divendres, 10 de març de 2017

Judici a la gran claveguera catalana

Director

El clavegueram del Palau feia pudor molt abans de l'esclat independentista i de l'operació Catalunya'. Toca obrir les finestres i que corri l'aire


Situem els fets en el seu context històric. Any 2009. L’independentisme, llavors pausat i pragmàtic, representa només el 14% de l’electorat. ERC governa amb el PSC, amb José Montillade president. Els republicans col·laboren a Madrid amb el mateix president, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va retallar l’Estatut amb Artur Mas, líder d’una CiU tan autonomista com la de Jordi Pujol. Els socialistes controlen el Govern central, la Generalitat, l’ajuntament i la Diputació de Barcelona. La desafecció encara està en fase de cocció; ningú conspira ni fabrica dossiers contra els líders secessionistes, que senzillament no existeixen.
 
A principis d’aquell any, l’Agència Tributària detecta nombrosos reintegraments amb bitllets de 500 euros a càrrec dels comptes de l’Orfeó Català. Els inspectors demanen explicacions a la prefectura del Palau de la Música, honorable institució encapçalada per Fèlix Millet, un «senyor de Barcelona» tan poc associat al separatisme com per ingressar a la FAES de José María Aznar, cobrant per avançat. Davant el silenci i les evasives del Palau, la fiscalia intervé en l’assumpte, el jutge Juli Solaz obre la instrucció i els Mossos irrompen al temple laic del catalanisme. No existeixen encara la 'policia patriòtica' ni l’'operació Catalunya'. Només la caça d’un cleptòman compulsiu, contumaç depredador de fons públics i privats gràcies a la seva caradura i arrelament en la burgesia catalana.
 
Després de les confessions, a manera de tallafoc, de Millet i Jordi Montull, estirant el fil afloren els convenis amb la fundació de Convergència –600.000 euros– i el cobrament de comissions milionàries a canvi d’obra pública de la Generalitat, part de les quals flueixen després cap a les finances convergents. A l’ombra del desfalc del Palau comença a prendre cos la trama del 3%.
 
El del 'cas Palau' és el judici a la gran claveguera catalana, que, a diferència de la de l’Estat, no està poblada per malcarats policies, confidents anònims ni fiscals dúctils. Tan emmoquetada com la llotja del Bernabéu, per aquesta noble claveguera transitaven (¿encara ho fan?) els patricis de sempre amb polítics de tot signe prestos a fer negoci i a mirar cap a un altre costat. Es pasteregen contractes, se supliquen donatius, es procuren regalies. Punt final al victimisme i a la patriòtica barrera. Toca tapar-se el nas, obrir les finestres i que corri l’aire.