde van los tiros (de ballesta):
[En la clásica división social de la Edad Media] “Unos rezan, transmiten el saber y aleccionan (oratores); otros protegen, combaten y expanden (bellatores) y los terceros (laboratores) se encargan de la producción y comercio de los bienes materiales (…) [Hoy en día] tendríamos una clase trabajadora cada vez más desorganizada como tal, pero mucho más clientelar con sus acreedores o empleadores. Una clase cuya movilidad se ve limitada (hipoteca) o exacerbada (emigración) Por encima de ellos, aquello que conocíamos como burguesía está mutando hacia un artesanado constituido por el trabajador inmaterial/tecnológico y una compleja capa de profesionales semidependientes. Y más arriba, la rule class, alejada los valores burgueses y camino de una constitución aristocrática. En último lugar, los oratores: la academia, el complejo tecnocientífico, el entertainment y la industria del sentido, destinados a sostener el armazón intelectual/moral/técnico de la posteconomía y a justificar y cantar, laúd en mano, sus glorias y desmanes”.
El Atleti, campeón de invierno

Volvemos a… 1995
“¿Y el Madrid… otra vez campeón de Europa?”. El anuncio de Mitsubishi Montero ironizaba en los 90 sobre la larga sequía europea del Real Madrid, que en aquel entonces sólo había ganado Copas de Europa en “blanco y negro”. Pero el chiste perdió vigencia en 1997, cuando el Madrid ganó la primera de su racha “three in a row”, hasta conquistar la novena. (Y, como Beethoven, kaput).
Por aquellas mismas fechas, la cabeza del Mono Burgos asomaba desde el infierno de la Segunda División, anunciando el retorno del “tercero en discordia”, el Atlético de Madrid, que hoy colidera la clasificación de Primera División y es el más serio candidato a romper el duopolio Real Madrid-Barça de los últimos siete años. Y ya se sabe que el campeón de invierno tiene todas las papeletas para ser campeón del todo.

Blesa, Aznar y quizás otros delincuentes

Aníbal Malvar

Yo, de mayor, no quiero ser delincuente. Y eso que ya soy mayor. Cuando era un niño y me preguntaban, quería ser butanero, y lo fui. Y algunas damas me agradecieron años más tarde mi abnegada y musculada vocación. Pero no quería ser delincuente. Delincuente me parecía un oficio mal vestido y de mucho escalar de noche por las ventanas, con todo el peligro que eso conlleva. El antifaz, además, me agranda la nariz, y hay ciencias del estilismo que proclaman, no sin razón, que la nariz grande cubierta por antifaz es tan antiestética que suele desembocar en la llamada del asaltado a la policía, con todas las contrariedades que esa llamada trae consigo. Por eso nunca usé mi antifaz.
Yo no quiero ser un delincuente, como lo son Miguel Blesa y José María Aznar. No por nada, sino porque el antifaz me hace la nariz muy grande. Los abogados de este periódico, si los hubiere, me dirán que llamar delincuentes a José María Aznar y a Miguel Blesa es pelín incorrecto. Pero a mí me parece que no. Porque delito es adjetivar a alguien. Y los correos entre Miguel Blesa y José María Aznar demuestran que son delincuentes sustantivos. No llevan antifaz, es cierto. Y eso quizá sea lo que confunde a nuestros muy doctos jueces para no meterlos en el trullo.
Un Aznar que le pide a un Blesa que le compre unos cuadros en Caja Madrid (pública) por 50 millones de pavos, cuando luego los cuadros son tasados en seis, es un delincuente. Un Blesa que se justifica para no comprar los cuadros, es otro delincuente. No sé por qué no usamos las palabras adecuadas cuando las palabras adecuadas son adecuadas. Debe de ser que la Academia de la Lengua no entiende de semántica, y llamarle delincuente a un delincuente le puede parecer delito o no caberle en el alejandrino correspondiente a la mentira universal.
A mí, llamar a Aznar y a Blesa delincuentes no es que me parezca semántico, es que me parece informativo. Y al hijo de Aznar, otro delincuente, chantajista para más señas, lo metería en la cárcel por pelota más que por chantajista. Pero está eso de ser políticamente correcto, y al chantajista se le llama joven empresario, al comisionista ventajoso se le tilda de estadista retirado, y al banquero choricero se le adjetiva gestor. Son las reglas del correcto columnista. Pero ayer me las olvidé en la casa de una novia tabernera que me he echado. Así que pongo lo que le dijo el hijo de Aznar a Blesa, por no comprar cuadros sobrevalorados al 1.000 % para su padre comisionista, y lo que contestó Blesa. Esta conversación puede herir la sensibilidad de quien nunca haya tratado con delincuentes:
-Con los pelos que se ha dejado por ti y han sido muchos, me parece impresentable lo que has hecho o no has hecho –dice el chantajista Aznar junior al jefe de Caja Madrid.
-Puede que seas muy joven para entenderlo: algún día no te explicarás haber escrito ese mensaje. Yo nunca me arrepentiré de haber actuado así, la Caja tiene sus procedimientos, no es mi cortijo. A tu padre nunca le ha decepcionado la seriedad y honestidad de un amigo –contesta el chorizo disculpándose por no satisfacer, desde una caja pública, las veleidades del chantajeante.
Como España va muy bien, la gente no se da mucha cuenta de que la actividad de estos citados delincuentes nos puede hacer daño en un futuro a los españoles de a pie, por mucho que hoy vagineemos en la abundancia. Y entre toda esta opulencia, con todos los mileuristas conduciendo BMWs, es normal que aceptemos los correos de Blesa y Aznar como si no fueran delincuencia desorganizada. Al fin y al cabo, ellos son los padres de nuestra incalculable prosperidad. Gracias a ellos, el salario mínimo de los españoles es el más alto de España. Las pensiones españolas son las más altas de España. Y el índice de paro en España es el más bajo de España. Son datos macroeconómicos que alimentan el optimismo.
La delincuencia de Miguel Blesa y José María Aznar, en este contexto, es lógico que pase incluso desapercibida. Entre tanta bonanza y bienestar, el español medio se alegra de que incluso nuestros delincuentes, confesos por sms, disfruten de sus millones de económica placidez. Hacer la revolución o tildar a los delincuentes de delincuentes, en un clima tan plácido, sería hasta una tontería. Yo nunca llamaría delincuentes a Aznar o a Blesa. Si a algún juez le parece que lo he hecho unas líneas arriba, es que no sabe lo que significa un oxímoron (PP y corrupción hacen oxímoron) o una flagrante falta de estilo literario. ¿Cómo, sin usar una intrincada figura literaria, se les podría llamar a Aznar o a Blesa delincuentes?

UNA LLEI DE PROHIBICIÓ DE L'AVORTAMENT

Segons la tradició cristiana, avui 25 de desembre es commemora el naixement de Crist, el fill únic de Déu que va néixer de mare verge (com jo!)

Quants ens ho explicaven, ens deien que va ser per “obra i gràcia de l’Esperit Sant2 i ens quedàvem tots tant tranquils... Però ja de més grandets dèiem: l’Esperit Sant en forma de moniato. Era molt més entenedor...  

És difícil que algú pugui néixer de mare verge, de fet, fins que va arribar la inseminació artificial jo diria que impossible. I el que encara és molt més difícil d’entendre és que Sant Josep consentís que li posessin les banyes per molt bona persona que fos. De fet sembla que era un pobre vellet ple de bondat i al que, segurament, ja no sé li aixecava tampoc. Però ja ho sabeu, per a l’Església Catòlica allà on no arriba la raó o fa la fe i jo, com la majoria dels meus lectors, som uns descreguts.

Dic això perquè, tal vegada, si a la Galilea del segle 0 abans de Crist s’hagués pogut avortar, la família Fuster (diuen que els cognoms d’oficis venen dels jueus convertits), tal vegada ho haurien fet i el cristianisme se’n hauria anat en orris abans de començar.

Des d’aquells suposats fets, han passat més de 2.000 anys. Des d’ençà ha plogut molt i, afortunadament la societat ha evolucionat encara més. Encara que els inventors de la democràcia van ser els grecs no va ser fins al segle XX quan va arribar a la majoria dels països d’Europa i algun que altre escampat per Amèrica. I la democràcia, tot i tenir moltes coses negatives (diuen que és el menys imperfecte dels règims) és el règim que equipara més als ciutadans.

Una vegada mort el dictador que va acabar amb el govern democràtic de la II República (on ja es va aprovar una llei que permetia avortar), el restabliment de la democràcia va significar més llibertat, sobre tot per a les dones que, si bé mai han aconseguit una igualtat total amb els homes, s’hi estan apropant, però sobre tot, va comportar que poguessin decidir sobre el seu cos, es a dir, els va permetre avortar.

Va ser amb l’arribada al poder del primer govern socialista encapçalat per Felipe González, que es va tornar a promulgar una llei que permetia avortar en 3 supòsits i només tres: violació, greu risc física o psíquica per la mare i malformació del fetus. Després aquests supòsits es vana anar ampliant i, de facto, l’avortament era lliure, encara que aquest concepte no estigués escrit en lloc.

Ha hagut de ser amb el govern del PP, un govern que sembla que s’hagi saltat una generació sencera i siguin els continuadors del regim franquista en alguns aspectes, el que estigui a punt d’aprovar la llei més retrograda sobre l’avortament que mai ha hagut a Espanya. De fet els més retrògrad seria no tenir-ne. La diferència sobre la llei de 1985 és que elimina el supòsit de malformació del fetus.

Paradoxalment, ara a Espanya està en vigor una de les llei més carques sobre l’avortament i de les més progressives sobre les relacions de dues persones del mateix gènere. Hi ha qui en dóna més?

Tan antiquada és la nova llei (que encara ha de passar la fase parlamentària) que ha estat motiu de crítiques de la majoria de les societats més avançades i, ràpidament contestada, sobre tot, pels col·lectius de dones del país. Jo m’hi sumo!

La influència de l’Església Catòlica ha estat decisiva en un ministre tan catòlic, apostòlic i romà com és Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez que tot i que la seva família va ostentar càrrecs durant la dictadura, estava considerada més monàrquica que franquista i potser ell, ara, amb la reforma de la llei de l’avortament ho vol esmenar.

I torno a repetir una frase que fa temps que no dic: JO NO VAIG VOTAR AL PP I TU?       

"Juntos podemos", discurso de Navidad de Pablo Iglesias

http://www.publico.es/491279/juntos-podemos-discurso-de-navidad-de-pablo-iglesias

Alberto, tío, ¿por qué te has vuelto tan facha?

Antonio Aveldaño

Alberto Ruiz Gallardón nunca conseguirá ser amado por la derecha, pero sí ha conseguido ser odiado por la izquierda. En un país donde siempre hemos tenido una derecha tan derechista y tan pegada a los sables o las sotanas, el exalcalde y expresidente de la Comunidad de Madrid parecía otra cosa. Con él llegamos a pensar que había llegado a España la derecha normal, es decir, la derecha capaz de entender que no está bien convertir las obsesiones particulares en leyes generales ni las creencias religiosas más íntimas en textos legislativos que obligan a todo el mundo.
¿Qué diablos le ha pasado a este hombre? Viendo la ley contra el aborto que acaba de parir el ministro, lo único que se nos ocurre es dirigirnos a él en términos tan vulgares como estos: “Alberto, tío, ¿por qué te has vuelto tan facha?”. Con esta ley el ministro ha sido capaz de sacar no solo lo peor de sí mismo, sino también lo peor de nosotros mismos, y eso no está al alcance de todo el mundo. Gallardón nos ha hecho regresar al pasado, a nuestra juventud perdida, a los insultos familiares con que nos referíamos a la derecha allá por los setenta y los ochenta, cuando el término facha no era un insulto sino una definición. Hasta hace poco utilizábamos la palabra más bien con ánimo de vituperar al aludido, pero antaño había en su uso una voluntad más bien descriptiva. Con Gallardón volvemos al pasado: no le llamamos facha para insultarlo; se lo llamamos para definirlo.
Con un lenguaje más reflexivo, le preguntaríamos esto: Alberto, tío, ¿por qué nos has hecho esto a los llevábamos años hablando bien de ti, aun a costa de enemistarnos con todos aquellos amigos más rojos que nosotros y que siempre nos decían que éramos unos pardos que no nos enterábamos de nada al ilusionarnos con que la derecha española te escogería algún día como líder? Tristemente, la razón por la que gustabas a casi toda la izquierda era la misma por la que disgustabas a casi toda la derecha. Por eso los tuyos nunca te quisieron como capitán: te veían demasiado civilizado, demasiado flexible, demasiado condescendiente con la izquierda. Te veían demasiado bien relacionado con cierta prensa a la que Aznar le hubiera gustado estrangular con sus propias manos.
Gallardón recuerda a esos pecadores que durante largo tiempo han logrado contener sus peores impulsos con la secreta esperanza de obtener algo a cambio de tanto sacrificio, pero cuando al cabo de los años constatan que sus esfuerzos no obtienen recompensa alguna, regresan a su ser primigenio pecando como condenados. Gallardón es como los fumadores que dejan el vicio durante un tiempo y cuando vuelven a sucumbir se fuman todo lo que habían dejado de fumarse durante su abstinencia.
Es como si con su superfacha ley del aborto Alberto Ruiz Gallardón estuviera compensando sus pecados centristas de antaño. Durante largos años se sacrificó encarnando el ala moderada del partido, pero a la vista de que su sacrificio nunca fue recompensado con el liderazgo de la derecha española, ahora parece estar vengándose de sí mismo y decidido a recuperar a toda costa el tiempo perdido en mariconadas. Todo lo que no pecó como centrista en el pasado lo está pecando ahora como facha, al igual que el fumador que intenta con renovada e incontenible ansiedad recuperar la porción de nicotina que dejó de inhalar durante el tiempo en que no fumaba. Pero al menos el fumador regresa al tabaco él solo y él solo se perjudica. Gallardón, el muy facha, ha decidido que fumemos todos. Y todas.

ÉS CEGA LA JUSTÍCIA?

Sempre ens han dit que la Justícia (amb majúscula) és cega... Però els que imparteixen justícia, són també cecs? Evidentment, no.

Els jutges i magistrats, però també els fiscals que exerceixen l’acusació i que en teoria representen a l’estat i va a favor del agreujat, no són cecs, el que tenen la majoria és color polític.

Només així s’entén que mentre els morts de gana, sovint defensats per un advocat del torn d’ofici van a la presó, els lladres de guant blanc, com ho són molts de polítics, sen surten, con diuen els castellans, de rositas...

En els darrers anys hi ha hagut tants de casos de corrupció política en aquest país que és difícil recordar-se’n de tots. Segurament el més gran de tots ha estat el Gürtel que ha afectat nombroses comunitats autònomes i diferents polítics del PP. El Bárcenas, l’extresorer del PP és una conseqüència del Gürtel i de tota la resta de casos on els del PP s’han vist involucrats. Però també el Palau, el Malaia, el Brugal, l’Emarsa, el Pretoria, els ERO’s d’Andalusia.

Parlant del cas dels ERO’s. Quina insistència per part de la jutge del cas de voler imputar als expresidents de la Junta d’Andalusia, no?

En canvi d’altres jutges no piquen tant alt. Perquè qui porta el cas Gürtel no mira d’Imputar a Rajoy i Aznar i el del Palau a Jordi Pujol i Arturo Mas o el que porta la trama del Nóos a la infanta Cristina o al propi Rei, que sembla que també estava al cas.   

La Justícia pot estar cega, però els jutges no ho estan. Hi estaran el dia que deixen de dependre dels polítics que són els que els escullen per a ocupar els carrers importants dintre de la Judicatura.

BONES FESTES A TOTS ELS LECTORS

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. L'ALDEA. ALTRES FOTOS VI

La consulta i les enquestes

Àngels Pont

L'estimació de vot de cara al 9-N necessita factors de correcció complexos per la falta de precedents

Des de dijous passat a les set de la tarda, poques hores després que Artur Mas fes públiques les preguntes de la consulta que s'hauria de celebrar el 2014, GESOP va començar el treball de camp de l'enquesta que el cap de setmana passat va publicar EL PERIÓDICO. Des d'avui es poden consultar en detall els resultats de l'enquesta a la web del diari, ja que es dóna accés a les tabulacions i al fitxer de dades de l'enquesta. El qüestionari era breu i centrat només en la consulta: el coneixement de l'acord assolit, les opcions de vot i la valoració dels passos a seguir a partir d'ara.
Les preguntes es van formular usant els enunciats del president. Tal com es va acordar, a la segona pregunta només hi accedien els que contestaven afirmativament a la primera. A la columna A del primer quadro figuren els resultats sobre el conjunt dels catalans amb dret a vot, és a dir, majors d'edat i amb la ciutadania espanyola. La lectura, doncs, seria que un 41% dels catalans diuen que votarien avui a favor de la independència.

La columna B parla del conjunt de catalans amb dret a vot, exceptuant els que s'abstenen. És la dada que va publicar dissabte EL PERIÓDICO a la portada: un 44,1% dels catalans que no descarten anar a les urnes diuen que votarien independència.
La columna C reflecteix els entrevistats que han donat una opció concreta de vot, els que tenen el vot decidit. En aquest cas, el 49,8% dels catalans votarien per la independència. És important deixar clara aquesta dada, perquè alguns han volgut recalcular els resultats prenent només els que s'hi manifestaven a favor o en contra, deixant de costat els vots en blanc i els nuls, que també són una opció dels votants; al diari es donava el detall de cada una de les opcions per poder fer els càlculs correctament.
Així doncs, agrupant les respostes podem resumir els resultats de cada un dels dos escenaris que planteja la consulta de la manera que figura al segon quadro.
Totes aquestes dades són directes i posen de manifest un avantatge de sortida del sí sobre el no, sobretot en la primera pregunta, però també quan es parla d'independència. Però s'ha de tenir present que aquestes xifres no són una projecció o una estimació del resultat de la consulta si es realitzés avui. Perquè això fos així haurien d'establir factors de correcció a partir d'altres variables, de forma similar a com es fa l'estimació de vot per a unes eleccions. Ara bé, en el cas de la consulta, aquesta estimació seria relativament més complexa, perquè no hi ha experiències similars anteriors al nostre país. Analitzarem per a futurs estudis si seria o no prudent i recomanable elaborar una estimació del resultat.
En qualsevol cas, la formulació de la consulta a través de dues preguntes obre el ventall de possibilitats de resposta, però també complica la interpretació dels resultats de l'enquesta i pot acabar dificultant la interpretació dels resultats de la mateixa consulta segons quins siguin. Així doncs, la voluntat d'arribar a un acord entre els partits implicats ha donat lloc a una pregunta que pot ser inclusiva però que no és tan clara com seria desitjable, ja que pot generar un resultat subjecte a interpretacions diverses. Seria bo que s'aclarís aviat quin resultat s'hauria d'aconseguir per donar com a vencedor cada un dels tres possibles escenaris que pot deixar la consulta.

Directora de GESOP.

LA FATARELLA 1938: UNA ESTRENA DE PEL•LÍCULA

No hi va haver catifa roja, ni vestits espectaculars lluïts per models de passarel·la, ni gaires càmeres ni tampoc massa periodistes. De fet estàvem quasi amb família... I amics... Però l’estrena de la Fatarella 1938 va ser una estrena de pel·lícula encara que només es tractés d’un curt metratge. Veritat Pau?

Com sabeu Pau Bertomeu és el director del curt La Fatarella 1938. Un curt que va ser tan curt que avui pel carrer la gent em deia que els hauria agradat que hagués durat una mica més, perquè, realment, el van gaudir amb intensitat.

Però Pau Bertomeu no va ser l’únic Pau cineasta que hi va haver ahir per la tarda a la Lira Ampostina (obvia dir d’Amposta...) També hi estava present Pau Itarte, realitzador de diversos documentals com ara Sin Piedras, Somos Viento i Retrats, acompanyat de la seva família. També estava el periodista i realitzador Oriol Gracià a qui podeu llegir a Sàpiens i Conèixer Catalunya, el també realitzador Jaume Moya i l’editora de l’Aguaita Sílvia Berbís, que per cert, tot i conèixer-me des de fa més de 10 anys, no em relacionava amb l’autor de El Último Cigarrillo i és que amb el nom de Joan Ferré en som més d’un i de dos... Ja sé sap, de Joans Joseps i ases...

L’aforament de l’auditori de la Lira no es va acabar d’omplir, però calculo que hi érem unes 300 persones (què no està gens malament) Com he dit abans, entre el públic molts de familiars i amics, però també membres de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüleles del Delta i algun regidor de l’Ajuntament d’Amposta. I parlant de regidors, també hi era present el regidor de Roquetes Gerardo Gas acompanyant a la seva dona Rosa Sancho que és companya de treball que anaven amb uns amics. I com no, diversos actors i membres de l’equip de rodatge i d’altres col·laboradors que, finalment, van fer possible que La Fatarella 1938 pogués ser una realitat.

Després de la intervenció del director i del guionista i productor Xavi Miró, es va donar pas a l’actuació de grup Xeic! que van interpretar el tema Biberons de Combat, un argument molt apropiat per al curt que anàvem a veure. Durant els parlaments, a la pantalla s’hi anava projectant els logos de les diferents cases col·laboradores així com els que van aportar diners al micromecenatge i d’altres persones que també van aportar amb el seu petit granet de sorra. D’aquest moment, el més emotiu per a mi (i segurament també per a ma mare), va ser l’aparició de mon tio Leonardo Martí que va ser qui em va explicar el relat origen de tot el projecte.      

I ja sí, ja va arribar l’hora i es projectar el curt a la pantalla gran de l’antic cinema. I sí, realment la gent d’aquest matí tenien raó, se’ns va fer curt a tots plegats. També m’han dit que va ser molt emotiu i que més d’un va acompanyar a la Mare del Noi (*) amb el plor de la primera escena.

Els aplaudiments finals van ser el colofó que tot artista espera rebre com a recompensa immaterial pel intens treball dut a terme. Els pocs minuts que va durar el curt són només el resultat de molts mesos de feina.

Dos nous temes del grup Xeic! van ser la cloenda d’una nit de pel·lícula encara que concentrada en els pocs minuts de durada del curt.

(*) A manca de noms, la Mare i el Noi ha estat la forma d’anomenar els personatges que van interpretar Isabel Llanos i Oriol Escalé.     

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. L'ALDEA. ALTRES FOTOS V